Platzl i Katakombe

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

Boseck

He llegit darrerament dues notícies que m’han fet pensar en el meu (benvolgut?) Max Aue. Per una banda, fa uns dies llegia que la fiscalia federal d’Alemanya esta accelerant els dossiers de processos per crims de guerra de la Segona Guerra Mundial. Els acusats, en cas d’estar vius, ja deuen estar en la norantena i no queda gaire temps per poder-los jutjar (si els troben). Per altra banda, dissabte passat sortia una esquela als diaris de Donosti del (senyor?) Pablo Simons, un reconegut nazi belga que va ser condemnat a mort el 1946 per la deportació de més de 2.500 jueus a camps d’extermini i que ha mort amb la benedicció apostòlica (sic), segons deia la pròpia esquela. Un exemple del qui se’n ha anat a l’altre barri sense pagar pels seus crims.

Tot això també m’ha fet pensar en un altre individu que seria interessant que trobessin els fiscals: Karl Heinz Boseck. Les poques dades que conec d’aquest home les he aconseguit en els llibres que cito al peu.

El senyor (sic) Karl Heinz Boseck va néixer en algun lloc d’alemanya l’onze de desembre de 1915. Quan Hitler va assumir la cancelleria del Reich (1933), el senyor Boseck era un alumne recent de l’Escola Tècnica Superior de Berlin. La seva especialitat eren les matemàtiques, però no devia ser un gran estudiant perquè no va obtenir la seva graduació fins a començaments dels 40’s i mai va arribar a doctorar-se. No obstant, i gràcies als seus contactes polítics (era informador de l’Oficina de Seguretat del Reich, la temuda RSHA), va aconseguir una plaça de professor assistent a la Universitat de Berlin.

Cal dir que el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin estava comandat per Ludwig Bieberbach, un reconegut científic que havia establert una conjectura (coneguda com Conjectura de Bieberbach) que no va ser demostrada fins el 1985 per Louis de Branges. Malgrat el seu indubtable talent matemàtic, Bieberbach era un nazi convençut. El 1934 va publicar un article defensant la tesi de que existia una forma ària (germànica) de fer matemàtiques i contraposant-la a les formes de fer matemàtiques francesa i, sobre tot, jueva (quina bestiesa!). Està clar, que si podia influir (i tant que podia!) en l’elecció dels professors assistents, els donés càrrecs a gent de la seva corda. Aquest va ser el cas de Boseck: un matemàtic mediocre, sense publicacions, sense doctorat, sense habilitació…

Per altra banda, a partir de 1934, hi va haver-hi moltes places vacants a la Universitat de Berlin. Quan els nazis es van posar a acomiadar jueus i comunistes (o el que ells creien comunistes), el departament de matemàtiques va quedar privat de matemàtics genials com Issai Schur, Alfred Brauer, Richard von Mises (no confondre amb el seu germà, el conegut economista Ludwig von Mises) i la seva esposa Hilda Geiringer, Felix Behrend, Stefan Bergmann, Hans Reichenbach, i molts altres que segur m’oblido.

Boseck no es va limitar a donar classes, es va convertir en führer de l’associació (nazi) de professors i va constituir una mena de virreinat. Alexander Dinghas, que era alumne durant aquells anys a Berlin, el qualifica a les seves memòries de “petit Robespierre” amb qui calia estar en gràcia; sobre tot el propi Dinghas, que era turc i, per això, estava en una posició molt feble enfront el nazisme. Si hem de fer cas a Dinghas, el qui comandava el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin era Boseck, més que el seu titular, Bieberbach.

Boseck va intentar allistar-se a l’exèrcit, però una malaltia varicosa li ho va impedir; d’aquesta forma va continuar a la Universitat, alternant les classes amb alguna feina a temps parcial per al departament de matemàtiques del Consell de Recerca Científica del Reich, que estava dirigit per Helmut Fischer.

Quan Himmler ordena a Oswald Pöhl crear un departament de matemàtiques als camps de concentració (Maig de 1944 veure post sobre el tema), Pöhl, que devia ser poc més que analfabet, pensa en Fischer per a que es faci càrrec de la direcció científica del projecte. Però Fischer, que era molt escèptic sobre els resultats d’aquesta iniciativa, sense rebutjar la direcció final del projecte, recomana que Karl Heinz Boseck sigui el responsable directe del departament. L’elecció tenia sentit: Boseck era un nazi i alguna cosa de matemàtiques sabia.

El projecte no es va posar en marxa fina a finals de 1944, entre altres coses perquè Boseck va exigir tenir algun rang a la jerarquia del camp (per fi podria portar uniforme!) i no se’l va anomenar Tinent Especialista de les SS fins el novembre de 1944. Mentre tant, Boseck va posar-se en contacte amb Kurt Walter, que ja havia muntat un departament semblant amb  presoners russos al camp de Plaszow, tot i que aquest ja s’havia traslladat a Ravensbruck per la proximitat de les tropes soviètiques a Cracòvia. Pel que sembla Walter i Boseck es van odiar cordialment i no va haver-hi manera d’unificar els dos projectes; així que, a finals de 1944, començava a rutllar el Departament de Matemàtiques del camp de Sachsenhausen sota el comandament de Boseck i la direcció científica de Fischer. I sota els auspicis de la Ahnenerbe (literalment: Herència Ancestral) una institució pseudo científica de les SS que pretenia trobar l’origen (ari, per suposat) de la humanitat.

Aquest departament de matemàtiques no devia treballar gaire. Al menys això és el que es desprèn dels memoràndums que es van anar creuant Fischer, Boseck, Pöhl i Sievers (el director de la Ahnenerbe). Primer, les màquines de calcular que havien comprat no funcionaven: les màquines eren mecàniques, clar… això de l’electrònica no va començar fins més tard. Després es va discutir sobre si els presoners seleccionats havien de dur l’uniforme del camp o vestir de burgés (sic). També calia establir algun sistema per a verificar els resultats dels càlculs, ja que els presoners no eren de massa confiança (com és natural): es va decidir que els problemes els ressolessin dos grups independents, si arribaven al mateix resultat final voldria dir que era correcte.

Malgrat els problemes, sembla que al departament es van arribar a fer càlculs d’equacions diferencials relacionades amb l’aerodinàmica que probablement es van fer servir en els projectes balístics de Peenemünde (les famoses V1 i V2 per a bombardejar Londres). El projecte no va durar gaire més: el mes de març de 1945, davant l’imminent arribada de les tropes aliades, l’Ahnenerbe dona l’odre d’evacuació del departament. No obstant, a començaments d’abril, Boseck i els seus matemàtics esclaus, encara estant a Sachsenhausen. Quan s’evacua el camp (20 d’abril), tots els presoners són obligats a caminar en direcció a Greifswald en el que es coneix com la Marxa de la Mort. Els presoners que no podien caminar eren assassinats al costat mateix de la carretera. Entre els presoners córrer el rumor de que els volen embarcar en un vaixell per enfonsar-lo al mar Bàltic. No va fer falta: només uns pocs presoners van sobreviure a la Marxa de la Mort.

Després d’això, no se sap res més del nostre amic Karl Heinz Boseck. Segurament ha viscut (o potser mort) amb un altra identitat fins avui.

Ens han quedat, això sí, els noms d’alguns d’aquests matemàtics esclaus que van treballar a Sachsenhausen: Els alemanys Emil Peuker, Adolf Baasch, i Helmut Berns, el portuguès Ignacio Ante-Gómez, els belgues Guillaume Crols i William Houlben i el francès Edouard Jozan. Probablement morts tots ells, serveixin aquestes línies com a modest homenatge al seu patiment.

Les fonts de l’informació sobre el “camarada” Boseck són: 

1. Sanford Segal, Mathematicians under de Nazis
2. Herbert Mehrtens, Mathematics and War: Germany 1900-1945, extens article dins un llibre coordinat per Paul Forman i José Manuel Sánchez Ron
3. Helmut Joachim Fischer, Erinnerungen: Feuerwehr für die Forschung
4. Eckart Menzler-Trott, Logic’s lost genius: the life of Gerhard Gentzen
5. Reinhard Siegmund-Schultze, Mathematicians fleeing from Nazi Germany

Plaszow

El camp de concentració de Plaszow el va fer conegut la pel·lícula de Steven Spielberg sobre la novel·la de la llista de Schindler. Estava situat a pocs quilòmetres de Cracòvia i allà van ser deportats els jueus que van sobreviure a la ràtzia del gueto d’aquesta ciutat el març de 1943. El camp havia estat construït uns anys abans i havia albergat presoners de guerra soviètics i altres individus considerats perillosos pel règim nazi: opositors polítics (des de nacionalistes polonesos fins a socialdemòcrates), gitanos, homosexuals… Del camp no en queda res actualment: és un gran jardí amb un monument commemoratiu que varen fer edificar les autoritats poloneses anys més tard de la guerra.

Al camp es feien negocis. Tot i estar comandat per un individu especialment arbitrari i cruel, el capità Amon Goeth (esplèndidament interpretat per Ralph Fiennes al film), que es dedicava a matar presoners de forma imprevisible, alguns empresaris, com el propi Schindler, utilitzaven la ma d’obra esclava que els proporcionava el camp per a fer funcionar les seves empreses. Molts d’aquests empresaris, a més, tenien contractes de subministrament amb el propi govern nazi.

D’aquesta forma, el diner fluïa pel camp amb profusió. No deixa de ser irònic que el propi Amon Goeth, poc abans de ser detingut pels americans i entregat al govern polonès que el va jutjar i executar, fos detingut per la pròpia policia alemanya sota els càrrecs de corrupció i apropiació indeguda.

Un dels contractes, menys conegut que tenia un “empresari” del camp anomenat K. Walter, era el de fer càlculs matemàtics per a les forces aèries, la armada i el institut astronòmic de Berlín. D’aquest Walter no se’n sap gran cosa; devia ser un matemàtic que es va arrimar al poder nazi i va aconseguir que les autoritats d’ocupació de Polònia l’anomenessin director del observatori astronòmic de Cracòvia, una venerable institució fundada a finals del segle XVIII.

El meu llibre de logaritmes

Els primers presoners que va haver-hi al camp, construït el 1942, van ser russos capturats en l’Operació Barba-roja. I el tal Walter va veure que entre els presoners hi havia gent amb habilitats matemàtiques que es podien explotar per a fer taules astronòmiques. En aquella època no existien els ordinadors: tot el que es podia fer servir eren màquines electromecàniques de càlcul i, naturalment, les taules de logaritmes, que els joves d’avui en dia ja no deuen saber ni què són. Jo encara conservo el meu llibret de logaritmes del any 1968!

En aquestes condicions, qualsevol càlcul una mica complicat consumia quantitats ingents de temps i, clar, disposar de gent hàbil en aquest menester i, a més, barata, era un avantatge considerable.

El cas és que aquest Walter va veure l’oportunitat, o bé de guanyar diners, o bé de congraciar-se amb els caps del règim, i en poc temps va aconseguir que el contractessin per a fer càlculs d’aerodinàmica, de propulsió i altres que involucren equacions diferencials molt carregoses de computar si no disposes dels actuals ordinadors. Està constatat que a mitjans de 1944 s’havien acomplert càlculs d’interès militar, taules necessàries per a la industria i la recerca i s’havien fet algunes traduccions d’articles matemàtics russos. A partir d’aquesta època, i donada la proximitat del exèrcit rus a Cracòvia, l’activitat es va traslladar a Ravensbruck on encara es van calcular solucions numèriques per a equacions diferencials parcials connectades amb la recerca balística i es van confeccionar les taules de les efemèrides de Mart i Júpiter.

Aquesta activitat va ser tan efectiva que va arribar al despatx del Reichsführer Himmler, qui el 25 de maig de 1944, escrivia aquest memoràndum dirigit al general SS Oswald Pohl, cap de la Oficina Central Econòmica i Administrativa de les SS (la WVHA):

Entre els jueus que ara ens arribaran d’Hongria i entre els reclusos dels camps de concentració d’altres llocs, sens dubte hi ha d’haver una gran quantitat de físics, químics i altres científics. Estic donant instruccions al General SS Pohl, per a que situï en un camp de concentració, un centre de recerca científica en la que es pugui utilitzar l’experiència d’aquesta gent per a fer treballs estressants (no sé com traduir: menschenbeanspruchende), càlculs de fórmules que consumeixen molt de temps, treballs en dissenys específics i també per a fer recerca bàsica. La Ahnenerbe, en col·laboració amb l’Oficina de Seguretat del Reich, està contenta amb un centre similar que ha posat en marxa amb presoners russos, per a obtenir dades per a la indústria i la defensa, ja que considera aquests temes prioritaris i podem preguntar-los a ells.

Responsable General: General Pohl.

Director Científic: Coronel Wüst

Representant: Coronel Sievers

La inspiració valuosa de tota aquesta idea és del General Koppe

El general Koppe era en aquell moment el cap de la policia del govern d’ocupació de Polònia amb seu central a Cracòvia. Casualitat? Segurament no: segurament coneixia el treball d’en Walter.

Aquest institut pretesament científic que proposava Himmler es va acabar creant al camp de Sachsenhausen, però això ja serà objecte d’un altre post.

J.A. Topf & Sons

No sé si els historiadors han prestat prou atenció als aspectes industrials del holocaust. Està clar que l‘industria de la mort  massiva requereix tecnologies sofisticades. Un dels judicis que es van fer a Nuremberg va ser l’anomenat Procés IG Farben, en el que van ser acusats els directius d’aquesta potentíssima firma química que, entre altres coses, havia fabricat el Zyclon-B, el gas verinós que s’utilitzava a les cambres de gas dels camps d’extermini. De totes formes el judici es va centrar més en la col·laboració financera que va existir entre el règim hitlerià i la direcció de l’empresa que no pas en aquests aspectes més, diguem-ne, industrials.

Fa uns mesos s’ha inaugurat a la ciutat d’Erfurt (Turíngia, Alemanya) un museu memorial a l’antiga seu d’una altra fàbrica sinistra: la J.A. Topf und Söhne (Topf i fills). J.A. Topf va fundar una fàbrica metal·lúrgica a finals del segle XIX que amb el temps es va especialitzar en la producció de maquinària de combustió i de forns. Una de les seves especialitats era la fabricació de forns crematoris. La cultura de la cremació dels cadàvers, que ja existia entre els protestants en aquella època, va fer que aquesta fàbrica tingués una divisió dedicada a aquests menesters.

A començaments dels anys 30, la República de Weimar va dictar una sèrie de normes que havien de complir els processos de cremació (emissió de fums, soroll, olors, etc.) i això va fer que la divisió de crematoris de la Topf innovés el seu producte per a adequar-lo a les noves exigències legals. També, paral·lelament, va sorgir un nou mercat quan les funeràries van haver d’adaptar els seus forns crematoris, en moltes ocasions eliminant l’antic i comprant-ne un de nou.

Des de finals dels anys 30, la Topf va ser la més activa col·laboradora del Reich en la producció de crematoris “industrials”: quasi tots els crematoris d’Auschwitz van ser fabricats per la Topf and Sons. Després de la guerra, com que Turíngia va quedar sota la República Democràtica d’Alemanya, van ser els russos els qui van jutjar i condemnar els enginyers del tractament post-mortem de milions de persones. Quatre enginyers de la companyia van ser condemnats el 1948 a penes de 25 anys, tot i que el 1955 van ser alliberats els que van sobreviure al Gulag. No va ser el cas de Kurt Prufer, l’enginyer en cap de la divisió, que va morir al Gulag el 1952.

La fàbrica va ser confiscada per les autoritats soviètiques i va continuar fabricant maquinària fins poc després de la reunificació alemanya en que va ser abandonada ja que no va poder resistir l’onada de capitalisme neoliberal que li va venir al damunt. Des d’aleshores va estar abandonada i okupada successivament, fins que una Fundació i les autoritats municipals d’Erfurt han recuperat, recentment, l’edifici d’oficines i el pati per a convertir los en un museu de la memòria i centre de debats sobre la moralitat de la indústria.

Un dels documents que s’exhibeixen al museu és un memoràndum intern en el que Kurt Prufer, l’enginyer en cap, informa sobre una trucada telefònica del alt comandament de les SS sobre el tema dels crematoris.

La transcripció del document vindria a ser la següent (el meu alemany no és perfecte):

El tinent Krone truca per dir que ha estat convocat per a reunir-se amb el general Kammer (possiblement és un error ortogràfic i es refereix al general Kammler, un altre dels personatges sinistres) per a informar sobre la inspecció del crematori d’Auschwitz de la que va tornar ahir. El tinent no es va fer una idea clara de les instal·lacions d’Auschwitz i volia, per tant, informar-se sobre quants crematoris hi ha actualment en funcionament i el nombre de crematoris que estem construint allà i que estan pendents de lliurament.

Li he dit que, ara mateix, hi ha dos crematoris de dos forns en funcionament, amb una capacitat de 250 diaris. A més, ara tenim en construcció cinc crematoris triples amb una capacitat diària de 800. Avui i en els proper dies, han d’arribar dos crematoris més de vuit forns, redirigits des de Mogilev (un altre camp de Bielorússia) amb una capacitat diària de 800 cadascun d’ells.

El Sr. K, ha dit que aquest nombre de crematoris encara no és suficient i que hem de lliurar més crematoris tan aviat com sigui possible.

Per tant és convenient que vagi a Berlin el matí de dijous per a discutir les noves entregues amb el Sr. K. M’hauré de dur els documents sobre Auschwitz amb mi per a que les trucades d’urgència puguin ser silenciades d’una vegada per totes.

Hem concertat la visita pel dijous.

Quina prosa comercial més elegant! Si no fos que està parlant de cremar diàriament 2.650 cadàvers; 70.000 mensuals amb un 90% d’eficiència; 840.000 anuals. No m’estranya que els russos enviessin Prufer al Gulag… què menys?

Els germans Topf, el pare i fundador havia mort abans de tot això, Ludwig i Ernst (vegeu les inicials en el segell del memoràndu LT i ET), van córrer diferent sort. El gran, Ludwig, es va suïcidar el maig de 1945 mentre estava retingut pels nord-americans. El petit, Ernst, va passar per un procés de desnacificació (sic) sense cap judici i va poder crear una nova Topf and Sons a Weisbaden (República Federal) que després va traslladar a Mainz, però que, en no tenir tan bons clients, va fer fallida el 1963.

Del general Kammler no se’n ha sabut mai més res, el maig de 1945 va desaparèixer del mapa i va ser declarat mort a instàncies de la seva dona i alguns testimonis dubtosos. Hi ha qui diu que va passar per Barcelona en la seva fuita. Kammler també era enginyer i durant la República de Weimar havia estat funcionari en temes de construcció. Durant els darrers mesos del Reich va estar molt proper a Hitler perquè va ser el responsable de la construcció de les fàbriques soterrades on es fabricaven les V1 i V2 i dels laboratoris on treballava un altre enginyer exemplar: Herbert von Braun. Potser Kammler també va ser rescatat pels nord-americans i van aprofitar els seus amplis coneixements.

