You are currently browsing the category archive for the ‘òpera’ category.

Enumerades sense seguir cap ordre en especial (i amb una mica de conya):

APRENDRE IDIOMES

FER UN CURS DE MICOLOGIA

ANAR A UN ESPECTACLE ERÒTIC

VEURE MOLTES NOCES

ADMIRAR ELS TALONS DE VERTÍGEN QUE ES GASTEN ALGUNES XICOTES

AGAFAR UN TREN DE RODALIES

VEURE FORMES EXÒTIQUES D’ESTENDRE LA ROBA

VISITAR ELS MEUS MATEMÀTICS PREFERITS

ADMIRAR OBRES D’ART (sic)

INTENTAR ACLARIR-ME AMB ELS NOMS DE LES ESTACIONS DEL METRO

I, FINALMENT, COMPROVAR QUE LES OBRES VAN LENTES A TOT ARREU

Anuncis

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

Quan jo tenia uns deu anys (corria l’any 1965) era un nen d’aquells que, aleshores, se’ls denominava “trasto”. No era maliciós, però feia cada malifeta que es cagava la burra. Jugava sol a estones, però quan les joguines es negaven a fer el que jo volia, les engegava a dida, amb greu risc per les parets i mobles de la casa. Era capaç d’estar assegut llegint o jugant algun joc de taula, però em removia a la cadira i arribava a llegir estant capdavall. Al cole m’avorria i necessitava fer “activitats addicionals” durant les classes, amb greus emprenyamentes dels meus profes que no comprenien els meus esforços per oferir als meus companys espectacles originals.

Lo del cole era especialment odiós. Em fa l’efecte que en els deu o dotze anys que vaig ser-hi, vaig ser el campió de les voltes al pati: cada dia em castigaven a fer-ne entre cinc i deu. Un dia vaig aconseguir que em tiressin pel damunt una olla plena de sopa bullint, amb la consegüent cremada de segon grau, dos dies al hospital i quinze dies al llit, canviant les gases dos cops al dia, amb un dolor que encara el sento ara.

Si tot això hagués succeït els anys 90’s, probablement els meus pares m’haguessin dut a un psiquiatra que m’hagués diagnosticat el trastorn de dèficit d’atenció i de hiperactivitat (TDAH), m’hagués omplert d’anfetas i de metilfenidat fins a les orelles i avui seria, probablement, addicte a la cocaïna i carn d’hospital psiquiàtric. Però en aquella època, al psiquiatra només t’hi portaven quan escanyaves algú, i a aquest extrem no hi vaig arribar mai (el màxim que vaig fer va ser alguna mossegada).

En comptes d’això, els pares van pensar que si el nen necessitava fer coses, el millor era que les fes. Com que el camp és molt saludable, els dissabtes (i els caps de setmana que toqués excursió) em tocava anar als escoltes. Els diumenges (si no tenia excursió) anava al Centre Lleidatà de Barcelona a fer classes de català i de sardanes. A les tardes, clar, anàvem a la Plaça Sant Jaume per exhibir els nostres progressos en això de la dansa. I els dies de cada dia? Com que el pare era molt aficionat a la música (el seu pare, i avi meu, havia estat company de Miquel Fleta), van decidir matricular-me en el Conservatori del Liceu. Com que no hi havia prou diners, ni espai a casa, per a comprar un piano, em van matricular d’acordió, que, en definitiva, no deixa de ser un piano petit amb una manxa com les de les bicicletes.

Total, que només sortir del cole, ja em veieu agafant el tren se Sarrià per anar, cames ajudeu-me, a les classes de solfeig i acordió que es feien al últim pis del teatre de la Rambla. Quan hi arribava, ja no podia dir ni fava del que havia corregut per arribar des de Sarrià fins allà i, aleshores, havia de pujar fins el cinquè pis, sense cap ascensor, a rebre la meva dosi de coneixements musicals.

A mi tot allò m’agradava. El solfeig el veia com una cosa ben construïda, quasi matemàtica, i anar descobrint les diferents facetes de l’escriptura i la construcció musical em semblava meravellós. El tema de l’acordió era un altra història: no tinc males mans, tinc els dits llargs i prims, i això em facilitava la digitació, que no feia malament. Però això d’haver d’assajar un parell d’hores a casa em posava de molt mal humor. I el pitjor de tot eren els dies d’examen. Als qui estudien piano no els hi fan portar el seu instrument per examinar-se, però els dels demés instruments havíem de portar el nostre de casa. Com que jo vivia pel barri de la Rivera, la millor forma d’anar al Liceu era a peu; i us asseguro que un Settimio Soprani de cent vint baixos pesa com una mala cosa. Quan arribava a la sala d’audició per al examen, encara tenia les mans vermelles d’haver estat transportant aquell monstre pels carrers Carders, Llibreteria, Call i Boqueria. I el pitjor de tot, era que jo sabia que, malgrat que no ho feia malament, em mancava aquella guspira de geni que s’ha de tenir per a donar-li sentit i sentiment a una interpretació musical. En definitiva, que era una interpretació acadèmica: sense equivocacions i sense esperit.

Va coincidir el meu ingrés a la Universitat amb la finalització dels meus estudis de solfeig i els quatre cursos d’acordió. I allà es va acabar la meva carrera musical. Després, molts anys més tard, em vaig comprar un piano, un Petrof d’una sonoritat subjugant, que encara toco de tan en tan per a no perdre el toc, tot i que, havent estudiat acordió, la meva ma esquerra està més acostumada als botons i als acords fets que a les tecles i haver de fer-los.

Quan parlo d’aquella època començo a pensar que potser hauria d’anar pensant en el meu ingrés al Museu d’Història Natural, al costat dels brontosaures.

Recordo la teva darrera Lucia.

I també recordo haver-te vist fa alguns anys pel teatre, mentre el teu marit, al front de l’oquestra, dirigia La Favorita.

Sic transit gloria mundi.

Ahir vaig anar al Liceu amb la família. A la meva família no els agrada gaire l’òpera, però tots els anys els convenço per anar a veure una funció del repertori clàssic. I, què més clàssic que Il Trovatore?

La meva filla li té uns especial predilecció. Val a dir que ella ha arribat a Il Trovatore per la via marxista (tendència Groucho). Una nit a l’òpera és una de les seves pel·lícules de capçalera: la deu haver vist desenes de vegades. Com molta gent, suposo: qui no recorda el camarot dels embolics o allò de la part contractant de la primera part?

L’experiència va ser una mica decebedora. Els responsables artístics del Liceu han aconseguit el que no s’havia vist mai: fer una òpera en versió de concert sense dir-ho. Han aconseguit la zero-escenografia, un escenari totalment buit en el que, de tant en tant, es canvia el ciclorama del fons, que, d’altra banda, res té a veure amb el que es representa. En definitiva que ens han deixat sense foc, sense presó, sense església, sense res de res. Ni tan sols surt una punyetera cadira en tota la representació.

Deu ser cosa de la crisi. Segurament aquesta escenografia és molt més barata que qualsevol altra cosa. Ja m’agradarà veure els comptes de la Fundació el proper exercici econòmic.

Menció apart mereix el vestuari, no sé si sorgit directament d’Star Trek. Tos els homes de negre i totes les dones de blanc. L’única pista per a diferenciar-los era que els partidaris de Ferran d’Antequera portaven les punyetes, el coll i el casc de color blau mentre els partidaris del compte d’Urgell els portaven de color vermell. Els gitanos no portaven ni punyetes, ni coll, ni casc: només el vestit (per dir-li alguna cosa) negre. Blau i vermell… colors dels que se’n poden extreure totes les reminiscències polítiques que vulgueu.

Foto: Gran Teatre del Liceu

En sortir, la meva filla estava indignada. Això que el trobador no estès ni tan sols a escena mentre cantava l’adéu a Leonora, li havia ensorrat la representació. Però clar, exigències de la zero-escenografia; si no hi ha presó, no pot haver-hi captiu: doncs que canti des de fóra l’escenari. Estic segur que en més d’una ocasió va tenir temptacions de fer allò del boogie-woogie que fa en Groucho mentre canten. Potser hauria amenitzat una mica l’espectacle. És el que té arribar a l’òpera per la via marxista.

