You are currently browsing the category archive for the ‘teatre’ category.

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

Aquesta setmana he anat al “teatru” amb una colla d’amics amb els que ens veiem molt de tan en tan, però amb els que ens uneixen llaços molt entranyables i de molts anys. Com que vam estar d’acord ràpidament en que l’obra no ens havia agradat, vam començar a parlar de les nostres coses… i de la crisi, tema recurrent de totes les conversacions d’un temps ençà.

Un dels assistents, una noia per a més indicacions, és una de les persones veritablement bones que conec. I per “bona” no vull dir càndida, vull dir una persona que aconsegueix amb naturalitat no enfadar-se amb ningú, que dedica més temps del que té a treballs socials, que seria capaç de convèncer el mateix dimoni de fer bones obres.

Quan parlàvem dels tòpics que sovint es diuen sobre els immigrants, va dir:

Quan algú et diu que li han donat plaça en una escola a un fill d’immigrants abans que a d’altres del país o que algun immigrant a estat atès abans a la consulta del metge, per exemple, no pots dir-li que això no és veritat perquè li estaries dient mentider. És molt millor preguntar-li si això li ha passat a ell mateix algun cop i per les circumstàncies concretes del fet. Normalment, sempre et diuen que no, que és una cosa que els hi ha explicat no sé qui, i que si patatim, patatam…

Potser em va agafar en mal moment, però l’excés de bonisme em va sulfurar. Li vaig dir que potser ella, que és d’una ONG, sent la necessitat de fer pedagogia: doncs, molt bé; les meves felicitacions. Però jo, quan em trobo amb gent que diu bestieses d’aquesta mena, no només els dic mentiders sinó que, a més, els dic terroristes. Perquè terrorisme és precisament això: amenaçar al públic amb totes les desgràcies imaginables que li puguin caure al damunt. I, quina desgràcia més propera pot haver que la de ser exclòs del sistema?

Se me’n fot el que puguin pensar de mi. No necessito l’aprovació pública. I molt menys la d’aquesta mena de gent. I desemmascarar aquests tòpics és una qüestió d’higiene mental i de salut pública. Molts d’ells no seguirien corrent de boca en boca si plantéssim cara a qui els difon i engeguéssim a dida a tot aquell que els va propagant a tot vent, perquè resulta molt senzill culpar el veí, sobre tot quan és més dèbil, de les desgràcies col·lectives.

La majoria estaven més d’acord amb ella que amb mi, però no vaig poder deixar de fer la reflexió que molta d’aquesta gent serien d’aquells que, com que venen pels marroquins, no faré res; com que venen pels sudacas, tampoc faré res; etc. I amb aquestes actituds el únic que s’aconsegueix és que quan vinguin a per tu, ja no h hagi ningú. Així ho va aconseguir Hitler.

Ni pedagogia, ni hòsties: la pedagogia es fa amb els nens i amb els qui paguen per aprendre, que al menys demostren cert interès en fer-ho. Amb aquesta mena de gent el que cal és una bona bufetada dialèctica per a que es posi de peus a terra, i la propera vegada, abans de parlar, pensi uns segons. Al menys, encara que només sigui per evitar l’esbroncada de qui no té els mateixos prejudicis que ell.

Aquesta setmana ha mort a Barcelona en Jordi Teixidor. Jo el vaig conèixer de marrec. Quan tenia setze o disset anys (això vol dir a el 1971 més o menys), un grup de gent del barri vam muntar un grup de teatre aficionat per aprofitar la sala del teatre parroquial. Els capellans en aquella època estaven sota l’influencia del Vaticà Segon, i es prestaven a fer coses que, ara, serien impensables. Lo del Vaticà Segon va ser com un xut de droga dura, que se’n va anar tal com va venir.

El grup de teatre no va durar gaire més d’un any, però ens va donar temps per muntar tres o quatre espectacles que van tenir cert èxit al barri. Eren obres normalment breus i que no necessitaven gaire escenografia, tot i que el teatre estava ben equipat d’il·luminació i de tramoia; tramoia manual, és clar: tots els decorats es penjaven d’uns llistons de fusta llarguíssims que es pujaven i baixaven manualment amb corrioles. La il·luminació estava centralitzada en una gàbia de ferro, al costat mateix de l’escenari, i constava d’una pila d’interruptors de palanca (em sembla que se’n deien “de guillotina”) amb els que, si no anaves amb compte, podies enrampar-te fàcilment.

