Diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. No sé si és cert o es tracta d’una boutade de politòleg, però del que no tinc cap dubte és que, al menys, la democràcia ens fa a tots co-rresponsables de les decisions polítiques que es prenen. Inclús en el cas dels abstencionistes: podríem considerar-los gent a la que ja els hi va bé el que decideixin els demés. És una situació que no és pas tan poc usual. Segur que més d’un cop ens hi hem trobat: ens reunim un grup d’amics i uns volen anar al cinema i d’altres al teatre. Si a mi tan se me’n dona qualsevol de les dues opcions, doncs deixo que decideixin els altres, però soc tan responsable de la decisió com els que han defensat, i votat, una o altra alternativa.

La nostra democràcia, potser massa jove, sembla que es resisteix a entrar en un dels poders fonamentals de l’estat: el judicial. Començant pel Tribunal Constitucional que, estrictament parlant, no forma part d’aquest poder judicial: on s’ha vist que 12 persones puguin carregar-se una llei aprovada en referèndum? On resideix la sobirania nacional? En el poble o en el TC? Com és possible que alguns dels seus vocals tinguin el seu mandat caducat des de fa més de tres anys? No fa falta seguir, els despropòsits son tants i de tanta fondària que estan clamant per una revisió immediata de les seves funcions i, com no?, del seu mecanisme d’elecció.

He dit que la democràcia es resisteix a entrar en el poder judicial, i segurament hauria d’haver dit el contrari: que jutges, secretaris, fiscals, advocats i demés actors, es resisteixen a que la democràcia entri al sistema judicial. Tenim un exemple clar: la llei del jurat. Amb aquesta llei, una àmplia gama de delictes es podrien jutjar amb jurat popular; però, n’heu vist gaires de judicis amb jurat? La llei te els suficients forats per a que fiscals, jutges i advocats sostreguin aquesta possibilitat al poble sobirà, invocant una pretesa  superioritat tècnica dels professionals enfronts els llecs, els que no en saben de dret. I, jo afegiria, ni en sabran mai si no se’ls deixa participar.

La situació del Consell General de Poder Judicial és una fotocòpia, fosca, de la del Tribunal Constitucional. I dic lo de fosca perquè, al menys, al TC, els seus membres, al marge de les seves tendències polítiques, tenen acreditades carreres jurídiques; cosa que no succeeix al Consell, en el que alguns dels seus membres son un clar exponent del nepotisme. I, clar, si ha estat el tiet el qui m’ha posat on soc, no puc fer res que desagradi al tiet.

Algú m’haurà d’explicar molt (per a que ho entengui un nen) perquè podem escollir directament els nostres legisladors i no podem escollir els encarregats d’aplicar les lleis que fan aquells.

La situació de la justícia al nostre país ja és insostenible: al marge de la quantitat de presidències de Sala i de Tribunal Superior que estan caducades i no es renoven perquè la Margarita i el Juan no es posen d’acord, darrerament s’hi han vingut a afegir els espectacles mediàtics (i no tan mediàtics) de l’Estatut, el cas Garzón i el cas Egunkaria (per cert, perquè no en parla ningú d’aquest darrer?). Amb l’agreujant que els dos últims ja no formen part de la increïble i cruenta batalla que ens diuen que existeix entre “progressistes” i “conservadors”: el qui jutja Garzón per lo dels morts de la Guerra Incivil és un “progressista” i el qui dicta la sentència d’Egunkaria és un “no adscrit” que va ser àmpliament reconegut per la direcció del procés del 11M.

I potser algú podria pensar que aquesta paradoxal situació només afecta les picabaralles internes entre membres d’un col·lectiu molt corporativista, però això no és cert. El cas Egunkaria va destrossar la vida d’un nodrit grup de periodistes que van veure els seus noms amb grans titulars a la premsa com si fossin autèntics assassins. I ara es demostra que la seva arma més perillosa era un bolígraf. Ja se sap que els bolígrafs els carga el diable.

I què podria dir de les víctimes de la Guerra Incivil? Ja sé que la transició va ser un pacte de silenci. Jo era molt jove en aquella època, però recordo perfectament les pors de la gent com el meu pare, ningú volia passar per tràngols semblants als que ja havien sofert. El mètode: callar i passar plana. Però ja fa trenta anys! A qui pot molestar que els nets de gent desapareguda busquin on estan enterrades les despulles dels seus avis? Potser si que hem de revisar la transició, potser ens vam callar coses que no haurien d’haver restat en el silenci. I consti que jo vaig ser un dels ferms partidaris d’aquella pretesa “aliança de les forces del treball i de la cultura”. Massa joves? Massa idealistes? Potser les dues coses.

A la meva família, les víctimes ja no van arribar amb vida a la guerra; se les va emportar per davant el pistolerisme dels anys vint. Però la meva dona, per exemple, té un besoncle que no sap on està enterrat. I els esforços de la família per esbrinar-ho, en un amagat poble de la Castella Vella, han resultat fútils, desemparats per la justícia i les institucions.

I ara, aconseguirem que es faci el primer judici per les víctimes de la Guerra: jutjarem al jutge que va començar una investigació del tema! Si no fos perquè és la realitat, semblaria una bufonada.

Fa temps, vaig dir que escriuria una de les meves darreres i patètiques experiències en un jutjat; però desisteixo de fer-ho. Al costat de tot això no seria més que una anècdota sense importància.

PER L’ELECCIÓ DEMOCRÀTICA DELS JUTGES I FISCALS!!!!! Que passin per les urnes i veurem com se’ls hi acaben totes aquestes ànsies de protagonisme i de nepotisme.