You are currently browsing the tag archive for the ‘Llibres’ tag.

Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.

Anuncis

Dissabte es va fer el funeral per Josep Termes al tanatori  de Les Corts. Descansi en pau.

Imatge: Wikipèdia

És curiós, en aquest país de capelletes, que encara quedi  gent de valor intel·lectual demostrat que mantenen la seva independència i es  neguen a crear escoles, cercles, grups, confraries, etc. que, finalment, només s’acaben  definint per allò que els separa de les demés escoles, cercles, grups, confraries,  etc. Josep Termes era un d’aquests individus.

Potser alguns puguin dir que la seva visió de la història de  Catalunya era esbiaixada, que donava més importància al moviment obrer del que  realment va tenir. No diré que no, quan altres historiadors de prestigi ho han  insinuat. Però hi ha moltes menes de biaixos: el biaix de Josep Termes (si és  que el tenia), era un biaix documentat: els seus llibres són autèntiques  col·leccions de fonts primàries no revelades anteriorment. No és un  propagandista, com podrien ser-ho Pio Moa o César Vidal, és un historiador compromès amb les seves idees que cerca materials primaris per a donar-li’n  suport.

I ho fa de forma independent, tant és així que es nega a  tenir una escola historiogràfica al seu entorn, tot i que molts historiadors  actuals se’n considerin deixebles. I ocasions no n’hi van faltar: molts altres  intel·lectuals del PSUC com ell, no va tenir gaire empatx en muntar el seu grup  d’acòlits.

Josep Termes era un addicte de les llibreries de vell: quin  millor lloc per a trobar fons primàries dels segles XIX i XX? Tant és així, que  el passat mes de febrer, va fer entrega del seu fons bibliogràfic al Museu d’Història  de Catalunya: només uns 30.000 volums! Moltes gràcies!

Es va jubilar de “la Pompeu” l’any 2006, en la que havia  estat catedràtic d’Història contemporània durant quinze anys, i va dedicar  aquests darrers anys a preparar el seu llibre Història del moviment anarquista  a Espanya: 1870-1980, que és la continuació i culminació de la seva obra més característica:  Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional.

Malgrat que la publicació d’aquest seu últim llibre és molt  recent, no deixa de ser curiós que cap de les biblioteques de les universitats  en les que va exercir la docència (UAB, UB i UPF) en tingui un exemplar. De  fet, a part del exemplar preceptiu per la Biblioteca de Catalunya, només hi ha  un exemplar en català (editat per L’Avenç) a la Rovira i Virgili i un en  castellà (editat per RBA) al Centre de Lectura de Reus. Ja se sap: ningú és  profeta a la seva terra.

Està molt bé que es donin Creus de Sant Jordi i Premis d’Honor  de les lletres catalanes a intel·lectuals de prestigi com Josep Termes, però el  veritable reconeixement d’un intel·lectual rau en la persistència de la seva  obra, que només garanteixen les biblioteques. I més en aquest cas: una persona  que va ser un infatigable buscador de llibres i publicacions.

A veure si els nostres bibliotecaris es posen a la feina i  convencen els directius de les universitats, que avui tan sols pensen en reduir  costos, que la seva biblioteca mereix un exemplar d’aquest llibre. A la fi i a  la cap, només costa 35 euros; no crec que cap universitat hagi de tancar per un  dispendi d’aquestes dimensions.

El cap de setmana passat vaig anar a donar un tomb per Ciutat Vella. Sóc nascut al barri de la Ribera i, de tan en tan i tot i viure ara lluny del centre, m’agafa malenconia i necessito passejar-me pels meus antics verals per a veure com els van transformant. No totes les millores que fan m’agraden, però… són els signes del temps.

Aquesta vegada vaig quedar atrapat per una cosa que hi és de fa segles, però en la que mai havia caigut. Al absis de la catedral, més o menys al davant del Palau del Lloctinent (on ara hi ha l’Arxiu de la Corona d’Aragó), hi ha una pedra de la paret de la catedral que està gravada. Salta força a la vista perquè totes les pedres de les parets laterals de la catedral són llises. Aquesta diu: SEPULTURA DELS CONFRARES DE LA CONFRARIA DE SANT ESTEVE R…VADA EN LO ANY 1647.

Això em va picar la curiositat i aquests dies he estat intentant saber-ne alguna cosa més. És normal que s’enterrés a la gent a la vora de les esglésies abans de que s’organitzessin els cementiris municipals en el segle XVIII, però no tenia gaire sentit que ho fessin el bell mig de la ciutat i a dues passes del Palau Reial.

Trobar informació de la Confraria de Sant Esteve no ha estat difícil: es tracta de la Confraria de Sant Esteve dels Freners de Barcelona de la que ja se’n tenen notícies el segle XIII. I, això dels freners és el que em va donar la pista per a poder continuar buscant. Els freners eren els que fabricaven els frens dels cavalls: unes peces metàl·liques en forma de H, que es posen a la boca de la bèstia i que el genet pot estirar amb unes brides per a fer-lo deturar. No em pensava que poguessin haver a Barcelona gaires freners a l’Edat Mitjana, no crec que hi haguessin prou cavalls per a donar feina a molta gent. Però vaig recordar que a la placeta on està la pedra en qüestió hi conflueixen quatre carrers: la Baixada de Santa Anna. el carrer dels Comtes, el de la Pietat i el de la Freneria!

O sigui, que a Barcelona només hi havia una freneria, segurament. A més, situada ben a prop del Palau Reial, cosa lògica perquè els cavallers devien anar-hi sovint. Però si els freners no eren gaires, cóm podien tenir una confraria tan poderosa com per a que els deixessin enterrar a la catedral?

Per aquestes coses no hi ha com el Joan Amades. El llibre que van publicar vint-i-cinc anys després de la seva mort, en Huertas Claveria i d’altres, amb totes les anotacions que van trobar a casa seva, d’històries i tradicions barcelonines, és un pou de coneixement de la ciutat inesgotable. I, efectivament, en l’entrada corresponent al carrer de la Freneria (pàg. 718 del primer volum) ens explica tots els ets i uts de la confraria de marres. La confraria agrupava diversos oficis sota el lideratge dels freners; tots els oficis estaven relacionats amb els cavallers i això donava un prestigi inusual a la confraria. Entre els oficis que integraven la confraria n’hi ha de tan estranys com els broquerers (feien escuts), els llancers (llances), els mandreters (punys de ferro), cervellers (cascs), arnesers (armadures), així com: collarers, basters, albarders, guardamassilers, batifullers, courers, buidadors, fonedors i brodadors. Menció especial mereixen els sellers (feien les selles de muntar) ja que el seu símbol, una sella de cavall, formava part de l’escut de la confraria juntament amb el fre.

Diu en Joan Amades, que la confraria tenia un privilegi molt especial: no solament tenien una capella pròpia al absis de la catedral, cosa que també tenien altres confraries, sinó que, a més, tenien un accés directe des del carrer a través d’una porta, avui inexistent, que sempre estava tancada amb una clau que restava en poder del prohom de la confraria. També explica Joan Amades altres detalls relacionats amb la confraria i les ornamentacions de la seu.

Proveït d’aquetes informacions, no se’m va acudir altra cosa que tornar a passar pel indret, per a veure en primera persona les coses que havia aprés. Efectivament, on hi ha la pedra que em va cridar l’atenció, podria haver-hi hagut una porta: la pedra és diferent i es noten talls estranys. Als costats del pany de paret es veuen encara els escuts dels freners i dels sellers. Hi ha d’altres rastres de la confraria per tota la paret exterior de la catedral; vosaltres mateixos ho podeu verificar.

Un altra cosa que vaig voler mirar-me va ser la capella dels esteves a l’interior de la catedral. Ara ja no està dedicada a Sant Esteve sinó que està sota l’advocació de les santes Clara i Caterina. És la quarta del deambulatori, començant pel costat de la porta de Sant Iu. A la capella hi ha un retaule del segle XV d’aquestes santes, però a les parets laterals de la capella hi ha dos quadres, posteriors, rememorant la lapidació i un miracle de Sant Esteve. I, el que és més interessant, per damunt dels dos quadres, a la paret, hi ha gravats un escuts. Són difícils de veure perquè estan molt amunt, però són quadrats, dividits en quatre quadrants també quadrats; en dos de ells hi ha dibuixada una sella i en els altres dos un fre. No vaig veure que a cap altra capella del deambulatori hi haguessin escuts gravats a les parets, per tant, cal suposar que això també era un privilegi notable.

Click per veure-ho més gran

Click per veure-ho més gran

Hi ha dues coses més que diu Amades: una de les gàrgoles que hi ha a la vora de la capella representa un cavaller. El cavall està en una posició forçada, amb la cara girada, mirant cap a la seva dreta: està mirant precisament cap a on estava la capella de la confraria! I, finalment, Amades suggereix que el patró d’home burgés i bonvivant, tranquil i panxacontenta que coneixem com un senyor esteve, podria procedir dels esteves de la confraria. Això em va portar a mirar-me el diccionari del Institut d’Estudis Catalans i, oh sorpresa!, mireu el que hi vaig trobar:

esteve m. [HIH] Membre de la gran confraria de sant Esteve dels freners de Barcelona, la qual, sota la direcció d’aquest ofici, reunia altres oficis.

Tot plegat molt entretingut. M’ho he passat teta fent coses que no serveixen per a res.

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

No sóc gaire partidari de parlar en el meu blog de coses de la meva professió. Però aquest cap de setmana he llegit dues coses als diaris que m’han fet reflexionar una mica i voldria posar en negre sobre blanc aquestes reflexions.

La primera de les coses de les que vull parlar, més seriosa, és l’article de Krugman de EL PAIS de diumenge sobre què ha de fer Europa per a superar la crisi. No dic que no estigui d’acord en línies generals amb el que diu l’article, però no deixo de pensar en l’analogia que fa entre Irlanda i Nevada per il·lustrar la diferència radical que existeix entre dos estats que pertanyen a unes unions econòmiques de molt diferent contingut. Com a exercici heurístic no està malament, tot i que l’extensió i la població d’ambdós estats és força diferent. Però no puc deixar de pensar si aquesta mateixa analogia seria vàlida per a Espanya i Texas o Califòrnia, estats que es semblen més en extensió i població. Potser caldria preguntar-li a Krugman què en pensa.

L’altra cosa que he llegit al diari, molt més divertida, és que s’ha publicat, traduït al castellà, un opuscle de joventut d’Honoré de Balzac, que no havia estat mai traduït (ni crec que reeditat en francès). El llibre porta per títol: El arte de pagar las deudas sin desembolsar un céntimo, però el seu títol original es força més llarg: “L’art de pagar els deutes i de satisfer els creditors sense desemborsar un cèntim, ensenyat en deu lliçons. O Manual de Dret Comercial, per al us de la gent arruïnada, dels advocats, dels supernumeraris, dels empleats reformats i de tots els consumidors sense diners.  Pel meu difunt oncle, professor emèrit, precedit  d’una nota biogràfica sobre l’autor i adornat pel seu retrat. Tot publicat pel seu nebot, autor de l’Art de posar-se la corbata”.

Font: Biblioteca Nacional de França. Catàleg GALLICA.

L’opuscle és tan estrany, que ni tan sols es va incloure en les diverses edicions de les obres complertes de l’autor. Pel seu títol llarg, ja es veu la necessitat de publicar-lo en aquests moments de crisi econòmica. No sé si els consells de Balzac seran seguits per algú, però ja veureu que no estan mancats d’interès.

Tampoc sé si la història que explica del seu oncle  és  certa  o no, però jo hauria pagat diners per a estar present a la seva  escena final, quan l’oncle, després d’anys i anys de viure a costa dels demés, reuneix a tots els seus  creditors (“només” 222) per dir-los que ell és un cavaller i que consideraria una infàmia, una picardia, pagar-los el 20 o el 40% del que els hi deu. Que ja és arribada l’hora de la seva mort i que cal tancar el seu llibre de comptes. I quan tots els creditors comencen a sentir-se alleujats, pensant que cobraran, els hi deixa anar que, abans de cometre la baixesa de pagar-los parcialment, no pensa pagar-los res de res. I, a continuació, es mor. I tot això ho fa al restaurant Gillet, Porte Maillot de Paris, un dels llocs més elegants de la ciutat-llum, on suposo que també devia deixar sense pagar la factura. Genial! Això és un artista com cal!

El Restaurant Gillet el 1903. El Périphérique o el Palau de Congressos de Paris se'l van endur per davant.

El llibre el podeu trobar a la Bibliothèque Nationale de France i us el podeu  baixar al vostre ordinador per llegir gratuïtament. Els seus  aforismes,  màximes  i axiomes  són d’una profunditat inqüestionable:

Quan més deus, més crèdit tens.

Aquesta ve a ser una versió antiga del que es diu avui en dia: Si deus mil euros, estàs perdut; si deus mil milions, estan perduts.

Fer deutes a les cases de gent que no te gaires diners, és fer créixer el desordre, multiplicar el infortuni. En canvi, deure diners a la gent que en te massa, és compensar les misèries i tendir a restablir l’equilibri social.

Estant sempre l’esplendor d’un estat en proporció a la massa dels seus deutes respecte els seus individus (vegeu Anglaterra), podeu raonar per analogia?

Suïcidar-se perquè no es poden pagar els deutes, és el mitjà més ximple que es pot emprar. Si és cert que ens devem als creditors, s’ha de viure per ells, no pas morir!

I, finalment, al començar la sisena lliçó, expressa de la forma clara possible el que ha estat la nostra realitat fins fa ben poc:

Qui no te diners està forçat a viure a crèdit; si no en te, cal que l’aconsegueixi; i, quan ho hagi fet, en tindrà molt més del que li caldria per al seu consum habitual.

Sembla que la majoria de banquers sabien francès i van llegir el llibre de Balzac abans que es traduís al castellà. És curiós com una cosa escrita fa gairebé dos-cents anys amb to irònic, pot haver arribat a ser costum generalitzada. I és que la realitat sempre supera les nostres fantasies més extravagants.

Fa uns dies buscava per les prestatgeries de casa algun llibre per llegir. Quasi tots els llibres que tinc a casa els he llegit,clar; sinó, per a que comprar-los? Però sempre pot haver-n’hi algun que ha estat un regal, o comprat i després oblidat, que s’ha quedat a la prestatgeria sense haver estat objecte de la meva atenció.

El cas és que vaig trobar-me amb un llibre que no recordava en absolut i que pel seu títol em va cridar l’atenció: De la Rambla a la presó. Quan el vaig obrir, ja vaig veure que el llibre procedia de la biblioteca de mon pare: tenia paperets amb anotacions entre mig de les pàgines, amb aquella lletra rodona inconfusible que feia el meu pare. Suposo que és una costum que he heretat de ell: la de no guixar mai un llibre, ni tan sols amb llapis. Si cal prendre notes es fan en paper apart. Després les oblides dins del llibre i no les tornes a veure mai més, clar; però el que llegeixi després el llibre, no trobarà ni un subratllat, ni una nota al marge, res! El meu pare portava aquesta màxima al límit, tan és així que he arribat a trobar dins dels seus llibres, trossets de paper estripats dels marges del diari amb anotacions tan tronades com inesperades. Jo, com que llegeixo al costat de l’ordinador, faig les anotacions en un processador de texts i les guardo; ell, com que no en tenia, agafava el primer que trobava per fer anotacions.

Del llibre, tampoc em sonava el nom del seu autor: Lluís Capdevila. Afortunadament, al propi llibre hi ha una introducció, signada per en Joaquim Ventalló, periodista que te el dubtós mèrit d’haver estat perseguit tan per la FAI com pel franquisme, en la que explica breument la vida i miracles de del seu col·lega Lluís Capdevila.

Lluís Capdevila. Caricatura de 1929.

Lluís Capdevila va ser un escriptor i periodista barceloní, des dels anys de la Primera Guerra Mundial fins a la Guerra Civil. En acabar la Guerra es va exiliar a França, on col·laborà amb la Resistència com tants d’altres exiliats, i, acabada la Guerra Mundial (Segona), va ser professor de filologia hispànica a la Universitat de Poitiers, on es va jubilar el 1973. No va tornar mai a Catalunya; jubilat, va fixar la seva residència a Andorra, on va morir el 1980. La seva obra més coneguda és el llibret de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra del mestre Martínez Valls. També va escriure unes quantes obres de teatre i novel·les d’èxit en els anys 20 i 30.

Després d’exiliar-se no va publicar gaire cosa: una obra de teatre en francès, un llibre de cert èxit: L’art de fumar en pipa, i dos volums d’unes memòries, de les quals, el llibre del que parlo, en seria el segon volum i que haurien d’haver estat compostes per uns catorze volums, però que encara estan sense publicar (si és que existeixen).

He dit memòries i el llibre no són unes memòries en sentit estricte. És més aviat un diàleg entre el Lluís Capdevila, professor jubilat, i el Lluís Capdevila que, amb una vintena d’anys, es debatia entre una vida bohèmia i políticament compromesa com a redactor de la revista Los Miserables, i un altra vida més convencional com a periodista d’ecos de societat al diari La Veu de Catalunya.

Com a periodista, Capdevila es va relacionar amb tota mena de gent de la època i potser aquesta sigui la vesant més curiosa del seu llibre: el retrat que fa dels personatges que conegué. Narcís Oller, Ignasi Iglesias, Federico García Lorca, Imperio Argentina, Juli Vallmitjana, Enric Morera i altre personal conegut, són retratats per la ploma del periodista intel·ligent que continuava essent Capdevila quan vulgui que fos que va redactar el llibre.

Com a bohemi, ens fa un esbós fidel del món dels baixos fons de la Barcelona d’aquells anys. Locals com el Bar del Centro, el Villa Rosa, els Comedores Belén, el Café d’Austràlia, la Buena Sombra i algunes pensions del Raval, són descrits tal com els podia veure un jove  barceloní bohemi, radical i sense un duro a la butxaca. Però no solament ens retrata els locals, també ens fa cinc cèntims dels seus amos, cambrers i artistes.  I dels seus companys a la redacció de Los Miserables: Plató Peig, Angel Samblancat, el “Capitán Silogismo”, Joan Salvat Papasseit, Santos Muñoz, Iribarne, Pintado… la major part d’ells morts prematurament.

I com a periodista convencional també ens explica el món de la burgesia, dels fabricants enriquits per la guerra europea, dels estrangers adinerats que venien a buscar refugi a un dels pocs països neutrals que hi havia a Europa. I també desfilen sota la seva ploma l’Eden, la Maison Dorée, el Lyon d’Or… I els personatges que els freqüentaven.

Tot escrit amb aquella agilitat que ha de tenir un periodista, sense gaire floritura literària, només la justa per a donar-li un toc d’originalitat al seu escriure. L’originalitat de l’obra està en el seu contingut, no pas en la forma d’explicar-lo.

Gran llibre pels amants de Barcelona, en el que podem veure retratats molts personatges i racons de la nostra ciutat que ja no existeixen.

No m’ha costat pas gaire trobar les altres carasses que us esmentava en el meu anterior post. Entre el Google, el Panoramio i el Google Earth acabes trobant una foto de qualsevol cosa que vulguis. He senyalat amb un cercle vermell les carasses en aquelles fotos que no es veien gaire bé.

Aquesta és la del carrer Mestres Casals i Martorell:

Aquesta és la del carrer Flassaders cantonada amb carrer de les Mosques:

I aquesta és la del carrer de les Panses (vista des del carrer dels Canvis Vells:

Ahir vaig estar fullejant amb un amic meu de la infància un llibre que ha caigut a les meves mans per casualitat. Està editat per l’ajuntament de Barcelona i el seu títol és Barcelona Insòlita i sotstitulat: secreta, invisible, curiosa, incògnita, singular, desconeguda, anònima, enigmàtica, ignorada, oculta, confidencial. Com que tan el meu amic com jo, som enamorats de la nostra ciutat i la coneixem bé, ens ha fet gràcia descobrir alguns racons dels que no en sabíem res.

El llibre és una col·lecció de fitxes, una a cada plana, de llocs, monuments, associacions, centres, museus i demés, mal o poc coneguts pels propis barcelonins. Cada fitxa ocupa una plana i conté una breu descripció d’unes deu o vint línies i les dades per trobar-lo i accedir-hi. Alguns dels llocs no són d’accés lliure, bé per preu, bé perquè cal concertar visita. El llibre te nou-centes pàgines, o sigui que hi ha un bon nombre de llocs curiosos.

Cansats d’anar passant pàgines a la babalà, hem anat a mirar l’índex. Els capítols, si se’n pot dir així, estan organitzats per temàtiques, no geogràficament. D’aquest forma pots trobar un capítol dedicat al mar, o als esports, o al esoterisme… Al veure la llista els nostres ulls han anat a parar al capítol titulat Erotisme i Sexualitat; era inevitable. Nosaltres som d’aquella generació que, quan ens van donar el nostre primer diccionari (suposo que als nou o deu anys), anàvem a cercar totes les paraules que ja us esteu figurant. Potser les generacions posteriors ho continuen fent i nosaltres idealitzem un procedir que, en aquella època, ens semblava transgressor. Potser les noves generacions ja no fan servir diccionaris.

El cas és que ens hem anat a buscar corre-cuita la pàgina 683, a partir de la qual hi ha 23 curiositats eròtiques i/o sexuals de la nostra ciutat. Entre elles hi ha des d’innocents llibreries fins a clubs en els que es realitzen pràctiques sexuals poc convencionals.

Una cosa ens ha cridat l’atenció: de les 23 propostes, 8 (un 35%) estan orientades a públic homosexual, en alguns casos remarcant la prohibició expressa de l’accés a persones d’un determinat sexe.

L’abundància de temàtica homosexual pot inclinar qualsevol a pensar que la homosexualitat és insòlita (o secreta, o invisible, o curiosa, o incògnita, o singular, o desconeguda, o anònima, o enigmàtica, o ignorada, o oculta, o confidencial) segons resa el títol (i sotstituls) del llibre.

Potser no existia cap prejudici per part de l’autora, i potser sigui que, en realitat, els homosexuals practiquen molt més el sexe que els altres. Si estimem en un 10% la quantitat de persones amb inclinacions homosexuals i calculem que tenen a la seva disposició el 35% dels llocs, a la resta del 90% només els queden el 65% dels llocs. Lo qual vol dir que els homosexuals deuen desenvolupar una activitat sexual frenètica per a tenir ocupats tots aquests locals. A la espera de millors estadístiques, no sembla que aquest sigui el cas; per tant, cal tornar a la primera hipòtesi.

També podria ser que l’ajuntament, editor del llibre, vulgui promoure aquesta faceta de la nostra ciutat amb ambicions turístiques, que també podria ser; encara que no crec que un llibre escrit en català serveixi aquestes finalitats. No sé amb quina de les explicacions quedar-me.

Una de les coses curioses que ja coneixia i que estan explicades al llibre són les carasses. Al llibre només en posa una, la que hi ha a la cruïlla dels carrers Vigatans i Mirallers (molt a la vora del Museu Picasso). Les carasses anunciaven, en una època en que ningú sabia ni llegir ni escriure, la ubicació dels bordells. La major part d’artesans no necessitaven anunciar-se perquè exhibien les seves mercaderies al carrer; però en aquest negoci en particular, l’exhibició pública era considerada de mal gust. Per això, es penjava una carassa (una escultura de pedra de la cara d’una xicota) per a indicar que aquella casa era un bordell.

És curiós que posin la carassa concreta que s’ensenya al llibre, perquè aquesta va ser salvada de la piqueta municipal fa uns pocs anys quan es va enderrocar l’edifici que la contenia en un pla de rehabilitació de ciutat vella, i només la pressió veïnal va aconseguir que es restaurés al seu lloc.

Podeu trobar altres carasses pel barri de la Rivera. Jo, que hi vaig néixer, conec una al carrer Flassaders, un altra al carrer de les Panses i un altra (aquesta no estaria segur que ho sigui perquè està molt alta a la paret) al carrer dels Mestres Casals i Martorell.

Potser algun dia m’entretinc a fer fotos i ensenyar-les.

El merder que ha organitzat Stepehn Hawkings amb tot això de si déu va crear o no va crear l’univers, ha estat considerable. Jo, que sóc lent de reflexes, no m’he parat a considerar-ho fins ara.

La seva afirmació de que déu no és condició necessària per a la creació de l’univers no és cap novetat. A començaments del segle XIX ja ho va dir Laplace quan, en presentar el seu Traité de Mécanique Céleste a Napoleó i ser interrogat per l’emperador sobre el paper de déu en tot l’embolic, va contestar-li que no havia necessitat aquesta hipòtesi. Devia ser una conversa molt elegant. I, ara, Hawkings ha vingut a dir més o menys el mateix: que déu no és condició necessària per la creació de l’univers, que tot es pot explicar amb unes quantes lleis físiques.

La diferència entre Hawkings i Laplace és bàsicament de màrqueting: Quan Laplace va fer el seu comentari, el seu llibre ja havia estat publicat, mentre que Hawkings el fa abans de publicar-lo i, suposo, esperant que això faci augmentar les vendes d’un llibre que presumeixo espès. Jo, he de confessar-ho, no vaig entendre res del seu darrer llibre, Història del Temps. Les fotos eren molt maques, això si.

Hi ha un altra diferència important: quan Laplace va fer el seu comentari no hi havia televisió i, per tant, del comentari d’en Laplace només se’n van assabentar quatre lletraferits. Enguany, de l’esternut d’en Hawkings, tot l’univers en fa esment cinc minuts després de haver-lo fet. I tothom el comenta com si fos l’últim gran descobriment de la ciència.

Els que s’alineen amb el pensament religiós, fins i tot alguns escèptics, ja han afirmat, sense llegir el llibre, que això no vol dir res. Que el fet que déu no sigui condició necessària, no vol dir que no existeixi. Tenen tota la raó. Tenir els cabells llargs no és condició necessària per a la maternitat, però això no vol dir que no hi hagi mares amb cabells llargs. Que n’és d’útil la lògica!

Pensant en aquest argument se m’ha acudit que déu, de existir, és un jubilat: quan es creava l’univers ell estava mirant les obres. Però, deformació personal, tot seguit he pensat que això no podia ser: No hi ha Seguretat Social capaç de pagar una pensió, per petita que sigui, durant quinze mil milions d’anys (més o menys, no discutirem per uns quants milions d’anys amunt o avall). El problema es trasllada aleshores, no a la creació o a qui va fer què durant la creació, sinó quin sistema de capitalització tenien abans de la creació per a poder mantenir un pensionista tan de temps.

He estat buscant si existia algun Precelestial Bank o algun BeforeAll Fund, però no he trobat res d’això. I el cas és que, si ho hagués trobat, m’hauria donat més problemes que respostes, perquè, quines matemàtiques feien servir pel càlcul de la pensió? Tractant-se de déu, tenien un problema menys: no calia calcular l’esperança de vida, és etern! Però quina taxa de descompte fer servir per actualitzar la pensió? Existien mercats financers abans de la creació? Veient lo pervasius que són actualment, potser és que venen de més lluny del que ens pensem.

Però, i si déu fos el mercat financer? Tampoc ho hauríem de descartar per absurd. En definitiva els qui defensen a ultrança la llibertat de mercat, acostumen a coincidir amb els que es queixen de la relaxació de la moral i les costums (cosa que sempre m’ha semblat contradictòria)

Tot comença a resultar massa complicat, així que penso que déu no és un jubilat: és un aturat al que ja se li ha acabat el subsidi!

Post Scriptum

Precelestial Bank i BeforeAll Fund són marques registrades per l’autor d’aquest post. Cinc minuts després de publicar el post he posat aquests mots al google i… !només sortia el meu blog!

Sempre he dit que les vacances no són per a descansar, sinó per a cansar-se d’una manera diferent a com ho fem la resta de l’any. Les vacances em serveixen, entre d’altres coses, per a llegir texts que normalment tens arraconats; tan poden ser obres clàssiques de la literatura com assajos que no m’han semblat prou interessants com per llegir-los immediatament, fins i tot algun manual, comprat amb la pretensió d’obtenir informació general d’algun tema i que, després de fullejar-lo, m’he adonat  que no complia amb la finalitat pel que l’havia adquirit.

Un dels llibres que he llegit aquestes vacances és un llibre de Charles L. Dodgson publicat el 1879. Dodgson va ser professor de matemàtiques a Oxford; de matemàtiques elementals, no va ser pas un gran matemàtic com els seus contemporanis britànics de Morgan o Boole. No obstant és més conegut que els seus il·lustres col·legues per les seves obres literàries que va publicar sota el pseudònim de Lewis Carrol.

El llibre que he llegit porta per títol Euclid and his modern rivals, i és un assaig escrit en forma de diàleg entre diferents matemàtics britànics de segon ordre, l’autor i l’esperit de matemàtics clàssics com Euclides, Arquimedes i altres.

És un llibre interessant, sobre tot perquè està ben escrit (probablement Dodgson era millor escriptor que matemàtic) i ple de referències literàries, però és decebedor des del punt de vista matemàtic. Sembla mentida que un matemàtic acadèmic tingués, el 1879, unes idees tan primitives sobre les línies paral·leles: 50 anys després de les publicacions de Bolyai i Lobatxevski, 25 anys després de la conferència de Riemann i només 20 anys abans dels Grundlagen de Hilbert que van donar les bases definitives de la Geometria.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció ha estat el de preguntar-me com van poder sorgir matemàtics de la talla de Russell, de Hardy o de Littlewood, amb uns professors de mates tan primitius com Dodgson, que portaven a la pràctica aquella màxima de que la imaginació és un arma molt perillosa, sobre tot en mans dels alumnes. I, a més, si el professor és tartamut…

No he pogut estar-me de traduir alguns fragments del fina (que jo sàpiga l’obra sencera no s’ha traduït ni al català ni al castellà), que certifiquen el que he dit: que era millor escriptor que matemàtic: l’autor més citat (sense dir-ho) és Shakespeare, però també hi ha cites de Coleridge, de cançons tradicionals escoceses, referències a la mitologia clàssica, etc. En fi… un gran tractat de matemàtiques per oblidar. O per recordar… per motius extramatemàtics, clar.

 

ACTE IV

“Els vells amics son el(s) millor(s)”[1]

[Escena: com abans. Moment: el començament del vespre. MINOS [2] adormit amb inquietud, caigut endavant sobre la taula, el front recolzat al tinter. Adreçant-se a ell, entra EUCLIDES de puntetes, seguit dels fantasmes d’Arquímedes, Pitàgores, Aristòtil, Plató, etc, que han vingut per a veure joc net]

& I. Tractament dels Parells de Línies

EUCLIDES: Ha marxat tothom?

MINOS:                                             “Pit i fora!
La festa s’ha acabat, i aquests actors
com us deia, tots eren esperits.
S’han fos en el aire, en l’aire que no es palpa” [3].

EUCLIDES: Bé. Anem a lo nostre. I, en primer lloc, heu trobat algun mètode per tractar les Línies Paral·leles que superi el meu?

MINOS: No! Mil vegades, no! El mètode infinitesimal, tan elegantment utilitzat per Monsieur Legendre, no és apropiat pels principiants; el mètode per transversals no ha estat mai plantejat en forma lògica; el mètode de la “equidistància” és massa engavanyador; i respecte el mètode de la “direcció”, només cal dir que és una corda de sorra – es trenca a peces l’agafis per on l’agafis.

EUCLIDES: Ho podem considerar, doncs, assumpte resolt, ja que no heu trobat motiu suficient per abandonar ni la meva seqüència de proposicions ni la seva numeració; tot el que ens queda ara per considerar és si són desitjables modificacions importants en el meu manual.

MINOS: Certament

EUCLIDES: Heu trobat alguna novetat sorprenent en el tema de la comprovació pràctica de la intersecció de les línies?

MINOS: Hi ha un rival del vostre Axioma 12 [4] que ha de ser formidable pel seu gran nombre d’adeptes – és el usualment conegut com “Axioma de Playfair” [5].

EUCLIDES: Ja hem discutit aquesta qüestió anteriorment (p. 42).

MINOS: Però què heu de dir als que rebutgen tan l’axioma de Playfar com el vostre?

EUCLIDES: Simplement els hi preguntaria quina demostració pràctica proposen de la intersecció de dues línies finites determinades. No només trobaran necessari demostrar, en alguns teoremes, que dues línies finites s’intersecaran si es perllonguen, sinó que també estaran obligats a demostrar-ho de dues línies, de les que la única propietat geomètrica coneguda és precisament la de posseir la propietat enunciada en el meu axioma. Curt i ras, els hi faria la següent pregunta: “Donades dues línies que fan, amb una tercera transversal, dos angles interiors que sumats son inferiors a dos rectes, com proposeu demostrar, sense el meu axioma, que s’intersecaran si es perllonguen?”.

MINOS: Els defensors de la teoria de la “direcció” us respondran, segurament el següent: “Podem demostrar, a partir de la propietat enunciada, que les dues línies tenen direcció diferent; després anirem al nostre axioma de que línies amb direcció diferent s’intersequen”.

EUCLIDES: Tot el que has eliminat satisfactòriament en revisar el manual del senyor Wilson.

MINOS: L’únic altre substitut que jo conec, és referent a la teoria de la equidistància, que substitueix el vostre axioma per tres o quatre de nous i sis teoremes nous. També hem vist raons per a rebutjar aquesta substitució. La meva conclusió general és que el vostre mètode de tractar amb tots aquests temes és el millor de tots els que s’han proposat.

& 7. La síntesi final

EUCLIDES: “El gall es pap, el dia es gralla” [6], i tots els respectables fantasmes han de retornar a casa. Deixa que m’emporti la idea d’haver-te convençut de la importància, sinó necessitat, de mantenir el meu ordre i la meva numeració, i el meu mètode per a tractar les línies rectes, els angles, els angles rectes i (molt especialment) les paral·leles. Deixeu-me tot això sense tocar i jo estaré força content quan es facin altres canvis – quan les meves demostracions siguin abreujades i millorades – quan s’afegeixin demostracions alternatives a les meves – i quan s’interpolin nous problemes i teoremes. En tots aquests aspectes, el meu Manual es capaç d’admetre millores gairebé il·limitades.

[Amb el so d’una música suau, EUCLIDES i els demés fantasmes “s’esvaeixen fortament” [7], d’acord a la direcció escènica aprovada per Shakespeare. MINOS es desperta amb un estel, i se’n va al llit, “un home més trist i més savi” [8].]

 


NOTES DEL TRADUCTOR

[1] No he trobat cap referència literària d’aquesta frase. En qualsevol cas la seva traducció sempre pot ser ambigua: “Old friends are the best”, el predicat tan es pot traduir en singular, “el millor” (de tot), com en plural, “els millors” (de tots els amics).

[2]  No se perquè Dodgson utilitza el nom de MINOS per al personatge principal, ja que la mitologia clàssica no el relaciona amb cap dels temes tractats en el llibre. La única explicació plausible és que tant Virgili (Eneida) com Dante (Divina Comèdia) col·loquen MINOS en posició de jutjar les ànimes dels morts. Tampoc està clar si aquest MINOS jutge, és el mateix mític Rei de Creta o el seu net, del mateix nom.

[3] Fragment de La tempesta (Acte, 4 Escena 1) de William Shakespeare. MINOS s’està referint als diferents matemàtics que han desfilat pel seu despatx, defensant canvis en Els Elements d’Euclides. He fet servir la traducció poètica de Josep Mª de Sagarra. El text original (i complert) de Shakespeare és:

You do look, my son, in a mov’d sort,
As if you were dismay’d: be cheerful, sir:
Our revels now are ended. These our actors,
As I foretold you, were all spirits and
Are melted into air, into thin air:
And, like the baseless fabric of this vision,
The cloud-capp’d towers, the gorgeous palaces,
The solemn temples, the great globe itself,
Yea, all which it inherit, shall dissolve
And, like this insubstantial pageant faded,
Leave not a rack behind. We are such stuff
As dreams are made on, and our little life
Is rounded with a sleep.

[4] Dodgson utilitza durant tot el llibre l’expressió “Axioma 12” per a referir-se al 5è Postulat. No sé de on treu aquesta numeració: els texts més antics dels Elements, procedents de la tradició islàmica, havien posat el 5è Postulat entre els Axiomes, però amb el número 11. Clavius en la seva edició el posa com Axioma 13, tampoc 12.

[5] John Playfair (1748-1819) matemàtic escocès. El 1795 va proposar substituir el Postulat d’Euclides per un altre postulat que s’ha divulgat extensament fins els nostres dies: Per un punt exterior a una recta, es pot construir una sola paral·lela a aquesta recta. Aquest postulat és totalment equivalent al Postulat d’Euclides, en el sentit de que amb el postulat d’Euclides es pot demostrar el de Playfair i amb el de Playfair es pot demostrar el d’Euclides; però sense un d’ells no es pot demostrar cap dels dos.

[6] Fragment de molt difícil traducció, procedent d’una antiquíssima balada escocesa (The wife of Usher’s Well). Els esperits dels fills morts de la dona han vingut a visitar-la, però no poden dormir, no poden menjar i han de retornar al trencar el dia.

[7] Un altra cita de La Tempesta (Acte 4 Escena 1) de Shakespeare: “Enter certain REAPERS, properly habited; they join with the NYMPHS in a graceful dance; towards the end whereof PROSPERO starts suddenly, and speaks, after which, to a strange, hollow, and confused noise, they heavily vanish; curiosa forma de dir que s’esvaeixen ràpidament.

[8] Fragment final de Rima del vell mariner de Samuel T. Coleridge (1772-1834), extens poema publicat el 1798. “He went like one that hath been stunned, / And is of sense forlorn: / A sadder and a wiser man, / He rose the morrow morn.”.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES