No sé si els historiadors han prestat prou atenció als aspectes industrials del holocaust. Està clar que l‘industria de la mort  massiva requereix tecnologies sofisticades. Un dels judicis que es van fer a Nuremberg va ser l’anomenat Procés IG Farben, en el que van ser acusats els directius d’aquesta potentíssima firma química que, entre altres coses, havia fabricat el Zyclon-B, el gas verinós que s’utilitzava a les cambres de gas dels camps d’extermini. De totes formes el judici es va centrar més en la col·laboració financera que va existir entre el règim hitlerià i la direcció de l’empresa que no pas en aquests aspectes més, diguem-ne, industrials.

Fa uns mesos s’ha inaugurat a la ciutat d’Erfurt (Turíngia, Alemanya) un museu memorial a l’antiga seu d’una altra fàbrica sinistra: la J.A. Topf und Söhne (Topf i fills). J.A. Topf va fundar una fàbrica metal·lúrgica a finals del segle XIX que amb el temps es va especialitzar en la producció de maquinària de combustió i de forns. Una de les seves especialitats era la fabricació de forns crematoris. La cultura de la cremació dels cadàvers, que ja existia entre els protestants en aquella època, va fer que aquesta fàbrica tingués una divisió dedicada a aquests menesters.

A començaments dels anys 30, la República de Weimar va dictar una sèrie de normes que havien de complir els processos de cremació (emissió de fums, soroll, olors, etc.) i això va fer que la divisió de crematoris de la Topf innovés el seu producte per a adequar-lo a les noves exigències legals. També, paral·lelament, va sorgir un nou mercat quan les funeràries van haver d’adaptar els seus forns crematoris, en moltes ocasions eliminant l’antic i comprant-ne un de nou.

Des de finals dels anys 30, la Topf va ser la més activa col·laboradora del Reich en la producció de crematoris “industrials”: quasi tots els crematoris d’Auschwitz van ser fabricats per la Topf and Sons. Després de la guerra, com que Turíngia va quedar sota la República Democràtica d’Alemanya, van ser els russos els qui van jutjar i condemnar els enginyers del tractament post-mortem de milions de persones. Quatre enginyers de la companyia van ser condemnats el 1948 a penes de 25 anys, tot i que el 1955 van ser alliberats els que van sobreviure al Gulag. No va ser el cas de Kurt Prufer, l’enginyer en cap de la divisió, que va morir al Gulag el 1952.

La fàbrica va ser confiscada per les autoritats soviètiques i va continuar fabricant maquinària fins poc després de la reunificació alemanya en que va ser abandonada ja que no va poder resistir l’onada de capitalisme neoliberal que li va venir al damunt. Des d’aleshores va estar abandonada i okupada successivament, fins que una Fundació i les autoritats municipals d’Erfurt han recuperat, recentment, l’edifici d’oficines i el pati per a convertir los en un museu de la memòria i centre de debats sobre la moralitat de la indústria.

Un dels documents que s’exhibeixen al museu és un memoràndum intern en el que Kurt Prufer, l’enginyer en cap, informa sobre una trucada telefònica del alt comandament de les SS sobre el tema dels crematoris.

La transcripció del document vindria a ser la següent (el meu alemany no és perfecte):

El tinent Krone truca per dir que ha estat convocat per a reunir-se amb el general Kammer (possiblement és un error ortogràfic i es refereix al general Kammler, un altre dels personatges sinistres) per a informar sobre la inspecció del crematori d’Auschwitz de la que va tornar ahir. El tinent no es va fer una idea clara de les instal·lacions d’Auschwitz i volia, per tant, informar-se sobre quants crematoris hi ha actualment en funcionament i el nombre de crematoris que estem construint allà i que estan pendents de lliurament.

Li he dit que, ara mateix, hi ha dos crematoris de dos forns en funcionament, amb una capacitat de 250 diaris. A més, ara tenim en construcció cinc crematoris triples amb una capacitat diària de 800. Avui i en els proper dies, han d’arribar dos crematoris més de vuit forns, redirigits des de Mogilev (un altre camp de Bielorússia) amb una capacitat diària de 800 cadascun d’ells.

El Sr. K, ha dit que aquest nombre de crematoris encara no és suficient i que hem de lliurar més crematoris tan aviat com sigui possible.

Per tant és convenient que vagi a Berlin el matí de dijous per a discutir les noves entregues amb el Sr. K. M’hauré de dur els documents sobre Auschwitz amb mi per a que les trucades d’urgència puguin ser silenciades d’una vegada per totes.

Hem concertat la visita pel dijous.

Quina prosa comercial més elegant! Si no fos que està parlant de cremar diàriament 2.650 cadàvers; 70.000 mensuals amb un 90% d’eficiència; 840.000 anuals. No m’estranya que els russos enviessin Prufer al Gulag… què menys?

Els germans Topf, el pare i fundador havia mort abans de tot això, Ludwig i Ernst (vegeu les inicials en el segell del memoràndu LT i ET), van córrer diferent sort. El gran, Ludwig, es va suïcidar el maig de 1945 mentre estava retingut pels nord-americans. El petit, Ernst, va passar per un procés de desnacificació (sic) sense cap judici i va poder crear una nova Topf and Sons a Weisbaden (República Federal) que després va traslladar a Mainz, però que, en no tenir tan bons clients, va fer fallida el 1963.

Del general Kammler no se’n ha sabut mai més res, el maig de 1945 va desaparèixer del mapa i va ser declarat mort a instàncies de la seva dona i alguns testimonis dubtosos. Hi ha qui diu que va passar per Barcelona en la seva fuita. Kammler també era enginyer i durant la República de Weimar havia estat funcionari en temes de construcció. Durant els darrers mesos del Reich va estar molt proper a Hitler perquè va ser el responsable de la construcció de les fàbriques soterrades on es fabricaven les V1 i V2 i dels laboratoris on treballava un altre enginyer exemplar: Herbert von Braun. Potser Kammler també va ser rescatat pels nord-americans i van aprofitar els seus amplis coneixements.

D’en Kammler en parla Max Aue: el pinta com un funcionari eficaç i entusiasta; un altre Eichman, vaja!