Jo li havia sentit comentar a la meva tieta Teresina que l’enterrament del besoncle va ser una olla de grills. La policia intentava que es fes el recorregut aprovat pel Govern Civil i la comitiva volia anar per un altra banda. El cotxe de morts parat, els agents i els sindicalistes discutint, gent traient el taüt del cotxe mortuori, el taüt caient per terra obert, en fi … Els estira i arronses es van acabar quan la policia, seguint instruccions de la superioritat per evitar mals majors, va permetre que la comitiva anés per la Gran Via en direcció Montjuïc. La meva tieta era molt menuda el 1919; potser tindria 6 o 7 anys. Segurament que ni tant sols va anar a l’enterrament; i totes aquestes coses les explicava perquè les hauria sentit a dir en converses familiars posteriors. Jo no li havia fet gaire cabal fins fa uns dies quan vaig trobar, gràcies a l’hemeroteca de La Vanguardia, la crònica de l’enterrament que va publicar aquest diari el dia 25 de juliol de 1919.

Ayer mañana, a las diez, se efectuó el entierro del obrero tintorero Pablo Sabater, víctima del asesinato ocurrido en la carretera de Moncada. El acto constituyó una imponente manifestación, asistiendo al mismo gran número de obreros, pues en algunas fábricas, talleres y obras suspendieron los trabajos para poder asistir al entierro.

Cal suposar que van ser els de la CNT els qui van mobilitzar la seva gent per a què anés a l’enterrament i convertir-lo en una manifestació polític-sindical. És una pena que el cronista no doni fe dels noms dels assistents; m’agradaria saber qui van ser els personatges que hi van assistir. Si que ens diu quins membres de la família hi anaven.

La comitiva salió del hospital Clínico, presidiendo el duelo la viuda y un hijo del desgraciado obrero, su hermano y la esposa de éste.

La vídua, era Josepa Ros, a qui no vaig conèixer. I el fill devia ser el seu fill gran, Camil, del que tinc un record molt llunyà. El germà havia de ser el meu avi Rafel (que va morir quan jo tenia mesos) i la seva dona la iaia Paca de la que si que conservo records. En Pau Sabater, el Tero, em sembla que tenia un altre germà, de nom Camil, però crec que era solter. Tot és molt confós en els meus records, sobre tot tenint en compte que no vaig conèixer a la majoria d’aquestes persones i només em resten les converses que vaig tenir amb els seus fills i algunes fotos d’èpoques posteriors. Que estranya que és la Història!

El meu avi Rafel, en data indeterminada, però molt posterior als fets narrats a la crònica, quan devia estar a la trentena d’anys.

L’avi Rafel i la iaia Paca el setembre de 1952.

L’avi Rafel i la meva mare, Carme Sabaté, el dia que es casava ella.

Precedían a la comitiva cuatro guardias de seguridad del escuadrón montado y detrás un escuadrón de caballería al mando de un teniente.

Seguían una infinidad de obreras, muchas de ellas jóvenes, entre las que destacaba un grupo llevando una magnífica corona de flores naturales.

Después iba el coche mortuorio, sin cruz, con el féretro, sobre el que depositaron tres coronas.

Y a continuación marchaba el acompañamiento, que como decimos antes era numerosísimo.

Interessant l’observació de que el cotxe mortuori no portava creu. Només feia deu anys de la Setmana Tràgica, quan es van desfermar els instints anticlericals del poble de Barcelona. La Vanguardia no podia deixar de fer esment del detall: potser els assistents van formar part d’aquells aldarulls.

Para cuidar del mantenimiento del orden acompañaban al entierro una sección de la guardia civil de caballeria al mando de un teniente y fuerzas de seguridad de infantería y caballería.

No està gens malament. Hi ha coses que sembla que no canvien mai. És com quan es convoquen manifestacions avui en dia.

La comitiva desfiló por las calles de Provenza y Villarroel y, al llegar a la de Consejo de Ciento, el coche fúnebre dió media vuelta para seguir la carrera por esta callle. Entonces gran parte de la comitiva pidió que se siguiera el curso por la calle de Villarroel hacia la Granvía, oponiéndose a ello el jefe de la fuerza pública que tenía señalado ya el itinerario.

Con tal motivo se produjo un gran revuelo; algunos concurrentes al entierro sacaron el ataúd del coche para conducirlo a hombros.

La fuerza pública evolucionó con los caballos para despejar los grupos, produciéndose carreras y cierres de tiendas.

Restablecida la tranquilidad, fue nuevamente colocado el féretro en el coche y el entierro reanudó su marcha, desfilando por la Granvía hasta la plaza de España.

En las farmacias inmediatas al lugar en que se desarrollaron los sucesos relatados fueron asistidas buen número de personas de síncopes y heridas de escasa importancia.

Ja sabem com funcionen aquestes coses. En Ramon Casas ens en va deixar un colpidor testimoni pictòric en un dels seus quadres de 1903. I, curiosament, no s’allunya gaire del relat que jo havia escolta de la meva tieta.

La càrrega. Ramon Casas, 1903.

La familia del Sabaté se retiró, presa de fuerte excitación nerviosa, de la presidencia, momentos después de ocurridos los incidentes.

En coches fue trasladada a sus domicilios.

La vídua, jo ho he comentat en algun altre lloc, vivia al carrer Dos de Maig i els meus avis vivien, en aquella època, al carrer Allada (quan encara no era Allada-Roig) un estretíssim carrer del barri de la Ribera. Casa que jo ja no vaig arribar a conèixer, perquè quan vaig néixer, els avis ja vivien en un altre lloc del mateix barri.

Hasta el cementerio Nuevo siguieron acompañando al cadáver crecido número de obreros.

Para asistir al entierro dejaron de acudir por la mañana al trabajo muchos obreros de los ramos de construcción y textil.

La guardia civil estuvo patrullando por los alrededores del cementerio hasta la una de la tarde.

Quan era menut, sempre sentia a la família parlar del cementiri Nou i, quan hi anava, sempre pensava què coi devia tenir allò per a ser Nou. A mi em semblava molt rònec per a ser nou! La gent gran el coneixia pel nom que havia tingut des de sempre. Ara el coneixem per cementiri de Montjuïc o cementiri del Sud-Oest.

Un periodista de La Vanguardia, no podia deixar de fer notar que els obrers havien deixat d’anar a treballar. De totes formes cal dir que la crònica es prou neutre i es limita a explicar els fets sense fer-ne valoracions. És tot un exemple per als periodistes d’avui en dia.