D’en Kammler en parla Max Aue: el pinta com un funcionari eficaç i entusiasta; un altre Eichman, vaja!

La innocència del llenguatge

Fa temps que no parlo del meu benvolgut? Max. Una recent lectura me l’ha fet rememorar.

Un reconegut filòleg jueu-alemany, Viktor Kemplerer, que va sobreviure per casualitat a l’holocaust i que va poder refer la seva vida a l’Alemanya Democràtica (per molt que ens vulguin pintar l’RDA com un país gris i fosc, també va tenir els seus intel·lectuals de talla) va escriure un llibre poc després d’acabada la 2a Guerra Mundial titulat LTI: Lingua Terti Imperii (1947). Kemplerer, cosí del conegut director d’orquestra del mateix cognom, va aconseguir sobreviure perquè la seva dona era ària i perquè, quan es va dictar l’ordre d’extermini total, incloses les parelles mixtes, el febrer de 1945, va coincidir amb el brutal bombardeig aliat de la ciutat de Dresde, on va residir tota la seva vida (fins el 1960 que va morir), i enmig del caos provocat pel bombardeig, va reeixir a desaparèixer el temps necessari fins l’acabament de la guerra.

El llibre no ha estat traduït al castellà fins fa ben poc. L’any 2001 el va publicar una petita editorial (Minúscula) en una edició ja introbable i l’any 2005 l’ha tornat a reeditar Círculo de Lectores amb el títol: LTI: La lengua del Tercer Reich, Apuntes de un filólogo.

Vola per damunt del llibre la coneguda hipòtesi de Sapir-Whorf, que no va ser popularitzada fins molt després (quan es van publicar les obres de Whorf el 1956). La hipòtesi ve a dir que el nostre coneixement del món està mediatitzat pel llenguatge: que la quantitat infinita d’experiències que rebem, el llenguatge les classifica en un nombre finit de categories semàntiques i que aquesta classificació és diferent segons el llenguatge que utilitzem. Malgrat que la hipòtesi va ser desacreditada per l’innatisme de Chomski, en els darrers anys ha tingut una certa revifalla: el mateix Rorty deia que encara que pensem que utilitzem el llenguatge per a descriure la realitat, la veritat és que el llenguatge forma part d’aquesta realitat. Potser ha estat per això que ha tingut interès la traducció del llibre de Kemplerer.

En aquest sentit (i ara escombro cap a casa) l’únic llenguatge que podria ser apropiat per descriure la realitat seria un llenguatge totalment formalitzat, en el que cada símbol correspongués unívocament a un objecte o una relació: el llenguatge matemàtic (he he). Clar que potser això també queda desacreditat quan pensem en el gavagai de Quine. Qui ha dit que el món havia de ser senzill?

El que fa precisament Kemplerer en el llibre és una anàlisi de les creacions i modificacions semàntiques operades en la llengua alemanya durant el nazisme. Interessantísima la seva entrada del terme Fanatisme, que els nazis van aconseguir desposseir de tota significació negativa: el que ells volien era exactament això, fanàtics.

No entraré en detalls del llibre, que en té, i molts. Com ja podeu imaginar, la possibilitat de crear paraules dobles i triples que dona la llengua alemanya és una font inesgotable de creació de significats, de categories semàntiques noves. Estaria pensant en això Orwell quan parla del Newspeak (la Novaparla) en la seva novel·la 1984? I actualment, en què pensem quan parlem de l’Eix del Mal o dels Actius Tòxics?

El cas és que va haver-hi un punt al llibre que em va fer esgarrifar: La seva dona (ària, jo ho he dit) havia agafat en préstec a la biblioteca un llibre del filòsof nazi Rosenberg (als jueus no els estava permès el préstec bibliotecari) i, en una de les seves habituals visites a la judenhaus, un policia li va preguntar (amb amabilitat) que hi feia aquell llibre a casa seva:

“Nunca, nunca en toda mi vida, un libro me hizo retumbar tanto la cabeza como el ‘Mito del siglo XX’ de Rosenberg. No porque supusiera una lectura extraordinariamente profunda, difícil de comprender o estremecedora para el alma, sino porque Clemens me golpeó durante varios minutos la cabeza con aquel tomo. (Clemens y Weser eran los torturadores especiales de los judíos de Dresde y se los solía clasificar como el ‘pegador’ y el ‘escupidor’).

-¿Cómo te atreves, cerdo judío, a leer un libro así? –gritó Clemens. Le parecía una profanación de la hostia. -¿Cómo osas tener una obra de la biblioteca de préstamo?”.

De fet, algunes fonts parlen d’un trio, format per Clemens, Weser i Schmidt, però Kemplerer només parla d’aquests dos. La sorpresa no va estar en l’anècdota, n’hi devien haver de molt pitjors en aquells anys, sinó en el nom dels policies: Clemens i Weser. Son els mateixos noms dels policies que persegueixen Max Aue pels assassinats de la seva mare i el seu padrastre!

Jo, en la meva imaginació, a Clemens i Weser els hi havia posat la cara d’Omar Shariff: ja recordareu la pel·lícula d’Anatole Litvak, La nit dels generals; en la que el major Grau (Omar Shariff) investiga l’assassinat d’una prostituta fins arribar a la conclusió que l’assassí és un general de l’exèrcit: el general Tanz (Peter O’Toole).

Font: Der Sipegel (1963) . . . . . . . . . . . . Era molt més guapo Omar Sharif

Ara els hauré de canviar la cara: el senyor Clemens (capità de les SS en aquells temps) va ser desnazificat per l’exèrcit britànic, però, amant de les martingales polític-policials com devia ser, va ser jutjat anys després per espionatge en favor del govern soviètic. Un llarg article al num. 30 de Der Spiegel del 1963 explicava la vida i miracles de Johannes Max Clemens, que va ser condemnat a vuit anys de presó, però que no va respondre pels seus crims de guerra. La foto que publica Der Spiegel de Clemens és notablement diferent a la d’Omar Sharif.

Perquè ha escollit Jonathan Littell aquests mateixos noms per als policies? El seu paper és el de venjadors del crim, d’Eumènides, d’Erínies… Perquè, doncs, atribuir-los el nom de dos reconeguts botxins? Quin missatge aporta Littell amb aquesta elecció?

No he trobat cap altra informació d’Arno Weser, el segon botxí citat per Kemplerer, però no defalleixo… ja caurà!

També m’he proposat la lectura dels diaris de Kemplerer de 1933 a 1945, el període nazi, però això ja són paraules majors: més de 2.000 pàgines. Si ho faig, ja comentaré.

