You are currently browsing the tag archive for the ‘viatges’ tag.

En el meu post sobre les vacances vaig cometre un error imperdonable. La foto del Quadrat Negre de Malevitx que vaig penjar i vaig datar el 1915, és una foto feta per mi mateix al Hermitage (Sant Petersburg; Leningrad, pels nostàlgics). De fet ja uns dies abans ja havia vist una altra versió del mateix quadre, feta pel mateix artista,  a la Galeria Tretiakov de Moscou. Com que a la Tretiakov, no deixen fer fotografies, vaig penjar la que tenia sense donar-li major importància. No deixen fer fotos, però tampoc tenen aire condicionat: suposo que els quadres es conserven be gràcies a les baixes  temperatures de Moscou (tot i que els dies que jo hi vaig ser varem arribar als 32 graus).

Doncs, seguint la llei de Murphy, vaig fer una bona ficada de pota. El quadre de 1915, el primer que va fer el pintor, és el de la Tretiakov que podeu veure tot seguit (si cliqueu sobre la imatge el veure-ho amb tot detall).

Com es por comprovar el quadre és considerablement diferent. Jo no sé si Malevitx no tenia prou diners el 1915 per a comprar pintures de qualitat, però és obvi que el negre fum que va fer servir no era dels millors: en menys de cent anys ja està totalment esquarterat, mentre que la versió del Hermitage (datada sobre 1923) es conserva perfectament. Una altra explicació possible seria que aquest fos un efecte desitjat pel artista: la veritat és que aquesta versió de 1915 te, ara, una mena d’estètica decadent que li dona un cert toc de distinció.

No cal ni dir que entre 1915 i 1923, les dates dels dos quadres, va haver-hi una revolució que ho va trastocar tot. Potser el missatge de Malevitx anava en aquest sentit: lo anterior a 1917 es corromp, mentre que lo posterior és permanent. No cal oblidar que Malevitx va tenir una forta amistat amb Maiakovski (el poeta  quasi oficial soviètic) i ell mateix va ser un ardent defensor del nou estat soviètic. Afortunadament, tots dos van tenir prou seny per morir-se abans que comencessin el processos de Moscou, sinó potser haurien anat a parar a la garjola o al clot (com Trotski).

En fi… quedi constància de la meva equivocació.

Anuncis

Només arribar a casa de vacances,  obro el diari per a veure si ja s’ha acabat la crisi i descobreixo amb horror que estem molt pitjor del que em pensava.

Per una banda, uns caritatius personatges de Huelva, al dictat d’un bisbe de cognom català, exigeixen judicialment la intubació d’una dona de noranta anys amb un ictus cerebral massiu. Menys mal que els jutges no els han fet ni cas. Potser ha arribat el moment en que tots els que ens varem manifestar contra la pena de mort, comencem a manifestar-nos també contra la “pena de vida”.

I, d’altra banda, i molt pitjor, és que ja tenim preparada una esmena constitucional. La primera que fem de forma voluntària: l’anterior havia estat imposada pel Tractat de Maastricht. Esmena amplament sol·licitada per la població del Estat que, segurament, la considerarà un pas ferm en la millora de les seves condicions de vida (i potser de mort, ves a saber!). No entenc com han pogut passar tants anys sense que a ningú se li acudís aquesta esmena constitucional fonamental. Si això ja es veia des que vam aprovar-la en referèndum. A mi només em queda un petit dubte: si fa dos anys quasi tothom semblava estar d’acord en que calia més regulació en els mercats financers per evitar futures crisis com la actual, ¿cóm és que ara ens surten regulant-nos a nosaltres enlloc dels mercats?

No sé… potser no sigui un dubte fonamental i segurament que molts pensareu que faig de Pepito Grillo, traient un tema que no té gaire interès. Però el que està clar és que aquesta reforma obligarà a reduir la despesa social en temps de crisi, quan els ingressos fiscals es redueixin per la disminució de les rendes, cosa que és contrària als principis d’aquesta cosa que anomenen “capitalisme social de mercat” i que, entre d’altres, obligaria a l’Estat a fer polítiques econòmiques anticícliques; és a dir, a gastar més en temps de crisi.

