You are currently browsing the category archive for the ‘Reflexió’ category.

Sempre diuen allò de que segones parts no són pas bones…

Amc

No sé que en sortirà de tot això, parò si no es prou bo, tampoc serà gaire dolent. Potser la comparació amb la Caputxinada del 1966 és massa optimista… o potser no… Les époques són diferents, clar… Però avui, com aleshores, no fa falta un cop de timó?

Quan el camí que seguim ens porta on ens porta, no és normal pensar en altres itineraris? La pregunta que sempre queda sense resposta és: quantes coses cal canviar per anar a l’altra via? És a dir: N’hi ha prou amb cosmètica o cal un lifting total?

Anuncis

El carrer dels Capellans de Barcelona era, fins fa pocs anys, un carreró estret i ple de giragonses. Sembla ser que l’Ajuntament hi va instal·lar, fa alguns segles, una escola per a cecs: no va ser cap mala idea, ja que si els vidents només hi podien caminar a les palpentes per la seva poca llum, els cecs no hi havien de trobar cap dificultat especial.

Avui en dia, en tirar a terra unes quantes cases, s’han obert les places d’Isidre Nonell i del Vuit de Març que li han fet canviar el seu aspecte de forma considerable. Per una banda, el carrer s’obre fins a Duran i Bas, just davant de la Balmesiana (abans no hi arribava) i a l’altra banda, a la cantonada amb Sagristans, s’ha obert una bonica placeta en la que ja s’han establert alguns restaurants i cafès amb terrassa.

Només han quedat, en mig de les dues places, uns patis i edificis en estat ruïnós que, suposo, deuen ser restes del antic convent de Sant Gaietà del monjos teatins i que, no en tinc cap dubte, acabaran per ser arrasats deixant un ampli passeig entre la Plaça Nova i el carrer Duran i Bas. Les necessitats de la ciutat temàtica així ho exigeixen!

Aquests dies de les festes de la copatrona de la nostra ciutat (no sé perquè sempre m’ha caigut més simpàtica la Eulàlia que la Mercè), passejant pel centre vaig veure que a la façana d’un edifici (el número 9) del carrer dels Capellans hi ha un relleu amb una Anunciació. Jo no sóc cap expert en art, però l’estil em va semblar barroc, potser del segle XVII o XVIII. Però el sorprenent del cas és que està incrustada a la façana d’un edifici que és, inconfusiblement, del segle XIX.

Un altra cosa que em va sorprendre, va ser l’escut que hi ha sota l’àngel, amb la síl·laba PO i les quatre barres. Això del PO em sonava d’haver-ho vist en algun lloc, però en aquell moment no hi vaig pensar. Va ser un cop a casa que se’m va acudir: el Monestir de Poblet!

Portada principal del Monestir de Poblet

Que hi fa una Anunciata barroca de Poblet en un edifici del XIX a Barcelona? No ho sé.

Només en puc aventurar una hipòtesi. Potser no va venir de Poblet directament, sinó de la “procura” que els monjos de Poblet tenien a Barcelona. Les procures eren cases de representants dels grans convents catalans a la cort, per a defensar els seus interessos. A Barcelona van tenir procures Santes Creus, Poblet, Scala Dei, Montserrat, Montalegre i potser algun altre. Vés per on, semblava que això dels lobbys ho havien inventat els nord-americans i resulta que al segle XIV, els monjos catalans ja ho practicaven.

El lobby pobletenc es va instal·lar a Barcelona a començaments del segle XIV, al Priorat de Santa Maria de Natzaret. Encara es pot veure la portalada del antic Priorat a la cantonada del carrer Joaquim Costa i el passatge de Sant Bernat. Però al segle XVII els monjos de Poblet i les monges de Valldonzella van fer un intercanvi: les monges li van donar als monjos el seu convent, que estava extramurs, per Hostafranchs, i una caseta a la Rambla i els monjos els hi van donar el Priorat de Natzaret. D’aquí va venir el nom del carrer Valldonzella, ja que el Priorat hi era a tocar. Els monjos de Poblet van traslladar les oficines del seu lobby a la Rambla sota l’advocació de l’Anunciata i d’aquesta data deu ser l’Anunciació del carrer dels Capellans.

Amb la desamortització Mendizàbal de 1836, el lobby pobletenc es va tancar i algun burgés barceloní devia comprar el relleu, que va fer servir per decorar la façana de la casa que es va construir al carrer dels capellans.

M’agradaria saber qui va ser!

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

Aquesta setmana he anat al “teatru” amb una colla d’amics amb els que ens veiem molt de tan en tan, però amb els que ens uneixen llaços molt entranyables i de molts anys. Com que vam estar d’acord ràpidament en que l’obra no ens havia agradat, vam començar a parlar de les nostres coses… i de la crisi, tema recurrent de totes les conversacions d’un temps ençà.

Un dels assistents, una noia per a més indicacions, és una de les persones veritablement bones que conec. I per “bona” no vull dir càndida, vull dir una persona que aconsegueix amb naturalitat no enfadar-se amb ningú, que dedica més temps del que té a treballs socials, que seria capaç de convèncer el mateix dimoni de fer bones obres.

Quan parlàvem dels tòpics que sovint es diuen sobre els immigrants, va dir:

Quan algú et diu que li han donat plaça en una escola a un fill d’immigrants abans que a d’altres del país o que algun immigrant a estat atès abans a la consulta del metge, per exemple, no pots dir-li que això no és veritat perquè li estaries dient mentider. És molt millor preguntar-li si això li ha passat a ell mateix algun cop i per les circumstàncies concretes del fet. Normalment, sempre et diuen que no, que és una cosa que els hi ha explicat no sé qui, i que si patatim, patatam…

Potser em va agafar en mal moment, però l’excés de bonisme em va sulfurar. Li vaig dir que potser ella, que és d’una ONG, sent la necessitat de fer pedagogia: doncs, molt bé; les meves felicitacions. Però jo, quan em trobo amb gent que diu bestieses d’aquesta mena, no només els dic mentiders sinó que, a més, els dic terroristes. Perquè terrorisme és precisament això: amenaçar al públic amb totes les desgràcies imaginables que li puguin caure al damunt. I, quina desgràcia més propera pot haver que la de ser exclòs del sistema?

Se me’n fot el que puguin pensar de mi. No necessito l’aprovació pública. I molt menys la d’aquesta mena de gent. I desemmascarar aquests tòpics és una qüestió d’higiene mental i de salut pública. Molts d’ells no seguirien corrent de boca en boca si plantéssim cara a qui els difon i engeguéssim a dida a tot aquell que els va propagant a tot vent, perquè resulta molt senzill culpar el veí, sobre tot quan és més dèbil, de les desgràcies col·lectives.

La majoria estaven més d’acord amb ella que amb mi, però no vaig poder deixar de fer la reflexió que molta d’aquesta gent serien d’aquells que, com que venen pels marroquins, no faré res; com que venen pels sudacas, tampoc faré res; etc. I amb aquestes actituds el únic que s’aconsegueix és que quan vinguin a per tu, ja no h hagi ningú. Així ho va aconseguir Hitler.

Ni pedagogia, ni hòsties: la pedagogia es fa amb els nens i amb els qui paguen per aprendre, que al menys demostren cert interès en fer-ho. Amb aquesta mena de gent el que cal és una bona bufetada dialèctica per a que es posi de peus a terra, i la propera vegada, abans de parlar, pensi uns segons. Al menys, encara que només sigui per evitar l’esbroncada de qui no té els mateixos prejudicis que ell.

La Universitat de Zaragoza ha creat una nova càtedra en col·laboració amb una empresa francesa de nom Laboratoires Boiron SARL. El títol de la nova càtedra és “Càtedra Boiron d’investigació, docència i divulgació de la homeopatia”. Suposo que deu ser la 32ª càtedra que te la universitat en col·laboració amb empreses, perquè no crec que tota la Universitat de Zaragoza només tingui 32 càtedres.

No sé que en deuen pensar els demés catedràtics d’aquesta universitat de l’iniciativa del seu rector, però ja us anticipo el que en penso jo: Algú s’ha begut l’enteniment! No és que jo sigui precisament un defensor de l’industria farmacèutica clàssica (o alopàtica): les úniques substàncies tòxiques que m’he acostumat a prendre són el cafè, el té, el tabac i dosis moderades d’alcohol (en forma de Cardenal Mendoza si pot ser, l’únic cardenal amb el que mantinc bones relacions). Però el que succeeix amb tot això és el mateix que passa amb la religió: si no crec ni en la meva (que és la verdadera), cóm vols que cregui en la teva?

Tot aquest muntatge de la homeopatia està començant a donar molt bons resultats. Els Laboratoris Boiron de Lyon van facturar l’any passat (2009) una mica més de 500 milions d’euros amb un benefici net de més del 10% (59 milions). I, malgrat que a la seva web s’anuncien com paladins de la recerca i el desenvolupament, només es van gastar en aquest apartat una mica més de 4 milions d’euros (menys del 1% de les seves vendes), mentre que la malvada industria farmacèutica tradicional se’n gasta entorn un 10% de les vendes; per exemple, Pfizer: 15,7% (7.845 milions de dòlars); Bayer: 8,8% (2.746 milions d’euros); tot dades de l’any 2009. És a dir, si Boiron es gastés el mateix que la resta de l’industria en recerca, el seu benefici seria zero o negatiu.

Però clar, no podem comparar: no és el mateix haver de demostrar l’efectivitat d’un medicament per a que te l’aprovin les autoritats sanitàries, que vendre aigua destil·lada, que és, més o menys, el que fa Boiron. O potser sigui una barreja d’aigua destil·lada i alcohol: no sé ben bé com fan les dilucions (ni m’importa gaire).

El que sóc incapaç d’entendre és que el rector d’una universitat caigui en un ridícul d’aquestes característiques. I molt menys encara, quan t’assabentes de que el senyor M.J. López Pérez, rector magnífic, és doctor en Farmàcia! A mi ja m’explicarà quins beneficis pot reportar a la universitat el fet de crear una càtedra acientífica amb una empresa que no es gasta nu l’u per cent dels seus ingressos en investigació i que, a més, ha reduït aquesta despesa en un 35% respecte l’any anterior. Haurem d’estar al aguait dels progressos científics de la universitat en aquesta pseudociència.

Jo ja li he enviat un currículum al rector, oferint-me per a catedràtic d’alquimia. A la carta amb la que he acompanyat el meu currículum li dic el següent: “Els meus coneixements holístics i integradors em permeten fusionar sabers integrats per a obtenir una visió sistèmica que transcendeixi l’enfocament purament material sense renunciar a cap mena de fonts de consciència”. A que m’ha quedat bé! No volia espantar-lo amb un p… doctorat en matemàtiques, que, com tothom sap, no porten a cap lloc.

Suggereixo als meus lectors a fer el mateix oferint-se com a catedràtics de grafologia, d’astrologia, d’espiritisme o de qualsevol altra ciència ben establerta d’aquesta mena. El procediment és molt simple: la bústia a la que cal enviar els currículums és rector@unizar.es. També conec el cas de gent que, havent obtingut el diploma Boiron, que es podia obtenir a la web d’aquesta empresa omplint un qüestionari que no portava més de vint minuts, han enviat cartes a la Universitat de Zaragoza sol·licitant la convalidació dels seus profunds estudis homeopàtics.

Un altra postura, exempta de sentit del humor, és enviar cartes de protesta al rectorat de la universitat (exemples aquí i aquí), però probablement no rebreu ni tan sols resposta. I, a més, és molt probable que us tractin de la mateixa forma que fan els homeòpates quan atenen un pacient amb més diners que sentit comú: el reben amb una ampolla d’aigua a una ma i una gran factura a l’altra.

També cal reconèixer que lo de la Universitat de Zaragoza és un extrem: hi ha moltes universitats que ofereixen o han ofert màsters i postgraus d’homeopatia (entre elles la pròpia Universitat de Barcelona, la UNED, la de Sevilla, la de València, etc.). Suposo que els professor deuen ser tots titulats Boiron en vint minuts. I és que això de la ciència és molt dur!

He estat uns dies a Astúries. Volia aprofitar una estona que tenia lliure per visitar un monestir preromànic que es troba entre Villaviciosa i Oviedo: Sant Salvador de Valdediós. Del primitiu monestir del segle IX només un queda una església que l’anomenen “el conventín” i està enmig d’un prat, separada de la resta d’edificacions monacals que daten dels segles XIII al XV.

Sant Salvador de Valdediós. A la dreta de tot: "el conventín".

La història recent d’aquest monestir es ben estranya. Quan es va construir el monestir gòtic, es va haver de desviar el riu per poder disposar de terreny suficient per edificar els grans edificis monacals: l’església, els claustres, refectori, sala capitular, etc. Aquest desviament del riu, fet en el segle XIII, ha estat l’arrel de tots els problemes constructius dels edificis gòtics. L’aigua ha anat arrossegant la terra dels fonaments i els edificis han patit molt al llarg dels segles. Tan és així que el monestir, del ordre del Cìster, va quedar pràcticament despoblat el segle XVI.

Amb la desamortització de Mendizabal (1836), va passar a mans d’un particular d’Oviedo que se’l va adjudicar en subhasta per uns 900.000 rals (uns 1.350 euros! Jo també l’hauria comprat). Però poc després tornava a mans del Estat. Sense saber com (però m’ho puc imaginar), el 1862 el recinte quedava en mans del bisbat d’Oviedo, que el va utilitzar com a seminari fins després de la Guerra Civil. El 1951 el recinte tornava a estar deshabitat.

Jo el vaig visitar per primera vegada a l’entorn de l’any 1980. El “conventín” estava visitable, encara que eren visibles els regalims de l’aigua de la pluja pel seu interior. Als edificis gòtics no s’hi podia ni entrar: era un autèntic perill perquè tot estava a punt de caure. Això que la República havia declarat tot el recinte Monument Nacional! Suposo que com que havia sigut la República la que havia fet aquesta declaració, el bisbat d’Oviedo se’n va desentendre.

A mitjans dels 80’s es va començar el treball de restauració i, per consolidar-lo, el bisbat va autoritzar que s’hi establís una comunitat de frares cistercencs uns anys després. Pel que jo sabia, aquests frares van ser molt actius en el tema de la restauració, sempre sota la supervisió de la Conselleria de Cultura del Govern del Principat. A més, van muntar una escola a la que assistien el nois de totes les aldees dels voltants, que són nombroses perquè es tracta d’una zona muntanyosa i boscosa, amb població molt disseminada.

"El conventín", fins que acabin les obres.

La meva recent visita ha estat molt decebedora. No vaig poder veure el “conventín”: estava tot cobert de bastides perquè estaven restaurant el sostre del edifici. Ni pensar d’entrar en el seu interior. No obstant, si que vaig poder entrar als edificis gòtics; al menys, a la part que no forma part de la clausura. Parlant amb el guia, un noi jove que de ben segur era de per allà per la seva forma de parlar molt asturiana, em va dir que els frares cistercencs ja no hi eren; que el bisbe els havia fotut al carrer fa un any més o menys i que havia portat un altra congregació de monjos de Saint Jean. Estirant-lo una mica de la llengua, em va dir que era una ordre fundada feia pocs anys per uns frares alemanys i que s’havia difós ràpidament per tot el món. Vaig donar per suposat que es tractaria d’alguna secta d’integristes a la que tan acostumats ens te la jerarquia eclesiàstica, però no en vaig fer més cas.

El que si que em va picar la curiositat era saber perquè s’havien desfet dels cistercencs i resulta que potser tot es reduïa a un “pique” entre dos catalans. L’abat de Valdedios, Jordi Gibert i Tarruell, es va formar a Poblet (únic monestir masculí del Císter a Espanya), monestir del que també és originari l’actual abat General la Ordre del Císter, Maur Esteva i Alsina. I que, per més inri, havia estat novici de Jordi Gibert. Segons sembla aquest parell d’individus mantenen una cristiana discrepància. I Maur Esteva, que és el que talla el bacallà com a Abat General, es va aliar amb el bisbe d’Oviedo, Carlos Osoro, que tampoc volia els cistercencs a Valdediós perquè no hi podia posar les grapes ja que havien estat imposats per Roma. I entre els dos es van desempallegar del incòmode Jordi Gibert i de tots els seus frares.

Aquest Gibert s’havia fet conegut uns anys abans en afirmar que l’ascorbat potàssic (una cosa semblant a la Vitamina C) tenia efectes curatius del càncer. Va invitar, fins i tot, a científics i estudiants a visitar el seu “laboratori” on pensava fabricar els “polvos de Valdediós” que serien la panacea dels malalts de càncer. Fins que les autoritats sanitàries van posar fi al show, negant categòricament les propietats curatives de l’ascorbat potàssic.

En fi… coses de la vida. De totes formes, si algun dia aneu per Astúries, no us perdeu la visita a Valdediós. A més d’estar en un lloc encisador, val la pena dedicar-li unes hores de visita cultural.

Darrerament estan apareixen innombrables casos de revistes prestigioses que denuncien que articles publicats a les seves pàgines anys ençà, no complien amb els rigorosos criteris de selecció que imposaven els seus editors. Jo, sincerament, no se de què s’exclamen; la ciència no és més que un procés de prova i error. Potser algun cas, en el que hi ha hagut manipulació malintencionada dels resultats experimentals, podria ser punible d’alguna forma, però afirmar que en un article hi ha un excés d’interpretació subjectiva dels resultats és d’una candidesa impagable.

Si parlem d’interpretació subjectiva dels resultats, hauríem d’enviar el De revolutionibus de Copèrnic al infern. No tenia cap mena de prova fefaent que el permetés afirmar que el sol era al centre del sistema solar. Copérnic va enfrontar tots els problemes geomètrics que es derivaven d’aquesta afirmació de la mateix manera que ho havia fet Ptolomeu tretze segles abans: amb excèntriques i epicicles. Perquè el problema fonamental no era saber quina cosa era al centre, sinó donar-se compte que les òrbites eren el·líptiques i no circulars. I això ho va descobrir Kepler gairebé cent anys més tard. Avui diem que el Sol només és el centre d’una minúscula part d’una minúscula galàxia d’un immens univers que no te cap centre. Amb això no vull negar el gran valor de la tesi copernicana que, coincidint amb un ample moviment filosòfic humanista, va col·locar la humanitat en una dimensió radicalment diferent: ja no érem el centre de l’univers.

Copérnic va tenir el gran avantatge de morir-se només donar-li el manuscrit al seu editor; d’aquesta manera es va evitar de respondre cap mena de pregunta quan el llibre es va publicar (d’això se’n va encarregar Galileu). Però els científics que avui en dia posem a la picota no poden sinó envermellir i demanar tímidament perdó, sense saber amb precisió què vol dir això d’”excés d’interpretació subjectiva”.

El cas recent de Marc Hauser així ho confirma: prestigiós professor de Harvard, autor de cinc llibres i mes de dos-cents articles en els darrers vint anys, l’hem pogut veure balbotejant unes poc creïbles disculpes per haver portat les seves conclusions més enllà de on li permetien les dades empíriques. Però, déu meu senyor!, si estava parlant de la moral dels animals! Que potser algú ha trobat alguna forma objectiva  de definir la moral humana? Si no hem estat capaços d’anar més enllà de l’imperatiu categòric o de la intersubjectivitat (que ja m’explicaràs què vol dir això) en temes de moral humana, què vols que digui un etòleg (o biòleg, o el que sigui el senyor Hauser) de la moral dels animals? Doncs teories… simples teories. Això si, documentades amb una certa experimentació (potser de dubtosa metodologia, no ho sé), però suficient com per a que qui no hi estigui d’acord faci experiments que les refutin. No és aquest el procediment científic?

Potser el primer que hauríem de fer seria deixar d’editar revistes d’economia: tots els seus articles es basen en interpretacions subjectives del comportament humà. I ja no cal dir res d’altres disciplines com la història o la sociologia. També convindria cremar totes les mecàniques newtonianes, amplament superades pel la mecànica relativista. I quan els físics es posin d’acord en una teoria unificada, també podríem cremar totes les equacions d’Einstein i de Schroedinger (i el gat també).

 

P.S.

Vaig començar a llegir fa dos dies l’última novel·la de John Le Carré. És una casualitat que, en el que porto llegit, es desenvolupi tota la trama a Antigua? Aquest paio és tan espavilat que sabia que coincidiria el llançament del seu llibre amb l’escàndol del senyor Berlusconi. Això és màrqueting!!!

No m’ha costat pas gaire trobar les altres carasses que us esmentava en el meu anterior post. Entre el Google, el Panoramio i el Google Earth acabes trobant una foto de qualsevol cosa que vulguis. He senyalat amb un cercle vermell les carasses en aquelles fotos que no es veien gaire bé.

Aquesta és la del carrer Mestres Casals i Martorell:

Aquesta és la del carrer Flassaders cantonada amb carrer de les Mosques:

I aquesta és la del carrer de les Panses (vista des del carrer dels Canvis Vells:

Com que no tenia d’altres entreteniments i fa molta calor, he estat perdent el temps uns quants dies estudiant matemàtica wasan. La matemàtica wasan va ser la matemàtica que van desenvolupar els japonesos durant l’època del shogunat (Període Edo: des de començaments del XVII fins a mitjans del XIX). Durant aquest dos-cents cinquanta anys, l’imperi del sol ixent es va mantenir aïllat de la resta del món. Pel que he llegit sembla que només deixaven atracar al Japó un vaixell holandès cada sis mesos.

Salvant totes les distàncies semàntiques de dos idiomes tan diferents com el japonès i el català, el terme “san” vol dir càlcul; i, aleshores, wasan serien “les nostres matemàtiques”, en contraposició a yosan, que serien les “matemàtiques occidentals” (totalment ignorades en aquella època, naturalment).

La manifestació més curiosa d’aquestes matemàtiques son els sangakus (literalment: taules de fusta de matemàtiques). Aquestes taules de fusta s’exposaven als temples, tan sintoistes com budistes, i no se sap ben bé quina era la seva funció. Hi ha qui diu que podrien ser com els exvots que nosaltres penjàvem a les esglésies en agraïment de qualsevol curació o altres fets més o menys miraculosos. Clar que la diferència és notable: mentre nosaltres penjàvem una figura d’una ma, o d’una cama, o d’un vaixell, per a fer esment del fet pel que estàvem agraïts, ells penjaven un problema matemàtic amb la seva solució. També hi ha qui diu que els veritables escriptors d’aquestes taules eren els samurais, cosa que seria consistent amb el seu status de casta cultivada i privilegiada del país.

Els problemes son normalment geomètrics: construcció de figures complicades. La interpretació de les taules presenta, a més, dos problemes addicionals: el primer és que algunes d’elles tenen escrita la solució, però no pas la demostració o els càlculs fets per aconseguir-la. I el segon, i més greu, és que no estan escrites en japonès sinó en kambun, un dialecte antic, més relacionat amb el xinés que amb el propi japonés.

Sigui com sigui, el tema m’ha resultat força atractiu, no solament des del punt de vista del càlcul matemàtic sinó també per la seva bellesa plàstica. Mireu aquest exemple:

 

La pregunta del problema és: quan valen els radis dels cercles vermells (r) en funció dels radis dels cercles blancs (R). Jo, després de donar-li mil voltes, he trobat una solució i em sembla que està bé, però tampoc podria assegurar-ho. La meva solució és 

Com ja he dit, la major part d’ells son problemes purament euclidians que es resolen amb pitàgoras, thales i, potser, una mica de trigonometria. Però n’hi ha d’altres que inclouen problemes de maximització o minimització: com aconseguir que la llargada d’una recta construïda sota determinades condicions sigui el més llarga possible (o el més curta). I resoldre aquesta mena de problemes sense càlcul diferencial, ja té el seu mèrit. No van conèixer Newton o Leibniz fins acabar el període Edo.

Hi ha sangakus que contenen més d’un problema amb algunes figures d’allò més atractives:

 

Tot això m’ha fet pensar en un tema molt més prosaic: com s’ho feien els nostres mestres d’obra medievals per a construir un finestral o un rosetó? Alguna mena d’instruccions havien de donar las talladors de la pedra: distàncies entre punts, mesures de radis de circumferències, etc.

Hi ha finestrals gòtics que son senzills d’analitzar:

.

.

Però, intenteu treballar amb aquest dibuix del segle XIII de Villard de Honnecourt del qui ens ha arribat la seva cartera amb tota mena d’instruccions, dibuixos i maquinaries per a construir:


Moltes vegades em passa pel cap la idea de fer alguna entremaliadura. Coses com posar la ma davant del objectiu en un cinema, ficar-te a xiular ben fort enmig d’un concert de música clàssica, encetar una llarga discussió amb la caixera del Carrefour perquè només vols una pila i no un pack de quatre mentre es forma una cua immensa al teu darrera, intentar entrar despullat en un museu, fer veure que la meva filla és la meva “querida” en un restaurant, animar vehementment a l’equip contrari en una competició esportiva, partir-me de riure en un teatre enmig del Rei Lear … Suposo que deu ser fruit de les meves lectures d’adolescent i de jove: des de Ricmal Crompton fins a Kerouac i des de Flaubert a Cortàzar (suposo que sobre tot Cortàzar).

No ho havia fet mai: s’ha d’estar molt emprenyat amb el món per a fer alguna d’aquestes bretolades.

Avui, el meu nivell de cabreig era substanciós i he rebuscat per casa tots el exemplars que tenia de la “Constitución Espanyola” i els he posat en un gibrell, regats amb una mica d’aquell Calvados tan bo que em va regalar un amic de Pamplona sense saber que a mi el Calvados no m’agrada gaire, i els hi he apropat un misto. El paper fa sempre una flama blavosa que es va tornant vermella a mesura que es separa del combustible, però que només arriba a un to ataronjat abans de dissoldre’s en l’aire. Ha fet bonic. Ha durat poc, però: només en tenia tres exemplars i no és tan llarga com per ocupar molt de paper.

Estic tip d’aquest país i estic tip que em diguin lo exemplar de la nostra transició a la democràcia. La transició va ser una merda, una baixada de pantalons increïble dels qui havien estat les víctimes del dictador. Des de la forma d’estat: la monarquia (i consti que no te res a veure amb en Juanca, que, fins i tot, em cau bé) fins a la última de les institucions que es van crear amb la única finalitat de mantenir els mateixos bandarres en els seus llocs de treball. Si ara resultarà que les institucions en les que més confiança podem tenir son la Guardia Civil, l’Exèrcit i els Inspectors d’Hisenda: El món a l’inrevés!

Franco i els seus lacais van ser un assassins en massa, i tampoc em feia cap falta que un jutge ho certifiqués. Però si al jutge li demanen la seva opinió, la seva obligació és donar-la, que per això li paguen. Si el tema hagués caigut a la taula d’algun altre jutge que l’hagués arxivat sense admetreu a tràmit, ningú hagués obert la boca. I mentre tant, familiars de gent que no saben ni on estant enterrats els seus avantpassats s’han de continuar aguantant perquè, clar, la transició va ser tant exemplar que es va oblidar que el règim imperant en els quaranta anys anteriors havia estat edificat sobre la mort indiscriminada de molta gent.

Que alguns republicans havien fet el mateix… no en tinc cap dubte. Però ben car que ho van pagar: execucions, presó i exili és el que van tenir. Mentre tant, individus “exemplars” com Queipo de Llano, Goded, Mola o Millán Astray, tenien carrers dedicats al seu honor a totes les ciutats i viles del país. Algú podria imaginar la Hitler Strasse a Berlin? O el Bulevard Pinochet a Santiago de Xile? Menys mal que gairebé totes aquestes coses ja ens les hem tret del damunt, malgrat que quan vas pels pobles, encara trobes làpides de “los caidos por dios y por españa”. Pocs en devien caure, o de molt baix…

I la independència judicial? A on ha anat a parar? Això és un avís per a viatgers: no et fiquis on no et criden. I mentre l’executiu no pot anular les sentències de tots aquells consells de guerra sumaríssims que es van fer fins el 1957, degut a la divisió de poders, a un jutge (i consti que no em queia gaire simpàtic en Garzón) que gosa aixecar la catifa per buscar brutícia, el crucifiquen els seus propis companys.

Doncs bé, jo, que no soc ningú, penso dir en veu molt alta des d’ara que la transició va ser una merda; que la llei d’amnistia se la poden posar ben bé per on els hi càpiga (i això que jo vaig manifestar-me per aconseguir-la, amb el corresponent risc per a la meva integritat física); que les institucions judicials creades per la Constitución no son més que un parany per a imposar la tabula rasa.

I com que estic fins el monyo de ser la riota del món civilitzat, estic començant a fer gestions per a obtenir la ciutadania francesa. Ells, per passar a la democràcia, van fer servir la guillotina enlloc de la transició. I els hi va prou bé.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES