You are currently browsing the tag archive for the ‘maxaue’ tag.

Un homme épouvantable entre et se regarde dans la glace.

« – Pourquoi vous regardez-vous au miroir, puisque vous ne pouvez vous y voir qu’avec déplaisir ? » L’homme épouvantable me répond : « – Monsieur, d’après les immortels principes de 89, tous les hommes sont égaux en droits ; donc je possède le droit de me mirer ; avec plaisir ou déplaisir, cela ne regarde que ma conscience. »

Au nom du bon sens, j’avais sans doute raison ; mais, au point de vue de la loi, il n’avait pas tort.

Charles Baudelaire. Le spleen de Paris. XL.

 

Que veia en Max quan es mirava al mirall? Ja no ho sabrem. En Klaus va tornar a l’hospital el dia que marxava de Paris. Havia d’agafar el tren a la Gare de l’Est, se n’anava a Mannheim a veure la família; un viatge de tres hores només. Però va passar primer per la Gare d’Austerlitz, que està al costat mateix de La Salpetrière, i no li va costar ni deu minuts donar-hi una ullada. Li van dir que el vell home havia mort el dia abans. Ja no va haver de tornar a pujar fins a la seva habitació.

Una persona que havia amagat el seu passat durant més de trenta anys; això volia dir que no li agradava el que havia fet. O era només una mesura de precaució per a no ser jutjat? Mentre s’amaga, va escrivint, es mira ell mateix, busca els seus records i els immortalitza en paper. Cerca d’explicar-nos alguna cosa, però, quina? Al costat de les vivències bèl·liques, ens explica els seus greus problemes digestius, les seves estranyes pulsions sexuals, les seves delicades aficions musicals i literàries… Es retrata, es retrata com no ho havia fet mai ningú: com un ésser insensible pels demés, però exquisit en els seus gustos artístics; com un malaltís incorregible capaç de superar les seves greus ferides de guerra; com un depravat sexual amb un tendre amor prohibit. Un cos i un esperit plens de contradiccions.

Però, i això és lo gros, vol fer-nos creure que som com ell. Fins al darrer sospir. No Max! Això no és així! Potser a les nostres vides hi ha claudicacions, petites misèries, coses de les que ens avergonyim d’haver fet. I, és clar, dubtes; molt dubtes. Però nosaltres no érem allà. I no vinguis a dir-nos que si nosaltres hi haguéssim estat…, perquè nosaltres no vam ser-hi. I dels condicionals contra fàctics no se’n poden extreure conclusions vàlides. Lògica pura!

I com ens diu Baudelaire: no és de sentit comú mirar-se la porqueria d’un mateix. Perquè ho feies tu, Max? No era només per exercir el teu dret a la llibertat, volies més: volies justificar-te. I amb la teva justificació, condemnar-nos a tots.

Klaus em va dir que les tres hores del viatge va estar inquiet. Aquell vell l’havia enfrontat amb la part de si mateix que menys li agradava. Amb les vacil·lacions sobre si feia el correcte o no. Però, què és el correcte? Correcte per a qui? No sabia gaire bé què dir-li: jo també he fet coses de les que no n’estic orgullós. Com tothom, suposo. Només li vaig poder recordar allò que ens salva de les rutines diàries: els llibres. Perquè nosaltres, com monsieur Mabeuf, també som llibristes!

Toutes les opinions politiques lui étaient indifférentes, et il les approuvait toutes sans distinguer, pour qu’elles le laissassent tranquille, comme les Grecs appelaient les Furies « les belles, les bonnes, les charmantes », les Euménides. M. Mabeuf avait pour opinion politique d’aimer passionnément les plantes, et surtout les livres. Il possédait comme tout le monde sa terminaison en iste, sans laquelle personne n’aurait pu vivre en ce temps-là, mais il n’était ni royaliste, ni bonapartiste, ni chartiste, ni orléaniste, ni anarchiste ; il était bouquiniste.

Els Miserables. Tom III. Llibre cinquè. Capítol 4.

 

P.S. Només volia explicar una mica perquè he començat a canviar la presentació del bloc. En Max ja no serà, a partir d’ara, una referència obligada (i obligatòria) per aquest bloc. Per aquest motiu he canviat la foto: no més jueus perseguits, si no gent. Gent del carrer. I també he canviat el sots títol: no més Benignes, Benévolas o Euménides, si no les meves filies i fòbies.

En Klaus va anar molt d’hora a l’hospital. Coneixent el nom, l’edat aproximada i la malaltia que patia el pare de l’Eric, no li va ser difícil esbrinar a quina habitació estava. La planta d’oncologia era pràcticament buida a aquella hora; només dues infermeres xerraven darrera del mostrador de l’entrada. En passar pel seu davant va mormolar un Bon jour! discret i “poli” i es va dirigir, decidit, cap a l’habitació.

La porta era mig oberta, no es sentia parlar ningú. Va entrar. Al llit, dormint, xaia un home vell. La seva cara, escurada i arrugada per l’edat, era pàl·lida i plena d’aquelles taques com pigues que tenen moltes persones de la seva edat. No es veia res més, la resta del cos quedava tapat pels llençols. No hi havia ningú més a l’habitació. Apropant-se al llit, va fer uns estossecs, i a continuació, amb veu tènue, va dir:

— Obersturmbannführer Aue?

El vell, va obrir els ulls; poca vida els hi quedava. Girant una mica el cap cap en Klaus, va mormolar:

— Wer sind Sie?

En Klaus no va respondre. Li va passar pel cap de dir-li que era fill del doctor Hohenegg, però no es va atrevir. D’altra banda, li va semblar que el vell havia assentit d’alguna manera a la seva identitat, però no sabia cóm continuar. La situació el tenia fortament encuriosit (no es té l’ocasió cada dia de tenir al davant una persona com en Max), però tampoc volia ser groller; o que ell interpretés com a grolleria les seves preguntes.

La resta de la breu conversa es va desenvolupar en alemany. Klaus va apropar una cadira al costat de la capçalera del llit i s’hi va assentar. Li va dir que tenia interés en conèixer-lo, que havia sentit parlar de les seves activitats durant la Segona Guerra Mundial i que volia saber el perquè de tot allò. En Max li va contestar que no tenia cap interés en recordar-ho; però Klaus no volia fets: els fets ja els sabia; només volia saber perquè. Max li va preguntar per la seva feina i, quan va saber que era un directiu empresarial, li va preguntar:

— Vostè creu que existeix alguna diferència fonamental entre calcular les racions mínimes de subsistència per a la mà d’obra i calcular el nombre mínim de persones amb les que pot funcionar una fàbrica?

Klaus no va contestar. La pregunta era retòrica i Max, amb un fil de veu, va continuar dient que l’organització sempre és un treball d’escollir persones; ara, abans i sempre. Que els que avui critiquen les fórmules d’escollir que va establir el Reich, continuen fent el mateix; només que ara no es fa per criteris racials, si no econòmics. Si en una empresa sobren dues-centes, dues mil persones, se les despatxa i llestos. No és la mateixa condemna?

— Vostè mateix, com a directiu, no ha pres mai una decisió d’acomiadar un bon nombre de persones per millorar la productivitat, per ajustar l’oferta a la demanda o per qualsevol altre deure sagrat del sistema?

— Si, clar. Però no els condemno a la mort!

— I vostè que en sap de les seves vides per assegurar-ho?

En Max va continuar dient-li que no hi havia diferència entre el que ell havia fet durant la guerra i després d’ella. Dirigir una fàbrica era el mateix que dirigir, o formar part de la direcció, d’un estat. l’única diferència podria residir en el sentit transcendent que té l’estat, perquè, com algú va dir, l’existència de l’Estat és l’arribada de Déu al món. Klaus va pensar que aquell vell era increïble: amb noranta anys i un peu a l’altre barri encara era capaç de citar Hegel.

Klaus no tenia gaire ganes de continuar la conversa; n’intuïa la resta: que si el Volk s’havia fet càrrec del seu futur, que si els dirigents només eren els intèrprets de la voluntat del Volk, que si la moral de l’esclau s’havia acabat imposant, etcètera. Es va aixecar dient que no tenia gaire més temps, que havia estat un plaer i totes les coses que es diuen en aquests casos. Max va treure la mà de sota el llençol per estrènyer-li la seva. Era una mà ossuda i plena de taques fosques, com la cara. Al braç portava la via per on li devien injectar la morfina, encara que ara no estava connectada a cap degotador.

En Klaus em va explicar que, en sortir de La Salpetrière, estava una mica inquiet. Va decidir anar caminant fins a la Biblioteca, però, per evitar el Quai d’Austerlitz, un dels més lletjos de Paris, va anar en direcció contrària pel Boulevard de l ‘Hôpital fins a la rue Jeanne d’Arc i anar a trobar la Biblioteca per la rue Tolbiac. La passejada no era més de mitja hora; era setembre i, encara que no feia sol, tampoc plovia i el temps, a Paris, era agradable. Mentre caminava, pensava. Perquè acabava resultant tan captivador aquell vell? Era, o al menys havia estat, un home culte. Podia tenir alguna raó en el que deia? La realitat era que precisament en aquells moments estaven discutint a l’empresa la possibilitat de tancar una de les factories menys rendibles, en la que hi treballaven unes dues-centes cinquanta persones. Ell mateix havia estat fent els càlculs econòmics de costos i beneficis. I el cert era que no coneixia cap d’aquelles persones: la factoria era a Itàlia i no hi havia posat mai els peus.

Va entrar en un cafè al costat de Notre Dame de la Gare. Continuava rumiant. Va mullar el croissant, cruixent i calent, en el cafè amb llet, mentre buscava les seves justificacions. L’acomiadament d’aquells italians salvaria la resta de llocs de treball de l’empresa, que eren milers. D’altra banda, el cert era que l’estalvi que significava la clausura de l’establiment no arribava a ser ni el vint per cent dels beneficis totals de l’empresa del darrer exercici. Era lògic el que feien?

— Això no és per pensar-ho davant d’un croissant. Massa proustià! — es va dir.

Continuarà

Vaig conèixer en Klaus fa més de vint-i-cinc anys. Jo treballava a la filial espanyola d’una empresa química alemanya i ell era un dels directius a la central de Ludwigshafen, la ciutat més lletja que mai he vist. Ell no hi vivia a Ludwigshafen, vivia a l’altre costat del riu, a Mannheim, que és una ciutat molt més bonica. Jo no hi vaig treballar gaire temps a la companyia, potser un parell d’anys, però amb en Klaus vam establir una relació que anava més enllà de lo professional i encara seguim mantenint una relació d’amistat. Amistat molt allunyada (ell, ara, viu a Berlín i jo no hi he anat mai), però que seguim cultivant amb trucades i emails.

Ens va unir, sobre tot, la nostra passió comuna per la literatura francesa. Encara que entre nosaltres dos ens parlem en anglès, perquè el costum de les reunions de la feina així ho va imposar, tots dos parlem i llegim prou bé el francès. Un d’aquells anys que jo encara treballava a la companyia, es va fer, per aquestes dates nadalenques, una convenció internacional de l’empresa a Paris. En Klaus i jo vam aprofitar una tarda que teníem lliure per anar-nos a buscar la Maison Gorbeau. Després de passejar-nos per tot el Boulevard de l’Hôpital buscant el número 50-52, vam arribar a la conclusió que la Maison Gorbeau devia ser en algun lloc indeterminat en el que ara és el conjunt de pavellons i jardins del complexe hospitalari de La Pitié-Salpetrière. Paris ha canviat molt des d’aquell 1823, quan Jean Valjean es va refugiar a la Maison Gorbeau després de rescatar a la petita Cosette.

Voilà bien des années déjà que l’auteur de ce livre, forcé, à regret, de parler de lui, est absent de Paris. Depuis qu’il l’a quitté, Paris s’est transformé. Une ville nouvelle a surgi qui lui est en quelque sorte inconnue. Il n’a pas besoin de dire qu’il aime Paris ; Paris est la ville natale de son esprit. Par suite des démolitions et des reconstructions, le Paris de sa jeunesse, ce Paris qu’il a religieusement emporté dans sa mémoire, est à cette heure un Paris d’autrefois. Qu’on lui permette de parler de ce Paris-là comme s’il existait encore.

Els miserables. Tom II, Llibre cinquè, Capítol 1.

Nosaltres també estimàvem, i estimem, Paris. Amb en Klaus ens hi hem trobat allà altres vegades, no tantes com a tots dos ens hagués agradat, per resseguir itineraris literaris: Flaubert i Proust sorgeixen a cada cantonada. I, cóm no?, Victor Hugo.

En Klaus em va trucar fa uns mesos. Havia tornat a Paris; ell sol, sense família ni amics. Ell té el carnet recherche de la Biblioteca Nacional de França i pot accedir a les sales del rez-de-jardin de les noves instal·lacions de la BNF, molt a la vora de l’hospital La Pitié-Salpetrière. Segons em va dir, les sales del rez-de-jardin són un lloc admirable: et conviden a estudiar encara que no en tinguis ganes. L’única pega que tenen és que has de passar un munt de controls de seguretat per sortir a fumar una cigarreta. En Klaus i jo encara seguim amb el vici, encara que ens ho posin cada cop més difícil.

Aprofitant que era per allà a la vora, va tornar a donar un tomb per la Place d’Italie i els carrers que queden tancats entre els boulevards des Gobelins, Saint Marcel i de l’Hôpital, recordant la passejada que vam fer junts fa més de vint-i-cinc anys.

En passar per davant de l’entrada de l’hospital es va trobar amb l’Eric. L’Eric era un company de feina nostre en aquella època, treballava a la filial francesa i com que el seu anglès no era gaire bo, parlàvem entre nosaltres tres en francès. A mi no em queia gaire simpàtic: era un francès del nord (em sembla que de Boulogne-sur-Mer) que s’havia tornat més parisenc que els propis parisencs, antipàtics de mena. A més, he de reconèixer que em provocava certa gelosia; en Klaus li tenia un afecte especial que jo no entenia gaire i que potser era fruit, simplement, de poder practicar l’idioma.

L’Eric, segons em va dir en Klaus, tenia el seu pare ingressat i estava en estat terminal. Mentre eren parlant sortia de l’hospital el germà bessó de l’Eric. Eren com dues gotes d’aigua. Van estar parlant força estona: dels temps passats a la companyia i del pare moribund que ja tenia a la vora de noranta anys. La curiositat d’en Klaus es va disparar quan li van explicar que feia unes setmanes que s’havien assabentat que el seu pare no era francès, si no alemany. I que el seu veritable nom era Maximilien. En Klaus, no volia ser tafaner, però no se’n va estar de preguntar-los algunes coses sobre el pare. Va resultar que son pare havia estat director d’una fàbrica tèxtil a Calais. Ja feia molts anys que s’havia jubilat, però fins fa pocs anys encara hi anava de tant en tant perquè coneixia molt bé el negoci i sempre els hi donava un cop de mà amb les seves idees. La mare havia mort ja feia uns quants anys, deu o dotze pel que van dir, i el pare havia vingut a viure a Paris per estar més a la vora dels seus fills. Fins feia uns mesos havia estat vivint en un petit apartament de lloguer a la Rue de Ponthieu. Amb la seva jubilació i els seus estalvis s’ho podia permetre i així estava al centre de la ciutat on podia sortir a passejar enmig de la gent. Ara ja estava molt malament, el càncer li estava destrossant el fetge, però estava molt bé de cap quan les dosis, cada cop més altes, de morfina no el deixaven inconscient.

Quan m’ho explicava, en Klaus estava entusiasmat. Combien de choses on pourrait ècrire avec ça!. La seva intenció era anar a veure el pare moribund. En definitiva, el seu passeig literari havia arribat a un final inesperat. Buscant els fantasmes del segle XIX, se n’havia trobat un altre del segle XX.

El dia següent, en Klaus, es va armar de valor i es va presentar a l’hospital a primera hora del matí amb la intenció de xerrar amb aquell fantasma que havia sorgit de la imaginació de Jonathan Littell. Però això ja és una altra història per a un proper post.

Continuarà.

Feia temps que no parlava del meu benvolgut? Max. Tota aquesta porqueria de la crisi financera m’hi ha fet pensar. Perquè? Doncs perquè he estat pensant quants Max Aue’s deuen haver estat necessaris per a construir un merder com aquest.

Ara tothom s’escandalitza dels salaris i premis que s’han endut uns quants directius d’entitats financeres per no fer la feina que tots els hi atribuíem: donar confiança i estabilitat al mercat financer. Però tota aquesta gent són com els Goering, Goebbels, Speer, Canaris, … del règim. Per a que tot funcionés de la forma que funcionava, també hi havia d’haver ideòlegs tipus Rosenberg (quasi tots sortits de la Chicago University) i “honrats treballadors” que posaven el seu enginy al servei de la maquinaria tipus Max Aue (aquests podien procedir de qualsevol universitat).

Els Rosenberg d’aquesta història son prou coneguts: són tota aquesta caterva de neocons, que creuen més en el mercat que en déu, encara que diguin el contrari i mostrin les seves dents quan es parla de la teoria de l’evolució o de l’avortament. En realitat, aquestes ensenyades de dents són secundàries; ells tenen ben escollits els seus objectius: augmentar la riquesa dels més rics, perquè així, ens diuen, aquesta riquesa s’expandirà afectant a tot el conjunt de la població. I tots en sortirem beneficiats. El millor del mons possibles i la fi de la història (Fukuyama dixit).

No estic gens segur que al capdavall de tota aquesta moguda els podem demanar responsabilitats ni als directius ni als ideòlegs, com se’ls hi van exigir als Goebbels, Goering, Speer, Rosenberg i demés jerarques del reich. Als procesos de Nuremberg es va anar creant el dret al mateix temps que es destapava la ignomínia del règim nazi. I, ara com ara, no crec que hi hagi ningú disposat a fer una cosa semblant. I si algú ho reivindiques, li sortirien amb allò de la irretroactivitat de les lleis. Perquè el que és clar és que l’immensa majoria d’ells no han fet res il·legal; simplement s’han aprofitat del buit legislatiu (de la desregulació, com en diuen ara; bonic eufemisme!) per anar fent passos endavant en un terreny que cada cop era més fangós.

Però no em volia referir a tota aquesta gent que era a la primera línia. Espero que la societat, si la justícia no pot, els castigui portant-los al més dur dels ostracismes. Encara que tampoc serà tan dur perquè segurament ja tenen un raconet per passar a una jubilació daurada. Potser que tots plegats no siguin ni un centenar de persones.

Els que volia recordar son els “honrats treballadors” que van estar posant llenya al foc. L’enginyer financer que, quan el seu banc estava al límit de crèdit pels dipòsits que tenia, se li va acudir titolitzar les hipoteques per poder continuar donant més crèdit; l’intermediari financer (recordeu el Sherman McCoy de Tom Wolfe? era el 1987: fa més de vint anys!) que col·locava els títols com aquell qui ven automòbils; els analistes que tot ho donaven per bo, no se si mirant cap un altra banda o creient de debò en el creixement il·limitat de l’economia, com si l’infinit fos una variable més del sistema; els avariciosos inversors que somniaven en un futur ple de rendiments sense sortir de casa i sense pensar, segurament, que només el treball és font de riquesa (Marx dixit).

Tots aquests, i segurament d’altres que em descuido, són els Max Aue’s d’avui en dia. Tots bona gent, segurament cultes (amb una llicenciatura sota el braç, vull dir); gent que et pots trobar al teatre o al cinema, amb els qui podries mantenir una conversa intel·lectualment estimulant i agradable (com les que manté en Max amb en Voss); persones amb les que, fins i tot, podries tenir sexe, només caldria un cert atractiu físic per a fer-ho. Ells només han tingut un problema; el mateix que va tenir en Max: estaven en un lloc que els obligava a fer el que van fer. Eren al front del departament X de la divisió Y del banc Z i els seus caps els exigien resultats; calien, doncs, solucions imaginatives, solucions que possibilitessin seguir endavant. Encara que aquest endavant ningú sabés on ens conduïa: era simplement endavant (i qui dies passa … anys empeny).

Només hi ha dues diferències entre en Max i els Max Aue’s d’avui. La primera és que no són responsables d’assassinats ni de genocidis. Només faltaria! Se suposa que el genere humà va aprenent amb el temps. Però jo em pregunto si no són responsables de les importants bosses de pobresa que tenim a les nostres societats i del malestar social que ens aclapara a tots al anar coneixent l’abast d’aquesta crisi mundial.

I la segona diferència, i aquesta és important, és que mentre en Max Aue obrava obligat per lleis positives (injustes, però positives a la fi i a la cap), els Max Aue’s d’avui han obrat només d’acord a les lleis del mercat. Perquè els líders polítics s’han negat a dotar el sistema d’instruments jurídics que limitessin la capacitat d’actuació del seus agents. La cega confiança en el mercat porta a la cega patacada financera.

Em sembla que si jo fos congressista americà, també votaria contra la llei de rescat que proposa el senyor Bush. El senyor Bush és el principal responsable de la manca de regles del joc del món financer; encara que no és l’únic (un centenar de congressistes demòcrates també han votat contra la llei de rescat d’entitats financeres). Si seguíssim l’analogia fins a les darreres conseqüències, hauríem d’assimilar Bush a Hitler. Però jo votaria en contra per raons molt diferents als que ho han fet allà: jo votaria en contra perquè penso que potser valdria la pena que tot se’n anés en orris. Potser, a curt plaç, resultaria més desastrós que el salvament que ens proposen; però, a la llarga, podria significar el millor incentiu per a construir un sistema totalment nou, fet a la mida de les persones i no a la mida de la Nomenklatura. Penseu que només parlem de diners, la part més virtual de l’economia. Les fàbriques, els coneixements, la maquinària, les persones continuen existint (valguin més o valguin menys) i, per tant, la capacitat de continuar de l’economia real segueix intacta.

Si voleu, digueu-me terrorista. Però potser aquest seria el millor castic per als Max Aue’s d’avui: fer-los desaparèixer.

En Bruce Edwards Ivins era un científic reconegut. I dic “era” perquè es va suïcidar fa una setmana i ja no és entre nosaltres. En Bruce, i ja em perdonareu la familiaritat de tractar-lo pel seu nom, era un home metòdic que s’havia passat la vida estudiant les malalties infeccioses i la forma de combatre-les. Malgrat haver nascut a Ohio, era catòlic practicant, bon fidel de la església de Sant Joan l’Evangelista de Frederick (Maryland) i membre actiu de la Creu Roja local. Tenia dona i dos fills, dels que va ser un bon pare i marit.

En Bruce, treballava al Centre de Recerca de Malalties Infeccioses del Exèrcit dels Estats Units a Fort Detrick (Maryland). Hi treballava des de fa 36 anys, gairebé des de que va obtenir el seu Master en Microbiologia a la Universitat de Cincinatti (al seu estat natal) el 1971, que uns anys després va completar amb el doctorat a la mateixa Universitat. El seu treball a uns dels centres de recerca amb més recursos dels Estats Units, o sigui del món, s’havia centrat en la cerca de vacunes per a tota mena de malalties infeccioses. No obstant, els seus treballs més notables eren referits al carboncle, una malaltia respiratòria. Gràcies a les seves investigacions, l’exèrcit dels Estats Units és titular de dues patents internacionals de la tecnologia per a la producció de vacunes contra aquesta malaltia.

No fa falta buscar gaire per a veure que el seu treball era molt ben valorat per la comunitat científica: no menys de 50 articles publicats a les revistes més prestigioses de la seva especialitat com Science, Vaccine, Infection and Immunity, Immunology, ASM News, European Journal of Epidemiology, Microbes and Infection, Proceedings of the National Academy of Sciences, etc. Els seus treballs són àmpliament citats per altres eminències en el seu camp.

Perquè es suïcida un home com ell? Per una fotesa: resulta que era el principal sospitós del enverinaments per àntrax (carboncle) que van succeir als Estats Units el setembre i octubre del 2001, poc després del atemptat de les torres bessones. Tot l’FBI era damunt d’ell, ja que el consideraven responsable de l’enviament d’espores d’aquesta malaltia per correu a diferents destinacions, entre elles alguns senadors del USA.

En Bruce, sota la seva capa de persona respectable, metòdica i responsable, era un fill de puta. Com que havia de provar si la vacuna funcionava, necessitava malalts; forma d’obtenir-los: infectant-los. Que senzill! Lo collonut del cas, és que era el propi exèrcit dels USA qui li facilitava els ceps del virus. Clar, els agafava del laboratori del exèrcit on treballava. Els Max Aue’s que obeeixen ordres són molt perillosos, ja ho sabem per la novel·la de Littell; però cal que ens guardem molt més dels Max Aue’s amb iniciativa, com aquest.

El tema, tot i que va produir cinc morts si no recordo malament, seria una anècdota com moltes a les que ja estem acostumats i que acaben amb uns quants morts: dos adolescents entren a una escola (o un parc, o un mercat, …) amb armes automàtiques i es carreguen a tot el qui els hi passa pel davant, un conductor entra a l’autopista en sentit contrari fins que es converteix en puré emportant-se’n uns quants cadàvers entre mig dels ferros retorçats, un pare de família es carrega la dona i els fills per després suïcidar-se … En fi, l’anecdotari és molt ample i no cal recordar-lo tot perquè ja és prou trist.

El problema més greu de la gesta del senyor Ivins, no radica en el fet mateix que, com ja he dit no passaria de ser una anècdota, si no en la forma en que es va presentar a l’opinió pública. El darrer trimestre del 2001, tots els diaris dedicaven un espai de no menys de tres o quatre planes a la “guerra” mundial contra el terrorisme. I dins d’aquesta guerra estaven inclosos els riscos bacteriològics perquè, segons se’ns deia, això de fabricar espores del àntrax era una cosa que gairebé podia fer qualsevol al lavabo de casa.

La Vanguardia, 18 octubre 2001

El País, 15 octubre 2001

Ja s’ha parlat abastament de les mentides que se’ns van dir sobre les armes de destrucció massiva del Sadam Husein i, molt probablement, això del àntrax en va ser l’assaig general: Si l’opinió pública es capaç de creure’s això, perquè no dir-ne una de més grossa? I així es va anar teixint una xarxa de mentides i més mentides, fins arribar a la famosa sessió del Consell de Seguretat de la ONU en la que Collin Powell va exposar les “proves” de l’existència d’armes de destrucció massiva al Iraq; entre les quals, naturalment, hi havia 25.000 litres d’àntrax.

És natural que, quan et parlen d’un tema en el que no hi entens, tinguis tendència a escoltar a aquells que semblen més ben informats que tu. I tots considerem que, en un afer d’aquestes característiques, sempre estarà més ben informat el govern, que per això te una pila d’experts i de consultors. També és normal pensar que potser el govern pugui donar alguna informació esbiaixada per afavorir els seus propis interessos. Però el que ningú podia sospitar és que s’estiguessin ordint autèntiques mentides i fabricant proves per a donar-lis suport.

I el que resulta finalment preocupant és que ningú, ningú!, ha reconegut aquesta forma de procedir ni ha demanat disculpes per ella. I no solament això, sinó que el director de la CIA d’aquella època, George Tenet, en un llibre que va publicar fa aproximadament un any (At the center of the storm), deia textualment: La revelació més sorprenent d’aquesta història d’èxit de la intel·ligència va ser que el programa del àntrax es va desenvolupar en paral·lel a la planificació del 11S. I, per a reforçar-ho, ens dona els detalls: Fins on hem pogut determinar, al-Zawahiri va estar involucrat en el projecte l’estiu del 2001, quan el lloctinent d’al-Quaeda, juntament amb Hambali, van rebre durant més d’una setmana informació de Sufaat sobre els progressos que havia fet per aïllar l’àntrax. Tota l’operació es va gestionar a la cúpula d’al-Quaeda, amb una estricta compartimentació. Un cop acabada aquesta fase del seu treball, Sufaat, fugit de l’Afganistàn el desembre del 2001, va ser capturat per les autoritats quan intentava tornar a Malàisia. La nostra esperança és que aquestes i moltes altres accions, hagin neutralitzat l’amenaça del àntrax, al menys temporalment. Mentre tant, el senyor Bruce E. Ivins continuava al comandament d’un dels laboratoris bateriològics més ben dotats del exèrcit dels Estats Units. I el senyor Tenet, cap de la “intel·ligència” americana, disparava amb canons en la direcció equivocada.

Fins quan, Catilina …???

Feia temps que no parlava del meu ¿benvolgut? Max Aue. Avui continuaré amb el tema dels músics que ja havia encetat en posts anteriors sobre Bach i Mozart que són els autors més citats al llarg del llibre. En una obra escrita per un nazi, podria semblar normal que un dels compositors més citats fos Wagner, però no és així. Els compositors més citats per en Max, després de Bach i Mozart, són els barrocs francesos Rameau i Couperin. 

Potser la intenció de l’autor és reafirmar l’educació francesa que ha rebut el protagonista, juntament amb altres passatges rememoratius de la seva infància i adolescència a col.legis francesos. No obstant, si es llegeix amb deteniment la novel·la, de fet, només apareixen en tres ocasions.

Començaré per la del mig: apareix en la llarga conversa que mantenen Max Aue i el seu cunyat Berndt von Üxküll en un restaurant a Berlí, en la que repassen el panorama musical europeu de la seva època. En Berndt fa referència a la poca atenció que es prestava aleshores a la música antiga francesa. A mi em fa l’efecte que no era solament a la francesa, si no a la música antiga en general. Gairebé com ara, amb l’única diferència que, com que podem disposar de bones gravacions, ens les posem com a música de fons mentre llegim o estudiem, perquè es una música que no fa aixecar de la cadira; acompanya i prou. També és cert que els musicòlegs moderns (posteriors a la Guerra) li han prestat una atenció que potser fins aleshores no se li havia donat. Per això te raó en von Üxküll quan diu que hi ha tot un tresor per a descobrir en aquests compositors del XVIII francès.

La darrera vegada que apareixen els nom de Rameau i Couperin (juntament amb Balbastre i Forqueray, dels qui ja vaig parlar) és quan en Max està retirat a la mansió de von Üxküll a Pomerània. Regirant la biblioteca, cauen a les seves mans una pila de partitures d’aquests quatre compositors. Quan es mira la Gavota amb sis variacions, la música li ve al cap, tot i que és incapaç de llegir la partitura; ja sabem que no ha estudiat música i prou greu li sap. Això és una autèntica proesa; no és precisament una de les músiques més conegudes de Rameau, que te altres obres més difoses. I si no us ho creieu mireu-se aquest vídeo i escolteu. Mireu-se també el pianista: fa unes animalades mentre toca força curioses. En Max recorda també aleshores que en Berndt, a Berlí, havia acabat la conversa parlant de Rameau i dient que la seva música és lúdica, alegre, d’una gaia ciència que no descuida ni les matemàtiques ni la vida. Com si fossin coses diferents! Jeje 

Però la primera vegada que parla dels barrocs francesos és la que més m’havia quedat al cap al llegir el llibre per primer cop. Quan és a Ucraïna, te un servent: Yakov, un nen jove, jueu, virtuós del piano. No solament li fa d’ajuda de cambra, si no que, a més, toca el piano per a ell i tots dos gaudeixen de l’encant de la música. Arriba a haver-hi una certa tendresa en la seva relació. En Max encara ens pot semblar humà. Com que el nen no coneix la música francesa, en Max encarrega unes partitures a Berlí. Però la mala sort voldrà que quan arribin les partitures el nen ja sigui mort. Bé, no la mala sort, si no l’aferrissament dels oficials nazis que decideixen carregar-se’l quan en un accident perd la mà i ja és inútil per a tocar el piano. Quan en Max s’assabenta de la mort (no estava al regiment en el moment en que succeïx) està més interessat en conèixer els detalls de la posterior discussió entre oficials nazis que en la mort del nen. Per a l’únic que volia en Yakov, era pel piano!

Una de les coses que em tenia intrigat era perquè Littell busca dos compositors gairebé desconeguts, com Forqueray i Balbastre, per parlar-nos del barrocs francesos i es deixa el pare de tots ells: Jean Baptiste Lully. Lully va ser l’introductor de la música italiana a França (havia nascut a Florència), va ser compositor de la cort de Lluís XIV i, al contrari que la majora de músics, també va ser home d’èxit, tant artístic com financer. Prolífic a més no poder, va compondre òperes, ballets, suites i tot el que se li va posar pel davant. Va morir d’una gangrena al peu produïda, segons diuen, per una ferida amb la batuta mentre dirigia el seu Te Deum. La història no es gaire creïble, perquè, si bé és cert que a les danses sempre hi havia un mestre de concert que puntejava els compassos amb un bastó de ferro picant a terra, també és cert que en un Te Deum no hi han danses. O sigui que … Creieu el que us vingui de gust.

Doncs bé, al rellegir la novel·la, m’he adonat que potser Littell ens està picant l’ullet. Les partitures que ha demanat a Berlí pel Yakov, els hi acaba portant Eichmann quan es troben a les oficines d’en Max, a Kiev. Eichmann surt bastant a la novel·la i sempre és retratat com el buròcrata eficient pel que es va fer passar en el seu judici a Jerusalem als anys 60’s, cosa que no el va salvar de ser condemnat a mort i executat. En aquesta trobada amb en Max, Eichmann es mostra novament com el perfecte buròcrata: no solament li entrega les partitures, si no que li porta la factura i li demana també que li pagui els ports, per a liquidar-los a qui ha complert l’encàrrec, ja que ell només és el missatger.

Però resulta que qui ha complert l’encàrrec és el doctor Lulley, que no surt enlloc més a la novel·la! Jean Baptiste Lully va ser el precedent històric musical de Rameau i de Couperin i el doctor Lulley porta les partitures de Rameau i de Couperin a en Max. Ens ha fet l’ullet Littell? O potser no? Jo no crec gaire en les coincidències.

La setmana passada, com que em vaig passar un bon grapat d’hores entre aeroports i avions, vaig aconseguir acabar Vida i Destí de Vassili Grossman. El avió era com aquells de joguina: 35 o 40 places, dues hèlix immenses i un soroll considerable; però molt divertit, perquè tan a Barcelona com a Almeria, vam anar a peu per les pistes fins al avió. Això només ho recordava vagament de fa molts anys. La novel.la és bona, sens dubte, però tan com per arribar a dir que és el Guerra i Pau del segle XX …

El primer motiu pel que no es pot comparar amb Guerra i Pau és perquè en aquesta hi ha veritablement moments de guerra i moments de pau, mentre que en Grossman ens explica unes històries entre 1941 i 1943, és a dir, totes durant la Segona Guerra Mundial. Però això seria anecdòtic. La diferència bàsica, per a mi, es que Grossman comença amb un mosaic de situacions i personatges diferents, però finalment només es centra en l’historia de tres d’aquests personatges (i el seu entorn, és clar): Strum, Krimov i Spiridonov, tots tres casats amb les tres germanes Xapoixnikov. Curiós el rol secundari que Grossman els hi otorga a les dones. Tolstoi, comença ja la seva gran novel·la amb els personatges que ens acompanyaran al llarg de les seves pàgines: Bezukov, Bolkonski i Rostov. Em fa una mica l’efecte que en Grossman no pot oblidar que va ser corresponsal de guerra i ens engalta, al començament, una sèrie d’escrits que potser no sabia com publicar. Relats breus, relacionats amb l’univers concentracionari o amb els oficials de les SS, que no tenen continuïtat.

Vasili Grossman, quan era corresponsal de guerra.
(Permeteu-me una frivolitat: m’encanten les ulleres que du. Si sabeu d’alguna botiga que en tinguin com aquestes, dieu-m’ho, perquè jo no aconsegueixo trobar-les).

L’estil literari potser si que s’assembli al de Tolstoi, però això no puc jutjar-ho amb seguretat perquè jo he llegit una traducció al català i ja sabeu el que es diu: traduttore, traditore. (Em sembla haver llegit que Umberto Eco ha publicat fa poc un text sobre les traduccions i els seus problemes semiològics. Quan vagi al FNAC m’ho miraré). De totes maneres, jo diria que l’estil s’apropa més a una mena de realisme socialista que a la prosa florida d’en Tolstoi.

La veritat es que jo creia que la novel·la era sobre la guerra mundial, però la veritat és que la guerra només és el telo de fons en el que es desenvolupen les vides d’un físic teòric, d’un militar comunista i d’un enginyer industrial (potser una caricatura del propi autor que, a la seva joventut havia sigut enginyer) i, sobre tot, dels seus problemes de relació amb el poder soviètic estalinista. És una denuncia política en tota regla dels excessos d’un règim polític que, en sentir-se amenaçat, va començar a buscar enemics per tot arreu; fins i tot a on n’hi havien. Històricament, cal dir que aquesta situació ja es trobava en la seva segona onada, perquè les primeres purgues importants de Stalin es van dur a terme el 1937 en els famosos processos de Moscou. També és cert, que després de l’assassinat de Trotski, el 1940, el camarada Stalin va veure l’oportunitat de desfer-se d’uns quants elements més, que podien qüestionar la rectitud dels dogmes del socialisme en un sòl país. I clar, tots els que havien tingut alguna relació amb la Tercera Internacional, tenien tots els nombres de la rifa.

El llibre és molt més fàcil de llegir que el del meu benvolgut? Max Aue. L’estil és molt menys feixuc, més directe, i les puntuacions estan fetes en la forma tradicional, de tal forma que en cada pàgina hi han uns quants punts i a part. A més, està compost de capítols breus: 74 a la primera part, 64 a la segona i 63 a la tercera (en això també s’assembla a Tolstoi: potser aquests encara son més breus que els de Tolstoi). Ja veieu que per mil pàgines això dona una mitja de cinc pàgines per capítol.

L’autor, en un intent d’introduir-hi un toc flaubertià, ens narra unes quantes històries amoroses. Però al final acaben resultant la part més dèbil del llibre. Sobre tot quan ens explica les relacions platòniques de Strum amb la dóna del seu amic Sokolov, que resulten bastant patètiques en uns personatges que ja tenen la seva edat.

Una de les coses que li donen aquest aire periodístic del que parlava, és que hi ha capítols que no son narratius. Són una mena d’articles d’opinió o d’assajos curts sobre algun tema polític, moral o vital. Si us mireu el capítol 50 de la primera part, veureu que es pot eliminar totalment sense que l’historia pateixi gens i que, d’altra banda, podria ser, per si mateix, un article de fons per a l’edició dominical de qualsevol diari de qualitat. És una reflexió sobre la submissió. La submissió de les víctimes, però també la submissió del botxins. El mateix tema que recórrer tota la novel·la de Littell, però que Grossman tracta de passada només en algun punt. I que clou amb una conclusió vaga i poc reflexionada, fent referència a les aspiracions innates del ésser humà, sense adonar-s’en que, amb les “aspiracions innates” és pot justificar qualsevol barbaritat. I si no ho creieu, llegiu Sade.

En alguna crítica havia llegit que també hi ha a la novel·la un interrogatori d’un oficial nazi amb un presoner soviètic, que podia resultar rememoratiu del magnific diàleg que mantenen Ilia Semionovich Pravdin i Max Aue a l’obra de Littell (pàgs. 398-408). Però el cert és que no tenen res a veure. Mentre Grossman ens descriu els llocs i els moviments dels personatges de l’interrogatori, Littell només ens posa el diàleg prescindint de l’entorn. El que a Grossman és narració, a Littell és pura reflexió política.

Ja començo a allargar-me massa, així que deixaré algunes altres de les idees que m’ha suggerit la seva lectura per algun altre dia en el que tingui més ganes o més temps per escriure.

Indubtablement, malgrat el que he dit, és una novel·la que val la pena llegir.

P.D. I demà a les vuit els Miura. Ja se que no us agraden gaire els encierros, però … a mi si!

La dictadura feixista de Mussolini mereixeria ser un argument d’opereta si no fos pel patiment que va infligir a un bon nombre d’italians. Les opinions dels caps nazis sobre els seus aliats eren molt dolentes i així es reflecteix en els comentaris que ens reprodueix Littell d’Ohlendorf, d’Eichmann i d’altres. A Les Benignes, per a escarnir aquest règim polític, es posa en boca de Rebatet un acudit sobre l’origen de la paraula feixisme, assimilant-lo a la paraula fascinus, el nom de l’immens fal·lus que els romans treien a passejar en processó durant les Liberalia, les festes que es celebraven el 17 de març per a commemorar la maduresa dels joves romans. Tan és així que el mateix exercit alemany va haver d’acabar envaint els seus aliats com si fossin qualsevol altre país enemic.

Això no obstant, no recordo gaires obres que es prenguin la dictadura mussoliniana en plan de comèdia. I mira que se’n han fet de comèdies amb el règim nazi; començant per Chaplin i el seu Gran Dictador i Lubistch i el seu To Be or Not To Be. Fellini ens va deixar algun tros memorable al seu Amarcord, però com que es tractava de la visió d’un nen, es barreja massa amb les fantasies del món infantil. L’única comèdia que recordo és la de Zeffirelli: Té amb Mussolini. Una de les millors interpretacions de Cher al cinema, fent d’americana frívola que és capaç de dir, enmig de la guerra, que la seva única preocupació és saber quin vestit es posarà aquesta nit. O de deixar-li anar a la seva amiga arqueòloga quan la va a veure al jaciment (em sembla que és el jaciment etrusc de Fiésole): Cóm és que sempre treballes en aquests llocs plens de pols?

La història de Zeffirelli (sembla ser autobiogràfica) ens presenta un grup de dones britàniques solteres o vídues que viuen a la Florència dels anys 1935 a 1944. L’únic personatge masculí de certa rellevància és el de Luca, el nen-jove, fill bastard d’un industrial italià, que és “adoptat” per aquestes dones britàniques i que acabarà sent la seva salvació. Pel film desfilen tots els patètics personatges de la època: els camisas neras del primer feixisme, autèntics pallassos, galants i pagats de si mateixos; els feixistes agressius i cruels d’abans de la guerra; els polítics interessats que poden canviar de principis més fàcilment que en Grucho Marx (estos son mis principios, si no le gustan tengo otros); el desaprensiu que només veu en la guerra l’ocasió d’enriquir-se; … I mentre tant, les pobres dones que, malgrat viure a Itàlia, continuen mantenint la seva idiosincràsia anglesa, es veuen asservides, menystenides i vilipendiades per tota mena d’arribistes i polítics que veuen en elles l’enemic britànic. Els únics que sortiran en la seva ajuda seran la rica i, aparentment, frívola americana (Cher) i el jove, qui amb els seus diners aconseguiran que les dones puguin tenir un mínim de comoditats enmig dels horrors de la guerra.

Vaig veure la pel·lícula fa poc i vaig tornar a fixar-me en un error que ja havia vist em sembla que a El Pianista de Polanski. Hi ha un moment en que algú toca al piano una peça ballable (em sembla que una napolitana) i, quan la càmera s’apropa als dits del pianista, es veu la marca del piano: un Stenway & Sons; un dels millors pianos que es fan al món.

Però resulta que aquest logotip de la casa Steinway és dels anys 80’s! El logotip de Steinway en els anys 40’s era molt diferent, amb uns tipus de lletra germànica i una lira de mida molt més grossa. Sembla mentida que ni Polanski ni Zeffirelli, amb tots els seus assessors i la pila de diners de les seves productores americanes, no s’hagin donat compte d’una equivocació com aquesta.

Però deixem-nos estar de lapsus cinematogràfics i anem al que ens interessa: la novel·la de Littell. El passatge més interessant sobre el feixisme que hi ha a la novel·la és un discurs de Ohlendorf que en Max rememora i del que en treu les seves pròpies conclusions. Segons Ohlendorf, el nazisme no és una doctrina “estatista” sinó que és “popular”: l’Estat ha de subordinar-se a les exigències del Volk (del poble) mentre que pels feixistes la gent no són més que mers objectes de l’Estat. Des d’aquest punt de vista quasi es podria dir que nazisme i comunisme soviètic serien la mateixa cosa. I, tant és així, que en Max extreu com a conclusió que no hi hauria cap contradicció en seguir els anàlisi econòmics marxistes (pàgines 213-214).

Aquest plantejament teòric és el que va fer que molts alemanys pensessin que aquella ideologia política no comportava riscos extrems. És el que fan tots el populismes: dir que el poble és el primer de tot i que el govern està al servei del poble, però la voluntat del poble és interpretada exclusivament pel govern. O potser era la voluntat del Volk exterminar tots els jueus, gitanos, homosexuals i discapacitats d’Europa? El propi Max, una persona culta i educada, es convenç a sí mateix que l’objecte de la política dels nazis és l’home i el poble, i que les tendències col·lectivistes i absolutistes (sic) eren desviacions d’aquesta política.

No és estrany que la obra i la persona de Otto Ohlendorf hagin servit com a font d’inspiració tan per als joves polítics xinesos i el seu model de desarrollisme actual com a Thomas Harris i el seu personatge fictici Hannibal Lecter que es va portar a la pantalla amb força èxit, i sense la col·laboració del autor, amb el mateix títol que la novel·la: El Silencio de los corderos.

L’actualitat ens brinda una pila de temes per a parlar. Podria parlar del cosins del Rajoy: del físic que no sap res del canvi climàtic i de l’altre que es dedica al segrest, però he pensat que, pobre home, ja te prou embolics en la seva família política perquè jo em fiqui amb la família biològica. També podria parlar de la Conferència Episcopal, que finalment ha decidit mantenir en els seus llocs a directius i locutors de la COPE. Però tampoc m’entusiasma gaire perquè, en el fons, ja m’està be així: de qui faríem mofa si no hi haguessin aquests personatges? O del retorn a Dickens que significa la jornada de 65 hores que els nostres polítics ens volen encasquetar. Però això em faria plorar massa; o potser no, potser em posaria de mala llet.

Així que he decidit reprendre un tema que vaig apuntar fa temps i que me’l va suggerir la lectura de la web d’en Lyonel Baum. Com molt be suggereix i documenta amb cites de tot el llibre, en Lyonel Baum afirma que Max Aue vol establir un pacte de lectura pervers amb el lector. Vol convertir al lector en còmplice de la seva maldat; maldat de la que ell es perfectament conscient, malgrat que al llarg del llibre vulgui fer veure que ell estava allí per casualitat i que qualsevol altre hagués fet el mateix que va fer ell.

El tema del mal en el món és massa metafísic per abordar-lo en unes poques línies i el deixaré passar per a un altre ocasió. El que si és clar, és que el malvat no acaba de ser-ho del tot si el mal que infligeix no és fa públic d’alguna manera. Penseu en qualsevol pel·lícula que hàgiu vist de serial killers: en definitiva, l’únic que volen tots ells és sortir als diaris i van deixant pistes i més pistes fins que el poli més ximple els podria caçar. A les pelis, el poli no és idiota perquè acostuma a ser el protagonista. Però la idea és aquesta.

En Max, està en una situació ideal per a explicar-nos les seves maleses. No en sabem la seva identitat actual i ja han passat més de quaranta anys dels fets. I ell necessita, no se si per catarsi o per exhibicionisme, esbombar als quatre vents les bestieses que va fer de jove. Ell és una persona intel·ligent, amb una sòlida formació i ampla cultura i, per tant, ens fa una relació detallada de les seves aventures amanida amb detalls de converses i personatges que va conèixer. Un relat bon construït per a un lector espavilat.

Però això no és suficient per a ell. Ell no és un reporter. Ell és el protagonista i no vol solament explicar, vol la nostra aquiescència. Per això va teixint, sobre tot al primer capítol, però també al llarg de tota la novel·la, aquest pacte de lectura pervers. Fa preguntes als lectors, afirma que nosaltres som com ell, que haguéssim fet el mateix en el seu cas. Des d’el mateix començament de la novel.la (Germans humans, …) està establint vincles de sang amb els lectors i cercant una relació de companyonia amb ells (Jo sóc un home com vosaltres, …).

Aquesta cerca de la complicitat em va recordar unes lectures que ja vaig fer fa molts anys: el Marqués de Sade. Hi ha una excepció important, és clar: Sade no va fer ni una mínima part de les atrocitats que ens relata en els seus llibres. Però això no treu que la situació sigui la mateixa. Si Sade no ho va fer suposo que no va ser per falta de ganes; perquè del que es tracta, en ambdós cassos, és de deixar ben clar que l’autentic perill per a l’home és el propi home. Sade, com deia, fa el mateix al començar La Philosophie dans le boudoir i ho anirà reprenent al llarg de l’obra. Fa una crida als llibertins perquè prenguin com exemple els personatges dels diàlegs, per a que superin qualsevol barrera moral i es llencin al plaer, inclòs el de la crueltat.

L’obra de Sade, escrita en forma de diàlegs, sense un protagonista clar (encara que Dolmancé és la principal referència), facilita encara més aquesta identificació del lector, perquè els dialogants van justificant les seves perversions al mateix temps que les posen en pràctica. El pamflet polític que hi ha entre el Cinquè i el Sisè Diàlegs, te la mateixa funció: és una crida a l’oblit de qualsevol principi (prejudici, segons Sade) moral, per a satisfer l’instint natural de plaer, de tots els plaers. Aquesta satisfacció només pot ser complerta quan es te una posició de domini sobre l’altre.

I és clar que tant Sade com en Max tenien aquesta posició de domini. El primer com aristòcrata i el segon com oficial de les SS.

Com ja havia dit anteriorment, el segon músic més citat al llibre és Mozart. Es podria pensar que en un llibre sobre l’època nazi, vista per un nazi, hauria de ser Wagner, que sempre s’ha associat amb aquell règim infame. No pas perquè Wagner ho volgués, si no perquè els kapos nazis se’l van apropiar. A mi em passa quelcom semblant amb la música flamenca: sempre l’associo amb la dictadura franquista. Quan ho penso fredament, reconec que no tenen res a veure l’una amb l’altra; però inconscientment …

Així com Bach està relacionat amb dos moments importants de la novel·la, les ocasions en que es parla de Mozart són prou anodines, en general. L’últim cop que apareix citat (pàgina 886) potser ens en doni la clau. Max, mentre està enclaustrat a la casa de Pomerània, rememora la seva conversa amb von Üxküll de dos any enrere a un restaurant de Berlí. En von Üxküll no te una opinió clara sobre la seva música: per una banda, el troba excessivament simple i, per altra, creu que te un fort sentiment de la vida. I acaba dient que potser és perquè la vida, en el fons, és senzilla; però encara no ho ha acabat de decidir.

Quina perfecta descripció de la música de Mozart! El home que va escriure compassos immortals com aquest

 ,

que estan a tots els telèfons mòbils del mon, era d’una simplicitat esfereïdora. I, no obstant, la seva música s’ha convertit en eterna. I gairebé a totes les cases es pot trobar un enregistrament d’alguna de les peces més conegudes d’ell. Però deixem de referir-nos al músic (d’altres que en saben més que jo, ho han fet amb molta més solvència del que jo faria) i retornem al nostre benvolgut Max Aue. Max associa la música de Mozart amb un dels pocs moments tendres de la novel.la, quan recorda la seva infantesa a Antibes i els jocs amb la seva germana. Rememorant aquells temps en que jugaven, a les golfes de la casa d’en Moreau, als teatrets i feien actuar titelles, representant-se per a ells mateixos peces de teatre i d’òpera. Per cert, és en aquest punt de la novel.la en que en Max ens diu el nom de la seva germana, Una, per primera vegada, després de 410 pàgines! Fins aquí només hi ha fet referències sense anomenar-la.

La Flauta Màgica era el seu espectacle preferit. I com que els titelles eren d’animals, feien servir la granota de Papageno, el gat de Pamina i l’eriçó de Tamino. Quina associació d’idees hi ha darrera dels animals escollits? Sobre tot per la de Tamino. Només per a la Reina de la Nit feien servir una nina. Una nina pel personatge més tenebrós i un eriçó per al protagonista. Potser el nen que era Max, ja començava a tenir certes inclinacions malsanes des de la seva més tendra infància. Potser encara eren nens i no entenien el sentit de la trama de l’òpera més original de Mozart i, segons crec, de la que més s’ha escrit.

De totes maneres, de les cites que surten al llibre de Mozart, em quedo amb la de Stalingrad, quan entra en una casa deshabitada i mig en runes i es troba amb un capità del exercit que està posant discs sobre un gramòfon i escoltant amb delectació la música. És un moment màgic: sembla com si tota la porqueria que està passant al seu entorn desaparegui i només existeixin els acords musicals, el fluir de les sensacions auditives, l’encant.

Us deixo amb el Rondó alla turca (en una versió per a flauta), que és la peça que està sonant al gramòfon en mig d’una guerra sense sentit.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 70.033 hits

ENTRADES