Ja vaig posar un post en el que comentava alguna cosa del judici per l’assassinat del Tero (Pau Sabater). En ell em referia només al fiscal del cas, Diego Medina, que posteriorment va ser una personalitat rellevant de la Segona República i ara totalment oblidat (l’article sobre ell a la Wikipedia, l’he posat jo mateix). L’advocat defensor de l’únic acusat va ser Miguel Junyent. Suposo que deu ser Miquel Junyent i Rovira, cap regional de Comunión Tradicionalista (el nom del partí carlí en aquella època), sogre de Joan Baptista Roca (un dels fundadors de la Unió Democràtica de Catalunya) i avi de Miquel Roca Junyent (fundador també de Convergència Democràtica de Catalunya). Es veu que això de la política i de fundar partits és una cosa genètica. Però no en parlaré d’ell perquè tampoc estic segur que fos la mateixa persona.

La instrucció del sumari i les primeres indagacions es van fer al Jutjat del Districte Nord, dirigit pel jutge Alberto de Pereda y Segura. Aquest home es va donar molta presa en verificar els indicis que li van aportar els advocats de la família d’en Pau Sabater, membres del Partit Radical (lerrouxistes), Rafael Guerra del Río i José Ulled. El primer era regidor a l’ajuntament de Barcelona i també he parlat d’ell en un post anterior. El segon havia estat conseller de la Mancomunitat, però no en sé gran cosa d’ell. Segurament no era un angelet perquè va tenir bastants problemes amb les pistoles: va ser arrestat el setembre de 1919 per un incident del que en va sortir ferit un picador de braus i l’abril de 1921 va ser ell qui va ser agredit per uns desconeguts quan entrava a casa seva al Passeig de Gràcia. El seu acompanyant va resultar mort en l’incident i ell greument ferit per tres bales.

La detenció d’un dels presumptes responsables del segrest i el posterior assassinat de Pau Sabater va ser rocambolesca. El dia 6 d’agost, només dinou dies després de l’assassinat, el jutge manté una conferència amb Rafael Guerra del Río i amb José Ulled. Segons sembla, aquest darrer té informacions fidedignes sobre els fets i sobre la identitat d’algun dels criminals. Com que aquestes informacions apunten a la pròpia policia, sobre tot a un antic comissari anomenat Bravo Portillo, el jutge decideix que la detenció de Luís Fernández García (qui acabarà sent l’únic imputat) la portin a terme els mossos d’esquadra de la Diputació i no la policia estatal com hauria estat legalment correcte.

Com que en José Ulled era diputat, no li va ser difícil aconseguir del president de la Diputació, Vallès i Pujals, que els assignés uns quants agents per procedir a la detenció. A les cinc de la matinada del dia següent, 7 d’agost, es reuneixen davant del Liceu, a la cafeteria La Mallorquina, el jutge (Pereda), els dos advocats (Ulled i Guerra del Río), dos escrivans del jutjat i el seu habilitat (senyor Costa), un caporal (Agustí Serret) i quatre agents dels mossos d’esquadra (Clavelol, Palau, Farré i Adau). Es dirigeixen cap el carrer d’en Roca número 6, a una botiga de queviures.

El carrer d’en Roca, no sé si el coneixeu, és un carrer estret situat entre les Rambles i el Carrer Petritxol i paral·lel a ambdues vies; comença a Cardenal Casanyes i acaba a la Portaferrissa i no té cap altra cantonada. Amb la gentada que anaven (onze persones) a fer la detenció, era impossible que se’ls hi escapés cap sospitós en aquell carrer estret i sense encreuaments. Tots els membres de l’escamot anaven armats amb pistoles i sense uniforme. Els acompanyava també Lluís Carruel, vigilant nocturn i sereno del barri (perquè han desaparegut aquests personatges dels carrers de la nostra ciutat?), que els va ajudar en tot moment. La botiga a la que es dirigien estava regentada per un matrimoni: el senyor Revolf i la seva esposa Francisca Garcés. La botiga, a aquella hora de la matinada, era tancada, és clar, i no va contestar ningú al requeriment del jutge. Per això es van dirigir tots plegats a l’entresòl, on hi havia l’habitatge del matrimoni.

Com que trigaven una mica en obrir la porta, els mossos d’esquadra van estar a punt d’esfondrar-la, però no va arribar a ser necessari perquè Luis Fernández la va obrir abans. Aquest Fernández era hoste del matrimoni que, segons sembla, llogava les habitacions sobreres a passavolants i gent de mal viure. El jutge li va notificar la seva detenció i li va preguntar si anava armat. Al respondre afirmativament, els mossos van procedir a escorcollar-lo, intervenint-li un revòlver Smith and Wesson amb cinc càpsules sense disparar. En Fernández va afirmar que tenia autorització per a portar-la i va exhibir un permís emès pel general Perales, cap de la Comandància de la Guàrdia Civil de la IVª zona.

El detingut va ser traslladat al calabós del Palau de Justícia, on va restar incomunicat, mentre jutge, avocats i escrivans procedien a l’enregistrament de l’habitació del detingut. Els agents de la llei van trobar el següent: Una pistola Browning a la que li faltaven tres càpsules, una navalla de grans dimensions, una palanqueta i diverses cartes i postals. Les tres càpsules buides es corresponien amb tres de les bales que havien matat Pau Sabater unes setmanes abans.

Al interrogar a la mestressa de la casa, Francisca Garcés, sobre el vestit que portava el Fernàndez la nit del 18 de juliol, va contestar que li semblava que era el mateix que portava quan el detenien. Però finalment, va acabar reconeixent que era un vestit que tenia penjat a l’armari de la seva habitació. Revisat el vestit, es va poder comprovar que tenia taques de sang mal netejades a la màniga dreta i al costat esquerra de l’americana.

Francisca Garcés va explicar al jutge i els advocats que, feia unes setmanes, el Fernández havia arribat a les sis de la matinada, que li havia explicat que havia ajudat a la policia a fer una detenció i que, en el forcejament, s’havia tacat de sang. També li havia demanat que li neteges l’americana, com ella havia fet. També va manifestar, empaitada per les preguntes dels advocats i del jutge, que aquella nit havien vingut a buscar al Fernández amb un automòbil que feia molta patxoca i de part de D. Manuel, que, segons li va dir el Fernández a ella, era el cap superior de la policia de Barcelona.

Tot això sembla el guió d’una pel·lícula de suspens, però no ho és. És la crua realitat del que es vivia a Barcelona recent acabada la Primera Guerra Mundial. I tots els fets son coneguts, amb noms i cognoms, perquè un periodista anomenat Carles Madrigal, que en aquella època treballava per al diari El Sol de Madrid, va ser-ne testimoni directe gràcies a les confidències que havia rebut d’un vigilant nocturn del barri. Potser el mateix que li va anar a explicar les seves sospites a l’advocat José Ulled?

 

P.S. He estat uns quants dies aïllat del blog. Tenia plans, però les festes m’ho han capgirat tot! Intentaré tornar a la meva constància habitual els proper dies.

MOLT BON ANY 2009 A TOTHOM!!!