Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.