You are currently browsing the category archive for the ‘sàtira’ category.

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Benvolgut Sr. Peixos Barba:

La broma sobre Catalunya i Portugal és de dubtosa elegància però no deixa de ser una broma i vostè ja ha demanat disculpes; per tant no cal parlar més del tema.

El que continua donant-me voltes pel cap és aquesta afirmació seva sobre la quantitat de vegades que ha estat necessari bombardejar Barcelona. Jo no en sóc de susceptible, però li asseguro que el to de les seves paraules era el mateix que el dels militars anglesos quan parlaven de la India.

D’altra banda, aquest matí, en declaracions a una ràdio catalana ha dit que el bombardeig de Gernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona. Doncs, miri, jo no veig gaire diferència entre els canons  d’Espartero a Montjuich i els junkers d’Hitler a Gernika. A més, el propi Espartero va dir allò de que Barcelona cal bombardejar-la cada cinquanta anys (cosa que no van dir ni Hitler ni Franco sobre Gernika).

Jo no se com ho veu vostè que, segons diu, no és un polític sinó un estudiós, però aquesta mena de “solucions” només provoquen víctimes; i en aquest cas, és indiferent que siguin innocents o no. ¿O potser és que les bombes de manxego fan menys mal que les bombes d’alemany? Home, ja sabem que els alemanys quan s’hi posen… Potser vostè pretenia insultar els manxegos dient que no saben fer bombes… Hem sembla molt retorçat, però ves a saber; els intel·lectuals quan es posen a fer metàfores poden anar molt lluny.

De totes formes la seva actitud potser m’explica un enigma que fa temps em rondava pel cap: ¿cóm és possible que les esquerres, tant majoritàries a Madrid fa quinze anys, perdin una elecció darrera l’altra? És normal que si els dirigents d’esquerres pensen com vostè, els votants es decideixin per votar l’original (el PP) enlloc de la fotocòpia (el PSOE).

Li ha fet un favor fantàstic al senyor Rubalcaba; si el PSC perd diputats per Catalunya, ja tindrà l’excusa perfecta: l’acudit del Peixos-Barba.

Rebi una cordial salutació des de les colònies!

La situació econòmica actual és una demostració palpable d’aquella màxima que diu que per molt malament que estiguin les coses, sempre hi ha marge per a que empitjorin. Quan sembla que ja em tocat fons, sempre hi ha qui es posa a furgar i troba una galeria cap avall.

Això del últim banc, el Dexia, és ja lo últim que hom podia imaginar. Un banc que ja va ser “rescatat” fa tres anys (i poso rescatat entre cometes perquè tots sabem el que vol dir això: que ho vam pagar entre tots), ara necessita tornar a ser rescatat pel triple (o quàdruple, o el que sigui) del que ens va costar el primer rescat. Lo més collonut del cas és que aquest banc va superar les proves d’esforç de fa uns mesos amb una nota excel·lent.

Ara, doncs, caldrà que ens preguntem sobre la professionalitat dels examinadors. Jo no sé com devien preparar l’examen; però el si sé es que, a mi, preparar un examen em costa més temps del que tenen els alumnes per a contestar-lo. Em miro i remiro llibres, busco formes de preguntar pels conceptes principals sense que ho sembli, cerco articles crítics (en les que molts cops ni jo mateix estic d’acord) per a que els comentin, deixo preguntes obertes per avaluar la capacitat analítica del alumne… En fi, faig allò que quan jo estudiava en dèiem una “putada” d’examen, ho reconec; però sempre em sembla més estimulant això que avaluar la simple capacitat memorística.

Ara resulta que uns paios del Banc Central Europeu, que deuen ser uns cracks en temes financers i que cobren cinquanta vegades el que jo cobro per les meves classes, confegeixen els seus exàmens amb simples tests de SI/NO i preguntant pel que no toca. Fantàstic! Encara resultarà que Unnim i CatalunyaCaixa eren les joies de la corona. O la CAM…

El que m’ha quedat clar després d’això és que no solament estem en una casa de barrets, és que, a més, no hi ha mestressa! Quan la mestressa no sap el que es porta entre mans, les xicotes comencen a tenir sexe per amor i el negoci se’n va en orris.

I això és el que està passant: els banquers dirigeixen bancs per amor als diners (als seus diners, no als dels altres). I així veiem com presidents de caixes espanyoles enfonsades a la misèria, se’n van cap a casa seva amb els ronyons ben coberts. Això si: després d’haver tingut molt de sexe amb els diners, els seus i els dels altres (que s’han  apropiat).

Sobre el tema dels presidents de les caixes no he sentit a ningú preguntant sobre qui va decidir el seu nomenament. Perquè les caixes eren institucions públiques, no societats anònimes com els bancs, en els que qui mana són els propietaris. Però clar, a gairebé ningú interessa el tema: tots els partits polítics participaven d’una o altra forma en aquests nomenaments. Ja recordeu el sidral que van organitzar el Gallardón i la Espe per la presidència de Caja Madrid (ara Bankia, si no m’erro). Quan despatxin el Rato, també haurem de pagar uns quants milions?

I mentre tant, l’atur no para de créixer. I els governs només es preocupen per l’equilibri pressupostari… sense augmentar impostos, clar… Anem be!

Quan sembli que tornem a tocar el fons, espero que m’encarreguin a mi de gratar el terra.

Allò que deia McLuhan de que el medi és el missatge, no és cert. Les noves tecnologies no impedeixen ser estúpid. Tan se val que siguin d’Apple Store com d’Android Market. En aquest darrer ha aparegut fa poc temps l’aplicació més idiota que et puguis imaginar: És gay el meu fill?

Captura de pantalla. Font: Android Market

Un senzill test de vint preguntes (només dues opcions per respondre: si o no) treu a qualsevol mare (l’aplicació sembla dirigida només a dones en la quarantena) del dubte del que potser patia des de fa molt de temps. I només per 1,99 euros!. Això si: només està previst per a nois; se suposa que les noies o no poden ser lesbianes o, si ho són, no constitueixen cap perill immediat.

Les preguntes del test són força intel·ligents:

Li agrada el futbol? Ja se sap que tots els que odien aquest esport són sospitosos o inadaptats.

S’ha barallat algun cop o ha participat en una batussa? En aquest cas, jo crec que caldria preguntar també si l’ha guanyat, perquè perdre-la diria molt poc sobre la seva masculinitat.

Llegeix diaris esportius? Una resposta afirmativa podria donar pistes sobre el coeficient intel·lectual del noi en qüestió, però no de la seves inclinacions sexuals.

Li agraden els esports d’equip? En aquest cas no crec que sigui el mateix que li agradi el waterpolo, la natació sincronitzada o el rugby.

Està molt de temps al quarto de bany? Això dona informació sobre l’estat de la seva pròstata. A més, també cal tenir en compte els episodis de restrenyiment. Caldria saber, a més, si s’hi emporta el diari.

Té una gran amiga? Ja se sap que els homes i les dones no poden ser “grans amics”.

Li agraden les comèdies musicals? Apa, ja ho sabeu: si us agrada West Side Story o Cats, feu-vos-ho mirar.

El pare, és molt autoritari amb el seu fill? Les relacions de domini poden donar lloc a sàdics o a masoquistes, però no li veig la relació amb l’orientació.

Te complicitat amb el seu pare? A veure si el test està pensat per analitzar el marit i no pas el fill!

Triga molt de temps en pentinar-se? Tothom sap que els calbs no poden ser gays.

Ja n’hi ha prou. Una mostra de deu preguntes sobre les vint  del qüestionari és suficient. Ara, un cop vista l’aplicació, jo em pregunto:  perquè només és vàlida per als fills? També podria servir per analitzar les tendències  sexuals del germà, del marit o d’un tiet de Buenos Aires. Si el fes la meva dona pensant en mi, potser apretava a còrrer.

En fi… que amb l’embolcall més modern es poden dir les més antigues barbaritats.

Fa més o menys un mes vaig haver de passar uns quants dies a un poblet molt petit, d’uns 200 habitants, de les terres profundes. Com que els únics entreteniments previsibles que podia haver per aquelles contrades eren menjar i beure (les dues coses amb excés, probablement), me’n vaig endur el tercer volum de The World of Mathematics per anar repassant-lo tranquil·lament.

The World of Mathematics és un source-book al que són tan aficionats els britànics i americans: una col·lecció d’articles, llibres breus o capítols de llibres, pàgines seleccionades de determinades obres, etc. que tenen o van tenir una influència cabdal en el desenvolupament de la disciplina: les matemàtiques. En el cas d’aquest llibre (quatre volums d’unes 700-800 pàgines cadascun) està ordenat temàticament i en el tercer volum es concentren els capítols més filosòfics sobre la matèria: 10.- Les matemàtiques del infinit, 11.- La veritat matemàtica i l’estructura de les matemàtiques, 12.- La forma matemàtica de pensar, 13.- Matemàtiques i lògica, 16.- El vocabulari de les matemàtiques, 17.- La matemàtica com un art.

Entre els articles de la part 11 (La veritat matemàtica) hi ha un article de Douglas Gasking del qui només havia vist una menció en un llibre del meu ateu militant preferit: Richard Dawkins. De fet, Douglas Gasking no era un matemàtic, sinó un filòsof; però com tots els filòsofs fortament influenciats per Wittgenstein (pel primer Wittgenstein) tenia una clara inclinació per l’estudi de les matemàtiques. Gasking va ser professor a Australia, tot i haver nascut al Canadà el 1911, haver passat la seva infància a Escòcia i haver estudiat a Cambridge. No va ser un autor prolífic, però sembla que va ser força estimat pels seus alumnes. Va morir l’any 1994.

Douglas Gasking a Melbourne (1950 aprox)

L’article de Douglas Gasking es titula: Les Matemàtiques i el Món i, en ell, fa una reflexió sobre les diferències que existeixen entre una proposició matemàtica (com per exemple: 5 + 7 = 12) i una científica (com per exemple: els cossos s’atrauen amb una força proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la seva distància). El problema bàsic és: perquè pensem que la primera és universalment certa, mentre que la segona només la considerem una teoria que podria ser refutada pels fets?

De fet, les matemàtiques han de tenir una base empírica com tota ciència. No sé si els antropòlegs han investigat el tema, però suposo que el procés de comptar deu sorgir en el mateix procés d’hominització: És natural pensar que, en els clans de caçadors recol·lectors, quan els homes arribaven a la llar després de les seves batudes, diguessin que portaven tres conills, dos peixos i cinc carbassons. Algú devia pensar que portaven deu peces (3+2+5) i així es devia fer el salt a la més pura de les abstraccions: considerar els nombres independentment de conills, peixos, carbassons o qualsevol altra cosa que comptessin. I adonar-se que tres més dos sempre fan cinc. Però continua restant la base empírica: el procés de comptar és, fonamentalment, el mateix que el de verificar els itineraris dels planetes a través del cel i comprovar que s’ajusten a una determinada equació del moviment.

Potser això que dic contradigui les idees de Kroenecker quan va afirmar que déu va crear els nombres naturals i la resta és invenció de l’home. Si ens cenyim als dos exemples de proposicions que he citat abans, podem veure que, en la primera, ens inventem dos conceptes (5 i 7) i un signe funcional (+) per definir una característica d’ells (12). Però això és precisament el que fem també a la segona: unim dos conceptes (distancia i massa) amb un signe funcional (proporcionalitat o proporcionalitat inversa) per a definir-ne una característica (força). Quina diferència hi ha, doncs?

L’article de Gasking deixa més preguntes que respostes i m’agraden aquesta mena d’articles que aconsegueixen complicar-te l’existència enlloc de solucionar-la. Són molt més estimulants.

El text de Gasking que jo recordava haver llegit al llibre de Dawkins, era una demostració de la inexistència de déu. És una parodia del argument ontològic d’Anselm de Canterbury (segle XI): si déu és l’ésser del que no es pot concebre res més gran, déu ha d’existir perquè sempre serà més gran un ésser que existeix que un altre que no existeix. Amb un argument semblant jo podria demostrar que els pegassos tenen ales de pollastre: si els pegassos tenen ales però, com que són cavalls, no volen; vol dir que tenen les ales d’un au que tampoc vola: el pollastre.

Sembla mentida que Gödel s’emboliqués a donar-li forma lògica a una argument tan simplista. L’argument – parodia de Gasking és una mica més elaborat que el de les ales de pollastre; diu més o menys així:

  • La creació del món és l’assoliment més gran imaginable.
  • El mèrit d’una fita és el producte de (a) la seva qualitat intrínseca i (b) la capacitat del seu creador.
  • Com més gran és la incapacitat (o desavantatge) del creador, més gran és l’èxit.
  • L’obstacle més formidable per a un creador seria la no-existència.
  • Per tant, si suposem que l’univers és el producte d’un creador existent, encara podríem concebre un ésser més gran: el que va crear totes les coses mentre no existia.
  • Un déu que existeixi no seria per tant un ésser del que no es pot concebre res més gran, perquè un creador encara més formidable i increïble seria un déu que no existeix.
  • Ergo, déu no existeix.

Gasking no ho va deixar per escrit, naturalment. Aquesta demostració ha format part de la tradició oral dels filòsofs de la Universitat de Melbourne durant molts anys. Algun dels col·legues o estudiants de Gasking van publicar la versió que havien sentit dir del propi Gasking.

Cap problema!

Tots els que no puguin recuperar els diners invertits en pagarés, obligacions, participacions, etc. podran fotre’s el conyac a dojo.

 

A LAS PENAS: PUÑALÁAS!!!!

Ja ho deia el “Manifest Capitalista”: quan les coses van malament, només cal reunir-se en una kermese alcohòlica nonstop. Les coses es veuen d’una altra manera.

Fa uns quants dies que a les portes dels edificis de l’illa de cases que és al costat de casa meva, hi ha penjat un cartell que diu textualment:

Estamos esterilizando los gatos de las azoteas. Por favor, no les den de comer.

Foto de "El Jordi Valderas Blog"

Després d’haver-lo vist varies vegades, no m’ha quedat més remei que començar-me a fer algunes preguntes:

  1. Com van arribar els primers gats als terrats d’uns edificis de set o vuit pisos? Els va deixar allà dalt una cigonya despistada? Van pujar amb ascensor? Com s’ho van fer per prémer el botó de l’àtic?
  2. Tan senzill és esterilitzar un gat, que se’l pot deixar, a continuació, corrent pel terrat? Te el veterinari un petit quiròfan portàtil? Com desinfecta l’instrumental? Els anestesien o ho fan en viu?
  3. L’esterilització, la fan només als mascles? Només a les femelles? O a tots dos per igual? (Espero que no siguin tan absurds com per esterilitzar només la meitat dels mascles i la meitat de les femelles).
  4. Com poden estar segurs d’haver esterilitzat tota la població? Tenen un cens de gats de terrat? O potser un Registre Gatil? Es podrien demanar certificats de naixement i defunció?
  5. Són tan sàdics que no en tenen prou amb esterilitzar-los que, a més, els volen matar de fam? Quina relació hi ha entre el menjar i l’esterilització? Potser menjant tornen a resultar fecunds? És el plaer de menjar assimilable al orgasme?
  6. A on van a parar els gats que es moren? Hi ha voltors que venen a menjar-se’ls? Se’ls mengen altres depredadors? Potser els ratolins s’alimenten de gats morts?
  7. No se li va acudir a ningú que, si no volien gats als terrats, el millor era capturar-los i portar-los a una gatera?
  8. Quan els hi deu haver costat als veïns portar a terme aquest projecte? Qui ho deu fer? Un societat protectora d’animals? Un veterinari? Quines formes més estranyes que te la gent de guanyar-se la vida!

En fi, que encara estic perplex d’aquesta situació tan estrambòtica. Estic esperant a ser president de la meva comunitat de veïns per proposar una esterilització de les orenetes que fan niu al nostre terrat.

Foto del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

No sóc gaire partidari de parlar en el meu blog de coses de la meva professió. Però aquest cap de setmana he llegit dues coses als diaris que m’han fet reflexionar una mica i voldria posar en negre sobre blanc aquestes reflexions.

La primera de les coses de les que vull parlar, més seriosa, és l’article de Krugman de EL PAIS de diumenge sobre què ha de fer Europa per a superar la crisi. No dic que no estigui d’acord en línies generals amb el que diu l’article, però no deixo de pensar en l’analogia que fa entre Irlanda i Nevada per il·lustrar la diferència radical que existeix entre dos estats que pertanyen a unes unions econòmiques de molt diferent contingut. Com a exercici heurístic no està malament, tot i que l’extensió i la població d’ambdós estats és força diferent. Però no puc deixar de pensar si aquesta mateixa analogia seria vàlida per a Espanya i Texas o Califòrnia, estats que es semblen més en extensió i població. Potser caldria preguntar-li a Krugman què en pensa.

L’altra cosa que he llegit al diari, molt més divertida, és que s’ha publicat, traduït al castellà, un opuscle de joventut d’Honoré de Balzac, que no havia estat mai traduït (ni crec que reeditat en francès). El llibre porta per títol: El arte de pagar las deudas sin desembolsar un céntimo, però el seu títol original es força més llarg: “L’art de pagar els deutes i de satisfer els creditors sense desemborsar un cèntim, ensenyat en deu lliçons. O Manual de Dret Comercial, per al us de la gent arruïnada, dels advocats, dels supernumeraris, dels empleats reformats i de tots els consumidors sense diners.  Pel meu difunt oncle, professor emèrit, precedit  d’una nota biogràfica sobre l’autor i adornat pel seu retrat. Tot publicat pel seu nebot, autor de l’Art de posar-se la corbata”.

Font: Biblioteca Nacional de França. Catàleg GALLICA.

L’opuscle és tan estrany, que ni tan sols es va incloure en les diverses edicions de les obres complertes de l’autor. Pel seu títol llarg, ja es veu la necessitat de publicar-lo en aquests moments de crisi econòmica. No sé si els consells de Balzac seran seguits per algú, però ja veureu que no estan mancats d’interès.

Tampoc sé si la història que explica del seu oncle  és  certa  o no, però jo hauria pagat diners per a estar present a la seva  escena final, quan l’oncle, després d’anys i anys de viure a costa dels demés, reuneix a tots els seus  creditors (“només” 222) per dir-los que ell és un cavaller i que consideraria una infàmia, una picardia, pagar-los el 20 o el 40% del que els hi deu. Que ja és arribada l’hora de la seva mort i que cal tancar el seu llibre de comptes. I quan tots els creditors comencen a sentir-se alleujats, pensant que cobraran, els hi deixa anar que, abans de cometre la baixesa de pagar-los parcialment, no pensa pagar-los res de res. I, a continuació, es mor. I tot això ho fa al restaurant Gillet, Porte Maillot de Paris, un dels llocs més elegants de la ciutat-llum, on suposo que també devia deixar sense pagar la factura. Genial! Això és un artista com cal!

El Restaurant Gillet el 1903. El Périphérique o el Palau de Congressos de Paris se'l van endur per davant.

El llibre el podeu trobar a la Bibliothèque Nationale de France i us el podeu  baixar al vostre ordinador per llegir gratuïtament. Els seus  aforismes,  màximes  i axiomes  són d’una profunditat inqüestionable:

Quan més deus, més crèdit tens.

Aquesta ve a ser una versió antiga del que es diu avui en dia: Si deus mil euros, estàs perdut; si deus mil milions, estan perduts.

Fer deutes a les cases de gent que no te gaires diners, és fer créixer el desordre, multiplicar el infortuni. En canvi, deure diners a la gent que en te massa, és compensar les misèries i tendir a restablir l’equilibri social.

Estant sempre l’esplendor d’un estat en proporció a la massa dels seus deutes respecte els seus individus (vegeu Anglaterra), podeu raonar per analogia?

Suïcidar-se perquè no es poden pagar els deutes, és el mitjà més ximple que es pot emprar. Si és cert que ens devem als creditors, s’ha de viure per ells, no pas morir!

I, finalment, al començar la sisena lliçó, expressa de la forma clara possible el que ha estat la nostra realitat fins fa ben poc:

Qui no te diners està forçat a viure a crèdit; si no en te, cal que l’aconsegueixi; i, quan ho hagi fet, en tindrà molt més del que li caldria per al seu consum habitual.

Sembla que la majoria de banquers sabien francès i van llegir el llibre de Balzac abans que es traduís al castellà. És curiós com una cosa escrita fa gairebé dos-cents anys amb to irònic, pot haver arribat a ser costum generalitzada. I és que la realitat sempre supera les nostres fantasies més extravagants.

La Universitat de Zaragoza ha creat una nova càtedra en col·laboració amb una empresa francesa de nom Laboratoires Boiron SARL. El títol de la nova càtedra és “Càtedra Boiron d’investigació, docència i divulgació de la homeopatia”. Suposo que deu ser la 32ª càtedra que te la universitat en col·laboració amb empreses, perquè no crec que tota la Universitat de Zaragoza només tingui 32 càtedres.

No sé que en deuen pensar els demés catedràtics d’aquesta universitat de l’iniciativa del seu rector, però ja us anticipo el que en penso jo: Algú s’ha begut l’enteniment! No és que jo sigui precisament un defensor de l’industria farmacèutica clàssica (o alopàtica): les úniques substàncies tòxiques que m’he acostumat a prendre són el cafè, el té, el tabac i dosis moderades d’alcohol (en forma de Cardenal Mendoza si pot ser, l’únic cardenal amb el que mantinc bones relacions). Però el que succeeix amb tot això és el mateix que passa amb la religió: si no crec ni en la meva (que és la verdadera), cóm vols que cregui en la teva?

Tot aquest muntatge de la homeopatia està començant a donar molt bons resultats. Els Laboratoris Boiron de Lyon van facturar l’any passat (2009) una mica més de 500 milions d’euros amb un benefici net de més del 10% (59 milions). I, malgrat que a la seva web s’anuncien com paladins de la recerca i el desenvolupament, només es van gastar en aquest apartat una mica més de 4 milions d’euros (menys del 1% de les seves vendes), mentre que la malvada industria farmacèutica tradicional se’n gasta entorn un 10% de les vendes; per exemple, Pfizer: 15,7% (7.845 milions de dòlars); Bayer: 8,8% (2.746 milions d’euros); tot dades de l’any 2009. És a dir, si Boiron es gastés el mateix que la resta de l’industria en recerca, el seu benefici seria zero o negatiu.

Però clar, no podem comparar: no és el mateix haver de demostrar l’efectivitat d’un medicament per a que te l’aprovin les autoritats sanitàries, que vendre aigua destil·lada, que és, més o menys, el que fa Boiron. O potser sigui una barreja d’aigua destil·lada i alcohol: no sé ben bé com fan les dilucions (ni m’importa gaire).

El que sóc incapaç d’entendre és que el rector d’una universitat caigui en un ridícul d’aquestes característiques. I molt menys encara, quan t’assabentes de que el senyor M.J. López Pérez, rector magnífic, és doctor en Farmàcia! A mi ja m’explicarà quins beneficis pot reportar a la universitat el fet de crear una càtedra acientífica amb una empresa que no es gasta nu l’u per cent dels seus ingressos en investigació i que, a més, ha reduït aquesta despesa en un 35% respecte l’any anterior. Haurem d’estar al aguait dels progressos científics de la universitat en aquesta pseudociència.

Jo ja li he enviat un currículum al rector, oferint-me per a catedràtic d’alquimia. A la carta amb la que he acompanyat el meu currículum li dic el següent: “Els meus coneixements holístics i integradors em permeten fusionar sabers integrats per a obtenir una visió sistèmica que transcendeixi l’enfocament purament material sense renunciar a cap mena de fonts de consciència”. A que m’ha quedat bé! No volia espantar-lo amb un p… doctorat en matemàtiques, que, com tothom sap, no porten a cap lloc.

Suggereixo als meus lectors a fer el mateix oferint-se com a catedràtics de grafologia, d’astrologia, d’espiritisme o de qualsevol altra ciència ben establerta d’aquesta mena. El procediment és molt simple: la bústia a la que cal enviar els currículums és rector@unizar.es. També conec el cas de gent que, havent obtingut el diploma Boiron, que es podia obtenir a la web d’aquesta empresa omplint un qüestionari que no portava més de vint minuts, han enviat cartes a la Universitat de Zaragoza sol·licitant la convalidació dels seus profunds estudis homeopàtics.

Un altra postura, exempta de sentit del humor, és enviar cartes de protesta al rectorat de la universitat (exemples aquí i aquí), però probablement no rebreu ni tan sols resposta. I, a més, és molt probable que us tractin de la mateixa forma que fan els homeòpates quan atenen un pacient amb més diners que sentit comú: el reben amb una ampolla d’aigua a una ma i una gran factura a l’altra.

També cal reconèixer que lo de la Universitat de Zaragoza és un extrem: hi ha moltes universitats que ofereixen o han ofert màsters i postgraus d’homeopatia (entre elles la pròpia Universitat de Barcelona, la UNED, la de Sevilla, la de València, etc.). Suposo que els professor deuen ser tots titulats Boiron en vint minuts. I és que això de la ciència és molt dur!

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,100 hits

ENTRADES