Menys mal que els cantants van estar prou bé. Em va estranyar que no s’aplaudís més el Ferrando de Paata Burchuladze; ja sé que té un rol petit en l’obra, però va ser magistral. A més, és ell qui comença el drama explicant la història de l’anterior compte de Luna. Ja l’havia sentit fa uns anys (em sembla que en un Don Carlo) i és d’aquelles veus que t’impressionen. A més, va néixer la mateixa setmana que jo; jo dimarts i ell dissabte; ja m’agradaria tenir la seva veu.

No sé que té aquesta obra que la fa tan atractiva. L’argument no s’aguanta ni amb cola; de fet, és una de les múltiples variacions del que deia Oscar Wilde sobre l’òpera: un tenor que estima una soprano amb l’oposició d’un baríton. I, per acabar, afegeixo jo, una mica de sang i fetge. Però, la música… Manoi! La música! Si, fins i tot, la versió marxista te captivada la meva filla.

Potser era això el que volien posar de relleu els escenògrafs, la música. Prescindint de tot el demés. En fi… no se sap mai que hi ha al cap d’un escenògraf.

Potser sí que es gaudeix més de la versió marxista d’Otis B. Driftwood:



De fet, ja comptava que aquests dies a Nova York no tindria pas gaire temps per a fer turisme. Però una galipàndria imprevista encara m’ha reduït més el temps lliure del que disposava. No em penedeixo del viatge, ni molt menys! Ha acabat resultant d’allò més estimulant, tan des d’el punt de vista intel·lectual com pel simple plaer de gaudir d’una ciutat que sempre et sorprèn.

M’havia reservat un hotel a un barri de Queens, per dos motius: allunyar-me del sidral permanent que és el midtown i estar en un hotel petit en lloc dels monstres d’hotels amb més de mil habitacions que dominen el centre de Manhatan. L’elecció ha estat prou bé: l’hotel estava a menys de cent metres del metro i en vint minuts em podia plantar a Washington Square. La recepció estava dominada per xinesos i negres i el restaurant per colombians… tot molt cosmopolita, com correspon a una ciutat com aquesta. L’hotel no era estrictament familiar (tenia un centenar d’habitacions), però tothom ha estat molt cortés amb mi i m’han ajudat en tot el que els he demanat. I, tot això, a meitat del preu que es paga a Manhatan. I, el que és més important, quan sorties al carrer, veies pares portant els fills a l’escola o gent que enfilava cap al metro per anar a treballar: tot com a casa.

Aquest cop he aprés unes quantes lliçons que no estaven en el meu manual de viatge.

La primera, i més important, és que no convé ressuscitar els mites de la infantesa i la joventut. El concert de Bob Dylan va ser més aviat un concert d’heavy metal; em van agradar molt més els teloners, un conjunt anomenat Dion, que tocaven rock’n roll clàssic, que no pas Bob Dylan and his band. Menuda banda: tots amb setanta anys i fotén més soroll que els quinceañeros. Això si, el teatre on tocava era per a veure’l. El United Palace Theatre està a Broadway, però allà on cristo va perdre el gorro i no el va anar a buscar; això si: és una joia (sic) arquitectònica. Una guia de turisme el qualificava d’estil Cambodjà neoclàssic (apa?), però el crític David Dunlap diu que és “Bizantí-romà-indo-hindú-sino-moro-persa-eclèctic-rococó-deco”. Tota una troballa, allà al bell mig del Harlem hispà.

El divendres em vaig començar a trobar malament, però encara no tenia febre, així que vaig poder anar a l’òpera tal com tenia previst. Al Metropolitan feien Il Trittico de Puccini. De fet, son tres òperes curtes d’un sol acte, de les que ja en coneixia dues: Suor Angelica i Gianni Schichi. L’altre, Il Tavarro, cal reconèixer que és més fluixeta i potser per això es representa menys. Les entrades que teníem eren de luxe: centre de la segona fila del galliner. Aquí vaig aprendre dues lliçons més:

  1. No sé per què coi ens vam entestar a Barcelona en reconstruir el Liceu exactament tal com era, quan podíem haver optat per fer un teatre d’òpera modern en el que totes les localitats tinguin una visibilitat acceptable.
  2. Es poden fer escenografies tradicionals de les òperes sense que resultin carrinclones, cosa que els responsables de programació del nostre teatre semblen no entendre.

