Que siguin foc els estels

Al acte segon de Hamlet, Poloni, el pare d’Ofèlia i majordom de la casa reial, li llegeix als reis la carta que Hamlet li ha enviat a Ofèlia:

Dubta de que siguin foc els estels,

Dubta de que el Sol es mogui,

Dubta de que la veritat sigui mentida,

Però no dubtis mai que t’estimo.

No sé si Shakespeare era aficionat a l’astronomia, però es dona la coincidència que mentre escrivia aquests versos, Tycho Brahe estava fent les seves observacions astronòmiques al observatori d’Uraniborg, a l’illa de Ven, molt a la vora d’Helsingor, castell en el que es dona l’acció del drama.

Sigui com sigui, tampoc conec els motius que han impulsat Paco Ignacio Taibo II a posar-li aquest títol a un llibre sobre els esdeveniments de l’època del pistolerisme a Barcelona (1918-1923). El cas és que aquest escriptor i periodista, nascut a Gijón però criat a Mèxic, que molts coneixíem per haver estat el director de la Setmana Negra de Gijón durant molts anys, ha publicat una mena de crònica novel·lada dels fets socials que es van produir a Barcelona entre 1918 i 1923 amb el títol de “Que sean fuego las estrellas” (Editorial Crítica).

Potser el títol té a veure amb el que ell comenta en el prefaci del llibre sobre la dificultat de verificar les fonts d’informació del període: tothom manipulava els fets al seu gust per justificar els seus propis actes, molts dels quals eren, en realitat, injustificables. I això no pot sinó provocar dubtes sistemàtics sobre la mateixa realitat dels fets narrats.

Encara no l’he acabat de llegir, però ja he passat l’episodi de l’assassinat de Pau Sabater, el meu besoncle. És la primera vegada que he vist escrit en un llibre que en Pau Sabater va està vivint un temps entre 1909 i 1913 a l’Àfrica on caçava cocodrils per sobreviure. Tampoc sé quina font deu haver fet servir, però el cert és que jo també ho havia vist en alguna banda sense donar-hi gaire crèdit. Cert és que un dels seus germans, i no sé si el meu avi, Rafel, o l’altre germà, Camil, era mariner i podria ser que, si en Pau es va significar molt durant la Setmana Tràgica, l’ajudés a posar mar pel mig abans d’anar a parar al Castell de Montjuïc. Lo dels cocodrils, de totes formes, em sembla prou estrambòtic com per no creure-ho; a més, quina mena de negoci és la caça del cocodril?

I ja que parlem de curiositats… No deixa de ser curiós que sigui un asturià-mexicà qui li dediqui més de 500 pàgines a uns fets que potser interessin a alguns barcelonins i a alguns altres especialistes. No sé si el llibre es vendrà gaire bé; de qualsevol manera les meves felicitacions a l’autor i a l’editor per tenir la valentia de dedicar temps i diners a la divulgació de la història d’una època que tan malament coneixem.

Monstres ?

És possible que el somni de la Raó produeixi monstres. De fet, els darrers descobriments matemàtics en teoria de grups han estat precisament el Baby Monster Grup i el Monster Grup (Grup de Fischer-Griess). Aquest darrer és un grup d’ordre de més de vuit-cents mil octillons i que té rotacions en un espai de gairebé dues-centes mil dimensions. Algú pot imaginar una cosa semblant o aproximada? Els monstres clàssics com Frankenstein o Dràcula fan riure al seu costat.

Però sent possible que la Raó produeixi monstres, el que és absolutament segur és que la sense-Raó els produeix pitjors. I sinó us ho creieu llegiu el que ve a continuació:

L’autor d’aquesta bestiesa és un tal Gioacchino Ventura de Ràulica (1792-1861) que, pobre home!, tenia una especial fòbia per Condorcet, ja que el cita nombroses vegades com a principal responsable de la depravació matemàtica. D’Alembert, Lagrange i Laplace tampoc en surten gaire ben lliurats. L’autor era sicilià i deia aquestes paraules el 1824 en l’elogi fúnebre d’un catedràtic de matemàtiques de la Universitat de Nàpols anomenat Nicola Fergola. Com és natural, la història ha posat a cadascú en el lloc que els pertocava.

Aquest elogi fúnebre, que es podia haver quedat en la discreció d’un afer napolità, algun llepaciris espanyol el va traduir al castellà i ho va publicar a Madrid el 1860. El llibre, editat per Leocadio López (a qui déu confongui!), conté els elogis fúnebres de vuit personatges, entre els quals el del sant pare Pius VIII i el del emancipador irlandès Daniel O’Connell. Això d’emancipador, sempre depèn del punt de vista en que es miri. No sé si el senyor Ventura va pronunciar els seus elogis fúnebres en públic (en un funeral o alguna cosa semblant), però si ho va fer, el públic es devia morir d’avorriment: cada elogi té unes cinquanta pàgines!

El traductor, que potser era més conscient del que pot arribar a fer la posteritat, amaga el seu nom, tot i fer una nota prèvia considerablement llarga, justificant la necessitat de traduir una sèrie d’elogis fúnebres de personatges en general desconeguts del públic espanyol:

Si nos hemos decidido a trasladar aquellas a nuestra lengua, es no tanto por haber encontrado en las mismas el elogio de personajes que, en su mayor parte, nos son completamente extraños, cuanto porque cada una de ellas contiene reglas de conducta, instrucciones sólidas y preciosas, útiles y aún necesarias en todos tiempos y países.

En tots els temps i en tots els paisos! Si haguéssim fet cas a individus d’aquesta mena, encara estaríem encenent el foc amb dues pedres. I, lo fotut del cas, és que tot això tampoc és tan antic: tot just fa cint-cinquanta anys…

Gela

Ja fa dies que he tornat de vacances. Aquest any les hem fet el juny; volíem anar a Sicília i, com que hi fa molta calor, vàrem preferir anar-hi el juny. Però no ens em vam salvar: fa la mateixa calor el juny que el juliol o l’agost.

Anàvem bàsicament a veure pedres gregues. Com ens va dir una turista argentina a un hotel, amb aquella cantarella tan especial que tenen els argentins en parlar: “Pero viste, ché? Si lo tienen todo roto!”. Potser que estigui tot bastant malmès, però no ho està més que a la pròpia Grècia; potser, al contrari, està millor que a Grècia. A Segesta encara hi ha un temple del segle VI aC que no va necessitar ser reconstruït perquè no va arribar a caure mai.

Jo tenia curiositat pel Parc Arqueològic de Gela. No està a gairebé cap guia turística perquè, en realitat, hi ha ben poca cosa a veure. A l’acròpoli queden restes que no aixequen més d’un pam de terra, excepte aquesta columna que veieu al costat que no sé si la van reconstruir o es va mantenir dreta gràcies a algun miracle físic. Per a més inri, el parc arqueològic ha quedat just al costat de la planta petroquímica i dels pantalans on descarreguen els petrolers. Des del que queda de la civilització antiga, tens vistes a la civilització postmoderna.

La veritat és que vaig estar passejant per les runes, sota un sol de justícia, buscant no sé ben bé el què. Bé, una mica si que sé el que buscava. Un erudit grec del segle XV, Constantinus Lascaris, nascut a Constantinopla, però que va viure durant molts anys a Messina, on va morir, va escriure una carta al virrei de Sicília, Francisco de Acuña, amb un sumari dels antics sicilians famosos. Òbviament, parlava d’Empedocles d’Agrigento i d’Arquimedes de Siracusa. Però, sorprenentment, també parlava d’Euclides de Gela:

“filòsof platónic i més famós geòmetra … Com diu Procle … va viure en temps de Ptolomeu I, més jove que Plató però més vell que Eratòstenes i Arquimedes. Va néixer a Gela pel que es pot inferir de les paraules de Diògenes Laerci. Va escriure uns Elements en tretze llibres”.

Tota la descripció coincideix fil per randa amb el conegut Euclides, autor del més famós llibre de geometria de tots els temps. I això és força curiós, perquè fins el segle XVI va existir una confusió notable entre aquest Euclides i Euclides de Mègara, un filòsof contemporani de Plató, fundador de l’escola megàrica (pre estoics), que potser sabés geometria, però no se li coneix cap obra sobre el tema. Només fins el segle XVII es va tenir consciència que l’Euclides dels Elements de Geometria no era Euclides de Mègara. I Resulta que tres segles abans ja hi havia que deia que Euclides era de Gela.

Per això estava jo passejant per les runes de l’acròpoli de Gela… Buscant si s’havia deixat descuidada alguna pissarra o un compàs… No vaig trobar res, clar. Si de l’acròpoli només s’havia salvat una columna, cóm pensava jo que es pogués haver salvat un compàs?

Com que a Gela no vaig trobar cap record d’Euclides, a Siracusa no vaig parar fins que vaig trobar la tomba d’Arquimedes. Bé, més aviat la que anomenen tomba d’Arquimedes, perquè, segons sembla, va ser construïda per ordre de Ciceró que va viure dos-cents anys després d’Arquimedes. Si Ciceró disposava de les despulles d’Arquimedes o no, no té gaire importància. A més, cal recordar que Arquimedes va morir a mans d’un romà eixelebrat que, desobeint les ordres del procònsol romà, va entrar a Siracusa a sang i foc, matant a dret i a tort, fins que es va carregar a qui no tocava.

La tomba, cal buscar-la i saber cóm és, perquè no hi ha cap rètol que la senyalitzi. És la que hi ha darrera meu, amb un frontó triangular. Buida també, clar. En definitiva, va ser ell qui va ensenyar el us de la palanca. Els saltejadors de tombes (i els de pisos) li estan força agraïts.

Demà: Caputxinada bis?

Sempre diuen allò de que segones parts no són pas bones…

No sé que en sortirà de tot això, parò si no es prou bo, tampoc serà gaire dolent. Potser la comparació amb la Caputxinada del 1966 és massa optimista… o potser no… Les époques són diferents, clar… Però avui, com aleshores, no fa falta un cop de timó?

Quan el camí que seguim ens porta on ens porta, no és normal pensar en altres itineraris? La pregunta que sempre queda sense resposta és: quantes coses cal canviar per anar a l’altra via? És a dir: N’hi ha prou amb cosmètica o cal un lifting total?

Errors científics (no innocents)

Em sembla que va ser John Maynard Keynes que va dir que “un economista ha de ser, en alguna mesura, un matemàtic, un historiador, un estadista, un filòsof… tant distant i incorruptible com un artista, però, a vegades, tan de peus a terra com un polític”.

La veritat és que quan agafes qualsevol manual actual de ciència econòmica, només trobes la vessant matemàtica: tota plena de fórmules, equacions, integrals i matrius. Els economistes han acabat (o potser hauria de dir: hem acabat) creient que l’economia és una ciència al mateix nivell que la física o l’astronomia, en la que tot es redueix a trobar els models matemàtics que millor expliquen els fenòmens. I que de la mateixa manera que es pot predir el comportament d’una partícula o el moviment d’un astre, també es pot predir el comportament de les variables econòmiques. ¿Per a què necessitem doncs l’estadista, el historiador, el filòsof? I encara menys l’artista i el polític!

Tot això podria estar molt bé si fos cert. O potser no tant: no diré que el somni de la raó produeix monstres sempre, però cal reconèixer que la psicohistòria d’Hari Seldon produeix una mica de basarda.

Però la realitat està molt allunyada dels somnis cientistes dels economistes. Fa unes setmanes, l’economista-cap del Fons Monetari Internacional confessava que potser no havien predit amb prou exactitud els efectes de les polítiques fiscals restrictives dels governs europeus. Els efectes sobre el consum d’aquestes polítiques s’havien avaluat en un 50%, Es a dir, que per cada euro que deixava de gastar el govern, el públic deixaria de gastar 0,50 euros amb un efecte acumulat sobre el decreixement del PIB de 1,50 euros. Resulta que les últimes estadístiques diuen que l’efecte sobre el PIB ha estat de 2,50 euros. Es a dir que l’efecte sobre el consum ha estat del 150% enlloc del 50% estimat.

El tema és evident: els models que es feien servir fins ara, eren models  d’economies en creixement que passaven per moments puntuals de recessió. Els anys 93-94 o els 2000-2001 poden ser exemples clars: desacceleració, amb algun trimestre de recessió, però res més. Quan la situació es fa persistent durant molts trimestres seguits, els comportaments de la gent es modifiquen: no cal haver estudiat psicologia per entendre-ho.

Aplaudeixo l’actitud de l’economista-cap del FMI. Però potser seria convenient que informés de la seva troballa als membres de les troiques que es van passejant pels països amb problemes, perquè les últimes recomanacions de la troica per a Grècia han resultat ser: apujar impostos i acomiadar més funcionaris. I són de fa una setmana! O sigui, que no llegeixen al economista-cap. No voldria pensar altres idees més malicioses.

Boussinesq

Joseph Boussinesq. Font: Wiquipèdia.

Joseph Valentin Boussinesq va ser un matemàtic francès de finals del segle XIX. De fet, també de començaments del XX: es va jubilar el 1918 i va morir el 1929. Ara ja no és massa conegut perquè sempre es va oposar a la mecànica relativista i, per això, és vist com un matemàtic de l’antiga escola. No obstant és un personatge interessant i amb molt mala sort: Després d’estudiar matemàtiques en contra del que volia la seva família, el seu tutor de tesi doctoral es va morir abans d’acabar-la i va haver de refer-la.

L’home es va casar tres vegades:

1. El 1867, amb Jeanne Giscard de la Roque, que va morir el 1894.
2. El 1895, amb Claire Onfroy de Véretz, que va morir el 1905.
3. El 1906, amb Jeanne Le Bouteiller, de la que es va separar tres anys més tard i que també va morir abans que ell.

Aquesta informació no és pas trivial perquè es va donar el cas que el dia de l’enterrament de la primera dona es va llevar amb un sol lluent, però al cap de poc temps es va girar un tempesta que va deixar a tots els assistents molls fins els ossos. El dia de l’enterrament de la segona dona va succeir exactament el mateix. Així que quan es va morir la tercera dona, i malgrat que feia un dia primaveral, tothom portava paraigües.

Emile Borel, el gurú del càlcul de probabilitats a París en aquella època, estava xerrant amb George Pólya, un matemàtic hongarés que anys després es va fer nord-americà. Borel li va dir a Polya:

Fixa’t Pólya, no és ridícul? Tots som professors universitaris, jo soc un expert en probabilitat, i sé perfectament que no hi ha cap relació entre el temps i l’enterrament de la senyora Boussinesq. Però jo, també porto el meu paraigües.

Pólya es va encongir  d’espatlles i va contestar:

Bé… Tots som científics. Treballem amb fets observables. I és un fet científicament observat que sempre plou el dia de l’enterrament de la senyora Boussinesq.

I es que els científics sempre tenim una explicació per a qualsevol fet.

El llibre escocès

La ciutat de Lviv és d’allò més curiós: en començar el segle XX era Àustria; en acabar la Gran Guerra era Polònia; durant la Segona Guerra Mundial va ser Alemanya i es va convertir en Soviètica en acabar aquesta; ara, i des dels anys 90’s, és Ucraïna. Ha de ser divertit això de que, sense bellugar-te de la teva ciutat, et canviïn el passaport cada vint-i-cinc anys! A més el nom de la ciutat també ha anat canviant depenent de la sobirania que li toqués: Lvov, Lemberg, Leòpoli, Lwów, etc.

Però no és la meva intenció parlar de la història d’una ciutat que desconec, tot i que sembla prou interessant, ja que la ciutat és un centre cultural important, conegut com la Petita Paris d’Ucraïna. El que m’ha posat a escriure aquestes ratlles ha estat conèixer el Llibre Escocès. I, preguntareu, què te a veure un llibre escocès amb una ciutat que ha estat successivament  austríaca, polonesa, alemanya, soviètica i ucraïnesa? No és fàcil d’explicar…

El cas és que entre mig de les dues guerres mundials, quan la ciutat era polonesa, es va desenvolupar a la seva Universitat un potentíssim departament de matemàtiques. En el grup de matemàtics que estudiaven o ensenyaven allà, hi havia Hugo Steinhaus (teorema de Banach-Steinhaus), Stanislav Ulam (disseny de Teller-Ulam), Stefan Banach (espais de Banach, Paradoxa de Banach-Tarski), Marc Kac (fórmula de Feynman-Kac), Stanislav Mazur (el de la oca), Wladislaw Orlicz (teorema d’Orlicz-Pettis), Juliusz Schauder, Alexander Rajchmann, Birbaum, Lukasiewicz… i altres que, segurament oblido. No te cap explicació que en una ciutat petita com era Lviv hi hagués tal concentració de geni matemàtic que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de disseminar per tot el món.

L’edifici dell Café Escocés avui en dia: ara és un Banc. Foto: Wikipedia.

L’ambient d’aquest grup de gent devia ser força cordial i amigable. Compartien les seves cuites, s’explicaven els problemes de recerca, treballaven de forma força informal… Es reunien a una cafeteria propera a la Universitat, el Café Escocès, i xerraven de la seva feina. Stefan Banach, el 1935, va comprar un gros bloc de notes per anar anotant els problemes que es plantejaven en aquestes reunions de café. El bloc el guardava el cambrer de la cafeteria i s’hi anotaven els problemes que sorgien de les converses, alguns d’ells amb premi, com la oca viva que Mazur va haver de pagar, molts anys després, a un matemàtic suec.

