You are currently browsing the category archive for the ‘viatges’ category.

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

En el meu post sobre les vacances vaig cometre un error imperdonable. La foto del Quadrat Negre de Malevitx que vaig penjar i vaig datar el 1915, és una foto feta per mi mateix al Hermitage (Sant Petersburg; Leningrad, pels nostàlgics). De fet ja uns dies abans ja havia vist una altra versió del mateix quadre, feta pel mateix artista,  a la Galeria Tretiakov de Moscou. Com que a la Tretiakov, no deixen fer fotografies, vaig penjar la que tenia sense donar-li major importància. No deixen fer fotos, però tampoc tenen aire condicionat: suposo que els quadres es conserven be gràcies a les baixes  temperatures de Moscou (tot i que els dies que jo hi vaig ser varem arribar als 32 graus).

Doncs, seguint la llei de Murphy, vaig fer una bona ficada de pota. El quadre de 1915, el primer que va fer el pintor, és el de la Tretiakov que podeu veure tot seguit (si cliqueu sobre la imatge el veure-ho amb tot detall).

Com es por comprovar el quadre és considerablement diferent. Jo no sé si Malevitx no tenia prou diners el 1915 per a comprar pintures de qualitat, però és obvi que el negre fum que va fer servir no era dels millors: en menys de cent anys ja està totalment esquarterat, mentre que la versió del Hermitage (datada sobre 1923) es conserva perfectament. Una altra explicació possible seria que aquest fos un efecte desitjat pel artista: la veritat és que aquesta versió de 1915 te, ara, una mena d’estètica decadent que li dona un cert toc de distinció.

No cal ni dir que entre 1915 i 1923, les dates dels dos quadres, va haver-hi una revolució que ho va trastocar tot. Potser el missatge de Malevitx anava en aquest sentit: lo anterior a 1917 es corromp, mentre que lo posterior és permanent. No cal oblidar que Malevitx va tenir una forta amistat amb Maiakovski (el poeta  quasi oficial soviètic) i ell mateix va ser un ardent defensor del nou estat soviètic. Afortunadament, tots dos van tenir prou seny per morir-se abans que comencessin el processos de Moscou, sinó potser haurien anat a parar a la garjola o al clot (com Trotski).

En fi… quedi constància de la meva equivocació.

Enumerades sense seguir cap ordre en especial (i amb una mica de conya):

APRENDRE IDIOMES

FER UN CURS DE MICOLOGIA

ANAR A UN ESPECTACLE ERÒTIC

VEURE MOLTES NOCES

ADMIRAR ELS TALONS DE VERTÍGEN QUE ES GASTEN ALGUNES XICOTES

AGAFAR UN TREN DE RODALIES

VEURE FORMES EXÒTIQUES D’ESTENDRE LA ROBA

VISITAR ELS MEUS MATEMÀTICS PREFERITS

ADMIRAR OBRES D’ART (sic)

INTENTAR ACLARIR-ME AMB ELS NOMS DE LES ESTACIONS DEL METRO

I, FINALMENT, COMPROVAR QUE LES OBRES VAN LENTES A TOT ARREU

Només arribar a casa de vacances,  obro el diari per a veure si ja s’ha acabat la crisi i descobreixo amb horror que estem molt pitjor del que em pensava.

Per una banda, uns caritatius personatges de Huelva, al dictat d’un bisbe de cognom català, exigeixen judicialment la intubació d’una dona de noranta anys amb un ictus cerebral massiu. Menys mal que els jutges no els han fet ni cas. Potser ha arribat el moment en que tots els que ens varem manifestar contra la pena de mort, comencem a manifestar-nos també contra la “pena de vida”.

I, d’altra banda, i molt pitjor, és que ja tenim preparada una esmena constitucional. La primera que fem de forma voluntària: l’anterior havia estat imposada pel Tractat de Maastricht. Esmena amplament sol·licitada per la població del Estat que, segurament, la considerarà un pas ferm en la millora de les seves condicions de vida (i potser de mort, ves a saber!). No entenc com han pogut passar tants anys sense que a ningú se li acudís aquesta esmena constitucional fonamental. Si això ja es veia des que vam aprovar-la en referèndum. A mi només em queda un petit dubte: si fa dos anys quasi tothom semblava estar d’acord en que calia més regulació en els mercats financers per evitar futures crisis com la actual, ¿cóm és que ara ens surten regulant-nos a nosaltres enlloc dels mercats?

No sé… potser no sigui un dubte fonamental i segurament que molts pensareu que faig de Pepito Grillo, traient un tema que no té gaire interès. Però el que està clar és que aquesta reforma obligarà a reduir la despesa social en temps de crisi, quan els ingressos fiscals es redueixin per la disminució de les rendes, cosa que és contrària als principis d’aquesta cosa que anomenen “capitalisme social de mercat” i que, entre d’altres, obligaria a l’Estat a fer polítiques econòmiques anticícliques; és a dir, a gastar més en temps de crisi.

Però bé, ja que ens hi posem, ¿perquè no ens rellegim la constitució amb deteniment i comencem a purgar-la de coses inútils com la corona, el reconeixement de les confessions religioses, el senat (que no serveix per a res), etc.?

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

Aquest cap de setmana, en una mostra evident de que el temps passa més ràpid del que ens agradaria, estàvem sopant amb uns amics a casa quan, no sé per quines estranyes raons, van acabar apareixen damunt la taula uns vells cançoners de quan tots plegats érem kumbaiàs totals. Nostàlgia o ganes de tornar enrere? No ho sé.

Suposo que, quan era jove, aquests cançoners me’ls mirava amb uns ulls menys crítics: ara no m’atreviria a cantar una cançó de russos blancs que, per molt que cantin la cerca de la llibertat, el que buscaven de debò era el retorn de la Gran Mare Rússia i els seus tsars. Cosa en la que, ho he de reconèixer, el temps els hi ha donat la raó.

Entre les cançons que vam estar revistant, hi havia una infortunadíssima versió de La Trinca del This Land is Your Land, que jo hauria dit que és de Woody Guthrie, però que el cançoner deia que era una cançó popular americana. Tot podria ser, però això em va fer recordar que fa uns quants anys vaig estar a Cleveland amb la família, i com que el nostre hotel estava a tocar del Rock and Roll Hall of Fame, vam aprofitar una tarda per anar-hi a fer una visita. El museu, si se’n pot dir així, és una piràmide eixatada de vidre i ferro, al costat mateix dels molls sobre el llac Erie i molt a la vora del centre de la vil·la. El personatge central del museu és, com no?, Elvis Presley; però també hi ha moltes altres coses de cantants americans del segle XX. En definitiva: un paradís per als fetitxistes.

Font: Wikipedia

Woody Guthrie te, com és natural, el seu espai, en el que es mostren des de discs seus fins a alguns instruments que havia tocat. Fins i tot una guitarra amb el cartell que sempre hi duia enganxat: This machine kills fascists. Guthrie és una mena d’encarnació del Tom Joad de Steinbeck: la víctima del Dust Bowl i la Gran Depressió que perd la seva granja a les grans planes i que marxa a Califòrnia pensant que allà lliguen els gossos amb llonganisses; i que l’únic que aconsegueix és que se’l mirin amb menyspreu i que li diguin okie. I això, en el millor dels cassos; en el pitjor s’enduu unes quantes bastonades o un parell de dies a la garjola. Potser el pitjor és que li passa al predicador Casy: el maten.

No és gens estrany, doncs, que l’home es dediqués a protestar i, com que tenia certa facilitat per això de la música, ho fes cantant. Per això deia al començament que la versió de La Trinca d’aquesta cançó no copsa la seva significació. Mentre Guthrie la canta per pixar-se en el God Bless America, els de La Trinca la converteixen en una cançó festiva i de xerinola.

La mare del Tano! Ara si que puc bé dir que m’estic fent vell: quina dispersió mental! D’uns vells cançoners a Cleveland i de la Gran Depressió als tsars… Estic fatal!

Menys mal que aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi!

He estat uns dies a Astúries. Volia aprofitar una estona que tenia lliure per visitar un monestir preromànic que es troba entre Villaviciosa i Oviedo: Sant Salvador de Valdediós. Del primitiu monestir del segle IX només un queda una església que l’anomenen “el conventín” i està enmig d’un prat, separada de la resta d’edificacions monacals que daten dels segles XIII al XV.

Sant Salvador de Valdediós. A la dreta de tot: "el conventín".

La història recent d’aquest monestir es ben estranya. Quan es va construir el monestir gòtic, es va haver de desviar el riu per poder disposar de terreny suficient per edificar els grans edificis monacals: l’església, els claustres, refectori, sala capitular, etc. Aquest desviament del riu, fet en el segle XIII, ha estat l’arrel de tots els problemes constructius dels edificis gòtics. L’aigua ha anat arrossegant la terra dels fonaments i els edificis han patit molt al llarg dels segles. Tan és així que el monestir, del ordre del Cìster, va quedar pràcticament despoblat el segle XVI.

Amb la desamortització de Mendizabal (1836), va passar a mans d’un particular d’Oviedo que se’l va adjudicar en subhasta per uns 900.000 rals (uns 1.350 euros! Jo també l’hauria comprat). Però poc després tornava a mans del Estat. Sense saber com (però m’ho puc imaginar), el 1862 el recinte quedava en mans del bisbat d’Oviedo, que el va utilitzar com a seminari fins després de la Guerra Civil. El 1951 el recinte tornava a estar deshabitat.

Jo el vaig visitar per primera vegada a l’entorn de l’any 1980. El “conventín” estava visitable, encara que eren visibles els regalims de l’aigua de la pluja pel seu interior. Als edificis gòtics no s’hi podia ni entrar: era un autèntic perill perquè tot estava a punt de caure. Això que la República havia declarat tot el recinte Monument Nacional! Suposo que com que havia sigut la República la que havia fet aquesta declaració, el bisbat d’Oviedo se’n va desentendre.

A mitjans dels 80’s es va començar el treball de restauració i, per consolidar-lo, el bisbat va autoritzar que s’hi establís una comunitat de frares cistercencs uns anys després. Pel que jo sabia, aquests frares van ser molt actius en el tema de la restauració, sempre sota la supervisió de la Conselleria de Cultura del Govern del Principat. A més, van muntar una escola a la que assistien el nois de totes les aldees dels voltants, que són nombroses perquè es tracta d’una zona muntanyosa i boscosa, amb població molt disseminada.

"El conventín", fins que acabin les obres.

La meva recent visita ha estat molt decebedora. No vaig poder veure el “conventín”: estava tot cobert de bastides perquè estaven restaurant el sostre del edifici. Ni pensar d’entrar en el seu interior. No obstant, si que vaig poder entrar als edificis gòtics; al menys, a la part que no forma part de la clausura. Parlant amb el guia, un noi jove que de ben segur era de per allà per la seva forma de parlar molt asturiana, em va dir que els frares cistercencs ja no hi eren; que el bisbe els havia fotut al carrer fa un any més o menys i que havia portat un altra congregació de monjos de Saint Jean. Estirant-lo una mica de la llengua, em va dir que era una ordre fundada feia pocs anys per uns frares alemanys i que s’havia difós ràpidament per tot el món. Vaig donar per suposat que es tractaria d’alguna secta d’integristes a la que tan acostumats ens te la jerarquia eclesiàstica, però no en vaig fer més cas.

El que si que em va picar la curiositat era saber perquè s’havien desfet dels cistercencs i resulta que potser tot es reduïa a un “pique” entre dos catalans. L’abat de Valdedios, Jordi Gibert i Tarruell, es va formar a Poblet (únic monestir masculí del Císter a Espanya), monestir del que també és originari l’actual abat General la Ordre del Císter, Maur Esteva i Alsina. I que, per més inri, havia estat novici de Jordi Gibert. Segons sembla aquest parell d’individus mantenen una cristiana discrepància. I Maur Esteva, que és el que talla el bacallà com a Abat General, es va aliar amb el bisbe d’Oviedo, Carlos Osoro, que tampoc volia els cistercencs a Valdediós perquè no hi podia posar les grapes ja que havien estat imposats per Roma. I entre els dos es van desempallegar del incòmode Jordi Gibert i de tots els seus frares.

Aquest Gibert s’havia fet conegut uns anys abans en afirmar que l’ascorbat potàssic (una cosa semblant a la Vitamina C) tenia efectes curatius del càncer. Va invitar, fins i tot, a científics i estudiants a visitar el seu “laboratori” on pensava fabricar els “polvos de Valdediós” que serien la panacea dels malalts de càncer. Fins que les autoritats sanitàries van posar fi al show, negant categòricament les propietats curatives de l’ascorbat potàssic.

En fi… coses de la vida. De totes formes, si algun dia aneu per Astúries, no us perdeu la visita a Valdediós. A més d’estar en un lloc encisador, val la pena dedicar-li unes hores de visita cultural.

Viatge a Rússia cancel·lat. STOP. Si vull posar-me moreno, ja aniré a la platja. STOP. No necessito que em torrin. STOP. Petons. STOP. Ferran.

Estic començant a preparar el viatge d’aquestes vacances d’estiu. Volem anar a Rússia i, donat el meu caràcter independent, volia organitzar-m’ho pel meu compte: comprar els bitllets d’avió, llogar un cotxe i anar una mica a l’aventura. La meva amiga Tamara, una sèrbia que coneix molt bé Rússia perquè hi va passar llargues temporades, m’ho ha tret del cap. Saps el que et costarà entendre els rètols a les carreteres? No hi havia pensat, jo. És millor que lloguis un taxi; negociant sempre el preu amb el taxista, clar. Semblava un consell bastant assenyat, així que li faré cas. Pensar que hauria d’interpretar els plànols i els rètols escrits en ciríl·lic em resultava força inquietant. Ja se que hi ha GPS’s, però això tampoc em resultava gaire tranquil·litzador: no se si és pitjor dependre d’una màquina.

La Tamara m’ha donat una pila de consells útils per a poder gaudir del viatge en condicions. El que més m’ha preocupat del que m’ha dit ha estat que els russos consideren que tots els turistes occidentals son rics; per això, l’esport nacional és estafar-los. Caldrà estar ull viu. Això m’emprenya una mica, perquè quan ets de vacances el que menys et ve de gust és estar pendent de preus, condicions, etc.

El que m’ha fet desistir definitivament de muntar-ho pel meu compte ha estat el tema dels visats. Una de les més importants funcions del consolat de Rússia a Barcelona és la de posar tantes traves com calgui als sol·licitants de visats de turisme. El primer que demanen és una invitació d’un hotel rus, escrita, naturalment, en rus. I, com puc saber jo que la carta que m’enviï l’hotel és una invitació o una condemna a cadena perpetua?

En fi… Finalment he anat a una agència de viatges. Que difícil es fer entendre a un empleat d’una agència de viatges que no vull que em passegin pel centre de Moscou, ni que m’acompanyin a fer la visita de l’Hermitage, ni que em portin als restaurants que ells vulguin! Em mirava com si fos un extraterrestre.

Miri senyoreta, jo només vull que em tregui els bitllets d’avió, que em reservi els hotels (només allotjament i esmorzar) i que m’aconsegueixi els visats. Tot el demés ho pot treure, que ja m’espavilaré.

Dec fer cara de ximple, perquè la senyoreta estava convençuda de que no me’n sortiria i que necessitava l’ajuda de no se quants guies, conductors, cambrers, experts en art i en ciències ocultes, etc.

Senyoreta, jo no vull psicoanalitzar Rasputin, jo només vull passar dues setmanes per Rússia visitant el que em vingui de gust.

La última que em va deixar anar, i aquesta ja no se si creure-me-la, és que per agafar l’avió de Moscou a Sant Petersburg cal estar sis hores d’antuvi a l’aeroport.

Doncs tregui’m els bitllets per al Fletxa Roja i així m’estalviaré una nit d’hotel!

La resposta m’ha deixat glaçat: resulta que als trens nocturns hi ha molts robatoris!

No se si son els russos o soc jo… però el tema m’està començant a posar dels nervis. Ni que volgués anar a Xexènia!

Per anar-me ambientant m’he posat a llegir una mica de literatura russa. La veritat és que a part de Tolstoi (ni tant sols de Tolstoi, només de Guerra i Pau), havia llegit molt poca cosa dels russos. Quan era jove vaig llegir El Jugador, però em sembla que va ser una lectura d’aquelles obligatòries del Batxillerat i, la veritat, els turments d’Alexei Ivanovich no em van agradar gens.

La Tamara em va aconsellar que, per entendre l’ànima russa llegís els Apunts del Subsòl  de Dostoievski. Mare meva! Si els arribo a haver llegit abans, potser no planejo el viatge a Rússia! Ara ja he engrescat altra gent i no em puc tirar enrere. Serà com visitar Praga havent llegit Kafka, només que en comptes de pensar en Josef K a cada cantonada, estaré pensant en l’home soterrani de Dostoievski, del que l’autor no ens diu ni el seu nom en tota la novel·la. Si fins i tot m’ha semblat que Dostoievski podia ser un precursor de Kafka.

Al menys, el que ara se de ben segur és que, passi el que passi, no penso entrar en cap oficina pública per a que m’atengui un funcionari rus.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 70.033 hits

ENTRADES