You are currently browsing the category archive for the ‘economia’ category.

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Aquest acrònim tan estrany que dona títol a aquest post és la meva solució a la crisi. Solució que penso patentar perquè que espero doni els seus fruits; potser em jubilo cobrant royalties.

En definitiva tothom està parlant del BCE, de la UE, de FROB i de la “prima del risc” (que és la cosina d’un amic meu que és diu Risc). Com que ja ningú sap de què va el tema doncs: R R R G :

Ressucitem Robespierre; Restablim la Guillotina!

La majoria dels polítics ja tenien la seva ética bastant compromesa; però ara comencen a comprometre la seva estètica amb els “Que se jodan!” i altres agudeses…

Fins que no fem net, com van fer els francesos entre 1789 i 1795, això no te solució.

Aquests darrers mesos he estat mandrós i he escrit molt poc al bloc. No sé si mandrós o, més aviat, ocupat en altres tasques. He estat llegint molt, que és una forma d’entrenar-se per escriure.

Charles Babbage.Font: MacTutor

Una de les coses que he estat llegint és un llibret de Charles Babbage. Babbage va ser un matemàtic del segle XIX que, avui en dia, és encara recordat com a protoinventor dels ordinadors. En la seva època, les persones, estudiants en la seva majoria, que es dedicaven a fer els càlculs de les equacions diferencials, s’anomenaven computadors (en anglès: “computers”) i ell es va entestar en mecanitzar aquesta feina, construint una màquina programable que fes aquest treball enfarfegador. En aquesta tasca va ser ajudat per la proto-programadora Ada Lovelace, filla de lord Byron. No la va arribar a construir, però dos dels seus fills en van construir seccions parcials que es conserven a la Universitat d’Harvard i al Museu de la Ciència de Londres. L’any 1991, aquest museu va aconseguir construir una màquina operativa amb els planells de Babbage i aleshores es va descobrir que la màquina era Turing-completa; cent anys abans que Alan Turing expliqués això de la completesa! No està gens malament.

L’home devia ser un geni, ja que va aconseguir ser nomenat Professor Lucassià de la Universitat de Cambridge (una cosa així com catedràtic de matemàtiques: Isaac Newton també ho va ser), sense donar ni una sola classe en tota la seva vida. Tampoc està gens malament!

El llibret que estic llegint no es de matemàtiques, però. Porta per títol “On the Economy of Machinery and Manufactures” i, com el seu nom indica, és un tractat sobre la fabricació de bens, la primera edició del qual es va publicar el juny de 1832. El llibre devia tenir prou èxit perquè el novembre del mateix any apareixia una segona edició. Segons Schumpeter, el propi Marx es va basar en ell per escriure alguns capítols de Das Kapital.

L'enginy de Babbage tenia uns dos metres d'alçada. Foto: MacTutor.

El llibre es fruit de les seves visites a diferents industries buscant empreses que li poguessin garantir la qualitat en la fabricació de les peces que necessitava per a la seva màquina. Està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és d’enginyeria, ens explica els processos de fabricació mecànica de diferents industries (avui més aviat en diríem artesania) i la forma d’aconseguir productes bons i barats; la segona és pròpiament econòmica: un manual de costos que, curiosament, sembla no haver perdut vigència malgrat els grans canvis que ha experimentat la industria en gairebé dos segles.

Hi ha paràgrafs meravellosos, com el capítol dotzè, en el que ens dona un check-list de les coses que cal preguntar i saber quan es visita una fàbrica, i que no és gens diferent del que podríem fer avui en dia.

Però una de les coses que més m’ha cridat l’atenció està en el prefaci de la segona edició. Responent algunes crítiques que l’acusaven d’haver posat de manifest processos industrials que podrien ser secrets, l’home es defensa dient el següent:

Els únics secrets reals del comerç són la industria, la integritat i els coneixements. Als posseïdors dels quals cap risc els serà perjudicial i mai deixaran de crear respecte i riquesa.

Industria, Integritat, Coneixement… Sembla com si alguna cosa ens haguem deixat pel camí.

També hi ha apreciacions interessants per als neolliberals actuals i fonamentalistes del mercat. Apreciacions fetes, no ho oblidem, per un intelectual (no un ideòleg) de l’època del naixement del lliberalisme:

El principi de que el preu, en qualsevol moment, depèn de de la relació entre la oferta i la demanda, només és verdader en tot el seu sentit quan la totalitat de la oferta està en mans d’un gran nombre de petits productors, i la demanda esta provocada pels desitjos d’un gran conjunt de persones, cadascuna de les quals només en vol una quantitat molt petita.

Potser caldria que els nous lliberals es llegissin una mica els escrits de l’època de la seva fundació.

Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

La situació econòmica actual és una demostració palpable d’aquella màxima que diu que per molt malament que estiguin les coses, sempre hi ha marge per a que empitjorin. Quan sembla que ja em tocat fons, sempre hi ha qui es posa a furgar i troba una galeria cap avall.

Això del últim banc, el Dexia, és ja lo últim que hom podia imaginar. Un banc que ja va ser “rescatat” fa tres anys (i poso rescatat entre cometes perquè tots sabem el que vol dir això: que ho vam pagar entre tots), ara necessita tornar a ser rescatat pel triple (o quàdruple, o el que sigui) del que ens va costar el primer rescat. Lo més collonut del cas és que aquest banc va superar les proves d’esforç de fa uns mesos amb una nota excel·lent.

Ara, doncs, caldrà que ens preguntem sobre la professionalitat dels examinadors. Jo no sé com devien preparar l’examen; però el si sé es que, a mi, preparar un examen em costa més temps del que tenen els alumnes per a contestar-lo. Em miro i remiro llibres, busco formes de preguntar pels conceptes principals sense que ho sembli, cerco articles crítics (en les que molts cops ni jo mateix estic d’acord) per a que els comentin, deixo preguntes obertes per avaluar la capacitat analítica del alumne… En fi, faig allò que quan jo estudiava en dèiem una “putada” d’examen, ho reconec; però sempre em sembla més estimulant això que avaluar la simple capacitat memorística.

Ara resulta que uns paios del Banc Central Europeu, que deuen ser uns cracks en temes financers i que cobren cinquanta vegades el que jo cobro per les meves classes, confegeixen els seus exàmens amb simples tests de SI/NO i preguntant pel que no toca. Fantàstic! Encara resultarà que Unnim i CatalunyaCaixa eren les joies de la corona. O la CAM…

El que m’ha quedat clar després d’això és que no solament estem en una casa de barrets, és que, a més, no hi ha mestressa! Quan la mestressa no sap el que es porta entre mans, les xicotes comencen a tenir sexe per amor i el negoci se’n va en orris.

I això és el que està passant: els banquers dirigeixen bancs per amor als diners (als seus diners, no als dels altres). I així veiem com presidents de caixes espanyoles enfonsades a la misèria, se’n van cap a casa seva amb els ronyons ben coberts. Això si: després d’haver tingut molt de sexe amb els diners, els seus i els dels altres (que s’han  apropiat).

Sobre el tema dels presidents de les caixes no he sentit a ningú preguntant sobre qui va decidir el seu nomenament. Perquè les caixes eren institucions públiques, no societats anònimes com els bancs, en els que qui mana són els propietaris. Però clar, a gairebé ningú interessa el tema: tots els partits polítics participaven d’una o altra forma en aquests nomenaments. Ja recordeu el sidral que van organitzar el Gallardón i la Espe per la presidència de Caja Madrid (ara Bankia, si no m’erro). Quan despatxin el Rato, també haurem de pagar uns quants milions?

I mentre tant, l’atur no para de créixer. I els governs només es preocupen per l’equilibri pressupostari… sense augmentar impostos, clar… Anem be!

Quan sembli que tornem a tocar el fons, espero que m’encarreguin a mi de gratar el terra.

Avui he llegit al diari una magnífica notícia. Una família de Montcada ha donat amb la fórmula per saltar-se a la torera les injustes ordres de desnonament cada cop més freqüents. Darrerament, com que la policia es trobava amb força oposició veïnal per executar-les, fins al punt de no haver pogut acabar-ne alguna, havien començat a acudir a les seves execucions amb forces antidisturbis. Això feia impossible que l’oposició veïnal frustrés el procés.

Doncs bé, ahir, al anar a executar una d’aquestes ordres de desnonament, la policia es troba amb l’oposició veïnal habitual; intervenen els antidisturbis i asseguren un perímetre per tal que els agents judicials puguin actuar; la família agafa les quatre coses més importants que tenien a la casa, mentre el veïnat no para de cridar consignes contra els bancs, la policia i la justícia; el serraller, que ha vingut a instàncies de la policia, canvia el pany de la porta. Els agents judicials, finalment, aixequen acta del desnonament, i la família, enmig de la més profunda tristesa, es troba al carrer. La policia comença a replegar-se i es donen les més sentides mostres de solidaritat entre els veïns, molts dels quals pensen que potser ells seran els següents.