Una de les obres que vam muntar, en la que jo feia un paper protagonista, va ser “Un fèretre per l’Artur” d’en Jordi Teixidor. Era una peça petita, no devia durar molt més de mitja hora y era gairebé un diàleg entre l’Artur i un venedor professional (jo) que intentava vendre-li un taüt, amb alguns altres secundaris amics i familiars de l’Artur.

Els arguments de venda de un taüt, com es fàcil d’imaginar, oscil·len entre l’esperpent, lo grotesc i el humor negre. Sobre tot quan l’Artur no està gens convençut de necessitar un taüt, ara que es jove. Jo m’ho vaig passar teta en el paper del fill de p… venedor que intentava vendre lo invendible, tan si vols com si no. Potser ara em podria guanyar la vida fent telemàrqueting.

Al final, el venedor acaba ofegant a l’Artur i demostrant-li així que, efectivament, necessitava el taüt. Però en el seu èxit està també el seu fracàs perquè, ara, l’Artur ja no pot firmar la comanda. Tota una metàfora.

No sé com va anar, però en un dels assajos que fèiem, va venir en Jordi Teixidor en persona. Jo estava al·lucinat: l’autor ens venia a veure! I no solament això: va pujar al escenari i ens va estar donant idees. Sobre tot, el que ens va dir era que el setge del venedor sobre l’Artur havia de ser angoixant, persistent, autoritari… encara que els arguments fossin còmics. El venedor havia d’aparèixer en els llocs més insospitats (vam fer servir, fins i tot, una trampa del escenari per a que el venedor sortís com si vingués d’una claveguera).

Nosaltres ja havíem fet uns quants assajos i ens coneixíem el text bé. Però les seves indicacions van ser molt encertades: matisos, veu, escenografia (que no era gens complicada), il·luminació…

El grup de teatre es va desfer tal com s’havia fet, ens anàvem fent grans i tots vam començar a tenir altres responsabilitats, estudis, feina… Però sempre he recordat la generositat d’aquell autor, que començava a ser força conegut per l’èxit de “El Retaule del Flautista” que interpretaven en aquella època en Pau Garsaball i na Núria Feliu al Teatre Capsa. Allò ja era Teatre de debò, i no el que fèiem nosaltres.

Imagino que avui en dia fer el que vam fer nosaltres deu ser una obra titànica: barallar-te amb la SGAE, pagar a Hisenda l’IVA de les entrades, complir amb les normes de seguretat de l’Ajuntament, tenir sortides d’emergència com exigeixen els bombers, etc. Tempus fugit!

Fa uns dies buscava per les prestatgeries de casa algun llibre per llegir. Quasi tots els llibres que tinc a casa els he llegit,clar; sinó, per a que comprar-los? Però sempre pot haver-n’hi algun que ha estat un regal, o comprat i després oblidat, que s’ha quedat a la prestatgeria sense haver estat objecte de la meva atenció.

El cas és que vaig trobar-me amb un llibre que no recordava en absolut i que pel seu títol em va cridar l’atenció: De la Rambla a la presó. Quan el vaig obrir, ja vaig veure que el llibre procedia de la biblioteca de mon pare: tenia paperets amb anotacions entre mig de les pàgines, amb aquella lletra rodona inconfusible que feia el meu pare. Suposo que és una costum que he heretat de ell: la de no guixar mai un llibre, ni tan sols amb llapis. Si cal prendre notes es fan en paper apart. Després les oblides dins del llibre i no les tornes a veure mai més, clar; però el que llegeixi després el llibre, no trobarà ni un subratllat, ni una nota al marge, res! El meu pare portava aquesta màxima al límit, tan és així que he arribat a trobar dins dels seus llibres, trossets de paper estripats dels marges del diari amb anotacions tan tronades com inesperades. Jo, com que llegeixo al costat de l’ordinador, faig les anotacions en un processador de texts i les guardo; ell, com que no en tenia, agafava el primer que trobava per fer anotacions.

Del llibre, tampoc em sonava el nom del seu autor: Lluís Capdevila. Afortunadament, al propi llibre hi ha una introducció, signada per en Joaquim Ventalló, periodista que te el dubtós mèrit d’haver estat perseguit tan per la FAI com pel franquisme, en la que explica breument la vida i miracles de del seu col·lega Lluís Capdevila.

Lluís Capdevila. Caricatura de 1929.

Lluís Capdevila va ser un escriptor i periodista barceloní, des dels anys de la Primera Guerra Mundial fins a la Guerra Civil. En acabar la Guerra es va exiliar a França, on col·laborà amb la Resistència com tants d’altres exiliats, i, acabada la Guerra Mundial (Segona), va ser professor de filologia hispànica a la Universitat de Poitiers, on es va jubilar el 1973. No va tornar mai a Catalunya; jubilat, va fixar la seva residència a Andorra, on va morir el 1980. La seva obra més coneguda és el llibret de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra del mestre Martínez Valls. També va escriure unes quantes obres de teatre i novel·les d’èxit en els anys 20 i 30.

Després d’exiliar-se no va publicar gaire cosa: una obra de teatre en francès, un llibre de cert èxit: L’art de fumar en pipa, i dos volums d’unes memòries, de les quals, el llibre del que parlo, en seria el segon volum i que haurien d’haver estat compostes per uns catorze volums, però que encara estan sense publicar (si és que existeixen).

He dit memòries i el llibre no són unes memòries en sentit estricte. És més aviat un diàleg entre el Lluís Capdevila, professor jubilat, i el Lluís Capdevila que, amb una vintena d’anys, es debatia entre una vida bohèmia i políticament compromesa com a redactor de la revista Los Miserables, i un altra vida més convencional com a periodista d’ecos de societat al diari La Veu de Catalunya.

Com a periodista, Capdevila es va relacionar amb tota mena de gent de la època i potser aquesta sigui la vesant més curiosa del seu llibre: el retrat que fa dels personatges que conegué. Narcís Oller, Ignasi Iglesias, Federico García Lorca, Imperio Argentina, Juli Vallmitjana, Enric Morera i altre personal conegut, són retratats per la ploma del periodista intel·ligent que continuava essent Capdevila quan vulgui que fos que va redactar el llibre.

Com a bohemi, ens fa un esbós fidel del món dels baixos fons de la Barcelona d’aquells anys. Locals com el Bar del Centro, el Villa Rosa, els Comedores Belén, el Café d’Austràlia, la Buena Sombra i algunes pensions del Raval, són descrits tal com els podia veure un jove  barceloní bohemi, radical i sense un duro a la butxaca. Però no solament ens retrata els locals, també ens fa cinc cèntims dels seus amos, cambrers i artistes.  I dels seus companys a la redacció de Los Miserables: Plató Peig, Angel Samblancat, el “Capitán Silogismo”, Joan Salvat Papasseit, Santos Muñoz, Iribarne, Pintado… la major part d’ells morts prematurament.

I com a periodista convencional també ens explica el món de la burgesia, dels fabricants enriquits per la guerra europea, dels estrangers adinerats que venien a buscar refugi a un dels pocs països neutrals que hi havia a Europa. I també desfilen sota la seva ploma l’Eden, la Maison Dorée, el Lyon d’Or… I els personatges que els freqüentaven.

Tot escrit amb aquella agilitat que ha de tenir un periodista, sense gaire floritura literària, només la justa per a donar-li un toc d’originalitat al seu escriure. L’originalitat de l’obra està en el seu contingut, no pas en la forma d’explicar-lo.

Gran llibre pels amants de Barcelona, en el que podem veure retratats molts personatges i racons de la nostra ciutat que ja no existeixen.

De fet, ja comptava que aquests dies a Nova York no tindria pas gaire temps per a fer turisme. Però una galipàndria imprevista encara m’ha reduït més el temps lliure del que disposava. No em penedeixo del viatge, ni molt menys! Ha acabat resultant d’allò més estimulant, tan des d’el punt de vista intel·lectual com pel simple plaer de gaudir d’una ciutat que sempre et sorprèn.