Però bé, ja que ens hi posem, ¿perquè no ens rellegim la constitució amb deteniment i comencem a purgar-la de coses inútils com la corona, el reconeixement de les confessions religioses, el senat (que no serveix per a res), etc.?

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

Aquest cap de setmana, en una mostra evident de que el temps passa més ràpid del que ens agradaria, estàvem sopant amb uns amics a casa quan, no sé per quines estranyes raons, van acabar apareixen damunt la taula uns vells cançoners de quan tots plegats érem kumbaiàs totals. Nostàlgia o ganes de tornar enrere? No ho sé.

Suposo que, quan era jove, aquests cançoners me’ls mirava amb uns ulls menys crítics: ara no m’atreviria a cantar una cançó de russos blancs que, per molt que cantin la cerca de la llibertat, el que buscaven de debò era el retorn de la Gran Mare Rússia i els seus tsars. Cosa en la que, ho he de reconèixer, el temps els hi ha donat la raó.

Entre les cançons que vam estar revistant, hi havia una infortunadíssima versió de La Trinca del This Land is Your Land, que jo hauria dit que és de Woody Guthrie, però que el cançoner deia que era una cançó popular americana. Tot podria ser, però això em va fer recordar que fa uns quants anys vaig estar a Cleveland amb la família, i com que el nostre hotel estava a tocar del Rock and Roll Hall of Fame, vam aprofitar una tarda per anar-hi a fer una visita. El museu, si se’n pot dir així, és una piràmide eixatada de vidre i ferro, al costat mateix dels molls sobre el llac Erie i molt a la vora del centre de la vil·la. El personatge central del museu és, com no?, Elvis Presley; però també hi ha moltes altres coses de cantants americans del segle XX. En definitiva: un paradís per als fetitxistes.

Font: Wikipedia

Woody Guthrie te, com és natural, el seu espai, en el que es mostren des de discs seus fins a alguns instruments que havia tocat. Fins i tot una guitarra amb el cartell que sempre hi duia enganxat: This machine kills fascists. Guthrie és una mena d’encarnació del Tom Joad de Steinbeck: la víctima del Dust Bowl i la Gran Depressió que perd la seva granja a les grans planes i que marxa a Califòrnia pensant que allà lliguen els gossos amb llonganisses; i que l’únic que aconsegueix és que se’l mirin amb menyspreu i que li diguin okie. I això, en el millor dels cassos; en el pitjor s’enduu unes quantes bastonades o un parell de dies a la garjola. Potser el pitjor és que li passa al predicador Casy: el maten.

No és gens estrany, doncs, que l’home es dediqués a protestar i, com que tenia certa facilitat per això de la música, ho fes cantant. Per això deia al començament que la versió de La Trinca d’aquesta cançó no copsa la seva significació. Mentre Guthrie la canta per pixar-se en el God Bless America, els de La Trinca la converteixen en una cançó festiva i de xerinola.

La mare del Tano! Ara si que puc bé dir que m’estic fent vell: quina dispersió mental! D’uns vells cançoners a Cleveland i de la Gran Depressió als tsars… Estic fatal!

Menys mal que aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi!

He estat uns dies a Astúries. Volia aprofitar una estona que tenia lliure per visitar un monestir preromànic que es troba entre Villaviciosa i Oviedo: Sant Salvador de Valdediós. Del primitiu monestir del segle IX només un queda una església que l’anomenen “el conventín” i està enmig d’un prat, separada de la resta d’edificacions monacals que daten dels segles XIII al XV.

Sant Salvador de Valdediós. A la dreta de tot: "el conventín".

La història recent d’aquest monestir es ben estranya. Quan es va construir el monestir gòtic, es va haver de desviar el riu per poder disposar de terreny suficient per edificar els grans edificis monacals: l’església, els claustres, refectori, sala capitular, etc. Aquest desviament del riu, fet en el segle XIII, ha estat l’arrel de tots els problemes constructius dels edificis gòtics. L’aigua ha anat arrossegant la terra dels fonaments i els edificis han patit molt al llarg dels segles. Tan és així que el monestir, del ordre del Cìster, va quedar pràcticament despoblat el segle XVI.