L’ùltim problema anotat és d’Hugo Steinhaus i és d’unes setmanes abans de l’ocupació alemanya el 1942. Te a veure amb la distribució més probable dels llumins dins d’una capsa de mistos.

Portada del llibre.

Ningú sap què va passar amb el llibre durant la guerra. Diuen que el va custodiar Hugo Steinhaus, però no sembla gaire probable, ja que Steinhaus, de família jueva, es va haver d’amagar durant els anys de l’ocupació, amb la documentació d’un guardabosc mort uns dies abans, i ell mateix va reconèixer que com que no tenia accés a les biblioteques va anar escrivint tot el que recordava de les matemàtiques que havia aprés i ensenyat abans. Ulam diu que es va posar d’acord amb Mazur per enterrar-lo al costat del pal d’una porteria d’un camp de futbol a uns quilòmetres de Lviv. Steinhaus va dir que el llibre va ser portat a Wroclaw pel fill de Banach que era metge, En fi… ves a saber!

El cert és que el llibre va ser traduït i publicat finalment per un professor de la Universitat de Texas l’any 1982.

Steinhaus que, a part de bon matemàtic, era un gran divulgador, posava problemes que malgrat la seva aparent simplicitat, amagaven una gran complexitat, com el següent:

Com repartir un pastís entre varies persones de tal forma que sigui proporcional (cada persona està satisfeta amb el seu tros) i no generi enveja (cap persona està insatisfeta pels trossos de les demés).

Quan només són dos persones hi ha una solució trivial: la primera talla el pastís i la segona escull el tros que més li agrada. Però quan el nombre de participants és superior la cosa es complica. Steinhaus va trobar una fórmula per a tres persones que garantia la proporcionalitat, però no l’absència d’enveja. La complicació és tal que no es va trobar una solució general per a qualsevol nombre de participants fins el 1995, quan Steven Brams y Alan Taylor van publicar els seu llibre Fair Division: from Cake Cutting to Dispute Resolution.

I és que les matemàtiques serveixen per a tantes coses!

RRRG

Aquest acrònim tan estrany que dona títol a aquest post és la meva solució a la crisi. Solució que penso patentar perquè que espero doni els seus fruits; potser em jubilo cobrant royalties.

En definitiva tothom està parlant del BCE, de la UE, de FROB i de la “prima del risc” (que és la cosina d’un amic meu que és diu Risc). Com que ja ningú sap de què va el tema doncs: R R R G :

Ressucitem Robespierre; Restablim la Guillotina!

La majoria dels polítics ja tenien la seva ética bastant compromesa; però ara comencen a comprometre la seva estètica amb els “Que se jodan!” i altres agudeses…

Fins que no fem net, com van fer els francesos entre 1789 i 1795, això no te solució.

Platzl i Katakombe

Això d’anar llegint coses sobre un mateix tema, sempre t’acaba acostant a algun document estrany o poc convencional. L’últim que ha caigut a les meves mans ha estat aquest llibre: Underground humour in Nazi Germany 1933-1945. El seu autor, un metge que va exercir la medicina a la zona oriental d’Alemanya durant la guerra, ens exposa una amplíssima col·lecció d’acudits  polítics (més de mil) que van circular pel país durant aquesta època d’oprobi, molts d’ells escoltats pel propi autor.

Com és lògic, el humor alemany traduït al anglès i llegit per un català, perd bona part de la seva força satírica i, en força casos, no se li troben les voltes als acudits. Uns perquè són jocs de paraules intraduïbles o juguen amb la polisèmia d’alguns mots. D’altres perquè ens manca informació suficient sobre el context, tot i que l’autor en fa una exposició prou detallada. Potser aquesta sigui la part més interessant del llibre ja que l’autor, per a posar els acudits en el seu context, explica moltes facetes de la vida quotidiana durant el règim nazi que potser no trobes en els llibres d’història.

No em resisteixo a reproduir (traduïts molt lliurement) alguns dels acudits que m’han semblat més intel·ligents. No podien faltar acudits sobre els camps de concentració, tenint en compte que inicialment es van fer servir per empresonar oponents polítics (fonamentalment comunistes i socialdemòcrates), homosexuals i altres “inadaptats” (Oranienburg i Dachau ja estaven en funcionament pel març de 1933 quan Hitler havia estat nomenat canceller el gener del mateix any).

