You are currently browsing the category archive for the ‘ciències cognitives’ category.

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Anuncis

La ciutat de Lviv és d’allò més curiós: en començar el segle XX era Àustria; en acabar la Gran Guerra era Polònia; durant la Segona Guerra Mundial va ser Alemanya i es va convertir en Soviètica en acabar aquesta; ara, i des dels anys 90’s, és Ucraïna. Ha de ser divertit això de que, sense bellugar-te de la teva ciutat, et canviïn el passaport cada vint-i-cinc anys! A més el nom de la ciutat també ha anat canviant depenent de la sobirania que li toqués: Lvov, Lemberg, Leòpoli, Lwów, etc.

Però no és la meva intenció parlar de la història d’una ciutat que desconec, tot i que sembla prou interessant, ja que la ciutat és un centre cultural important, conegut com la Petita Paris d’Ucraïna. El que m’ha posat a escriure aquestes ratlles ha estat conèixer el Llibre Escocès. I, preguntareu, què te a veure un llibre escocès amb una ciutat que ha estat successivament  austríaca, polonesa, alemanya, soviètica i ucraïnesa? No és fàcil d’explicar…

El cas és que entre mig de les dues guerres mundials, quan la ciutat era polonesa, es va desenvolupar a la seva Universitat un potentíssim departament de matemàtiques. En el grup de matemàtics que estudiaven o ensenyaven allà, hi havia Hugo Steinhaus (teorema de Banach-Steinhaus), Stanislav Ulam (disseny de Teller-Ulam), Stefan Banach (espais de Banach, Paradoxa de Banach-Tarski), Marc Kac (fórmula de Feynman-Kac), Stanislav Mazur (el de la oca), Wladislaw Orlicz (teorema d’Orlicz-Pettis), Juliusz Schauder, Alexander Rajchmann, Birbaum, Lukasiewicz… i altres que, segurament oblido. No te cap explicació que en una ciutat petita com era Lviv hi hagués tal concentració de geni matemàtic que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de disseminar per tot el món.

L’edifici dell Café Escocés avui en dia: ara és un Banc. Foto: Wikipedia.

L’ambient d’aquest grup de gent devia ser força cordial i amigable. Compartien les seves cuites, s’explicaven els problemes de recerca, treballaven de forma força informal… Es reunien a una cafeteria propera a la Universitat, el Café Escocès, i xerraven de la seva feina. Stefan Banach, el 1935, va comprar un gros bloc de notes per anar anotant els problemes que es plantejaven en aquestes reunions de café. El bloc el guardava el cambrer de la cafeteria i s’hi anotaven els problemes que sorgien de les converses, alguns d’ells amb premi, com la oca viva que Mazur va haver de pagar, molts anys després, a un matemàtic suec.

L’ùltim problema anotat és d’Hugo Steinhaus i és d’unes setmanes abans de l’ocupació alemanya el 1942. Te a veure amb la distribució més probable dels llumins dins d’una capsa de mistos.

Portada del llibre.

Ningú sap què va passar amb el llibre durant la guerra. Diuen que el va custodiar Hugo Steinhaus, però no sembla gaire probable, ja que Steinhaus, de família jueva, es va haver d’amagar durant els anys de l’ocupació, amb la documentació d’un guardabosc mort uns dies abans, i ell mateix va reconèixer que com que no tenia accés a les biblioteques va anar escrivint tot el que recordava de les matemàtiques que havia aprés i ensenyat abans. Ulam diu que es va posar d’acord amb Mazur per enterrar-lo al costat del pal d’una porteria d’un camp de futbol a uns quilòmetres de Lviv. Steinhaus va dir que el llibre va ser portat a Wroclaw pel fill de Banach que era metge, En fi… ves a saber!

El cert és que el llibre va ser traduït i publicat finalment per un professor de la Universitat de Texas l’any 1982.

Steinhaus que, a part de bon matemàtic, era un gran divulgador, posava problemes que malgrat la seva aparent simplicitat, amagaven una gran complexitat, com el següent:

Com repartir un pastís entre varies persones de tal forma que sigui proporcional (cada persona està satisfeta amb el seu tros) i no generi enveja (cap persona està insatisfeta pels trossos de les demés).

Quan només són dos persones hi ha una solució trivial: la primera talla el pastís i la segona escull el tros que més li agrada. Però quan el nombre de participants és superior la cosa es complica. Steinhaus va trobar una fórmula per a tres persones que garantia la proporcionalitat, però no l’absència d’enveja. La complicació és tal que no es va trobar una solució general per a qualsevol nombre de participants fins el 1995, quan Steven Brams y Alan Taylor van publicar els seu llibre Fair Division: from Cake Cutting to Dispute Resolution.

I és que les matemàtiques serveixen per a tantes coses!

Aquests darrers mesos he estat mandrós i he escrit molt poc al bloc. No sé si mandrós o, més aviat, ocupat en altres tasques. He estat llegint molt, que és una forma d’entrenar-se per escriure.

Charles Babbage.Font: MacTutor

Una de les coses que he estat llegint és un llibret de Charles Babbage. Babbage va ser un matemàtic del segle XIX que, avui en dia, és encara recordat com a protoinventor dels ordinadors. En la seva època, les persones, estudiants en la seva majoria, que es dedicaven a fer els càlculs de les equacions diferencials, s’anomenaven computadors (en anglès: “computers”) i ell es va entestar en mecanitzar aquesta feina, construint una màquina programable que fes aquest treball enfarfegador. En aquesta tasca va ser ajudat per la proto-programadora Ada Lovelace, filla de lord Byron. No la va arribar a construir, però dos dels seus fills en van construir seccions parcials que es conserven a la Universitat d’Harvard i al Museu de la Ciència de Londres. L’any 1991, aquest museu va aconseguir construir una màquina operativa amb els planells de Babbage i aleshores es va descobrir que la màquina era Turing-completa; cent anys abans que Alan Turing expliqués això de la completesa! No està gens malament.

L’home devia ser un geni, ja que va aconseguir ser nomenat Professor Lucassià de la Universitat de Cambridge (una cosa així com catedràtic de matemàtiques: Isaac Newton també ho va ser), sense donar ni una sola classe en tota la seva vida. Tampoc està gens malament!

El llibret que estic llegint no es de matemàtiques, però. Porta per títol “On the Economy of Machinery and Manufactures” i, com el seu nom indica, és un tractat sobre la fabricació de bens, la primera edició del qual es va publicar el juny de 1832. El llibre devia tenir prou èxit perquè el novembre del mateix any apareixia una segona edició. Segons Schumpeter, el propi Marx es va basar en ell per escriure alguns capítols de Das Kapital.

L'enginy de Babbage tenia uns dos metres d'alçada. Foto: MacTutor.

El llibre es fruit de les seves visites a diferents industries buscant empreses que li poguessin garantir la qualitat en la fabricació de les peces que necessitava per a la seva màquina. Està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és d’enginyeria, ens explica els processos de fabricació mecànica de diferents industries (avui més aviat en diríem artesania) i la forma d’aconseguir productes bons i barats; la segona és pròpiament econòmica: un manual de costos que, curiosament, sembla no haver perdut vigència malgrat els grans canvis que ha experimentat la industria en gairebé dos segles.

Hi ha paràgrafs meravellosos, com el capítol dotzè, en el que ens dona un check-list de les coses que cal preguntar i saber quan es visita una fàbrica, i que no és gens diferent del que podríem fer avui en dia.

Però una de les coses que més m’ha cridat l’atenció està en el prefaci de la segona edició. Responent algunes crítiques que l’acusaven d’haver posat de manifest processos industrials que podrien ser secrets, l’home es defensa dient el següent:

Els únics secrets reals del comerç són la industria, la integritat i els coneixements. Als posseïdors dels quals cap risc els serà perjudicial i mai deixaran de crear respecte i riquesa.

Industria, Integritat, Coneixement… Sembla com si alguna cosa ens haguem deixat pel camí.

També hi ha apreciacions interessants per als neolliberals actuals i fonamentalistes del mercat. Apreciacions fetes, no ho oblidem, per un intelectual (no un ideòleg) de l’època del naixement del lliberalisme:

El principi de que el preu, en qualsevol moment, depèn de de la relació entre la oferta i la demanda, només és verdader en tot el seu sentit quan la totalitat de la oferta està en mans d’un gran nombre de petits productors, i la demanda esta provocada pels desitjos d’un gran conjunt de persones, cadascuna de les quals només en vol una quantitat molt petita.

Potser caldria que els nous lliberals es llegissin una mica els escrits de l’època de la seva fundació.

Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Allò que deia McLuhan de que el medi és el missatge, no és cert. Les noves tecnologies no impedeixen ser estúpid. Tan se val que siguin d’Apple Store com d’Android Market. En aquest darrer ha aparegut fa poc temps l’aplicació més idiota que et puguis imaginar: És gay el meu fill?

Captura de pantalla. Font: Android Market

Un senzill test de vint preguntes (només dues opcions per respondre: si o no) treu a qualsevol mare (l’aplicació sembla dirigida només a dones en la quarantena) del dubte del que potser patia des de fa molt de temps. I només per 1,99 euros!. Això si: només està previst per a nois; se suposa que les noies o no poden ser lesbianes o, si ho són, no constitueixen cap perill immediat.

Les preguntes del test són força intel·ligents:

Li agrada el futbol? Ja se sap que tots els que odien aquest esport són sospitosos o inadaptats.

S’ha barallat algun cop o ha participat en una batussa? En aquest cas, jo crec que caldria preguntar també si l’ha guanyat, perquè perdre-la diria molt poc sobre la seva masculinitat.

Llegeix diaris esportius? Una resposta afirmativa podria donar pistes sobre el coeficient intel·lectual del noi en qüestió, però no de la seves inclinacions sexuals.

Li agraden els esports d’equip? En aquest cas no crec que sigui el mateix que li agradi el waterpolo, la natació sincronitzada o el rugby.

Està molt de temps al quarto de bany? Això dona informació sobre l’estat de la seva pròstata. A més, també cal tenir en compte els episodis de restrenyiment. Caldria saber, a més, si s’hi emporta el diari.

Té una gran amiga? Ja se sap que els homes i les dones no poden ser “grans amics”.

Li agraden les comèdies musicals? Apa, ja ho sabeu: si us agrada West Side Story o Cats, feu-vos-ho mirar.

El pare, és molt autoritari amb el seu fill? Les relacions de domini poden donar lloc a sàdics o a masoquistes, però no li veig la relació amb l’orientació.

Te complicitat amb el seu pare? A veure si el test està pensat per analitzar el marit i no pas el fill!

Triga molt de temps en pentinar-se? Tothom sap que els calbs no poden ser gays.

Ja n’hi ha prou. Una mostra de deu preguntes sobre les vint  del qüestionari és suficient. Ara, un cop vista l’aplicació, jo em pregunto:  perquè només és vàlida per als fills? També podria servir per analitzar les tendències  sexuals del germà, del marit o d’un tiet de Buenos Aires. Si el fes la meva dona pensant en mi, potser apretava a còrrer.

En fi… que amb l’embolcall més modern es poden dir les més antigues barbaritats.

Dissabte es va fer el funeral per Josep Termes al tanatori  de Les Corts. Descansi en pau.

Imatge: Wikipèdia

És curiós, en aquest país de capelletes, que encara quedi  gent de valor intel·lectual demostrat que mantenen la seva independència i es  neguen a crear escoles, cercles, grups, confraries, etc. que, finalment, només s’acaben  definint per allò que els separa de les demés escoles, cercles, grups, confraries,  etc. Josep Termes era un d’aquests individus.

Potser alguns puguin dir que la seva visió de la història de  Catalunya era esbiaixada, que donava més importància al moviment obrer del que  realment va tenir. No diré que no, quan altres historiadors de prestigi ho han  insinuat. Però hi ha moltes menes de biaixos: el biaix de Josep Termes (si és  que el tenia), era un biaix documentat: els seus llibres són autèntiques  col·leccions de fonts primàries no revelades anteriorment. No és un  propagandista, com podrien ser-ho Pio Moa o César Vidal, és un historiador compromès amb les seves idees que cerca materials primaris per a donar-li’n  suport.

I ho fa de forma independent, tant és així que es nega a  tenir una escola historiogràfica al seu entorn, tot i que molts historiadors  actuals se’n considerin deixebles. I ocasions no n’hi van faltar: molts altres  intel·lectuals del PSUC com ell, no va tenir gaire empatx en muntar el seu grup  d’acòlits.

Josep Termes era un addicte de les llibreries de vell: quin  millor lloc per a trobar fons primàries dels segles XIX i XX? Tant és així, que  el passat mes de febrer, va fer entrega del seu fons bibliogràfic al Museu d’Història  de Catalunya: només uns 30.000 volums! Moltes gràcies!

Es va jubilar de “la Pompeu” l’any 2006, en la que havia  estat catedràtic d’Història contemporània durant quinze anys, i va dedicar  aquests darrers anys a preparar el seu llibre Història del moviment anarquista  a Espanya: 1870-1980, que és la continuació i culminació de la seva obra més característica:  Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional.

Malgrat que la publicació d’aquest seu últim llibre és molt  recent, no deixa de ser curiós que cap de les biblioteques de les universitats  en les que va exercir la docència (UAB, UB i UPF) en tingui un exemplar. De  fet, a part del exemplar preceptiu per la Biblioteca de Catalunya, només hi ha  un exemplar en català (editat per L’Avenç) a la Rovira i Virgili i un en  castellà (editat per RBA) al Centre de Lectura de Reus. Ja se sap: ningú és  profeta a la seva terra.

Està molt bé que es donin Creus de Sant Jordi i Premis d’Honor  de les lletres catalanes a intel·lectuals de prestigi com Josep Termes, però el  veritable reconeixement d’un intel·lectual rau en la persistència de la seva  obra, que només garanteixen les biblioteques. I més en aquest cas: una persona  que va ser un infatigable buscador de llibres i publicacions.

A veure si els nostres bibliotecaris es posen a la feina i  convencen els directius de les universitats, que avui tan sols pensen en reduir  costos, que la seva biblioteca mereix un exemplar d’aquest llibre. A la fi i a  la cap, només costa 35 euros; no crec que cap universitat hagi de tancar per un  dispendi d’aquestes dimensions.

Avui he llegit al diari una magnífica notícia. Una família de Montcada ha donat amb la fórmula per saltar-se a la torera les injustes ordres de desnonament cada cop més freqüents. Darrerament, com que la policia es trobava amb força oposició veïnal per executar-les, fins al punt de no haver pogut acabar-ne alguna, havien començat a acudir a les seves execucions amb forces antidisturbis. Això feia impossible que l’oposició veïnal frustrés el procés.

Doncs bé, ahir, al anar a executar una d’aquestes ordres de desnonament, la policia es troba amb l’oposició veïnal habitual; intervenen els antidisturbis i asseguren un perímetre per tal que els agents judicials puguin actuar; la família agafa les quatre coses més importants que tenien a la casa, mentre el veïnat no para de cridar consignes contra els bancs, la policia i la justícia; el serraller, que ha vingut a instàncies de la policia, canvia el pany de la porta. Els agents judicials, finalment, aixequen acta del desnonament, i la família, enmig de la més profunda tristesa, es troba al carrer. La policia comença a replegar-se i es donen les més sentides mostres de solidaritat entre els veïns, molts dels quals pensen que potser ells seran els següents.

Un cop les coses es calmen, tothom va marxant: serraller, agents judicials, antidisturbis, policies, veins… A les dues tothom dinant a casa seva. Menys la família desnonada que va a dinar a casa d’una tieta. S’ha acabat!

Acabat? No us ho penseu pas. Després del carajillo, el pater familia, que continua considerant que aquella encara és la seva casa, arreplega la dona i els nanos i fa cap a ella. Hi entra pel senzill procediment de donar una puntada a la porta i, com que és un manetes, torna a canviar el pany i a posar-ne un de nou que havia tingut la precaució de comprar de bon matí. Ja hi tornem a ser!

