Els reis no m’han portat el que els hi demanava. No havia fet una llista gens llarga: a part de tots aquests llocs comuns que tothom acostuma a demanar (la pau al món, la desaparició de la fam, que tots siguem bones persones,…), només els hi demanava una cosa en concret: LA SEVA DIMISSIÓ! Bé, no solament la seva, la de tots els reis que encara resten pel planeta. Però ja he vist que no m’ho han concedit. Al menys, això suposo, perquè ja he vist que han estat portant regals a tort i dret i, si haguessin dimitit, no s’hagués posat en marxa la repartidora.

Tot i així, no em puc queixar gaire perquè també m’ha tocat alguna cosa de la repartidora. Per variar: llibres. I val a dir que s’ho han pencat aquest cop. No m’han portat els darrers èxits editorials; es nota que coneixen els meus gustos més aviat estranys i s’han anat a buscar-los a llibreteries de vell.

Només m’ha donat temps de llegir-ne un: una novel·la político-nyonya publicada el 1935 a Madrid i ambientada en els anys del pistolerisme (1919-1923) a Barcelona. Porta per títol un aclaridor Pistolerismo (Historia Trágica) i el seu autor és un tal Francisco Bastos Ansart, autor desconegut que, segons he pogut esbrinar, sembla que va ser enginyer militar i va viure uns quants anys a Barcelona, per aquella època, dirigint una empresa metal·lúrgica.

El més decebedor de la novel·la és el seu final moralitzant. El seu protagonista, Ramón Martín, que s’involucra en les bandes d’exaltats i pistolers de la CNT gairebé sense voler-ho i sense arribar a matar mai a ningú, acaba essent desterrat. Quan refà la seva vida a l’Argentina, creant un pròsper negoci, casant-se i fent totes les coses que mentre era a Barcelona considerava odioses, acaba siguen víctima de les revoltes populars organitzades pel radicalisme durant la Dècada Infame argentina (anys 30’s) i mor defensant a trets el seu negoci, davant de la “xusma treballadora” que el vol assaltar. Malgrat això, és una bona referència del que devia ser la vida barcelonina en aquells temps. És una llàstima que la guerra incivil trenqués aquella tradició de novel·la social que tan popular havia estat en el primer terç del segle XX.

L’altre llibre que m’han portat els reis potser sigui més interessant. Es tracta de Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona (Confesiones y Testimonios) de Francisco Madrid, publicat a Barcelona el 1932. Ja n’havia fullejat un exemplar que hi ha a la Biblioteca del Pavelló de la República, sobre tot perquè, al seu començament, fa referència a l’assassinat del Tero. Ara, m’han donat notícia que Francisco Madrid podria ser un pseudònim de Carles Madrigal, el periodista del que ja vaig dir alguna cosa en un post en el que parlava de Luis Fernández García, presumpte autor de l’assassinat. De fet, i pel que he vist per l’índex (encara no l’he pogut llegir), veig que es tracta d’una crònica dels vuit mesos i un dia que en Carles Madrigal va ser secretari del Governador Civil de Barcelona, des d’el 15 d’abril fins el 16 de novembre de 1931 (els primers mesos de la Segona República). Durant aquest temps van exercir el càrrec de Governador els senyors Lluís Companys, Carles Esplà i Oriol Anguera de Sojo succesivament.

De totes formes el que més m’interessa del llibre són les primeres 120 pàgines en les que l’autor explica la situació barcelonina dels anys posteriors a la Gran Guerra com a preàmbul per explicar els actes d’aquests governadors civils d’uns anys més tard. Aquest Carles Madrigal (o Francisco Madrid?) era en aquella època un jove periodista d’uns vint anys (havia nascut el 1900) i es sembla molt al personatge literari de Domingo Pajarito de Soto de La verdad sobre el caso Savolta d’en Eduardo Mendoza. Anys després de fer de periodista, va patir l’exili durant la dictadura de Primo de Rivera, per tornar després a exercir un càrrec a la Compañía Telefónica Nacional de España, abans de ser secretari del Governador Civil. No sé què va fer després de la Guerra, però va morir el 1952. Com que encara no l’he començat a llegir no puc dir gran cosa més. Ja en parlaré.

Tinc certa debilitat pels llibres antics. Sempre desprenen una olor característica que no es troba en els llibres nous. ¿Pot ser que tots els llibres antics surtin del mateix lloc i, per això, facin la mateixa olor? Seria una mica estrany, ho reconec; però, no sé, és una idea que té força atractiu. A més, el color torrat de les seves pàgines, fins i tot les taques color d’ametlla que a vegades hi trobes, tenen un encant que els hi manca als llibres nous. L’única marranada és que el llibre d’en Francisco Madrid té una lletra tan menuda que potser m’ hi deixaré la vista que em queda llegint-lo.

Advertisements