Feia temps que no parlava del meu benvolgut (?) Max. Avui hi torno perquè m’he assabentat que fa una setmana que li han concedit un altre premi literari a Jonathan Littell. El premi en qüestió és el Bad sex in fiction Award. Fa disset anys que va ser instituït per la Literary Review, una revista britànica de crítica literària creada ara farà uns trenta anys.

El passatge que ha resultat mereixedor del premi es troba a la pàgina 911 de l’edició en castellà i forma part d’un llarg excurs oníric (i etílic) que té el protagonista, mentre es troba enclaustrat a la casa de la seva germana bessona a Pomerània. En la seva soledat, no para de tenir somnis humits rememorant el seu amor adolescent amb sa germana. Des d’el meu punt de vista, el premi li podrien haver donat per les deu o dotze pàgines de somnis eròtic-maníacs que va escriure Littell; però el jurat ha destacat especialment un passatge particularment groller, en el que, a continuació de jugar amb un complexe d’Edip invertit (vol follar amb sa germana i matar a sa mare), diu el següent:

Tenía la vulva a la altura de mi cara. Los labios menores asomaban algo de la carne pálida y abombada. Aquel sexo me miraba, me espiaba como una cabeza de Gorgona, como un cíclope inmóvil cuyo único ojo no parpadea jamás. Poco a poco, aquella mirada muda me caló hasta la médula. Se me aceleró la respiración y alargué la mano para ocultar el ojo, ya no lo veía, pero él me seguía viendo y me desnudaba (aunque ya estaba desnudo). Si por lo menos consiguiera empalmarme, pensaba, podía usar la picha como una estaca endurecida al fuego y cegar a aquel Polifemo que me convertía en Nadie. Pero mi verga seguía inerte y yo estaba como tocado de estupor. Alargué el brazo, estiré el dedo medio y lo introduje en aquel ojo gigantesco. Las caderas se movieron levemente, pero nada más. No sólo no lo había reventado, sino que, antes bien, lo había desorbitado, liberando la mirada del otro ojo que se ocultaba detrás. Se me ocurrió entonces una idea: saqué el dedo y, propulsándome con los antebrazos, arrimé la frente a aquella vulva, apoyando mi cicatriz en el agujero. Ahora era yo quien miraba por dentro, quien rebuscaba en las profundidades de aquel cuerpo con mi tercer ojo resplandeciente, mientras su ojo único resplandecía hacía mí y, de esa forma, nos cegábamos mutuamente: gocé sin moverme, en un desmesurado salpicar de luz blanca, mientras ella gritaba: “¿Qué haces? ¿Qué haces?”, y yo me reía a mandíbula batiente, y el esperma me seguía brotando de la verga en largos chorros; exultante, le mordía la vulva a dentelladas para tragármela, y al fin se me abrían los ojos y todo se les hacía inteligible y lo veían todo.

La veritat és que l’anterior passatge, tret del context en el que es troba, resulta pedant i ridícul; però, com ja he dit, és només un curt tros dins d’un conjunt de somnis eròtics que donen sentit (o, al menys, ho intenten) a l’actuació i la personalitat d’en Max. Jo mateix considero que aquest tros de la narració és el més fluix de la novel·la de Littell, però d’altra banda, és ben cert que no se m’acut cap altra manera d’explicar l’especial relació que té en Max amb la seva germana bessona.

En Jonathan Littell, seguint el seu costum, no ha fet cap mena de declaració sobre el premi, però no deu haver-li molestat gaire quan ha enviat a la seva editora a recollir-lo en el seu nom. Tampoc sembla que hagi de ser cap gran demèrit ja que el premi ja l’havien obtingut en anteriors edicions autors com Tom Wolfe o Norman Mailer i, en aquesta, competia amb Amos Oz o Philip Roth.

En definitiva tot això només mostra la dificultat que té narrar escenes de sexe en la literatura convencional. Mentre el relat eròtic o pornogràfic té uns codis més o menys establerts en els que no poden mancar un conjunt determinat de paraules (que fins i tot el word te les senyala com a malsonants) i de situacions, transferir aquests codis a la literatura convencional sense que resulti una carrincloneria, no sembla senzill.

De tota la literatura que he llegit, només en comptades ocasions m’he trobat amb paràgrafs de sexe explícit que m’hagin resultat atractives, evocadores o, simplement, ben escrites. Perquè deu ser que és tan difícil explicar literàriament una activitat que tots fem amb naturalitat?