You are currently browsing the category archive for the ‘museu’ category.

Aquests darrers mesos he estat mandrós i he escrit molt poc al bloc. No sé si mandrós o, més aviat, ocupat en altres tasques. He estat llegint molt, que és una forma d’entrenar-se per escriure.

Charles Babbage.Font: MacTutor

Una de les coses que he estat llegint és un llibret de Charles Babbage. Babbage va ser un matemàtic del segle XIX que, avui en dia, és encara recordat com a protoinventor dels ordinadors. En la seva època, les persones, estudiants en la seva majoria, que es dedicaven a fer els càlculs de les equacions diferencials, s’anomenaven computadors (en anglès: “computers”) i ell es va entestar en mecanitzar aquesta feina, construint una màquina programable que fes aquest treball enfarfegador. En aquesta tasca va ser ajudat per la proto-programadora Ada Lovelace, filla de lord Byron. No la va arribar a construir, però dos dels seus fills en van construir seccions parcials que es conserven a la Universitat d’Harvard i al Museu de la Ciència de Londres. L’any 1991, aquest museu va aconseguir construir una màquina operativa amb els planells de Babbage i aleshores es va descobrir que la màquina era Turing-completa; cent anys abans que Alan Turing expliqués això de la completesa! No està gens malament.

L’home devia ser un geni, ja que va aconseguir ser nomenat Professor Lucassià de la Universitat de Cambridge (una cosa així com catedràtic de matemàtiques: Isaac Newton també ho va ser), sense donar ni una sola classe en tota la seva vida. Tampoc està gens malament!

El llibret que estic llegint no es de matemàtiques, però. Porta per títol “On the Economy of Machinery and Manufactures” i, com el seu nom indica, és un tractat sobre la fabricació de bens, la primera edició del qual es va publicar el juny de 1832. El llibre devia tenir prou èxit perquè el novembre del mateix any apareixia una segona edició. Segons Schumpeter, el propi Marx es va basar en ell per escriure alguns capítols de Das Kapital.

L'enginy de Babbage tenia uns dos metres d'alçada. Foto: MacTutor.

El llibre es fruit de les seves visites a diferents industries buscant empreses que li poguessin garantir la qualitat en la fabricació de les peces que necessitava per a la seva màquina. Està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és d’enginyeria, ens explica els processos de fabricació mecànica de diferents industries (avui més aviat en diríem artesania) i la forma d’aconseguir productes bons i barats; la segona és pròpiament econòmica: un manual de costos que, curiosament, sembla no haver perdut vigència malgrat els grans canvis que ha experimentat la industria en gairebé dos segles.

Hi ha paràgrafs meravellosos, com el capítol dotzè, en el que ens dona un check-list de les coses que cal preguntar i saber quan es visita una fàbrica, i que no és gens diferent del que podríem fer avui en dia.

Però una de les coses que més m’ha cridat l’atenció està en el prefaci de la segona edició. Responent algunes crítiques que l’acusaven d’haver posat de manifest processos industrials que podrien ser secrets, l’home es defensa dient el següent:

Els únics secrets reals del comerç són la industria, la integritat i els coneixements. Als posseïdors dels quals cap risc els serà perjudicial i mai deixaran de crear respecte i riquesa.

Industria, Integritat, Coneixement… Sembla com si alguna cosa ens haguem deixat pel camí.

També hi ha apreciacions interessants per als neolliberals actuals i fonamentalistes del mercat. Apreciacions fetes, no ho oblidem, per un intelectual (no un ideòleg) de l’època del naixement del lliberalisme:

El principi de que el preu, en qualsevol moment, depèn de de la relació entre la oferta i la demanda, només és verdader en tot el seu sentit quan la totalitat de la oferta està en mans d’un gran nombre de petits productors, i la demanda esta provocada pels desitjos d’un gran conjunt de persones, cadascuna de les quals només en vol una quantitat molt petita.

Potser caldria que els nous lliberals es llegissin una mica els escrits de l’època de la seva fundació.

Anuncis

Dissabte es va fer el funeral per Josep Termes al tanatori  de Les Corts. Descansi en pau.

Imatge: Wikipèdia

És curiós, en aquest país de capelletes, que encara quedi  gent de valor intel·lectual demostrat que mantenen la seva independència i es  neguen a crear escoles, cercles, grups, confraries, etc. que, finalment, només s’acaben  definint per allò que els separa de les demés escoles, cercles, grups, confraries,  etc. Josep Termes era un d’aquests individus.

Potser alguns puguin dir que la seva visió de la història de  Catalunya era esbiaixada, que donava més importància al moviment obrer del que  realment va tenir. No diré que no, quan altres historiadors de prestigi ho han  insinuat. Però hi ha moltes menes de biaixos: el biaix de Josep Termes (si és  que el tenia), era un biaix documentat: els seus llibres són autèntiques  col·leccions de fonts primàries no revelades anteriorment. No és un  propagandista, com podrien ser-ho Pio Moa o César Vidal, és un historiador compromès amb les seves idees que cerca materials primaris per a donar-li’n  suport.

