You are currently browsing the category archive for the ‘Llibres’ category.

Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.

La ciutat de Lviv és d’allò més curiós: en començar el segle XX era Àustria; en acabar la Gran Guerra era Polònia; durant la Segona Guerra Mundial va ser Alemanya i es va convertir en Soviètica en acabar aquesta; ara, i des dels anys 90’s, és Ucraïna. Ha de ser divertit això de que, sense bellugar-te de la teva ciutat, et canviïn el passaport cada vint-i-cinc anys! A més el nom de la ciutat també ha anat canviant depenent de la sobirania que li toqués: Lvov, Lemberg, Leòpoli, Lwów, etc.

Però no és la meva intenció parlar de la història d’una ciutat que desconec, tot i que sembla prou interessant, ja que la ciutat és un centre cultural important, conegut com la Petita Paris d’Ucraïna. El que m’ha posat a escriure aquestes ratlles ha estat conèixer el Llibre Escocès. I, preguntareu, què te a veure un llibre escocès amb una ciutat que ha estat successivament  austríaca, polonesa, alemanya, soviètica i ucraïnesa? No és fàcil d’explicar…

El cas és que entre mig de les dues guerres mundials, quan la ciutat era polonesa, es va desenvolupar a la seva Universitat un potentíssim departament de matemàtiques. En el grup de matemàtics que estudiaven o ensenyaven allà, hi havia Hugo Steinhaus (teorema de Banach-Steinhaus), Stanislav Ulam (disseny de Teller-Ulam), Stefan Banach (espais de Banach, Paradoxa de Banach-Tarski), Marc Kac (fórmula de Feynman-Kac), Stanislav Mazur (el de la oca), Wladislaw Orlicz (teorema d’Orlicz-Pettis), Juliusz Schauder, Alexander Rajchmann, Birbaum, Lukasiewicz… i altres que, segurament oblido. No te cap explicació que en una ciutat petita com era Lviv hi hagués tal concentració de geni matemàtic que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de disseminar per tot el món.

L’edifici dell Café Escocés avui en dia: ara és un Banc. Foto: Wikipedia.

L’ambient d’aquest grup de gent devia ser força cordial i amigable. Compartien les seves cuites, s’explicaven els problemes de recerca, treballaven de forma força informal… Es reunien a una cafeteria propera a la Universitat, el Café Escocès, i xerraven de la seva feina. Stefan Banach, el 1935, va comprar un gros bloc de notes per anar anotant els problemes que es plantejaven en aquestes reunions de café. El bloc el guardava el cambrer de la cafeteria i s’hi anotaven els problemes que sorgien de les converses, alguns d’ells amb premi, com la oca viva que Mazur va haver de pagar, molts anys després, a un matemàtic suec.

L’ùltim problema anotat és d’Hugo Steinhaus i és d’unes setmanes abans de l’ocupació alemanya el 1942. Te a veure amb la distribució més probable dels llumins dins d’una capsa de mistos.

Portada del llibre.

Ningú sap què va passar amb el llibre durant la guerra. Diuen que el va custodiar Hugo Steinhaus, però no sembla gaire probable, ja que Steinhaus, de família jueva, es va haver d’amagar durant els anys de l’ocupació, amb la documentació d’un guardabosc mort uns dies abans, i ell mateix va reconèixer que com que no tenia accés a les biblioteques va anar escrivint tot el que recordava de les matemàtiques que havia aprés i ensenyat abans. Ulam diu que es va posar d’acord amb Mazur per enterrar-lo al costat del pal d’una porteria d’un camp de futbol a uns quilòmetres de Lviv. Steinhaus va dir que el llibre va ser portat a Wroclaw pel fill de Banach que era metge, En fi… ves a saber!

El cert és que el llibre va ser traduït i publicat finalment per un professor de la Universitat de Texas l’any 1982.

Steinhaus que, a part de bon matemàtic, era un gran divulgador, posava problemes que malgrat la seva aparent simplicitat, amagaven una gran complexitat, com el següent:

Com repartir un pastís entre varies persones de tal forma que sigui proporcional (cada persona està satisfeta amb el seu tros) i no generi enveja (cap persona està insatisfeta pels trossos de les demés).

Quan només són dos persones hi ha una solució trivial: la primera talla el pastís i la segona escull el tros que més li agrada. Però quan el nombre de participants és superior la cosa es complica. Steinhaus va trobar una fórmula per a tres persones que garantia la proporcionalitat, però no l’absència d’enveja. La complicació és tal que no es va trobar una solució general per a qualsevol nombre de participants fins el 1995, quan Steven Brams y Alan Taylor van publicar els seu llibre Fair Division: from Cake Cutting to Dispute Resolution.

I és que les matemàtiques serveixen per a tantes coses!

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.

Aquests darrers mesos he estat mandrós i he escrit molt poc al bloc. No sé si mandrós o, més aviat, ocupat en altres tasques. He estat llegint molt, que és una forma d’entrenar-se per escriure.

Charles Babbage.Font: MacTutor

Una de les coses que he estat llegint és un llibret de Charles Babbage. Babbage va ser un matemàtic del segle XIX que, avui en dia, és encara recordat com a protoinventor dels ordinadors. En la seva època, les persones, estudiants en la seva majoria, que es dedicaven a fer els càlculs de les equacions diferencials, s’anomenaven computadors (en anglès: “computers”) i ell es va entestar en mecanitzar aquesta feina, construint una màquina programable que fes aquest treball enfarfegador. En aquesta tasca va ser ajudat per la proto-programadora Ada Lovelace, filla de lord Byron. No la va arribar a construir, però dos dels seus fills en van construir seccions parcials que es conserven a la Universitat d’Harvard i al Museu de la Ciència de Londres. L’any 1991, aquest museu va aconseguir construir una màquina operativa amb els planells de Babbage i aleshores es va descobrir que la màquina era Turing-completa; cent anys abans que Alan Turing expliqués això de la completesa! No està gens malament.

L’home devia ser un geni, ja que va aconseguir ser nomenat Professor Lucassià de la Universitat de Cambridge (una cosa així com catedràtic de matemàtiques: Isaac Newton també ho va ser), sense donar ni una sola classe en tota la seva vida. Tampoc està gens malament!

El llibret que estic llegint no es de matemàtiques, però. Porta per títol “On the Economy of Machinery and Manufactures” i, com el seu nom indica, és un tractat sobre la fabricació de bens, la primera edició del qual es va publicar el juny de 1832. El llibre devia tenir prou èxit perquè el novembre del mateix any apareixia una segona edició. Segons Schumpeter, el propi Marx es va basar en ell per escriure alguns capítols de Das Kapital.

L'enginy de Babbage tenia uns dos metres d'alçada. Foto: MacTutor.

El llibre es fruit de les seves visites a diferents industries buscant empreses que li poguessin garantir la qualitat en la fabricació de les peces que necessitava per a la seva màquina. Està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és d’enginyeria, ens explica els processos de fabricació mecànica de diferents industries (avui més aviat en diríem artesania) i la forma d’aconseguir productes bons i barats; la segona és pròpiament econòmica: un manual de costos que, curiosament, sembla no haver perdut vigència malgrat els grans canvis que ha experimentat la industria en gairebé dos segles.

Hi ha paràgrafs meravellosos, com el capítol dotzè, en el que ens dona un check-list de les coses que cal preguntar i saber quan es visita una fàbrica, i que no és gens diferent del que podríem fer avui en dia.

Però una de les coses que més m’ha cridat l’atenció està en el prefaci de la segona edició. Responent algunes crítiques que l’acusaven d’haver posat de manifest processos industrials que podrien ser secrets, l’home es defensa dient el següent:

Els únics secrets reals del comerç són la industria, la integritat i els coneixements. Als posseïdors dels quals cap risc els serà perjudicial i mai deixaran de crear respecte i riquesa.

Industria, Integritat, Coneixement… Sembla com si alguna cosa ens haguem deixat pel camí.

També hi ha apreciacions interessants per als neolliberals actuals i fonamentalistes del mercat. Apreciacions fetes, no ho oblidem, per un intelectual (no un ideòleg) de l’època del naixement del lliberalisme:

El principi de que el preu, en qualsevol moment, depèn de de la relació entre la oferta i la demanda, només és verdader en tot el seu sentit quan la totalitat de la oferta està en mans d’un gran nombre de petits productors, i la demanda esta provocada pels desitjos d’un gran conjunt de persones, cadascuna de les quals només en vol una quantitat molt petita.

Potser caldria que els nous lliberals es llegissin una mica els escrits de l’època de la seva fundació.

Llibre

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

He llegit darrerament dues notícies que m’han fet pensar en el meu (benvolgut?) Max Aue. Per una banda, fa uns dies llegia que la fiscalia federal d’Alemanya esta accelerant els dossiers de processos per crims de guerra de la Segona Guerra Mundial. Els acusats, en cas d’estar vius, ja deuen estar en la norantena i no queda gaire temps per poder-los jutjar (si els troben). Per altra banda, dissabte passat sortia una esquela als diaris de Donosti del (senyor?) Pablo Simons, un reconegut nazi belga que va ser condemnat a mort el 1946 per la deportació de més de 2.500 jueus a camps d’extermini i que ha mort amb la benedicció apostòlica (sic), segons deia la pròpia esquela. Un exemple del qui se’n ha anat a l’altre barri sense pagar pels seus crims.

Tot això també m’ha fet pensar en un altre individu que seria interessant que trobessin els fiscals: Karl Heinz Boseck. Les poques dades que conec d’aquest home les he aconseguit en els llibres que cito al peu.

El senyor (sic) Karl Heinz Boseck va néixer en algun lloc d’alemanya l’onze de desembre de 1915. Quan Hitler va assumir la cancelleria del Reich (1933), el senyor Boseck era un alumne recent de l’Escola Tècnica Superior de Berlin. La seva especialitat eren les matemàtiques, però no devia ser un gran estudiant perquè no va obtenir la seva graduació fins a començaments dels 40’s i mai va arribar a doctorar-se. No obstant, i gràcies als seus contactes polítics (era informador de l’Oficina de Seguretat del Reich, la temuda RSHA), va aconseguir una plaça de professor assistent a la Universitat de Berlin.

Cal dir que el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin estava comandat per Ludwig Bieberbach, un reconegut científic que havia establert una conjectura (coneguda com Conjectura de Bieberbach) que no va ser demostrada fins el 1985 per Louis de Branges. Malgrat el seu indubtable talent matemàtic, Bieberbach era un nazi convençut. El 1934 va publicar un article defensant la tesi de que existia una forma ària (germànica) de fer matemàtiques i contraposant-la a les formes de fer matemàtiques francesa i, sobre tot, jueva (quina bestiesa!). Està clar, que si podia influir (i tant que podia!) en l’elecció dels professors assistents, els donés càrrecs a gent de la seva corda. Aquest va ser el cas de Boseck: un matemàtic mediocre, sense publicacions, sense doctorat, sense habilitació…

Per altra banda, a partir de 1934, hi va haver-hi moltes places vacants a la Universitat de Berlin. Quan els nazis es van posar a acomiadar jueus i comunistes (o el que ells creien comunistes), el departament de matemàtiques va quedar privat de matemàtics genials com Issai Schur, Alfred Brauer, Richard von Mises (no confondre amb el seu germà, el conegut economista Ludwig von Mises) i la seva esposa Hilda Geiringer, Felix Behrend, Stefan Bergmann, Hans Reichenbach, i molts altres que segur m’oblido.

Boseck no es va limitar a donar classes, es va convertir en führer de l’associació (nazi) de professors i va constituir una mena de virreinat. Alexander Dinghas, que era alumne durant aquells anys a Berlin, el qualifica a les seves memòries de “petit Robespierre” amb qui calia estar en gràcia; sobre tot el propi Dinghas, que era turc i, per això, estava en una posició molt feble enfront el nazisme. Si hem de fer cas a Dinghas, el qui comandava el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin era Boseck, més que el seu titular, Bieberbach.

Boseck va intentar allistar-se a l’exèrcit, però una malaltia varicosa li ho va impedir; d’aquesta forma va continuar a la Universitat, alternant les classes amb alguna feina a temps parcial per al departament de matemàtiques del Consell de Recerca Científica del Reich, que estava dirigit per Helmut Fischer.

Quan Himmler ordena a Oswald Pöhl crear un departament de matemàtiques als camps de concentració (Maig de 1944 veure post sobre el tema), Pöhl, que devia ser poc més que analfabet, pensa en Fischer per a que es faci càrrec de la direcció científica del projecte. Però Fischer, que era molt escèptic sobre els resultats d’aquesta iniciativa, sense rebutjar la direcció final del projecte, recomana que Karl Heinz Boseck sigui el responsable directe del departament. L’elecció tenia sentit: Boseck era un nazi i alguna cosa de matemàtiques sabia.

El projecte no es va posar en marxa fina a finals de 1944, entre altres coses perquè Boseck va exigir tenir algun rang a la jerarquia del camp (per fi podria portar uniforme!) i no se’l va anomenar Tinent Especialista de les SS fins el novembre de 1944. Mentre tant, Boseck va posar-se en contacte amb Kurt Walter, que ja havia muntat un departament semblant amb  presoners russos al camp de Plaszow, tot i que aquest ja s’havia traslladat a Ravensbruck per la proximitat de les tropes soviètiques a Cracòvia. Pel que sembla Walter i Boseck es van odiar cordialment i no va haver-hi manera d’unificar els dos projectes; així que, a finals de 1944, començava a rutllar el Departament de Matemàtiques del camp de Sachsenhausen sota el comandament de Boseck i la direcció científica de Fischer. I sota els auspicis de la Ahnenerbe (literalment: Herència Ancestral) una institució pseudo científica de les SS que pretenia trobar l’origen (ari, per suposat) de la humanitat.

Aquest departament de matemàtiques no devia treballar gaire. Al menys això és el que es desprèn dels memoràndums que es van anar creuant Fischer, Boseck, Pöhl i Sievers (el director de la Ahnenerbe). Primer, les màquines de calcular que havien comprat no funcionaven: les màquines eren mecàniques, clar… això de l’electrònica no va començar fins més tard. Després es va discutir sobre si els presoners seleccionats havien de dur l’uniforme del camp o vestir de burgés (sic). També calia establir algun sistema per a verificar els resultats dels càlculs, ja que els presoners no eren de massa confiança (com és natural): es va decidir que els problemes els ressolessin dos grups independents, si arribaven al mateix resultat final voldria dir que era correcte.

Malgrat els problemes, sembla que al departament es van arribar a fer càlculs d’equacions diferencials relacionades amb l’aerodinàmica que probablement es van fer servir en els projectes balístics de Peenemünde (les famoses V1 i V2 per a bombardejar Londres). El projecte no va durar gaire més: el mes de març de 1945, davant l’imminent arribada de les tropes aliades, l’Ahnenerbe dona l’odre d’evacuació del departament. No obstant, a començaments d’abril, Boseck i els seus matemàtics esclaus, encara estant a Sachsenhausen. Quan s’evacua el camp (20 d’abril), tots els presoners són obligats a caminar en direcció a Greifswald en el que es coneix com la Marxa de la Mort. Els presoners que no podien caminar eren assassinats al costat mateix de la carretera. Entre els presoners córrer el rumor de que els volen embarcar en un vaixell per enfonsar-lo al mar Bàltic. No va fer falta: només uns pocs presoners van sobreviure a la Marxa de la Mort.

Després d’això, no se sap res més del nostre amic Karl Heinz Boseck. Segurament ha viscut (o potser mort) amb un altra identitat fins avui.

Ens han quedat, això sí, els noms d’alguns d’aquests matemàtics esclaus que van treballar a Sachsenhausen: Els alemanys Emil Peuker, Adolf Baasch, i Helmut Berns, el portuguès Ignacio Ante-Gómez, els belgues Guillaume Crols i William Houlben i el francès Edouard Jozan. Probablement morts tots ells, serveixin aquestes línies com a modest homenatge al seu patiment.

Les fonts de l’informació sobre el “camarada” Boseck són: 

  1. Sanford Segal, Mathematicians under de Nazis
  2. Herbert Mehrtens, Mathematics and War: Germany 1900-1945, extens article dins un llibre coordinat per Paul Forman i José Manuel Sánchez Ron
  3. Helmut Joachim Fischer, Erinnerungen: Feuerwehr für die Forschung
  4. Eckart Menzler-Trott, Logic’s lost genius: the life of Gerhard Gentzen
  5. Reinhard Siegmund-Schultze, Mathematicians fleeing from Nazi Germany

Dissabte es va fer el funeral per Josep Termes al tanatori  de Les Corts. Descansi en pau.

Imatge: Wikipèdia

És curiós, en aquest país de capelletes, que encara quedi  gent de valor intel·lectual demostrat que mantenen la seva independència i es  neguen a crear escoles, cercles, grups, confraries, etc. que, finalment, només s’acaben  definint per allò que els separa de les demés escoles, cercles, grups, confraries,  etc. Josep Termes era un d’aquests individus.

Potser alguns puguin dir que la seva visió de la història de  Catalunya era esbiaixada, que donava més importància al moviment obrer del que  realment va tenir. No diré que no, quan altres historiadors de prestigi ho han  insinuat. Però hi ha moltes menes de biaixos: el biaix de Josep Termes (si és  que el tenia), era un biaix documentat: els seus llibres són autèntiques  col·leccions de fonts primàries no revelades anteriorment. No és un  propagandista, com podrien ser-ho Pio Moa o César Vidal, és un historiador compromès amb les seves idees que cerca materials primaris per a donar-li’n  suport.

I ho fa de forma independent, tant és així que es nega a  tenir una escola historiogràfica al seu entorn, tot i que molts historiadors  actuals se’n considerin deixebles. I ocasions no n’hi van faltar: molts altres  intel·lectuals del PSUC com ell, no va tenir gaire empatx en muntar el seu grup  d’acòlits.

Josep Termes era un addicte de les llibreries de vell: quin  millor lloc per a trobar fons primàries dels segles XIX i XX? Tant és així, que  el passat mes de febrer, va fer entrega del seu fons bibliogràfic al Museu d’Història  de Catalunya: només uns 30.000 volums! Moltes gràcies!

Es va jubilar de “la Pompeu” l’any 2006, en la que havia  estat catedràtic d’Història contemporània durant quinze anys, i va dedicar  aquests darrers anys a preparar el seu llibre Història del moviment anarquista  a Espanya: 1870-1980, que és la continuació i culminació de la seva obra més característica:  Anarquismo y sindicalismo en España: La Primera Internacional.

Malgrat que la publicació d’aquest seu últim llibre és molt  recent, no deixa de ser curiós que cap de les biblioteques de les universitats  en les que va exercir la docència (UAB, UB i UPF) en tingui un exemplar. De  fet, a part del exemplar preceptiu per la Biblioteca de Catalunya, només hi ha  un exemplar en català (editat per L’Avenç) a la Rovira i Virgili i un en  castellà (editat per RBA) al Centre de Lectura de Reus. Ja se sap: ningú és  profeta a la seva terra.

Està molt bé que es donin Creus de Sant Jordi i Premis d’Honor  de les lletres catalanes a intel·lectuals de prestigi com Josep Termes, però el  veritable reconeixement d’un intel·lectual rau en la persistència de la seva  obra, que només garanteixen les biblioteques. I més en aquest cas: una persona  que va ser un infatigable buscador de llibres i publicacions.

A veure si els nostres bibliotecaris es posen a la feina i  convencen els directius de les universitats, que avui tan sols pensen en reduir  costos, que la seva biblioteca mereix un exemplar d’aquest llibre. A la fi i a  la cap, només costa 35 euros; no crec que cap universitat hagi de tancar per un  dispendi d’aquestes dimensions.

El camp de concentració de Plaszow el va fer conegut la pel·lícula de Steven Spielberg sobre la novel·la de la llista de Schindler. Estava situat a pocs quilòmetres de Cracòvia i allà van ser deportats els jueus que van sobreviure a la ràtzia del gueto d’aquesta ciutat el març de 1943. El camp havia estat construït uns anys abans i havia albergat presoners de guerra soviètics i altres individus considerats perillosos pel règim nazi: opositors polítics (des de nacionalistes polonesos fins a socialdemòcrates), gitanos, homosexuals… Del camp no en queda res actualment: és un gran jardí amb un monument commemoratiu que varen fer edificar les autoritats poloneses anys més tard de la guerra.

Al camp es feien negocis. Tot i estar comandat per un individu especialment arbitrari i cruel, el capità Amon Goeth (esplèndidament interpretat per Ralph Fiennes al film), que es dedicava a matar presoners de forma imprevisible, alguns empresaris, com el propi Schindler, utilitzaven la ma d’obra esclava que els proporcionava el camp per a fer funcionar les seves empreses. Molts d’aquests empresaris, a més, tenien contractes de subministrament amb el propi govern nazi.

D’aquesta forma, el diner fluïa pel camp amb profusió. No deixa de ser irònic que el propi Amon Goeth, poc abans de ser detingut pels americans i entregat al govern polonès que el va jutjar i executar, fos detingut per la pròpia policia alemanya sota els càrrecs de corrupció i apropiació indeguda.

Un dels contractes, menys conegut que tenia un “empresari” del camp anomenat K. Walter, era el de fer càlculs matemàtics per a les forces aèries, la armada i el institut astronòmic de Berlín. D’aquest Walter no se’n sap gran cosa; devia ser un matemàtic que es va arrimar al poder nazi i va aconseguir que les autoritats d’ocupació de Polònia l’anomenessin director del observatori astronòmic de Cracòvia, una venerable institució fundada a finals del segle XVIII.

El meu llibre de logaritmes

Els primers presoners que va haver-hi al camp, construït el 1942, van ser russos capturats en l’Operació Barba-roja. I el tal Walter va veure que entre els presoners hi havia gent amb habilitats matemàtiques que es podien explotar per a fer taules astronòmiques. En aquella època no existien els ordinadors: tot el que es podia fer servir eren màquines electromecàniques de càlcul i, naturalment, les taules de logaritmes, que els joves d’avui en dia ja no deuen saber ni què són. Jo encara conservo el meu llibret de logaritmes del any 1968!

En aquestes condicions, qualsevol càlcul una mica complicat consumia quantitats ingents de temps i, clar, disposar de gent hàbil en aquest menester i, a més, barata, era un avantatge considerable.

El cas és que aquest Walter va veure l’oportunitat, o bé de guanyar diners, o bé de congraciar-se amb els caps del règim, i en poc temps va aconseguir que el contractessin per a fer càlculs d’aerodinàmica, de propulsió i altres que involucren equacions diferencials molt carregoses de computar si no disposes dels actuals ordinadors. Està constatat que a mitjans de 1944 s’havien acomplert càlculs d’interès militar, taules necessàries per a la industria i la recerca i s’havien fet algunes traduccions d’articles matemàtics russos. A partir d’aquesta època, i donada la proximitat del exèrcit rus a Cracòvia, l’activitat es va traslladar a Ravensbruck on encara es van calcular solucions numèriques per a equacions diferencials parcials connectades amb la recerca balística i es van confeccionar les taules de les efemèrides de Mart i Júpiter.

Aquesta activitat va ser tan efectiva que va arribar al despatx del Reichsführer Himmler, qui el 25 de maig de 1944, escrivia aquest memoràndum dirigit al general SS Oswald Pohl, cap de la Oficina Central Econòmica i Administrativa de les SS (la WVHA):

Entre els jueus que ara ens arribaran d’Hongria i entre els reclusos dels camps de concentració d’altres llocs, sens dubte hi ha d’haver una gran quantitat de físics, químics i altres científics. Estic donant instruccions al General SS Pohl, per a que situï en un camp de concentració, un centre de recerca científica en la que es pugui utilitzar l’experiència d’aquesta gent per a fer treballs estressants (no sé com traduir: menschenbeanspruchende), càlculs de fórmules que consumeixen molt de temps, treballs en dissenys específics i també per a fer recerca bàsica. La Ahnenerbe, en col·laboració amb l’Oficina de Seguretat del Reich, està contenta amb un centre similar que ha posat en marxa amb presoners russos, per a obtenir dades per a la indústria i la defensa, ja que considera aquests temes prioritaris i podem preguntar-los a ells.

Responsable General: General Pohl.

Director Científic: Coronel Wüst

Representant: Coronel Sievers

La inspiració valuosa de tota aquesta idea és del General Koppe

El general Koppe era en aquell moment el cap de la policia del govern d’ocupació de Polònia amb seu central a Cracòvia. Casualitat? Segurament no: segurament coneixia el treball d’en Walter.

Aquest institut pretesament científic que proposava Himmler es va acabar creant al camp de Sachsenhausen, però això ja serà objecte d’un altre post.

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,058 hits

ENTRADES