Hubert Cremer

Hubert Cremer. Fotografia procedent de Overwolfach Photo Collection (http://owpdb.mfo.de/detail?photo_id=759)

Hubert Cremer (o Creme, no ho sé: he vist algunes enciclopèdies alemanyes que escriuen el seu cognom així. 1897-1983) va ser un matemàtic poc conegut: es va doctorar el 1928 a la Universitat de Berlín (sota la direcció de Bieberbach), va ser professor assistent a les de Münster i Leipzig fins que va aconseguir la seva habilitació com a full professor a Colònia; durant la guerra mundial era professor titular a la de Breslau (actual Vratislava o Wroclaw, Polònia), acabada la guerra va passar a la Universitat Tècnica de Renània Westfàlia a Aachen en la que va ser director del Departament de Matemàtiques i del Centre de Supercomputació; ell va ser l’introductor a Alemanya dels primers grans computadors a finals dels anys 50’s. D’aquestes dates són també els seus treballs matemàtics més interessants sobre dinàmica d’estructures complexes (fractal). No obstant és més conegut en el mundillo matemàtic alemany per uns versos seus, editats per primer cop el 1927, titulats Carmina Mathematica i mai traduïts a cap altre idioma; com es fàcil d’imaginar els versos són una rèplica dels Carmina Burana en el que es narren les peripècies d’èpsilons, funcions contínues, determinants de matrius i demés objectes matemàtics.

Entre les obres pòstumes de Friedrich Levi (1888-1966), un conegut algebrista germànic-jueu que es va exilar a Calcuta durant el període nazi, però que va retornar al seu país el 1952 per a ser professor a Berlín i Friburg, hi ha aquesta carta, rebuda de Cremer i datada el març de 1947 (menys de dos anys després d’haver acabat la guerra mundial):

Li envio les meves més sinceres gràcies per la seva amistosa carta, que vaig rebre ahir. Em va commoure profundament per les terribles notícies que conté. Quan jo li vaig enviar, tan a la lleugera, “una cordial salutació”, no tenia idea que també la seva pobra mare i la seva germana van ser assassinades per les mans homicides que han deshonrat el nom d’Alemanya per sempre més. Si hagués sabut aquesta circumstància, mai m’hauria atrevit a escriure-li de manera tan informal. Jo no coneixia les morts, però tinc una mare, i també una germana, i és fàcil per a mi tenir alguna sensació del que aquesta pèrdua ha de significar. I em sento culpable jo també. Pot estar segur, que no sabia res d’aquests horrors, però, de fet, tots en teníem una tènue sospita: vam tenir una por incommensurable i lamentable, i vam restar en silenci a causa d’aquesta por per les nostres pròpies vides. Avui crec que hauríem d’haver-nos defensat i manifestat, fins i tot en la certesa de ser assassinats nosaltres mateixos. En aquell moment, vaig emmudir la meva consciència amb l’empobridora objecció que tal sacrifici no tindria sentit, i amb les donacions de diners en secret als jueus necessitats. Fins i tot aquestes accions van ser fetes sempre en el temor que algú podria assabentar-se, i que nosaltres també podíem acabar en un camp de concentració.

Aquesta no és la primera horrible notícia que he rebut. La mare, germana, cunyat i sogres del meu amic, Alfred Brauer, també van ser assassinats, i, de fet, sóc conscient de la gran quantitat que van ser assassinats, però, cada vegada és un nou cop quan puc verificar en un cas particular el que em segueix semblant, i em semblarà sempre, incomprensible. Puc almenys expressar-li a vostè i a la seva esposa el meu sincer condol per aquest terrible succés, que pesa molt sobre mi? També vull agrair-li que, després d’aquests horrors, no hagi tingut envers mi uns plenament justificats sentiments d’odi. Al contrari, m’ha escrit vostè una carta tan cordial! M’ha fet molt de bé.

Acompanyant-lo en el sentiment, pot disposar de mi

Hubert Cremer

(Traduïda de Sanford L. Segal. Mathematicians under the nazis. Princeton University Press. New Jersey, 2003. Pàg. 492)

No tots els alemanys es van comportar com el meu benvolgut? Max Aue, però són tan escassos els testimonis, com aquest, d’alemanys que es confessen responsables de la bogeria per no haver-la impedit, que em sembla que val la pena posar-los de manifest.

Potser el senyor Cremer va tenir la sort de trobar-se en Universitats com les de Colònia i Bratislava que no eren centres acadèmics de gran rellevància i sobre les que no existien les pressions polítiques i ideològiques que sofrien centres més importants com Berlín o Goettingen. Potser a Bratislava i Colònia no va tenir companys jueus a la Facultat i no va viure d’aprop les iniquitats que van haver de sofrir Landau, Courant, Noether, Haussdorf, Levi i tants d’altres. Potser el seu amic, Alfred Brauer (havien estat companys de doctorat a finals del anys 20 a Berlín), li va dir que marxava als Estats Units per pròpia voluntat i no perquè li estaven fent la vida impossible.

Què fa que un nombrós grup de persones es desentenguin de les injustícies que es cometen al seu entorn?

Odio els indocumentats!

A l’edició d’avui de EL PAÍS hi ha un article d’un tal Jacinto Antón, del qui desconec la identitat, però que deu ser veí de Barcelona perquè comença l’article dient-nos que el seu dentista té la consulta a Castelldefels i ha d’agafar el tren per anar-hi. L’article es titula ¡Odio a los Nazis! i hom es pregunta que té a veure el seu passeig al dentista amb l’odi als nazis.

Resulta que el bon home, com un Rousseau qualsevol, dedica el temps del trajecte a fer els seus somiejaments i, clar, l’associació d’idees resulta quasi pueril: Dentista → Marathon Man → Dr. Szell/Mengele → Camps d’extermini → Tren. Espero que el seu dentista sigui més bondadós que el Dr. Szell de Marathon Man. Ningú es mereix la tortura encara que digui unes quantes bestieses a continuació.

El cas és que ens recomana que veiem un reportatge que faran al Canal+ (ara ja no recordo si és dels mateixos propietaris que El PAÍS: ja m’he fet un embolic de cadenes de TV) sobre l’album de fotos de Karl Hoecker (o Höcker).

Aquest Karl Hoecker podria ser un Max Aue qualsevol: en acabar la guerra el van capturar els britànics, però duia documentació de soldat ras i, després de tenir-lo uns mesos detingut en un camp de concentració, el van alliberar. L’home va refer la seva vida i, amb la seva dona i dos fills, va arribar a cap de caixa d’un banc important a Luebecke, fins que el 1963 se’l va identificar i va ser jutjat en els processos de Franckfourt. En sortir de la presó, el 1970, va tornar al seu antic càrrec de caixer al mateix banc. Va morir l’any 2000 amb 89 anys. El seu àlbum de fotos va anar a parar al Museu de l’Holocaust de Washington l’any 2006. És l’únic lloc on s’han trobat fotografies del Dr. Mengele.

