Que siguin foc els estels

Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.

La Criolla

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

Eco, Madrid i altres coses

No he cregut mai gaire en conspiracions. Potser el fet d’haver viscut els primers anys de la meva joventut entre la “confabulació jueu – maçònica” i el “contuberni de Munich” (dos enemics de molt escassa entitat ideològica, com deia mon pare) em va vacunar de creure en conspiradors. Els organismes socials, i els governs entre ells, es distingeixen tan per les idees que defensen com per les que ataquen; potser inclús més per aquestes darreres. Així quedava palesa la pobresa intel·lectual d’un govern que només havia aconseguit uns enemics de tan poca entitat. A més, sempre cal que ens plantegem un dels corolaris de la navalla d’Ockham: No atribueixis mai a una conspiració, tot allò que puguis explicar per la simple incompetència.

L’últim llibre d’Umberto Eco, Cementiri de Praga, és la història de la gestació d’una conspiració; d’una conspiració falsa, com han de ser totes les bones conspiracions que es preuin. Un fals, i falsificador, notari italo-francès, Simone Simonini, és l’autor dels protocols dels savis de Sió. Amb aquesta excusa, Eco trena una història del segle XIX que, passant per Napleó III, Cavour, la Comuna de Paris i Garibaldi, ens acaba conduint a un pis parisenc de la Place Maubert cantonada amb la Rue du Maitre Albert on el nostre notari es dedica a falsificar tota mena de documents amb finalitats poc clares: una herència, culpar els jesuïtes dels mals socials, enllaçar templers, maçons i jueus en un projecte estrany… En fi, qualsevol cosa.

Els barris de Paris dels que parla són dels que més m’agraden. No podia ser d’altra forma: a la Place Maubert s’acaba la rue Lagrange i comença la rue Monge, dos dels grans matemàtics del XIX. I a l’altre extrem del carrer Maitre Albert, a la rue des Grans Degrèes hi ha el meu restaurant preferit, Le Reminet: un restaurant que manté el to dels vells bistrots parisencs, encara que els preus siguin una mica més cars, però amb una cuina millor. Val la pena apropar-s’hi.

Tot el que escriu Eco és sempre interessant, sobre tot perquè és un pou de ciència i no deixa aparèixer cap detall històric perquè si. Tots els fets històrics que ens narra encaixen perfectament dins de la seva “història”: és com una mena de Victor Hugo modern.

No sé perquè he començat parlant del Cementiri de Praga? No era la meva intenció… Suposo que deu ser l’efecte d’haver acabat ja tots els llibres que em van regalar per festes. A la meva família, com que em tenen per un setciències, no se’ls acudeix altra cosa per regalar-me que llibres i, a començaments d’any, sempre em trobo amb una pila de llibres per llegir. Ja em va bé: així puc passar la “cuesta de enero” sense gastar gaires diners, però… també m’agraden les corbates!

Entre llibre i llibre, també he estat llegint dues petites joies que em van caure a les mans ja fa temps i que encara no havia encetat. Dues cròniques de les èpoques del pistolerisme barceloní. La primera firmada  el 1932 per Francisco Madrid: Ocho meses y un dia en el Gobierno Civil de Barcelona. D’en Francisco Madrid en parla en Capdevila a les seves memòries:

Paquito Madrid, un xic tabalot però bona persona, tal vegada un xic vanitós – ¿qui no ho és, de jove? – i eixelebrat, però d’una gran simpatia personal, que anys a venir serà un excel·lent periodista i escriurà coses molt estimables, entre elles la novel·la 14 d’abril.

Francisco Madrid va ser periodista del diari El Sol de Madrid que havia estat fundat pel president de la Papelera Española per donar sortida al paper que fabricava, però que, en estar inspirat per Ortega i Gasset, es va convertir en un diari cultural de referència obligada i que costava el doble que els demés diaris que es publicaven a l’època. A Barcelona va tenir les seves oficines a la vora de Canaletes i allà hi va treballar un jove Francisco Madrid fins que la dictadura de Primo de Rivera el va obligar a exiliar-se. En el ambient dels exiliats a Paris (sempre Paris!) es va fer força conegut i va travar amistat amb en Lluís Companys a qui ja coneixia per haver estat advocat (avui en diríem laboralista) amb en Francesc Layret amb qui Francisco Madrid tenia molta relació per dedicar-se a la crònica del malestar obrer de la Barcelona posterior a la Primera Guerra Mundial.

En el llibre, descriu els vuit primers mesos que va estar en el Govern Civil de Barcelona: des de l’adveniment de la República fins a finals de l’any 1931. En tan curt espai de temps va haver-hi tres governadors civils: Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo. Cal tenir en compte que el càrrec de Governador Civil era de gran importància en aquells moments: era la primera autoritat de la província, ja que no existia la Generalitat encara.

En el llibre fa una crítica velada a l’actuació dels sindicats anarco-sindicalistes, la CNT, durant els primers mesos de la República. Els sindicats que ell tan havia defensat com a periodista per a El Sol una desena d’ anys abans. Per il·lustrar-ho ens parla a les cent primeres pàgines de com era el govern civil de Barcelona entre 1919 i 1923. Dels governadors cafres com el marqués de Salvatierra i Martínez Anido i dels menys cafres com Julio Amado o Frederic Bas, que va comptar amb el recolzament incondicional de El Sol.

Entre altres coses, parla del assassinat del meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, i de la detenció rocambolesca del seu assassí, al carrer d’en Roca, una matinada d’agost de 1919. Ben enterat sembla que estigués, perquè dona fins i tot els noms dels cinc mossos d’esquadra que van acompanyar el jutge (Alberto Pereda), el oficial (Sr. Costa) i els advocats (Ulled i Guerra del Río, ambdós del Partit Radical): el subcaporal que manava l’esquadra es deia Agustí Serret i els mossos eren Clavelol, Farré, Palau i Adau.  Això és periodisme de primera!

Suposo que el de la foto deu ser en Francisco Madrid. No he trobat cap altre imtage d'ell.

Tot al llarg del llibre, el periodista cronista protagonista és Carlos Madrigal que, cal suposar, és un alter ego de si mateix, encara que no ho digui enlloc.

En Francisco Madrid no es va fer gaire amic dels sindicats, segons sembla. Quan va esclatar la Guerra Civil era a Paris. Tot i ser un republicà convençut, no va poder tornar a Barcelona per temor a les represàlies sindicals i es va exiliar a Buenos Aires, on va fer carrera en el món del cinema: va escriure diversos guions de pel·lícules y una enciclopèdia del cinema sudamericà que va ser la primera obra de referència sobre el tema.

Com que m’he allargat massa, ja parlaré en un altre post del altre llibre. Es tracta d’una memòria inèdita d’Angel Pestaña sobre el pistolerisme a Barcelona que va trobar en Xavier Tusell a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia i que va publicar el 1979.

Capdevila altra cop

Aquests dies de festa que han passat són, com sempre, els dies del dispendi, dels regals i dels àpats sense fi. Però, clar, en temps de crisi econòmica, quan tots ens fixem més en el que ens gastem, cal ser imaginatiu amb els regals. No ens donem compte, però la majoria de las vegades acaba fent més il·lusió un regal de deu euros triat amb molta picardia (i amb una bona quantitat de temps també) que no pas la joia més cara o la fragància més fashion de Paris.

Com que la gent que em coneix saben que soc una mica lletraferit, sempre acabo acumulant uns quants llibres per aquestes dates. Aquest any m’han caigut l’últim Eco, el “planeta” Mendoza i alguna altra coseta de les que ja aniré parlant. Ells llibres encara són luxes que ens podem permetre; a vint euros la unitat, que tampoc està gens malament.

Però com deia al començar, sempre hi ha aquella cosa senzilla, buscada (potser trobada) a consciència, que t’omple d’alegria. En aquest cas ha estat també un llibre, un llibre de vell. Un conegut que, segons sembla, segueix em meu blog, va trobar en un llibreter de vell un exemplar del primer volum de les memòries de Lluís Capdevila, autor del que ja vaig parlar fa uns mesos i que em va sorprendre molt favorablement.

El llibre es titula “L’alba dels primers camins” i el va publicar l’Editorial Andorra l’any 1968. Probablement en aquella època encara estava mal vist publicar en català i, per això, ho va haver de fer una editorial andorrana.

Com l’altre del que vaig parlar, més que unes memòries són un diàleg entre el Capdevila a punt de jubilar-se i Capdevila infant, adolescent i jove tendre; aquest darrer probablement més literari que real. Curiosament, els Capdevila eren rics: no solament tenien piano sinó que, a més, sa mare tocava les sonates de Bethoven. I el xicot se’n va poder anar a viure a Paris, mentre el seu pare es feia càrrec de les despeses. Sense ell saber-ho, val a dir-ho. Però mentre ell estava a Paris, un cop de mala fortuna va empobrir la família. És molt curiós com retrata el seu pare de pobre, com la pobresa el va fer morir: no servia per a fer de pobre. I el piano es va haver de vendre per poder tenir quelcom a taula. La seva mare i els seus germans van ser acollits a casa d’una antiga minyona per acabar vivint a les seves expenses, mentre en Capdevila s’introduïa a la vida bohèmia.

També com a l’altre llibre, el més curiós són els retrats dels personatges que va conèixer en aquella primera joventut. Un dels que va conèixer va ser Francisco Madrid (ell l’anomena Paquito Madrid) ja que tenien una edat semblant. D’aquest Francisco Madrid n’havia parlat en un post anterior, perquè també es dona la casualitat que uns reis em van portar un llibre seu (publicat el 1932) en el que fa una crònica de l’assassinat del meu besoncle. En aquell post deia que Francisco Madrid era un pseudònim de Carles Madrigal, cosa de la que, ara, ja no n’estic tan segur.

Per cert, en aquell post deia que parlaria del llibre de Francisco Madrid quan l’hagués llegit i no ho vaig fer. Així que… tinc un deute amb el blog.

Jutges

Diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. No sé si és cert o es tracta d’una boutade de politòleg, però del que no tinc cap dubte és que, al menys, la democràcia ens fa a tots co-rresponsables de les decisions polítiques que es prenen. Inclús en el cas dels abstencionistes: podríem considerar-los gent a la que ja els hi va bé el que decideixin els demés. És una situació que no és pas tan poc usual. Segur que més d’un cop ens hi hem trobat: ens reunim un grup d’amics i uns volen anar al cinema i d’altres al teatre. Si a mi tan se me’n dona qualsevol de les dues opcions, doncs deixo que decideixin els altres, però soc tan responsable de la decisió com els que han defensat, i votat, una o altra alternativa.

La nostra democràcia, potser massa jove, sembla que es resisteix a entrar en un dels poders fonamentals de l’estat: el judicial. Començant pel Tribunal Constitucional que, estrictament parlant, no forma part d’aquest poder judicial: on s’ha vist que 12 persones puguin carregar-se una llei aprovada en referèndum? On resideix la sobirania nacional? En el poble o en el TC? Com és possible que alguns dels seus vocals tinguin el seu mandat caducat des de fa més de tres anys? No fa falta seguir, els despropòsits son tants i de tanta fondària que estan clamant per una revisió immediata de les seves funcions i, com no?, del seu mecanisme d’elecció.

He dit que la democràcia es resisteix a entrar en el poder judicial, i segurament hauria d’haver dit el contrari: que jutges, secretaris, fiscals, advocats i demés actors, es resisteixen a que la democràcia entri al sistema judicial. Tenim un exemple clar: la llei del jurat. Amb aquesta llei, una àmplia gama de delictes es podrien jutjar amb jurat popular; però, n’heu vist gaires de judicis amb jurat? La llei te els suficients forats per a que fiscals, jutges i advocats sostreguin aquesta possibilitat al poble sobirà, invocant una pretesa  superioritat tècnica dels professionals enfronts els llecs, els que no en saben de dret. I, jo afegiria, ni en sabran mai si no se’ls deixa participar.

La situació del Consell General de Poder Judicial és una fotocòpia, fosca, de la del Tribunal Constitucional. I dic lo de fosca perquè, al menys, al TC, els seus membres, al marge de les seves tendències polítiques, tenen acreditades carreres jurídiques; cosa que no succeeix al Consell, en el que alguns dels seus membres son un clar exponent del nepotisme. I, clar, si ha estat el tiet el qui m’ha posat on soc, no puc fer res que desagradi al tiet.

Algú m’haurà d’explicar molt (per a que ho entengui un nen) perquè podem escollir directament els nostres legisladors i no podem escollir els encarregats d’aplicar les lleis que fan aquells.

La situació de la justícia al nostre país ja és insostenible: al marge de la quantitat de presidències de Sala i de Tribunal Superior que estan caducades i no es renoven perquè la Margarita i el Juan no es posen d’acord, darrerament s’hi han vingut a afegir els espectacles mediàtics (i no tan mediàtics) de l’Estatut, el cas Garzón i el cas Egunkaria (per cert, perquè no en parla ningú d’aquest darrer?). Amb l’agreujant que els dos últims ja no formen part de la increïble i cruenta batalla que ens diuen que existeix entre “progressistes” i “conservadors”: el qui jutja Garzón per lo dels morts de la Guerra Incivil és un “progressista” i el qui dicta la sentència d’Egunkaria és un “no adscrit” que va ser àmpliament reconegut per la direcció del procés del 11M.

I potser algú podria pensar que aquesta paradoxal situació només afecta les picabaralles internes entre membres d’un col·lectiu molt corporativista, però això no és cert. El cas Egunkaria va destrossar la vida d’un nodrit grup de periodistes que van veure els seus noms amb grans titulars a la premsa com si fossin autèntics assassins. I ara es demostra que la seva arma més perillosa era un bolígraf. Ja se sap que els bolígrafs els carga el diable.

I què podria dir de les víctimes de la Guerra Incivil? Ja sé que la transició va ser un pacte de silenci. Jo era molt jove en aquella època, però recordo perfectament les pors de la gent com el meu pare, ningú volia passar per tràngols semblants als que ja havien sofert. El mètode: callar i passar plana. Però ja fa trenta anys! A qui pot molestar que els nets de gent desapareguda busquin on estan enterrades les despulles dels seus avis? Potser si que hem de revisar la transició, potser ens vam callar coses que no haurien d’haver restat en el silenci. I consti que jo vaig ser un dels ferms partidaris d’aquella pretesa “aliança de les forces del treball i de la cultura”. Massa joves? Massa idealistes? Potser les dues coses.

A la meva família, les víctimes ja no van arribar amb vida a la guerra; se les va emportar per davant el pistolerisme dels anys vint. Però la meva dona, per exemple, té un besoncle que no sap on està enterrat. I els esforços de la família per esbrinar-ho, en un amagat poble de la Castella Vella, han resultat fútils, desemparats per la justícia i les institucions.

I ara, aconseguirem que es faci el primer judici per les víctimes de la Guerra: jutjarem al jutge que va començar una investigació del tema! Si no fos perquè és la realitat, semblaria una bufonada.

Fa temps, vaig dir que escriuria una de les meves darreres i patètiques experiències en un jutjat; però desisteixo de fer-ho. Al costat de tot això no seria més que una anècdota sense importància.

PER L’ELECCIÓ DEMOCRÀTICA DELS JUTGES I FISCALS!!!!! Que passin per les urnes i veurem com se’ls hi acaben totes aquestes ànsies de protagonisme i de nepotisme.

Luis Fernández García (II)

Reis

Els reis no m’han portat el que els hi demanava. No havia fet una llista gens llarga: a part de tots aquests llocs comuns que tothom acostuma a demanar (la pau al món, la desaparició de la fam, que tots siguem bones persones,…), només els hi demanava una cosa en concret: LA SEVA DIMISSIÓ! Bé, no solament la seva, la de tots els reis que encara resten pel planeta. Però ja he vist que no m’ho han concedit. Al menys, això suposo, perquè ja he vist que han estat portant regals a tort i dret i, si haguessin dimitit, no s’hagués posat en marxa la repartidora.

Tot i així, no em puc queixar gaire perquè també m’ha tocat alguna cosa de la repartidora. Per variar: llibres. I val a dir que s’ho han pencat aquest cop. No m’han portat els darrers èxits editorials; es nota que coneixen els meus gustos més aviat estranys i s’han anat a buscar-los a llibreteries de vell.

Només m’ha donat temps de llegir-ne un: una novel·la político-nyonya publicada el 1935 a Madrid i ambientada en els anys del pistolerisme (1919-1923) a Barcelona. Porta per títol un aclaridor Pistolerismo (Historia Trágica) i el seu autor és un tal Francisco Bastos Ansart, autor desconegut que, segons he pogut esbrinar, sembla que va ser enginyer militar i va viure uns quants anys a Barcelona, per aquella època, dirigint una empresa metal·lúrgica.

El més decebedor de la novel·la és el seu final moralitzant. El seu protagonista, Ramón Martín, que s’involucra en les bandes d’exaltats i pistolers de la CNT gairebé sense voler-ho i sense arribar a matar mai a ningú, acaba essent desterrat. Quan refà la seva vida a l’Argentina, creant un pròsper negoci, casant-se i fent totes les coses que mentre era a Barcelona considerava odioses, acaba siguen víctima de les revoltes populars organitzades pel radicalisme durant la Dècada Infame argentina (anys 30’s) i mor defensant a trets el seu negoci, davant de la “xusma treballadora” que el vol assaltar. Malgrat això, és una bona referència del que devia ser la vida barcelonina en aquells temps. És una llàstima que la guerra incivil trenqués aquella tradició de novel·la social que tan popular havia estat en el primer terç del segle XX.

L’altre llibre que m’han portat els reis potser sigui més interessant. Es tracta de Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona (Confesiones y Testimonios) de Francisco Madrid, publicat a Barcelona el 1932. Ja n’havia fullejat un exemplar que hi ha a la Biblioteca del Pavelló de la República, sobre tot perquè, al seu començament, fa referència a l’assassinat del Tero. Ara, m’han donat notícia que Francisco Madrid podria ser un pseudònim de Carles Madrigal, el periodista del que ja vaig dir alguna cosa en un post en el que parlava de Luis Fernández García, presumpte autor de l’assassinat. De fet, i pel que he vist per l’índex (encara no l’he pogut llegir), veig que es tracta d’una crònica dels vuit mesos i un dia que en Carles Madrigal va ser secretari del Governador Civil de Barcelona, des d’el 15 d’abril fins el 16 de novembre de 1931 (els primers mesos de la Segona República). Durant aquest temps van exercir el càrrec de Governador els senyors Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo succesivament.

De totes formes el que més m’interessa del llibre són les primeres 120 pàgines en les que l’autor explica la situació barcelonina dels anys posteriors a la Gran Guerra com a preàmbul per explicar els actes d’aquests governadors civils d’uns anys més tard. Aquest Carles Madrigal (o Francisco Madrid?) era en aquella època un jove periodista d’uns vint anys (havia nascut el 1900) i es sembla molt al personatge literari de Domingo Pajarito de Soto de La verdad sobre el caso Savolta d’en Eduardo Mendoza. Anys després de fer de periodista, va patir l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, per tornar després a exercir un càrrec a la Compañía Telefónica Nacional de España, abans de ser secretari del Governador Civil. No sé què va fer després de la Guerra, però va morir el 1952. Com que encara no l’he començat a llegir no puc dir gran cosa més. Ja en parlaré.

Tinc certa debilitat pels llibres antics. Sempre desprenen una olor característica que no es troba en els llibres nous. ¿Pot ser que tots els llibres antics surtin del mateix lloc i, per això, facin la mateixa olor? Seria una mica estrany, ho reconec; però, no sé, és una idea que té força atractiu. A més, el color torrat de les seves pàgines, fins i tot les taques color d’ametlla que a vegades hi trobes, tenen un encant que els hi manca als llibres nous. L’única marranada és que el llibre d’en Francisco Madrid té una lletra tan menuda que potser m’ hi deixaré la vista que em queda llegint-lo.

Luis Fernández García (I)

Ja vaig posar un post en el que comentava alguna cosa del judici per l’assassinat del Tero (Pau Sabater). En ell em referia només al fiscal del cas, Diego Medina, que posteriorment va ser una personalitat rellevant de la Segona República i ara totalment oblidat (l’article sobre ell a la Wikipedia, l’he posat jo mateix). L’advocat defensor de l’únic acusat va ser Miguel Junyent. Suposo que deu ser Miquel Junyent i Rovira, cap regional de Comunión Tradicionalista (el nom del partí carlí en aquella època), sogre de Joan Baptista Roca (un dels fundadors de la Unió Democràtica de Catalunya) i avi de Miquel Roca Junyent (fundador també de Convergència Democràtica de Catalunya). Es veu que això de la política i de fundar partits és una cosa genètica. Però no en parlaré d’ell perquè tampoc estic segur que fos la mateixa persona.

La instrucció del sumari i les primeres indagacions es van fer al Jutjat del Districte Nord, dirigit pel jutge Alberto de Pereda y Segura. Aquest home es va donar molta presa en verificar els indicis que li van aportar els advocats de la família d’en Pau Sabater, membres del Partit Radical (lerrouxistes), Rafael Guerra del Río i José Ulled. El primer era regidor a l’ajuntament de Barcelona i també he parlat d’ell en un post anterior. El segon havia estat conseller de la Mancomunitat, però no en sé gran cosa d’ell. Segurament no era un angelet perquè va tenir bastants problemes amb les pistoles: va ser arrestat el setembre de 1919 per un incident del que en va sortir ferit un picador de braus i l’abril de 1921 va ser ell qui va ser agredit per uns desconeguts quan entrava a casa seva al Passeig de Gràcia. El seu acompanyant va resultar mort en l’incident i ell greument ferit per tres bales.

La detenció d’un dels presumptes responsables del segrest i el posterior assassinat de Pau Sabater va ser rocambolesca. El dia 6 d’agost, només dinou dies després de l’assassinat, el jutge manté una conferència amb Rafael Guerra del Río i amb José Ulled. Segons sembla, aquest darrer té informacions fidedignes sobre els fets i sobre la identitat d’algun dels criminals. Com que aquestes informacions apunten a la pròpia policia, sobre tot a un antic comissari anomenat Bravo Portillo, el jutge decideix que la detenció de Luís Fernández García (qui acabarà sent l’únic imputat) la portin a terme els mossos d’esquadra de la Diputació i no la policia estatal com hauria estat legalment correcte.

Com que en José Ulled era diputat, no li va ser difícil aconseguir del president de la Diputació, Vallès i Pujals, que els assignés uns quants agents per procedir a la detenció. A les cinc de la matinada del dia següent, 7 d’agost, es reuneixen davant del Liceu, a la cafeteria La Mallorquina, el jutge (Pereda), els dos advocats (Ulled i Guerra del Río), dos escrivans del jutjat i el seu habilitat (senyor Costa), un caporal (Agustí Serret) i quatre agents dels mossos d’esquadra (Clavelol, Palau, Farré i Adau). Es dirigeixen cap el carrer d’en Roca número 6, a una botiga de queviures.

El carrer d’en Roca, no sé si el coneixeu, és un carrer estret situat entre les Rambles i el Carrer Petritxol i paral·lel a ambdues vies; comença a Cardenal Casanyes i acaba a la Portaferrissa i no té cap altra cantonada. Amb la gentada que anaven (onze persones) a fer la detenció, era impossible que se’ls hi escapés cap sospitós en aquell carrer estret i sense encreuaments. Tots els membres de l’escamot anaven armats amb pistoles i sense uniforme. Els acompanyava també Lluís Carruel, vigilant nocturn i sereno del barri (perquè han desaparegut aquests personatges dels carrers de la nostra ciutat?), que els va ajudar en tot moment. La botiga a la que es dirigien estava regentada per un matrimoni: el senyor Revolf i la seva esposa Francisca Garcés. La botiga, a aquella hora de la matinada, era tancada, és clar, i no va contestar ningú al requeriment del jutge. Per això es van dirigir tots plegats a l’entresòl, on hi havia l’habitatge del matrimoni.

Com que trigaven una mica en obrir la porta, els mossos d’esquadra van estar a punt d’esfondrar-la, però no va arribar a ser necessari perquè Luis Fernández la va obrir abans. Aquest Fernández era hoste del matrimoni que, segons sembla, llogava les habitacions sobreres a passavolants i gent de mal viure. El jutge li va notificar la seva detenció i li va preguntar si anava armat. Al respondre afirmativament, els mossos van procedir a escorcollar-lo, intervenint-li un revòlver Smith and Wesson amb cinc càpsules sense disparar. En Fernández va afirmar que tenia autorització per a portar-la i va exhibir un permís emès pel general Perales, cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de la IVª zona.

El detingut va ser traslladat al calabós del Palau de Justícia, on va restar incomunicat, mentre jutge, avocats i escrivans procedien a l’enregistrament de l’habitació del detingut. Els agents de la llei van trobar el següent: Una pistola Browning a la que li faltaven tres càpsules, una navalla de grans dimensions, una palanqueta i diverses cartes i postals. Les tres càpsules buides es corresponien amb tres de les bales que havien matat Pau Sabater unes setmanes abans.

Al interrogar a la mestressa de la casa, Francisca Garcés, sobre el vestit que portava el Fernàndez la nit del 18 de juliol, va contestar que li semblava que era el mateix que portava quan el detenien. Però finalment, va acabar reconeixent que era un vestit que tenia penjat a l’armari de la seva habitació. Revisat el vestit, es va poder comprovar que tenia taques de sang mal netejades a la màniga dreta i al costat esquerra de l’americana.

Francisca Garcés va explicar al jutge i els advocats que, feia unes setmanes, el Fernández havia arribat a les sis de la matinada, que li havia explicat que havia ajudat a la policia a fer una detenció i que, en el forcejament, s’havia tacat de sang. També li havia demanat que li neteges l’americana, com ella havia fet. També va manifestar, empaitada per les preguntes dels advocats i del jutge, que aquella nit havien vingut a buscar al Fernández amb un automòbil que feia molta patxoca i de part de D. Manuel, que, segons li va dir el Fernández a ella, era el cap superior de la policia de Barcelona.

Tot això sembla el guió d’una pel·lícula de suspens, però no ho és. És la crua realitat del que es vivia a Barcelona recent acabada la Primera Guerra Mundial. I tots els fets son coneguts, amb noms i cognoms, perquè un periodista anomenat Carles Madrigal, que en aquella època treballava per al diari El Sol de Madrid, va ser-ne testimoni directe gràcies a les confidències que havia rebut d’un vigilant nocturn del barri. Potser el mateix que li va anar a explicar les seves sospites a l’advocat José Ulled?

 

P.S. He estat uns quants dies aïllat del blog. Tenia plans, però les festes m’ho han capgirat tot! Intentaré tornar a la meva constància habitual els proper dies.

MOLT BON ANY 2009 A TOTHOM!!!

Diego Medina

El llibre de Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, porta una dedicatòria: A Diego Medina. Qui és Diego Medina?

Cada cop que em poso a mirar coses sobre el meu besoncle em trobo amb sorpreses interessants. Fa un temps vaig trobar la àmplia crònica del judici pel seu assassinat que va fer LA VANGUARDIA. El judici del Tero (Pau Sabater, el meu besoncle) es va celebrar els dies 11 i 12 de maig de 1922; gairebé tres anys després del assassinat. L’únic processat era un tal Luis Fernández García; segurament el que avui diríem un quinqui de poca volada.

Com que el tema del judici és llarg i encara no me’l he mirat amb prou deteniment, només vull parlar d’algunes coses que he anat esbrinant; d’altres que encara em queden fosques, ja les esbrinaré. Tot just avui al matí he anat al Palau de Justícia i he aconseguit una còpia de la sentència. Les arxiveres de l’audiència han estat summament amables i m’han ajudat molt. Per exemple hem descobert que les sentències de 1922 estan arxivades en dos series diferents: les sentències de judicis amb jurat popular i les sentències de judicis sense jurat. Després d’empassar-me dos volums sencers de sentències sense jurat i no trobar res, l’arxivera ha dit que no podia ser i a tornat a la cova a buscar més volums. I li dic cova, perquè l’arxiu està al soterrani del Palau de Justícia, allà l’Arc del Triomf; i tot i que l’aspecte de la sala on jo estava era bastant agradable, àmplia i ben il·luminada, no deixava de ser un soterrani sense finestres i les bates i guants que portaven les arxiveres donaven la impressió de que s’esfondraven en un món cavernícola a on els podia sorgir qualsevol bestia antiga al atac.

La majoria de sentències estaven escrites a mà; algunes amb cal·ligrafia difícil. Però era ràpid de buscar perquè totes començaven amb els noms dels tres magistrats, la data i una redacció idèntica: “En la causa criminal procedente del Juzgado _____, sobre (aqui posava la mena de delicte: robatori, furt, estafa, contraban, lesions, assassinat, etc.), seguida contra don _______”. Així era relativament fàcil de buscar: només havies de llegir els tres primer paràgrafs i ja sabies que allò no era. Jo tenia l’avantatge, és clar, de que sabia els noms dels tres magistrats perquè ho deia el cronista de LA VANGUARDIA.

I, finalment, va sortit el volum de les sentències amb jurat! I allà estava la sentència, a la seva data: el 12 de maig de 1922. Estava escrita a màquina. Les fotocòpies no han sortit gens bé perquè aquests volums tan gruixuts no hi ha manera d’obrir-los prou per a que la fotocopiadora els capti bé. Jo no m’imaginava que el 1922 funcionés el sistema del jurat popular en el nostre procediment judicial. De totes formes era un jurat scabinatto, és a dir, que els tres magistrats també formaven part del jurat: un ja es pot imaginar que els ciutadans jurats només havien de fer si amb el cap al que deien els magistrats.

Em van cridar l’atenció els noms del fiscal i de l’advocat defensor: Diego Medina y Miguel Junyent, respectivament. Avui només faré referència al primer; del segon estic intentant re-seguir-ne les passes i encara no tinc conclusions.

Diego Medina García, era el fiscal de l’Audiència Territorial de Barcelona el 1922 i es va encarregar personalment del al·legat en el judici oral. Aquest cordovès (nascut a Montoro el 1866) va ser fiscal a Barcelona entre 1906 i 1911 i des de l’abril de 1921 fins el maig de 1923. Ja veieu que va enxampar els dos períodes de més alta conflictivitat social a Barcelona: el primer a la Setmana Tràgica i el segon a l’època del pistolerisme. Ell va ser qui va començar a instruir les diligències per l’assassinat de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) mort el 10 de març de 1923. Sempre havia exercit de fiscal i ho havia estat a Granada, a Sevilla i a Madrid. 

El maig de 1923 és traslladat com a fiscal a l’Audiència de Madrid i pocs mesos després, el juliol de 1923, és anomenat President de la mateixa Audiència. Devia ser un home brillant perquè, a partir d’aquest moment inicia una fulgurant carrera judicial: el desembre de 1923 és anomenat Magistrat del Tribunal Suprem, l’octubre de 1930 passa a presidir la Sala de lo Civil del Suprem i, finalment, el maig del 1931 es escollit per a presidir el Tribunal Suprem de la República. Ell serà el president del alt tribunal durant tota la Segona República.

Amb el triomf franquista, és jutjat per una parodia de tribunal militar (la famosa Causa 2198 contra l’estament judicial republicà). Malgrat sortir-ne ben parat, se li forma expedient per a la depuració de responsabilitats el febrer de 1940 i és jubilat de forma forçada el juny del mateix any (quan ja tenia 74 anys). Va morir dos anys més tard.

A part de brillant jurista, suposo que també devia ser un home molt discret: no he trobat ni  una referència seva a cap de les enciclopèdies que he consultat. I això que el seu nom va arribar a sonar com a possible president del govern en la crisi ministerial del octubre de 1933. Personatges com aquest són els que fan interessant la Història. No surten a les primeres planes, no son ni herois ni vilans; són la gent que fa que les coses funcionin, o al menys ho intenten.

Desconec que va fer els darrers anys de la seva vida en aquella fosca Espanya de la postguerra. És una llàstima que no li donés per escriure alguns apunts autobiogràfics; a ell, que va estar en mig de l’ull del huracà durant tans anys i per tan diverses raons. M’estan agafant unes ganes boixes de posar-me a la recerca per escriure’n una biografia.

 

POST SCRIPTUM (30-Nov-2008): Avui he fet la meva primera incursió a la Wikipedia incorporant a la mateixa els articles Pau Sabater  i  Diego Medina. Em semblava de justícia.

El meu besoncle (VII)

Jo li havia sentit comentar a la meva tieta Teresina que l’enterrament del besoncle va ser una olla de grills. La policia intentava que es fes el recorregut aprovat pel Govern Civil i la comitiva volia anar per un altra banda. El cotxe de morts parat, els agents i els sindicalistes discutint, gent traient el taüt del cotxe mortuori, el taüt caient per terra obert, en fi … Els estira i arronses es van acabar quan la policia, seguint instruccions de la superioritat per evitar mals majors, va permetre que la comitiva anés per la Gran Via en direcció Montjuïc. La meva tieta era molt menuda el 1919; potser tindria 6 o 7 anys. Segurament que ni tant sols va anar a l’enterrament; i totes aquestes coses les explicava perquè les hauria sentit a dir en converses familiars posteriors. Jo no li havia fet gaire cabal fins fa uns dies quan vaig trobar, gràcies a l’hemeroteca de La Vanguardia, la crònica de l’enterrament que va publicar aquest diari el dia 25 de juliol de 1919.

Ayer mañana, a las diez, se efectuó el entierro del obrero tintorero Pablo Sabater, víctima del asesinato ocurrido en la carretera de Moncada. El acto constituyó una imponente manifestación, asistiendo al mismo gran número de obreros, pues en algunas fábricas, talleres y obras suspendieron los trabajos para poder asistir al entierro.

Cal suposar que van ser els de la CNT els qui van mobilitzar la seva gent per a què anés a l’enterrament i convertir-lo en una manifestació polític-sindical. És una pena que el cronista no doni fe dels noms dels assistents; m’agradaria saber qui van ser els personatges que hi van assistir. Si que ens diu quins membres de la família hi anaven.

La comitiva salió del hospital Clínico, presidiendo el duelo la viuda y un hijo del desgraciado obrero, su hermano y la esposa de éste.

La vídua, era Josepa Ros, a qui no vaig conèixer. I el fill devia ser el seu fill gran, Camil, del que tinc un record molt llunyà. El germà havia de ser el meu avi Rafel (que va morir quan jo tenia mesos) i la seva dona la iaia Paca de la que si que conservo records. En Pau Sabater, el Tero, em sembla que tenia un altre germà, de nom Camil, però crec que era solter. Tot és molt confós en els meus records, sobre tot tenint en compte que no vaig conèixer a la majoria d’aquestes persones i només em resten les converses que vaig tenir amb els seus fills i algunes fotos d’èpoques posteriors. Que estranya que és la Història!

El meu avi Rafel, en data indeterminada, però molt posterior als fets narrats a la crònica, quan devia estar a la trentena d’anys.

L’avi Rafel i la iaia Paca el setembre de 1952.

L’avi Rafel i la meva mare, Carme Sabaté, el dia que es casava ella.

Precedían a la comitiva cuatro guardias de seguridad del escuadrón montado y detrás un escuadrón de caballería al mando de un teniente.

Seguían una infinidad de obreras, muchas de ellas jóvenes, entre las que destacaba un grupo llevando una magnífica corona de flores naturales.

Después iba el coche mortuorio, sin cruz, con el féretro, sobre el que depositaron tres coronas.

Y a continuación marchaba el acompañamiento, que como decimos antes era numerosísimo.

Interessant l’observació de que el cotxe mortuori no portava creu. Només feia deu anys de la Setmana Tràgica, quan es van desfermar els instints anticlericals del poble de Barcelona. La Vanguardia no podia deixar de fer esment del detall: potser els assistents van formar part d’aquells aldarulls.

Para cuidar del mantenimiento del orden acompañaban al entierro una sección de la guardia civil de caballeria al mando de un teniente y fuerzas de seguridad de infantería y caballería.

No està gens malament. Hi ha coses que sembla que no canvien mai. És com quan es convoquen manifestacions avui en dia.

La comitiva desfiló por las calles de Provenza y Villarroel y, al llegar a la de Consejo de Ciento, el coche fúnebre dió media vuelta para seguir la carrera por esta callle. Entonces gran parte de la comitiva pidió que se siguiera el curso por la calle de Villarroel hacia la Granvía, oponiéndose a ello el jefe de la fuerza pública que tenía señalado ya el itinerario.

Con tal motivo se produjo un gran revuelo; algunos concurrentes al entierro sacaron el ataúd del coche para conducirlo a hombros.

La fuerza pública evolucionó con los caballos para despejar los grupos, produciéndose carreras y cierres de tiendas.

Restablecida la tranquilidad, fue nuevamente colocado el féretro en el coche y el entierro reanudó su marcha, desfilando por la Granvía hasta la plaza de España.

En las farmacias inmediatas al lugar en que se desarrollaron los sucesos relatados fueron asistidas buen número de personas de síncopes y heridas de escasa importancia.

Ja sabem com funcionen aquestes coses. En Ramon Casas ens en va deixar un colpidor testimoni pictòric en un dels seus quadres de 1903. I, curiosament, no s’allunya gaire del relat que jo havia escolta de la meva tieta.

La càrrega. Ramon Casas, 1903.

La familia del Sabaté se retiró, presa de fuerte excitación nerviosa, de la presidencia, momentos después de ocurridos los incidentes.

En coches fue trasladada a sus domicilios.

La vídua, jo ho he comentat en algun altre lloc, vivia al carrer Dos de Maig i els meus avis vivien, en aquella època, al carrer Allada (quan encara no era Allada-Roig) un estretíssim carrer del barri de la Ribera. Casa que jo ja no vaig arribar a conèixer, perquè quan vaig néixer, els avis ja vivien en un altre lloc del mateix barri.

Hasta el cementerio Nuevo siguieron acompañando al cadáver crecido número de obreros.

Para asistir al entierro dejaron de acudir por la mañana al trabajo muchos obreros de los ramos de construcción y textil.

La guardia civil estuvo patrullando por los alrededores del cementerio hasta la una de la tarde.

Quan era menut, sempre sentia a la família parlar del cementiri Nou i, quan hi anava, sempre pensava què coi devia tenir allò per a ser Nou. A mi em semblava molt rònec per a ser nou! La gent gran el coneixia pel nom que havia tingut des de sempre. Ara el coneixem per cementiri de Montjuïc o cementiri del Sud-Oest.

Un periodista de La Vanguardia, no podia deixar de fer notar que els obrers havien deixat d’anar a treballar. De totes formes cal dir que la crònica es prou neutre i es limita a explicar els fets sense fer-ne valoracions. És tot un exemple per als periodistes d’avui en dia.