You are currently browsing the category archive for the ‘cinema’ category.

El camp de concentració de Plaszow el va fer conegut la pel·lícula de Steven Spielberg sobre la novel·la de la llista de Schindler. Estava situat a pocs quilòmetres de Cracòvia i allà van ser deportats els jueus que van sobreviure a la ràtzia del gueto d’aquesta ciutat el març de 1943. El camp havia estat construït uns anys abans i havia albergat presoners de guerra soviètics i altres individus considerats perillosos pel règim nazi: opositors polítics (des de nacionalistes polonesos fins a socialdemòcrates), gitanos, homosexuals… Del camp no en queda res actualment: és un gran jardí amb un monument commemoratiu que varen fer edificar les autoritats poloneses anys més tard de la guerra.

Al camp es feien negocis. Tot i estar comandat per un individu especialment arbitrari i cruel, el capità Amon Goeth (esplèndidament interpretat per Ralph Fiennes al film), que es dedicava a matar presoners de forma imprevisible, alguns empresaris, com el propi Schindler, utilitzaven la ma d’obra esclava que els proporcionava el camp per a fer funcionar les seves empreses. Molts d’aquests empresaris, a més, tenien contractes de subministrament amb el propi govern nazi.

D’aquesta forma, el diner fluïa pel camp amb profusió. No deixa de ser irònic que el propi Amon Goeth, poc abans de ser detingut pels americans i entregat al govern polonès que el va jutjar i executar, fos detingut per la pròpia policia alemanya sota els càrrecs de corrupció i apropiació indeguda.

Un dels contractes, menys conegut que tenia un “empresari” del camp anomenat K. Walter, era el de fer càlculs matemàtics per a les forces aèries, la armada i el institut astronòmic de Berlín. D’aquest Walter no se’n sap gran cosa; devia ser un matemàtic que es va arrimar al poder nazi i va aconseguir que les autoritats d’ocupació de Polònia l’anomenessin director del observatori astronòmic de Cracòvia, una venerable institució fundada a finals del segle XVIII.

El meu llibre de logaritmes

Els primers presoners que va haver-hi al camp, construït el 1942, van ser russos capturats en l’Operació Barba-roja. I el tal Walter va veure que entre els presoners hi havia gent amb habilitats matemàtiques que es podien explotar per a fer taules astronòmiques. En aquella època no existien els ordinadors: tot el que es podia fer servir eren màquines electromecàniques de càlcul i, naturalment, les taules de logaritmes, que els joves d’avui en dia ja no deuen saber ni què són. Jo encara conservo el meu llibret de logaritmes del any 1968!

En aquestes condicions, qualsevol càlcul una mica complicat consumia quantitats ingents de temps i, clar, disposar de gent hàbil en aquest menester i, a més, barata, era un avantatge considerable.

El cas és que aquest Walter va veure l’oportunitat, o bé de guanyar diners, o bé de congraciar-se amb els caps del règim, i en poc temps va aconseguir que el contractessin per a fer càlculs d’aerodinàmica, de propulsió i altres que involucren equacions diferencials molt carregoses de computar si no disposes dels actuals ordinadors. Està constatat que a mitjans de 1944 s’havien acomplert càlculs d’interès militar, taules necessàries per a la industria i la recerca i s’havien fet algunes traduccions d’articles matemàtics russos. A partir d’aquesta època, i donada la proximitat del exèrcit rus a Cracòvia, l’activitat es va traslladar a Ravensbruck on encara es van calcular solucions numèriques per a equacions diferencials parcials connectades amb la recerca balística i es van confeccionar les taules de les efemèrides de Mart i Júpiter.

Aquesta activitat va ser tan efectiva que va arribar al despatx del Reichsführer Himmler, qui el 25 de maig de 1944, escrivia aquest memoràndum dirigit al general SS Oswald Pohl, cap de la Oficina Central Econòmica i Administrativa de les SS (la WVHA):

Entre els jueus que ara ens arribaran d’Hongria i entre els reclusos dels camps de concentració d’altres llocs, sens dubte hi ha d’haver una gran quantitat de físics, químics i altres científics. Estic donant instruccions al General SS Pohl, per a que situï en un camp de concentració, un centre de recerca científica en la que es pugui utilitzar l’experiència d’aquesta gent per a fer treballs estressants (no sé com traduir: menschenbeanspruchende), càlculs de fórmules que consumeixen molt de temps, treballs en dissenys específics i també per a fer recerca bàsica. La Ahnenerbe, en col·laboració amb l’Oficina de Seguretat del Reich, està contenta amb un centre similar que ha posat en marxa amb presoners russos, per a obtenir dades per a la indústria i la defensa, ja que considera aquests temes prioritaris i podem preguntar-los a ells.

Responsable General: General Pohl.

Director Científic: Coronel Wüst

Representant: Coronel Sievers

La inspiració valuosa de tota aquesta idea és del General Koppe

El general Koppe era en aquell moment el cap de la policia del govern d’ocupació de Polònia amb seu central a Cracòvia. Casualitat? Segurament no: segurament coneixia el treball d’en Walter.

Aquest institut pretesament científic que proposava Himmler es va acabar creant al camp de Sachsenhausen, però això ja serà objecte d’un altre post.

Curiós!

Fa uns dies parlava de Francisco Madrid i avui he trobat per pura casualitat que aquest home ja s’havia dedicat al cinema abans d’anar-se’n a Buenos Aires exilat. Va ser el guionista d’una pel·lícula de Josep Gaspar (del qui també havia parlat en el blog arrel d’un reportatge que va fer sobre la Setmana Tràgica).

He estat mirant pel Youtube, a veure si trobava algun fragment d’aquest film, però només he aconseguit trobar aixìo que veieu a continuació: un recorregut en tramvia per les Rambles, el Passeig de Gràcia i el carrer Gran de Gràcia.

És interessant veure la Barcelona de 1926 ja estava tan plena de gent com la d’avui. 

P.S. Per cert, el guió el devia fer per correspondència. Segons la biografia de Paco Madrid, el 1926 estava exilat a Paris (era la dictadura de Primo de Rivera).

Avui, quan sortia de l’estació de metro de Palau Reial. He vist un grup de quatre nois i noies, tots amb un jersei granat, camisa rosa i pantalons de panyo marengo, acompanyats per un segurata. Eren els revisors que la companya del transport públic de Barcelona posa per a controlar que tothom pagui el seu bitllet i suposo que sortien del metro per agafar el tramvia. Quan he passat pel seu costat ja he vist les maquinetes que porten per a validar els bitllets i altres andròmines penjades del cinturó que no sé per a que serveixen.

Mentre els avançava (jo anava la meva) no he pogut deixar de sentir dues o tres frases del que anaven parlant entre ells.

–          Hay demasiada gente que no paga el billete – ha dit un dels nois.

–          Claro – contestava una de les noies – pero, tu ¿porqué pagas? Porque tienes un trabajo, ¿no?

–          No creo que eso pueda ser una justificación…

No he pogut escoltar més. Però m’ha agradat saber que encara hi ha gent que es planteja els components morals de la seva feina. En aquest nivell, pot semblar que no té cap mena d’importància, però no és cert. Sempre és important preguntar-se sobre la “bondat” del que estàs fent.

Potser m’hauria passat totalment desapercebuda aquesta conversa si no hagués estat veient fa uns dies la pel·lícula Inside Job, que recomano vivament. És un reportatge sobre la gestació i els efectes de la crisi actual; força interessant.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser quan parla de la responsabilitat dels economistes acadèmics. Les altres responsabilitats, les dels banquers, dels reguladors, de les agències de qualificació, dels auditors i demés ja han estat prou tractades, i la pel·lícula tampoc aporta grans descobriments, però aquest aspecte dels acadèmics m’ha semblat més original. És un clar exemple de gent que no es qüestiona els principis morals a la seva feina.

Parlant amb e director de la Harvard Business School (o potser de la Columbia, ara no ho recordo bé) l’entrevistador li pregunta si demanen als seus professors que manifestin les empreses per a les que treballen, assessoren o són membres d’algun consell executiu o consultiu. El director diu que no. L’entrevistador, aleshores, li pregunta si no pot existir un conflicte d’interessos entre la docència, en principi imparcial, i la feina que desenvolupen fora de l’aula i que, en principi, ha de ser en defensa d’uns determinats interessos, els de la companyia per a la que treballen. El director considera que no existeix aquest conflicte; al contrari, considera que l’experiència en els negocis és un factor que pot millorar la docència.

La cosa es queda aquí i el reportatge continua parlant de les vinculacions empresarials i polítiques de notables professors de Harvard, Columbia, Brown, Berkeley i altres universitats importants dels USA. I, finalment, torna a aparèixer el nostre director mentre escoltem l’entrevistador preguntant-li que, si hagués d’anar al metge, consideraria o no consideraria important saber si el seu metge treballa per a tal o qual companyia farmacèutica o si té qualsevol altre mena de conflicte d’interessos. El director cau de quatre grapes al parany: diu que si.

Aleshores… no pot haver un conflicte d’interessos similar entre la docència de l’economia i el fet de treballar per a tal o qual gran corporació? El canvi a la cara del entrevistat és patent, mira cap a la seva esquerra, aixeca els ulls, corba les celles, tus, però no respon res de res.

Una de les millors imatges del film. Això, i els comentaris de Raghuram Rajam que va ser cap dels economistes del FMI entre el 2003 i el 2006.

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

Suposo que tenim memòria selectiva. I que aquesta característica deu ser congènita i no podem desfer-nos de ella. Avui, a la tele, amb tot això del terratrèmol del Japó, ha sortit un representant de Green Peace dient que el problema creat a la central nuclear de Fukushima el convertia en el segon accident nuclear més greu de la història.

No sé quins elements tenia aquest portantveu per a fer aquesta afirmació. És evident que l’accident més important, des de que es va generalitzar la producció atòmica d’energia, va ser el de Xernobil, l’únic accident de nivell 7 en l’escala internacional i que esperem que no es repeteixi, però el que el segueix en l’escala va ser el de Three Mille Island, de nivell 5 (hi ha també un accident de nivell 6 a una petita planta militar de la Unió Soviètica, però és de 1957, molt abans de que comencés el us civil d’aquesta energia).

Sembla com si ningú recordés l’accident de Three Mille Island del 1979. Three Mille Island és una central nuclear situada en una illa enmig del riu Susquehanna, a uns 30 quilòmetres al sud-est de la capital de Pennsilvania, Harrisburg. El Grup 2 de la Central va ser clausurat definitivament i, encara avui en dia, està sota vigilància especial. L’accident, una barreja d’errors humans i d’errors de disseny dels sistemes de control, va donar peu, més de deu anys després, a una pel·lícula, protagonitzada per Jack Lemmon, Jane Fonda i i un jovenet Michael Douglass amb barba, titulada “La síndrome de Xina”. És una de les pel·lícules de les que tinc un record més viu.

També recordo perfectament els titulars d’alguns diaris parlant de la catàstrofe nuclear, tot i que en aquells dies es parlava més de la investidura del primer govern constitucional posterior al franquisme que de qüestions internacionals.

Per a molts nord-americans, sobre tot de Pennsilvània,  aquell accident resta gravat en les seves memòries i, de fet, va significar el inici del declivi de l’industria nuclear, que va ser rematada sis anys després per Xernobil. Però, en general, ningú el recorda. Quan li esmentes a algú la Three Mile Island, el màxim que pots aspirar que et contesti és: “Hi ha moltes illes que deuen tenir tres milles”.

No entenc gens cóm és possible que s’hagi esvaït de la memòria col·lectiva un accident com aquell. Tinc algunes explicacions, però no sé si s’ajusten a la realitat. La primera d’elles fa referència a la idiosincràsia del poble americà, al seu pragmatisme: com que la companyia propietària de la central, va fer front al pagament de totes les indemnitzacions que van caldre, perquè seguir-se preocupant? També hi ha un factor de confiança en les institucions que no es donaria entre nosaltres, els llatins: si les autoritats de l’agència nuclear diuen que ja s’està fent tot el que cal per a tenir-ho controlat, perquè preocupar-se? I en aquest sentit, cal recordar que la descàrrega del combustible nuclear del grup accidentat, no es va acabar fins el 1990 (onze anys després del accident!) i que encara no fa dos anys, l’agència nuclear americana va prorrogar fins el 2034 el permís de funcionament del Grup 1 de la mateixa central nuclear.

En fi, lo de sempre: que no és el mateix un accident a Three Mile Island que a Bhopal. I, espero que tampoc ho sigui a Fukushima que, per cert, llegeixo ara que l’agència atòmica japonesa l’ha classificat de Nivell 4 (un nivell menys que Thre Mile Island) però que EL PAIS s’encaparra en classificar com el més greu,encara que, en el text parla del de Three Mile Island.

Segons uns investigadors de la Universitat d’Òxford i del University College de Londres, l’Estimulació Elèctrica Directa Transcranial (tDCS, Transcranial Direct Current Stimulation), augmenta les habilitats matemàtiques i els seus efectes perduren sis mesos després del tractament. Sembla una broma, però no ho és: podeu llegir l’article publicat a Current Biology fa uns dies:

Feu click a l'imatge per veure l'article

Pel que he llegit això del tDCS és una tècnica no invasiva (suposo que això vol dir que no et fiquen els elèctrodes dins del cap) en els lòbuls parietals; o sigui, que és com un electroshock moderat. Hi ha parts de l’article que no entenc, però pel que he entès, els subjectes de l’experiment s’han sotmès durant sis dies a les tècniques d’estimulació durant més de vuit hores diàries. I resulta que després d’això, es veu que sabien dir quant eren dos més dos més ràpid que abans de l’estimulació. Perdó: no tots, només un 20% dels conillets d’índies. Als demés, els hi costava el mateix temps que abans esbrinar quant donen dos i dos.

Potser seria una idea per al Conseller d’Educació: a veure si així millorem els resultats del nostre país en el informe PISA, en el que mai sortim gaire ben parats. En lloc de gastar-nos els diners formant professors de matemàtiques, ens els podríem gastar a ENDESA electrocutant adolescents.

Pensant-ho bé, he vist que la cosa te els seus inconvenients. ¿Què hauria jo de fer si enxampo un alumne fent-se el tDCS unes setmanes abans del examen? De fet, és com copiar a l’examen, oi? I, pitjor encara, cóm puc saber si algun alumne està estimulat elèctricament el dia de l’examen? D’altra banda, els recercadors han descobert que sis mesos després de l’estimulació les facultats matemàtiques són superiors, d’acord. Però, què passa sis anys després? Es queden tarit-tarot?

I encara més inconvenients: perquè només reaccionen al tDCS un 20% dels individus tractats? Potser l’altra 80% resulta que te les facultats matemàtiques al cul, i es requeririen altres tècniques.

I, per acabar, un altra de més grossa: i si descobrim que Perelman es va sotmetre a tDCS per aconseguir la demostració de la Conjectura de Poincaré… Què fem? Li traiem la medalla Fields? En aquest cas seria senzill perquè no la va anar a recollir, però podríem dir el mateix d’altres matemàtics que han fet descobriments originals, com Cohen i el forcing (a aquest li tinc una especial mania: mira que carregar-se la Hipòtesi del Continu!).

En fi, em sembla que continuaré aconsellant els estudiants que estudiïn per a treure bones notes i que es deixin estar de modernitats. Ara ja començo a no saber si és millor que coneguem com funciona el nostre cervell, perquè podria ser que convertissin la Taronja Mecànica en realitat. Kubrick: un profeta!

 

No se si m’ha donat un atac de melangia o de crua realitat: Només escolto ecos, només veig ombres.

I el pitjor del cas és que no se com saltar l’oceà (i menys com una pedra).

Des de que Jon Voight i Dustin Hoffman ja no són joves, no se en quina direcció vaig (anem).

El carrer Grenelle és un típic carrer de Paris, va fent una ampla corba seguint la curvatura natural del Sena. Comença a la vora dels jardins del Luxemburg, al costat sud del bulevard Saint Germain, i, després de creuar el bulevard Raspail, travessa l’esplanada dels Invàlids i acaba morint molt a prop del Camp de Mart. És un carrer parisenc típicament burgès i, fins i tot, aristocràtic. El propi Balzac hi situa el domicili d’alguns dels seus personatges més refinats: Beatrix de Rochefide o la vescomtessa de Beausèant. Alfred de Musset hi va viure durant molts anys, i potser alguna de les seves velles pedres ens podrien explicar els seus deliris amorosos amb George Sand.

Ara, com que tots els centres de les ciutats s’estan convertint en botigues, el carrer Grenelle no en podia ser una excepció i tots els seus  edificis de pisos tenen boutiques elegants al seus baixos. Resten, això si, uns quants palauets (no se perquè els parisencs s’encaparren en anomenar-los hôtels) que havien estat dels Bourbon-Condé, dels Martignac, dels Villars… i que avui en dia, s’han reconvertit en ambaixades, centres administratius o culturals (com el museu Arístides Maillol) o seus empresarials.

No sé perquè he començat parlant del carrer si l’únic que m’interessen són un parell dels seus habitants: Renée i Paloma. Del número 7. El número 7 del carrer de Grenelle, fa cantonada amb el carrer dels Saints-Pères i, de fet, no te porta al carrer Grenelle: s’hi entra pel carrer dels Saints-Pères, número 79. És un edifici elegant, de pedra, época Haussman, de cinc pisos i golfes. Les plantes nobles estan al segon i al cinquè pis, per damunt del qual hi ha les típiques golfes parisines amb les parets exteriors folrades de pissarra i amb els finestrals sobresurtin de la teulada.

Com deia, en ella hi viuen Renée i Paloma. Renée, passada la cinquantena, vídua, és la portera de l’edifici. No és una portera convencional: en lloc d’escoltar Belén Rueda, es dedica a llegir Tolstoi, Proust i Mankell (és millor Wallander que Salander?); té una comprensió raonable de l’obra de Marx (considera que La ideologia alemanya, és la seva obra cabdal) i pensa que Husserl és un nom més apropiat per a una marca d’aspiradores que no pas de fenomenòleg transcendental (que, per cert, no supera la prova de la pruna clàudia); en art, és més partidària dels flamencs que dels renaixentistes italians, mentre que en música, pica una mica de tot arreu: des de Purcell i Mozart (encara que el Confutatis la pugui espantar alguna vegada) fins a Eminem.

Com que de porteres d’aquestes no n’hi ha, es veu obligada a fer-se l’esquerpa i contestar sempre amb monosíl·labs als rics veïns de l’escala, els quals, malgrat els seus diners, no sempre saben conjugar bé els verbs. La Renée no vol arriscar-se a ser descoberta, per això sempre te encesa la tele, com si estigués veient qualsevol telesèrie barata.

La Paloma, dotze anys, amb tendències suïcides, és la filla dels rics i progrés veïns del segon pis. També amaga les seves habilitats, sobre tot davant sa germana una integrada e intel·ligent estudiant de l’École Normale Superiure, que no sap fer altra cosa que la guitza a sa germana petita. Paloma, per a abandonar aquest món, ha pensat en un autèntic espectacle de focs d’artifici i ja està preparant tot el muntatge per a que es parli de ella durant molt de temps. El que no ha tingut en compte és que a sa mare li hauran de triplicar la dosi de prozac.

Amb aquests personatges, i uns quants més, construeix la seva novel·la Muriel Barbery (La elegancia del erizo) qui deu ser una mena de fotocòpia de la pròpia Renée: viu al Japó, allunyada de qualsevol contacte amb la cultura francesa, no concedeix mai entrevistes, ni surt tampoc a la televisió.

És un llibre intel·ligent que val la pena llegir, encara que el seu final es desenvolupi en un altre popular carrer parisenc: la rue du Bac (de la que ja en parlaré un altre dia).

 *  *  *  *  *

Aquest juliol, en un seminari que estava, al fer la presentació d’un dels ponents, el director del seminari va dir de ell que tenia dues virtuts molt poc habituals en l’àmbit universitari: una, ja no la recordo, però l’altra era la humilitat. Està clar que hem d’aprendre de les Renées que hi ha per el món, de la Renée que, quan arriba l’esborrany de la tesi de la germana de la Paloma corregida pel tutor de recerca, li dona un cop d’ull i després d’uns minuts fa aquesta reflexió sobre el funcionament de la Universitat:

Si quieres hacer carrera, coge un texto marginal y exótico todavía poco explorado, insulta su sentido literal buscando en él una intención que el propio autor no había visto, defórmala hasta que parezca una tesis original, quema al hacerlo todos tus iconos, dedica un año de tu vida a este jueguecito indigno a expensas de la colectividad y envíale un mensajero a tu director de investigación.

Quanta raó!!

P.S. Seguint instruccions del meu director d’investigació, he de dir que la Renée també és una enamorada del cinema de qualitat. I, per damunt de tots els directors està, per a ella, Yasujirô Ozu.

M’havia oblidat de fer-ne esment.

Fa temps que no parlo del meu benvolgut? Max. Una recent lectura me l’ha fet rememorar.

Un reconegut filòleg jueu-alemany, Viktor Kemplerer, que va sobreviure per casualitat a l’holocaust i que va poder refer la seva vida a l’Alemanya Democràtica (per molt que ens vulguin pintar l’RDA com un país gris i fosc, també va tenir els seus intel·lectuals de talla) va escriure un llibre poc després d’acabada la 2a Guerra Mundial titulat LTI: Lingua Terti Imperii (1947). Kemplerer, cosí del conegut director d’orquestra del mateix cognom, va aconseguir sobreviure perquè la seva dona era ària i perquè, quan es va dictar l’ordre d’extermini total, incloses les parelles mixtes, el febrer de 1945, va coincidir amb el brutal bombardeig aliat de la ciutat de Dresde, on va residir tota la seva vida (fins el 1960 que va morir), i enmig del caos provocat pel bombardeig, va reeixir a desaparèixer el temps necessari fins l’acabament de la guerra.

El llibre no ha estat traduït al castellà fins fa ben poc. L’any 2001 el va publicar una petita editorial (Minúscula) en una edició ja introbable i l’any 2005 l’ha tornat a reeditar Círculo de Lectores amb el títol: LTI: La lengua del Tercer Reich, Apuntes de un filólogo.

Vola per damunt del llibre la coneguda hipòtesi de Sapir-Whorf, que no va ser popularitzada fins molt després (quan es van publicar les obres de Whorf el 1956). La hipòtesi ve a dir que el nostre coneixement del món està mediatitzat pel llenguatge: que la quantitat infinita d’experiències que rebem, el llenguatge les classifica en un nombre finit de categories semàntiques i que aquesta classificació és diferent segons el llenguatge que utilitzem. Malgrat que la hipòtesi va ser desacreditada per l’innatisme de Chomski, en els darrers anys ha tingut una certa revifalla: el mateix Rorty deia que encara que pensem que utilitzem el llenguatge per a descriure la realitat, la veritat és que el llenguatge forma part d’aquesta realitat. Potser ha estat per això que ha tingut interès la traducció del llibre de Kemplerer.

En aquest sentit (i ara escombro cap a casa) l’únic llenguatge que podria ser apropiat per descriure la realitat seria un llenguatge totalment formalitzat, en el que cada símbol correspongués unívocament a un objecte o una relació: el llenguatge matemàtic (he he). Clar que potser això també queda desacreditat quan pensem en el gavagai de Quine. Qui ha dit que el món havia de ser senzill?

El que fa precisament Kemplerer en el llibre és una anàlisi de les creacions i modificacions semàntiques operades en la llengua alemanya durant el nazisme. Interessantísima la seva entrada del terme Fanatisme, que els nazis van aconseguir desposseir de tota significació negativa: el que ells volien era exactament això, fanàtics.

No entraré en detalls del llibre, que en té, i molts. Com ja podeu imaginar, la possibilitat de crear paraules dobles i triples que dona la llengua alemanya és una font inesgotable de creació de significats, de categories semàntiques noves. Estaria pensant en això Orwell quan parla del Newspeak (la Novaparla) en la seva novel·la 1984? I actualment, en què pensem quan parlem de l’Eix del Mal o dels Actius Tòxics?

El cas és que va haver-hi un punt al llibre que em va fer esgarrifar: La seva dona (ària, jo ho he dit) havia agafat en préstec a la biblioteca un llibre del filòsof nazi Rosenberg (als jueus no els estava permès el préstec bibliotecari) i, en una de les seves habituals visites a la judenhaus, un policia li va preguntar (amb amabilitat) que hi feia aquell llibre a casa seva:

“Nunca, nunca en toda mi vida, un libro me hizo retumbar tanto la cabeza como el ‘Mito del siglo XX’ de Rosenberg. No porque supusiera una lectura extraordinariamente profunda, difícil de comprender o estremecedora para el alma, sino porque Clemens me golpeó durante varios minutos la cabeza con aquel tomo. (Clemens y Weser eran los torturadores especiales de los judíos de Dresde y se los solía clasificar como el ‘pegador’ y el ‘escupidor’).

-¿Cómo te atreves, cerdo judío, a leer un libro así? –gritó Clemens. Le parecía una profanación de la hostia. -¿Cómo osas tener una obra de la biblioteca de préstamo?”.

De fet, algunes fonts parlen d’un trio, format per Clemens, Weser i Schmidt, però Kemplerer només parla d’aquests dos. La sorpresa no va estar en l’anècdota, n’hi devien haver de molt pitjors en aquells anys, sinó en el nom dels policies: Clemens i Weser. Son els mateixos noms dels policies que persegueixen Max Aue pels assassinats de la seva mare i el seu padrastre!

Jo, en la meva imaginació, a Clemens i Weser els hi havia posat la cara d’Omar Shariff: ja recordareu la pel·lícula d’Anatole Litvak, La nit dels generals; en la que el major Grau (Omar Shariff) investiga l’assassinat d’una prostituta fins arribar a la conclusió que l’assassí és un general de l’exèrcit: el general Tanz (Peter O’Toole).

Font: Der Sipegel (1963) . . . . . . . . . . . . Era molt més guapo Omar Sharif

Ara els hauré de canviar la cara: el senyor Clemens (capità de les SS en aquells temps) va ser desnazificat per l’exèrcit britànic, però, amant de les martingales polític-policials com devia ser, va ser jutjat anys després per espionatge en favor del govern soviètic. Un llarg article al num. 30 de Der Spiegel del 1963 explicava la vida i miracles de Johannes Max Clemens, que va ser condemnat a vuit anys de presó, però que no va respondre pels seus crims de guerra. La foto que publica Der Spiegel de Clemens és notablement diferent a la d’Omar Sharif.

Perquè ha escollit Jonathan Littell aquests mateixos noms per als policies? El seu paper és el de venjadors del crim, d’Eumènides, d’Erínies… Perquè, doncs, atribuir-los el nom de dos reconeguts botxins? Quin missatge aporta Littell amb aquesta elecció?

No he trobat cap altra informació d’Arno Weser, el segon botxí citat per Kemplerer, però no defalleixo… ja caurà!

També m’he proposat la lectura dels diaris de Kemplerer de 1933 a 1945, el període nazi, però això ja són paraules majors: més de 2.000 pàgines. Si ho faig, ja comentaré.

El tema més rellevant del mes passat va ser l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín. No en vaig fer cap comentari, perquè és un tema que desperta en mi sentiments contradictoris. No voldria que ningú em qualifiques de nostàlgic, però he de reconèixer que encara continuo mantenint certa preferència per les economies planificades. Això no te res de dolent, crec; en definitiva és el que es reclama des de moltes instàncies com el Fòrum de Porto Alegre que, per cert, va iniciar precisament el seu sistema de pressupost municipal participatiu el mateix any 1989, sense que s’hagi fet cap celebració del seu 20é aniversari.

És curiós que en tots els articles i editorials que he llegit al respecte no es citi mai la, des d’el meu punt de vista, principal raó de la construcció del mur: l’existència d’uns 50.000 grenzgänger. Els grenzgänger eren gent que treballava i feia la vida a Berlín occidental però residien a Berlín oriental; un avantatge econòmic considerable per a ells, però una ruïna per al govern del sector oriental. També és cert que aquest no va ser l’únic motiu i que, amb el temps, el mur es va convertir en un símbol que ultrapassava els problemes financers que podien representar els grenzgänger per a les autoritats orientals.

Primera edició del llibre (1963)

Tampoc em vull fer pesat explicant els motius pels que no em convencia gens seguir les festes i els fastos d’aquest aniversari, però, com que alguna cosa s’havia de fer, vaig decidir tornar a llegir un llibre que ja m’havia agradat molt, que va ser escrit només dos anys després de la construcció del mur i en el que el mur acaba sent un dels protagonistes: L’espia que va sorgir del fred de John Le Carré, pseudònim de David Cornwell, un “funcionari d’afers exteriors” (espia?) del govern de sa graciosa majestat.

David Cornwell tenia aleshores poc més de trenta anys i havia publicat dues breus novel·les policiàques que havien passat més o menys desapercebudes, però aquesta es va convertir en un best seller sense pretendre-ho. La prova és que una primera edició autèntica d’aquest llibre no es troba per menys de mil euros: se’n va fer una tirada molt escassa l’any 1963, però en els mesos següents les re-edicions es van multiplicar tant, que van permetre que el senyor Cornwell abandonés el servei de sa graciosa majestat per a convertir-se en escriptor a plena dedicació. Fins ara.

David Cornwell (John Le Carré) quan tenia uns trenta anys. No feia gaire pinta d'espia, oi?

Suposo que unes de les virtuts del llibre és la de mostrar que els mètodes de l’espionatge (tant se val que sigui occidental com oriental) son incompatibles amb els valors de la civilització occidental. Els seus personatges, el més allunyat que et puguis imaginar de l’agent 007, en son lleument conscients (potser subconscients) i per això sempre estan debatent (i aparcant) els seus problemes morals.

Tant va ser l’èxit del llibre (a Espanya no es va publicar una traducció fins el 1973) que l’any 1965 es va fer la pel·lícula. Una adaptació molt ben realitzada per Martin Ritt, amb un immens Richard Burton de protagonista: Alec Leamas. L’escena inicial del ciclista passant pel Check Point Charlie és una transposició, fil per randa, de la novel·la.

No és una novel·la de bons i dolents, és una novel·la de gent que fa la seva feina, molt ben feta, amb el convenciment de la seva inutilitat. I l’única espurna d’esperança que pot sorgir, l’amor, acaba essent víctima de les circumstàncies. El més pur nihilisme.

Perquè va convertir-se en un èxit editorial? Probablement no ho sap ningú. Aquí a Espanya, per exemple, s’ha anat re-editant cada any fins fa ben poc. Jo aventuro la hipòtesi que un nodrit grup de gent estava farta de veure el món en blanc i negre, de dividir la humanitat (o, al menys, la civilització occidental) en bons i dolents. I van acollir el llibre com una demostració palpable que el gris ho envaeix tot; i que hi ha moltes tonalitats de grisos. I que, també a casa nostra, poden haver-hi grisos molt foscos.

Em sembla que molts ens sentim com Alec Leamas: peces d’una maquinària infernal que ens avoca a fer coses que, en un altra situació, no faríem. I aquesta identificació, potser va fer que una novel·la, probablement escrita com entreteniment, es convertís en un fenomen editorial sense pretendre-ho.

Aquest aniversari m’ha servit, si més no, per a rememorar un gran llibre.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 70.033 hits

ENTRADES