I ho fa de forma independent, tant és així que es nega a  tenir una escola historiogràfica al seu entorn, tot i que molts historiadors  actuals se’n considerin deixebles. I ocasions no n’hi van faltar: molts altres  intel·lectuals del PSUC com ell, no va tenir gaire empatx en muntar el seu grup  d’acòlits.

Josep Termes era un addicte de les llibreries de vell: quin  millor lloc per a trobar fons primàries dels segles XIX i XX? Tant és així, que  el passat mes de febrer, va fer entrega del seu fons bibliogràfic al Museu d’Història  de Catalunya: només uns 30.000 volums! Moltes gràcies!

Es va jubilar de “la Pompeu” l’any 2006, en la que havia  estat catedràtic d’Història contemporània durant quinze anys, i va dedicar  aquests darrers anys a preparar el seu llibre Història del moviment anarquista  a Espanya: 1870-1980, que és la continuació i culminació de la seva obra més característica:  Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional.

Malgrat que la publicació d’aquest seu últim llibre és molt  recent, no deixa de ser curiós que cap de les biblioteques de les universitats  en les que va exercir la docència (UAB, UB i UPF) en tingui un exemplar. De  fet, a part del exemplar preceptiu per la Biblioteca de Catalunya, només hi ha  un exemplar en català (editat per L’Avenç) a la Rovira i Virgili i un en  castellà (editat per RBA) al Centre de Lectura de Reus. Ja se sap: ningú és  profeta a la seva terra.

Està molt bé que es donin Creus de Sant Jordi i Premis d’Honor  de les lletres catalanes a intel·lectuals de prestigi com Josep Termes, però el  veritable reconeixement d’un intel·lectual rau en la persistència de la seva  obra, que només garanteixen les biblioteques. I més en aquest cas: una persona  que va ser un infatigable buscador de llibres i publicacions.

A veure si els nostres bibliotecaris es posen a la feina i  convencen els directius de les universitats, que avui tan sols pensen en reduir  costos, que la seva biblioteca mereix un exemplar d’aquest llibre. A la fi i a  la cap, només costa 35 euros; no crec que cap universitat hagi de tancar per un  dispendi d’aquestes dimensions.

Enumerades sense seguir cap ordre en especial (i amb una mica de conya):

APRENDRE IDIOMES

FER UN CURS DE MICOLOGIA

ANAR A UN ESPECTACLE ERÒTIC

VEURE MOLTES NOCES

ADMIRAR ELS TALONS DE VERTÍGEN QUE ES GASTEN ALGUNES XICOTES

AGAFAR UN TREN DE RODALIES

VEURE FORMES EXÒTIQUES D’ESTENDRE LA ROBA

VISITAR ELS MEUS MATEMÀTICS PREFERITS

ADMIRAR OBRES D’ART (sic)

INTENTAR ACLARIR-ME AMB ELS NOMS DE LES ESTACIONS DEL METRO

I, FINALMENT, COMPROVAR QUE LES OBRES VAN LENTES A TOT ARREU

No sé si els historiadors han prestat prou atenció als aspectes industrials del holocaust. Està clar que l‘industria de la mort  massiva requereix tecnologies sofisticades. Un dels judicis que es van fer a Nuremberg va ser l’anomenat Procés IG Farben, en el que van ser acusats els directius d’aquesta potentíssima firma química que, entre altres coses, havia fabricat el Zyclon-B, el gas verinós que s’utilitzava a les cambres de gas dels camps d’extermini. De totes formes el judici es va centrar més en la col·laboració financera que va existir entre el règim hitlerià i la direcció de l’empresa que no pas en aquests aspectes més, diguem-ne, industrials.

Fa uns mesos s’ha inaugurat a la ciutat d’Erfurt (Turíngia, Alemanya) un museu memorial a l’antiga seu d’una altra fàbrica sinistra: la J.A. Topf und Söhne (Topf i fills). J.A. Topf va fundar una fàbrica metal·lúrgica a finals del segle XIX que amb el temps es va especialitzar en la producció de maquinària de combustió i de forns. Una de les seves especialitats era la fabricació de forns crematoris. La cultura de la cremació dels cadàvers, que ja existia entre els protestants en aquella època, va fer que aquesta fàbrica tingués una divisió dedicada a aquests menesters.

A començaments dels anys 30, la República de Weimar va dictar una sèrie de normes que havien de complir els processos de cremació (emissió de fums, soroll, olors, etc.) i això va fer que la divisió de crematoris de la Topf innovés el seu producte per a adequar-lo a les noves exigències legals. També, paral·lelament, va sorgir un nou mercat quan les funeràries van haver d’adaptar els seus forns crematoris, en moltes ocasions eliminant l’antic i comprant-ne un de nou.

Des de finals dels anys 30, la Topf va ser la més activa col·laboradora del Reich en la producció de crematoris “industrials”: quasi tots els crematoris d’Auschwitz van ser fabricats per la Topf and Sons. Després de la guerra, com que Turíngia va quedar sota la República Democràtica d’Alemanya, van ser els russos els qui van jutjar i condemnar els enginyers del tractament post-mortem de milions de persones. Quatre enginyers de la companyia van ser condemnats el 1948 a penes de 25 anys, tot i que el 1955 van ser alliberats els que van sobreviure al Gulag. No va ser el cas de Kurt Prufer, l’enginyer en cap de la divisió, que va morir al Gulag el 1952.

La fàbrica va ser confiscada per les autoritats soviètiques i va continuar fabricant maquinària fins poc després de la reunificació alemanya en que va ser abandonada ja que no va poder resistir l’onada de capitalisme neoliberal que li va venir al damunt. Des d’aleshores va estar abandonada i okupada successivament, fins que una Fundació i les autoritats municipals d’Erfurt han recuperat, recentment, l’edifici d’oficines i el pati per a convertir los en un museu de la memòria i centre de debats sobre la moralitat de la indústria.

Un dels documents que s’exhibeixen al museu és un memoràndum intern en el que Kurt Prufer, l’enginyer en cap, informa sobre una trucada telefònica del alt comandament de les SS sobre el tema dels crematoris.

La transcripció del document vindria a ser la següent (el meu alemany no és perfecte):

El tinent Krone truca per dir que ha estat convocat per a reunir-se amb el general Kammer (possiblement és un error ortogràfic i es refereix al general Kammler, un altre dels personatges sinistres) per a informar sobre la inspecció del crematori d’Auschwitz de la que va tornar ahir. El tinent no es va fer una idea clara de les instal·lacions d’Auschwitz i volia, per tant, informar-se sobre quants crematoris hi ha actualment en funcionament i el nombre de crematoris que estem construint allà i que estan pendents de lliurament.

Li he dit que, ara mateix, hi ha dos crematoris de dos forns en funcionament, amb una capacitat de 250 diaris. A més, ara tenim en construcció cinc crematoris triples amb una capacitat diària de 800. Avui i en els proper dies, han d’arribar dos crematoris més de vuit forns, redirigits des de Mogilev (un altre camp de Bielorússia) amb una capacitat diària de 800 cadascun d’ells.

El Sr. K, ha dit que aquest nombre de crematoris encara no és suficient i que hem de lliurar més crematoris tan aviat com sigui possible.

Per tant és convenient que vagi a Berlin el matí de dijous per a discutir les noves entregues amb el Sr. K. M’hauré de dur els documents sobre Auschwitz amb mi per a que les trucades d’urgència puguin ser silenciades d’una vegada per totes.

Hem concertat la visita pel dijous.

Quina prosa comercial més elegant! Si no fos que està parlant de cremar diàriament 2.650 cadàvers; 70.000 mensuals amb un 90% d’eficiència; 840.000 anuals. No m’estranya que els russos enviessin Prufer al Gulag… què menys?

Els germans Topf, el pare i fundador havia mort abans de tot això, Ludwig i Ernst (vegeu les inicials en el segell del memoràndu LT i ET), van córrer diferent sort. El gran, Ludwig, es va suïcidar el maig de 1945 mentre estava retingut pels nord-americans. El petit, Ernst, va passar per un procés de desnacificació (sic) sense cap judici i va poder crear una nova Topf and Sons a Weisbaden (República Federal) que després va traslladar a Mainz, però que, en no tenir tan bons clients, va fer fallida el 1963.

Del general Kammler no se’n ha sabut mai més res, el maig de 1945 va desaparèixer del mapa i va ser declarat mort a instàncies de la seva dona i alguns testimonis dubtosos. Hi ha qui diu que va passar per Barcelona en la seva fuita. Kammler també era enginyer i durant la República de Weimar havia estat funcionari en temes de construcció. Durant els darrers mesos del Reich va estar molt proper a Hitler perquè va ser el responsable de la construcció de les fàbriques soterrades on es fabricaven les V1 i V2 i dels laboratoris on treballava un altre enginyer exemplar: Herbert von Braun. Potser Kammler també va ser rescatat pels nord-americans i van aprofitar els seus amplis coneixements.

D’en Kammler en parla Max Aue: el pinta com un funcionari eficaç i entusiasta; un altre Eichman, vaja!

Aquest cap de setmana, en una mostra evident de que el temps passa més ràpid del que ens agradaria, estàvem sopant amb uns amics a casa quan, no sé per quines estranyes raons, van acabar apareixen damunt la taula uns vells cançoners de quan tots plegats érem kumbaiàs totals. Nostàlgia o ganes de tornar enrere? No ho sé.

Suposo que, quan era jove, aquests cançoners me’ls mirava amb uns ulls menys crítics: ara no m’atreviria a cantar una cançó de russos blancs que, per molt que cantin la cerca de la llibertat, el que buscaven de debò era el retorn de la Gran Mare Rússia i els seus tsars. Cosa en la que, ho he de reconèixer, el temps els hi ha donat la raó.

Entre les cançons que vam estar revistant, hi havia una infortunadíssima versió de La Trinca del This Land is Your Land, que jo hauria dit que és de Woody Guthrie, però que el cançoner deia que era una cançó popular americana. Tot podria ser, però això em va fer recordar que fa uns quants anys vaig estar a Cleveland amb la família, i com que el nostre hotel estava a tocar del Rock and Roll Hall of Fame, vam aprofitar una tarda per anar-hi a fer una visita. El museu, si se’n pot dir així, és una piràmide eixatada de vidre i ferro, al costat mateix dels molls sobre el llac Erie i molt a la vora del centre de la vil·la. El personatge central del museu és, com no?, Elvis Presley; però també hi ha moltes altres coses de cantants americans del segle XX. En definitiva: un paradís per als fetitxistes.

Font: Wikipedia

Woody Guthrie te, com és natural, el seu espai, en el que es mostren des de discs seus fins a alguns instruments que havia tocat. Fins i tot una guitarra amb el cartell que sempre hi duia enganxat: This machine kills fascists. Guthrie és una mena d’encarnació del Tom Joad de Steinbeck: la víctima del Dust Bowl i la Gran Depressió que perd la seva granja a les grans planes i que marxa a Califòrnia pensant que allà lliguen els gossos amb llonganisses; i que l’únic que aconsegueix és que se’l mirin amb menyspreu i que li diguin okie. I això, en el millor dels cassos; en el pitjor s’enduu unes quantes bastonades o un parell de dies a la garjola. Potser el pitjor és que li passa al predicador Casy: el maten.

No és gens estrany, doncs, que l’home es dediqués a protestar i, com que tenia certa facilitat per això de la música, ho fes cantant. Per això deia al començament que la versió de La Trinca d’aquesta cançó no copsa la seva significació. Mentre Guthrie la canta per pixar-se en el God Bless America, els de La Trinca la converteixen en una cançó festiva i de xerinola.

La mare del Tano! Ara si que puc bé dir que m’estic fent vell: quina dispersió mental! D’uns vells cançoners a Cleveland i de la Gran Depressió als tsars… Estic fatal!

Menys mal que aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi!

L’altre dia hi ha havia un article de Manuel Sánchez Ron a EL PAIS celebrant el centenari de la publicació del primer volum dels Principia Mathematica de Bertrand Russel i Alfred Withehead. El títol de l’article era “El valor del fracaso digno” i, en ell, Sánchez Ron explicava que, malgrat que el llibre no va aconseguir el seu propòsit (reduir tota la matemàtica a la lògica), va significar un esforç tan considerable de treball lògic i matemàtic que ha donat idees i feina a moltes generacions de matemàtics i de lògics.

Si considerem, com suggereix el títol de l’article, que els Principia Mathematica van ser un fracàs, jo hauria de dir que ja m’agradaria a mi tenir un fracàs la meitat de sonat que el seu. Precisament això és el que vol dir Sánchez Ron amb lo del “fracàs digne”. La nostra societat sembla que només valora l’èxit i, en moltes ocasions, pot ser més estimulant un fracàs que un èxit.

La persecució de qualsevol objectiu de perfecció (ja sigui artístic, científic o, merament vivencial) és un camí ple de racons, d’anades i vingudes, de retrocessos i acceleracions que moltes vegades no arriben a bon termini, però des del que hem pogut gaudir d’un immens paisatge que ens ha anat fent més persones. Què més dona haver arribat al Aneto si ja hem vist el cim (de lluny), la glacera i els portillons?

L’article és interessant i el recomanaré vivament, tot i que no estic massa d’acord en la interpretació que dona Sánchez Ron al teorema d’incompletud de Gödel i la seva relació amb els Principia Mathematica. És una petita minúcia que tampoc hauria pogut desenvolupar en un text curt com un article per al diari. A més, Sánchez Ron, tot i ser un dels nostres millors historiadors de la ciència, no és un matemàtic pur: és físic i astrònom.

El que resulta més imperdonable, és un error que podria haver estat corregit també pels redactors del diari si haguessin tingut una mica més de cultura. Bertran Russell no va morir el 1941! Va morir, amb noranta-set anys, el dia 2 de febrer de 1970. Cosa que tampoc era gens difícil de intuir, ja que en el mateix article, uns paràgrafs més endavant, parla d’una carta que li va adreçar Alice Hilton a Russel el 1963! Seria bastant difícil que la carta hagués arribat al seu destí si Russell fos mort des de 1941.

També m’hagués agradat que Sánchez Ron hagués continuat una mica més la cita de Hardy (un dels matemàtics més profunds i carismàtics, contemporani de Russell i aquest si que mort el 1947) explicant els dubtes del bibliotecari hipotètic de l’any 2100, pensant si ha de llençar a les escombraries o no l’últim exemplar que queda dels tres grossos volums dels Principia Mathematica. Hardy continua dient:

Un matemàtic, com un pintor o un poeta, és un fabricant de models. Si els seus models són més permanents que els dels pintors o els poetes, és perquè els seus models estan construïts amb idees. Els pintors fan els seus models amb formes i colors, els poetes amb paraules. Un pintor pot incorporar una idea, però normalment acostuma a ser un lloc comú i poc important. En poesia, les idees compten una mica més; però, com ha dit Housman, la importància de les idees en poesia ha estat habitualment exagerada:” No em satisfà que puguin existir coses com les idees poètiques: la poesia no és el que es diu, sinó la forma en que es diu”.

Intueixo que hom pot pensar que Hardy escombrava cap a casa. Com que ell mateix era matemàtic! A més, això de la permanència… què vol dir? Podem imaginar algun director de museu dubtant en si llença o no un quadre de Rubens o de Velázquez? Podem imaginar com es poden esborrar els versos d’Homer o de Victor Hugo?

I amb això, puc tornar al començament: potser que la mateixa idea de èxit (i la seva contraria: el fracàs) no existeixi. Que només ens trobem davant d’intents, intents que cada dia ens fan una mica millors. I el que estudiem en la història és precisament això: els intents dels nostres avantpassats.

Un dels matemàtics pel que sempre he sentit una atracció especial és Luca Pacioli (1440-1517). Diuen els economistes que va ser l’inventor de la comptabilitat per doble partida, lo qual no és estrictament cert. Els qui van inventar la doble partida van ser els comerciants mediterranis, genovesos, florentins, venecians, barcelonins, valencians… Luca Pacioli  l’únic que va fer va ser posar la teoria comptable per escrit. Com deia un premi Nobel d’economia recent: la comptabilitat és la ciència de lo artificial. Sigui com sigui, ell té el mèrit d’haver estat el primer en fer-ho. Hi ha molts altres tractats d’aritmètica per a comerciants d’aquella època que no recullen les tècniques comptables (inclòs un d’escrit en català i anterior al de Pacioli: el de Francesc Santcliment).

Hi ha moltes coses que resulten xocants de Luca Pacioli. La primera pregunta que ens fem és perquè un frare franciscà es va posar a escriure unes matemàtiques per a comerciants. Està clar que els comerciants sempre han estat gent molt atabalada i, com que no tenien temps per ensenyar els seus fills, li encarregaven aquesta feina a professors pagats, veritables mercenaris de la formació, quan encara les universitats no es dedicaven a l’estudi de l’economia. Però, un frare franciscà fent de mercenari? … Si hagués estat un jesuïta potser seria més fàcil d’entendre, però franciscà… Són els del vot de pobresa i cal pensar que haurien d’estar per damunt d’aquestes coses materials.

De totes formes, sembla que es va ordenar frare després d’haver escrit el llibre. I ja se sap que en aquestes coses passa com amb el tabac: els més anti fum són els ex fumadors.

L’única imatge que tenim de ell és un quadre, atribuït a Jacopo Barbari, en el que apareix davant d’una taula sobre la qui hi ha multitud d’objectes matemàtics: una esquadra, un compàs, una pissarra amb el nom d’Euclides, un dodecaedre… A la part fosca de la imatge, com flotant en el aire, hi ha un rombicuboctaedre mig ple d’aigua i del que Pacioli en va estudiar les seves propietats òptiques de reflexió i refracció. Al seu darrera hi ha un jove de rica aparença. En contrast amb el senzill hàbit del franciscà, de tela basta i lligat amb una simple corda amb nusos, el jove porta una bona camisa de color púrpura, uns guants verds i un sobretot de pell girada. El jove mira amb displicència cap el pintor, com si fos el rei del món, mentre que Pacioli té la mirada perduda cap a un lloc indeterminat però mostrant la fermesa del mestre.

El quadre és una genialitat. Llàstima no saber-ne amb certesa l’autor. La documentació més antiga que es té del quadre data de 1631 en un inventari del Palau Ducal d’Urbino, però no hi ha cap referència a la seva adquisició o procedència. El quadre es troba actualment al Museu de Capodimonte (Nàpols) i s’atribueix a Jacopo di Barbari perquè, en un paperet arrugat que hi ha damunt la taula, hi ha una inscripció que diu: “IACO.BAR.VIGENNIS P 1495”.

El paperet damunt la taula, amb la seva mosca

Congruentment amb aquesta atribució, es diu que el jove és el fill del Duc d’Urbino: Guidobaldo da Montefeltro. Però tampoc deixa de ser una suposició. La data, 1495, tot i que està mig tapada per una mosca (no crec que la mosca tingui cap significat matemàtic específic) no quadra amb l’estança de Pacioli a Urbino, ja que aquesta estança va ser aproximadament en els anys 1485-1487. D’altra banda, si la data fos correcta, Pacioli hauria de tenir 55 anys i la seva aparença, tot i viure com un monjo, és potser massa jovenívola per aquesta edat. No passa el mateix amb Guidobaldo da Montefeltro que el 1495 tindria uns vint-i-tres anys i podria casar amb la imatge del xicot del quadre.

Guidobaldo da Montefeltro per Rafael

El problema és que tenim un retrat de Guidobaldo da Montefeltro pintat per Rafael (desconec la data, però probablement hauria de ser anterior a 1504 quan el pintor se’n va anar a Florència des de la seva Urbino natal) i la veritat és que no es sembla gaire al jove que hi ha darrera de Pacioli.

Per acabar-ho d’adobar, algun crític ha esmentat la possibilitat de que el jove sigui Leonardo da Vinci, però tampo sembla massa realista la suposició, ja que Leonardo i Pacioli no es devien conèixer fins l’any 1496 quan van coincidir a Milà, tots dos contractats pels Sforza. I en aquella època tenien 44 i 56 anys respectivament, edats que tampoc quadren amb les aparences que veiem en el quadre.

No obstant tot això, la hipòtesi que eM sembla més raonable és la de Guidobaldo, només que el quadre hauria de ser uns vuit anys anterior a la data mig oculta per la mosca. Això tindria sentit perquè explicaria el fet de que el quadre es trobi a Nàpols, ja que el successor de Guidobaldo en el ducat d’Urbino (a part d’un breu temps de l’usurpador Cèsar Borgia) va ser Francesco Maria della Rovere, d’una branca menor dels Medici, que es va traslladar a Nàpols.

