You are currently browsing the category archive for the ‘personal’ category.

Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.

Anuncis

És possible que el somni de la Raó produeixi monstres. De fet, els darrers descobriments matemàtics en teoria de grups han estat precisament el Baby Monster Grup i el Monster Grup (Grup de Fischer-Griess). Aquest darrer és un grup d’ordre de més de vuit-cents mil octillons i que té rotacions en un espai de gairebé dues-centes mil dimensions. Algú pot imaginar una cosa semblant o aproximada? Els monstres clàssics com Frankenstein o Dràcula fan riure al seu costat.

Però sent possible que la Raó produeixi monstres, el que és absolutament segur és que la sense-Raó els produeix pitjors. I sinó us ho creieu llegiu el que ve a continuació:

Ventura

L’autor d’aquesta bestiesa és un tal Gioacchino Ventura de Ràulica (1792-1861) que, pobre home!, tenia una especial fòbia per Condorcet, ja que el cita nombroses vegades com a principal responsable de la depravació matemàtica. D’Alembert, Lagrange i Laplace tampoc en surten gaire ben lliurats. L’autor era sicilià i deia aquestes paraules el 1824 en l’elogi fúnebre d’un catedràtic de matemàtiques de la Universitat de Nàpols anomenat Nicola Fergola. Com és natural, la història ha posat a cadascú en el lloc que els pertocava.

Aquest elogi fúnebre, que es podia haver quedat en la discreció d’un afer napolità, algun llepaciris espanyol el va traduir al castellà i ho va publicar a Madrid el 1860. El llibre, editat per Leocadio López (a qui déu confongui!), conté els elogis fúnebres de vuit personatges, entre els quals el del sant pare Pius VIII i el del emancipador irlandès Daniel O’Connell. Això d’emancipador, sempre depèn del punt de vista en que es miri. No sé si el senyor Ventura va pronunciar els seus elogis fúnebres en públic (en un funeral o alguna cosa semblant), però si ho va fer, el públic es devia morir d’avorriment: cada elogi té unes cinquanta pàgines!

El traductor, que potser era més conscient del que pot arribar a fer la posteritat, amaga el seu nom, tot i fer una nota prèvia considerablement llarga, justificant la necessitat de traduir una sèrie d’elogis fúnebres de personatges en general desconeguts del públic espanyol:

Si nos hemos decidido a trasladar aquellas a nuestra lengua, es no tanto por haber encontrado en las mismas el elogio de personajes que, en su mayor parte, nos son completamente extraños, cuanto porque cada una de ellas contiene reglas de conducta, instrucciones sólidas y preciosas, útiles y aún necesarias en todos tiempos y países.

En tots els temps i en tots els paisos! Si haguéssim fet cas a individus d’aquesta mena, encara estaríem encenent el foc amb dues pedres. I, lo fotut del cas, és que tot això tampoc és tan antic: tot just fa cint-cinquanta anys…

Ja fa dies que he tornat de vacances. Aquest any les hem fet el juny; volíem anar a Sicília i, com que hi fa molta calor, vàrem preferir anar-hi el juny. Però no ens em vam salvar: fa la mateixa calor el juny que el juliol o l’agost.

Anàvem bàsicament a veure pedres gregues. Com ens va dir una turista argentina a un hotel, amb aquella cantarella tan especial que tenen els argentins en parlar: “Pero viste, ché? Si lo tienen todo roto!”. Potser que estigui tot bastant malmès, però no ho està més que a la pròpia Grècia; potser, al contrari, està millor que a Grècia. A Segesta encara hi ha un temple del segle VI aC que no va necessitar ser reconstruït perquè no va arribar a caure mai.

Gela ColumnaJo tenia curiositat pel Parc Arqueològic de Gela. No està a gairebé cap guia turística perquè, en realitat, hi ha ben poca cosa a veure. A l’acròpoli queden restes que no aixequen més d’un pam de terra, excepte aquesta columna que veieu al costat que no sé si la van reconstruir o es va mantenir dreta gràcies a algun miracle físic. Per a més inri, el parc arqueològic ha quedat just al costat de la planta petroquímica i dels pantalans on descarreguen els petrolers. Des del que queda de la civilització antiga, tens vistes a la civilització postmoderna.

La veritat és que vaig estar passejant per les runes, sota un sol de justícia, buscant no sé ben bé el què. Bé, una mica si que sé el que buscava. Un erudit grec del segle XV, Constantinus Lascaris, nascut a Constantinopla, però que va viure durant molts anys a Messina, on va morir, va escriure una carta al virrei de Sicília, Francisco de Acuña, amb un sumari dels antics sicilians famosos. Òbviament, parlava d’Empedocles d’Agrigento i d’Arquimedes de Siracusa. Però, sorprenentment, també parlava d’Euclides de Gela:

“filòsof platónic i més famós geòmetra … Com diu Procle … va viure en temps de Ptolomeu I, més jove que Plató però més vell que Eratòstenes i Arquimedes. Va néixer a Gela pel que es pot inferir de les paraules de Diògenes Laerci. Va escriure uns Elements en tretze llibres”.

