Hubert Cremer. Fotografia procedent de Overwolfach Photo Collection (http://owpdb.mfo.de/detail?photo_id=759)

Hubert Cremer (o Creme, no ho sé: he vist algunes enciclopèdies alemanyes que escriuen el seu cognom així. 1897-1983) va ser un matemàtic poc conegut: es va doctorar el 1928 a la Universitat de Berlín (sota la direcció de Bieberbach), va ser professor assistent a les de Münster i Leipzig fins que va aconseguir la seva habilitació com a full professor a Colònia; durant la guerra mundial era professor titular a la de Breslau (actual Vratislava o Wroclaw, Polònia), acabada la guerra va passar a la Universitat Tècnica de Renània Westfàlia a Aachen en la que va ser director del Departament de Matemàtiques i del Centre de Supercomputació; ell va ser l’introductor a Alemanya dels primers grans computadors a finals dels anys 50’s. D’aquestes dates són també els seus treballs matemàtics més interessants sobre dinàmica d’estructures complexes (fractal). No obstant és més conegut en el mundillo matemàtic alemany per uns versos seus, editats per primer cop el 1927, titulats Carmina Mathematica i mai traduïts a cap altre idioma; com es fàcil d’imaginar els versos són una rèplica dels Carmina Burana en el que es narren les peripècies d’èpsilons, funcions contínues, determinants de matrius i demés objectes matemàtics.

Entre les obres pòstumes de Friedrich Levi (1888-1966), un conegut algebrista germànic-jueu que es va exilar a Calcuta durant el període nazi, però que va retornar al seu país el 1952 per a ser professor a Berlín i Friburg, hi ha aquesta carta, rebuda de Cremer i datada el març de 1947 (menys de dos anys després d’haver acabat la guerra mundial):

Li envio les meves més sinceres gràcies per la seva amistosa carta, que vaig rebre ahir. Em va commoure profundament per les terribles notícies que conté. Quan jo li vaig enviar, tan a la lleugera, “una cordial salutació”, no tenia idea que també la seva pobra mare i la seva germana van ser assassinades per les mans homicides que han deshonrat el nom d’Alemanya per sempre més. Si hagués sabut aquesta circumstància, mai m’hauria atrevit a escriure-li de manera tan informal. Jo no coneixia les morts, però tinc una mare, i també una germana, i és fàcil per a mi tenir alguna sensació del que aquesta pèrdua ha de significar. I em sento culpable jo també. Pot estar segur, que no sabia res d’aquests horrors, però, de fet, tots en teníem una tènue sospita: vam tenir una por incommensurable i lamentable, i vam restar en silenci a causa d’aquesta por per les nostres pròpies vides. Avui crec que hauríem d’haver-nos defensat i manifestat, fins i tot en la certesa de ser assassinats nosaltres mateixos. En aquell moment, vaig emmudir la meva consciència amb l’empobridora objecció que tal sacrifici no tindria sentit, i amb les donacions de diners en secret als jueus necessitats. Fins i tot aquestes accions van ser fetes sempre en el temor que algú podria assabentar-se, i que nosaltres també podíem acabar en un camp de concentració.

Aquesta no és la primera horrible notícia que he rebut. La mare, germana, cunyat i sogres del meu amic, Alfred Brauer, també van ser assassinats, i, de fet, sóc conscient de la gran quantitat que van ser assassinats, però, cada vegada és un nou cop quan puc verificar en un cas particular el que em segueix semblant, i em semblarà sempre, incomprensible. Puc almenys expressar-li a vostè i a la seva esposa el meu sincer condol per aquest terrible succés, que pesa molt sobre mi? També vull agrair-li que, després d’aquests horrors, no hagi tingut envers mi uns plenament justificats sentiments d’odi. Al contrari, m’ha escrit vostè una carta tan cordial! M’ha fet molt de bé.

Acompanyant-lo en el sentiment, pot disposar de mi

Hubert Cremer

(Traduïda de Sanford L. Segal. Mathematicians under the nazis. Princeton University Press. New Jersey, 2003. Pàg. 492)

No tots els alemanys es van comportar com el meu benvolgut? Max Aue, però són tan escassos els testimonis, com aquest, d’alemanys que es confessen responsables de la bogeria per no haver-la impedit, que em sembla que val la pena posar-los de manifest.

Potser el senyor Cremer va tenir la sort de trobar-se en Universitats com les de Colònia i Bratislava que no eren centres acadèmics de gran rellevància i sobre les que no existien les pressions polítiques i ideològiques que sofrien centres més importants com Berlín o Goettingen. Potser a Bratislava i Colònia no va tenir companys jueus a la Facultat i no va viure d’aprop les iniquitats que van haver de sofrir Landau, Courant, Noether, Haussdorf, Levi i tants d’altres. Potser el seu amic, Alfred Brauer (havien estat companys de doctorat a finals del anys 20 a Berlín), li va dir que marxava als Estats Units per pròpia voluntat i no perquè li estaven fent la vida impossible.

Què fa que un nombrós grup de persones es desentenguin de les injustícies que es cometen al seu entorn?