Amb la desamortització de Mendizabal (1836), va passar a mans d’un particular d’Oviedo que se’l va adjudicar en subhasta per uns 900.000 rals (uns 1.350 euros! Jo també l’hauria comprat). Però poc després tornava a mans del Estat. Sense saber com (però m’ho puc imaginar), el 1862 el recinte quedava en mans del bisbat d’Oviedo, que el va utilitzar com a seminari fins després de la Guerra Civil. El 1951 el recinte tornava a estar deshabitat.

Jo el vaig visitar per primera vegada a l’entorn de l’any 1980. El “conventín” estava visitable, encara que eren visibles els regalims de l’aigua de la pluja pel seu interior. Als edificis gòtics no s’hi podia ni entrar: era un autèntic perill perquè tot estava a punt de caure. Això que la República havia declarat tot el recinte Monument Nacional! Suposo que com que havia sigut la República la que havia fet aquesta declaració, el bisbat d’Oviedo se’n va desentendre.

A mitjans dels 80’s es va començar el treball de restauració i, per consolidar-lo, el bisbat va autoritzar que s’hi establís una comunitat de frares cistercencs uns anys després. Pel que jo sabia, aquests frares van ser molt actius en el tema de la restauració, sempre sota la supervisió de la Conselleria de Cultura del Govern del Principat. A més, van muntar una escola a la que assistien el nois de totes les aldees dels voltants, que són nombroses perquè es tracta d’una zona muntanyosa i boscosa, amb població molt disseminada.

"El conventín", fins que acabin les obres.

La meva recent visita ha estat molt decebedora. No vaig poder veure el “conventín”: estava tot cobert de bastides perquè estaven restaurant el sostre del edifici. Ni pensar d’entrar en el seu interior. No obstant, si que vaig poder entrar als edificis gòtics; al menys, a la part que no forma part de la clausura. Parlant amb el guia, un noi jove que de ben segur era de per allà per la seva forma de parlar molt asturiana, em va dir que els frares cistercencs ja no hi eren; que el bisbe els havia fotut al carrer fa un any més o menys i que havia portat un altra congregació de monjos de Saint Jean. Estirant-lo una mica de la llengua, em va dir que era una ordre fundada feia pocs anys per uns frares alemanys i que s’havia difós ràpidament per tot el món. Vaig donar per suposat que es tractaria d’alguna secta d’integristes a la que tan acostumats ens te la jerarquia eclesiàstica, però no en vaig fer més cas.

El que si que em va picar la curiositat era saber perquè s’havien desfet dels cistercencs i resulta que potser tot es reduïa a un “pique” entre dos catalans. L’abat de Valdedios, Jordi Gibert i Tarruell, es va formar a Poblet (únic monestir masculí del Císter a Espanya), monestir del que també és originari l’actual abat General la Ordre del Císter, Maur Esteva i Alsina. I que, per més inri, havia estat novici de Jordi Gibert. Segons sembla aquest parell d’individus mantenen una cristiana discrepància. I Maur Esteva, que és el que talla el bacallà com a Abat General, es va aliar amb el bisbe d’Oviedo, Carlos Osoro, que tampoc volia els cistercencs a Valdediós perquè no hi podia posar les grapes ja que havien estat imposats per Roma. I entre els dos es van desempallegar del incòmode Jordi Gibert i de tots els seus frares.

Aquest Gibert s’havia fet conegut uns anys abans en afirmar que l’ascorbat potàssic (una cosa semblant a la Vitamina C) tenia efectes curatius del càncer. Va invitar, fins i tot, a científics i estudiants a visitar el seu “laboratori” on pensava fabricar els “polvos de Valdediós” que serien la panacea dels malalts de càncer. Fins que les autoritats sanitàries van posar fi al show, negant categòricament les propietats curatives de l’ascorbat potàssic.

