El llibre de Eduardo Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, porta una dedicatòria: A Diego Medina. Qui és Diego Medina?

Cada cop que em poso a mirar coses sobre el meu besoncle em trobo amb sorpreses interessants. Fa un temps vaig trobar la àmplia crònica del judici pel seu assassinat que va fer LA VANGUARDIA. El judici del Tero (Pau Sabater, el meu besoncle) es va celebrar els dies 11 i 12 de maig de 1922; gairebé tres anys després del assassinat. L’únic processat era un tal Luis Fernández García; segurament el que avui diríem un quinqui de poca volada.

Com que el tema del judici és llarg i encara no me’l he mirat amb prou deteniment, només vull parlar d’algunes coses que he anat esbrinant; d’altres que encara em queden fosques, ja les esbrinaré. Tot just avui al matí he anat al Palau de Justícia i he aconseguit una còpia de la sentència. Les arxiveres de l’audiència han estat summament amables i m’han ajudat molt. Per exemple hem descobert que les sentències de 1922 estan arxivades en dos series diferents: les sentències de judicis amb jurat popular i les sentències de judicis sense jurat. Després d’empassar-me dos volums sencers de sentències sense jurat i no trobar res, l’arxivera ha dit que no podia ser i a tornat a la cova a buscar més volums. I li dic cova, perquè l’arxiu està al soterrani del Palau de Justícia, allà l’Arc del Triomf; i tot i que l’aspecte de la sala on jo estava era bastant agradable, àmplia i ben il·luminada, no deixava de ser un soterrani sense finestres i les bates i guants que portaven les arxiveres donaven la impressió de que s’esfondraven en un món cavernícola a on els podia sorgir qualsevol bestia antiga al atac.

La majoria de sentències estaven escrites a mà; algunes amb cal·ligrafia difícil. Però era ràpid de buscar perquè totes començaven amb els noms dels tres magistrats, la data i una redacció idèntica: “En la causa criminal procedente del Juzgado _____, sobre (aqui posava la mena de delicte: robatori, furt, estafa, contraban, lesions, assassinat, etc.), seguida contra don _______”. Així era relativament fàcil de buscar: només havies de llegir els tres primer paràgrafs i ja sabies que allò no era. Jo tenia l’avantatge, és clar, de que sabia els noms dels tres magistrats perquè ho deia el cronista de LA VANGUARDIA.

I, finalment, va sortit el volum de les sentències amb jurat! I allà estava la sentència, a la seva data: el 12 de maig de 1922. Estava escrita a màquina. Les fotocòpies no han sortit gens bé perquè aquests volums tan gruixuts no hi ha manera d’obrir-los prou per a que la fotocopiadora els capti bé. Jo no m’imaginava que el 1922 funcionés el sistema del jurat popular en el nostre procediment judicial. De totes formes era un jurat scabinatto, és a dir, que els tres magistrats també formaven part del jurat: un ja es pot imaginar que els ciutadans jurats només havien de fer si amb el cap al que deien els magistrats.

Em van cridar l’atenció els noms del fiscal i de l’advocat defensor: Diego Medina y Miguel Junyent, respectivament. Avui només faré referència al primer; del segon estic intentant re-seguir-ne les passes i encara no tinc conclusions.

Diego Medina García, era el fiscal de l’Audiència Territorial de Barcelona el 1922 i es va encarregar personalment del al·legat en el judici oral. Aquest cordovès (nascut a Montoro el 1866) va ser fiscal a Barcelona entre 1906 i 1911 i des de l’abril de 1921 fins el maig de 1923. Ja veieu que va enxampar els dos períodes de més alta conflictivitat social a Barcelona: el primer a la Setmana Tràgica i el segon a l’època del pistolerisme. Ell va ser qui va començar a instruir les diligències per l’assassinat de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) mort el 10 de març de 1923. Sempre havia exercit de fiscal i ho havia estat a Granada, a Sevilla i a Madrid. 

El maig de 1923 és traslladat com a fiscal a l’Audiència de Madrid i pocs mesos després, el juliol de 1923, és anomenat President de la mateixa Audiència. Devia ser un home brillant perquè, a partir d’aquest moment inicia una fulgurant carrera judicial: el desembre de 1923 és anomenat Magistrat del Tribunal Suprem, l’octubre de 1930 passa a presidir la Sala de lo Civil del Suprem i, finalment, el maig del 1931 es escollit per a presidir el Tribunal Suprem de la República. Ell serà el president del alt tribunal durant tota la Segona República.

Amb el triomf franquista, és jutjat per una parodia de tribunal militar (la famosa Causa 2198 contra l’estament judicial republicà). Malgrat sortir-ne ben parat, se li forma expedient per a la depuració de responsabilitats el febrer de 1940 i és jubilat de forma forçada el juny del mateix any (quan ja tenia 74 anys). Va morir dos anys més tard.

A part de brillant jurista, suposo que també devia ser un home molt discret: no he trobat ni  una referència seva a cap de les enciclopèdies que he consultat. I això que el seu nom va arribar a sonar com a possible president del govern en la crisi ministerial del octubre de 1933. Personatges com aquest són els que fan interessant la Història. No surten a les primeres planes, no son ni herois ni vilans; són la gent que fa que les coses funcionin, o al menys ho intenten.

Desconec que va fer els darrers anys de la seva vida en aquella fosca Espanya de la postguerra. És una llàstima que no li donés per escriure alguns apunts autobiogràfics; a ell, que va estar en mig de l’ull del huracà durant tans anys i per tan diverses raons. M’estan agafant unes ganes boixes de posar-me a la recerca per escriure’n una biografia.

 

POST SCRIPTUM (30-Nov-2008): Avui he fet la meva primera incursió a la Wikipedia incorporant a la mateixa els articles Pau Sabater  i  Diego Medina. Em semblava de justícia.