No sé si aquest procedir els hi va recomanar un advocat; si és així: chapeau per l’advocat. I si se’ls hi va acudir a ells mateixos, encara més chapeau. L’embolic jurídic que han organitzat és de campanetes, perquè no se’ls pot tornar a desnonar. El desnonament ja es va practicar i l’expedient judicial s’ha de donar per conclòs. Ara ja no són uns propietaris que no paguen les quotes de la seva hipoteca, ara són uns simples okupas. I si el propietari els vol fer fora, ha de començar un nou i diferent procediment judicial.

Estic segur que el banc (o caixa) ja deu tenir una munió de picaplets estudiant què poden fer per buidar la vivenda. ¿S’ha inscrit al registre de la propietat l’adjudicació del pis en pública subhasta? Si no és així no es pot acreditar la propietat i, per tant, tampoc presentar denúncia. ¿Qui te poders suficients dins del banc per presentar una denúncia d’aquestes característiques? Apa: comencem a llegir poders a veure qui pot fer-ho. Iniciem un procés civil o un penal? Què serà més ràpid? Quines oposicions podrien presentar els ocupants? Quan de temps pot durar el procediment?

Magnífic. Genial. Un cop mestre! Del que es tracta potser avui en dia,és d’aprofitar totes les esquerdes del sistema per crear el caos. Com ja sabien els grecs, només del caos pot sorgir un ordre nou, un cosmos. I, voto el dimoni, estic segur que el necessitem.

Fa més o menys un mes vaig haver de passar uns quants dies a un poblet molt petit, d’uns 200 habitants, de les terres profundes. Com que els únics entreteniments previsibles que podia haver per aquelles contrades eren menjar i beure (les dues coses amb excés, probablement), me’n vaig endur el tercer volum de The World of Mathematics per anar repassant-lo tranquil·lament.

The World of Mathematics és un source-book al que són tan aficionats els britànics i americans: una col·lecció d’articles, llibres breus o capítols de llibres, pàgines seleccionades de determinades obres, etc. que tenen o van tenir una influència cabdal en el desenvolupament de la disciplina: les matemàtiques. En el cas d’aquest llibre (quatre volums d’unes 700-800 pàgines cadascun) està ordenat temàticament i en el tercer volum es concentren els capítols més filosòfics sobre la matèria: 10.- Les matemàtiques del infinit, 11.- La veritat matemàtica i l’estructura de les matemàtiques, 12.- La forma matemàtica de pensar, 13.- Matemàtiques i lògica, 16.- El vocabulari de les matemàtiques, 17.- La matemàtica com un art.

Entre els articles de la part 11 (La veritat matemàtica) hi ha un article de Douglas Gasking del qui només havia vist una menció en un llibre del meu ateu militant preferit: Richard Dawkins. De fet, Douglas Gasking no era un matemàtic, sinó un filòsof; però com tots els filòsofs fortament influenciats per Wittgenstein (pel primer Wittgenstein) tenia una clara inclinació per l’estudi de les matemàtiques. Gasking va ser professor a Australia, tot i haver nascut al Canadà el 1911, haver passat la seva infància a Escòcia i haver estudiat a Cambridge. No va ser un autor prolífic, però sembla que va ser força estimat pels seus alumnes. Va morir l’any 1994.

Douglas Gasking a Melbourne (1950 aprox)

L’article de Douglas Gasking es titula: Les Matemàtiques i el Món i, en ell, fa una reflexió sobre les diferències que existeixen entre una proposició matemàtica (com per exemple: 5 + 7 = 12) i una científica (com per exemple: els cossos s’atrauen amb una força proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la seva distància). El problema bàsic és: perquè pensem que la primera és universalment certa, mentre que la segona només la considerem una teoria que podria ser refutada pels fets?

De fet, les matemàtiques han de tenir una base empírica com tota ciència. No sé si els antropòlegs han investigat el tema, però suposo que el procés de comptar deu sorgir en el mateix procés d’hominització: És natural pensar que, en els clans de caçadors recol·lectors, quan els homes arribaven a la llar després de les seves batudes, diguessin que portaven tres conills, dos peixos i cinc carbassons. Algú devia pensar que portaven deu peces (3+2+5) i així es devia fer el salt a la més pura de les abstraccions: considerar els nombres independentment de conills, peixos, carbassons o qualsevol altra cosa que comptessin. I adonar-se que tres més dos sempre fan cinc. Però continua restant la base empírica: el procés de comptar és, fonamentalment, el mateix que el de verificar els itineraris dels planetes a través del cel i comprovar que s’ajusten a una determinada equació del moviment.

Potser això que dic contradigui les idees de Kroenecker quan va afirmar que déu va crear els nombres naturals i la resta és invenció de l’home. Si ens cenyim als dos exemples de proposicions que he citat abans, podem veure que, en la primera, ens inventem dos conceptes (5 i 7) i un signe funcional (+) per definir una característica d’ells (12). Però això és precisament el que fem també a la segona: unim dos conceptes (distancia i massa) amb un signe funcional (proporcionalitat o proporcionalitat inversa) per a definir-ne una característica (força). Quina diferència hi ha, doncs?

L’article de Gasking deixa més preguntes que respostes i m’agraden aquesta mena d’articles que aconsegueixen complicar-te l’existència enlloc de solucionar-la. Són molt més estimulants.

El text de Gasking que jo recordava haver llegit al llibre de Dawkins, era una demostració de la inexistència de déu. És una parodia del argument ontològic d’Anselm de Canterbury (segle XI): si déu és l’ésser del que no es pot concebre res més gran, déu ha d’existir perquè sempre serà més gran un ésser que existeix que un altre que no existeix. Amb un argument semblant jo podria demostrar que els pegassos tenen ales de pollastre: si els pegassos tenen ales però, com que són cavalls, no volen; vol dir que tenen les ales d’un au que tampoc vola: el pollastre.

Sembla mentida que Gödel s’emboliqués a donar-li forma lògica a una argument tan simplista. L’argument – parodia de Gasking és una mica més elaborat que el de les ales de pollastre; diu més o menys així:

  • La creació del món és l’assoliment més gran imaginable.
  • El mèrit d’una fita és el producte de (a) la seva qualitat intrínseca i (b) la capacitat del seu creador.
  • Com més gran és la incapacitat (o desavantatge) del creador, més gran és l’èxit.
  • L’obstacle més formidable per a un creador seria la no-existència.
  • Per tant, si suposem que l’univers és el producte d’un creador existent, encara podríem concebre un ésser més gran: el que va crear totes les coses mentre no existia.
  • Un déu que existeixi no seria per tant un ésser del que no es pot concebre res més gran, perquè un creador encara més formidable i increïble seria un déu que no existeix.
  • Ergo, déu no existeix.

Gasking no ho va deixar per escrit, naturalment. Aquesta demostració ha format part de la tradició oral dels filòsofs de la Universitat de Melbourne durant molts anys. Algun dels col·legues o estudiants de Gasking van publicar la versió que havien sentit dir del propi Gasking.

En un dels darrers números de Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques hi havia un article del antic president de la Societat per les Matemàtiques Industrials i Aplicades (SIAM), en el que feia referència a les trampes que es fan per a obtenir elevats graus de qualificació en la publicació d’articles. Feia referència, no solament al plagi, conducta reprovable des de qualsevol punt de vista i que la publicació de preprints en les xarxes de les universitats està fent cada cop més habitual. També es referia a la auto edició i a l’edició mútua: si jo sóc editor de la revista A, perquè no publicar en ella els meus propis articles? O, encara millor, si X és amic meu i editor de la revista B, perquè no ens publiquem els articles mútuament? Aquesta segona opció te el gran avantatge que els articles publicats a A faran referència a articles publicats a B i viceversa, i així aconseguim, de retruc, augmentar els nostres índexs d’impacte.