En fi… coses de la vida. De totes formes, si algun dia aneu per Astúries, no us perdeu la visita a Valdediós. A més d’estar en un lloc encisador, val la pena dedicar-li unes hores de visita cultural.

Viatge a Rússia cancel·lat. STOP. Si vull posar-me moreno, ja aniré a la platja. STOP. No necessito que em torrin. STOP. Petons. STOP. Ferran.

Estic començant a preparar el viatge d’aquestes vacances d’estiu. Volem anar a Rússia i, donat el meu caràcter independent, volia organitzar-m’ho pel meu compte: comprar els bitllets d’avió, llogar un cotxe i anar una mica a l’aventura. La meva amiga Tamara, una sèrbia que coneix molt bé Rússia perquè hi va passar llargues temporades, m’ho ha tret del cap. Saps el que et costarà entendre els rètols a les carreteres? No hi havia pensat, jo. És millor que lloguis un taxi; negociant sempre el preu amb el taxista, clar. Semblava un consell bastant assenyat, així que li faré cas. Pensar que hauria d’interpretar els plànols i els rètols escrits en ciríl·lic em resultava força inquietant. Ja se que hi ha GPS’s, però això tampoc em resultava gaire tranquil·litzador: no se si és pitjor dependre d’una màquina.

La Tamara m’ha donat una pila de consells útils per a poder gaudir del viatge en condicions. El que més m’ha preocupat del que m’ha dit ha estat que els russos consideren que tots els turistes occidentals son rics; per això, l’esport nacional és estafar-los. Caldrà estar ull viu. Això m’emprenya una mica, perquè quan ets de vacances el que menys et ve de gust és estar pendent de preus, condicions, etc.

El que m’ha fet desistir definitivament de muntar-ho pel meu compte ha estat el tema dels visats. Una de les més importants funcions del consolat de Rússia a Barcelona és la de posar tantes traves com calgui als sol·licitants de visats de turisme. El primer que demanen és una invitació d’un hotel rus, escrita, naturalment, en rus. I, com puc saber jo que la carta que m’enviï l’hotel és una invitació o una condemna a cadena perpetua?

En fi… Finalment he anat a una agència de viatges. Que difícil es fer entendre a un empleat d’una agència de viatges que no vull que em passegin pel centre de Moscou, ni que m’acompanyin a fer la visita de l’Hermitage, ni que em portin als restaurants que ells vulguin! Em mirava com si fos un extraterrestre.

Miri senyoreta, jo només vull que em tregui els bitllets d’avió, que em reservi els hotels (només allotjament i esmorzar) i que m’aconsegueixi els visats. Tot el demés ho pot treure, que ja m’espavilaré.

Dec fer cara de ximple, perquè la senyoreta estava convençuda de que no me’n sortiria i que necessitava l’ajuda de no se quants guies, conductors, cambrers, experts en art i en ciències ocultes, etc.

Senyoreta, jo no vull psicoanalitzar Rasputin, jo només vull passar dues setmanes per Rússia visitant el que em vingui de gust.

La última que em va deixar anar, i aquesta ja no se si creure-me-la, és que per agafar l’avió de Moscou a Sant Petersburg cal estar sis hores d’antuvi a l’aeroport.

Doncs tregui’m els bitllets per al Fletxa Roja i així m’estalviaré una nit d’hotel!

La resposta m’ha deixat glaçat: resulta que als trens nocturns hi ha molts robatoris!

No se si son els russos o soc jo… però el tema m’està començant a posar dels nervis. Ni que volgués anar a Xexènia!

Per anar-me ambientant m’he posat a llegir una mica de literatura russa. La veritat és que a part de Tolstoi (ni tant sols de Tolstoi, només de Guerra i Pau), havia llegit molt poca cosa dels russos. Quan era jove vaig llegir El Jugador, però em sembla que va ser una lectura d’aquelles obligatòries del Batxillerat i, la veritat, els turments d’Alexei Ivanovich no em van agradar gens.

