Quan vaig entrar a la universitat (corria l’any 1972 i jo tenia 17 anys), en Piqué era de Bandera Roja i el Fernández Teixidó era trotskista. Com canvien les coses! En aquella cursa esbojarrada per a veure qui estava més a l’esquerra, els del PSUC, tot i ser majoritaris, semblàvem les filles de Maria. Jo no vaig militar mai al sector estudiantil, ja tenia prou embolics en el moviment veïnal on m’hi trobava molt millor. Però el que si és cert és que vaig entrar en contacte amb una mena de gent que fins aleshores només havia conegut de forma superficial durant el curs anterior. El COU l’havia fet a un Institut públic, gracies a què els capellans del meu cole de tota la vida em van invitar a fotre el camp al acabar el Batxillerat. Al cole de capellans, salesians per a més senyes, no hi he tornat a posar els peus en ma vida. La veritat és que en el cole estàvem com en una capsa plena de cotó i sense cap contacte amb la realitat. A l’Institut, vaig començar a veure que hi havia gent que no limitaven la protesta política a casa seva, com feia la meva família, sinó que sortien al carrer i es manifestaven, amb riscos evidents per a la seva salut. No sé per quin motiu a la policia d’aquella època això no els agradava gens.

Encara que no estigués molt ficat en la política estudiantil, participava a les assemblees i en alguns actes reivindicatius que es feien a la Facultat. No era gens difícil identificar la ideologia política dels dirigents estudiantils, però a mi, com que no parlava gaire, sempre m’acabaven preguntant per les meves idees polítiques. Jo sempre contestava el mateix: No, jo sóc del partit. L’interrogador, normalment, em mirava amb aire una mica perplex i continuava: Del PSUC? I jo, amb un somriure burleta li deia: N’hi ha algun altre? Així m’evitava donar llargues explicacions o que em fessin un míting in situ.

El cas és que el contacte amb aquesta gent em va fer veure que les lectures que jo havia fet fins aleshores, tot i ser bona literatura, no eren pas tota la literatura. Fins aleshores no havia llegit res de Voltaire, ni de Mann, ni de molts altres dels que parlava la gent. Com que llegir és una cosa que no m’ha molestat mai, aquell primer curs d’universitat vaig unir a l’esforç d’estudiar (amb no gaire èxit, si val a dir-ho) el de llegir moltes coses que m’anaven dient uns i altres.

Jo vivia sol amb mon pare, la mare havia mort un parell d’anys abans, i a casa, els llibres sempre havien estat en una habitació a on també hi havia la taula de planxar i els instruments de música, tot i que la meva carrera musical ja l’havia donat per acabada. La primera curiositat que em va venir va ser la d’anar a l’habitació de mon pare, quan ell no hi era, per mirar-me la dotzena llarga de llibres que tenia separats del fons comú. La veritat és que la inspecció d’allò va ser molt decebedora: a part d’un llibre de contes de Voltaire, la Justine de Sade i el Journal du Voleur de Genet, el demés era més aviat pornografia. Tots els llibres eren en francès, que mon pare dominava millor que jo, i suposo que els comprava a França quan hi anàvem de vacances (quasi tots els anys) o els hi enviava un cosí que tenia a l’Ariège, exilat des de la fi de la guerra.

Només n’hi havia un que tingués fotografies i que, per cert, encara guardo. Avui, mirar-se fotos pornogràfiques dels anys 50’s (en blanc i negre) fa més aviat riure que altra cosa. Els demés eren novel·les picants que em van servir per aprendre vocabulari en francès. Encara en recordo un que es titulava Frère et Soeur que, com el seu nom indica, eren les malifetes sexuals d’un parell de germans d’ambdós sexes, amb unes ganes boixes que els hi fessin unes bones repassades per tots els forats possibles.

El llibre de Voltaire el vaig devorar. Si no recordo malament (perquè el llibre després de tants trasllats ha desaparegut) contenia el Càndid, l’Ingenu i el Zadig, a més d’algun altre conte més curtet i que ja no recordo. La Justine de Sade no em va agradar gaire: pensava que aquella paia era una beneita que es ficava en tots els mulladers per acabar vexada i apallissada. Després, de més gran, vaig saber que Sade en fa fer varies versions i que la de mon pare era la primera, molt més lleugera que les dues posteriors. I a més, he de reconèixer que Sade és un autor que encara rellegeixo de tant en tant.

Però el llibre que més em va impactar va ser el Journal du Voleur de Genet. L’he tornat a rellegir aquests dies i no sé perquè em va impactar tant. El llibre és un cant a l’abjecció que ell identifica, bàsicament, amb el robatori, la traïció i el sexe (la pederàstia, més concretament). Però, un cop passats els anys, no sembla tan trencador com m’ho va semblar aleshores. Potser el fet que parli dels barris baixos de Barcelona, del barri xino en particular, va ser una de les coses que em van fer fixar-m’hi més. En aquella època estava molt de moda anar a un bar del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto) que es deia London i que em sembla que encara existeix. Era un tuguri ple de fum i més aviat brut en el que es reunia tota la progressia de Barcelona i part de l’estranger. Jo encara vaig viure una mica aquella Barcelona murriesca que olimpíades, fòrums i demés fasts han donat per finalitzada. Ni de bon tros era la de Genet, d’abans de la guerra, però déu n’hi do. Hi havia locals per a tots els gustos: des d’els típics bars amb senyores de moral distreta dels carrers de les Tàpies i de Robadors, fins a llocs on actuaven travestís com el Barcelona de Noche o el Copacabana, passant per locals foscos i de mala reputació com el Villa Rosa de l’Arc del Teatre (em sembla que ara es diu Moog Dancing) o un altre soterrani que hi havia pel carrer de la Lleona i del que no recordo el nom i sense oblidar La Bodega Bohemia, donde nacen los artistas, que tots passaven de bon tros l’edat de jubilació. Això sense comptar amb l’incombustible Panam’s a on tots ens posàvem a cridar-li a la streaper que es despullés del tot i quan sortia el mestre de cerimònies i ens deia que no podia ser perquè hi hauria multa governativa, tots ens posàvem a tirar monedes a l’escenari per a que paguessin la multa, però que es despullés.

Dels dos carrers de Barcelona dels que parla en Genet al seu llibre, el carrer Mediodia i el carrer del Cid, només conec el segon. Suposo que el primer deu haver desaparegut amb algun dels molts plans de reforma interior del barri. I el carrer del Cid actual, no te res a veure amb el carrer del Cid que va conèixer Genet. Per començar, gairebé la meitat del carrer va desaparèixer quan es va obrir l’avinguda Drassanes (abans Garcia Morato) en els anys 60’s. Tots els locals nocturns que hi havia en aquest carrer, entre ells La Criolla, tan estimada per Genet, han desaparegut. Em sembla que estant construint una agència de la Seguretat Social en el mateix lloc on es trobava La Criolla. Mirant un llibre d’història de Barcelona, m’he assabentat que davant mateix de La Criolla hi havia un bar, cal Sagristà, que era el punt de reunió dels xaperos de Barcelona i és estrany que en Genet no en faci cap esment.

Buscant per casa he trobat una guia Michelin de 1931 i he reproduït el planell del centre de Barcelona. He assenyalat en blau el carrer del Cid. Però si hi aneu, no hi trobareu res que us evoqui la novel·la d’en Genet. De la que ja en parlaré més extensament un altre dia.

Advertisements