Reinhard i Johann es troben pel carrer. Com que en Johann sap que Reinhard ha estat uns quants mesos en un camp de concentració, li pregunta per la seva estada allà. En Reinhard li contesta:

Ah! Molt bé! Ens llevàvem a les nou i ens donaven un desdejuni amb torrades i melmelada, podíem escollir entre té o cafè. Després anàvem a treballar, els que no volien, havien d’anar a fer esport. A mig matí ens donaven uns sandvitxos i cap allà la una anàvem a dinar: un plat de verdura i, de segon, carn o peix a escollir, de postres un dolç. Aleshores fèiem un parell d’hores de migdiada abans de tornar a la feina. En acabar teníem cinema, a vegades teatre, fins a les set o quarts de vuit. El sopar era a base de sandvitxos i a la nit, abans d’apagar els llums teníem una hora per llegir.

En Johann, estranyat, li contesta:

Ostres! Fa uns dies em vaig trobar en Hermann, que també va estar al camp, i em va explicar una cosa molt diferent!

Clar, – li contesta en Reinhard – per això en Hermann torna a estar al camp!

Tampoc podien faltar els acudits de “es troben en daixonses i en dallonses i…”:

Al cel hi ha un racó especial pels estrategs militars. Un dia s’hi troben Frederic el Gran de Prùssia, el mariscal von Hindenburg i l’emperador Napoleó xerrant de les seves batalletes.

Frederic el Gran diu: Si jo hagués tingut tants aeroplans com en Goering, la Guerra dels Set Anys hagués durat quatre mesos.

Hindenburg li replica: Si jo hagués tingut tants tancs com Hitler, els russos no haguessin envaït mai Prússia.

I Napoleó, amb aire de suficiència, se’ls mira i diu: Si jo hagués tingut un sol Goebbels, els francesos no s’haguessin assabentat mai de que havíem perdut la campanya de Rússia.

El profund antisemitisme del règim també va fer que sorgissin nombrosos acudits de jueus. Alguns són de to molt agre, d’altres són de mal gust, però no em resisteixo a reproduir-ne alguns que m’han semblat interessants i que probablement van sortir de la pròpia comunitat jueva que, segurament, tenia molt més sentit del humor que els aris de pura raça.

Al començament del 3er Reich, un grup de representants jueus demana audiència a Hitler per demanar-li un millor tracte per als seus coreligionaris. Hitler es mostra d’acord amb una condició: que un cop a la setmana tots els jueus d’Alemanya observin un dia de pregaria en la qual hauran de demanar per l’eterna joventut del Führer. Els jueus presten el seu acord, però com que Hitler desconfia, envia uns quants policies a vigilar els jueus. Els joves de la Gestapo que van a la Sinagoga es queden bocabadats quan senten el rabí dient: Ara, alcem tots les nostres pregaries per implorar Jehovà que el Führer del Tercer Reich no es faci vell.

 Aquest altre és a Austria, poc després de l’annexió:

Dos amics jueus es troben en un cafè.

Pensa, Samuel, una cosa: Moisés va ser un veritable babau.

Com pots dir això del nostre gran profeta, Issac? A fi de comptes ell va ser el que ens va fer sortir d’Egipte!

Per això mateix! Si no haguéssim sortit, ara tindríem passaports britànics!

 I aquest, ja durant la guerra:

Uns quants nazis rodegen un vell jueu tot preguntant-li qui és el responsable de la guerra.

El jueu respon finalment: Els jueus i els ciclistes!

Perquè els ciclistes? Pregunten els nazis.

Perquè els jueus? Pregunta el vell.

Els personatges del règim també són objecte preferit dels acudits, tan pel que fa a les seves funcions dins del règim com per les seves manies o característiques personals. El cas de Goering i els seus uniformes i condecoracions és un dels blancs preferits, però m’ha agradat més aquest altre

Diuen que Goebbels va dir una vegada: En el futur, la tipografia dels diaris impresos serà més petita i les línies estaran mes juntes. Això impedirà que els lectors puguin llegir entre línies.

Les relacions amb els estrangers i, sobre tot, amb els nacionals del estats ocupats també és una font inesgotable d’acudits, jugant amb la diferent percepció de la situació i de la història d’uns i d’altres:

Un oficial alemany viatja en tren per la França ocupada. Quan entra un altre passatger al seu compartiment saluda amb l’obligatori Heil Hitler. El nouvingut respon amb un Bon jour, monsieur que enutja al oficial. Quan l’oficial veu que el francès obre un llibre de Schiller en alemany i es posa a llegir, enceten el següent diàleg:

 Com és que vostè una persona que llegeix un poeta alemany, em nega la salutació alemanya?

L’he de corregir, senyor; Schiller no és un poeta alemany; ha de ser considerat un poeta internacional.

Mai havia sentit una bestiesa com aquesta… Perquè?

Miri: Va escriure Guillem Tell pels suïssos, Don Carlo pels espanyols, Maria Estuard pels britànics, La donzella d’Orleans pels francesos, La núvia de Messina pels italians, El campament de Wallenstein pels austríacs, …

Pareu, pareu… Segur que alguna cosa devia escriure pels alemanys!

Oh! Ja ho crec, senyor: Els bandits.

Els cabarets com el Platzl de Munich o el Katakombe de Berlin, dirigits respectivament per Weiss-Ferdl i per Werner Finck, i altres còmics com Karl Valentin o Lisl Karlstad, van ser divulgadors i creadors de molts d’aquests acudits; i van visitar els camps de concentració i van patir tancaments governatius com a premi. Weiss-Ferdl, després d’haver passat un temps a Dachau, començava el seu espectacle d’aquesta forma:

Bona nit! Sento començar tan tard. Acabo d’arribar d’una petita excursió a … Dachau! Haurieu de veure aquest lloc, és magnífic: tanca de filferro de pues, electrificada, metralladores; un altra filat, més metralladores… però us puc assegurar que vaig aconseguir entrar igualment!

Quan tothom veia clar que la guerra era perduda, la sàtira contra els nazis i els col·laboradors es va intensificar. Tothom tenia clara la seva culpabilitat i, per això, es van fer acudits sobre com s’amagarien:

Ja cap al final de la guerra, es deia que Goebbels havia llençat una campanya de reclutament de nous membres del partit i per aconseguir-ho havia fet aquesta oferta: Tots els militants que portessin  tres nous membres estarien autoritzats a portar la seva insígnia amagada darrera de la solapa, els que portessin cinc nous membres estarien autoritzats a abandonar el partit i els que portessin deu militants rebrien un certificat de no haver estat mai membres del partit.

És bo de saber que, dins d’una fèrria i salvatge dictadura com la nazi, hi havia gent que hi oposava el seu sentit del humor i de la sàtira. Encara que Werner Finck digués anys més tard (1947):

S’ha dit que jo estava en contra dels nazis; puc afirmar categòricament que això són calumnies… El que si puc dir és que els nazis estaven en contra meu.

 

Feixisme i Matemàtiques

S’ha escrit força sobre els efectes que les lleis racials nazis van tenir en el declivi acadèmic d’Alemanya i, particularment, en el cas de les matemàtiques en les que Alemanya era un país pioner al començar el segle XX, i en les que un de cada quatre professors era jueu segons les lleis nazis.

El que no havia llegit mai, fins els darrers dies era el que havia succeït a Itàlia pels mateixos motius. Fa uns dies va caure a les meves mans un volum, publicat per Springer Verlag (una editorial de referència en obres de matemàtiques), titulat Mathematics and Culture, en el que hi ha un article de Giorgio Israel que, sota el títol de Italian Mathematics and the Racial Laws, parla de la relació de les matemàtiques amb la “qüestió jueva” en aquest país (poso entre cometes això de la qüestió jueva perquè jo penso que mai a existit cap qüestió jueva) .

L’autor, italià ell mateix i probablement jueu pel cognom, diferencia entre el racisme nazi i el feixista dient que aquest darrer va ser més cultural que no pas biològic com l’alemany. És a dir, que al italians no els molestaven els jueus per motius genètics, sinó que el que els molestava era que els jueus s’empenyessin en continuar parlant jiddisch, llegint el Talmud i la Torà, tenint a casa una menorà i celebrant el Yom Kippur i la Hanukkà. El que diu té certa lògica; el feixisme italià, reivindicador de la Roma Imperial, no podia basar el seu racisme en motius genètics ja que la pròpia Roma havia estat creada amb les aportacions de gents vingudes de tota mena de països des de Hispania fins a Mesopotàmia, passant per tot el nord d’Àfrica. A més, la tradició jesuítica catòlica no deixava de tenir el seu pes, i aquesta tradició no era partidària del extermini sinó de la conversió.

Sigui o no sigui cert el que diu, la veritat és que molts matemàtics italians van ser fanàtics seguidors de les lleis racials imposades pel regim feixista l’any 1938, cinc anys posteriors a les anàlogues del règim nazi. Un dels documents més vergonyosos que he llegit en els darrers temps és una resolució de l’Unione Matematica Italiana (UMI), l’equivalent de la nostra Sociedad Matemática de Espanya o de la Secció de Matemàtiques del IEC, adoptada pel seu “Comitè Científic” el 10 de desembre de 1938 que diu textualment el següent:

Després d’un debat amigable i exhaustiu, s’ha pres la següent decisió: un grup de representants de la UMI visitarà el Ministre d’Educació Nacional per a comunicar-li el vot de la comissió en el sentit que cap de les vacants en les càtedres de matemàtiques, produïdes per l’aplicació de les mesures per a la integritat de la raça, ha estat abandonada. El vot continua: L’escola matemàtica italiana, que s’ha guanyat una merescuda fama en tot el món, és quasi totalment una creació de científics de raça italiana (ària): Només cal citar els noms de Lagrangia (sic), Arzelà (Cesare, 1847-1912), Battaglini (Giuseppe, 1826-1894), Bellavitis  (Giusto, 1803-1880), Beltrami, Bertini (Eugenio, 1846-1933), Betti (Enrico, 1823-1892), Bianchi (n’hi ha diversos amb el mateix cognom, probablement Luigi, 1865-1928), Bordoni (Antonio Maria, 1789-1860), Brioschi (Francesco, 1824-1897), Capelli (Alfredo, 1855-1910), Caporali (Ettore, 1855-1886), Cesàro (Ernesto, 1859-1906), Cremona (Luigi, 1830-1903), de Paolis (Ricardo, 1854-1892), Dini (Ulisse, 1845-1918), D’Ovidio (Enrico, 1843-1933), Genocchi (Angelo, 1817-1889), Morera, Peano, Ricci Curbastro (Gregorio, 1853-1925), Ruffini, Saccheri, Siacci (Francesco, 1839-1907), Trudi (Nicola, 1811-1884), Veronese (Guiseppe, 1854-1917), Vitali (Giuseppe, 1875-1932). Encara després de l’eliminació d’alguns acadèmics menors jueus, l’escola matemàtic italiana ha conservat prou científics, tan en quantitat com en qualitat, per a mantenir l’elevat estàndard de la ciència matemàtica italiana en relació amb d’altres països. Aquests mestres científics, amb el seu treball intensiu, asseguren a la Nació l’existència de persones dignes per a cobrir totes les necessitats de les càtedres universitàries.

[Els paràgrafs en vermell els afegit jo per a identificar matemàtics totalment oblidats avui en dia]

Entre els “acadèmics menors” que van ser expulsats de les universitats per ser jueus hi havia Tullio Levi-Civita (el més important matemàtic italià de l’època), Beniamino Segre, Vito Volterra, Federigo Enriques o Alessandro Padoa (mort un any abans).

Mauro Picone (amb la cara ja pagava!)
Font: Wikipedia

Entre els matemàtics del “comitè científic” signants de l’acta hi havia Mauro Picone, Enrico Bompiani, Ettore Bortoloti, Luigi Fantappié i Francesco Severi, que, un cop acabada la guerra, i després d’haver quedat descansats amb aquesta bestiesa, van continuar en les seves càtedres i institucions, rebent finançament de la nova República Italiana. Els alemanys, com a mínim, van tenir la decència d’expulsar per sempre més de l’acadèmia a Bieberbach! Els italians no solament no van expulsar ningú, sinó que encara avui en dia el Istituto per le Aplicazione del Calcolo (IAC), depenent del Consiglio Nazionale delle Ricerche, encara porta el nom de Mauro Picone! I aquí, a Catalunya, ens estem queixant de la transició i de l’oblit de la memòria històrica!

D’altra banda, també caldria assenyalar l’elevada incultura històrica dels signants que van oblidar tota la tradició medieval i renaixentista italiana amb noms claus a la història de la matemàtica com Campanus i Fibonacci (a la primera) i Cardano, Tartaglia, Commandino, Pacioli, Cavalieri, els germans Ceva, Cataldi i el propi Galileu! (a la segona). Això sense entrar en disquisicions sobre si Arquimedes, Vitrubi o Boeci, de la tradició greco-llatina, eren o no italians o sobre la inclusió a la llista de Joseph de Lagrange, a qui ningú amb dos dits de front qualificaria de matemàtic italià, encara que hagués nascut al Piemont. A la llista també hi ha absències notables com les de Burali-Forti, Felice Castorati o Corrado Segre, clar que aquest darrer era d’ascendència jueva.

En fi, segurament el meu estimat Jorge Luis no coneixia l’anècdota per a incloure-la en la seva història universal de la infàmia.