You are currently browsing the category archive for the ‘medecina’ category.

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Anuncis

Fa uns quants dies que a les portes dels edificis de l’illa de cases que és al costat de casa meva, hi ha penjat un cartell que diu textualment:

Estamos esterilizando los gatos de las azoteas. Por favor, no les den de comer.

Foto de "El Jordi Valderas Blog"

Després d’haver-lo vist varies vegades, no m’ha quedat més remei que començar-me a fer algunes preguntes:

  1. Com van arribar els primers gats als terrats d’uns edificis de set o vuit pisos? Els va deixar allà dalt una cigonya despistada? Van pujar amb ascensor? Com s’ho van fer per prémer el botó de l’àtic?
  2. Tan senzill és esterilitzar un gat, que se’l pot deixar, a continuació, corrent pel terrat? Te el veterinari un petit quiròfan portàtil? Com desinfecta l’instrumental? Els anestesien o ho fan en viu?
  3. L’esterilització, la fan només als mascles? Només a les femelles? O a tots dos per igual? (Espero que no siguin tan absurds com per esterilitzar només la meitat dels mascles i la meitat de les femelles).
  4. Com poden estar segurs d’haver esterilitzat tota la població? Tenen un cens de gats de terrat? O potser un Registre Gatil? Es podrien demanar certificats de naixement i defunció?
  5. Són tan sàdics que no en tenen prou amb esterilitzar-los que, a més, els volen matar de fam? Quina relació hi ha entre el menjar i l’esterilització? Potser menjant tornen a resultar fecunds? És el plaer de menjar assimilable al orgasme?
  6. A on van a parar els gats que es moren? Hi ha voltors que venen a menjar-se’ls? Se’ls mengen altres depredadors? Potser els ratolins s’alimenten de gats morts?
  7. No se li va acudir a ningú que, si no volien gats als terrats, el millor era capturar-los i portar-los a una gatera?
  8. Quan els hi deu haver costat als veïns portar a terme aquest projecte? Qui ho deu fer? Un societat protectora d’animals? Un veterinari? Quines formes més estranyes que te la gent de guanyar-se la vida!

En fi, que encara estic perplex d’aquesta situació tan estrambòtica. Estic esperant a ser president de la meva comunitat de veïns per proposar una esterilització de les orenetes que fan niu al nostre terrat.

Foto del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

La Universitat de Zaragoza ha creat una nova càtedra en col·laboració amb una empresa francesa de nom Laboratoires Boiron SARL. El títol de la nova càtedra és “Càtedra Boiron d’investigació, docència i divulgació de la homeopatia”. Suposo que deu ser la 32ª càtedra que te la universitat en col·laboració amb empreses, perquè no crec que tota la Universitat de Zaragoza només tingui 32 càtedres.

No sé que en deuen pensar els demés catedràtics d’aquesta universitat de l’iniciativa del seu rector, però ja us anticipo el que en penso jo: Algú s’ha begut l’enteniment! No és que jo sigui precisament un defensor de l’industria farmacèutica clàssica (o alopàtica): les úniques substàncies tòxiques que m’he acostumat a prendre són el cafè, el té, el tabac i dosis moderades d’alcohol (en forma de Cardenal Mendoza si pot ser, l’únic cardenal amb el que mantinc bones relacions). Però el que succeeix amb tot això és el mateix que passa amb la religió: si no crec ni en la meva (que és la verdadera), cóm vols que cregui en la teva?

Tot aquest muntatge de la homeopatia està començant a donar molt bons resultats. Els Laboratoris Boiron de Lyon van facturar l’any passat (2009) una mica més de 500 milions d’euros amb un benefici net de més del 10% (59 milions). I, malgrat que a la seva web s’anuncien com paladins de la recerca i el desenvolupament, només es van gastar en aquest apartat una mica més de 4 milions d’euros (menys del 1% de les seves vendes), mentre que la malvada industria farmacèutica tradicional se’n gasta entorn un 10% de les vendes; per exemple, Pfizer: 15,7% (7.845 milions de dòlars); Bayer: 8,8% (2.746 milions d’euros); tot dades de l’any 2009. És a dir, si Boiron es gastés el mateix que la resta de l’industria en recerca, el seu benefici seria zero o negatiu.

Però clar, no podem comparar: no és el mateix haver de demostrar l’efectivitat d’un medicament per a que te l’aprovin les autoritats sanitàries, que vendre aigua destil·lada, que és, més o menys, el que fa Boiron. O potser sigui una barreja d’aigua destil·lada i alcohol: no sé ben bé com fan les dilucions (ni m’importa gaire).

El que sóc incapaç d’entendre és que el rector d’una universitat caigui en un ridícul d’aquestes característiques. I molt menys encara, quan t’assabentes de que el senyor M.J. López Pérez, rector magnífic, és doctor en Farmàcia! A mi ja m’explicarà quins beneficis pot reportar a la universitat el fet de crear una càtedra acientífica amb una empresa que no es gasta nu l’u per cent dels seus ingressos en investigació i que, a més, ha reduït aquesta despesa en un 35% respecte l’any anterior. Haurem d’estar al aguait dels progressos científics de la universitat en aquesta pseudociència.

Jo ja li he enviat un currículum al rector, oferint-me per a catedràtic d’alquimia. A la carta amb la que he acompanyat el meu currículum li dic el següent: “Els meus coneixements holístics i integradors em permeten fusionar sabers integrats per a obtenir una visió sistèmica que transcendeixi l’enfocament purament material sense renunciar a cap mena de fonts de consciència”. A que m’ha quedat bé! No volia espantar-lo amb un p… doctorat en matemàtiques, que, com tothom sap, no porten a cap lloc.

Suggereixo als meus lectors a fer el mateix oferint-se com a catedràtics de grafologia, d’astrologia, d’espiritisme o de qualsevol altra ciència ben establerta d’aquesta mena. El procediment és molt simple: la bústia a la que cal enviar els currículums és rector@unizar.es. També conec el cas de gent que, havent obtingut el diploma Boiron, que es podia obtenir a la web d’aquesta empresa omplint un qüestionari que no portava més de vint minuts, han enviat cartes a la Universitat de Zaragoza sol·licitant la convalidació dels seus profunds estudis homeopàtics.

Un altra postura, exempta de sentit del humor, és enviar cartes de protesta al rectorat de la universitat (exemples aquí i aquí), però probablement no rebreu ni tan sols resposta. I, a més, és molt probable que us tractin de la mateixa forma que fan els homeòpates quan atenen un pacient amb més diners que sentit comú: el reben amb una ampolla d’aigua a una ma i una gran factura a l’altra.

També cal reconèixer que lo de la Universitat de Zaragoza és un extrem: hi ha moltes universitats que ofereixen o han ofert màsters i postgraus d’homeopatia (entre elles la pròpia Universitat de Barcelona, la UNED, la de Sevilla, la de València, etc.). Suposo que els professor deuen ser tots titulats Boiron en vint minuts. I és que això de la ciència és molt dur!

Segons uns investigadors de la Universitat d’Òxford i del University College de Londres, l’Estimulació Elèctrica Directa Transcranial (tDCS, Transcranial Direct Current Stimulation), augmenta les habilitats matemàtiques i els seus efectes perduren sis mesos després del tractament. Sembla una broma, però no ho és: podeu llegir l’article publicat a Current Biology fa uns dies:

Feu click a l'imatge per veure l'article

Pel que he llegit això del tDCS és una tècnica no invasiva (suposo que això vol dir que no et fiquen els elèctrodes dins del cap) en els lòbuls parietals; o sigui, que és com un electroshock moderat. Hi ha parts de l’article que no entenc, però pel que he entès, els subjectes de l’experiment s’han sotmès durant sis dies a les tècniques d’estimulació durant més de vuit hores diàries. I resulta que després d’això, es veu que sabien dir quant eren dos més dos més ràpid que abans de l’estimulació. Perdó: no tots, només un 20% dels conillets d’índies. Als demés, els hi costava el mateix temps que abans esbrinar quant donen dos i dos.

Potser seria una idea per al Conseller d’Educació: a veure si així millorem els resultats del nostre país en el informe PISA, en el que mai sortim gaire ben parats. En lloc de gastar-nos els diners formant professors de matemàtiques, ens els podríem gastar a ENDESA electrocutant adolescents.

Pensant-ho bé, he vist que la cosa te els seus inconvenients. ¿Què hauria jo de fer si enxampo un alumne fent-se el tDCS unes setmanes abans del examen? De fet, és com copiar a l’examen, oi? I, pitjor encara, cóm puc saber si algun alumne està estimulat elèctricament el dia de l’examen? D’altra banda, els recercadors han descobert que sis mesos després de l’estimulació les facultats matemàtiques són superiors, d’acord. Però, què passa sis anys després? Es queden tarit-tarot?

I encara més inconvenients: perquè només reaccionen al tDCS un 20% dels individus tractats? Potser l’altra 80% resulta que te les facultats matemàtiques al cul, i es requeririen altres tècniques.

I, per acabar, un altra de més grossa: i si descobrim que Perelman es va sotmetre a tDCS per aconseguir la demostració de la Conjectura de Poincaré… Què fem? Li traiem la medalla Fields? En aquest cas seria senzill perquè no la va anar a recollir, però podríem dir el mateix d’altres matemàtics que han fet descobriments originals, com Cohen i el forcing (a aquest li tinc una especial mania: mira que carregar-se la Hipòtesi del Continu!).

En fi, em sembla que continuaré aconsellant els estudiants que estudiïn per a treure bones notes i que es deixin estar de modernitats. Ara ja començo a no saber si és millor que coneguem com funciona el nostre cervell, perquè podria ser que convertissin la Taronja Mecànica en realitat. Kubrick: un profeta!

 

L’inefable Sarah ens ha sorprès a tots: ara es dedica a la Anatomía Comparada.

Vegeu-la a continuació fent una profonda reflexió sobre certes parts anatòmiques de Jan Brewer (governadora d’Arizona) i de Barak Obama.

Fan falta més comentaris?

Sara, Salim i Javier són metges. Sara, Salim i Javier han estat imputats durant molt de temps com si fossin vulgars delinqüents. Sara, Salim i Javier han vist els seus noms corren pels diaris. Sara, Salim i Javier han estat víctimes de la intolerància d’unes quantes associacions i partits polítics a qui es va deixar exercir l’acusació popular. Però, sobre tot, Sara, Salim i Javier han patit l’acarnissament (no terapèutic) d’uns agents de la Guàrdia Civil que van avantposar els seus prejudicis ideològics a l’imperi de la llei.

Ells no van ser les úniques víctimes del sistema: un nodrit grup de dones també van caure sota la mirada escrutadora de policies, jutges, polítics i periodistes. Un malson que ha durat més de dos anys, fins que un jutge ha posat punt i final a una història que no hauria d’haver començat mai: la de la Clínica Isadora, que el febrer del 2007 va omplir els diaris d’acusacions infundades.

I ara, un jutge, García de Dios es diu l’home (si és de déu, ha de tenir totes les benediccions), diu, no solament que no existien ni tan sols indicis de cap delicte, sinó que afegeix que el Capità N-57683-G, l’Alferes A-04134-P i el Sergent I-25445-A, van articular una investigació policial

I ara, jo em pregunto: si els veïns i coneguts de la Sara, el Salim i el Javier van veure i viure totes les sospites que queien sobre ells, tota la pressió mediàtica que van patir, els agents judicials portant citacions a casa seva, en fi, tot el circ que es va muntar; cóm és possible que del Capità, de l’Alferes i del Sergent només en podem saber el número de la seva placa? Jo també vull muntar el circ a casa del Capità, de l’Alferes i del Sergent! Jo els vull veure sentats al banquet dels acusats per prevaricació, per abus de poder, per arbitrarietat en l’exercici de la funció pública, pel que sigui… I vull saber els seus noms i cognoms, el seu domicili, vull sotmetre’ls a la vergonya pública i vull que els fotin fora del cos o com a mínim que els enviïn a la Marina, ja que a galeres no es pot.

Perquè s’han d’amagar els noms i cognoms d’aquests individus que, amb el més absolut menyspreu de la intimitat de les dones que havien avortat en aquesta clínica, les van citar a declarar i van posar noms, cognoms i DNI’s de totes elles en els seus oficis e informes? Individus que van anar per la clínica prenent fotografies del personal sanitari per a que l’identifiquessin les dones; individus que van sol·licitar i van aconseguir d’un altre jutge la intervenció del telèfon de la Sara. Rates de cloaca, en definitiva de les que ens hauríem de deslliurar tan aviat com sigui possible.

I no estaria de més, que el Ministeri de l’Interior donés alguna mena de disculpa per aquestes actuacions irregulars de la policia i el Ministeri de Justícia o el Consell del Poder Judicial per la, també irregular, actuació d’un jutge que va emparar tota aquesta

I tota una serie d’associacions a les que els hi va faltar temps per a presentar-se en el procés penal com acusació popular

i que ahir es manifestaven per Madrid (amb tot el suport dels partits de la dreta cavernícola espanyola, Ansar al frente) també podrien donar alguna explicació i manifestar públicament que, seguint les ordres del jutge, han destruït tota la documentació que puguin tenir del procés i, en particular, les llistes de clients de la clínica

En fi, només em resta animar a la Sara, el Salim i el Javier per a que iniciïn les accions penals pertinents contra el Capità, l’Alferes i el Sergent anònims, tal com els hi suggereix el jutge

Res m’agradaria més que veure aquests tres policies (per anomenar-los d’alguna manera) a la presó i expulsats del cos.

 

NOTA: Tots els retalls han estat extrets d’una fotocòpia de l’Auto dictat el passat dia 15, pel jutge Ramiro García de Dios Ferreiro, titular del Jutjat d’Instrucció num. 6 de Madrid. A vegades, algunes decisions judicials em fan tornar la confiança en la justícia.

El proper dijous, dia 1 d’octubre, tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels guardons Ig Nobel que premien aquelles recerques que, primer fan riure, i després fan pensar. A primera vista, podria semblar que el que es premia en aquest acte és la recerca sobre fets trivials; però, que és un fet trivial? La caiguda d’una poma d’un pomer, també és un fet trivial. No podem saber quanta de la recerca fonamental important s’ha fet arrel d’un fet trivial. El senyor Robert Mattheus ho explica molt bé, amb molts més exemples, en un recent article a The National.

La cerimònia, com en anys anteriors (és la dinovena edició), tindrà lloc al Sanders Theatre de la Universitat d’Harvard i començarà, puntualment, a les 17:15. Com que serà transmesa per webcast, la podrem veure en directe, encara que l’horari serà una mica intempestiu: la 1:15 de la nit (aquí a Europa ja serà dia 2).

La cerimònia, anàrquica com sempre, serà conduïda pel conegut matemàtic franco americà Benoit Mandelbrot (el pare de la geometria fractal) i comptarà amb la presència de coneguts premis Nobel (autèntics, hehe) com Paul Krugman i Martin Chalfie (2008: economia i química), Orhan Pamuk (2006 literatura), Roy Glauber (2005 física), Frank Wilczek (2004 física), i altres.

Segons els organitzadors, la majoria dels deu premiats estaran presents a la cerimònia, tot i que, al contrari dels premis nobels suecs, no es coneixen els seus noms fins a l’entrega del premi.

La meva candidata per al premi Ig Nobel d’economia és la senyora Camelia Kuhnen, de la que ja vaig parlar en aquest blog i que vaig proposar com a candidata pel seu treball sobre la determinació genètica del risc financer.

Per amenitzar la jornada es compta amb els següents espectacles:

  1. Abans de començar (a les 18:45), i a l’entrada del teatre, el Boston Squeezebox Ensemble interpretarà peces d’òpera a l’acordió.
  2. L’acte començarà (puntualment) amb un concert especial: el Risk Cabaret Concert interpretat pels Penny-Wise Guys.
  3. I, durant els descansos, es farà l’estrena mundial de l’òpera en quatre actes The Big Bank Opera, amb músiques de Beethoven i Rossini i lletra de l’editor de la revista AIR, Marc Abrahams. Serà interpretada en els seus papers principals per Maria Ferrante i Ben Sears, acompanyats al piano per Branden Grimmett i dirigits per David Stockton. Alguns dels guardonats interpretaran petits papers a l’òpera.

A continuació podeu veure algunes de les sessions d’assaig d’aquesta òpera que, probablement, no serà un èxit mundial però que promet bones vibracions.

Qui pot ser més estúpid? Els diners a Júpiter.

La part més acadèmica de l’acte, estarà composada per les ja tradicionals lliçons 24/7 (24 segons per fer una completa descripció tècnica del tema i 7 paraules per fer-ne un resum clar i senzill que tothom pugui entendre). Aquest any estaran a càrrec de Wade Adams (sobre nanotecnologia), Stephen Wolfram (sobre el geni), Paul Krugman (sobre economia) i Deborah J Anderson (sobre contracepció). La lliçó inaugural (60 segons) correrà a càrrec, com ja s’ha dit de Benoit Mandelbrot (sobre el tema central de l’acte: Risc). Això dels 24 segons no és cap broma: un cop transcorregut aquest plaç, surt a l’escenari una nena d’uns dotze o tretze anys (a poder ser amb veu de pito) dient que s’avorreix molt i que vol que s’acabi ja. Naturalment, durant la cerimònia es poden llençar avions de paper als presentadors i guardonats: de fet, els propis organitzadors encoratgen els assistents per a que ho facin.

Amb la finalitat d’evitar demandes innecessàries, l’acte estarà monitoritzat pel conegut advocat neoiorquès, William J. Malloney, que preservarà l’acte de sons, paraules, imatges i “pensaments” impropis u ofensius.

Les conferències informals (hi ha alguna cosa formal en tot això?) tindran lloc el dissabte, dia 3 d’octubre a l’edifici 10 del Massachusets Institute of Technology (MIT). Seguint al peu de la lletra la màxima de que lo bó, si és curt, es dues vegades bó, els guardonats disposaran de cinc minuts per exposar el que han fet i perquè ho han fet, responen després a unes poques preguntes de l’audiència. L’accés a les lliçons informals és gratuït, però l’espai és molt limitat. No està prevista la seva transmissió per webcast, o sigui que haurem d’esperar a veure-les al canal del youtube de la revista.

.

P.S.

Podeu veure la cerimònia de l’any passat sencera aquí (1 h 44 m). Va estar dedicada al tema: Redundància.

A l’edició d’avui de EL PAÍS hi ha un article d’un tal Jacinto Antón, del qui desconec la identitat, però que deu ser veí de Barcelona perquè comença l’article dient-nos que el seu dentista té la consulta a Castelldefels i ha d’agafar el tren per anar-hi. L’article es titula ¡Odio a los Nazis! i hom es pregunta que té a veure el seu passeig al dentista amb l’odi als nazis.

Resulta que el bon home, com un Rousseau qualsevol, dedica el temps del trajecte a fer els seus somiejaments i, clar, l’associació d’idees resulta quasi pueril: Dentista → Marathon Man → Dr. Szell/Mengele → Camps d’extermini → Tren. Espero que el seu dentista sigui més bondadós que el Dr. Szell de Marathon Man. Ningú es mereix la tortura encara que digui unes quantes bestieses a continuació.

El cas és que ens recomana que veiem un reportatge que faran al Canal+ (ara ja no recordo si és dels mateixos propietaris que El PAÍS: ja m’he fet un embolic de cadenes de TV) sobre l’album de fotos de Karl Hoecker (o Höcker).

Aquest Karl Hoecker podria ser un Max Aue qualsevol: en acabar la guerra el van capturar els britànics, però duia documentació de soldat ras i, després de tenir-lo uns mesos detingut en un camp de concentració, el van alliberar. L’home va refer la seva vida i, amb la seva dona i dos fills, va arribar a cap de caixa d’un banc important a Luebecke, fins que el 1963 se’l va identificar i va ser jutjat en els processos de Franckfourt. En sortir de la presó, el 1970, va tornar al seu antic càrrec de caixer al mateix banc. Va morir l’any 2000 amb 89 anys. El seu àlbum de fotos va anar a parar al Museu de l’Holocaust de Washington l’any 2006. És l’únic lloc on s’han trobat fotografies del Dr. Mengele.

El cas és que l’autor, per identificar el personatge d’en Hoecker, ens diu que va ser l’ajudant del comandant d’Auschwitz, Rudolph Hess. Per poca història que se sàpiga, tothom coneix Rudolph Hess com el lloctinent d’Hitler que el 1941 va agafar un avió i es va tirar en paracaigudes sobre Escòcia, per a negociar amb els britànics no se sap ben bé el què. Per tant, difícilment podia ser Hoecker l’ajudant de Rudolph Hess.

Podriem pensar que es tracta d’una petita confusió, ja que el primer comandant d’Auschwitz es deia Rudolf Hoess (o Höss, o Höß), però no es així, perquè Hoess va deixar la comandancia del camp a finals del 1943, molt abans que Hoecker hi fos destinat el maig del 1944. De fet, el comandant del camp quan hi va arribar Hoecker no era ni tan sols el substitut de Hoess (Arthur Liebehenschel), sinó el substitut d’aquest darrer, Richard Baer qui va comandar el camp fins a la seva extinció a començaments del 1945.

Qualsevol que hagi vist les fotografies de l’àlbum (podeu veure-les aquí) se’n dona compte que Hoess només hi apareix en unes quantes: durant una festa que es va realitzar amb motiu de la inauguració de l’hospital del camp de concentració (només per a membres de la SS, no aneu a pensar coses rares). En canvi, les fotografies amb Richard Baer són constants al llarg de l’àlbum (de cacera pels boscos, en unes mines a Silèsia, amb l’arribada del les ajudants femenines al camp, per Nadal,…). Perquè les fotos de l’àlbum són això: fotos de vacances; no es veu res de l’interior del camp, ni dels trens, ni dels crematoris, ni res de res. Ningú podria dir que les fotos estan preses en temps de guerra i extermini, més aviat sembla un balneari.

En fi, al que anava: que el senyor Jacinto Antón i EL PAÍS han fotut la pota fins el coll. Ja sé que està en el suplement de vacances i que es tracta de lectures lleugeres, però confondre Hess amb Hoess, col·locar Hoess on no estava, oblidar-se dels que si que hi eren… em sembla molt bèstia.

Menys mal que el senyor Antón diu:

Como nuestro héroe Indiana Jones, yo también odio a los nazis. Dado que no puedo combatirlos como él -tampoco sé si tendría el valor- trato de documentarme mucho para detestarlos todo lo posible,

perquè sinó, no sé les ximpleries que hagués pogut arribar a dir. I és que, senyor Antón, per escriure en un diari, no n’hi prou amb odiar, també cal documentar-se molt més del que vostè ha fet. Ara bé: se li agareix la intenció, això si.

D’esquerra a dreta: Richard Baer, Rudolf Hoess i Karl Hoecker a Auschwitz, el dia de la inauguració del Hospital

Us heu fixat que ja existien els Audi en aquella època: mireu l’anagrama que hi ha al morro del cotxe.

He estat al servei de consulta externa de l’Hospital de Sant Pau. D’acompanyant, no us penseu: la meva salut no és de ferro, però no tinc avaries greus. L’edifici és nou, deu fer uns tres anys que es va construir; està tocant a la Ronda del Guinardó, a la cantonada amb el carrer Sant Quintí.

L’edifici es com una capsa de mistos: un paralelepíped de tres alçades. No he estat als pisos superiors, només a la planta baixa, però els pisos de més amunt semblen iguals. Quan hi entres, tens a la dreta un passadís que segueix tota la llarga façana que dona a la Ronda, que es pot veure a través del grans finestrals, una façana de vidres, de fet. De tros en tros, en lloc de finestral, hi ha petits recintes d’obra per als serveis: lavabos, wc’s, aquestes coses.

A l’altre costat dels finestrals estan els mòduls d’atenció al pacient. Les sales d’espera estan obertes al passadís sense cap porta i arriben fins al l’altre costat de l’edifici, on es veu que també hi ha un passadís semblant al d’accés, però en el que no s’hi pot entrar perquè és reservat al personal sanitari. El passadís de l’altre costat encara té més finestrals i es veuen els altres edificis del nou hospital que ja són gairebé acabats. A banda i banda de cada sala d’espera hi ha els despatxos dels metges. Poso un croquis per a fer-se una idea de tan estranya distribució.

Els cubículs dels metges (no crec que sigui procedent denominar-los despatxos) estan al centre de l’edifici; fets amb envans de fusteria. No tenen finestres, clar; només llum artificial i són ben menuts: l’espai justet per a la taula, les cadires i la llitera d’observació.

Amb aquesta distribució, ja es pot suposar que tota la llum exterior es queda al passadís i una mica entra a les sales d’espera, però els despatxos, com que no poden tenir cap finestra, s’han d’il·luminar amb llum artificial. El lloc on s’ha de realitzar l’acte mèdic es converteix en una mena de tuguri, més apropiat per a una timba de cartes que per a una visita al doctor. Mentre que els passadissos, pels que només hi circules uns pocs segons fins arribar al mòdul que et correspón, estan inundats de llum de dia.

No sé qui és l’arquitecte d’aquest despropòsit, ni tampoc m’importa gaire perquè tots sabem que l’arquitecte pot tenir les idees peregrines que li passin pel cap però, en definitiva, és el propietari qui ha de dir el que vol i com ho vol. A algú se li podria ocórrer de fer a casa seva el passadís ple de finestres i les habitacions a l’interior, sense cap finestra? Només perquè l’arquitecte diu que és molt fashion? Doncs és el que han fet els senyors del Sant Pau. Els lavabos i wc’s també tenen finestra: no sé si deu ser per a fer exercicis d’streap tease.

No voldria ser malpensat, però potser és el que busquen: que els pacients es morin de depressió, així es posa fi a la despesa sanitària. Però amb aquest sistema potser se’ls hi moriran abans els metges de melangia, o potser només se ’ls hi quedin cecs. O potser és que jo sóc un clàssic que no entén lo modern.

També podria ser que a mi se’m passi per alt alguna cosa important; potser estigui jo confonent un urinari amb una font. Des que Duchamp ens va fer veure que la funcionalitat dels objectes podia ser molt diferents de la que intuíem, ja res és el que era. Podria ser una metàfora com la de Duchamp: enlloc de sales per guarir estem a sales de tortura.

Els propers dies s’inaugura l’edifici del nou hospital: tinc ganes de veure si han seguit el mateix criteri amb les habitacions dels pacients ingressats: les finestres al passadís i les habitacions a l’interior. Si és així, espero que pintin les parets de negre o gris fosc: això segur que farà més curt el període de supervivència del malalt.

Com que he entrat en una espiral de feina (de massa feina, vull dir) a la que no veig el final i la setmana vinent seré fora de Barcelona uns dies, he decidit avançar la publicació d’aquesta secció trimestral que hagués tocat el darrer dia de maig.

Aquest trimestre, i com que vaig publicar un post que es titolava “Porno dur”, hi ha hagut un notable increment de les cerques guarres. He decidit prescindir d’elles a l’hora de donar els premis, tot i que alguna resultava, fins i tot, original i/o exuberant.

També m’he adonat que hi ha gent que es dedica a buscar professionals per a resoldre algun problema que tenen i, que no sé perquè, acaben al meu blog, quan és evident que jo, ni tinc coneixements del que busquen, ni puc fer gran cosa per ajudar. Així que els premis del trimestre estan dedicats a aquestes cerques (diguem-ne professionals) absurdes.

  1. Premi a la professió més vella del món i medalla d’or: [“xapero jaume”]. Tot i que cal reconèixer que, al menys, ha tingut l’originalitat d’invertir el sexe del “professional”. Noi! Espero que hagis obtingut satisfacció amb el Jaume!
  2. Premi de medecina i medalla de plata: [“enfermo epilepsia busca neurologo que tr”]. Jo només et puc dir que, fins on arriben els meus coneixements, hi ha unes píndoles (Marca comercial: Epanutin) que sembla que són ma de sant per això de l’epilèpsia. T’asseguro que no sé com has pogut venir a casa meva amb aquesta angoixa.
  3. Premi de política i medalla de bronze: [“como puc fer una nota fiscal”]. Suposo que et deus referir als impostos, oi?. En això, si haguéssis estat una mica més explícit, potser si que et podria ajudar. Cobrant, naturalmentt… que no está el horno para bollos.

Finalment, no puc concloure el post d’avui, sense fer una menció especial a la cerca més freaky (no sé com dir-ho d’una forma més gràfica) que mai he tingut al meu blog: [“friedrich gottlob hanke”]. Vaig fer referència a aquest personatge, del que no tinc cap mena d’informació, en un post meu de fa més d’un any. Però no en deia res, perquè res en sabia (i res en continuo sabent). Si poseu en el cercador de Google aquest nom, només us sortiran tres webs on es menciona el nom (i és igual que feu la cerca posant paraules lleugerament diferents com friedrick o gotlob):

  1. La primera és una web d’una revista de filosofia de Madrid que va publicar un article meu sobre Jean André Tacquet i el seu llibre de geometria de 1654. En l’article, quan citava la tesi doctoral de Kluegel (1763), deia, en una nota a peu de pàgina, que no sabia qui era aquest home, Hanke, citat per Kluegel.
  2. La segona és el meu blog, ja ho he dit.
  3. La tercera és una traducció de la tesi doctoral de Kluegel al alemany, publicada per un professor de l’Universitat de Colònia.

Et ça c’est tout!

Per a ser sincer, he de dir que,malgrat no saber res del senyor Hanke, si que tinc des de fa molt de temps un exemplar del seu opuscle titulat Principia Theoriae de Infinito Mathematico et Demonstrationem Possibilitatis Parallelarum, publicat el 4 de setembre de 1751 a Leipzig. No he trobat cap altra obra seva ni tan sols a les biblioteques alemanyes que he consultat. Tampoc he trobat cap nota biogràfica, ni cita a obres seves, ni altres publicacions, ni si va ser professor de matemàtiques a Leipzig o alguna altra ciutat alemanya. Res de res: és un personatge misteriós.

Prometo parlar algún dia d’aquest opuscle del senyor Hanke que és força interessant en alguns aspectes. I per a celebrar la cerca freaky d’aquest desconegut recercador (mai més ben usada la paraula), penjo la primera pàgina de l’opuscle per a que, si torna a buscar-ho, al menys tingui alguna referència. Ho faig amb un cert orgull, perquè he de dir que trobar l’opuscle, em va costar un ou i part de l’altre. I no penso dir on el vaig trobar, ni sota tortura: qui vulgui peixos, que es mulli el cul!

 

 

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,367 hits

ENTRADES

Anuncis