Fa uns dies buscava per les prestatgeries de casa algun llibre per llegir. Quasi tots els llibres que tinc a casa els he llegit,clar; sinó, per a que comprar-los? Però sempre pot haver-n’hi algun que ha estat un regal, o comprat i després oblidat, que s’ha quedat a la prestatgeria sense haver estat objecte de la meva atenció.

El cas és que vaig trobar-me amb un llibre que no recordava en absolut i que pel seu títol em va cridar l’atenció: De la Rambla a la presó. Quan el vaig obrir, ja vaig veure que el llibre procedia de la biblioteca de mon pare: tenia paperets amb anotacions entre mig de les pàgines, amb aquella lletra rodona inconfusible que feia el meu pare. Suposo que és una costum que he heretat de ell: la de no guixar mai un llibre, ni tan sols amb llapis. Si cal prendre notes es fan en paper apart. Després les oblides dins del llibre i no les tornes a veure mai més, clar; però el que llegeixi després el llibre, no trobarà ni un subratllat, ni una nota al marge, res! El meu pare portava aquesta màxima al límit, tan és així que he arribat a trobar dins dels seus llibres, trossets de paper estripats dels marges del diari amb anotacions tan tronades com inesperades. Jo, com que llegeixo al costat de l’ordinador, faig les anotacions en un processador de texts i les guardo; ell, com que no en tenia, agafava el primer que trobava per fer anotacions.

Del llibre, tampoc em sonava el nom del seu autor: Lluís Capdevila. Afortunadament, al propi llibre hi ha una introducció, signada per en Joaquim Ventalló, periodista que te el dubtós mèrit d’haver estat perseguit tan per la FAI com pel franquisme, en la que explica breument la vida i miracles de del seu col·lega Lluís Capdevila.

Lluís Capdevila. Caricatura de 1929.

Lluís Capdevila va ser un escriptor i periodista barceloní, des dels anys de la Primera Guerra Mundial fins a la Guerra Civil. En acabar la Guerra es va exiliar a França, on col·laborà amb la Resistència com tants d’altres exiliats, i, acabada la Guerra Mundial (Segona), va ser professor de filologia hispànica a la Universitat de Poitiers, on es va jubilar el 1973. No va tornar mai a Catalunya; jubilat, va fixar la seva residència a Andorra, on va morir el 1980. La seva obra més coneguda és el llibret de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra del mestre Martínez Valls. També va escriure unes quantes obres de teatre i novel·les d’èxit en els anys 20 i 30.

Després d’exiliar-se no va publicar gaire cosa: una obra de teatre en francès, un llibre de cert èxit: L’art de fumar en pipa, i dos volums d’unes memòries, de les quals, el llibre del que parlo, en seria el segon volum i que haurien d’haver estat compostes per uns catorze volums, però que encara estan sense publicar (si és que existeixen).

He dit memòries i el llibre no són unes memòries en sentit estricte. És més aviat un diàleg entre el Lluís Capdevila, professor jubilat, i el Lluís Capdevila que, amb una vintena d’anys, es debatia entre una vida bohèmia i políticament compromesa com a redactor de la revista Los Miserables, i un altra vida més convencional com a periodista d’ecos de societat al diari La Veu de Catalunya.

Com a periodista, Capdevila es va relacionar amb tota mena de gent de la època i potser aquesta sigui la vesant més curiosa del seu llibre: el retrat que fa dels personatges que conegué. Narcís Oller, Ignasi Iglesias, Federico García Lorca, Imperio Argentina, Juli Vallmitjana, Enric Morera i altre personal conegut, són retratats per la ploma del periodista intel·ligent que continuava essent Capdevila quan vulgui que fos que va redactar el llibre.

Com a bohemi, ens fa un esbós fidel del món dels baixos fons de la Barcelona d’aquells anys. Locals com el Bar del Centro, el Villa Rosa, els Comedores Belén, el Café d’Austràlia, la Buena Sombra i algunes pensions del Raval, són descrits tal com els podia veure un jove  barceloní bohemi, radical i sense un duro a la butxaca. Però no solament ens retrata els locals, també ens fa cinc cèntims dels seus amos, cambrers i artistes.  I dels seus companys a la redacció de Los Miserables: Plató Peig, Angel Samblancat, el “Capitán Silogismo”, Joan Salvat Papasseit, Santos Muñoz, Iribarne, Pintado… la major part d’ells morts prematurament.

I com a periodista convencional també ens explica el món de la burgesia, dels fabricants enriquits per la guerra europea, dels estrangers adinerats que venien a buscar refugi a un dels pocs països neutrals que hi havia a Europa. I també desfilen sota la seva ploma l’Eden, la Maison Dorée, el Lyon d’Or… I els personatges que els freqüentaven.

Tot escrit amb aquella agilitat que ha de tenir un periodista, sense gaire floritura literària, només la justa per a donar-li un toc d’originalitat al seu escriure. L’originalitat de l’obra està en el seu contingut, no pas en la forma d’explicar-lo.

Gran llibre pels amants de Barcelona, en el que podem veure retratats molts personatges i racons de la nostra ciutat que ja no existeixen.