El cas és que l’autor, per identificar el personatge d’en Hoecker, ens diu que va ser l’ajudant del comandant d’Auschwitz, Rudolph Hess. Per poca història que se sàpiga, tothom coneix Rudolph Hess com el lloctinent d’Hitler que el 1941 va agafar un avió i es va tirar en paracaigudes sobre Escòcia, per a negociar amb els britànics no se sap ben bé el què. Per tant, difícilment podia ser Hoecker l’ajudant de Rudolph Hess.

Podriem pensar que es tracta d’una petita confusió, ja que el primer comandant d’Auschwitz es deia Rudolf Hoess (o Höss, o Höß), però no es així, perquè Hoess va deixar la comandancia del camp a finals del 1943, molt abans que Hoecker hi fos destinat el maig del 1944. De fet, el comandant del camp quan hi va arribar Hoecker no era ni tan sols el substitut de Hoess (Arthur Liebehenschel), sinó el substitut d’aquest darrer, Richard Baer qui va comandar el camp fins a la seva extinció a començaments del 1945.

Qualsevol que hagi vist les fotografies de l’àlbum (podeu veure-les aquí) se’n dona compte que Hoess només hi apareix en unes quantes: durant una festa que es va realitzar amb motiu de la inauguració de l’hospital del camp de concentració (només per a membres de la SS, no aneu a pensar coses rares). En canvi, les fotografies amb Richard Baer són constants al llarg de l’àlbum (de cacera pels boscos, en unes mines a Silèsia, amb l’arribada del les ajudants femenines al camp, per Nadal,…). Perquè les fotos de l’àlbum són això: fotos de vacances; no es veu res de l’interior del camp, ni dels trens, ni dels crematoris, ni res de res. Ningú podria dir que les fotos estan preses en temps de guerra i extermini, més aviat sembla un balneari.

En fi, al que anava: que el senyor Jacinto Antón i EL PAÍS han fotut la pota fins el coll. Ja sé que està en el suplement de vacances i que es tracta de lectures lleugeres, però confondre Hess amb Hoess, col·locar Hoess on no estava, oblidar-se dels que si que hi eren… em sembla molt bèstia.

Menys mal que el senyor Antón diu:

Como nuestro héroe Indiana Jones, yo también odio a los nazis. Dado que no puedo combatirlos como él -tampoco sé si tendría el valor- trato de documentarme mucho para detestarlos todo lo posible,

perquè sinó, no sé les ximpleries que hagués pogut arribar a dir. I és que, senyor Antón, per escriure en un diari, no n’hi prou amb odiar, també cal documentar-se molt més del que vostè ha fet. Ara bé: se li agareix la intenció, això si.

D’esquerra a dreta: Richard Baer, Rudolf Hoess i Karl Hoecker a Auschwitz, el dia de la inauguració del Hospital

Us heu fixat que ja existien els Audi en aquella època: mireu l’anagrama que hi ha al morro del cotxe.

Capçalera i altres coses

Amb aquesta calor que està fent, he decidit substituir la meva imatge de capçalera (la pipa dadaista) per aquest dibuix d’un paisatge semi desèrtic. Segur que no sabeu qui és l’autor del quadre!

Estic llegint un llibre curiós: Mathematicians under the nazis. L’autor és un reconegut matemàtic britànic, Sanford L. Segal, professor de la Universitat de Rochester que té en el seu haver, una important contribució a l’anàlisi complexe, publicada fa uns trenta anys.

El professor Segal, en la seva madures, sembla haver canviat l’orientació i ara es dedica als estudis històrics. I això és d’agrair, perquè difícilment poden fer història de les matemàtiques els historiadors. I com que la majoria de matemàtics no tenen cap interés per la història…

El professor Segal ha fet una recerca intensiva en els arxius del III Reich i de les universitats alemanyes per a trobar cartes personals, informes burocràtics, nomenaments, ascensos en l’escalafó i moltes altres menes de documents, per a fer-nos un retaule del que va ser l’evolució corporativa dels matemàtics alemanys en els anys de govern nazi. Podeu llegir el primer capítol del llibre aquí (només són tretze pàgines i és l’introducció).

El llibre està farcit d’anecdotari, de misèries i grandeses d’uns personatges (uns coneguts, d’altres no gaire) que, com tothom, van haver d’adaptar-se a una situació política extrema, però que van reaccionar de forma molt diversa enfront d’ella. Ja vaig parlar fa temps en aquest blog del senyor Bieberbach (que va fer més o menys el mateix que Heidegger quan van expulsar Husserl de la universitat per jueu), però també va haver-hi d’altres matemàtics (inclús conservadors) que van tenir diferents actituds amb l’antisemitisme.

Nazis "protegint" l'entrada de la Universitat de l'atac dels jueus

De totes formes, pel que explica l’autor, sembla que els comportaments més generalitzats van ser del tipus Max Aue: deixar-se endur pel corrent. Sobre tot si això significava pujar en l’escalafó: només de la Universitat de Goettingen (capital mundial de les matemàtiques durant bona part del segle XIX i començaments del XX) van ser expulsats per jueus o comunistes onze professors. Això deixava moltes places vacants per als qui volien obtenir una càtedra o una permanència.

Quan l’acabi de llegir, segur que podré tenir algunes coses interessants per explicar.

Els Memes

No recordo quan va ser que em van passar un meme. Pel que jo recordava en aquell moment, el terme meme l’havia inventat en Richard Dawkins (del qui ja vaig parlar en un altre post) per a bastir una teoria sobre la transmissió i l’evolució del conceptes culturals. El que proposava Dawkins ja fa més de trenta anys és que, de la mateixa manera que l’evolució biològica (Darwin dixit) es produeix a través dels gens, també existeixen unes unitats mínimes culturals que es repliquen igual que els gens: els memes. I l’evolució cultural es produeix per mutació i selecció d’aquests memes que, bàsicament, són imitació i memòria (MImesi+MEmòria; hauria de ser mime, no?).

No sé per quin motiu s’ha fet servir aquest terme per a traslladar qüestionaris d’un blog a un altre. Suposo que deu ser per la idea d’imitació que entranya el concepte de meme en l’escrit seminal de Dawkins, El gen egoista. Tot i que Dawkins no és excessivament precís en la nova terminologia que introdueix i que trenta anys més tard encara no s’ha desenvolupat una teoria detallada amb suficient base empírica i matemàtica. I també cal dir que la teoria ha tingut notables detractors des d’el camp del materialisme antropològic: el propi Marvin Harris la va qualificar de platonisme.

El cas és que per la blogosfera corren innombrables memes, en els quals cada blogaire es dedica a fer el seu streep tease intel·lectual, contestant una sèrie de preguntes de la millor manera que sap. Uns procuren certa originalitat donant respostes pour èpater les bourgeoises, d’altres primen la sinceritat volent donar-li un to intimista a les respostes, i molts es paren a fer reflexions sobre el perquè han contestat el que han contestat. Quan vaig rebre aquell primer meme (l’únic que he rebut, d’altra banda) ho vaig fer tan malament que el vaig contestar com a comentari en el blog de qui me l’enviava; qui, caritativament, em va fer notar que del que es tractava era que jo fes un post amb el meme i el passés a d’altres contertulians.

