Aquests dies de festa que han passat són, com sempre, els dies del dispendi, dels regals i dels àpats sense fi. Però, clar, en temps de crisi econòmica, quan tots ens fixem més en el que ens gastem, cal ser imaginatiu amb els regals. No ens donem compte, però la majoria de las vegades acaba fent més il·lusió un regal de deu euros triat amb molta picardia (i amb una bona quantitat de temps també) que no pas la joia més cara o la fragància més fashion de Paris.

Com que la gent que em coneix saben que soc una mica lletraferit, sempre acabo acumulant uns quants llibres per aquestes dates. Aquest any m’han caigut l’últim Eco, el “planeta” Mendoza i alguna altra coseta de les que ja aniré parlant. Ells llibres encara són luxes que ens podem permetre; a vint euros la unitat, que tampoc està gens malament.

Però com deia al començar, sempre hi ha aquella cosa senzilla, buscada (potser trobada) a consciència, que t’omple d’alegria. En aquest cas ha estat també un llibre, un llibre de vell. Un conegut que, segons sembla, segueix em meu blog, va trobar en un llibreter de vell un exemplar del primer volum de les memòries de Lluís Capdevila, autor del que ja vaig parlar fa uns mesos i que em va sorprendre molt favorablement.

El llibre es titula “L’alba dels primers camins” i el va publicar l’Editorial Andorra l’any 1968. Probablement en aquella època encara estava mal vist publicar en català i, per això, ho va haver de fer una editorial andorrana.

Com l’altre del que vaig parlar, més que unes memòries són un diàleg entre el Capdevila a punt de jubilar-se i Capdevila infant, adolescent i jove tendre; aquest darrer probablement més literari que real. Curiosament, els Capdevila eren rics: no solament tenien piano sinó que, a més, sa mare tocava les sonates de Bethoven. I el xicot se’n va poder anar a viure a Paris, mentre el seu pare es feia càrrec de les despeses. Sense ell saber-ho, val a dir-ho. Però mentre ell estava a Paris, un cop de mala fortuna va empobrir la família. És molt curiós com retrata el seu pare de pobre, com la pobresa el va fer morir: no servia per a fer de pobre. I el piano es va haver de vendre per poder tenir quelcom a taula. La seva mare i els seus germans van ser acollits a casa d’una antiga minyona per acabar vivint a les seves expenses, mentre en Capdevila s’introduïa a la vida bohèmia.

També com a l’altre llibre, el més curiós són els retrats dels personatges que va conèixer en aquella primera joventut. Un dels que va conèixer va ser Francisco Madrid (ell l’anomena Paquito Madrid) ja que tenien una edat semblant. D’aquest Francisco Madrid n’havia parlat en un post anterior, perquè també es dona la casualitat que uns reis em van portar un llibre seu (publicat el 1932) en el que fa una crònica de l’assassinat del meu besoncle. En aquell post deia que Francisco Madrid era un pseudònim de Carles Madrigal, cosa de la que, ara, ja no n’estic tan segur.

Per cert, en aquell post deia que parlaria del llibre de Francisco Madrid quan l’hagués llegit i no ho vaig fer. Així que… tinc un deute amb el blog.