Per a veure les entrades anteriors sobre el meu besoncle (Pau Sabater, “el Tero”) podeu pitjar els següents enllaços:

Fa un parell de dies, en Miki, en el seu blog, ens informava que La Vanguardia ha posat a l’abast de tothom la seva hemeroteca. Val la pena anar-hi un moment i tafanejar una mica. No s’han limitat a copiar les pàgines i penjar-les a la xarxa, sinó que, a més, permet cerques per paraules. Naturalment, això no és fiable al cent per cent, perquè les identificacions tipogràfiques automàtiques encara tenen els seus problemes; no obstant, resulta d’un ajut inestimable.

Com que jo estic embrancat en la meva particular guerra (o potser més aviat guerrilla) de recuperació de la Memòria Històrica, en particular reivindicant el meu besoncle, no se’m ha acudit altra cosa que posar els mots “Pablo Sabater” al cercador de l’hemeroteca de La Vanguardia, per a veure què hi trobava. Entre d’altres notícies, de les que ja estava assabentat perquè les havia anat a buscar en paper i que trobareu en posts anteriors, he trobat algunes infor-macions que desconeixia.

Per exemple, aquesta que mostro. Es tracta d’un tros de la crònica del ple municipal de l’ajuntament de Barcelona que va tenir lloc el dia 23 de juliol del 1919; quatre dies després, doncs, de l’assassinat del meu besoncle. La crònica periodística és prou clara i s’explica per si mateixa. Només em referiré als protagonistes del debat, perquè no tots ells són suficientment coneguts.

No fa falta identificar al regidor Companys. Es tracta de l’honorable Lluís Companys (1882-1940) qui, anys més tard, seria president de la Generalitat de Catalunya, executat per l’exèrcit franquista després d’una vergonyosa extradició des de França i del que, recentment, també n’hem sentit a parlar arrel de la sol·licitud d’anulació del seu procés judicial.

El regidor que proposa la moció, Guerra del Río, és Rafael Guerra del Río (1885-1955), polític lerrouxista, nascut a les Illes Canàries, instigador de la Setmana Tràgica (encara que se’n va salvar sense ser processat) i, posteriorment, ministre d’obres públiques al govern de la República pel Partit Radical. Els lerrouxistes, com veieu, podien ser anti-catalanistes, però sabien perfectament on estava la base social dels seus votants i no deixaven passar ocasió de deixar testimoni del seu “recolzament” a la classe obrera.

El regidor que el replica, Duran y Ventosa, és Lluís Duran i Ventosa (1870-1954), fill de Duran i Bas, secretari de la Lliga Regionalista d’en Cambó; havia estat vicepresident de la Mancomunitat i també va ser, després, conseller de cultura de la Generalitat durant el bienni negre de la República. Durant la guerra incivil es va exiliar a Paris i va tornar a Barcelona en acabar-se, però no va retornar a la política activa.

Menys segur estic del regidor Giralt. Suposo que es tracta de Casimir Giralt i Bullich (1883-1957), personatge summament interessant perquè, a part de la seva activitat política com a membre destacat del Partit Radical (lerrouxista), va ser un escriptor i dramaturg de cert èxit, havent estrenat un bon nombre de drames i comèdies. També va arribar a ser conseller de finances al primer govern de la Generalitat republicana. Segons sembla, també era Gran Mestre adjunt de la Gran Lògia Espanyola.

Tampoc puc estar segur del regidor Vinaixa, tot i que el seu cognom és menys usual i sembla fàcil d’identificar amb Josep Jordi Vinaixa (1866-1934), periodista valencià, que va ser escollit per dues vegades regidor a l’ajuntament de Barcelona. Militant del mateix partit que en Companys (aleshores, Partit Republicà Federalista), és més conegut per les seves obres històriques i per haver codirigit el diari El Pueblo amb Vicente Blasco Ibáñez, que per la seva activitat política.

Llàstima no tenir un vídeo de la sessió per penjar-lo al youtube!

En propers posts, ja parlaré d’altres descobriments que he fet a l’hemeroteca de La Vanguardia. Gràcies Miki, per la informació: és un pou de novetats per a mi.