La Tamara em va aconsellar que, per entendre l’ànima russa llegís els Apunts del Subsòl  de Dostoievski. Mare meva! Si els arribo a haver llegit abans, potser no planejo el viatge a Rússia! Ara ja he engrescat altra gent i no em puc tirar enrere. Serà com visitar Praga havent llegit Kafka, només que en comptes de pensar en Josef K a cada cantonada, estaré pensant en l’home soterrani de Dostoievski, del que l’autor no ens diu ni el seu nom en tota la novel·la. Si fins i tot m’ha semblat que Dostoievski podia ser un precursor de Kafka.

Al menys, el que ara se de ben segur és que, passi el que passi, no penso entrar en cap oficina pública per a que m’atengui un funcionari rus.

Divendres al vespre, aprofitant que no tanquen fins a les 21:00, vam fer una visita (de metge) al Metropolitan Museum. Bàsicament, el que vam fer, va ser donar una ràpida passejada per la planta baixa, amb dues aturades una mica més llargues al temple de Dendur i a les escultures de Rodin, per anar des seguida a les sales de pintura del segon pis.

Els companys no em van deixar de tocar els pebrots fins que no em vaig deixar fer aquestes dues fotos.


Que el Greco pintés fa tres-cents anys un cardenal que es sembla a mi, no deixa de tenir la seva gràcia. Però el desbarrament definitiu es va organitzar quan es van assabentar que el cardenal es deia igual que jo! Només que en castellà: Fernando.

Quan em van obligar a fer-me la segona foto, hi havia un nodrit grup de japonesos pels voltants. No voleu saber la que es va muntar! L’un va cridar l’altre i, fins que no em van fer tots la foto no vaig poder apartar-me del quadre. Estic gairebé convençut que algun dels japos se’n va anar cap a Tòkio pensant que havia fotografiat a Chuck Close en persona, l’autor d’aquest quadre, que porta per títol Self-portrait.

També vaig trobar una mica de temps per anar al MOMA. Diumenge es va inaugurar l’exposició de Tim Burton i, encara que no en sóc un seguidor especialment fidel, he de reconèixer que els seus dibuixos em resulten molt atractius per la seva barreja de candidesa i violència, de tendresa i sadisme. No es podien fer fotos dins de l’exposició, cosa que tampoc hagués pogut fer perquè era tal la quantitat de gent visitant-la, que resultava impossible veure les peces amb tranquil·litat.

Els lunchs d’aquests dies han estat força divertits; una dotzena de persones de procedència diversa, però amb majoria de nord-americans. Desconec el motiu, però els nord-americans sempre imprimeixen a les converses un aire de frescor que ens manca als més formals europeus. El primer dia va coincidir amb la publicació del llibre de la Palin, Going Rogue, i ja podeu imaginar la mena de comentaris irònics que sorgien de les ments il·lustrades de la gent de la New York University, molt més lliberal que la seva veïna Columbia.

Per començar, les discussions sobre el significat de la paraula rogue, que jo desconeixia. Un dels assistents va arribar a dir que, per ell, un rogue és un elefant boig que viu apartat de la manada, però també va dir que podia ser fruit de la seva afició per Kipling. La cosa tindria la seva gràcia: l’elefant és el símbol del partit republicà. Però quan vam mirar el Webster’s dictionary, no vam trobar aquesta accepció. El Webster’s posa les següents:

  • 1.- Vagrant, tramp
  • 2.- A dishonest or worthless person
  • 3.- Scoundrel
  • 4.- A mischievous person

Quedeu-se amb la que vulgueu: qualsevol d’elles és suficientment dolenta. Quan he arribat a casa, he mirat el meu Collins i, sorpresa, posa les següents accepcions:

  • 1.- A dishonest or unprincipled person, esp. a man
  • 2.- A mischievous or wayward person, often a child
  • 3.- Any inferior or defective specimen, esp. a defective crop plant
  • 4.- A vagrant
  • 5a.- An animal of vicious character that leads a solitary life
  • 5b.- (as modifier): a rogue elephant.