Ja hi ha alguna revista en el nostre país que, entre les condicions que s’imposen als autors, està la de citar, com a mínim, un article aparegut a la mateixa revista. Condició que, sota el meu punt de vista, no millora la qualitat científica de l’article.

Com que avui en dia els investigadors van boixos per aconseguir punts i acreditacions, que es convertiran en millors salaris, millors llocs de treball i millors condicions de contractació, aquestes pràctiques s’estan estenent de forma vertiginosa i, si les revistes i els índexs no milloren els seus mètodes de revisió i d’avaluació, podrien arribar a convertir-se en un sistema que premi els investigadors més vius i no els més treballadors.

Com exemple de les pobres revisions que fan algunes revistes, citava el cas d’un estudiant de Cornell que havia fet un article amb un programa informàtic que ajunta paraules de forma gramaticalment correcte però sense cap mena de sentit (si teniu ganes de ser autors: el programa el podeu trobar aquí: SCIgen). L’article havia estat acceptat per a publicació en una revista coneguda. El programa és una versió actualitzada d’una cosa que fèiem nosaltres de joves: posar paraules en tres columnes, de tal forma que a la primera hi haguessin subjectes, a la segona verbs i a la tercera predicats (normalment circumstancials) per a muntar diferents discursos, llegint sempre ordenadament de la primera a la tercera columnes, però barrejant les files. Només es tracta de posar paraules que semblin científiques, et voilà!, ja tens una conferència. Aquesta construcció de subjecte-verb-predicat, tot i lo antiga que és, els hi costa molt de fer als adolescents d’avui en dia… deu ser cosa dels temps.

He muntat un exemple il·lustratiu:

  La solució robòtica Apareix Sobre la base de simetries empàtiques
No obstant, Un dilema significatiu Està definit / da En la unificació intuïtiva d’A i B
Per això, La noció de cooperació entre A i B Està construït / da Per la necessitat confirmada de superar els errors
En comparació, El desenvolupament de sistemes d’informació És previst / ta A curt termini pels models cibernètics
Certament, L’aplicació consistent de la teoria És En l’exploració de la telefonia
És més, El resultat final Pot ser Com prediuen les panacees dels teòrics
Però, El marc virtual i extensible Utilitzat / da Per algorismes simbiòtics

 

Fa uns mesos, la revista Global Journal of Computer Science and Technology, va publicar un article de Amor Cilla Domenech titulat A case For Public-Private Key Pairs. La senyora (o potser senyor, vés a saber!) Amor Cilla diu ser de la Universitat d’Alcalá de Henares i el seu email (per si voleu felicitar-la) és amorcillado@orangemail.es. L’article és, simplement, delirant. Totes les cites estan fetes a revistes inexistents (com el Journal of Virtual Theory, el Journal of Random Interactive Symmetries, el Journal of Multimodal Theory o el Journal of Perfect Pervasive Methodologies). Per si fós poc, es citen articles d’uns tals Newton, I(saac)., Erdös, P(aul)., Hawking, S(tephen)., Engelbart, D(ouglas). … tots ells falsos, naturalment. A part de que molts d’aquests autors difícilment poden haver publicat res recentment quan ja fa anys (sinó segles) que són morts.

La revista afirma a la seva web que les seves publicacions són “peer-reviewed”, és a dir, que les revisen dos especialistes abans de publicar-les. Totes les revistes mantenen en el anonimat els seus revisors (referees): aquesta pràctica potser era normal en altres èpoques en les que el nombre de revistes i de científics era inferior i es pretenia evitar qualsevol mena d’amiguisme, de contacte directe entre autor i revisor. Actualment, tinc els meus dubtes que això continuï sent correcte. A mi em faria molt de morbo conèixer els noms dels dos revisors que van acceptar per a publicació l’article d’Amor Cilla. Només el nom de l’autor ja ens hauria de posar en guàrdia.

Tot això m’ha fet pensar que un article d’importància cabdal per a les geometries no euclidianes com va ser el Theorie der Parallellinien de J.H. Lambert hagués tingut un impacte de zero mesurat amb els sistemes actuals d’avaluació de la producció científica. I així anem…

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES