You are currently browsing the category archive for the ‘premsa’ category.

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

Anuncis

Llibre

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

Allò que deia McLuhan de que el medi és el missatge, no és cert. Les noves tecnologies no impedeixen ser estúpid. Tan se val que siguin d’Apple Store com d’Android Market. En aquest darrer ha aparegut fa poc temps l’aplicació més idiota que et puguis imaginar: És gay el meu fill?

Captura de pantalla. Font: Android Market

Un senzill test de vint preguntes (només dues opcions per respondre: si o no) treu a qualsevol mare (l’aplicació sembla dirigida només a dones en la quarantena) del dubte del que potser patia des de fa molt de temps. I només per 1,99 euros!. Això si: només està previst per a nois; se suposa que les noies o no poden ser lesbianes o, si ho són, no constitueixen cap perill immediat.

Les preguntes del test són força intel·ligents:

Li agrada el futbol? Ja se sap que tots els que odien aquest esport són sospitosos o inadaptats.

S’ha barallat algun cop o ha participat en una batussa? En aquest cas, jo crec que caldria preguntar també si l’ha guanyat, perquè perdre-la diria molt poc sobre la seva masculinitat.

Llegeix diaris esportius? Una resposta afirmativa podria donar pistes sobre el coeficient intel·lectual del noi en qüestió, però no de la seves inclinacions sexuals.

Li agraden els esports d’equip? En aquest cas no crec que sigui el mateix que li agradi el waterpolo, la natació sincronitzada o el rugby.

Està molt de temps al quarto de bany? Això dona informació sobre l’estat de la seva pròstata. A més, també cal tenir en compte els episodis de restrenyiment. Caldria saber, a més, si s’hi emporta el diari.

Té una gran amiga? Ja se sap que els homes i les dones no poden ser “grans amics”.

Li agraden les comèdies musicals? Apa, ja ho sabeu: si us agrada West Side Story o Cats, feu-vos-ho mirar.

El pare, és molt autoritari amb el seu fill? Les relacions de domini poden donar lloc a sàdics o a masoquistes, però no li veig la relació amb l’orientació.

Te complicitat amb el seu pare? A veure si el test està pensat per analitzar el marit i no pas el fill!

Triga molt de temps en pentinar-se? Tothom sap que els calbs no poden ser gays.

Ja n’hi ha prou. Una mostra de deu preguntes sobre les vint  del qüestionari és suficient. Ara, un cop vista l’aplicació, jo em pregunto:  perquè només és vàlida per als fills? També podria servir per analitzar les tendències  sexuals del germà, del marit o d’un tiet de Buenos Aires. Si el fes la meva dona pensant en mi, potser apretava a còrrer.

En fi… que amb l’embolcall més modern es poden dir les més antigues barbaritats.

Avui he llegit al diari una magnífica notícia. Una família de Montcada ha donat amb la fórmula per saltar-se a la torera les injustes ordres de desnonament cada cop més freqüents. Darrerament, com que la policia es trobava amb força oposició veïnal per executar-les, fins al punt de no haver pogut acabar-ne alguna, havien començat a acudir a les seves execucions amb forces antidisturbis. Això feia impossible que l’oposició veïnal frustrés el procés.

Doncs bé, ahir, al anar a executar una d’aquestes ordres de desnonament, la policia es troba amb l’oposició veïnal habitual; intervenen els antidisturbis i asseguren un perímetre per tal que els agents judicials puguin actuar; la família agafa les quatre coses més importants que tenien a la casa, mentre el veïnat no para de cridar consignes contra els bancs, la policia i la justícia; el serraller, que ha vingut a instàncies de la policia, canvia el pany de la porta. Els agents judicials, finalment, aixequen acta del desnonament, i la família, enmig de la més profunda tristesa, es troba al carrer. La policia comença a replegar-se i es donen les més sentides mostres de solidaritat entre els veïns, molts dels quals pensen que potser ells seran els següents.

Un cop les coses es calmen, tothom va marxant: serraller, agents judicials, antidisturbis, policies, veins… A les dues tothom dinant a casa seva. Menys la família desnonada que va a dinar a casa d’una tieta. S’ha acabat!

Acabat? No us ho penseu pas. Després del carajillo, el pater familia, que continua considerant que aquella encara és la seva casa, arreplega la dona i els nanos i fa cap a ella. Hi entra pel senzill procediment de donar una puntada a la porta i, com que és un manetes, torna a canviar el pany i a posar-ne un de nou que havia tingut la precaució de comprar de bon matí. Ja hi tornem a ser!

No sé si aquest procedir els hi va recomanar un advocat; si és així: chapeau per l’advocat. I si se’ls hi va acudir a ells mateixos, encara més chapeau. L’embolic jurídic que han organitzat és de campanetes, perquè no se’ls pot tornar a desnonar. El desnonament ja es va practicar i l’expedient judicial s’ha de donar per conclòs. Ara ja no són uns propietaris que no paguen les quotes de la seva hipoteca, ara són uns simples okupas. I si el propietari els vol fer fora, ha de començar un nou i diferent procediment judicial.

Estic segur que el banc (o caixa) ja deu tenir una munió de picaplets estudiant què poden fer per buidar la vivenda. ¿S’ha inscrit al registre de la propietat l’adjudicació del pis en pública subhasta? Si no és així no es pot acreditar la propietat i, per tant, tampoc presentar denúncia. ¿Qui te poders suficients dins del banc per presentar una denúncia d’aquestes característiques? Apa: comencem a llegir poders a veure qui pot fer-ho. Iniciem un procés civil o un penal? Què serà més ràpid? Quines oposicions podrien presentar els ocupants? Quan de temps pot durar el procediment?

Magnífic. Genial. Un cop mestre! Del que es tracta potser avui en dia,és d’aprofitar totes les esquerdes del sistema per crear el caos. Com ja sabien els grecs, només del caos pot sorgir un ordre nou, un cosmos. I, voto el dimoni, estic segur que el necessitem.

Estem ja tant acostumats a escoltar les bestieses que normalment deixen anar els polítics, que la majoria de ximpleries que han dit sobre el 15M ens han passat desapercebudes. ¿Pot ser que no hi hagi ni un sol polític que vegi tot aquest moviment com un símptoma de malestar social plenament justificat? Afortunadament, el ministre de l’interior ha estat dels pocs que ha dit una cosa assenyada: la policia no està per generar conflictes sinó per resoldre’ls.

Per molt que critiquem les pares de l’economia moderna, els Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, etc., estic plenament convençut que ells tampoc aprovarien un model social que ha fet incompatible la creació de riquesa amb la seva distribució igualitària o, al menys, ajustada als mèrits de cada qual. No oblidem que el senyor Smith, per exemple, era professor de filosofia moral a la Universitat de Glasgow.

Ahir llegia al diari un enquesta, suposo que sense cap mena de rigor científic però suficientment il·lustrativa, sobre el perfil social dels concentrats a la Plaza del Sol. El 72% dels concentrats tenen entre 20 i 35 anys. Normal, són la generació a la que se’ls hi ha robat qualsevol expectativa de viure millor que els seus pares. Jo he viscut millor del que va viure mon pare, que, per la seva part, també va viure millor que el seu. Jo tinc dubtes fundats que la meva filla pugui viure millor que jo. I per això, molta gent de la seva edat estan protestant. Estan indignats, com ens anunciava Hessel en el seu recent llibre.

També segons l’enquesta, no hi havia ningú de la meva edat (entre 55 i 59 anys). Normal també, som els que, per acció o per omissió, em provocat aquest estat de coses. I també som els que comencem a patir artrosis, lumbàlgies i altres dolors que ens fan molt difícil passar una nit al ras dormint sobre el terra. Mala consciència i mala salut: mala barreja!

No sé com acabarà tot plegat, però el que si veig és que encara subsisteix el pensament radical. Aquella mena de pensament que no es conforma amb fer allò que es pot fer, sinó que pretén fer allò que s’ha de fer. I cal fer tantes coses! Necessitem capgirar-ho tot de dalt a baix. I els buròcrates, siguin del partit que siguin, són incapaços de fer-ho. Tampoc podem refiar-nos dels qui, aprofitant les pors i les incerteses, pretenen fer-nos creure que els problemes són pitjors del que semblen i només es fixen trobar-ne culpables, ja siguin Bildu, els immigrants o la delinqüència.

Dels polítics professionals, fins ara, només he sentit dir, en el millor dels casos, com fer pedaços per a que no se’ns desmunti tot el sistema, però cal començar a demanar solucions que vagin més enllà de mantenir el sistema. En definitiva, ¿per a que volem un sistema que no ens garanteix el futur?

Tots estem desorientats perquè sabem el que no volem, però no som capaços de dissenyar el que volem. Però si no ens hi posem a treballar tots plegats, mai en serem de capaços. I això és el que han començat a fer aquests vailets del 15M. Molts més com ells en necessitaríem. Sense moviments socials no hi ha consciència social i quan la consciència social s’adorm, com ha passat els darrers vint anys, ens convertim en bèsties que només cerquen d’esclafar i de rebentar, perseguint els nostres instints més baixos. El que ha succeït recentment al món ens ho demostra.

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

Suposo que tenim memòria selectiva. I que aquesta característica deu ser congènita i no podem desfer-nos de ella. Avui, a la tele, amb tot això del terratrèmol del Japó, ha sortit un representant de Green Peace dient que el problema creat a la central nuclear de Fukushima el convertia en el segon accident nuclear més greu de la història.

No sé quins elements tenia aquest portantveu per a fer aquesta afirmació. És evident que l’accident més important, des de que es va generalitzar la producció atòmica d’energia, va ser el de Xernobil, l’únic accident de nivell 7 en l’escala internacional i que esperem que no es repeteixi, però el que el segueix en l’escala va ser el de Three Mille Island, de nivell 5 (hi ha també un accident de nivell 6 a una petita planta militar de la Unió Soviètica, però és de 1957, molt abans de que comencés el us civil d’aquesta energia).

Sembla com si ningú recordés l’accident de Three Mille Island del 1979. Three Mille Island és una central nuclear situada en una illa enmig del riu Susquehanna, a uns 30 quilòmetres al sud-est de la capital de Pennsilvania, Harrisburg. El Grup 2 de la Central va ser clausurat definitivament i, encara avui en dia, està sota vigilància especial. L’accident, una barreja d’errors humans i d’errors de disseny dels sistemes de control, va donar peu, més de deu anys després, a una pel·lícula, protagonitzada per Jack Lemmon, Jane Fonda i i un jovenet Michael Douglass amb barba, titulada “La síndrome de Xina”. És una de les pel·lícules de les que tinc un record més viu.

També recordo perfectament els titulars d’alguns diaris parlant de la catàstrofe nuclear, tot i que en aquells dies es parlava més de la investidura del primer govern constitucional posterior al franquisme que de qüestions internacionals.

Per a molts nord-americans, sobre tot de Pennsilvània,  aquell accident resta gravat en les seves memòries i, de fet, va significar el inici del declivi de l’industria nuclear, que va ser rematada sis anys després per Xernobil. Però, en general, ningú el recorda. Quan li esmentes a algú la Three Mile Island, el màxim que pots aspirar que et contesti és: “Hi ha moltes illes que deuen tenir tres milles”.

No entenc gens cóm és possible que s’hagi esvaït de la memòria col·lectiva un accident com aquell. Tinc algunes explicacions, però no sé si s’ajusten a la realitat. La primera d’elles fa referència a la idiosincràsia del poble americà, al seu pragmatisme: com que la companyia propietària de la central, va fer front al pagament de totes les indemnitzacions que van caldre, perquè seguir-se preocupant? També hi ha un factor de confiança en les institucions que no es donaria entre nosaltres, els llatins: si les autoritats de l’agència nuclear diuen que ja s’està fent tot el que cal per a tenir-ho controlat, perquè preocupar-se? I en aquest sentit, cal recordar que la descàrrega del combustible nuclear del grup accidentat, no es va acabar fins el 1990 (onze anys després del accident!) i que encara no fa dos anys, l’agència nuclear americana va prorrogar fins el 2034 el permís de funcionament del Grup 1 de la mateixa central nuclear.

En fi, lo de sempre: que no és el mateix un accident a Three Mile Island que a Bhopal. I, espero que tampoc ho sigui a Fukushima que, per cert, llegeixo ara que l’agència atòmica japonesa l’ha classificat de Nivell 4 (un nivell menys que Thre Mile Island) però que EL PAIS s’encaparra en classificar com el més greu,encara que, en el text parla del de Three Mile Island.

Cap problema!

Tots els que no puguin recuperar els diners invertits en pagarés, obligacions, participacions, etc. podran fotre’s el conyac a dojo.

 

A LAS PENAS: PUÑALÁAS!!!!

Ja ho deia el “Manifest Capitalista”: quan les coses van malament, només cal reunir-se en una kermese alcohòlica nonstop. Les coses es veuen d’una altra manera.

En un dels darrers números de Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques hi havia un article del antic president de la Societat per les Matemàtiques Industrials i Aplicades (SIAM), en el que feia referència a les trampes que es fan per a obtenir elevats graus de qualificació en la publicació d’articles. Feia referència, no solament al plagi, conducta reprovable des de qualsevol punt de vista i que la publicació de preprints en les xarxes de les universitats està fent cada cop més habitual. També es referia a la auto edició i a l’edició mútua: si jo sóc editor de la revista A, perquè no publicar en ella els meus propis articles? O, encara millor, si X és amic meu i editor de la revista B, perquè no ens publiquem els articles mútuament? Aquesta segona opció te el gran avantatge que els articles publicats a A faran referència a articles publicats a B i viceversa, i així aconseguim, de retruc, augmentar els nostres índexs d’impacte.

Ja hi ha alguna revista en el nostre país que, entre les condicions que s’imposen als autors, està la de citar, com a mínim, un article aparegut a la mateixa revista. Condició que, sota el meu punt de vista, no millora la qualitat científica de l’article.

Com que avui en dia els investigadors van boixos per aconseguir punts i acreditacions, que es convertiran en millors salaris, millors llocs de treball i millors condicions de contractació, aquestes pràctiques s’estan estenent de forma vertiginosa i, si les revistes i els índexs no milloren els seus mètodes de revisió i d’avaluació, podrien arribar a convertir-se en un sistema que premi els investigadors més vius i no els més treballadors.

Com exemple de les pobres revisions que fan algunes revistes, citava el cas d’un estudiant de Cornell que havia fet un article amb un programa informàtic que ajunta paraules de forma gramaticalment correcte però sense cap mena de sentit (si teniu ganes de ser autors: el programa el podeu trobar aquí: SCIgen). L’article havia estat acceptat per a publicació en una revista coneguda. El programa és una versió actualitzada d’una cosa que fèiem nosaltres de joves: posar paraules en tres columnes, de tal forma que a la primera hi haguessin subjectes, a la segona verbs i a la tercera predicats (normalment circumstancials) per a muntar diferents discursos, llegint sempre ordenadament de la primera a la tercera columnes, però barrejant les files. Només es tracta de posar paraules que semblin científiques, et voilà!, ja tens una conferència. Aquesta construcció de subjecte-verb-predicat, tot i lo antiga que és, els hi costa molt de fer als adolescents d’avui en dia… deu ser cosa dels temps.

He muntat un exemple il·lustratiu:

  La solució robòtica Apareix Sobre la base de simetries empàtiques
No obstant, Un dilema significatiu Està definit / da En la unificació intuïtiva d’A i B
Per això, La noció de cooperació entre A i B Està construït / da Per la necessitat confirmada de superar els errors
En comparació, El desenvolupament de sistemes d’informació És previst / ta A curt termini pels models cibernètics
Certament, L’aplicació consistent de la teoria És En l’exploració de la telefonia
És més, El resultat final Pot ser Com prediuen les panacees dels teòrics
Però, El marc virtual i extensible Utilitzat / da Per algorismes simbiòtics

 

Fa uns mesos, la revista Global Journal of Computer Science and Technology, va publicar un article de Amor Cilla Domenech titulat A case For Public-Private Key Pairs. La senyora (o potser senyor, vés a saber!) Amor Cilla diu ser de la Universitat d’Alcalá de Henares i el seu email (per si voleu felicitar-la) és amorcillado@orangemail.es. L’article és, simplement, delirant. Totes les cites estan fetes a revistes inexistents (com el Journal of Virtual Theory, el Journal of Random Interactive Symmetries, el Journal of Multimodal Theory o el Journal of Perfect Pervasive Methodologies). Per si fós poc, es citen articles d’uns tals Newton, I(saac)., Erdös, P(aul)., Hawking, S(tephen)., Engelbart, D(ouglas). … tots ells falsos, naturalment. A part de que molts d’aquests autors difícilment poden haver publicat res recentment quan ja fa anys (sinó segles) que són morts.

La revista afirma a la seva web que les seves publicacions són “peer-reviewed”, és a dir, que les revisen dos especialistes abans de publicar-les. Totes les revistes mantenen en el anonimat els seus revisors (referees): aquesta pràctica potser era normal en altres èpoques en les que el nombre de revistes i de científics era inferior i es pretenia evitar qualsevol mena d’amiguisme, de contacte directe entre autor i revisor. Actualment, tinc els meus dubtes que això continuï sent correcte. A mi em faria molt de morbo conèixer els noms dels dos revisors que van acceptar per a publicació l’article d’Amor Cilla. Només el nom de l’autor ja ens hauria de posar en guàrdia.

Tot això m’ha fet pensar que un article d’importància cabdal per a les geometries no euclidianes com va ser el Theorie der Parallellinien de J.H. Lambert hagués tingut un impacte de zero mesurat amb els sistemes actuals d’avaluació de la producció científica. I així anem…

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES