You are currently browsing the category archive for the ‘Max Aue’ category.

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

Anuncis

S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.

He llegit darrerament dues notícies que m’han fet pensar en el meu (benvolgut?) Max Aue. Per una banda, fa uns dies llegia que la fiscalia federal d’Alemanya esta accelerant els dossiers de processos per crims de guerra de la Segona Guerra Mundial. Els acusats, en cas d’estar vius, ja deuen estar en la norantena i no queda gaire temps per poder-los jutjar (si els troben). Per altra banda, dissabte passat sortia una esquela als diaris de Donosti del (senyor?) Pablo Simons, un reconegut nazi belga que va ser condemnat a mort el 1946 per la deportació de més de 2.500 jueus a camps d’extermini i que ha mort amb la benedicció apostòlica (sic), segons deia la pròpia esquela. Un exemple del qui se’n ha anat a l’altre barri sense pagar pels seus crims.

Tot això també m’ha fet pensar en un altre individu que seria interessant que trobessin els fiscals: Karl Heinz Boseck. Les poques dades que conec d’aquest home les he aconseguit en els llibres que cito al peu.

El senyor (sic) Karl Heinz Boseck va néixer en algun lloc d’alemanya l’onze de desembre de 1915. Quan Hitler va assumir la cancelleria del Reich (1933), el senyor Boseck era un alumne recent de l’Escola Tècnica Superior de Berlin. La seva especialitat eren les matemàtiques, però no devia ser un gran estudiant perquè no va obtenir la seva graduació fins a començaments dels 40’s i mai va arribar a doctorar-se. No obstant, i gràcies als seus contactes polítics (era informador de l’Oficina de Seguretat del Reich, la temuda RSHA), va aconseguir una plaça de professor assistent a la Universitat de Berlin.

Cal dir que el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin estava comandat per Ludwig Bieberbach, un reconegut científic que havia establert una conjectura (coneguda com Conjectura de Bieberbach) que no va ser demostrada fins el 1985 per Louis de Branges. Malgrat el seu indubtable talent matemàtic, Bieberbach era un nazi convençut. El 1934 va publicar un article defensant la tesi de que existia una forma ària (germànica) de fer matemàtiques i contraposant-la a les formes de fer matemàtiques francesa i, sobre tot, jueva (quina bestiesa!). Està clar, que si podia influir (i tant que podia!) en l’elecció dels professors assistents, els donés càrrecs a gent de la seva corda. Aquest va ser el cas de Boseck: un matemàtic mediocre, sense publicacions, sense doctorat, sense habilitació…

Per altra banda, a partir de 1934, hi va haver-hi moltes places vacants a la Universitat de Berlin. Quan els nazis es van posar a acomiadar jueus i comunistes (o el que ells creien comunistes), el departament de matemàtiques va quedar privat de matemàtics genials com Issai Schur, Alfred Brauer, Richard von Mises (no confondre amb el seu germà, el conegut economista Ludwig von Mises) i la seva esposa Hilda Geiringer, Felix Behrend, Stefan Bergmann, Hans Reichenbach, i molts altres que segur m’oblido.

Boseck no es va limitar a donar classes, es va convertir en führer de l’associació (nazi) de professors i va constituir una mena de virreinat. Alexander Dinghas, que era alumne durant aquells anys a Berlin, el qualifica a les seves memòries de “petit Robespierre” amb qui calia estar en gràcia; sobre tot el propi Dinghas, que era turc i, per això, estava en una posició molt feble enfront el nazisme. Si hem de fer cas a Dinghas, el qui comandava el departament de matemàtiques de la Universitat de Berlin era Boseck, més que el seu titular, Bieberbach.

Boseck va intentar allistar-se a l’exèrcit, però una malaltia varicosa li ho va impedir; d’aquesta forma va continuar a la Universitat, alternant les classes amb alguna feina a temps parcial per al departament de matemàtiques del Consell de Recerca Científica del Reich, que estava dirigit per Helmut Fischer.

Quan Himmler ordena a Oswald Pöhl crear un departament de matemàtiques als camps de concentració (Maig de 1944 veure post sobre el tema), Pöhl, que devia ser poc més que analfabet, pensa en Fischer per a que es faci càrrec de la direcció científica del projecte. Però Fischer, que era molt escèptic sobre els resultats d’aquesta iniciativa, sense rebutjar la direcció final del projecte, recomana que Karl Heinz Boseck sigui el responsable directe del departament. L’elecció tenia sentit: Boseck era un nazi i alguna cosa de matemàtiques sabia.

El projecte no es va posar en marxa fina a finals de 1944, entre altres coses perquè Boseck va exigir tenir algun rang a la jerarquia del camp (per fi podria portar uniforme!) i no se’l va anomenar Tinent Especialista de les SS fins el novembre de 1944. Mentre tant, Boseck va posar-se en contacte amb Kurt Walter, que ja havia muntat un departament semblant amb  presoners russos al camp de Plaszow, tot i que aquest ja s’havia traslladat a Ravensbruck per la proximitat de les tropes soviètiques a Cracòvia. Pel que sembla Walter i Boseck es van odiar cordialment i no va haver-hi manera d’unificar els dos projectes; així que, a finals de 1944, començava a rutllar el Departament de Matemàtiques del camp de Sachsenhausen sota el comandament de Boseck i la direcció científica de Fischer. I sota els auspicis de la Ahnenerbe (literalment: Herència Ancestral) una institució pseudo científica de les SS que pretenia trobar l’origen (ari, per suposat) de la humanitat.

Aquest departament de matemàtiques no devia treballar gaire. Al menys això és el que es desprèn dels memoràndums que es van anar creuant Fischer, Boseck, Pöhl i Sievers (el director de la Ahnenerbe). Primer, les màquines de calcular que havien comprat no funcionaven: les màquines eren mecàniques, clar… això de l’electrònica no va començar fins més tard. Després es va discutir sobre si els presoners seleccionats havien de dur l’uniforme del camp o vestir de burgés (sic). També calia establir algun sistema per a verificar els resultats dels càlculs, ja que els presoners no eren de massa confiança (com és natural): es va decidir que els problemes els ressolessin dos grups independents, si arribaven al mateix resultat final voldria dir que era correcte.

Malgrat els problemes, sembla que al departament es van arribar a fer càlculs d’equacions diferencials relacionades amb l’aerodinàmica que probablement es van fer servir en els projectes balístics de Peenemünde (les famoses V1 i V2 per a bombardejar Londres). El projecte no va durar gaire més: el mes de març de 1945, davant l’imminent arribada de les tropes aliades, l’Ahnenerbe dona l’odre d’evacuació del departament. No obstant, a començaments d’abril, Boseck i els seus matemàtics esclaus, encara estant a Sachsenhausen. Quan s’evacua el camp (20 d’abril), tots els presoners són obligats a caminar en direcció a Greifswald en el que es coneix com la Marxa de la Mort. Els presoners que no podien caminar eren assassinats al costat mateix de la carretera. Entre els presoners córrer el rumor de que els volen embarcar en un vaixell per enfonsar-lo al mar Bàltic. No va fer falta: només uns pocs presoners van sobreviure a la Marxa de la Mort.

Després d’això, no se sap res més del nostre amic Karl Heinz Boseck. Segurament ha viscut (o potser mort) amb un altra identitat fins avui.

Ens han quedat, això sí, els noms d’alguns d’aquests matemàtics esclaus que van treballar a Sachsenhausen: Els alemanys Emil Peuker, Adolf Baasch, i Helmut Berns, el portuguès Ignacio Ante-Gómez, els belgues Guillaume Crols i William Houlben i el francès Edouard Jozan. Probablement morts tots ells, serveixin aquestes línies com a modest homenatge al seu patiment.

Les fonts de l’informació sobre el “camarada” Boseck són: 

  1. Sanford Segal, Mathematicians under de Nazis
  2. Herbert Mehrtens, Mathematics and War: Germany 1900-1945, extens article dins un llibre coordinat per Paul Forman i José Manuel Sánchez Ron
  3. Helmut Joachim Fischer, Erinnerungen: Feuerwehr für die Forschung
  4. Eckart Menzler-Trott, Logic’s lost genius: the life of Gerhard Gentzen
  5. Reinhard Siegmund-Schultze, Mathematicians fleeing from Nazi Germany

El camp de concentració de Plaszow el va fer conegut la pel·lícula de Steven Spielberg sobre la novel·la de la llista de Schindler. Estava situat a pocs quilòmetres de Cracòvia i allà van ser deportats els jueus que van sobreviure a la ràtzia del gueto d’aquesta ciutat el març de 1943. El camp havia estat construït uns anys abans i havia albergat presoners de guerra soviètics i altres individus considerats perillosos pel règim nazi: opositors polítics (des de nacionalistes polonesos fins a socialdemòcrates), gitanos, homosexuals… Del camp no en queda res actualment: és un gran jardí amb un monument commemoratiu que varen fer edificar les autoritats poloneses anys més tard de la guerra.

Al camp es feien negocis. Tot i estar comandat per un individu especialment arbitrari i cruel, el capità Amon Goeth (esplèndidament interpretat per Ralph Fiennes al film), que es dedicava a matar presoners de forma imprevisible, alguns empresaris, com el propi Schindler, utilitzaven la ma d’obra esclava que els proporcionava el camp per a fer funcionar les seves empreses. Molts d’aquests empresaris, a més, tenien contractes de subministrament amb el propi govern nazi.

D’aquesta forma, el diner fluïa pel camp amb profusió. No deixa de ser irònic que el propi Amon Goeth, poc abans de ser detingut pels americans i entregat al govern polonès que el va jutjar i executar, fos detingut per la pròpia policia alemanya sota els càrrecs de corrupció i apropiació indeguda.

Un dels contractes, menys conegut que tenia un “empresari” del camp anomenat K. Walter, era el de fer càlculs matemàtics per a les forces aèries, la armada i el institut astronòmic de Berlín. D’aquest Walter no se’n sap gran cosa; devia ser un matemàtic que es va arrimar al poder nazi i va aconseguir que les autoritats d’ocupació de Polònia l’anomenessin director del observatori astronòmic de Cracòvia, una venerable institució fundada a finals del segle XVIII.

El meu llibre de logaritmes

Els primers presoners que va haver-hi al camp, construït el 1942, van ser russos capturats en l’Operació Barba-roja. I el tal Walter va veure que entre els presoners hi havia gent amb habilitats matemàtiques que es podien explotar per a fer taules astronòmiques. En aquella època no existien els ordinadors: tot el que es podia fer servir eren màquines electromecàniques de càlcul i, naturalment, les taules de logaritmes, que els joves d’avui en dia ja no deuen saber ni què són. Jo encara conservo el meu llibret de logaritmes del any 1968!

En aquestes condicions, qualsevol càlcul una mica complicat consumia quantitats ingents de temps i, clar, disposar de gent hàbil en aquest menester i, a més, barata, era un avantatge considerable.

El cas és que aquest Walter va veure l’oportunitat, o bé de guanyar diners, o bé de congraciar-se amb els caps del règim, i en poc temps va aconseguir que el contractessin per a fer càlculs d’aerodinàmica, de propulsió i altres que involucren equacions diferencials molt carregoses de computar si no disposes dels actuals ordinadors. Està constatat que a mitjans de 1944 s’havien acomplert càlculs d’interès militar, taules necessàries per a la industria i la recerca i s’havien fet algunes traduccions d’articles matemàtics russos. A partir d’aquesta època, i donada la proximitat del exèrcit rus a Cracòvia, l’activitat es va traslladar a Ravensbruck on encara es van calcular solucions numèriques per a equacions diferencials parcials connectades amb la recerca balística i es van confeccionar les taules de les efemèrides de Mart i Júpiter.

Aquesta activitat va ser tan efectiva que va arribar al despatx del Reichsführer Himmler, qui el 25 de maig de 1944, escrivia aquest memoràndum dirigit al general SS Oswald Pohl, cap de la Oficina Central Econòmica i Administrativa de les SS (la WVHA):

Entre els jueus que ara ens arribaran d’Hongria i entre els reclusos dels camps de concentració d’altres llocs, sens dubte hi ha d’haver una gran quantitat de físics, químics i altres científics. Estic donant instruccions al General SS Pohl, per a que situï en un camp de concentració, un centre de recerca científica en la que es pugui utilitzar l’experiència d’aquesta gent per a fer treballs estressants (no sé com traduir: menschenbeanspruchende), càlculs de fórmules que consumeixen molt de temps, treballs en dissenys específics i també per a fer recerca bàsica. La Ahnenerbe, en col·laboració amb l’Oficina de Seguretat del Reich, està contenta amb un centre similar que ha posat en marxa amb presoners russos, per a obtenir dades per a la indústria i la defensa, ja que considera aquests temes prioritaris i podem preguntar-los a ells.

Responsable General: General Pohl.

Director Científic: Coronel Wüst

Representant: Coronel Sievers

La inspiració valuosa de tota aquesta idea és del General Koppe

El general Koppe era en aquell moment el cap de la policia del govern d’ocupació de Polònia amb seu central a Cracòvia. Casualitat? Segurament no: segurament coneixia el treball d’en Walter.

Aquest institut pretesament científic que proposava Himmler es va acabar creant al camp de Sachsenhausen, però això ja serà objecte d’un altre post.

No sé si els historiadors han prestat prou atenció als aspectes industrials del holocaust. Està clar que l‘industria de la mort  massiva requereix tecnologies sofisticades. Un dels judicis que es van fer a Nuremberg va ser l’anomenat Procés IG Farben, en el que van ser acusats els directius d’aquesta potentíssima firma química que, entre altres coses, havia fabricat el Zyclon-B, el gas verinós que s’utilitzava a les cambres de gas dels camps d’extermini. De totes formes el judici es va centrar més en la col·laboració financera que va existir entre el règim hitlerià i la direcció de l’empresa que no pas en aquests aspectes més, diguem-ne, industrials.

Fa uns mesos s’ha inaugurat a la ciutat d’Erfurt (Turíngia, Alemanya) un museu memorial a l’antiga seu d’una altra fàbrica sinistra: la J.A. Topf und Söhne (Topf i fills). J.A. Topf va fundar una fàbrica metal·lúrgica a finals del segle XIX que amb el temps es va especialitzar en la producció de maquinària de combustió i de forns. Una de les seves especialitats era la fabricació de forns crematoris. La cultura de la cremació dels cadàvers, que ja existia entre els protestants en aquella època, va fer que aquesta fàbrica tingués una divisió dedicada a aquests menesters.

A començaments dels anys 30, la República de Weimar va dictar una sèrie de normes que havien de complir els processos de cremació (emissió de fums, soroll, olors, etc.) i això va fer que la divisió de crematoris de la Topf innovés el seu producte per a adequar-lo a les noves exigències legals. També, paral·lelament, va sorgir un nou mercat quan les funeràries van haver d’adaptar els seus forns crematoris, en moltes ocasions eliminant l’antic i comprant-ne un de nou.

Des de finals dels anys 30, la Topf va ser la més activa col·laboradora del Reich en la producció de crematoris “industrials”: quasi tots els crematoris d’Auschwitz van ser fabricats per la Topf and Sons. Després de la guerra, com que Turíngia va quedar sota la República Democràtica d’Alemanya, van ser els russos els qui van jutjar i condemnar els enginyers del tractament post-mortem de milions de persones. Quatre enginyers de la companyia van ser condemnats el 1948 a penes de 25 anys, tot i que el 1955 van ser alliberats els que van sobreviure al Gulag. No va ser el cas de Kurt Prufer, l’enginyer en cap de la divisió, que va morir al Gulag el 1952.

La fàbrica va ser confiscada per les autoritats soviètiques i va continuar fabricant maquinària fins poc després de la reunificació alemanya en que va ser abandonada ja que no va poder resistir l’onada de capitalisme neoliberal que li va venir al damunt. Des d’aleshores va estar abandonada i okupada successivament, fins que una Fundació i les autoritats municipals d’Erfurt han recuperat, recentment, l’edifici d’oficines i el pati per a convertir los en un museu de la memòria i centre de debats sobre la moralitat de la indústria.

Un dels documents que s’exhibeixen al museu és un memoràndum intern en el que Kurt Prufer, l’enginyer en cap, informa sobre una trucada telefònica del alt comandament de les SS sobre el tema dels crematoris.

La transcripció del document vindria a ser la següent (el meu alemany no és perfecte):

El tinent Krone truca per dir que ha estat convocat per a reunir-se amb el general Kammer (possiblement és un error ortogràfic i es refereix al general Kammler, un altre dels personatges sinistres) per a informar sobre la inspecció del crematori d’Auschwitz de la que va tornar ahir. El tinent no es va fer una idea clara de les instal·lacions d’Auschwitz i volia, per tant, informar-se sobre quants crematoris hi ha actualment en funcionament i el nombre de crematoris que estem construint allà i que estan pendents de lliurament.

Li he dit que, ara mateix, hi ha dos crematoris de dos forns en funcionament, amb una capacitat de 250 diaris. A més, ara tenim en construcció cinc crematoris triples amb una capacitat diària de 800. Avui i en els proper dies, han d’arribar dos crematoris més de vuit forns, redirigits des de Mogilev (un altre camp de Bielorússia) amb una capacitat diària de 800 cadascun d’ells.

El Sr. K, ha dit que aquest nombre de crematoris encara no és suficient i que hem de lliurar més crematoris tan aviat com sigui possible.

Per tant és convenient que vagi a Berlin el matí de dijous per a discutir les noves entregues amb el Sr. K. M’hauré de dur els documents sobre Auschwitz amb mi per a que les trucades d’urgència puguin ser silenciades d’una vegada per totes.

Hem concertat la visita pel dijous.

Quina prosa comercial més elegant! Si no fos que està parlant de cremar diàriament 2.650 cadàvers; 70.000 mensuals amb un 90% d’eficiència; 840.000 anuals. No m’estranya que els russos enviessin Prufer al Gulag… què menys?

Els germans Topf, el pare i fundador havia mort abans de tot això, Ludwig i Ernst (vegeu les inicials en el segell del memoràndu LT i ET), van córrer diferent sort. El gran, Ludwig, es va suïcidar el maig de 1945 mentre estava retingut pels nord-americans. El petit, Ernst, va passar per un procés de desnacificació (sic) sense cap judici i va poder crear una nova Topf and Sons a Weisbaden (República Federal) que després va traslladar a Mainz, però que, en no tenir tan bons clients, va fer fallida el 1963.

Del general Kammler no se’n ha sabut mai més res, el maig de 1945 va desaparèixer del mapa i va ser declarat mort a instàncies de la seva dona i alguns testimonis dubtosos. Hi ha qui diu que va passar per Barcelona en la seva fuita. Kammler també era enginyer i durant la República de Weimar havia estat funcionari en temes de construcció. Durant els darrers mesos del Reich va estar molt proper a Hitler perquè va ser el responsable de la construcció de les fàbriques soterrades on es fabricaven les V1 i V2 i dels laboratoris on treballava un altre enginyer exemplar: Herbert von Braun. Potser Kammler també va ser rescatat pels nord-americans i van aprofitar els seus amplis coneixements.

D’en Kammler en parla Max Aue: el pinta com un funcionari eficaç i entusiasta; un altre Eichman, vaja!

Fa temps que no parlo del meu benvolgut? Max. Una recent lectura me l’ha fet rememorar.

Un reconegut filòleg jueu-alemany, Viktor Kemplerer, que va sobreviure per casualitat a l’holocaust i que va poder refer la seva vida a l’Alemanya Democràtica (per molt que ens vulguin pintar l’RDA com un país gris i fosc, també va tenir els seus intel·lectuals de talla) va escriure un llibre poc després d’acabada la 2a Guerra Mundial titulat LTI: Lingua Terti Imperii (1947). Kemplerer, cosí del conegut director d’orquestra del mateix cognom, va aconseguir sobreviure perquè la seva dona era ària i perquè, quan es va dictar l’ordre d’extermini total, incloses les parelles mixtes, el febrer de 1945, va coincidir amb el brutal bombardeig aliat de la ciutat de Dresde, on va residir tota la seva vida (fins el 1960 que va morir), i enmig del caos provocat pel bombardeig, va reeixir a desaparèixer el temps necessari fins l’acabament de la guerra.

El llibre no ha estat traduït al castellà fins fa ben poc. L’any 2001 el va publicar una petita editorial (Minúscula) en una edició ja introbable i l’any 2005 l’ha tornat a reeditar Círculo de Lectores amb el títol: LTI: La lengua del Tercer Reich, Apuntes de un filólogo.

Vola per damunt del llibre la coneguda hipòtesi de Sapir-Whorf, que no va ser popularitzada fins molt després (quan es van publicar les obres de Whorf el 1956). La hipòtesi ve a dir que el nostre coneixement del món està mediatitzat pel llenguatge: que la quantitat infinita d’experiències que rebem, el llenguatge les classifica en un nombre finit de categories semàntiques i que aquesta classificació és diferent segons el llenguatge que utilitzem. Malgrat que la hipòtesi va ser desacreditada per l’innatisme de Chomski, en els darrers anys ha tingut una certa revifalla: el mateix Rorty deia que encara que pensem que utilitzem el llenguatge per a descriure la realitat, la veritat és que el llenguatge forma part d’aquesta realitat. Potser ha estat per això que ha tingut interès la traducció del llibre de Kemplerer.

En aquest sentit (i ara escombro cap a casa) l’únic llenguatge que podria ser apropiat per descriure la realitat seria un llenguatge totalment formalitzat, en el que cada símbol correspongués unívocament a un objecte o una relació: el llenguatge matemàtic (he he). Clar que potser això també queda desacreditat quan pensem en el gavagai de Quine. Qui ha dit que el món havia de ser senzill?

El que fa precisament Kemplerer en el llibre és una anàlisi de les creacions i modificacions semàntiques operades en la llengua alemanya durant el nazisme. Interessantísima la seva entrada del terme Fanatisme, que els nazis van aconseguir desposseir de tota significació negativa: el que ells volien era exactament això, fanàtics.

No entraré en detalls del llibre, que en té, i molts. Com ja podeu imaginar, la possibilitat de crear paraules dobles i triples que dona la llengua alemanya és una font inesgotable de creació de significats, de categories semàntiques noves. Estaria pensant en això Orwell quan parla del Newspeak (la Novaparla) en la seva novel·la 1984? I actualment, en què pensem quan parlem de l’Eix del Mal o dels Actius Tòxics?

El cas és que va haver-hi un punt al llibre que em va fer esgarrifar: La seva dona (ària, jo ho he dit) havia agafat en préstec a la biblioteca un llibre del filòsof nazi Rosenberg (als jueus no els estava permès el préstec bibliotecari) i, en una de les seves habituals visites a la judenhaus, un policia li va preguntar (amb amabilitat) que hi feia aquell llibre a casa seva:

“Nunca, nunca en toda mi vida, un libro me hizo retumbar tanto la cabeza como el ‘Mito del siglo XX’ de Rosenberg. No porque supusiera una lectura extraordinariamente profunda, difícil de comprender o estremecedora para el alma, sino porque Clemens me golpeó durante varios minutos la cabeza con aquel tomo. (Clemens y Weser eran los torturadores especiales de los judíos de Dresde y se los solía clasificar como el ‘pegador’ y el ‘escupidor’).

-¿Cómo te atreves, cerdo judío, a leer un libro así? –gritó Clemens. Le parecía una profanación de la hostia. -¿Cómo osas tener una obra de la biblioteca de préstamo?”.

De fet, algunes fonts parlen d’un trio, format per Clemens, Weser i Schmidt, però Kemplerer només parla d’aquests dos. La sorpresa no va estar en l’anècdota, n’hi devien haver de molt pitjors en aquells anys, sinó en el nom dels policies: Clemens i Weser. Son els mateixos noms dels policies que persegueixen Max Aue pels assassinats de la seva mare i el seu padrastre!

Jo, en la meva imaginació, a Clemens i Weser els hi havia posat la cara d’Omar Shariff: ja recordareu la pel·lícula d’Anatole Litvak, La nit dels generals; en la que el major Grau (Omar Shariff) investiga l’assassinat d’una prostituta fins arribar a la conclusió que l’assassí és un general de l’exèrcit: el general Tanz (Peter O’Toole).

Font: Der Sipegel (1963) . . . . . . . . . . . . Era molt més guapo Omar Sharif

Ara els hauré de canviar la cara: el senyor Clemens (capità de les SS en aquells temps) va ser desnazificat per l’exèrcit britànic, però, amant de les martingales polític-policials com devia ser, va ser jutjat anys després per espionatge en favor del govern soviètic. Un llarg article al num. 30 de Der Spiegel del 1963 explicava la vida i miracles de Johannes Max Clemens, que va ser condemnat a vuit anys de presó, però que no va respondre pels seus crims de guerra. La foto que publica Der Spiegel de Clemens és notablement diferent a la d’Omar Sharif.

Perquè ha escollit Jonathan Littell aquests mateixos noms per als policies? El seu paper és el de venjadors del crim, d’Eumènides, d’Erínies… Perquè, doncs, atribuir-los el nom de dos reconeguts botxins? Quin missatge aporta Littell amb aquesta elecció?

No he trobat cap altra informació d’Arno Weser, el segon botxí citat per Kemplerer, però no defalleixo… ja caurà!

També m’he proposat la lectura dels diaris de Kemplerer de 1933 a 1945, el període nazi, però això ja són paraules majors: més de 2.000 pàgines. Si ho faig, ja comentaré.

Feia temps que no parlava del meu benvolgut (?) Max. Avui hi torno perquè m’he assabentat que fa una setmana que li han concedit un altre premi literari a Jonathan Littell. El premi en qüestió és el Bad sex in fiction Award. Fa disset anys que va ser instituït per la Literary Review, una revista britànica de crítica literària creada ara farà uns trenta anys.

El passatge que ha resultat mereixedor del premi es troba a la pàgina 911 de l’edició en castellà i forma part d’un llarg excurs oníric (i etílic) que té el protagonista, mentre es troba enclaustrat a la casa de la seva germana bessona a Pomerània. En la seva soledat, no para de tenir somnis humits rememorant el seu amor adolescent amb sa germana. Des d’el meu punt de vista, el premi li podrien haver donat per les deu o dotze pàgines de somnis eròtic-maníacs que va escriure Littell; però el jurat ha destacat especialment un passatge particularment groller, en el que, a continuació de jugar amb un complexe d’Edip invertit (vol follar amb sa germana i matar a sa mare), diu el següent:

Tenía la vulva a la altura de mi cara. Los labios menores asomaban algo de la carne pálida y abombada. Aquel sexo me miraba, me espiaba como una cabeza de Gorgona, como un cíclope inmóvil cuyo único ojo no parpadea jamás. Poco a poco, aquella mirada muda me caló hasta la médula. Se me aceleró la respiración y alargué la mano para ocultar el ojo, ya no lo veía, pero él me seguía viendo y me desnudaba (aunque ya estaba desnudo). Si por lo menos consiguiera empalmarme, pensaba, podía usar la picha como una estaca endurecida al fuego y cegar a aquel Polifemo que me convertía en Nadie. Pero mi verga seguía inerte y yo estaba como tocado de estupor. Alargué el brazo, estiré el dedo medio y lo introduje en aquel ojo gigantesco. Las caderas se movieron levemente, pero nada más. No sólo no lo había reventado, sino que, antes bien, lo había desorbitado, liberando la mirada del otro ojo que se ocultaba detrás. Se me ocurrió entonces una idea: saqué el dedo y, propulsándome con los antebrazos, arrimé la frente a aquella vulva, apoyando mi cicatriz en el agujero. Ahora era yo quien miraba por dentro, quien rebuscaba en las profundidades de aquel cuerpo con mi tercer ojo resplandeciente, mientras su ojo único resplandecía hacía mí y, de esa forma, nos cegábamos mutuamente: gocé sin moverme, en un desmesurado salpicar de luz blanca, mientras ella gritaba: “¿Qué haces? ¿Qué haces?”, y yo me reía a mandíbula batiente, y el esperma me seguía brotando de la verga en largos chorros; exultante, le mordía la vulva a dentelladas para tragármela, y al fin se me abrían los ojos y todo se les hacía inteligible y lo veían todo.

La veritat és que l’anterior passatge, tret del context en el que es troba, resulta pedant i ridícul; però, com ja he dit, és només un curt tros dins d’un conjunt de somnis eròtics que donen sentit (o, al menys, ho intenten) a l’actuació i la personalitat d’en Max. Jo mateix considero que aquest tros de la narració és el més fluix de la novel·la de Littell, però d’altra banda, és ben cert que no se m’acut cap altra manera d’explicar l’especial relació que té en Max amb la seva germana bessona.

En Jonathan Littell, seguint el seu costum, no ha fet cap mena de declaració sobre el premi, però no deu haver-li molestat gaire quan ha enviat a la seva editora a recollir-lo en el seu nom. Tampoc sembla que hagi de ser cap gran demèrit ja que el premi ja l’havien obtingut en anteriors edicions autors com Tom Wolfe o Norman Mailer i, en aquesta, competia amb Amos Oz o Philip Roth.

En definitiva tot això només mostra la dificultat que té narrar escenes de sexe en la literatura convencional. Mentre el relat eròtic o pornogràfic té uns codis més o menys establerts en els que no poden mancar un conjunt determinat de paraules (que fins i tot el word te les senyala com a malsonants) i de situacions, transferir aquests codis a la literatura convencional sense que resulti una carrincloneria, no sembla senzill.

De tota la literatura que he llegit, només en comptades ocasions m’he trobat amb paràgrafs de sexe explícit que m’hagin resultat atractives, evocadores o, simplement, ben escrites. Perquè deu ser que és tan difícil explicar literàriament una activitat que tots fem amb naturalitat?

Princeton University Press, 2009.

A la portada del llibre que tinc a les mans, hi ha una còpia d’una tarja d’identificació, emesa pel govern feixista italià, a nom de Peter Thullen. Pel títol del llibre, sembla com si Thullen hagi estat el matemàtic més important dels que van emigrar d’Alemanya durant l’època nazi. Res més lluny de la veritat. Thullen, segurament, hagués arribat a ser un gran matemàtic; la seva tesi doctoral de 1931 sobre teoria de les funcions analítiques de múltiples variables complexes, era tot un presagi.

Però, el 1933, Hitler es va interposar en el seu camí. L’any anterior havia d’haver anat a la Universitat de Roma, amb una beca per a completar estudis, però una operació quirúrgica que havia de ser senzilla, es va complicar fins al punt que va haver de restar a Alemanya fins a la tardor següent. L’octubre de 1933 marxava cap a Roma i, com ell ja suposava, era per no tornar mai més a Alemanya.

Durant el curs 1933-34, mentre estava a Roma va aprofitar per escriure, juntament amb el seu director de tesi, Heinrich Behnke (que va restar a la seva universitat de Münster), un llibre canònic sobre el mateix tema (Theorie der Funktionen mehrerer komplexer Veranderlichen‎), i també un extens article (Zur Theorie der Singularitäten der Funktionen mehrerer komplexen Veränderlichen) juntament amb Henry Cartan, que en unes memòries diu que Thullen va ser un dels seus grans amics. I aquí es va acabar la carrera de matemàtic teòric del senyor Thullen.

El senyor Thullen no era jueu, el senyor Thullen havia estat membre actiu de les joventuts catòliques. Suposo que aquest moviment juvenil devia ser una cosa semblant al que van ser a Espanya les JOAC (Joventuts Obreres d’Acció Catòlica), i aquesta barreja religiosa i social, el portava a enemistar-se amb tot el que significava el nacional socialisme.

En acabar el curs a Roma, va buscar-se una feina, qualsevol feina a qualsevol lloc del món. I va anar a parar a Quito (Equador). Durant més de quinze anys va estar pels països hispans americans establint les bases matemàtiques dels seus sistemes de seguretat social. Moltes d’aquestes nacions, Panamà, Colòmbia, Paraguai, Equador, li deuen els fonaments del seus sistemes de previsió social. Per això també, moltes de les seves obres d’aquest temps (1935-1952) estan escrites en castellà: El régimen de los salarios mínimos en el Paraguay, Sobre la compatibilidad de tasas de morbilidad y de sus componentes, Caja de seguro social de Panamá, Técnicas actuariales de la seguridad social: regímenes de las pensiones de invalidez, de vejez y de sobrevivientes.

L’any 1952 va tornar a Europa: el van anomenar matemàtic en cap de la OIT (Organització Internacional del Treball) i poc després director d’un dels seus departaments. Quan es va jubilar, el 1967 va retornar a l’ensenyament de la matemàtica teòrica a la Universitat de Friburg (Suïssa) com a professor emèrit, fins el 1977; ja tenia setanta anys.

L’any 1988, remenant papers antics que tenia per casa, va trobar una mena de diari personal que va encetar quan Hitler va arribar a la cancelleria del Reich (abril de 1933) i va acabar poc abans del seu viatge cap a Roma (juliol de 1933). Això el va portar a molt tristos records i va decidir ordenar-ho, prologar-ho i anotar-ho per oferir-ho com a regal als seus cinc fills. Tot aquest material va ser publicat en alemany l’any 2000 (quan ell ja era mort) per la revista EXIL – Berendsohn-Forschungsstelle für deutsche Exilliteratur  i ara, en el llibre que tinc a les mans (Apendix 6), s’ha traduït a l’anglès, gràcies al seu fill gran, Jorge Thullen.

Com ell mateix diu a la introducció: “Aquestes anotacions es van fer en un període en el que estava totalment absorbit per la meva recerca matemàtica. Devia tenir una premonició d’alguna cosa inusual, especial, que em va portar a registrar els fets i aconteixements tal com passaven, a vegades de forma fragmentària”. Tampoc pretenen ser un tractat que expliqui els complexes factors històrics que van conduir el seu país a aquella situació; son més aviat reflexions ràpides sobre els fets que passaven, escrites amb espontaneïtat. Però, com ell mateix també diu (i això és important), les seves anotacions son el testimoni que qualsevol que volgués, podia conèixer, es més: coneixia, el suficient sobre el que estava passant. En definitiva, que els Max Aue’s van escollir lliurement ser-ho.

Per davant nostre circulen molts fets coneguts i d’altres menys coneguts: la covardia dels professors universitaris per oposar-se a la bogeria, la dissolució de tots els moviments juvenils (catòlics i protestants, wandervögel i scouts) per integrar-los a les Joventuts Hitlerianes amb el recolzament d’algun dels seus dirigents, les desastroses notícies de la conferència de desarmament, la manipulació de les eleccions a l’església protestant, …

I en un epíleg, escrit el 1988, ens explica la seva situació a Equador, a on hi havia dues comunitats alemanyes perfectament diferenciades: d’una banda, els diplomàtics i industrials partidaris d’Hitler i, d’altra, els exilats. La segona creixia dia a dia, mentre la primera continuava igual o disminuïa; per això van organitzar l’associació dels alemanys lliures. I ell havia trobat un altra activitat creativa i fascinant en la construcció d’un sistema de seguretat social, una cosa que no devia estar massa allunyada dels seus ideals catòlics de joventut. Naturalment va adquirir la nacionalitat equatoriana, encara que algun dels cops d’estat, tan habituals en aquells països, el va fer marxar a Colòmbia, abans del seu retorn a Europa.

Racons de la Història!

No sé per quin motiu deu ser, però darrerament estant sortint molts llibres sobre la Segona Guerra Mundial i el nazisme. Suposo que el fet que ja hagin passat més de 75 anys de la crema dels Reichstag i que ja hagin desaparegut la majoria dels protagonistes d’aquells temps fa que es pugui analitzar l’època d’una forma més objectiva, lliure de les pressions que podrien significar ferir sentiments de gent encara viva. És una mica com el que va fer Chateaubriand en escriure les seves memòries: les anava entregant al seu editor amb la condició que no es publiquessin fins que ell hagués mort (per això les va titular Memòries d’Ultratomba); d’aquesta manera es va sentir lliure per parlar a tort i dret, bé o malament, dels seus contemporanis, sense preocupar-se del que li poguessin respondre: ell ja no hi seria!

En el camp de la història de les matemàtiques també s’està donant el mateix fenomen: si abans de vacances parlava del llibre de Sanford Segal, Mathematicians under the Nazis, fa uns mesos s’ha editat un altre llibre titulat Mathematicians Fleeing from Nazi Germany (Reinhard Siegmund-Schultze, Princeton University Press. July 26, 2009). Mentre el primer és un estudi de la situació dels professors universitaris de matemàtiques durant el període nazi, el segon estudia les migracions d’aquest mateix grup professional, particularment, la migració de matemàtics alemanys cap els Estats Units. De fet, aquest segon, és una revissió i ampliació, traduïda a l’anglés, de la tesi de l’autor de 1998.

És un fet que, mentre el percentatge de jueus entre la població en general a l’alemanya nazi era baix (un 2 o 3%), a les capes universitàries el percentatge creixia i, entre els matemàtics, era especialment gran arribant a un 20% en el cas d’algunes de les universitats més grans com Berlín o Goettingen. Per això, les baixes de professors induïdes per les lleis racials nazis a partir de 1933, van tenir especial rellevància en el camp de les matemàtiques i van fer perdre el primer lloc del que gaudia Alemanya en la disciplina en favor dels Estats Units.

Tampoc es tracta de fer un recompte de guanys i pèrdues, com molt bé afirma Siegmund-Schultze, cosa que seria pec menys que història-ficció, però és ben evident que Alemanya, amb aquesta política es va fer un harakiri intel·lectual important.

Un dels casos que expliquen ambdós autors, i que jo desconeixia, m’ha semblat particularment trist. És el cas de Fritz Noether, germà petit de la gran matemàtica Emma Noether, primera professora universitària alemanya de matemàtiques amb el total recolzament de David Hilbert.

Fritz Noether i la seva germana, Emma, el 1933. Font: Overwolfach Photo Collection

Fritz Noether era un competent especialista en matemàtica aplicada (la que es dedica a resoldre problemes físics, mecànics, etc.) i, per això, menys conegut que la seva germana. L’any 1933, quan es dicten les lleis per a “netejar el servei civil” ell tenia 48 anys. Havia estat combatent a la Primera Guerra Mundial, en la que havia rebut una Creu de Ferro i assolit el lloc de tinent. Per aquests motius, i encara que fos jueu, quedava exclòs de les normes d’aquelles lleis. No obstant, els seus alumnes, en repetides ocasions van presentar queixes al rectorat pel seu ascendent jueu, pel seu “escàs nacionalisme”, pel seu esquerranisme (era soci de l’Associació dels Drets Civils) i d’altres foteses semblants.

Tanta va ser la pressió que va rebre que, finalment, va sol·licitar el seu passi a la situació d’emèrit, una forma de poder conservar la seva pensió al 100%. No obstant, el mateix any 1933, li van oferir una plaça de professor a la Universitat de Tomsk (Unió Soviètica, avui Rússia), que va acceptar de bon grat. Uns anys després, el 1937, les autoritats soviètiques el van acusar d’espionatge en favor d’Alemanya i va ser empresonat. A partir de 1939 no es torna a tenir cap notícia d’ell.

A finals dels anys 80’s, amb la Glasnost d’en Gotbatxev, els seus fills Hermann i Gottfried, aconsegueixen que els obrin els arxius secrets d’aquells temps i s’assabenten que va ser arrestat el novembre de 1937, va ser jutjat per trotskista i espia l’octubre de 1938 i condemnat a 25 anys de presó. Aparentment, totes les probes de càrrec contra ell i els altres quatre russos jutjats al mateix temps, havien estat falsificades; eren els temps dels processos de Moscú.

Va ser empresonat a Orel (uns 200 Km al sud de Moscú). El 1939, quan es va signar el tractat Ribbentrop-Molotov, podria haver estat objecte d’intercanvi de presoners entre Alemanya i la Unió Soviètica, tal com establia el tractat. Però no va poder ser perquè, per un edicte nazi anterior (de 1938), Fritz Noether havia estat desposseït de la seva nacionalitat alemanya: era un apàtrida sense saber-ho.

L’any 1941, quan les tropes nazis envaeixen la Unió Soviètica, a la presó d’Orel es succeïxen una serie de judicis complementaris contra els ja condemnats i empresonats; la finalitat es no haver de portar-los a cap altre lloc, lluny de l’abast de les tropes nazis. El dia 8 de setembre, Fritz Noether es tornat a jutjar i condemnat a mort. El dia 10 es porta a terme l’execució. Els nazis ocuparan Orel el dia 8 d’octubre.

A finals de 1988, el Tribunal Suprem de la URSS, declara que, de fet, Fritz Noether no era culpable de cap crim i el 12 de maig de 1989 Hermann Noether, el seu fill, és oficialment informat de la “plena i completa rehabilitació” del seu pare. Si-us-plau, accepti les meves disculpes més sinceres, encara que comprenc que cap mena de paraules podran alleujar la seva pena.

Fugint dels nazis va caure en mans dels estalinistes.

Hubert Cremer. Fotografia procedent de Overwolfach Photo Collection (http://owpdb.mfo.de/detail?photo_id=759)

Hubert Cremer (o Creme, no ho sé: he vist algunes enciclopèdies alemanyes que escriuen el seu cognom així. 1897-1983) va ser un matemàtic poc conegut: es va doctorar el 1928 a la Universitat de Berlín (sota la direcció de Bieberbach), va ser professor assistent a les de Münster i Leipzig fins que va aconseguir la seva habilitació com a full professor a Colònia; durant la guerra mundial era professor titular a la de Breslau (actual Vratislava o Wroclaw, Polònia), acabada la guerra va passar a la Universitat Tècnica de Renània Westfàlia a Aachen en la que va ser director del Departament de Matemàtiques i del Centre de Supercomputació; ell va ser l’introductor a Alemanya dels primers grans computadors a finals dels anys 50’s. D’aquestes dates són també els seus treballs matemàtics més interessants sobre dinàmica d’estructures complexes (fractal). No obstant és més conegut en el mundillo matemàtic alemany per uns versos seus, editats per primer cop el 1927, titulats Carmina Mathematica i mai traduïts a cap altre idioma; com es fàcil d’imaginar els versos són una rèplica dels Carmina Burana en el que es narren les peripècies d’èpsilons, funcions contínues, determinants de matrius i demés objectes matemàtics.

Entre les obres pòstumes de Friedrich Levi (1888-1966), un conegut algebrista germànic-jueu que es va exilar a Calcuta durant el període nazi, però que va retornar al seu país el 1952 per a ser professor a Berlín i Friburg, hi ha aquesta carta, rebuda de Cremer i datada el març de 1947 (menys de dos anys després d’haver acabat la guerra mundial):

Li envio les meves més sinceres gràcies per la seva amistosa carta, que vaig rebre ahir. Em va commoure profundament per les terribles notícies que conté. Quan jo li vaig enviar, tan a la lleugera, “una cordial salutació”, no tenia idea que també la seva pobra mare i la seva germana van ser assassinades per les mans homicides que han deshonrat el nom d’Alemanya per sempre més. Si hagués sabut aquesta circumstància, mai m’hauria atrevit a escriure-li de manera tan informal. Jo no coneixia les morts, però tinc una mare, i també una germana, i és fàcil per a mi tenir alguna sensació del que aquesta pèrdua ha de significar. I em sento culpable jo també. Pot estar segur, que no sabia res d’aquests horrors, però, de fet, tots en teníem una tènue sospita: vam tenir una por incommensurable i lamentable, i vam restar en silenci a causa d’aquesta por per les nostres pròpies vides. Avui crec que hauríem d’haver-nos defensat i manifestat, fins i tot en la certesa de ser assassinats nosaltres mateixos. En aquell moment, vaig emmudir la meva consciència amb l’empobridora objecció que tal sacrifici no tindria sentit, i amb les donacions de diners en secret als jueus necessitats. Fins i tot aquestes accions van ser fetes sempre en el temor que algú podria assabentar-se, i que nosaltres també podíem acabar en un camp de concentració.

Aquesta no és la primera horrible notícia que he rebut. La mare, germana, cunyat i sogres del meu amic, Alfred Brauer, també van ser assassinats, i, de fet, sóc conscient de la gran quantitat que van ser assassinats, però, cada vegada és un nou cop quan puc verificar en un cas particular el que em segueix semblant, i em semblarà sempre, incomprensible. Puc almenys expressar-li a vostè i a la seva esposa el meu sincer condol per aquest terrible succés, que pesa molt sobre mi? També vull agrair-li que, després d’aquests horrors, no hagi tingut envers mi uns plenament justificats sentiments d’odi. Al contrari, m’ha escrit vostè una carta tan cordial! M’ha fet molt de bé.

Acompanyant-lo en el sentiment, pot disposar de mi

Hubert Cremer

(Traduïda de Sanford L. Segal. Mathematicians under the nazis. Princeton University Press. New Jersey, 2003. Pàg. 492)

No tots els alemanys es van comportar com el meu benvolgut? Max Aue, però són tan escassos els testimonis, com aquest, d’alemanys que es confessen responsables de la bogeria per no haver-la impedit, que em sembla que val la pena posar-los de manifest.

Potser el senyor Cremer va tenir la sort de trobar-se en Universitats com les de Colònia i Bratislava que no eren centres acadèmics de gran rellevància i sobre les que no existien les pressions polítiques i ideològiques que sofrien centres més importants com Berlín o Goettingen. Potser a Bratislava i Colònia no va tenir companys jueus a la Facultat i no va viure d’aprop les iniquitats que van haver de sofrir Landau, Courant, Noether, Haussdorf, Levi i tants d’altres. Potser el seu amic, Alfred Brauer (havien estat companys de doctorat a finals del anys 20 a Berlín), li va dir que marxava als Estats Units per pròpia voluntat i no perquè li estaven fent la vida impossible.

Què fa que un nombrós grup de persones es desentenguin de les injustícies que es cometen al seu entorn?

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES