S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.