Tota la descripció coincideix fil per randa amb el conegut Euclides, autor del més famós llibre de geometria de tots els temps. I això és força curiós, perquè fins el segle XVI va existir una confusió notable entre aquest Euclides i Euclides de Mègara, un filòsof contemporani de Plató, fundador de l’escola megàrica (pre estoics), que potser sabés geometria, però no se li coneix cap obra sobre el tema. Només fins el segle XVII es va tenir consciència que l’Euclides dels Elements de Geometria no era Euclides de Mègara. I Resulta que tres segles abans ja hi havia que deia que Euclides era de Gela.

Per això estava jo passejant per les runes de l’acròpoli de Gela… Buscant si s’havia deixat descuidada alguna pissarra o un compàs… No vaig trobar res, clar. Si de l’acròpoli només s’havia salvat una columna, cóm pensava jo que es pogués haver salvat un compàs?

Com que a Gela no vaig trobar cap record d’Euclides, a Siracusa no vaig parar fins que vaig trobar la tomba d’Arquimedes. Bé, més aviat la que anomenen tomba d’Arquimedes, perquè, segons sembla, va ser construïda per ordre de Ciceró que va viure dos-cents anys després d’Arquimedes. Si Ciceró disposava de les despulles d’Arquimedes o no, no té gaire importància. A més, cal recordar que Arquimedes va morir a mans d’un romà eixelebrat que, desobeint les ordres del procònsol romà, va entrar a Siracusa a sang i foc, matant a dret i a tort, fins que es va carregar a qui no tocava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa tomba, cal buscar-la i saber cóm és, perquè no hi ha cap rètol que la senyalitzi. És la que hi ha darrera meu, amb un frontó triangular. Buida també, clar. En definitiva, va ser ell qui va ensenyar el us de la palanca. Els saltejadors de tombes (i els de pisos) li estan força agraïts.

Sempre diuen allò de que segones parts no són pas bones…

Amc

No sé que en sortirà de tot això, parò si no es prou bo, tampoc serà gaire dolent. Potser la comparació amb la Caputxinada del 1966 és massa optimista… o potser no… Les époques són diferents, clar… Però avui, com aleshores, no fa falta un cop de timó?

Quan el camí que seguim ens porta on ens porta, no és normal pensar en altres itineraris? La pregunta que sempre queda sense resposta és: quantes coses cal canviar per anar a l’altra via? És a dir: N’hi ha prou amb cosmètica o cal un lifting total?

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.

Aquestes festes m’han regalat coses d’alló més modernes i d’alló més antigues.

Comencem per les més modernes: un lector de llibres digitals. Jo, que sóc bastant fetitxista del full de paper enquadernat, no n’era gaire partidari: però li estic trobant el seu punt a la cosa. És pràctic: petit com per portar-lo a la butxaca del pantaló o de l’americana, va molt bé per anar llegint en el transport públic, ja sigui al metro o al avió. A més, he descobert que el puc carregar amb qualsevol “pdf” i aixó em permet portar-hi des d’articles de revista fins grosos volums. Jo no m’havia dedicat gaire a la pirateria informàtica fins ara, però també he descobert que molts llibres es poden baixar per internet; i no em refereixo a les obres de Victor Hugo o d’Homer (que ja no tenen drets d’autor), sinó a obres relativament recents. Segurament que aniré omplint el lector amb coses que m’agraden i l’aprofitaré.

El més antic és una novel·la d’un tal Clovis Eimeric titulada “Els Homes de negocis” que es va publicar l’any 1930.

Ignoro els motius d’aquesta elecció per part de la persona que me la va regalar. Com que parla d’homes de negocis, potser es va pensar que jo ho sóc. De fet la novel·la és una novel·la rosa: el títol de la colecció (Colecció Damisel·la) ja dóna una pista sobre el contingut del llibre. És nyonya a més no poder, però també cal dir que no està mal escrita.

M’ha picat la curiositat per saber qui va ser Clovis Eimeric, que ja suposava que era un pseudònim. Resulta que era un col·laborador habitual de la revista “En Patufet” i d’altres de literatura infantil i juvenil. En realitat es deia Lluís Almerich i Sellarés i durant els anys 20 i 30 va estar escribint aquesta mena de novel·letes per a una colecció de la que ell en va ser l’únic autor i que es dirigia a noietes una mica mes ilustrades que les lectores habituals de novel·la rosa.

Justament fa uns mesos, a la Biblioteca de Cornellà van fer una expossició sobre la novel·la romàntica en la que ell i la seva col·lecció hi tenien un panell destacat:

L’home va morir el 1952. Suposo que debia ser una de les moltes víctimes de l’exili interior posterior a la guerra civil. De totes formes encara va aconseguir que li editessin alguns llibres, tots ells d’història i, segurament, per encàrrec.

Curiositats, ja veus…

Llibre

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,213 hits

ENTRADES