You are currently browsing the tag archive for the ‘personal’ tag.

Sempre diuen allò de que segones parts no són pas bones…

Amc

No sé que en sortirà de tot això, parò si no es prou bo, tampoc serà gaire dolent. Potser la comparació amb la Caputxinada del 1966 és massa optimista… o potser no… Les époques són diferents, clar… Però avui, com aleshores, no fa falta un cop de timó?

Quan el camí que seguim ens porta on ens porta, no és normal pensar en altres itineraris? La pregunta que sempre queda sense resposta és: quantes coses cal canviar per anar a l’altra via? És a dir: N’hi ha prou amb cosmètica o cal un lifting total?

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Aquest acrònim tan estrany que dona títol a aquest post és la meva solució a la crisi. Solució que penso patentar perquè que espero doni els seus fruits; potser em jubilo cobrant royalties.

En definitiva tothom està parlant del BCE, de la UE, de FROB i de la “prima del risc” (que és la cosina d’un amic meu que és diu Risc). Com que ja ningú sap de què va el tema doncs: R R R G :

Ressucitem Robespierre; Restablim la Guillotina!

La majoria dels polítics ja tenien la seva ética bastant compromesa; però ara comencen a comprometre la seva estètica amb els “Que se jodan!” i altres agudeses…

Fins que no fem net, com van fer els francesos entre 1789 i 1795, això no te solució.

Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.

El carrer dels Capellans de Barcelona era, fins fa pocs anys, un carreró estret i ple de giragonses. Sembla ser que l’Ajuntament hi va instal·lar, fa alguns segles, una escola per a cecs: no va ser cap mala idea, ja que si els vidents només hi podien caminar a les palpentes per la seva poca llum, els cecs no hi havien de trobar cap dificultat especial.

Avui en dia, en tirar a terra unes quantes cases, s’han obert les places d’Isidre Nonell i del Vuit de Març que li han fet canviar el seu aspecte de forma considerable. Per una banda, el carrer s’obre fins a Duran i Bas, just davant de la Balmesiana (abans no hi arribava) i a l’altra banda, a la cantonada amb Sagristans, s’ha obert una bonica placeta en la que ja s’han establert alguns restaurants i cafès amb terrassa.

Només han quedat, en mig de les dues places, uns patis i edificis en estat ruïnós que, suposo, deuen ser restes del antic convent de Sant Gaietà del monjos teatins i que, no en tinc cap dubte, acabaran per ser arrasats deixant un ampli passeig entre la Plaça Nova i el carrer Duran i Bas. Les necessitats de la ciutat temàtica així ho exigeixen!

Aquests dies de les festes de la copatrona de la nostra ciutat (no sé perquè sempre m’ha caigut més simpàtica la Eulàlia que la Mercè), passejant pel centre vaig veure que a la façana d’un edifici (el número 9) del carrer dels Capellans hi ha un relleu amb una Anunciació. Jo no sóc cap expert en art, però l’estil em va semblar barroc, potser del segle XVII o XVIII. Però el sorprenent del cas és que està incrustada a la façana d’un edifici que és, inconfusiblement, del segle XIX.

Un altra cosa que em va sorprendre, va ser l’escut que hi ha sota l’àngel, amb la síl·laba PO i les quatre barres. Això del PO em sonava d’haver-ho vist en algun lloc, però en aquell moment no hi vaig pensar. Va ser un cop a casa que se’m va acudir: el Monestir de Poblet!

Portada principal del Monestir de Poblet

Que hi fa una Anunciata barroca de Poblet en un edifici del XIX a Barcelona? No ho sé.

Només en puc aventurar una hipòtesi. Potser no va venir de Poblet directament, sinó de la “procura” que els monjos de Poblet tenien a Barcelona. Les procures eren cases de representants dels grans convents catalans a la cort, per a defensar els seus interessos. A Barcelona van tenir procures Santes Creus, Poblet, Scala Dei, Montserrat, Montalegre i potser algun altre. Vés per on, semblava que això dels lobbys ho havien inventat els nord-americans i resulta que al segle XIV, els monjos catalans ja ho practicaven.

El lobby pobletenc es va instal·lar a Barcelona a començaments del segle XIV, al Priorat de Santa Maria de Natzaret. Encara es pot veure la portalada del antic Priorat a la cantonada del carrer Joaquim Costa i el passatge de Sant Bernat. Però al segle XVII els monjos de Poblet i les monges de Valldonzella van fer un intercanvi: les monges li van donar als monjos el seu convent, que estava extramurs, per Hostafranchs, i una caseta a la Rambla i els monjos els hi van donar el Priorat de Natzaret. D’aquí va venir el nom del carrer Valldonzella, ja que el Priorat hi era a tocar. Els monjos de Poblet van traslladar les oficines del seu lobby a la Rambla sota l’advocació de l’Anunciata i d’aquesta data deu ser l’Anunciació del carrer dels Capellans.

Amb la desamortització Mendizàbal de 1836, el lobby pobletenc es va tancar i algun burgés barceloní devia comprar el relleu, que va fer servir per decorar la façana de la casa que es va construir al carrer dels capellans.

M’agradaria saber qui va ser!

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

Benvolgut Sr. Peixos Barba:

La broma sobre Catalunya i Portugal és de dubtosa elegància però no deixa de ser una broma i vostè ja ha demanat disculpes; per tant no cal parlar més del tema.

El que continua donant-me voltes pel cap és aquesta afirmació seva sobre la quantitat de vegades que ha estat necessari bombardejar Barcelona. Jo no en sóc de susceptible, però li asseguro que el to de les seves paraules era el mateix que el dels militars anglesos quan parlaven de la India.

D’altra banda, aquest matí, en declaracions a una ràdio catalana ha dit que el bombardeig de Gernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona. Doncs, miri, jo no veig gaire diferència entre els canons  d’Espartero a Montjuich i els junkers d’Hitler a Gernika. A més, el propi Espartero va dir allò de que Barcelona cal bombardejar-la cada cinquanta anys (cosa que no van dir ni Hitler ni Franco sobre Gernika).

Jo no se com ho veu vostè que, segons diu, no és un polític sinó un estudiós, però aquesta mena de “solucions” només provoquen víctimes; i en aquest cas, és indiferent que siguin innocents o no. ¿O potser és que les bombes de manxego fan menys mal que les bombes d’alemany? Home, ja sabem que els alemanys quan s’hi posen… Potser vostè pretenia insultar els manxegos dient que no saben fer bombes… Hem sembla molt retorçat, però ves a saber; els intel·lectuals quan es posen a fer metàfores poden anar molt lluny.

De totes formes la seva actitud potser m’explica un enigma que fa temps em rondava pel cap: ¿cóm és possible que les esquerres, tant majoritàries a Madrid fa quinze anys, perdin una elecció darrera l’altra? És normal que si els dirigents d’esquerres pensen com vostè, els votants es decideixin per votar l’original (el PP) enlloc de la fotocòpia (el PSOE).

Li ha fet un favor fantàstic al senyor Rubalcaba; si el PSC perd diputats per Catalunya, ja tindrà l’excusa perfecta: l’acudit del Peixos-Barba.

Rebi una cordial salutació des de les colònies!

La situació econòmica actual és una demostració palpable d’aquella màxima que diu que per molt malament que estiguin les coses, sempre hi ha marge per a que empitjorin. Quan sembla que ja em tocat fons, sempre hi ha qui es posa a furgar i troba una galeria cap avall.

Això del últim banc, el Dexia, és ja lo últim que hom podia imaginar. Un banc que ja va ser “rescatat” fa tres anys (i poso rescatat entre cometes perquè tots sabem el que vol dir això: que ho vam pagar entre tots), ara necessita tornar a ser rescatat pel triple (o quàdruple, o el que sigui) del que ens va costar el primer rescat. Lo més collonut del cas és que aquest banc va superar les proves d’esforç de fa uns mesos amb una nota excel·lent.

Ara, doncs, caldrà que ens preguntem sobre la professionalitat dels examinadors. Jo no sé com devien preparar l’examen; però el si sé es que, a mi, preparar un examen em costa més temps del que tenen els alumnes per a contestar-lo. Em miro i remiro llibres, busco formes de preguntar pels conceptes principals sense que ho sembli, cerco articles crítics (en les que molts cops ni jo mateix estic d’acord) per a que els comentin, deixo preguntes obertes per avaluar la capacitat analítica del alumne… En fi, faig allò que quan jo estudiava en dèiem una “putada” d’examen, ho reconec; però sempre em sembla més estimulant això que avaluar la simple capacitat memorística.

Ara resulta que uns paios del Banc Central Europeu, que deuen ser uns cracks en temes financers i que cobren cinquanta vegades el que jo cobro per les meves classes, confegeixen els seus exàmens amb simples tests de SI/NO i preguntant pel que no toca. Fantàstic! Encara resultarà que Unnim i CatalunyaCaixa eren les joies de la corona. O la CAM…

El que m’ha quedat clar després d’això és que no solament estem en una casa de barrets, és que, a més, no hi ha mestressa! Quan la mestressa no sap el que es porta entre mans, les xicotes comencen a tenir sexe per amor i el negoci se’n va en orris.

I això és el que està passant: els banquers dirigeixen bancs per amor als diners (als seus diners, no als dels altres). I així veiem com presidents de caixes espanyoles enfonsades a la misèria, se’n van cap a casa seva amb els ronyons ben coberts. Això si: després d’haver tingut molt de sexe amb els diners, els seus i els dels altres (que s’han  apropiat).

Sobre el tema dels presidents de les caixes no he sentit a ningú preguntant sobre qui va decidir el seu nomenament. Perquè les caixes eren institucions públiques, no societats anònimes com els bancs, en els que qui mana són els propietaris. Però clar, a gairebé ningú interessa el tema: tots els partits polítics participaven d’una o altra forma en aquests nomenaments. Ja recordeu el sidral que van organitzar el Gallardón i la Espe per la presidència de Caja Madrid (ara Bankia, si no m’erro). Quan despatxin el Rato, també haurem de pagar uns quants milions?

I mentre tant, l’atur no para de créixer. I els governs només es preocupen per l’equilibri pressupostari… sense augmentar impostos, clar… Anem be!

Quan sembli que tornem a tocar el fons, espero que m’encarreguin a mi de gratar el terra.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,100 hits

ENTRADES