M’havia reservat un hotel a un barri de Queens, per dos motius: allunyar-me del sidral permanent que és el midtown i estar en un hotel petit en lloc dels monstres d’hotels amb més de mil habitacions que dominen el centre de Manhatan. L’elecció ha estat prou bé: l’hotel estava a menys de cent metres del metro i en vint minuts em podia plantar a Washington Square. La recepció estava dominada per xinesos i negres i el restaurant per colombians… tot molt cosmopolita, com correspon a una ciutat com aquesta. L’hotel no era estrictament familiar (tenia un centenar d’habitacions), però tothom ha estat molt cortés amb mi i m’han ajudat en tot el que els he demanat. I, tot això, a meitat del preu que es paga a Manhatan. I, el que és més important, quan sorties al carrer, veies pares portant els fills a l’escola o gent que enfilava cap al metro per anar a treballar: tot com a casa.

Aquest cop he aprés unes quantes lliçons que no estaven en el meu manual de viatge.

La primera, i més important, és que no convé ressuscitar els mites de la infantesa i la joventut. El concert de Bob Dylan va ser més aviat un concert d’heavy metal; em van agradar molt més els teloners, un conjunt anomenat Dion, que tocaven rock’n roll clàssic, que no pas Bob Dylan and his band. Menuda banda: tots amb setanta anys i fotén més soroll que els quinceañeros. Això si, el teatre on tocava era per a veure’l. El United Palace Theatre està a Broadway, però allà on cristo va perdre el gorro i no el va anar a buscar; això si: és una joia (sic) arquitectònica. Una guia de turisme el qualificava d’estil Cambodjà neoclàssic (apa?), però el crític David Dunlap diu que és “Bizantí-romà-indo-hindú-sino-moro-persa-eclèctic-rococó-deco”. Tota una troballa, allà al bell mig del Harlem hispà.

El divendres em vaig començar a trobar malament, però encara no tenia febre, així que vaig poder anar a l’òpera tal com tenia previst. Al Metropolitan feien Il Trittico de Puccini. De fet, son tres òperes curtes d’un sol acte, de les que ja en coneixia dues: Suor Angelica i Gianni Schichi. L’altre, Il Tavarro, cal reconèixer que és més fluixeta i potser per això es representa menys. Les entrades que teníem eren de luxe: centre de la segona fila del galliner. Aquí vaig aprendre dues lliçons més:

  1. No sé per què coi ens vam entestar a Barcelona en reconstruir el Liceu exactament tal com era, quan podíem haver optat per fer un teatre d’òpera modern en el que totes les localitats tinguin una visibilitat acceptable.
  2. Es poden fer escenografies tradicionals de les òperes sense que resultin carrinclones, cosa que els responsables de programació del nostre teatre semblen no entendre.

El diumenge, que era el dia que més temps lliure tenia estava fatal: una mica de febre, mucositat, malestar… Al costat mateix de l’hotel tenia una farmàcia i mig amb gestos, mig amb paraules, em vaig fer entendre (què difícil es explicar una malaltia en un idioma que no és el teu!) per a que em donés un xarop per a la tos i paracetamol per al malestar. Uns col·legues tenien entrades per anar a veure el basquet (Knicks-Celtics) i m’havien dit d’anar-hi. Com que el partit era a la una del migdia i podia arribar al Madison Square Garden sense haver de sortir al carrer (de la Penn Station s’entra directament al pabelló) vaig pensar que podia ser una bona idea.

Va ser l’única cosa que vaig fer diumenge. Un partit de basquet als USA no és com a Europa: mentre aquí duren una hora i mitja a tot estirar, allà va durar més de tres hores i durant tot el temps, el públic no para de menjar: pop-corn, hot dogs, nachos, pizza… tot el que us pugueu imaginar. Nosaltres estàvem a les localitats barates (les butaques verdes), però els que estaven a les localitats més cares (les butaques vermelles) tenien fins i tot gent que els hi portaven les comandes de menjar a la butaca. Jo diria que deu ser semblant al que es feia al circ romà.

No em feu gaire cas perquè encara estic amb el jet lag i se’m tanquen els ulls per moments. Potser millor que ho deixi aquí i ja continuaré aquesta desordenada crònica en un altre moment.

Demà me’n vaig a Nova York. No sé si em quedarà gaire temps per a escriure. M’he buscat entreteniment per als vespres: un dia a l’òpera un altra concert de Bob Dylan, algun musical… potser West Side Story. Massa “classicorro” potser, ja ho sé, però que voleu?

Això de Dylan és una clara concessió a la melangia: quan era adolescent volia ser com una pedra del camí. Ara passats els anys potser podria dir que ho he aconseguit. De fet, què és ser com una pedra del camí? I, com es truca a la porta del cel?

Benjamin ja va dir que el fet que l’art es podés reproduir de forma massiva, canviava el propi concepte d’art. No sé perquè continuem siguen tan mitòmans per anar a concerts de gent de la que ens sabem totes les seves cançons de memòria perquè les tenim al menjador de casa i ens les posem quan ens ve de gust.

En fi, alguna cosa deu quedar del concepte d’art en els recitals directes per a que atraguin a la gent; o en els quadres dels museus, si no estarien buits. No fa pas tants anys, quan jo era menut, els llibres de l’escola només portaven quatre fotos en blanc i negre. Com explicar tot el que hi ha al darrer de El naixement de Venus o de Las Hilanderas a un xaval de tretze o catorze anys amb una foto dolenta en blanc i negre?

Recordo la primera vegada que vaig veure Las Hilanderas al natural. Havíem anat de vacances amb els pares a Madrid, la visita al Prado era obligada. Jo devia tenir dotze o tretze anys (potser catorze), i recordava el quadre perquè estava en algun dels meus llibres del que aleshores es deia batxillerat elemental (dels 11 als 14 anys). El quadre en si, no és precisament una festa de colors; al contrari: és més aviat tenebrós, colors ocres i terra, vermells molt esmorteïts… Però recordo que em van ressonar les paraules del meu professor: el quadre té tres capes: davant, les dones treballant, darrera, l’escena mitològica i, a la paret del fons, el tapís.

No sé perquè, però quan penso en aquest quadre sempre l’imagino en blanc i negre, tot i que l’última vegada que vaig estar a Madrid el vaig veure restaurat i amb colors més vius del que jo recordava.

M’agradaria passar-me pel Metropolitan Museum, però el tanquen a les 17:30. Només obre fins a les 21:00 els divendres i dissabtes i no sé si hi podré anar. Em sembla recordar que hi havia una bona col·lecció d’impressionistes francesos; a part, clar, dels fruits de l’expoli a les cultures de tot el món, incloent-hi l’europea. El primer cop que hi vaig anar em vaig quedar de pedra, mai més ben dit, quan vaig veure la tomba d’Ermengol, Compte d’Urgell. No em queixo, segurament algun mossen va poder arreglar el sostre de la seva esglèssia, tot ple de forats, amb els diners que li va donar algun ric americà pel monument funerari.

És una pena que hi hagi d’anar aquesta setmana i no la següent. Hagués pogut veure en viu i en directe el paroxisme de la societat de consum: el Black Friday, que aquest any serà el dia 27 (Thanksgiving day és el 26). Ja no hi serè, hauria estat força divertit veure la gent comprant desesperadament durant les 24 hores del dia.

Ahir, nit d’insomni. No em passa gairebé mai, però hi ha dies que em poso al llit i no hi ha manera d’agafar el son. Quan han passat vint o vint-i-cinc minuts, ja estic avorrit de buscar la posició més adequada per abraçar Morfeu i, aleshores, m’aixeco i em poso a llegir. Si no pots dormir, el millor és aprofitar el temps.

Havia estat al Liceu veient l’Arbore di Diana i, si he de ser franc i a risc que l’intelligentsia es mofi de mi, no em va agradar. No sé que em passa amb les òperes barroques, no acabo de connectar amb elles; ni temàtica ni musicalment. I això que Martini l’Espagnuolo diuen que va arribar a ser tan cèlebre com Mozart, però no és el mateix. Les xorrades que fan les Dianes i els Amors, potser eren escandaloses a la seva època, en la que allò era el més semblant al music-hall actual que podien fer; però em resulta impossible posar-me en la pell d’aquell espectador de finals del XVIII interpretant la mitologia clàssica a la seva manera.

De totes formes el meu insomni no crec que tingués res a veure amb l’espectacle que havia vist: altres coses molt pitjors he anat a veure i no m’han produït aquest efecte. I, a la fi i a la cap, les veus i la interpretació no van ser dolentes. Suposo que els meus rars episodis d’insomni són atzarosos; de tan en tan el meu cervell es nega a desconnectar-se. Es com quan polses el botó “apagar” del windows i l’ordinador es rebel·la i no fa res de res, fins que acabes pitjant l’interruptor i enviar-ho tot en orris.

Com que jo no tinc cap interruptor que em desconnecti, no puc aplicar la solució Bill Gates. I, aleshores, llegeixo. En aquests casos trio, o bé una novel·la clàssica que ja tinc llegida per rellegir-ne algun tros, o bé alguna curteta que pugui llegir d’una tirada. Els volums de contes són especialment benvinguts perquè pots deixar-los en qualsevol punt sense estar pendent del desenllaç.

Ahir (potser hauria de dir avui a la matinada perquè vaig estar fins a les quatre), li va tocar a La amaba d’Anna Gavalda. Tot i que coneixia l’èxit d’aquesta autora francesa, no havia llegit mai res d’ella i aquesta petita novel·la estava per casa des de fa temps. Ja no recordo qui me la va regalar.

No sé si la traducció és prou encertada; en algun moment em donaven ganes de llegir l’original francès, i això no és bon símptoma. Tot i així, la novel·la es llegeix fàcilment, està feta de frases breus, contundents; no hi ha descripcions, tot és diàleg. Un llarg diàleg entre dos gairebé desconeguts, familiars polítics entre ells, en el que parlen de la vida: de la transcorreguda, però també de la per vindre. Els seus afanys, els seus somnis i les seves frustracions, l’amor i el sexe, tot això, i més, vist per dues persones d’una edat molt diferent.

La resta de personatges de l’acció només sorgeixen al fil de la seva conversa i no són, per tant, personatges, sinó la imatge que en tenen d’aquests els dialogants, que no ha de coincidir pas per força. I comencen els jocs: què vaig fer i què hauria d’haver fet? Un conte moral? Doncs en part, potser si. Una discussió sobre si és més apropiat el seny o la rauxa en la nostra vida quotidiana. Narrada amb agilitat, quasi teatre en estat pur. L’única indicació sobre l’habitació en la que estant parlant, és que té una llar de foc; jo vaig imaginar una casa de fusta, amb una escala per pujar a les habitacions, grans porxos i uns butacons de pell davant el foc. La cuina, americana, amb un taulell per a separar-la del menjador i a on preparar els wiskyes. Però podria ser de qualsevol altra forma.

Una lectura de dues hores i escaig força engrescadora. M’apunto l’autora, hauré de comprar algun altre llibre seu.

 

NOTA IMPORTANT

Avui he llegit al diari que el Departament de Comerç dels Estats Units multarà amb 7.500 dòlars a qualsevol blogger que rebi compensacions per emetre les seves opinions i no ho posi de manifest en el seu blog. Jo he de confessar que no he rebut (fins ara) cap compensació per part de ningú, però que estic obert a negociar amb qualsevol que em vulgui mantenir.

El proper dijous, dia 1 d’octubre, tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels guardons Ig Nobel que premien aquelles recerques que, primer fan riure, i després fan pensar. A primera vista, podria semblar que el que es premia en aquest acte és la recerca sobre fets trivials; però, que és un fet trivial? La caiguda d’una poma d’un pomer, també és un fet trivial. No podem saber quanta de la recerca fonamental important s’ha fet arrel d’un fet trivial. El senyor Robert Mattheus ho explica molt bé, amb molts més exemples, en un recent article a The National.

La cerimònia, com en anys anteriors (és la dinovena edició), tindrà lloc al Sanders Theatre de la Universitat d’Harvard i començarà, puntualment, a les 17:15. Com que serà transmesa per webcast, la podrem veure en directe, encara que l’horari serà una mica intempestiu: la 1:15 de la nit (aquí a Europa ja serà dia 2).

La cerimònia, anàrquica com sempre, serà conduïda pel conegut matemàtic franco americà Benoit Mandelbrot (el pare de la geometria fractal) i comptarà amb la presència de coneguts premis Nobel (autèntics, hehe) com Paul Krugman i Martin Chalfie (2008: economia i química), Orhan Pamuk (2006 literatura), Roy Glauber (2005 física), Frank Wilczek (2004 física), i altres.

Segons els organitzadors, la majoria dels deu premiats estaran presents a la cerimònia, tot i que, al contrari dels premis nobels suecs, no es coneixen els seus noms fins a l’entrega del premi.

La meva candidata per al premi Ig Nobel d’economia és la senyora Camelia Kuhnen, de la que ja vaig parlar en aquest blog i que vaig proposar com a candidata pel seu treball sobre la determinació genètica del risc financer.

Per amenitzar la jornada es compta amb els següents espectacles:

  1. Abans de començar (a les 18:45), i a l’entrada del teatre, el Boston Squeezebox Ensemble interpretarà peces d’òpera a l’acordió.
  2. L’acte començarà (puntualment) amb un concert especial: el Risk Cabaret Concert interpretat pels Penny-Wise Guys.
  3. I, durant els descansos, es farà l’estrena mundial de l’òpera en quatre actes The Big Bank Opera, amb músiques de Beethoven i Rossini i lletra de l’editor de la revista AIR, Marc Abrahams. Serà interpretada en els seus papers principals per Maria Ferrante i Ben Sears, acompanyats al piano per Branden Grimmett i dirigits per David Stockton. Alguns dels guardonats interpretaran petits papers a l’òpera.

A continuació podeu veure algunes de les sessions d’assaig d’aquesta òpera que, probablement, no serà un èxit mundial però que promet bones vibracions.

Qui pot ser més estúpid? Els diners a Júpiter.

La part més acadèmica de l’acte, estarà composada per les ja tradicionals lliçons 24/7 (24 segons per fer una completa descripció tècnica del tema i 7 paraules per fer-ne un resum clar i senzill que tothom pugui entendre). Aquest any estaran a càrrec de Wade Adams (sobre nanotecnologia), Stephen Wolfram (sobre el geni), Paul Krugman (sobre economia) i Deborah J Anderson (sobre contracepció). La lliçó inaugural (60 segons) correrà a càrrec, com ja s’ha dit de Benoit Mandelbrot (sobre el tema central de l’acte: Risc). Això dels 24 segons no és cap broma: un cop transcorregut aquest plaç, surt a l’escenari una nena d’uns dotze o tretze anys (a poder ser amb veu de pito) dient que s’avorreix molt i que vol que s’acabi ja. Naturalment, durant la cerimònia es poden llençar avions de paper als presentadors i guardonats: de fet, els propis organitzadors encoratgen els assistents per a que ho facin.

Amb la finalitat d’evitar demandes innecessàries, l’acte estarà monitoritzat pel conegut advocat neoiorquès, William J. Malloney, que preservarà l’acte de sons, paraules, imatges i “pensaments” impropis u ofensius.

Les conferències informals (hi ha alguna cosa formal en tot això?) tindran lloc el dissabte, dia 3 d’octubre a l’edifici 10 del Massachusets Institute of Technology (MIT). Seguint al peu de la lletra la màxima de que lo bó, si és curt, es dues vegades bó, els guardonats disposaran de cinc minuts per exposar el que han fet i perquè ho han fet, responen després a unes poques preguntes de l’audiència. L’accés a les lliçons informals és gratuït, però l’espai és molt limitat. No està prevista la seva transmissió per webcast, o sigui que haurem d’esperar a veure-les al canal del youtube de la revista.

.

P.S.

Podeu veure la cerimònia de l’any passat sencera aquí (1 h 44 m). Va estar dedicada al tema: Redundància.

Fa uns dies vaig rebre el següent email:

Уважаемый зритель!

Мариинский театр переходит к новой форме оповещения для удобства своих постоянных посетителей.

Мы предлагаем Вам подключиться к регулярной адресной e-mail рассылке,

чтобы иметь возможность оповещать Вас об интересных событиях и акциях

Мариинского театра, ценах на билеты, а также сообщать Вам оперативно новую информацию.

Театр планирует разработать систему бонусов для постоянных подписчиков-покупателей.

В случае, если Вы заинтересованы в получении рассылки, зайдите по адресу

http://tickets.mariinsky.ru/ru/client/ и подключите рассылку по e-mail.

 

С уважением,

Мариинский театр

 

Данное письмо отправлено Вам, поскольку Вы зарегистрировались на сайте

продажи билетов Мариинского театра (http://tickets.mariinsky.ru/).

Это однократная рассылка и для того, чтобы получать сообщения в будущем Вам

необходимо зарегистрироваться в соответствии с инструкциями, содержащимися в данном письме.

Estava a punt d’esborrar-lo pensant que era un spam quan, no sé perquè, se’m va acudir pasar-lo pel traductor del google (els meus coneixements de rus són escasos). El resultat que em va donar va ser això:

Benvolguts visitants!

Teatre Mariinsky es trasllada a una nova forma de notificació per a la comoditat dels seus clients.

Suggerim que per connectar-se a una adreça regular butlletí per correu electrònic,

per poder informar sobre esdeveniments interessants i promocions

Teatre Mariinsky, preus dels bitllets, així com informar ràpidament de qualsevol nova informació.

El teatre dels plans per a desenvolupar un sistema de bonificacions per als subscriptors regulars, els compradors.

Si vostè està interessat en rebre el butlletí, aneu a l’adreça

http://tickets.mariinsky.ru/ru/client/ i llista de correu d’endoll per al correu electrònic.

 

Salutacions cordials,

Teatre Mariinsky

 

Aquesta carta és enviada a vostè perquè vostè registrat en el lloc

Venda d’entrades Teatre Mariinsky (http://tickets.mariinsky.ru/).

Aquesta una lliurament de temps, i per tal de rebre missatges en el futur,

Si us plau, registreu-vos d’acord amb les instruccions contingudes en aquesta carta.

Això em va fer recordar que, un cop, vaig estar a punt de comprar una entrada per la opera de Sant Petersburg, ciutat en la que no he estat mai. Va ser fa dos o tres anys: jo havia d’anar per qüestions de feina a aquesta ciutat; viatge que no m’entusiasmava gens. No per la ciutat, que deu ser encisadora, sinó per la feina que hi havia de fer, que era del més desagradable.

Tot el que es tractava de fer, era assistir a una reunió, de la qual només coneixia un dels assistents, i vaig pensar que el millor que podia fer era comprar una entrada per l’òpera el mateix dia de la reunió. No hi ha res més elegant com excusa per abandonar una reunió o per donar-la per acabada, que dir:

− Ho sento, jo tinc una entrada per l’òpera aquest vespre i això s’està allargant.

Com que les òperes comencen normalment a les set o les vuit, van ideals per deixar a tothom amb la paraula a la boca, si convé.

La veritat és que tampoc m’importava massa: l’òpera m’agrada i anar al Mariinski tenia molt més atractiu que la reunió de marres, a la que, a part de sentir parlar un anglès d’allò més peculiar, hauria de suportar la presència de l’individu que ja coneixia i d’uns quants més que no coneixia, però als que tampoc tenia cap gana de conèixer; particularment un amb el que ja havia parlat per telèfon unes quantes vegades i amb el que sabia del cert que discutiríem.

Quan ja començava a veure-li el costat bo al fet que em paguessin el viatge i l’estança a Sant Petersburg, algú de les altes esferes de l’empresa, amb molt més seny que tots els que parlava jo, va decidir que si els temes no es podien solucionar per fax, email i demés tecnologies, volia dir que no valia la pena moure un dit, i va cancel·lar el viatge.

I, afortunadament, jo encara no havia comprat l’entrada, però segurament vaig deixar el meu rastre en algun racó de l’ordinador del Mariinski.

De totes formes no deixa de ser estrany que després de més de dos anys es recordin de mi per a informar-me que canvien el seu sistema de venda d’entrades i que, a més, ho facin en rus. S’hauran pensat que en sóc de rus? El meu cognom en rus vol dir “Pau”, potser si que s’ho han cregut…

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 70.033 hits

ENTRADES