Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.