Bad Sex

Feia temps que no parlava del meu benvolgut (?) Max. Avui hi torno perquè m’he assabentat que fa una setmana que li han concedit un altre premi literari a Jonathan Littell. El premi en qüestió és el Bad sex in fiction Award. Fa disset anys que va ser instituït per la Literary Review, una revista britànica de crítica literària creada ara farà uns trenta anys.

El passatge que ha resultat mereixedor del premi es troba a la pàgina 911 de l’edició en castellà i forma part d’un llarg excurs oníric (i etílic) que té el protagonista, mentre es troba enclaustrat a la casa de la seva germana bessona a Pomerània. En la seva soledat, no para de tenir somnis humits rememorant el seu amor adolescent amb sa germana. Des d’el meu punt de vista, el premi li podrien haver donat per les deu o dotze pàgines de somnis eròtic-maníacs que va escriure Littell; però el jurat ha destacat especialment un passatge particularment groller, en el que, a continuació de jugar amb un complexe d’Edip invertit (vol follar amb sa germana i matar a sa mare), diu el següent:

Tenía la vulva a la altura de mi cara. Los labios menores asomaban algo de la carne pálida y abombada. Aquel sexo me miraba, me espiaba como una cabeza de Gorgona, como un cíclope inmóvil cuyo único ojo no parpadea jamás. Poco a poco, aquella mirada muda me caló hasta la médula. Se me aceleró la respiración y alargué la mano para ocultar el ojo, ya no lo veía, pero él me seguía viendo y me desnudaba (aunque ya estaba desnudo). Si por lo menos consiguiera empalmarme, pensaba, podía usar la picha como una estaca endurecida al fuego y cegar a aquel Polifemo que me convertía en Nadie. Pero mi verga seguía inerte y yo estaba como tocado de estupor. Alargué el brazo, estiré el dedo medio y lo introduje en aquel ojo gigantesco. Las caderas se movieron levemente, pero nada más. No sólo no lo había reventado, sino que, antes bien, lo había desorbitado, liberando la mirada del otro ojo que se ocultaba detrás. Se me ocurrió entonces una idea: saqué el dedo y, propulsándome con los antebrazos, arrimé la frente a aquella vulva, apoyando mi cicatriz en el agujero. Ahora era yo quien miraba por dentro, quien rebuscaba en las profundidades de aquel cuerpo con mi tercer ojo resplandeciente, mientras su ojo único resplandecía hacía mí y, de esa forma, nos cegábamos mutuamente: gocé sin moverme, en un desmesurado salpicar de luz blanca, mientras ella gritaba: “¿Qué haces? ¿Qué haces?”, y yo me reía a mandíbula batiente, y el esperma me seguía brotando de la verga en largos chorros; exultante, le mordía la vulva a dentelladas para tragármela, y al fin se me abrían los ojos y todo se les hacía inteligible y lo veían todo.

La veritat és que l’anterior passatge, tret del context en el que es troba, resulta pedant i ridícul; però, com ja he dit, és només un curt tros dins d’un conjunt de somnis eròtics que donen sentit (o, al menys, ho intenten) a l’actuació i la personalitat d’en Max. Jo mateix considero que aquest tros de la narració és el més fluix de la novel·la de Littell, però d’altra banda, és ben cert que no se m’acut cap altra manera d’explicar l’especial relació que té en Max amb la seva germana bessona.

En Jonathan Littell, seguint el seu costum, no ha fet cap mena de declaració sobre el premi, però no deu haver-li molestat gaire quan ha enviat a la seva editora a recollir-lo en el seu nom. Tampoc sembla que hagi de ser cap gran demèrit ja que el premi ja l’havien obtingut en anteriors edicions autors com Tom Wolfe o Norman Mailer i, en aquesta, competia amb Amos Oz o Philip Roth.

En definitiva tot això només mostra la dificultat que té narrar escenes de sexe en la literatura convencional. Mentre el relat eròtic o pornogràfic té uns codis més o menys establerts en els que no poden mancar un conjunt determinat de paraules (que fins i tot el word te les senyala com a malsonants) i de situacions, transferir aquests codis a la literatura convencional sense que resulti una carrincloneria, no sembla senzill.

De tota la literatura que he llegit, només en comptades ocasions m’he trobat amb paràgrafs de sexe explícit que m’hagin resultat atractives, evocadores o, simplement, ben escrites. Perquè deu ser que és tan difícil explicar literàriament una activitat que tots fem amb naturalitat?

Hubert Cremer

Hubert Cremer. Fotografia procedent de Overwolfach Photo Collection (http://owpdb.mfo.de/detail?photo_id=759)

Hubert Cremer (o Creme, no ho sé: he vist algunes enciclopèdies alemanyes que escriuen el seu cognom així. 1897-1983) va ser un matemàtic poc conegut: es va doctorar el 1928 a la Universitat de Berlín (sota la direcció de Bieberbach), va ser professor assistent a les de Münster i Leipzig fins que va aconseguir la seva habilitació com a full professor a Colònia; durant la guerra mundial era professor titular a la de Breslau (actual Vratislava o Wroclaw, Polònia), acabada la guerra va passar a la Universitat Tècnica de Renània Westfàlia a Aachen en la que va ser director del Departament de Matemàtiques i del Centre de Supercomputació; ell va ser l’introductor a Alemanya dels primers grans computadors a finals dels anys 50’s. D’aquestes dates són també els seus treballs matemàtics més interessants sobre dinàmica d’estructures complexes (fractal). No obstant és més conegut en el mundillo matemàtic alemany per uns versos seus, editats per primer cop el 1927, titulats Carmina Mathematica i mai traduïts a cap altre idioma; com es fàcil d’imaginar els versos són una rèplica dels Carmina Burana en el que es narren les peripècies d’èpsilons, funcions contínues, determinants de matrius i demés objectes matemàtics.

Entre les obres pòstumes de Friedrich Levi (1888-1966), un conegut algebrista germànic-jueu que es va exilar a Calcuta durant el període nazi, però que va retornar al seu país el 1952 per a ser professor a Berlín i Friburg, hi ha aquesta carta, rebuda de Cremer i datada el març de 1947 (menys de dos anys després d’haver acabat la guerra mundial):

Li envio les meves més sinceres gràcies per la seva amistosa carta, que vaig rebre ahir. Em va commoure profundament per les terribles notícies que conté. Quan jo li vaig enviar, tan a la lleugera, “una cordial salutació”, no tenia idea que també la seva pobra mare i la seva germana van ser assassinades per les mans homicides que han deshonrat el nom d’Alemanya per sempre més. Si hagués sabut aquesta circumstància, mai m’hauria atrevit a escriure-li de manera tan informal. Jo no coneixia les morts, però tinc una mare, i també una germana, i és fàcil per a mi tenir alguna sensació del que aquesta pèrdua ha de significar. I em sento culpable jo també. Pot estar segur, que no sabia res d’aquests horrors, però, de fet, tots en teníem una tènue sospita: vam tenir una por incommensurable i lamentable, i vam restar en silenci a causa d’aquesta por per les nostres pròpies vides. Avui crec que hauríem d’haver-nos defensat i manifestat, fins i tot en la certesa de ser assassinats nosaltres mateixos. En aquell moment, vaig emmudir la meva consciència amb l’empobridora objecció que tal sacrifici no tindria sentit, i amb les donacions de diners en secret als jueus necessitats. Fins i tot aquestes accions van ser fetes sempre en el temor que algú podria assabentar-se, i que nosaltres també podíem acabar en un camp de concentració.

Aquesta no és la primera horrible notícia que he rebut. La mare, germana, cunyat i sogres del meu amic, Alfred Brauer, també van ser assassinats, i, de fet, sóc conscient de la gran quantitat que van ser assassinats, però, cada vegada és un nou cop quan puc verificar en un cas particular el que em segueix semblant, i em semblarà sempre, incomprensible. Puc almenys expressar-li a vostè i a la seva esposa el meu sincer condol per aquest terrible succés, que pesa molt sobre mi? També vull agrair-li que, després d’aquests horrors, no hagi tingut envers mi uns plenament justificats sentiments d’odi. Al contrari, m’ha escrit vostè una carta tan cordial! M’ha fet molt de bé.

Acompanyant-lo en el sentiment, pot disposar de mi

Hubert Cremer

(Traduïda de Sanford L. Segal. Mathematicians under the nazis. Princeton University Press. New Jersey, 2003. Pàg. 492)

No tots els alemanys es van comportar com el meu benvolgut? Max Aue, però són tan escassos els testimonis, com aquest, d’alemanys que es confessen responsables de la bogeria per no haver-la impedit, que em sembla que val la pena posar-los de manifest.

Potser el senyor Cremer va tenir la sort de trobar-se en Universitats com les de Colònia i Bratislava que no eren centres acadèmics de gran rellevància i sobre les que no existien les pressions polítiques i ideològiques que sofrien centres més importants com Berlín o Goettingen. Potser a Bratislava i Colònia no va tenir companys jueus a la Facultat i no va viure d’aprop les iniquitats que van haver de sofrir Landau, Courant, Noether, Haussdorf, Levi i tants d’altres. Potser el seu amic, Alfred Brauer (havien estat companys de doctorat a finals del anys 20 a Berlín), li va dir que marxava als Estats Units per pròpia voluntat i no perquè li estaven fent la vida impossible.

Què fa que un nombrós grup de persones es desentenguin de les injustícies que es cometen al seu entorn?

Odio els indocumentats!

A l’edició d’avui de EL PAÍS hi ha un article d’un tal Jacinto Antón, del qui desconec la identitat, però que deu ser veí de Barcelona perquè comença l’article dient-nos que el seu dentista té la consulta a Castelldefels i ha d’agafar el tren per anar-hi. L’article es titula ¡Odio a los Nazis! i hom es pregunta que té a veure el seu passeig al dentista amb l’odi als nazis.

Resulta que el bon home, com un Rousseau qualsevol, dedica el temps del trajecte a fer els seus somiejaments i, clar, l’associació d’idees resulta quasi pueril: Dentista → Marathon Man → Dr. Szell/Mengele → Camps d’extermini → Tren. Espero que el seu dentista sigui més bondadós que el Dr. Szell de Marathon Man. Ningú es mereix la tortura encara que digui unes quantes bestieses a continuació.

El cas és que ens recomana que veiem un reportatge que faran al Canal+ (ara ja no recordo si és dels mateixos propietaris que El PAÍS: ja m’he fet un embolic de cadenes de TV) sobre l’album de fotos de Karl Hoecker (o Höcker).

Aquest Karl Hoecker podria ser un Max Aue qualsevol: en acabar la guerra el van capturar els britànics, però duia documentació de soldat ras i, després de tenir-lo uns mesos detingut en un camp de concentració, el van alliberar. L’home va refer la seva vida i, amb la seva dona i dos fills, va arribar a cap de caixa d’un banc important a Luebecke, fins que el 1963 se’l va identificar i va ser jutjat en els processos de Franckfourt. En sortir de la presó, el 1970, va tornar al seu antic càrrec de caixer al mateix banc. Va morir l’any 2000 amb 89 anys. El seu àlbum de fotos va anar a parar al Museu de l’Holocaust de Washington l’any 2006. És l’únic lloc on s’han trobat fotografies del Dr. Mengele.

El cas és que l’autor, per identificar el personatge d’en Hoecker, ens diu que va ser l’ajudant del comandant d’Auschwitz, Rudolph Hess. Per poca història que se sàpiga, tothom coneix Rudolph Hess com el lloctinent d’Hitler que el 1941 va agafar un avió i es va tirar en paracaigudes sobre Escòcia, per a negociar amb els britànics no se sap ben bé el què. Per tant, difícilment podia ser Hoecker l’ajudant de Rudolph Hess.

Podriem pensar que es tracta d’una petita confusió, ja que el primer comandant d’Auschwitz es deia Rudolf Hoess (o Höss, o Höß), però no es així, perquè Hoess va deixar la comandancia del camp a finals del 1943, molt abans que Hoecker hi fos destinat el maig del 1944. De fet, el comandant del camp quan hi va arribar Hoecker no era ni tan sols el substitut de Hoess (Arthur Liebehenschel), sinó el substitut d’aquest darrer, Richard Baer qui va comandar el camp fins a la seva extinció a començaments del 1945.

Qualsevol que hagi vist les fotografies de l’àlbum (podeu veure-les aquí) se’n dona compte que Hoess només hi apareix en unes quantes: durant una festa que es va realitzar amb motiu de la inauguració de l’hospital del camp de concentració (només per a membres de la SS, no aneu a pensar coses rares). En canvi, les fotografies amb Richard Baer són constants al llarg de l’àlbum (de cacera pels boscos, en unes mines a Silèsia, amb l’arribada del les ajudants femenines al camp, per Nadal,…). Perquè les fotos de l’àlbum són això: fotos de vacances; no es veu res de l’interior del camp, ni dels trens, ni dels crematoris, ni res de res. Ningú podria dir que les fotos estan preses en temps de guerra i extermini, més aviat sembla un balneari.

En fi, al que anava: que el senyor Jacinto Antón i EL PAÍS han fotut la pota fins el coll. Ja sé que està en el suplement de vacances i que es tracta de lectures lleugeres, però confondre Hess amb Hoess, col·locar Hoess on no estava, oblidar-se dels que si que hi eren… em sembla molt bèstia.

Menys mal que el senyor Antón diu:

Como nuestro héroe Indiana Jones, yo también odio a los nazis. Dado que no puedo combatirlos como él -tampoco sé si tendría el valor- trato de documentarme mucho para detestarlos todo lo posible,

perquè sinó, no sé les ximpleries que hagués pogut arribar a dir. I és que, senyor Antón, per escriure en un diari, no n’hi prou amb odiar, també cal documentar-se molt més del que vostè ha fet. Ara bé: se li agareix la intenció, això si.

D’esquerra a dreta: Richard Baer, Rudolf Hoess i Karl Hoecker a Auschwitz, el dia de la inauguració del Hospital

Us heu fixat que ja existien els Audi en aquella època: mireu l’anagrama que hi ha al morro del cotxe.

Capçalera i altres coses

Amb aquesta calor que està fent, he decidit substituir la meva imatge de capçalera (la pipa dadaista) per aquest dibuix d’un paisatge semi desèrtic. Segur que no sabeu qui és l’autor del quadre!

Estic llegint un llibre curiós: Mathematicians under the nazis. L’autor és un reconegut matemàtic britànic, Sanford L. Segal, professor de la Universitat de Rochester que té en el seu haver, una important contribució a l’anàlisi complexe, publicada fa uns trenta anys.

El professor Segal, en la seva madures, sembla haver canviat l’orientació i ara es dedica als estudis històrics. I això és d’agrair, perquè difícilment poden fer història de les matemàtiques els historiadors. I com que la majoria de matemàtics no tenen cap interés per la història…

El professor Segal ha fet una recerca intensiva en els arxius del III Reich i de les universitats alemanyes per a trobar cartes personals, informes burocràtics, nomenaments, ascensos en l’escalafó i moltes altres menes de documents, per a fer-nos un retaule del que va ser l’evolució corporativa dels matemàtics alemanys en els anys de govern nazi. Podeu llegir el primer capítol del llibre aquí (només són tretze pàgines i és l’introducció).

El llibre està farcit d’anecdotari, de misèries i grandeses d’uns personatges (uns coneguts, d’altres no gaire) que, com tothom, van haver d’adaptar-se a una situació política extrema, però que van reaccionar de forma molt diversa enfront d’ella. Ja vaig parlar fa temps en aquest blog del senyor Bieberbach (que va fer més o menys el mateix que Heidegger quan van expulsar Husserl de la universitat per jueu), però també va haver-hi d’altres matemàtics (inclús conservadors) que van tenir diferents actituds amb l’antisemitisme.

Nazis "protegint" l'entrada de la Universitat de l'atac dels jueus

De totes formes, pel que explica l’autor, sembla que els comportaments més generalitzats van ser del tipus Max Aue: deixar-se endur pel corrent. Sobre tot si això significava pujar en l’escalafó: només de la Universitat de Goettingen (capital mundial de les matemàtiques durant bona part del segle XIX i començaments del XX) van ser expulsats per jueus o comunistes onze professors. Això deixava moltes places vacants per als qui volien obtenir una càtedra o una permanència.

Quan l’acabi de llegir, segur que podré tenir algunes coses interessants per explicar.

Els Memes

No recordo quan va ser que em van passar un meme. Pel que jo recordava en aquell moment, el terme meme l’havia inventat en Richard Dawkins (del qui ja vaig parlar en un altre post) per a bastir una teoria sobre la transmissió i l’evolució del conceptes culturals. El que proposava Dawkins ja fa més de trenta anys és que, de la mateixa manera que l’evolució biològica (Darwin dixit) es produeix a través dels gens, també existeixen unes unitats mínimes culturals que es repliquen igual que els gens: els memes. I l’evolució cultural es produeix per mutació i selecció d’aquests memes que, bàsicament, són imitació i memòria (MImesi+MEmòria; hauria de ser mime, no?).

No sé per quin motiu s’ha fet servir aquest terme per a traslladar qüestionaris d’un blog a un altre. Suposo que deu ser per la idea d’imitació que entranya el concepte de meme en l’escrit seminal de Dawkins, El gen egoista. Tot i que Dawkins no és excessivament precís en la nova terminologia que introdueix i que trenta anys més tard encara no s’ha desenvolupat una teoria detallada amb suficient base empírica i matemàtica. I també cal dir que la teoria ha tingut notables detractors des d’el camp del materialisme antropològic: el propi Marvin Harris la va qualificar de platonisme.

El cas és que per la blogosfera corren innombrables memes, en els quals cada blogaire es dedica a fer el seu streep tease intel·lectual, contestant una sèrie de preguntes de la millor manera que sap. Uns procuren certa originalitat donant respostes pour èpater les bourgeoises, d’altres primen la sinceritat volent donar-li un to intimista a les respostes, i molts es paren a fer reflexions sobre el perquè han contestat el que han contestat. Quan vaig rebre aquell primer meme (l’únic que he rebut, d’altra banda) ho vaig fer tan malament que el vaig contestar com a comentari en el blog de qui me l’enviava; qui, caritativament, em va fer notar que del que es tractava era que jo fes un post amb el meme i el passés a d’altres contertulians.

Per la forma que estant circulant els memes, sembla com si fossin una cosa de rabiosa actualitat, quan el cert és que són més antics que l’anar a peu. Què era si no el Qüestionari de Proust? Proust el va treure d’un llibre en anglès, doncs sembla que va ser en aquell país, i entre les classes acomodades, on va sorgir la tradició a finals del segle XIX. Amb les respostes es pretenia desvetllar els gustos i aspiracions de l’enquestat. Proust va modificar lleugerament el qüestionari que proposava el llibre, eliminant, afegint i canviant preguntes, i el va anar repetint varies vegades al llarg de la seva vida; amb respostes diferents, obviàment. El manuscrit més conegut de les seves respostes és el que va fer l’any 1890, quan es trobava fent el seu servei militar, i que es va subhastar fa uns pocs anys per 102.000 euros.

Al contrari de Proust, jo no sóc gens partidari d’aquests exercicis de funambulisme emocional, però potser de tan en tan no està gens malament parar-se i donar un cop d’ull al propi intel·lecte per saber, més o menys, a on estàs ubicat. Així que avui, m’he dedicat a contestar-lo amb els següents resultats que, com veure-ho, són força diferents dels de Proust el 1890 (he posat en primer lloc la pregunta original del llibre en anglès i després la transcripció de Proust traduïda al cátala): 

Us deixo aquesta música per anar llegint i pensant: 1ère Gymnopédie

• Your favourite virtue / El tret principal del meu caràcter
• Proust – Le besoin d’être aimé et, pour préciser, le besoin d’être caressé et gâté bien plus que le besoin d’être admiré.
• Jo – La independencia

 

• Your favourite qualities in a man / La qualitat que prefereixo d’un home
• Proust – Des charmes féminins.
• Jo – La intel·ligència

 

• Your favourite qualities in a woman / La qualitat que prefereixo d’una dona
• Proust – Des vertus d’homme et la franchise dans la camaraderie.
• Jo – La intel·ligència

 

• Your chief characteristic / Eliminada per Proust

 

• What you appreciate the most in your friends / El que més aprecio dels meus amics
• Proust – D’être tendre pour moi, si leur personne est assez exquise pour donner un grand prix à leur tendresse.
• Jo – La camaraderia

 

• Your main fault / El meu principal defecte
• Proust – Ne pas savoir, ne pas pouvoir «vouloir».
• Jo – Alguns rampells d’ira. No gaire sovint, afortunadament.

 

• Your favourite occupation / Ocupació preferida
• Proust – Aimer.
• Jo – Només em deleixo per mai de res delir-me (Jeroni Nadal)

 

• Your idea of happiness / El meu somni de felicitat
• Proust – J’ai peur qu’il ne soit pas assez élevé, je n’ose pas le dire, j’ai peur de le détruire en le disant.
• Jo – L’absència de dolor? Què és la felicitat?

 

• Your idea of misery / Quin seria el meu pitjor infortuni
• Proust – Ne pas avoir connu ma mère ni ma grand-mère.
• Jo – Qualsevol mena de senilitat

 

• If not yourself, who would you be / El què voldria ser
• Proust – Moi, comme les gens que j’admire me voudraient.
• Jo – Jo mateix, en millor. (Faig la mateixa trampa que Proust: el text anglès és prou clar: if not yoursef…)

 

• Where would you like to live / El país on desitjaria viure
• Proust – Celui où certaines choses que je voudrais se réaliseraient comme par un enchantement et où les tendresses seraient toujours partagées.
• Jo – La Toscana

 

• Your favourite colour and flower / El color preferit
• Proust – La beauté n’est pas dans les couleurs, mais dans leur harmonie.
• Jo – El negre

 

•                             / La flor que m’agrada
• Proust – La sienne- et après, toutes.
• Jo –  El clavell: senzill i viu.

 

• Your favorite bird / L’ocell preferit
• Proust – L’hirondelle.
• Jo – Odio els ocells. De fet, odio quasi tots els animals.

 

• Your favourite prose authors / Autors favorits en prosa
• Proust – Aujourd’hui Anatole France et Pierre Loti.
• Jo – Proust, Victor Hugo, Tolstoi

 

• Your favourite poets / Poetes preferits
• Proust – Baudelaire et Alfred de Vigny.
• Jo – No en sóc gaire amant de poesies: potser García Lorca o Gabriel Celaya

 

• Your favourite heroes in fiction / Els meus herois de ficció
• Proust – Hamlet.
• Jo – Jean Valjean i, com no?, Max Aue (més aviat anti heroi).

 

• Your favourite heroines in fiction / Heroïnes de ficció favorites
• Proust – Bérénice.
• Jo – Alícia

 

• Your favourite painters and composers / Compositors favorits
• Proust – Beethoven, Wagner, Schumann.
• Jo – N’hi ha tants! Wagner, of course, però també Couperin, Alban Berg, Britten, no sé…

 

•                                 / Pintors favorits
• Proust – Léonard de Vinci, Rembrandt.
• Jo – Goya, Casas, Picasso…

 

• Your favourite heroes in real life / Herois favorits de la vida real
• Proust – M. Darlu, M. Boutroux.
• Jo – Danton, Napoleó

 

• Your favourite heroines in real life / Eliminada per Proust

 

• What characters in history do you most dislike / Eliminada per Proust

 

• Your heroines in World history / Heroïnes de la història mundial
• Proust – Cléopâtre.
• Jo – Federica Montseny, Hipatia d’Alexandria

 

• Your favourite food and drink / Eliminada per Proust

 

• Your favourite names / Noms favorits
• Proust – Je n’en ai qu’un à la fois.
• Jo – Laia, Pau.

 

• What I hate the most / El que detesto per damunt de tot
• Proust – Ce qu’il y a de mal en moi.
• Jo – L’estupidesa. Sobre tot la que és consentida.

 

• World history characters I hate the most / Personatges històrics que més odio
• Proust – Je ne suis pas assez instruit.
• Jo – Franco, Pinochet.

 

• The military event I admire the most / Fet militar que més admiro
• Proust – Mon volontariat!
• Jo – La batalla d’Stalingrado. (Té collons dir que el fet militar més important és el propi servei militar!)

 

• The reform I admire the most / La reforma que més admiro
• Proust –                      (Malgrat traduir-la, no la va respondre)
• Jo – La Revolució Francessa (gairebé igual que la soviética).

 

• The natural talent I’d like to be gifted with / El do natural que voldria tenir
• Proust – La volonté, et des séductions.
• Jo – El de poder volar

 

• How I wish to die / Com t’agradaria morir
• Proust – Meilleur – et aimé.
• Jo – Dormint i de sobte

 

• What is your present state of mind / Estat present del meu esperit
• Proust – L’ennui d’avoir pensé à moi pour répondre à toutes ces questions.
• Jo – Analític

 

• For what fault have you most toleration / Faltes que m’inspiren la màxima indulgència
• Proust – Celles que je comprends.
• Jo – Les de qui no pot ser conscient de tenir-les per manca d’informació

 

• Your favourite motto / La meva divisa
• Proust – J’aurais trop peur qu’elle ne me porte malheur.
• Jo – Qui viu sense gens de rauxa, no es tan savi com es pensa.