You are currently browsing the category archive for the ‘politica’ category.

Sempre diuen allò de que segones parts no són pas bones…

Amc

No sé que en sortirà de tot això, parò si no es prou bo, tampoc serà gaire dolent. Potser la comparació amb la Caputxinada del 1966 és massa optimista… o potser no… Les époques són diferents, clar… Però avui, com aleshores, no fa falta un cop de timó?

Quan el camí que seguim ens porta on ens porta, no és normal pensar en altres itineraris? La pregunta que sempre queda sense resposta és: quantes coses cal canviar per anar a l’altra via? És a dir: N’hi ha prou amb cosmètica o cal un lifting total?

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Aquest acrònim tan estrany que dona títol a aquest post és la meva solució a la crisi. Solució que penso patentar perquè que espero doni els seus fruits; potser em jubilo cobrant royalties.

En definitiva tothom està parlant del BCE, de la UE, de FROB i de la “prima del risc” (que és la cosina d’un amic meu que és diu Risc). Com que ja ningú sap de què va el tema doncs: R R R G :

Ressucitem Robespierre; Restablim la Guillotina!

La majoria dels polítics ja tenien la seva ética bastant compromesa; però ara comencen a comprometre la seva estètica amb els “Que se jodan!” i altres agudeses…

Fins que no fem net, com van fer els francesos entre 1789 i 1795, això no te solució.

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.

Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.

El carrer dels Capellans de Barcelona era, fins fa pocs anys, un carreró estret i ple de giragonses. Sembla ser que l’Ajuntament hi va instal·lar, fa alguns segles, una escola per a cecs: no va ser cap mala idea, ja que si els vidents només hi podien caminar a les palpentes per la seva poca llum, els cecs no hi havien de trobar cap dificultat especial.

Avui en dia, en tirar a terra unes quantes cases, s’han obert les places d’Isidre Nonell i del Vuit de Març que li han fet canviar el seu aspecte de forma considerable. Per una banda, el carrer s’obre fins a Duran i Bas, just davant de la Balmesiana (abans no hi arribava) i a l’altra banda, a la cantonada amb Sagristans, s’ha obert una bonica placeta en la que ja s’han establert alguns restaurants i cafès amb terrassa.

Només han quedat, en mig de les dues places, uns patis i edificis en estat ruïnós que, suposo, deuen ser restes del antic convent de Sant Gaietà del monjos teatins i que, no en tinc cap dubte, acabaran per ser arrasats deixant un ampli passeig entre la Plaça Nova i el carrer Duran i Bas. Les necessitats de la ciutat temàtica així ho exigeixen!

Aquests dies de les festes de la copatrona de la nostra ciutat (no sé perquè sempre m’ha caigut més simpàtica la Eulàlia que la Mercè), passejant pel centre vaig veure que a la façana d’un edifici (el número 9) del carrer dels Capellans hi ha un relleu amb una Anunciació. Jo no sóc cap expert en art, però l’estil em va semblar barroc, potser del segle XVII o XVIII. Però el sorprenent del cas és que està incrustada a la façana d’un edifici que és, inconfusiblement, del segle XIX.

Un altra cosa que em va sorprendre, va ser l’escut que hi ha sota l’àngel, amb la síl·laba PO i les quatre barres. Això del PO em sonava d’haver-ho vist en algun lloc, però en aquell moment no hi vaig pensar. Va ser un cop a casa que se’m va acudir: el Monestir de Poblet!

Portada principal del Monestir de Poblet

Que hi fa una Anunciata barroca de Poblet en un edifici del XIX a Barcelona? No ho sé.

Només en puc aventurar una hipòtesi. Potser no va venir de Poblet directament, sinó de la “procura” que els monjos de Poblet tenien a Barcelona. Les procures eren cases de representants dels grans convents catalans a la cort, per a defensar els seus interessos. A Barcelona van tenir procures Santes Creus, Poblet, Scala Dei, Montserrat, Montalegre i potser algun altre. Vés per on, semblava que això dels lobbys ho havien inventat els nord-americans i resulta que al segle XIV, els monjos catalans ja ho practicaven.

El lobby pobletenc es va instal·lar a Barcelona a començaments del segle XIV, al Priorat de Santa Maria de Natzaret. Encara es pot veure la portalada del antic Priorat a la cantonada del carrer Joaquim Costa i el passatge de Sant Bernat. Però al segle XVII els monjos de Poblet i les monges de Valldonzella van fer un intercanvi: les monges li van donar als monjos el seu convent, que estava extramurs, per Hostafranchs, i una caseta a la Rambla i els monjos els hi van donar el Priorat de Natzaret. D’aquí va venir el nom del carrer Valldonzella, ja que el Priorat hi era a tocar. Els monjos de Poblet van traslladar les oficines del seu lobby a la Rambla sota l’advocació de l’Anunciata i d’aquesta data deu ser l’Anunciació del carrer dels Capellans.

Amb la desamortització Mendizàbal de 1836, el lobby pobletenc es va tancar i algun burgés barceloní devia comprar el relleu, que va fer servir per decorar la façana de la casa que es va construir al carrer dels capellans.

M’agradaria saber qui va ser!

Llibre

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,058 hits

ENTRADES