Per la forma que estant circulant els memes, sembla com si fossin una cosa de rabiosa actualitat, quan el cert és que són més antics que l’anar a peu. Què era si no el Qüestionari de Proust? Proust el va treure d’un llibre en anglès, doncs sembla que va ser en aquell país, i entre les classes acomodades, on va sorgir la tradició a finals del segle XIX. Amb les respostes es pretenia desvetllar els gustos i aspiracions de l’enquestat. Proust va modificar lleugerament el qüestionari que proposava el llibre, eliminant, afegint i canviant preguntes, i el va anar repetint varies vegades al llarg de la seva vida; amb respostes diferents, obviàment. El manuscrit més conegut de les seves respostes és el que va fer l’any 1890, quan es trobava fent el seu servei militar, i que es va subhastar fa uns pocs anys per 102.000 euros.

Al contrari de Proust, jo no sóc gens partidari d’aquests exercicis de funambulisme emocional, però potser de tan en tan no està gens malament parar-se i donar un cop d’ull al propi intel·lecte per saber, més o menys, a on estàs ubicat. Així que avui, m’he dedicat a contestar-lo amb els següents resultats que, com veure-ho, són força diferents dels de Proust el 1890 (he posat en primer lloc la pregunta original del llibre en anglès i després la transcripció de Proust traduïda al cátala): 

Us deixo aquesta música per anar llegint i pensant: 1ère Gymnopédie

• Your favourite virtue / El tret principal del meu caràcter
• Proust – Le besoin d’être aimé et, pour préciser, le besoin d’être caressé et gâté bien plus que le besoin d’être admiré.
• Jo – La independencia

 

• Your favourite qualities in a man / La qualitat que prefereixo d’un home
• Proust - Des charmes féminins.
• Jo – La intel·ligència

 

• Your favourite qualities in a woman / La qualitat que prefereixo d’una dona
• Proust – Des vertus d’homme et la franchise dans la camaraderie.
• Jo – La intel·ligència

 

• Your chief characteristic / Eliminada per Proust

 

• What you appreciate the most in your friends / El que més aprecio dels meus amics
• Proust – D’être tendre pour moi, si leur personne est assez exquise pour donner un grand prix à leur tendresse.
• Jo – La camaraderia

 

• Your main fault / El meu principal defecte
• Proust – Ne pas savoir, ne pas pouvoir «vouloir».
• Jo – Alguns rampells d’ira. No gaire sovint, afortunadament.

 

• Your favourite occupation / Ocupació preferida
• Proust – Aimer.
• Jo – Només em deleixo per mai de res delir-me (Jeroni Nadal)

 

• Your idea of happiness / El meu somni de felicitat
• Proust – J’ai peur qu’il ne soit pas assez élevé, je n’ose pas le dire, j’ai peur de le détruire en le disant.
• Jo – L’absència de dolor? Què és la felicitat?

 

• Your idea of misery / Quin seria el meu pitjor infortuni
• Proust – Ne pas avoir connu ma mère ni ma grand-mère.
• Jo – Qualsevol mena de senilitat

 

• If not yourself, who would you be / El què voldria ser
• Proust – Moi, comme les gens que j’admire me voudraient.
• Jo – Jo mateix, en millor. (Faig la mateixa trampa que Proust: el text anglès és prou clar: if not yoursef…)

 

• Where would you like to live / El país on desitjaria viure
• Proust – Celui où certaines choses que je voudrais se réaliseraient comme par un enchantement et où les tendresses seraient toujours partagées.
• Jo – La Toscana

 

• Your favourite colour and flower / El color preferit
• Proust – La beauté n’est pas dans les couleurs, mais dans leur harmonie.
• Jo – El negre

 

•                             / La flor que m’agrada
• Proust - La sienne- et après, toutes.
• Jo -  El clavell: senzill i viu.

 

• Your favorite bird / L’ocell preferit
• Proust – L’hirondelle.
• Jo – Odio els ocells. De fet, odio quasi tots els animals.

 

• Your favourite prose authors / Autors favorits en prosa
• Proust – Aujourd’hui Anatole France et Pierre Loti.
• Jo – Proust, Victor Hugo, Tolstoi

 

• Your favourite poets / Poetes preferits
• Proust – Baudelaire et Alfred de Vigny.
• Jo – No en sóc gaire amant de poesies: potser García Lorca o Gabriel Celaya

 

• Your favourite heroes in fiction / Els meus herois de ficció
• Proust – Hamlet.
• Jo – Jean Valjean i, com no?, Max Aue (més aviat anti heroi).

 

• Your favourite heroines in fiction / Heroïnes de ficció favorites
• Proust – Bérénice.
• Jo – Alícia

 

• Your favourite painters and composers / Compositors favorits
• Proust – Beethoven, Wagner, Schumann.
• Jo – N’hi ha tants! Wagner, of course, però també Couperin, Alban Berg, Britten, no sé…

 

•                                 / Pintors favorits
• Proust - Léonard de Vinci, Rembrandt.
• Jo – Goya, Casas, Picasso…

 

• Your favourite heroes in real life / Herois favorits de la vida real
• Proust – M. Darlu, M. Boutroux.
• Jo – Danton, Napoleó

 

• Your favourite heroines in real life / Eliminada per Proust

 

• What characters in history do you most dislike / Eliminada per Proust

 

• Your heroines in World history / Heroïnes de la història mundial
• Proust – Cléopâtre.
• Jo – Federica Montseny, Hipatia d’Alexandria

 

• Your favourite food and drink / Eliminada per Proust

 

• Your favourite names / Noms favorits
• Proust – Je n’en ai qu’un à la fois.
• Jo – Laia, Pau.

 

• What I hate the most / El que detesto per damunt de tot
• Proust – Ce qu’il y a de mal en moi.
• Jo – L’estupidesa. Sobre tot la que és consentida.

 

• World history characters I hate the most / Personatges històrics que més odio
• Proust – Je ne suis pas assez instruit.
• Jo – Franco, Pinochet.

 

• The military event I admire the most / Fet militar que més admiro
• Proust – Mon volontariat!
• Jo – La batalla d’Stalingrado. (Té collons dir que el fet militar més important és el propi servei militar!)

 

• The reform I admire the most / La reforma que més admiro
• Proust -                      (Malgrat traduir-la, no la va respondre)
• Jo – La Revolució Francessa (gairebé igual que la soviética).

 

• The natural talent I’d like to be gifted with / El do natural que voldria tenir
• Proust – La volonté, et des séductions.
• Jo – El de poder volar

 

• How I wish to die / Com t’agradaria morir
• Proust – Meilleur – et aimé.
• Jo – Dormint i de sobte

 

• What is your present state of mind / Estat present del meu esperit
• Proust – L’ennui d’avoir pensé à moi pour répondre à toutes ces questions.
• Jo – Analític

 

• For what fault have you most toleration / Faltes que m’inspiren la màxima indulgència
• Proust – Celles que je comprends.
• Jo – Les de qui no pot ser conscient de tenir-les per manca d’informació

 

• Your favourite motto / La meva divisa
• Proust – J’aurais trop peur qu’elle ne me porte malheur.
• Jo – Qui viu sense gens de rauxa, no es tan savi com es pensa.

En Klaus (i III)

Un homme épouvantable entre et se regarde dans la glace.

« – Pourquoi vous regardez-vous au miroir, puisque vous ne pouvez vous y voir qu’avec déplaisir ? » L’homme épouvantable me répond : « – Monsieur, d’après les immortels principes de 89, tous les hommes sont égaux en droits ; donc je possède le droit de me mirer ; avec plaisir ou déplaisir, cela ne regarde que ma conscience. »

Au nom du bon sens, j’avais sans doute raison ; mais, au point de vue de la loi, il n’avait pas tort.

Charles Baudelaire. Le spleen de Paris. XL.

 

Que veia en Max quan es mirava al mirall? Ja no ho sabrem. En Klaus va tornar a l’hospital el dia que marxava de Paris. Havia d’agafar el tren a la Gare de l’Est, se n’anava a Mannheim a veure la família; un viatge de tres hores només. Però va passar primer per la Gare d’Austerlitz, que està al costat mateix de La Salpetrière, i no li va costar ni deu minuts donar-hi una ullada. Li van dir que el vell home havia mort el dia abans. Ja no va haver de tornar a pujar fins a la seva habitació.

Una persona que havia amagat el seu passat durant més de trenta anys; això volia dir que no li agradava el que havia fet. O era només una mesura de precaució per a no ser jutjat? Mentre s’amaga, va escrivint, es mira ell mateix, busca els seus records i els immortalitza en paper. Cerca d’explicar-nos alguna cosa, però, quina? Al costat de les vivències bèl·liques, ens explica els seus greus problemes digestius, les seves estranyes pulsions sexuals, les seves delicades aficions musicals i literàries… Es retrata, es retrata com no ho havia fet mai ningú: com un ésser insensible pels demés, però exquisit en els seus gustos artístics; com un malaltís incorregible capaç de superar les seves greus ferides de guerra; com un depravat sexual amb un tendre amor prohibit. Un cos i un esperit plens de contradiccions.

Però, i això és lo gros, vol fer-nos creure que som com ell. Fins al darrer sospir. No Max! Això no és així! Potser a les nostres vides hi ha claudicacions, petites misèries, coses de les que ens avergonyim d’haver fet. I, és clar, dubtes; molt dubtes. Però nosaltres no érem allà. I no vinguis a dir-nos que si nosaltres hi haguéssim estat…, perquè nosaltres no vam ser-hi. I dels condicionals contra fàctics no se’n poden extreure conclusions vàlides. Lògica pura!

I com ens diu Baudelaire: no és de sentit comú mirar-se la porqueria d’un mateix. Perquè ho feies tu, Max? No era només per exercir el teu dret a la llibertat, volies més: volies justificar-te. I amb la teva justificació, condemnar-nos a tots.

Klaus em va dir que les tres hores del viatge va estar inquiet. Aquell vell l’havia enfrontat amb la part de si mateix que menys li agradava. Amb les vacil·lacions sobre si feia el correcte o no. Però, què és el correcte? Correcte per a qui? No sabia gaire bé què dir-li: jo també he fet coses de les que no n’estic orgullós. Com tothom, suposo. Només li vaig poder recordar allò que ens salva de les rutines diàries: els llibres. Perquè nosaltres, com monsieur Mabeuf, també som llibristes!

Toutes les opinions politiques lui étaient indifférentes, et il les approuvait toutes sans distinguer, pour qu’elles le laissassent tranquille, comme les Grecs appelaient les Furies « les belles, les bonnes, les charmantes », les Euménides. M. Mabeuf avait pour opinion politique d’aimer passionnément les plantes, et surtout les livres. Il possédait comme tout le monde sa terminaison en iste, sans laquelle personne n’aurait pu vivre en ce temps-là, mais il n’était ni royaliste, ni bonapartiste, ni chartiste, ni orléaniste, ni anarchiste ; il était bouquiniste.

Els Miserables. Tom III. Llibre cinquè. Capítol 4.

 

P.S. Només volia explicar una mica perquè he començat a canviar la presentació del bloc. En Max ja no serà, a partir d’ara, una referència obligada (i obligatòria) per aquest bloc. Per aquest motiu he canviat la foto: no més jueus perseguits, si no gent. Gent del carrer. I també he canviat el sots títol: no més Benignes, Benévolas o Euménides, si no les meves filies i fòbies.

En Klaus (II)

En Klaus va anar molt d’hora a l’hospital. Coneixent el nom, l’edat aproximada i la malaltia que patia el pare de l’Eric, no li va ser difícil esbrinar a quina habitació estava. La planta d’oncologia era pràcticament buida a aquella hora; només dues infermeres xerraven darrera del mostrador de l’entrada. En passar pel seu davant va mormolar un Bon jour! discret i “poli” i es va dirigir, decidit, cap a l’habitació.

La porta era mig oberta, no es sentia parlar ningú. Va entrar. Al llit, dormint, xaia un home vell. La seva cara, escurada i arrugada per l’edat, era pàl·lida i plena d’aquelles taques com pigues que tenen moltes persones de la seva edat. No es veia res més, la resta del cos quedava tapat pels llençols. No hi havia ningú més a l’habitació. Apropant-se al llit, va fer uns estossecs, i a continuació, amb veu tènue, va dir:

— Obersturmbannführer Aue?

El vell, va obrir els ulls; poca vida els hi quedava. Girant una mica el cap cap en Klaus, va mormolar:

— Wer sind Sie?

En Klaus no va respondre. Li va passar pel cap de dir-li que era fill del doctor Hohenegg, però no es va atrevir. D’altra banda, li va semblar que el vell havia assentit d’alguna manera a la seva identitat, però no sabia cóm continuar. La situació el tenia fortament encuriosit (no es té l’ocasió cada dia de tenir al davant una persona com en Max), però tampoc volia ser groller; o que ell interpretés com a grolleria les seves preguntes.

La resta de la breu conversa es va desenvolupar en alemany. Klaus va apropar una cadira al costat de la capçalera del llit i s’hi va assentar. Li va dir que tenia interés en conèixer-lo, que havia sentit parlar de les seves activitats durant la Segona Guerra Mundial i que volia saber el perquè de tot allò. En Max li va contestar que no tenia cap interés en recordar-ho; però Klaus no volia fets: els fets ja els sabia; només volia saber perquè. Max li va preguntar per la seva feina i, quan va saber que era un directiu empresarial, li va preguntar:

— Vostè creu que existeix alguna diferència fonamental entre calcular les racions mínimes de subsistència per a la mà d’obra i calcular el nombre mínim de persones amb les que pot funcionar una fàbrica?

Klaus no va contestar. La pregunta era retòrica i Max, amb un fil de veu, va continuar dient que l’organització sempre és un treball d’escollir persones; ara, abans i sempre. Que els que avui critiquen les fórmules d’escollir que va establir el Reich, continuen fent el mateix; només que ara no es fa per criteris racials, si no econòmics. Si en una empresa sobren dues-centes, dues mil persones, se les despatxa i llestos. No és la mateixa condemna?

— Vostè mateix, com a directiu, no ha pres mai una decisió d’acomiadar un bon nombre de persones per millorar la productivitat, per ajustar l’oferta a la demanda o per qualsevol altre deure sagrat del sistema?

— Si, clar. Però no els condemno a la mort!

— I vostè que en sap de les seves vides per assegurar-ho?

En Max va continuar dient-li que no hi havia diferència entre el que ell havia fet durant la guerra i després d’ella. Dirigir una fàbrica era el mateix que dirigir, o formar part de la direcció, d’un estat. l’única diferència podria residir en el sentit transcendent que té l’estat, perquè, com algú va dir, l’existència de l’Estat és l’arribada de Déu al món. Klaus va pensar que aquell vell era increïble: amb noranta anys i un peu a l’altre barri encara era capaç de citar Hegel.

Klaus no tenia gaire ganes de continuar la conversa; n’intuïa la resta: que si el Volk s’havia fet càrrec del seu futur, que si els dirigents només eren els intèrprets de la voluntat del Volk, que si la moral de l’esclau s’havia acabat imposant, etcètera. Es va aixecar dient que no tenia gaire més temps, que havia estat un plaer i totes les coses que es diuen en aquests casos. Max va treure la mà de sota el llençol per estrènyer-li la seva. Era una mà ossuda i plena de taques fosques, com la cara. Al braç portava la via per on li devien injectar la morfina, encara que ara no estava connectada a cap degotador.

En Klaus em va explicar que, en sortir de La Salpetrière, estava una mica inquiet. Va decidir anar caminant fins a la Biblioteca, però, per evitar el Quai d’Austerlitz, un dels més lletjos de Paris, va anar en direcció contrària pel Boulevard de l ‘Hôpital fins a la rue Jeanne d’Arc i anar a trobar la Biblioteca per la rue Tolbiac. La passejada no era més de mitja hora; era setembre i, encara que no feia sol, tampoc plovia i el temps, a Paris, era agradable. Mentre caminava, pensava. Perquè acabava resultant tan captivador aquell vell? Era, o al menys havia estat, un home culte. Podia tenir alguna raó en el que deia? La realitat era que precisament en aquells moments estaven discutint a l’empresa la possibilitat de tancar una de les factories menys rendibles, en la que hi treballaven unes dues-centes cinquanta persones. Ell mateix havia estat fent els càlculs econòmics de costos i beneficis. I el cert era que no coneixia cap d’aquelles persones: la factoria era a Itàlia i no hi havia posat mai els peus.

Va entrar en un cafè al costat de Notre Dame de la Gare. Continuava rumiant. Va mullar el croissant, cruixent i calent, en el cafè amb llet, mentre buscava les seves justificacions. L’acomiadament d’aquells italians salvaria la resta de llocs de treball de l’empresa, que eren milers. D’altra banda, el cert era que l’estalvi que significava la clausura de l’establiment no arribava a ser ni el vint per cent dels beneficis totals de l’empresa del darrer exercici. Era lògic el que feien?

— Això no és per pensar-ho davant d’un croissant. Massa proustià! — es va dir.

Continuarà

En Klaus (I)

Vaig conèixer en Klaus fa més de vint-i-cinc anys. Jo treballava a la filial espanyola d’una empresa química alemanya i ell era un dels directius a la central de Ludwigshafen, la ciutat més lletja que mai he vist. Ell no hi vivia a Ludwigshafen, vivia a l’altre costat del riu, a Mannheim, que és una ciutat molt més bonica. Jo no hi vaig treballar gaire temps a la companyia, potser un parell d’anys, però amb en Klaus vam establir una relació que anava més enllà de lo professional i encara seguim mantenint una relació d’amistat. Amistat molt allunyada (ell, ara, viu a Berlín i jo no hi he anat mai), però que seguim cultivant amb trucades i emails.

Ens va unir, sobre tot, la nostra passió comuna per la literatura francesa. Encara que entre nosaltres dos ens parlem en anglès, perquè el costum de les reunions de la feina així ho va imposar, tots dos parlem i llegim prou bé el francès. Un d’aquells anys que jo encara treballava a la companyia, es va fer, per aquestes dates nadalenques, una convenció internacional de l’empresa a Paris. En Klaus i jo vam aprofitar una tarda que teníem lliure per anar-nos a buscar la Maison Gorbeau. Després de passejar-nos per tot el Boulevard de l’Hôpital buscant el número 50-52, vam arribar a la conclusió que la Maison Gorbeau devia ser en algun lloc indeterminat en el que ara és el conjunt de pavellons i jardins del complexe hospitalari de La Pitié-Salpetrière. Paris ha canviat molt des d’aquell 1823, quan Jean Valjean es va refugiar a la Maison Gorbeau després de rescatar a la petita Cosette.

Voilà bien des années déjà que l’auteur de ce livre, forcé, à regret, de parler de lui, est absent de Paris. Depuis qu’il l’a quitté, Paris s’est transformé. Une ville nouvelle a surgi qui lui est en quelque sorte inconnue. Il n’a pas besoin de dire qu’il aime Paris ; Paris est la ville natale de son esprit. Par suite des démolitions et des reconstructions, le Paris de sa jeunesse, ce Paris qu’il a religieusement emporté dans sa mémoire, est à cette heure un Paris d’autrefois. Qu’on lui permette de parler de ce Paris-là comme s’il existait encore.

Els miserables. Tom II, Llibre cinquè, Capítol 1.

Nosaltres també estimàvem, i estimem, Paris. Amb en Klaus ens hi hem trobat allà altres vegades, no tantes com a tots dos ens hagués agradat, per resseguir itineraris literaris: Flaubert i Proust sorgeixen a cada cantonada. I, cóm no?, Victor Hugo.

En Klaus em va trucar fa uns mesos. Havia tornat a Paris; ell sol, sense família ni amics. Ell té el carnet recherche de la Biblioteca Nacional de França i pot accedir a les sales del rez-de-jardin de les noves instal·lacions de la BNF, molt a la vora de l’hospital La Pitié-Salpetrière. Segons em va dir, les sales del rez-de-jardin són un lloc admirable: et conviden a estudiar encara que no en tinguis ganes. L’única pega que tenen és que has de passar un munt de controls de seguretat per sortir a fumar una cigarreta. En Klaus i jo encara seguim amb el vici, encara que ens ho posin cada cop més difícil.

Aprofitant que era per allà a la vora, va tornar a donar un tomb per la Place d’Italie i els carrers que queden tancats entre els boulevards des Gobelins, Saint Marcel i de l’Hôpital, recordant la passejada que vam fer junts fa més de vint-i-cinc anys.

En passar per davant de l’entrada de l’hospital es va trobar amb l’Eric. L’Eric era un company de feina nostre en aquella època, treballava a la filial francesa i com que el seu anglès no era gaire bo, parlàvem entre nosaltres tres en francès. A mi no em queia gaire simpàtic: era un francès del nord (em sembla que de Boulogne-sur-Mer) que s’havia tornat més parisenc que els propis parisencs, antipàtics de mena. A més, he de reconèixer que em provocava certa gelosia; en Klaus li tenia un afecte especial que jo no entenia gaire i que potser era fruit, simplement, de poder practicar l’idioma.

L’Eric, segons em va dir en Klaus, tenia el seu pare ingressat i estava en estat terminal. Mentre eren parlant sortia de l’hospital el germà bessó de l’Eric. Eren com dues gotes d’aigua. Van estar parlant força estona: dels temps passats a la companyia i del pare moribund que ja tenia a la vora de noranta anys. La curiositat d’en Klaus es va disparar quan li van explicar que feia unes setmanes que s’havien assabentat que el seu pare no era francès, si no alemany. I que el seu veritable nom era Maximilien. En Klaus, no volia ser tafaner, però no se’n va estar de preguntar-los algunes coses sobre el pare. Va resultar que son pare havia estat director d’una fàbrica tèxtil a Calais. Ja feia molts anys que s’havia jubilat, però fins fa pocs anys encara hi anava de tant en tant perquè coneixia molt bé el negoci i sempre els hi donava un cop de mà amb les seves idees. La mare havia mort ja feia uns quants anys, deu o dotze pel que van dir, i el pare havia vingut a viure a Paris per estar més a la vora dels seus fills. Fins feia uns mesos havia estat vivint en un petit apartament de lloguer a la Rue de Ponthieu. Amb la seva jubilació i els seus estalvis s’ho podia permetre i així estava al centre de la ciutat on podia sortir a passejar enmig de la gent. Ara ja estava molt malament, el càncer li estava destrossant el fetge, però estava molt bé de cap quan les dosis, cada cop més altes, de morfina no el deixaven inconscient.

Quan m’ho explicava, en Klaus estava entusiasmat. Combien de choses on pourrait ècrire avec ça!. La seva intenció era anar a veure el pare moribund. En definitiva, el seu passeig literari havia arribat a un final inesperat. Buscant els fantasmes del segle XIX, se n’havia trobat un altre del segle XX.

El dia següent, en Klaus, es va armar de valor i es va presentar a l’hospital a primera hora del matí amb la intenció de xerrar amb aquell fantasma que havia sorgit de la imaginació de Jonathan Littell. Però això ja és una altra història per a un proper post.

Continuarà.

Els Max Aue’s d’avui en dia

Feia temps que no parlava del meu benvolgut? Max. Tota aquesta porqueria de la crisi financera m’hi ha fet pensar. Perquè? Doncs perquè he estat pensant quants Max Aue’s deuen haver estat necessaris per a construir un merder com aquest.

Ara tothom s’escandalitza dels salaris i premis que s’han endut uns quants directius d’entitats financeres per no fer la feina que tots els hi atribuíem: donar confiança i estabilitat al mercat financer. Però tota aquesta gent són com els Goering, Goebbels, Speer, Canaris, … del règim. Per a que tot funcionés de la forma que funcionava, també hi havia d’haver ideòlegs tipus Rosenberg (quasi tots sortits de la Chicago University) i “honrats treballadors” que posaven el seu enginy al servei de la maquinaria tipus Max Aue (aquests podien procedir de qualsevol universitat).

Els Rosenberg d’aquesta història son prou coneguts: són tota aquesta caterva de neocons, que creuen més en el mercat que en déu, encara que diguin el contrari i mostrin les seves dents quan es parla de la teoria de l’evolució o de l’avortament. En realitat, aquestes ensenyades de dents són secundàries; ells tenen ben escollits els seus objectius: augmentar la riquesa dels més rics, perquè així, ens diuen, aquesta riquesa s’expandirà afectant a tot el conjunt de la població. I tots en sortirem beneficiats. El millor del mons possibles i la fi de la història (Fukuyama dixit).

No estic gens segur que al capdavall de tota aquesta moguda els podem demanar responsabilitats ni als directius ni als ideòlegs, com se’ls hi van exigir als Goebbels, Goering, Speer, Rosenberg i demés jerarques del reich. Als procesos de Nuremberg es va anar creant el dret al mateix temps que es destapava la ignomínia del règim nazi. I, ara com ara, no crec que hi hagi ningú disposat a fer una cosa semblant. I si algú ho reivindiques, li sortirien amb allò de la irretroactivitat de les lleis. Perquè el que és clar és que l’immensa majoria d’ells no han fet res il·legal; simplement s’han aprofitat del buit legislatiu (de la desregulació, com en diuen ara; bonic eufemisme!) per anar fent passos endavant en un terreny que cada cop era més fangós.

Però no em volia referir a tota aquesta gent que era a la primera línia. Espero que la societat, si la justícia no pot, els castigui portant-los al més dur dels ostracismes. Encara que tampoc serà tan dur perquè segurament ja tenen un raconet per passar a una jubilació daurada. Potser que tots plegats no siguin ni un centenar de persones.

Els que volia recordar son els “honrats treballadors” que van estar posant llenya al foc. L’enginyer financer que, quan el seu banc estava al límit de crèdit pels dipòsits que tenia, se li va acudir titolitzar les hipoteques per poder continuar donant més crèdit; l’intermediari financer (recordeu el Sherman McCoy de Tom Wolfe? era el 1987: fa més de vint anys!) que col·locava els títols com aquell qui ven automòbils; els analistes que tot ho donaven per bo, no se si mirant cap un altra banda o creient de debò en el creixement il·limitat de l’economia, com si l’infinit fos una variable més del sistema; els avariciosos inversors que somniaven en un futur ple de rendiments sense sortir de casa i sense pensar, segurament, que només el treball és font de riquesa (Marx dixit).

Tots aquests, i segurament d’altres que em descuido, són els Max Aue’s d’avui en dia. Tots bona gent, segurament cultes (amb una llicenciatura sota el braç, vull dir); gent que et pots trobar al teatre o al cinema, amb els qui podries mantenir una conversa intel·lectualment estimulant i agradable (com les que manté en Max amb en Voss); persones amb les que, fins i tot, podries tenir sexe, només caldria un cert atractiu físic per a fer-ho. Ells només han tingut un problema; el mateix que va tenir en Max: estaven en un lloc que els obligava a fer el que van fer. Eren al front del departament X de la divisió Y del banc Z i els seus caps els exigien resultats; calien, doncs, solucions imaginatives, solucions que possibilitessin seguir endavant. Encara que aquest endavant ningú sabés on ens conduïa: era simplement endavant (i qui dies passa … anys empeny).

Només hi ha dues diferències entre en Max i els Max Aue’s d’avui. La primera és que no són responsables d’assassinats ni de genocidis. Només faltaria! Se suposa que el genere humà va aprenent amb el temps. Però jo em pregunto si no són responsables de les importants bosses de pobresa que tenim a les nostres societats i del malestar social que ens aclapara a tots al anar coneixent l’abast d’aquesta crisi mundial.

I la segona diferència, i aquesta és important, és que mentre en Max Aue obrava obligat per lleis positives (injustes, però positives a la fi i a la cap), els Max Aue’s d’avui han obrat només d’acord a les lleis del mercat. Perquè els líders polítics s’han negat a dotar el sistema d’instruments jurídics que limitessin la capacitat d’actuació del seus agents. La cega confiança en el mercat porta a la cega patacada financera.

Em sembla que si jo fos congressista americà, també votaria contra la llei de rescat que proposa el senyor Bush. El senyor Bush és el principal responsable de la manca de regles del joc del món financer; encara que no és l’únic (un centenar de congressistes demòcrates també han votat contra la llei de rescat d’entitats financeres). Si seguíssim l’analogia fins a les darreres conseqüències, hauríem d’assimilar Bush a Hitler. Però jo votaria en contra per raons molt diferents als que ho han fet allà: jo votaria en contra perquè penso que potser valdria la pena que tot se’n anés en orris. Potser, a curt plaç, resultaria més desastrós que el salvament que ens proposen; però, a la llarga, podria significar el millor incentiu per a construir un sistema totalment nou, fet a la mida de les persones i no a la mida de la Nomenklatura. Penseu que només parlem de diners, la part més virtual de l’economia. Les fàbriques, els coneixements, la maquinària, les persones continuen existint (valguin més o valguin menys) i, per tant, la capacitat de continuar de l’economia real segueix intacta.

Si voleu, digueu-me terrorista. Però potser aquest seria el millor castic per als Max Aue’s d’avui: fer-los desaparèixer.

Ivins

En Bruce Edwards Ivins era un científic reconegut. I dic “era” perquè es va suïcidar fa una setmana i ja no és entre nosaltres. En Bruce, i ja em perdonareu la familiaritat de tractar-lo pel seu nom, era un home metòdic que s’havia passat la vida estudiant les malalties infeccioses i la forma de combatre-les. Malgrat haver nascut a Ohio, era catòlic practicant, bon fidel de la església de Sant Joan l’Evangelista de Frederick (Maryland) i membre actiu de la Creu Roja local. Tenia dona i dos fills, dels que va ser un bon pare i marit.

En Bruce, treballava al Centre de Recerca de Malalties Infeccioses del Exèrcit dels Estats Units a Fort Detrick (Maryland). Hi treballava des de fa 36 anys, gairebé des de que va obtenir el seu Master en Microbiologia a la Universitat de Cincinatti (al seu estat natal) el 1971, que uns anys després va completar amb el doctorat a la mateixa Universitat. El seu treball a uns dels centres de recerca amb més recursos dels Estats Units, o sigui del món, s’havia centrat en la cerca de vacunes per a tota mena de malalties infeccioses. No obstant, els seus treballs més notables eren referits al carboncle, una malaltia respiratòria. Gràcies a les seves investigacions, l’exèrcit dels Estats Units és titular de dues patents internacionals de la tecnologia per a la producció de vacunes contra aquesta malaltia.

No fa falta buscar gaire per a veure que el seu treball era molt ben valorat per la comunitat científica: no menys de 50 articles publicats a les revistes més prestigioses de la seva especialitat com Science, Vaccine, Infection and Immunity, Immunology, ASM News, European Journal of Epidemiology, Microbes and Infection, Proceedings of the National Academy of Sciences, etc. Els seus treballs són àmpliament citats per altres eminències en el seu camp.

Perquè es suïcida un home com ell? Per una fotesa: resulta que era el principal sospitós del enverinaments per àntrax (carboncle) que van succeir als Estats Units el setembre i octubre del 2001, poc després del atemptat de les torres bessones. Tot l’FBI era damunt d’ell, ja que el consideraven responsable de l’enviament d’espores d’aquesta malaltia per correu a diferents destinacions, entre elles alguns senadors del USA.

En Bruce, sota la seva capa de persona respectable, metòdica i responsable, era un fill de puta. Com que havia de provar si la vacuna funcionava, necessitava malalts; forma d’obtenir-los: infectant-los. Que senzill! Lo collonut del cas, és que era el propi exèrcit dels USA qui li facilitava els ceps del virus. Clar, els agafava del laboratori del exèrcit on treballava. Els Max Aue’s que obeeixen ordres són molt perillosos, ja ho sabem per la novel·la de Littell; però cal que ens guardem molt més dels Max Aue’s amb iniciativa, com aquest.

El tema, tot i que va produir cinc morts si no recordo malament, seria una anècdota com moltes a les que ja estem acostumats i que acaben amb uns quants morts: dos adolescents entren a una escola (o un parc, o un mercat, …) amb armes automàtiques i es carreguen a tot el qui els hi passa pel davant, un conductor entra a l’autopista en sentit contrari fins que es converteix en puré emportant-se’n uns quants cadàvers entre mig dels ferros retorçats, un pare de família es carrega la dona i els fills per després suïcidar-se … En fi, l’anecdotari és molt ample i no cal recordar-lo tot perquè ja és prou trist.

El problema més greu de la gesta del senyor Ivins, no radica en el fet mateix que, com ja he dit no passaria de ser una anècdota, si no en la forma en que es va presentar a l’opinió pública. El darrer trimestre del 2001, tots els diaris dedicaven un espai de no menys de tres o quatre planes a la “guerra” mundial contra el terrorisme. I dins d’aquesta guerra estaven inclosos els riscos bacteriològics perquè, segons se’ns deia, això de fabricar espores del àntrax era una cosa que gairebé podia fer qualsevol al lavabo de casa.

La Vanguardia, 18 octubre 2001

El País, 15 octubre 2001

Ja s’ha parlat abastament de les mentides que se’ns van dir sobre les armes de destrucció massiva del Sadam Husein i, molt probablement, això del àntrax en va ser l’assaig general: Si l’opinió pública es capaç de creure’s això, perquè no dir-ne una de més grossa? I així es va anar teixint una xarxa de mentides i més mentides, fins arribar a la famosa sessió del Consell de Seguretat de la ONU en la que Collin Powell va exposar les “proves” de l’existència d’armes de destrucció massiva al Iraq; entre les quals, naturalment, hi havia 25.000 litres d’àntrax.

És natural que, quan et parlen d’un tema en el que no hi entens, tinguis tendència a escoltar a aquells que semblen més ben informats que tu. I tots considerem que, en un afer d’aquestes característiques, sempre estarà més ben informat el govern, que per això te una pila d’experts i de consultors. També és normal pensar que potser el govern pugui donar alguna informació esbiaixada per afavorir els seus propis interessos. Però el que ningú podia sospitar és que s’estiguessin ordint autèntiques mentides i fabricant proves per a donar-lis suport.

I el que resulta finalment preocupant és que ningú, ningú!, ha reconegut aquesta forma de procedir ni ha demanat disculpes per ella. I no solament això, sinó que el director de la CIA d’aquella època, George Tenet, en un llibre que va publicar fa aproximadament un any (At the center of the storm), deia textualment: La revelació més sorprenent d’aquesta història d’èxit de la intel·ligència va ser que el programa del àntrax es va desenvolupar en paral·lel a la planificació del 11S. I, per a reforçar-ho, ens dona els detalls: Fins on hem pogut determinar, al-Zawahiri va estar involucrat en el projecte l’estiu del 2001, quan el lloctinent d’al-Quaeda, juntament amb Hambali, van rebre durant més d’una setmana informació de Sufaat sobre els progressos que havia fet per aïllar l’àntrax. Tota l’operació es va gestionar a la cúpula d’al-Quaeda, amb una estricta compartimentació. Un cop acabada aquesta fase del seu treball, Sufaat, fugit de l’Afganistàn el desembre del 2001, va ser capturat per les autoritats quan intentava tornar a Malàisia. La nostra esperança és que aquestes i moltes altres accions, hagin neutralitzat l’amenaça del àntrax, al menys temporalment. Mentre tant, el senyor Bruce E. Ivins continuava al comandament d’un dels laboratoris bateriològics més ben dotats del exèrcit dels Estats Units. I el senyor Tenet, cap de la “intel·ligència” americana, disparava amb canons en la direcció equivocada.

Fins quan, Catilina …???

Els músics a Las Benévolas (III)

Feia temps que no parlava del meu ¿benvolgut? Max Aue. Avui continuaré amb el tema dels músics que ja havia encetat en posts anteriors sobre Bach i Mozart que són els autors més citats al llarg del llibre. En una obra escrita per un nazi, podria semblar normal que un dels compositors més citats fos Wagner, però no és així. Els compositors més citats per en Max, després de Bach i Mozart, són els barrocs francesos Rameau i Couperin. 

Potser la intenció de l’autor és reafirmar l’educació francesa que ha rebut el protagonista, juntament amb altres passatges rememoratius de la seva infància i adolescència a col.legis francesos. No obstant, si es llegeix amb deteniment la novel·la, de fet, només apareixen en tres ocasions.

Començaré per la del mig: apareix en la llarga conversa que mantenen Max Aue i el seu cunyat Berndt von Üxküll en un restaurant a Berlí, en la que repassen el panorama musical europeu de la seva època. En Berndt fa referència a la poca atenció que es prestava aleshores a la música antiga francesa. A mi em fa l’efecte que no era solament a la francesa, si no a la música antiga en general. Gairebé com ara, amb l’única diferència que, com que podem disposar de bones gravacions, ens les posem com a música de fons mentre llegim o estudiem, perquè es una música que no fa aixecar de la cadira; acompanya i prou. També és cert que els musicòlegs moderns (posteriors a la Guerra) li han prestat una atenció que potser fins aleshores no se li havia donat. Per això te raó en von Üxküll quan diu que hi ha tot un tresor per a descobrir en aquests compositors del XVIII francès.

La darrera vegada que apareixen els nom de Rameau i Couperin (juntament amb Balbastre i Forqueray, dels qui ja vaig parlar) és quan en Max està retirat a la mansió de von Üxküll a Pomerània. Regirant la biblioteca, cauen a les seves mans una pila de partitures d’aquests quatre compositors. Quan es mira la Gavota amb sis variacions, la música li ve al cap, tot i que és incapaç de llegir la partitura; ja sabem que no ha estudiat música i prou greu li sap. Això és una autèntica proesa; no és precisament una de les músiques més conegudes de Rameau, que te altres obres més difoses. I si no us ho creieu mireu-se aquest vídeo i escolteu. Mireu-se també el pianista: fa unes animalades mentre toca força curioses. En Max recorda també aleshores que en Berndt, a Berlí, havia acabat la conversa parlant de Rameau i dient que la seva música és lúdica, alegre, d’una gaia ciència que no descuida ni les matemàtiques ni la vida. Com si fossin coses diferents! Jeje 

Però la primera vegada que parla dels barrocs francesos és la que més m’havia quedat al cap al llegir el llibre per primer cop. Quan és a Ucraïna, te un servent: Yakov, un nen jove, jueu, virtuós del piano. No solament li fa d’ajuda de cambra, si no que, a més, toca el piano per a ell i tots dos gaudeixen de l’encant de la música. Arriba a haver-hi una certa tendresa en la seva relació. En Max encara ens pot semblar humà. Com que el nen no coneix la música francesa, en Max encarrega unes partitures a Berlí. Però la mala sort voldrà que quan arribin les partitures el nen ja sigui mort. Bé, no la mala sort, si no l’aferrissament dels oficials nazis que decideixen carregar-se’l quan en un accident perd la mà i ja és inútil per a tocar el piano. Quan en Max s’assabenta de la mort (no estava al regiment en el moment en que succeïx) està més interessat en conèixer els detalls de la posterior discussió entre oficials nazis que en la mort del nen. Per a l’únic que volia en Yakov, era pel piano!

Una de les coses que em tenia intrigat era perquè Littell busca dos compositors gairebé desconeguts, com Forqueray i Balbastre, per parlar-nos del barrocs francesos i es deixa el pare de tots ells: Jean Baptiste Lully. Lully va ser l’introductor de la música italiana a França (havia nascut a Florència), va ser compositor de la cort de Lluís XIV i, al contrari que la majora de músics, també va ser home d’èxit, tant artístic com financer. Prolífic a més no poder, va compondre òperes, ballets, suites i tot el que se li va posar pel davant. Va morir d’una gangrena al peu produïda, segons diuen, per una ferida amb la batuta mentre dirigia el seu Te Deum. La història no es gaire creïble, perquè, si bé és cert que a les danses sempre hi havia un mestre de concert que puntejava els compassos amb un bastó de ferro picant a terra, també és cert que en un Te Deum no hi han danses. O sigui que … Creieu el que us vingui de gust.

Doncs bé, al rellegir la novel·la, m’he adonat que potser Littell ens està picant l’ullet. Les partitures que ha demanat a Berlí pel Yakov, els hi acaba portant Eichmann quan es troben a les oficines d’en Max, a Kiev. Eichmann surt bastant a la novel·la i sempre és retratat com el buròcrata eficient pel que es va fer passar en el seu judici a Jerusalem als anys 60’s, cosa que no el va salvar de ser condemnat a mort i executat. En aquesta trobada amb en Max, Eichmann es mostra novament com el perfecte buròcrata: no solament li entrega les partitures, si no que li porta la factura i li demana també que li pagui els ports, per a liquidar-los a qui ha complert l’encàrrec, ja que ell només és el missatger.

Però resulta que qui ha complert l’encàrrec és el doctor Lulley, que no surt enlloc més a la novel·la! Jean Baptiste Lully va ser el precedent històric musical de Rameau i de Couperin i el doctor Lulley porta les partitures de Rameau i de Couperin a en Max. Ens ha fet l’ullet Littell? O potser no? Jo no crec gaire en les coincidències.