Fa temps que no parlo del meu benvolgut? Max. Una recent lectura me l’ha fet rememorar.

Un reconegut filòleg jueu-alemany, Viktor Kemplerer, que va sobreviure per casualitat a l’holocaust i que va poder refer la seva vida a l’Alemanya Democràtica (per molt que ens vulguin pintar l’RDA com un país gris i fosc, també va tenir els seus intel·lectuals de talla) va escriure un llibre poc després d’acabada la 2a Guerra Mundial titulat LTI: Lingua Terti Imperii (1947). Kemplerer, cosí del conegut director d’orquestra del mateix cognom, va aconseguir sobreviure perquè la seva dona era ària i perquè, quan es va dictar l’ordre d’extermini total, incloses les parelles mixtes, el febrer de 1945, va coincidir amb el brutal bombardeig aliat de la ciutat de Dresde, on va residir tota la seva vida (fins el 1960 que va morir), i enmig del caos provocat pel bombardeig, va reeixir a desaparèixer el temps necessari fins l’acabament de la guerra.

El llibre no ha estat traduït al castellà fins fa ben poc. L’any 2001 el va publicar una petita editorial (Minúscula) en una edició ja introbable i l’any 2005 l’ha tornat a reeditar Círculo de Lectores amb el títol: LTI: La lengua del Tercer Reich, Apuntes de un filólogo.

Vola per damunt del llibre la coneguda hipòtesi de Sapir-Whorf, que no va ser popularitzada fins molt després (quan es van publicar les obres de Whorf el 1956). La hipòtesi ve a dir que el nostre coneixement del món està mediatitzat pel llenguatge: que la quantitat infinita d’experiències que rebem, el llenguatge les classifica en un nombre finit de categories semàntiques i que aquesta classificació és diferent segons el llenguatge que utilitzem. Malgrat que la hipòtesi va ser desacreditada per l’innatisme de Chomski, en els darrers anys ha tingut una certa revifalla: el mateix Rorty deia que encara que pensem que utilitzem el llenguatge per a descriure la realitat, la veritat és que el llenguatge forma part d’aquesta realitat. Potser ha estat per això que ha tingut interès la traducció del llibre de Kemplerer.

En aquest sentit (i ara escombro cap a casa) l’únic llenguatge que podria ser apropiat per descriure la realitat seria un llenguatge totalment formalitzat, en el que cada símbol correspongués unívocament a un objecte o una relació: el llenguatge matemàtic (he he). Clar que potser això també queda desacreditat quan pensem en el gavagai de Quine. Qui ha dit que el món havia de ser senzill?

El que fa precisament Kemplerer en el llibre és una anàlisi de les creacions i modificacions semàntiques operades en la llengua alemanya durant el nazisme. Interessantísima la seva entrada del terme Fanatisme, que els nazis van aconseguir desposseir de tota significació negativa: el que ells volien era exactament això, fanàtics.

No entraré en detalls del llibre, que en té, i molts. Com ja podeu imaginar, la possibilitat de crear paraules dobles i triples que dona la llengua alemanya és una font inesgotable de creació de significats, de categories semàntiques noves. Estaria pensant en això Orwell quan parla del Newspeak (la Novaparla) en la seva novel·la 1984? I actualment, en què pensem quan parlem de l’Eix del Mal o dels Actius Tòxics?

El cas és que va haver-hi un punt al llibre que em va fer esgarrifar: La seva dona (ària, jo ho he dit) havia agafat en préstec a la biblioteca un llibre del filòsof nazi Rosenberg (als jueus no els estava permès el préstec bibliotecari) i, en una de les seves habituals visites a la judenhaus, un policia li va preguntar (amb amabilitat) que hi feia aquell llibre a casa seva:

“Nunca, nunca en toda mi vida, un libro me hizo retumbar tanto la cabeza como el ‘Mito del siglo XX’ de Rosenberg. No porque supusiera una lectura extraordinariamente profunda, difícil de comprender o estremecedora para el alma, sino porque Clemens me golpeó durante varios minutos la cabeza con aquel tomo. (Clemens y Weser eran los torturadores especiales de los judíos de Dresde y se los solía clasificar como el ‘pegador’ y el ‘escupidor’).

-¿Cómo te atreves, cerdo judío, a leer un libro así? –gritó Clemens. Le parecía una profanación de la hostia. -¿Cómo osas tener una obra de la biblioteca de préstamo?”.

De fet, algunes fonts parlen d’un trio, format per Clemens, Weser i Schmidt, però Kemplerer només parla d’aquests dos. La sorpresa no va estar en l’anècdota, n’hi devien haver de molt pitjors en aquells anys, sinó en el nom dels policies: Clemens i Weser. Son els mateixos noms dels policies que persegueixen Max Aue pels assassinats de la seva mare i el seu padrastre!

Jo, en la meva imaginació, a Clemens i Weser els hi havia posat la cara d’Omar Shariff: ja recordareu la pel·lícula d’Anatole Litvak, La nit dels generals; en la que el major Grau (Omar Shariff) investiga l’assassinat d’una prostituta fins arribar a la conclusió que l’assassí és un general de l’exèrcit: el general Tanz (Peter O’Toole).

Font: Der Sipegel (1963) . . . . . . . . . . . . Era molt més guapo Omar Sharif

Ara els hauré de canviar la cara: el senyor Clemens (capità de les SS en aquells temps) va ser desnazificat per l’exèrcit britànic, però, amant de les martingales polític-policials com devia ser, va ser jutjat anys després per espionatge en favor del govern soviètic. Un llarg article al num. 30 de Der Spiegel del 1963 explicava la vida i miracles de Johannes Max Clemens, que va ser condemnat a vuit anys de presó, però que no va respondre pels seus crims de guerra. La foto que publica Der Spiegel de Clemens és notablement diferent a la d’Omar Sharif.

Perquè ha escollit Jonathan Littell aquests mateixos noms per als policies? El seu paper és el de venjadors del crim, d’Eumènides, d’Erínies… Perquè, doncs, atribuir-los el nom de dos reconeguts botxins? Quin missatge aporta Littell amb aquesta elecció?

No he trobat cap altra informació d’Arno Weser, el segon botxí citat per Kemplerer, però no defalleixo… ja caurà!

També m’he proposat la lectura dels diaris de Kemplerer de 1933 a 1945, el període nazi, però això ja són paraules majors: més de 2.000 pàgines. Si ho faig, ja comentaré.