Piero della Francesca. Fragment de la "Pala di Brera"

Piero della Francesca. Fragment del "Políptic de Sant Antoni"

Pacioli, a part de la ja esmentada amistat amb Leonardo da Vinci, que va dibuixar les il•lustracions del seu últim llibre, De Divina Proportione, també va tenir de jove unes molt cordials relacions amb el seu mestre i amic Piero della Francesca. Tots dos havien nascut al mateix poble, Santosepolcro, i el conegut pintor havia estat treballant molts anys a Arezzo, molt a la vora del seu poble natal. És molt probable que Piero della Francesca fes servir al jove Luca Pacioli com a model en algun dels seus quadres. Així ho fa pensar la similitud d’aquestes imatges amb la del quadre del que he estat parlant abans.

L’últim fet desconcertant d’aquest frare, és que no va tenir cap mena de problema en incloure una obra de Piero della Francesca com un capítol del seu propi llibre, sense fer cap esment del seu autor; com si fos seu, vaja! Això si, es va prendre la molèstia de traduir-lo del llatí al italià.

Potser Tom Lehrer l’hauria d’haver pres com a model per a la seva cançó Plagiarize.

 

Ahir vaig estar fullejant amb un amic meu de la infància un llibre que ha caigut a les meves mans per casualitat. Està editat per l’ajuntament de Barcelona i el seu títol és Barcelona Insòlita i sotstitulat: secreta, invisible, curiosa, incògnita, singular, desconeguda, anònima, enigmàtica, ignorada, oculta, confidencial. Com que tan el meu amic com jo, som enamorats de la nostra ciutat i la coneixem bé, ens ha fet gràcia descobrir alguns racons dels que no en sabíem res.

El llibre és una col·lecció de fitxes, una a cada plana, de llocs, monuments, associacions, centres, museus i demés, mal o poc coneguts pels propis barcelonins. Cada fitxa ocupa una plana i conté una breu descripció d’unes deu o vint línies i les dades per trobar-lo i accedir-hi. Alguns dels llocs no són d’accés lliure, bé per preu, bé perquè cal concertar visita. El llibre te nou-centes pàgines, o sigui que hi ha un bon nombre de llocs curiosos.

Cansats d’anar passant pàgines a la babalà, hem anat a mirar l’índex. Els capítols, si se’n pot dir així, estan organitzats per temàtiques, no geogràficament. D’aquest forma pots trobar un capítol dedicat al mar, o als esports, o al esoterisme… Al veure la llista els nostres ulls han anat a parar al capítol titulat Erotisme i Sexualitat; era inevitable. Nosaltres som d’aquella generació que, quan ens van donar el nostre primer diccionari (suposo que als nou o deu anys), anàvem a cercar totes les paraules que ja us esteu figurant. Potser les generacions posteriors ho continuen fent i nosaltres idealitzem un procedir que, en aquella època, ens semblava transgressor. Potser les noves generacions ja no fan servir diccionaris.

El cas és que ens hem anat a buscar corre-cuita la pàgina 683, a partir de la qual hi ha 23 curiositats eròtiques i/o sexuals de la nostra ciutat. Entre elles hi ha des d’innocents llibreries fins a clubs en els que es realitzen pràctiques sexuals poc convencionals.

Una cosa ens ha cridat l’atenció: de les 23 propostes, 8 (un 35%) estan orientades a públic homosexual, en alguns casos remarcant la prohibició expressa de l’accés a persones d’un determinat sexe.

L’abundància de temàtica homosexual pot inclinar qualsevol a pensar que la homosexualitat és insòlita (o secreta, o invisible, o curiosa, o incògnita, o singular, o desconeguda, o anònima, o enigmàtica, o ignorada, o oculta, o confidencial) segons resa el títol (i sotstituls) del llibre.

Potser no existia cap prejudici per part de l’autora, i potser sigui que, en realitat, els homosexuals practiquen molt més el sexe que els altres. Si estimem en un 10% la quantitat de persones amb inclinacions homosexuals i calculem que tenen a la seva disposició el 35% dels llocs, a la resta del 90% només els queden el 65% dels llocs. Lo qual vol dir que els homosexuals deuen desenvolupar una activitat sexual frenètica per a tenir ocupats tots aquests locals. A la espera de millors estadístiques, no sembla que aquest sigui el cas; per tant, cal tornar a la primera hipòtesi.

També podria ser que l’ajuntament, editor del llibre, vulgui promoure aquesta faceta de la nostra ciutat amb ambicions turístiques, que també podria ser; encara que no crec que un llibre escrit en català serveixi aquestes finalitats. No sé amb quina de les explicacions quedar-me.

Una de les coses curioses que ja coneixia i que estan explicades al llibre són les carasses. Al llibre només en posa una, la que hi ha a la cruïlla dels carrers Vigatans i Mirallers (molt a la vora del Museu Picasso). Les carasses anunciaven, en una època en que ningú sabia ni llegir ni escriure, la ubicació dels bordells. La major part d’artesans no necessitaven anunciar-se perquè exhibien les seves mercaderies al carrer; però en aquest negoci en particular, l’exhibició pública era considerada de mal gust. Per això, es penjava una carassa (una escultura de pedra de la cara d’una xicota) per a indicar que aquella casa era un bordell.

És curiós que posin la carassa concreta que s’ensenya al llibre, perquè aquesta va ser salvada de la piqueta municipal fa uns pocs anys quan es va enderrocar l’edifici que la contenia en un pla de rehabilitació de ciutat vella, i només la pressió veïnal va aconseguir que es restaurés al seu lloc.

Podeu trobar altres carasses pel barri de la Rivera. Jo, que hi vaig néixer, conec una al carrer Flassaders, un altra al carrer de les Panses i un altra (aquesta no estaria segur que ho sigui perquè està molt alta a la paret) al carrer dels Mestres Casals i Martorell.

Potser algun dia m’entretinc a fer fotos i ensenyar-les.

El carrer Grenelle és un típic carrer de Paris, va fent una ampla corba seguint la curvatura natural del Sena. Comença a la vora dels jardins del Luxemburg, al costat sud del bulevard Saint Germain, i, després de creuar el bulevard Raspail, travessa l’esplanada dels Invàlids i acaba morint molt a prop del Camp de Mart. És un carrer parisenc típicament burgès i, fins i tot, aristocràtic. El propi Balzac hi situa el domicili d’alguns dels seus personatges més refinats: Beatrix de Rochefide o la vescomtessa de Beausèant. Alfred de Musset hi va viure durant molts anys, i potser alguna de les seves velles pedres ens podrien explicar els seus deliris amorosos amb George Sand.

Ara, com que tots els centres de les ciutats s’estan convertint en botigues, el carrer Grenelle no en podia ser una excepció i tots els seus  edificis de pisos tenen boutiques elegants al seus baixos. Resten, això si, uns quants palauets (no se perquè els parisencs s’encaparren en anomenar-los hôtels) que havien estat dels Bourbon-Condé, dels Martignac, dels Villars… i que avui en dia, s’han reconvertit en ambaixades, centres administratius o culturals (com el museu Arístides Maillol) o seus empresarials.

No sé perquè he començat parlant del carrer si l’únic que m’interessen són un parell dels seus habitants: Renée i Paloma. Del número 7. El número 7 del carrer de Grenelle, fa cantonada amb el carrer dels Saints-Pères i, de fet, no te porta al carrer Grenelle: s’hi entra pel carrer dels Saints-Pères, número 79. És un edifici elegant, de pedra, época Haussman, de cinc pisos i golfes. Les plantes nobles estan al segon i al cinquè pis, per damunt del qual hi ha les típiques golfes parisines amb les parets exteriors folrades de pissarra i amb els finestrals sobresurtin de la teulada.

Com deia, en ella hi viuen Renée i Paloma. Renée, passada la cinquantena, vídua, és la portera de l’edifici. No és una portera convencional: en lloc d’escoltar Belén Rueda, es dedica a llegir Tolstoi, Proust i Mankell (és millor Wallander que Salander?); té una comprensió raonable de l’obra de Marx (considera que La ideologia alemanya, és la seva obra cabdal) i pensa que Husserl és un nom més apropiat per a una marca d’aspiradores que no pas de fenomenòleg transcendental (que, per cert, no supera la prova de la pruna clàudia); en art, és més partidària dels flamencs que dels renaixentistes italians, mentre que en música, pica una mica de tot arreu: des de Purcell i Mozart (encara que el Confutatis la pugui espantar alguna vegada) fins a Eminem.

Com que de porteres d’aquestes no n’hi ha, es veu obligada a fer-se l’esquerpa i contestar sempre amb monosíl·labs als rics veïns de l’escala, els quals, malgrat els seus diners, no sempre saben conjugar bé els verbs. La Renée no vol arriscar-se a ser descoberta, per això sempre te encesa la tele, com si estigués veient qualsevol telesèrie barata.

La Paloma, dotze anys, amb tendències suïcides, és la filla dels rics i progrés veïns del segon pis. També amaga les seves habilitats, sobre tot davant sa germana una integrada e intel·ligent estudiant de l’École Normale Superiure, que no sap fer altra cosa que la guitza a sa germana petita. Paloma, per a abandonar aquest món, ha pensat en un autèntic espectacle de focs d’artifici i ja està preparant tot el muntatge per a que es parli de ella durant molt de temps. El que no ha tingut en compte és que a sa mare li hauran de triplicar la dosi de prozac.

Amb aquests personatges, i uns quants més, construeix la seva novel·la Muriel Barbery (La elegancia del erizo) qui deu ser una mena de fotocòpia de la pròpia Renée: viu al Japó, allunyada de qualsevol contacte amb la cultura francesa, no concedeix mai entrevistes, ni surt tampoc a la televisió.

És un llibre intel·ligent que val la pena llegir, encara que el seu final es desenvolupi en un altre popular carrer parisenc: la rue du Bac (de la que ja en parlaré un altre dia).

 *  *  *  *  *

Aquest juliol, en un seminari que estava, al fer la presentació d’un dels ponents, el director del seminari va dir de ell que tenia dues virtuts molt poc habituals en l’àmbit universitari: una, ja no la recordo, però l’altra era la humilitat. Està clar que hem d’aprendre de les Renées que hi ha per el món, de la Renée que, quan arriba l’esborrany de la tesi de la germana de la Paloma corregida pel tutor de recerca, li dona un cop d’ull i després d’uns minuts fa aquesta reflexió sobre el funcionament de la Universitat:

Si quieres hacer carrera, coge un texto marginal y exótico todavía poco explorado, insulta su sentido literal buscando en él una intención que el propio autor no había visto, defórmala hasta que parezca una tesis original, quema al hacerlo todos tus iconos, dedica un año de tu vida a este jueguecito indigno a expensas de la colectividad y envíale un mensajero a tu director de investigación.

Quanta raó!!

P.S. Seguint instruccions del meu director d’investigació, he de dir que la Renée també és una enamorada del cinema de qualitat. I, per damunt de tots els directors està, per a ella, Yasujirô Ozu.

M’havia oblidat de fer-ne esment.

Estic començant a preparar el viatge d’aquestes vacances d’estiu. Volem anar a Rússia i, donat el meu caràcter independent, volia organitzar-m’ho pel meu compte: comprar els bitllets d’avió, llogar un cotxe i anar una mica a l’aventura. La meva amiga Tamara, una sèrbia que coneix molt bé Rússia perquè hi va passar llargues temporades, m’ho ha tret del cap. Saps el que et costarà entendre els rètols a les carreteres? No hi havia pensat, jo. És millor que lloguis un taxi; negociant sempre el preu amb el taxista, clar. Semblava un consell bastant assenyat, així que li faré cas. Pensar que hauria d’interpretar els plànols i els rètols escrits en ciríl·lic em resultava força inquietant. Ja se que hi ha GPS’s, però això tampoc em resultava gaire tranquil·litzador: no se si és pitjor dependre d’una màquina.

La Tamara m’ha donat una pila de consells útils per a poder gaudir del viatge en condicions. El que més m’ha preocupat del que m’ha dit ha estat que els russos consideren que tots els turistes occidentals son rics; per això, l’esport nacional és estafar-los. Caldrà estar ull viu. Això m’emprenya una mica, perquè quan ets de vacances el que menys et ve de gust és estar pendent de preus, condicions, etc.

El que m’ha fet desistir definitivament de muntar-ho pel meu compte ha estat el tema dels visats. Una de les més importants funcions del consolat de Rússia a Barcelona és la de posar tantes traves com calgui als sol·licitants de visats de turisme. El primer que demanen és una invitació d’un hotel rus, escrita, naturalment, en rus. I, com puc saber jo que la carta que m’enviï l’hotel és una invitació o una condemna a cadena perpetua?

En fi… Finalment he anat a una agència de viatges. Que difícil es fer entendre a un empleat d’una agència de viatges que no vull que em passegin pel centre de Moscou, ni que m’acompanyin a fer la visita de l’Hermitage, ni que em portin als restaurants que ells vulguin! Em mirava com si fos un extraterrestre.

Miri senyoreta, jo només vull que em tregui els bitllets d’avió, que em reservi els hotels (només allotjament i esmorzar) i que m’aconsegueixi els visats. Tot el demés ho pot treure, que ja m’espavilaré.

Dec fer cara de ximple, perquè la senyoreta estava convençuda de que no me’n sortiria i que necessitava l’ajuda de no se quants guies, conductors, cambrers, experts en art i en ciències ocultes, etc.

Senyoreta, jo no vull psicoanalitzar Rasputin, jo només vull passar dues setmanes per Rússia visitant el que em vingui de gust.

La última que em va deixar anar, i aquesta ja no se si creure-me-la, és que per agafar l’avió de Moscou a Sant Petersburg cal estar sis hores d’antuvi a l’aeroport.

Doncs tregui’m els bitllets per al Fletxa Roja i així m’estalviaré una nit d’hotel!

La resposta m’ha deixat glaçat: resulta que als trens nocturns hi ha molts robatoris!

No se si son els russos o soc jo… però el tema m’està començant a posar dels nervis. Ni que volgués anar a Xexènia!

Per anar-me ambientant m’he posat a llegir una mica de literatura russa. La veritat és que a part de Tolstoi (ni tant sols de Tolstoi, només de Guerra i Pau), havia llegit molt poca cosa dels russos. Quan era jove vaig llegir El Jugador, però em sembla que va ser una lectura d’aquelles obligatòries del Batxillerat i, la veritat, els turments d’Alexei Ivanovich no em van agradar gens.

La Tamara em va aconsellar que, per entendre l’ànima russa llegís els Apunts del Subsòl  de Dostoievski. Mare meva! Si els arribo a haver llegit abans, potser no planejo el viatge a Rússia! Ara ja he engrescat altra gent i no em puc tirar enrere. Serà com visitar Praga havent llegit Kafka, només que en comptes de pensar en Josef K a cada cantonada, estaré pensant en l’home soterrani de Dostoievski, del que l’autor no ens diu ni el seu nom en tota la novel·la. Si fins i tot m’ha semblat que Dostoievski podia ser un precursor de Kafka.

Al menys, el que ara se de ben segur és que, passi el que passi, no penso entrar en cap oficina pública per a que m’atengui un funcionari rus.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,239 hits

ENTRADES