O sigui que el col·lega no anava gaire desencaminat: Palin és un elefant descarrilat!

A l’aeroport vaig mirar-me el llibre. El seu començament podria entrar perfectament a l’antologia dels pitjors començaments que pot tenir un llibre:

De fet, ja comptava que aquests dies a Nova York no tindria pas gaire temps per a fer turisme. Però una galipàndria imprevista encara m’ha reduït més el temps lliure del que disposava. No em penedeixo del viatge, ni molt menys! Ha acabat resultant d’allò més estimulant, tan des d’el punt de vista intel·lectual com pel simple plaer de gaudir d’una ciutat que sempre et sorprèn.

M’havia reservat un hotel a un barri de Queens, per dos motius: allunyar-me del sidral permanent que és el midtown i estar en un hotel petit en lloc dels monstres d’hotels amb més de mil habitacions que dominen el centre de Manhatan. L’elecció ha estat prou bé: l’hotel estava a menys de cent metres del metro i en vint minuts em podia plantar a Washington Square. La recepció estava dominada per xinesos i negres i el restaurant per colombians… tot molt cosmopolita, com correspon a una ciutat com aquesta. L’hotel no era estrictament familiar (tenia un centenar d’habitacions), però tothom ha estat molt cortés amb mi i m’han ajudat en tot el que els he demanat. I, tot això, a meitat del preu que es paga a Manhatan. I, el que és més important, quan sorties al carrer, veies pares portant els fills a l’escola o gent que enfilava cap al metro per anar a treballar: tot com a casa.

Aquest cop he aprés unes quantes lliçons que no estaven en el meu manual de viatge.

La primera, i més important, és que no convé ressuscitar els mites de la infantesa i la joventut. El concert de Bob Dylan va ser més aviat un concert d’heavy metal; em van agradar molt més els teloners, un conjunt anomenat Dion, que tocaven rock’n roll clàssic, que no pas Bob Dylan and his band. Menuda banda: tots amb setanta anys i fotén més soroll que els quinceañeros. Això si, el teatre on tocava era per a veure’l. El United Palace Theatre està a Broadway, però allà on cristo va perdre el gorro i no el va anar a buscar; això si: és una joia (sic) arquitectònica. Una guia de turisme el qualificava d’estil Cambodjà neoclàssic (apa?), però el crític David Dunlap diu que és “Bizantí-romà-indo-hindú-sino-moro-persa-eclèctic-rococó-deco”. Tota una troballa, allà al bell mig del Harlem hispà.

El divendres em vaig començar a trobar malament, però encara no tenia febre, així que vaig poder anar a l’òpera tal com tenia previst. Al Metropolitan feien Il Trittico de Puccini. De fet, son tres òperes curtes d’un sol acte, de les que ja en coneixia dues: Suor Angelica i Gianni Schichi. L’altre, Il Tavarro, cal reconèixer que és més fluixeta i potser per això es representa menys. Les entrades que teníem eren de luxe: centre de la segona fila del galliner. Aquí vaig aprendre dues lliçons més:

  1. No sé per què coi ens vam entestar a Barcelona en reconstruir el Liceu exactament tal com era, quan podíem haver optat per fer un teatre d’òpera modern en el que totes les localitats tinguin una visibilitat acceptable.
  2. Es poden fer escenografies tradicionals de les òperes sense que resultin carrinclones, cosa que els responsables de programació del nostre teatre semblen no entendre.

El diumenge, que era el dia que més temps lliure tenia estava fatal: una mica de febre, mucositat, malestar… Al costat mateix de l’hotel tenia una farmàcia i mig amb gestos, mig amb paraules, em vaig fer entendre (què difícil es explicar una malaltia en un idioma que no és el teu!) per a que em donés un xarop per a la tos i paracetamol per al malestar. Uns col·legues tenien entrades per anar a veure el basquet (Knicks-Celtics) i m’havien dit d’anar-hi. Com que el partit era a la una del migdia i podia arribar al Madison Square Garden sense haver de sortir al carrer (de la Penn Station s’entra directament al pabelló) vaig pensar que podia ser una bona idea.

Va ser l’única cosa que vaig fer diumenge. Un partit de basquet als USA no és com a Europa: mentre aquí duren una hora i mitja a tot estirar, allà va durar més de tres hores i durant tot el temps, el públic no para de menjar: pop-corn, hot dogs, nachos, pizza… tot el que us pugueu imaginar. Nosaltres estàvem a les localitats barates (les butaques verdes), però els que estaven a les localitats més cares (les butaques vermelles) tenien fins i tot gent que els hi portaven les comandes de menjar a la butaca. Jo diria que deu ser semblant al que es feia al circ romà.

No em feu gaire cas perquè encara estic amb el jet lag i se’m tanquen els ulls per moments. Potser millor que ho deixi aquí i ja continuaré aquesta desordenada crònica en un altre moment.

Demà me’n vaig a Nova York. No sé si em quedarà gaire temps per a escriure. M’he buscat entreteniment per als vespres: un dia a l’òpera un altra concert de Bob Dylan, algun musical… potser West Side Story. Massa “classicorro” potser, ja ho sé, però que voleu?

Això de Dylan és una clara concessió a la melangia: quan era adolescent volia ser com una pedra del camí. Ara passats els anys potser podria dir que ho he aconseguit. De fet, què és ser com una pedra del camí? I, com es truca a la porta del cel?

Benjamin ja va dir que el fet que l’art es podés reproduir de forma massiva, canviava el propi concepte d’art. No sé perquè continuem siguen tan mitòmans per anar a concerts de gent de la que ens sabem totes les seves cançons de memòria perquè les tenim al menjador de casa i ens les posem quan ens ve de gust.

En fi, alguna cosa deu quedar del concepte d’art en els recitals directes per a que atraguin a la gent; o en els quadres dels museus, si no estarien buits. No fa pas tants anys, quan jo era menut, els llibres de l’escola només portaven quatre fotos en blanc i negre. Com explicar tot el que hi ha al darrer de El naixement de Venus o de Las Hilanderas a un xaval de tretze o catorze anys amb una foto dolenta en blanc i negre?

Recordo la primera vegada que vaig veure Las Hilanderas al natural. Havíem anat de vacances amb els pares a Madrid, la visita al Prado era obligada. Jo devia tenir dotze o tretze anys (potser catorze), i recordava el quadre perquè estava en algun dels meus llibres del que aleshores es deia batxillerat elemental (dels 11 als 14 anys). El quadre en si, no és precisament una festa de colors; al contrari: és més aviat tenebrós, colors ocres i terra, vermells molt esmorteïts… Però recordo que em van ressonar les paraules del meu professor: el quadre té tres capes: davant, les dones treballant, darrera, l’escena mitològica i, a la paret del fons, el tapís.

No sé perquè, però quan penso en aquest quadre sempre l’imagino en blanc i negre, tot i que l’última vegada que vaig estar a Madrid el vaig veure restaurat i amb colors més vius del que jo recordava.

M’agradaria passar-me pel Metropolitan Museum, però el tanquen a les 17:30. Només obre fins a les 21:00 els divendres i dissabtes i no sé si hi podré anar. Em sembla recordar que hi havia una bona col·lecció d’impressionistes francesos; a part, clar, dels fruits de l’expoli a les cultures de tot el món, incloent-hi l’europea. El primer cop que hi vaig anar em vaig quedar de pedra, mai més ben dit, quan vaig veure la tomba d’Ermengol, Compte d’Urgell. No em queixo, segurament algun mossen va poder arreglar el sostre de la seva esglèssia, tot ple de forats, amb els diners que li va donar algun ric americà pel monument funerari.

És una pena que hi hagi d’anar aquesta setmana i no la següent. Hagués pogut veure en viu i en directe el paroxisme de la societat de consum: el Black Friday, que aquest any serà el dia 27 (Thanksgiving day és el 26). Ja no hi serè, hauria estat força divertit veure la gent comprant desesperadament durant les 24 hores del dia.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,213 hits

ENTRADES