Un cop les coses es calmen, tothom va marxant: serraller, agents judicials, antidisturbis, policies, veins… A les dues tothom dinant a casa seva. Menys la família desnonada que va a dinar a casa d’una tieta. S’ha acabat!

Acabat? No us ho penseu pas. Després del carajillo, el pater familia, que continua considerant que aquella encara és la seva casa, arreplega la dona i els nanos i fa cap a ella. Hi entra pel senzill procediment de donar una puntada a la porta i, com que és un manetes, torna a canviar el pany i a posar-ne un de nou que havia tingut la precaució de comprar de bon matí. Ja hi tornem a ser!

No sé si aquest procedir els hi va recomanar un advocat; si és així: chapeau per l’advocat. I si se’ls hi va acudir a ells mateixos, encara més chapeau. L’embolic jurídic que han organitzat és de campanetes, perquè no se’ls pot tornar a desnonar. El desnonament ja es va practicar i l’expedient judicial s’ha de donar per conclòs. Ara ja no són uns propietaris que no paguen les quotes de la seva hipoteca, ara són uns simples okupas. I si el propietari els vol fer fora, ha de començar un nou i diferent procediment judicial.

Estic segur que el banc (o caixa) ja deu tenir una munió de picaplets estudiant què poden fer per buidar la vivenda. ¿S’ha inscrit al registre de la propietat l’adjudicació del pis en pública subhasta? Si no és així no es pot acreditar la propietat i, per tant, tampoc presentar denúncia. ¿Qui te poders suficients dins del banc per presentar una denúncia d’aquestes característiques? Apa: comencem a llegir poders a veure qui pot fer-ho. Iniciem un procés civil o un penal? Què serà més ràpid? Quines oposicions podrien presentar els ocupants? Quan de temps pot durar el procediment?

Magnífic. Genial. Un cop mestre! Del que es tracta potser avui en dia,és d’aprofitar totes les esquerdes del sistema per crear el caos. Com ja sabien els grecs, només del caos pot sorgir un ordre nou, un cosmos. I, voto el dimoni, estic segur que el necessitem.

Només arribar a casa de vacances,  obro el diari per a veure si ja s’ha acabat la crisi i descobreixo amb horror que estem molt pitjor del que em pensava.

Per una banda, uns caritatius personatges de Huelva, al dictat d’un bisbe de cognom català, exigeixen judicialment la intubació d’una dona de noranta anys amb un ictus cerebral massiu. Menys mal que els jutges no els han fet ni cas. Potser ha arribat el moment en que tots els que ens varem manifestar contra la pena de mort, comencem a manifestar-nos també contra la “pena de vida”.

I, d’altra banda, i molt pitjor, és que ja tenim preparada una esmena constitucional. La primera que fem de forma voluntària: l’anterior havia estat imposada pel Tractat de Maastricht. Esmena amplament sol·licitada per la població del Estat que, segurament, la considerarà un pas ferm en la millora de les seves condicions de vida (i potser de mort, ves a saber!). No entenc com han pogut passar tants anys sense que a ningú se li acudís aquesta esmena constitucional fonamental. Si això ja es veia des que vam aprovar-la en referèndum. A mi només em queda un petit dubte: si fa dos anys quasi tothom semblava estar d’acord en que calia més regulació en els mercats financers per evitar futures crisis com la actual, ¿cóm és que ara ens surten regulant-nos a nosaltres enlloc dels mercats?

No sé… potser no sigui un dubte fonamental i segurament que molts pensareu que faig de Pepito Grillo, traient un tema que no té gaire interès. Però el que està clar és que aquesta reforma obligarà a reduir la despesa social en temps de crisi, quan els ingressos fiscals es redueixin per la disminució de les rendes, cosa que és contrària als principis d’aquesta cosa que anomenen “capitalisme social de mercat” i que, entre d’altres, obligaria a l’Estat a fer polítiques econòmiques anticícliques; és a dir, a gastar més en temps de crisi.

Però bé, ja que ens hi posem, ¿perquè no ens rellegim la constitució amb deteniment i comencem a purgar-la de coses inútils com la corona, el reconeixement de les confessions religioses, el senat (que no serveix per a res), etc.?

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,100 hits

ENTRADES