El diumenge, que era el dia que més temps lliure tenia estava fatal: una mica de febre, mucositat, malestar… Al costat mateix de l’hotel tenia una farmàcia i mig amb gestos, mig amb paraules, em vaig fer entendre (què difícil es explicar una malaltia en un idioma que no és el teu!) per a que em donés un xarop per a la tos i paracetamol per al malestar. Uns col·legues tenien entrades per anar a veure el basquet (Knicks-Celtics) i m’havien dit d’anar-hi. Com que el partit era a la una del migdia i podia arribar al Madison Square Garden sense haver de sortir al carrer (de la Penn Station s’entra directament al pabelló) vaig pensar que podia ser una bona idea.

Va ser l’única cosa que vaig fer diumenge. Un partit de basquet als USA no és com a Europa: mentre aquí duren una hora i mitja a tot estirar, allà va durar més de tres hores i durant tot el temps, el públic no para de menjar: pop-corn, hot dogs, nachos, pizza… tot el que us pugueu imaginar. Nosaltres estàvem a les localitats barates (les butaques verdes), però els que estaven a les localitats més cares (les butaques vermelles) tenien fins i tot gent que els hi portaven les comandes de menjar a la butaca. Jo diria que deu ser semblant al que es feia al circ romà.

No em feu gaire cas perquè encara estic amb el jet lag i se’m tanquen els ulls per moments. Potser millor que ho deixi aquí i ja continuaré aquesta desordenada crònica en un altre moment.

Demà me’n vaig a Nova York. No sé si em quedarà gaire temps per a escriure. M’he buscat entreteniment per als vespres: un dia a l’òpera un altra concert de Bob Dylan, algun musical… potser West Side Story. Massa “classicorro” potser, ja ho sé, però que voleu?

Això de Dylan és una clara concessió a la melangia: quan era adolescent volia ser com una pedra del camí. Ara passats els anys potser podria dir que ho he aconseguit. De fet, què és ser com una pedra del camí? I, com es truca a la porta del cel?

Benjamin ja va dir que el fet que l’art es podés reproduir de forma massiva, canviava el propi concepte d’art. No sé perquè continuem siguen tan mitòmans per anar a concerts de gent de la que ens sabem totes les seves cançons de memòria perquè les tenim al menjador de casa i ens les posem quan ens ve de gust.

En fi, alguna cosa deu quedar del concepte d’art en els recitals directes per a que atraguin a la gent; o en els quadres dels museus, si no estarien buits. No fa pas tants anys, quan jo era menut, els llibres de l’escola només portaven quatre fotos en blanc i negre. Com explicar tot el que hi ha al darrer de El naixement de Venus o de Las Hilanderas a un xaval de tretze o catorze anys amb una foto dolenta en blanc i negre?

Recordo la primera vegada que vaig veure Las Hilanderas al natural. Havíem anat de vacances amb els pares a Madrid, la visita al Prado era obligada. Jo devia tenir dotze o tretze anys (potser catorze), i recordava el quadre perquè estava en algun dels meus llibres del que aleshores es deia batxillerat elemental (dels 11 als 14 anys). El quadre en si, no és precisament una festa de colors; al contrari: és més aviat tenebrós, colors ocres i terra, vermells molt esmorteïts… Però recordo que em van ressonar les paraules del meu professor: el quadre té tres capes: davant, les dones treballant, darrera, l’escena mitològica i, a la paret del fons, el tapís.

No sé perquè, però quan penso en aquest quadre sempre l’imagino en blanc i negre, tot i que l’última vegada que vaig estar a Madrid el vaig veure restaurat i amb colors més vius del que jo recordava.

M’agradaria passar-me pel Metropolitan Museum, però el tanquen a les 17:30. Només obre fins a les 21:00 els divendres i dissabtes i no sé si hi podré anar. Em sembla recordar que hi havia una bona col·lecció d’impressionistes francesos; a part, clar, dels fruits de l’expoli a les cultures de tot el món, incloent-hi l’europea. El primer cop que hi vaig anar em vaig quedar de pedra, mai més ben dit, quan vaig veure la tomba d’Ermengol, Compte d’Urgell. No em queixo, segurament algun mossen va poder arreglar el sostre de la seva esglèssia, tot ple de forats, amb els diners que li va donar algun ric americà pel monument funerari.

És una pena que hi hagi d’anar aquesta setmana i no la següent. Hagués pogut veure en viu i en directe el paroxisme de la societat de consum: el Black Friday, que aquest any serà el dia 27 (Thanksgiving day és el 26). Ja no hi serè, hauria estat força divertit veure la gent comprant desesperadament durant les 24 hores del dia.

Ahir, nit d’insomni. No em passa gairebé mai, però hi ha dies que em poso al llit i no hi ha manera d’agafar el son. Quan han passat vint o vint-i-cinc minuts, ja estic avorrit de buscar la posició més adequada per abraçar Morfeu i, aleshores, m’aixeco i em poso a llegir. Si no pots dormir, el millor és aprofitar el temps.

Havia estat al Liceu veient l’Arbore di Diana i, si he de ser franc i a risc que l’intelligentsia es mofi de mi, no em va agradar. No sé que em passa amb les òperes barroques, no acabo de connectar amb elles; ni temàtica ni musicalment. I això que Martini l’Espagnuolo diuen que va arribar a ser tan cèlebre com Mozart, però no és el mateix. Les xorrades que fan les Dianes i els Amors, potser eren escandaloses a la seva època, en la que allò era el més semblant al music-hall actual que podien fer; però em resulta impossible posar-me en la pell d’aquell espectador de finals del XVIII interpretant la mitologia clàssica a la seva manera.

De totes formes el meu insomni no crec que tingués res a veure amb l’espectacle que havia vist: altres coses molt pitjors he anat a veure i no m’han produït aquest efecte. I, a la fi i a la cap, les veus i la interpretació no van ser dolentes. Suposo que els meus rars episodis d’insomni són atzarosos; de tan en tan el meu cervell es nega a desconnectar-se. Es com quan polses el botó “apagar” del windows i l’ordinador es rebel·la i no fa res de res, fins que acabes pitjant l’interruptor i enviar-ho tot en orris.

Com que jo no tinc cap interruptor que em desconnecti, no puc aplicar la solució Bill Gates. I, aleshores, llegeixo. En aquests casos trio, o bé una novel·la clàssica que ja tinc llegida per rellegir-ne algun tros, o bé alguna curteta que pugui llegir d’una tirada. Els volums de contes són especialment benvinguts perquè pots deixar-los en qualsevol punt sense estar pendent del desenllaç.

Ahir (potser hauria de dir avui a la matinada perquè vaig estar fins a les quatre), li va tocar a La amaba d’Anna Gavalda. Tot i que coneixia l’èxit d’aquesta autora francesa, no havia llegit mai res d’ella i aquesta petita novel·la estava per casa des de fa temps. Ja no recordo qui me la va regalar.

No sé si la traducció és prou encertada; en algun moment em donaven ganes de llegir l’original francès, i això no és bon símptoma. Tot i així, la novel·la es llegeix fàcilment, està feta de frases breus, contundents; no hi ha descripcions, tot és diàleg. Un llarg diàleg entre dos gairebé desconeguts, familiars polítics entre ells, en el que parlen de la vida: de la transcorreguda, però també de la per vindre. Els seus afanys, els seus somnis i les seves frustracions, l’amor i el sexe, tot això, i més, vist per dues persones d’una edat molt diferent.

La resta de personatges de l’acció només sorgeixen al fil de la seva conversa i no són, per tant, personatges, sinó la imatge que en tenen d’aquests els dialogants, que no ha de coincidir pas per força. I comencen els jocs: què vaig fer i què hauria d’haver fet? Un conte moral? Doncs en part, potser si. Una discussió sobre si és més apropiat el seny o la rauxa en la nostra vida quotidiana. Narrada amb agilitat, quasi teatre en estat pur. L’única indicació sobre l’habitació en la que estant parlant, és que té una llar de foc; jo vaig imaginar una casa de fusta, amb una escala per pujar a les habitacions, grans porxos i uns butacons de pell davant el foc. La cuina, americana, amb un taulell per a separar-la del menjador i a on preparar els wiskyes. Però podria ser de qualsevol altra forma.

Una lectura de dues hores i escaig força engrescadora. M’apunto l’autora, hauré de comprar algun altre llibre seu.

 

NOTA IMPORTANT

Avui he llegit al diari que el Departament de Comerç dels Estats Units multarà amb 7.500 dòlars a qualsevol blogger que rebi compensacions per emetre les seves opinions i no ho posi de manifest en el seu blog. Jo he de confessar que no he rebut (fins ara) cap compensació per part de ningú, però que estic obert a negociar amb qualsevol que em vulgui mantenir.

Un dels gran avantatges d’anar-se fent gran, és que pots dir qualsevol impertinència mitjanament graciosa i tothom la celebra com una gran enginyositat.

Sic transit gloria mundi

Ahir, el senyor Malcolm McDowell, que ja té edat per a ser jubilat i que córrer aquests dies per Sitges, va dir que l’única preocupació que tenia quan estava rodant La taronja mecànica era el catering. Va afegir que l’esmorzar que els servien cada dia era molt dolent, com el de tots el caterings anglesos, i que no podia deixar de pensar-hi. Quan el periodista, una mica sorprès d’aquesta afirmació pour épater les bourgeois, va voler incidir en el tema, en Malcolm es va reafirmar, dient que tothom es pensa que els actors del film haurien d’estar reflexionant sobre el paper de la violència en la societat moderna i totes aquestes coses, però que això no és cert; que els actors fan la feina pel que els paguen, i punt.

Ignoro si això deu ser cert o només es tracta d’una sortida enginyosa d’un personatge que ha deixat imprès per a sempre a la història del cinema el seu paper d’Alex de la novel·la d’Anthony Burgess. En qualsevol cas, m’ha fet pensar sobre com fem (o sobre com faig jo) les nostres feines: és d’una forma mecànica, un hàbit o, més aviat, pensem i reflexionem sobre el que fem?

D’una banda, és clar que no et pots estar qüestionant a cada moment allò que fas; si fos així, acabaries per a no fer res. Però, d’altra, també és evident que no pots fer les coses sense pensar-les ni que sigui mínimament: podries obtenir un nyap. Per tant, l’afirmació d’en Malcolm no deixa de tenir algun punt de veritat.

No obstant, quan es va fer el film, l’actor no tenia ni trenta anys i si hagués fet aquestes declaracions en aquell moment tothom l’hagués pres per un jove actor frívol sense cap sentit del seu ofici, mentre que fetes ara, quaranta anys més tard, són celebrades com una enginyositat, digne d’un gran actor.

Ho he de tenir en compte. Ja m’estic apropant a l’edat d’en Malcolm i això vol dir que jo també podria anar introduint en les meves converses (potser també a les classes) alguna afirmació d’aquestes “rebentadores”. M’he posat a pensar una mica per a tenir-ne un repertori, que tampoc es tracta d’anar-les improvisant, i m’han sortit unes quantes com aquestes:

  • Allò verdaderament important en qualsevol teoria econòmica és la seva bellesa.
  • El Die Hölle Rache tampoc és tan difícil d’interpretar.
  • Quan totes les eines de planificació empresarial ens fallen, tampoc cal preocupar-se gaire: en definitiva, només parlem de diners!
  • La Història és l’estudi de la gent morta.
  • Les matemàtiques són absolutament irrellevants: sempre depenen d’un sistema axiomàtic del que mai podrem demostrar-ne la consistència.
  • Me’n vaig a dormir d’hora. A vegades, només apagat el llum, els meus ulls es tanquen tan ràpid que no tinc temps ni de dir-me a mi mateix: em dormo.
  • És evident que Matisse (o qualsevol altre pintor modern) no té garvistan.

En aquest darrer cas, cal estar segur que estaràs suficientment lluny quan l’oïdor se n’adoni que la paraula “garvistan” no existeix.

El proper dijous, dia 1 d’octubre, tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels guardons Ig Nobel que premien aquelles recerques que, primer fan riure, i després fan pensar. A primera vista, podria semblar que el que es premia en aquest acte és la recerca sobre fets trivials; però, que és un fet trivial? La caiguda d’una poma d’un pomer, també és un fet trivial. No podem saber quanta de la recerca fonamental important s’ha fet arrel d’un fet trivial. El senyor Robert Mattheus ho explica molt bé, amb molts més exemples, en un recent article a The National.

La cerimònia, com en anys anteriors (és la dinovena edició), tindrà lloc al Sanders Theatre de la Universitat d’Harvard i començarà, puntualment, a les 17:15. Com que serà transmesa per webcast, la podrem veure en directe, encara que l’horari serà una mica intempestiu: la 1:15 de la nit (aquí a Europa ja serà dia 2).

La cerimònia, anàrquica com sempre, serà conduïda pel conegut matemàtic franco americà Benoit Mandelbrot (el pare de la geometria fractal) i comptarà amb la presència de coneguts premis Nobel (autèntics, hehe) com Paul Krugman i Martin Chalfie (2008: economia i química), Orhan Pamuk (2006 literatura), Roy Glauber (2005 física), Frank Wilczek (2004 física), i altres.

Segons els organitzadors, la majoria dels deu premiats estaran presents a la cerimònia, tot i que, al contrari dels premis nobels suecs, no es coneixen els seus noms fins a l’entrega del premi.

La meva candidata per al premi Ig Nobel d’economia és la senyora Camelia Kuhnen, de la que ja vaig parlar en aquest blog i que vaig proposar com a candidata pel seu treball sobre la determinació genètica del risc financer.

Per amenitzar la jornada es compta amb els següents espectacles:

  1. Abans de començar (a les 18:45), i a l’entrada del teatre, el Boston Squeezebox Ensemble interpretarà peces d’òpera a l’acordió.
  2. L’acte començarà (puntualment) amb un concert especial: el Risk Cabaret Concert interpretat pels Penny-Wise Guys.
  3. I, durant els descansos, es farà l’estrena mundial de l’òpera en quatre actes The Big Bank Opera, amb músiques de Beethoven i Rossini i lletra de l’editor de la revista AIR, Marc Abrahams. Serà interpretada en els seus papers principals per Maria Ferrante i Ben Sears, acompanyats al piano per Branden Grimmett i dirigits per David Stockton. Alguns dels guardonats interpretaran petits papers a l’òpera.

A continuació podeu veure algunes de les sessions d’assaig d’aquesta òpera que, probablement, no serà un èxit mundial però que promet bones vibracions.

Qui pot ser més estúpid? Els diners a Júpiter.

La part més acadèmica de l’acte, estarà composada per les ja tradicionals lliçons 24/7 (24 segons per fer una completa descripció tècnica del tema i 7 paraules per fer-ne un resum clar i senzill que tothom pugui entendre). Aquest any estaran a càrrec de Wade Adams (sobre nanotecnologia), Stephen Wolfram (sobre el geni), Paul Krugman (sobre economia) i Deborah J Anderson (sobre contracepció). La lliçó inaugural (60 segons) correrà a càrrec, com ja s’ha dit de Benoit Mandelbrot (sobre el tema central de l’acte: Risc). Això dels 24 segons no és cap broma: un cop transcorregut aquest plaç, surt a l’escenari una nena d’uns dotze o tretze anys (a poder ser amb veu de pito) dient que s’avorreix molt i que vol que s’acabi ja. Naturalment, durant la cerimònia es poden llençar avions de paper als presentadors i guardonats: de fet, els propis organitzadors encoratgen els assistents per a que ho facin.

Amb la finalitat d’evitar demandes innecessàries, l’acte estarà monitoritzat pel conegut advocat neoiorquès, William J. Malloney, que preservarà l’acte de sons, paraules, imatges i “pensaments” impropis u ofensius.

Les conferències informals (hi ha alguna cosa formal en tot això?) tindran lloc el dissabte, dia 3 d’octubre a l’edifici 10 del Massachusets Institute of Technology (MIT). Seguint al peu de la lletra la màxima de que lo bó, si és curt, es dues vegades bó, els guardonats disposaran de cinc minuts per exposar el que han fet i perquè ho han fet, responen després a unes poques preguntes de l’audiència. L’accés a les lliçons informals és gratuït, però l’espai és molt limitat. No està prevista la seva transmissió per webcast, o sigui que haurem d’esperar a veure-les al canal del youtube de la revista.

.

P.S.

Podeu veure la cerimònia de l’any passat sencera aquí (1 h 44 m). Va estar dedicada al tema: Redundància.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69.493 hits

ENTRADES

Anuncis