Aquests darrers mesos he estat mandrós i he escrit molt poc al bloc. No sé si mandrós o, més aviat, ocupat en altres tasques. He estat llegint molt, que és una forma d’entrenar-se per escriure.

Charles Babbage.Font: MacTutor

Una de les coses que he estat llegint és un llibret de Charles Babbage. Babbage va ser un matemàtic del segle XIX que, avui en dia, és encara recordat com a protoinventor dels ordinadors. En la seva època, les persones, estudiants en la seva majoria, que es dedicaven a fer els càlculs de les equacions diferencials, s’anomenaven computadors (en anglès: “computers”) i ell es va entestar en mecanitzar aquesta feina, construint una màquina programable que fes aquest treball enfarfegador. En aquesta tasca va ser ajudat per la proto-programadora Ada Lovelace, filla de lord Byron. No la va arribar a construir, però dos dels seus fills en van construir seccions parcials que es conserven a la Universitat d’Harvard i al Museu de la Ciència de Londres. L’any 1991, aquest museu va aconseguir construir una màquina operativa amb els planells de Babbage i aleshores es va descobrir que la màquina era Turing-completa; cent anys abans que Alan Turing expliqués això de la completesa! No està gens malament.

L’home devia ser un geni, ja que va aconseguir ser nomenat Professor Lucassià de la Universitat de Cambridge (una cosa així com catedràtic de matemàtiques: Isaac Newton també ho va ser), sense donar ni una sola classe en tota la seva vida. Tampoc està gens malament!

El llibret que estic llegint no es de matemàtiques, però. Porta per títol “On the Economy of Machinery and Manufactures” i, com el seu nom indica, és un tractat sobre la fabricació de bens, la primera edició del qual es va publicar el juny de 1832. El llibre devia tenir prou èxit perquè el novembre del mateix any apareixia una segona edició. Segons Schumpeter, el propi Marx es va basar en ell per escriure alguns capítols de Das Kapital.

L'enginy de Babbage tenia uns dos metres d'alçada. Foto: MacTutor.

El llibre es fruit de les seves visites a diferents industries buscant empreses que li poguessin garantir la qualitat en la fabricació de les peces que necessitava per a la seva màquina. Està dividit en dues parts ben diferenciades: la primera és d’enginyeria, ens explica els processos de fabricació mecànica de diferents industries (avui més aviat en diríem artesania) i la forma d’aconseguir productes bons i barats; la segona és pròpiament econòmica: un manual de costos que, curiosament, sembla no haver perdut vigència malgrat els grans canvis que ha experimentat la industria en gairebé dos segles.

Hi ha paràgrafs meravellosos, com el capítol dotzè, en el que ens dona un check-list de les coses que cal preguntar i saber quan es visita una fàbrica, i que no és gens diferent del que podríem fer avui en dia.

Però una de les coses que més m’ha cridat l’atenció està en el prefaci de la segona edició. Responent algunes crítiques que l’acusaven d’haver posat de manifest processos industrials que podrien ser secrets, l’home es defensa dient el següent:

Els únics secrets reals del comerç són la industria, la integritat i els coneixements. Als posseïdors dels quals cap risc els serà perjudicial i mai deixaran de crear respecte i riquesa.

Industria, Integritat, Coneixement… Sembla com si alguna cosa ens haguem deixat pel camí.

També hi ha apreciacions interessants per als neolliberals actuals i fonamentalistes del mercat. Apreciacions fetes, no ho oblidem, per un intelectual (no un ideòleg) de l’època del naixement del lliberalisme:

El principi de que el preu, en qualsevol moment, depèn de de la relació entre la oferta i la demanda, només és verdader en tot el seu sentit quan la totalitat de la oferta està en mans d’un gran nombre de petits productors, i la demanda esta provocada pels desitjos d’un gran conjunt de persones, cadascuna de les quals només en vol una quantitat molt petita.

Potser caldria que els nous lliberals es llegissin una mica els escrits de l’època de la seva fundació.

Anuncis

Em sembla que hauré de tornar a estudiar a Econòmiques: els meus antiquats coneixements es deuen haver rovellat i ja no estic al dia. Les simples i senzilles sumes i restes sempre m’avoquen a situacions paradoxals que soc incapaç d’entendre. Poso uns exemples trets de la premsa de les darreres setmanes.

  1. Si els venciments de Deute Públic grec per a tot l’any 2012 són gairebé de 50.000 milions d’euros, ¿perquè l’Eurogrup ha acordat un recolzament financer a Grècia de 130.000 milions? Què pensen fer amb els 80.000 milions sobrers?
  2. Si la prima de risc del Deute Públic espanyol és de 380 punts bàsics (un 3,8%, parlant clar), ¿Cóm és possible que el Tresor Espanyol col·loqui a cada subhasta quinzenal entre 3.000 i 12.000 milions d’euros a un 3,5 o 4% de tipus d’interès? Molt per sota del que caldria esperar si la prima de risc fos certa.
  3. ¿Perquè cada nova fusió de les antigues caixes d’estalvi ens costa un mínim de 1.000 milions d’euros a tots en ajudes públiques? He estat fent números i, quant ja no en quedi cap, ens haurà costat uns 50.000 milions!

En fi, el que deia: els conceptes bàsics ja no els tinc clars; hauré de desaprendre per a poder tornar a entendre els diaris.

No obstant, hi ha una cosa que tinc molt clara: la dació en pagament és una mesura de profilaxi financera absolutament indispensable per acabar amb les males pràctiques de la banca: forçar les taxacions al alça, augmentar els terminis de pagament, fixar períodes de carència, posar tipus d’interès excepcionalment baixos per a la primera anualitat, etc. etc. Totes aquestes pràctiques han tingut els seus efectes en l’encariment de l’habitatge en els darrers anys. Cosa que encara estem pagant tots.

No sé que cal fer amb les hipoteques que encara estan en vigor (per a això paguem els polítics: per a que donin solucions imaginatives als problemes), però cal canviar la llei hipotecària per a que recollir la dació com a mesura extraordinària obligatòria per al banc.

El carrer dels Capellans de Barcelona era, fins fa pocs anys, un carreró estret i ple de giragonses. Sembla ser que l’Ajuntament hi va instal·lar, fa alguns segles, una escola per a cecs: no va ser cap mala idea, ja que si els vidents només hi podien caminar a les palpentes per la seva poca llum, els cecs no hi havien de trobar cap dificultat especial.

Avui en dia, en tirar a terra unes quantes cases, s’han obert les places d’Isidre Nonell i del Vuit de Març que li han fet canviar el seu aspecte de forma considerable. Per una banda, el carrer s’obre fins a Duran i Bas, just davant de la Balmesiana (abans no hi arribava) i a l’altra banda, a la cantonada amb Sagristans, s’ha obert una bonica placeta en la que ja s’han establert alguns restaurants i cafès amb terrassa.

Només han quedat, en mig de les dues places, uns patis i edificis en estat ruïnós que, suposo, deuen ser restes del antic convent de Sant Gaietà del monjos teatins i que, no en tinc cap dubte, acabaran per ser arrasats deixant un ampli passeig entre la Plaça Nova i el carrer Duran i Bas. Les necessitats de la ciutat temàtica així ho exigeixen!

Aquests dies de les festes de la copatrona de la nostra ciutat (no sé perquè sempre m’ha caigut més simpàtica la Eulàlia que la Mercè), passejant pel centre vaig veure que a la façana d’un edifici (el número 9) del carrer dels Capellans hi ha un relleu amb una Anunciació. Jo no sóc cap expert en art, però l’estil em va semblar barroc, potser del segle XVII o XVIII. Però el sorprenent del cas és que està incrustada a la façana d’un edifici que és, inconfusiblement, del segle XIX.

Un altra cosa que em va sorprendre, va ser l’escut que hi ha sota l’àngel, amb la síl·laba PO i les quatre barres. Això del PO em sonava d’haver-ho vist en algun lloc, però en aquell moment no hi vaig pensar. Va ser un cop a casa que se’m va acudir: el Monestir de Poblet!

Portada principal del Monestir de Poblet

Que hi fa una Anunciata barroca de Poblet en un edifici del XIX a Barcelona? No ho sé.

Només en puc aventurar una hipòtesi. Potser no va venir de Poblet directament, sinó de la “procura” que els monjos de Poblet tenien a Barcelona. Les procures eren cases de representants dels grans convents catalans a la cort, per a defensar els seus interessos. A Barcelona van tenir procures Santes Creus, Poblet, Scala Dei, Montserrat, Montalegre i potser algun altre. Vés per on, semblava que això dels lobbys ho havien inventat els nord-americans i resulta que al segle XIV, els monjos catalans ja ho practicaven.

El lobby pobletenc es va instal·lar a Barcelona a començaments del segle XIV, al Priorat de Santa Maria de Natzaret. Encara es pot veure la portalada del antic Priorat a la cantonada del carrer Joaquim Costa i el passatge de Sant Bernat. Però al segle XVII els monjos de Poblet i les monges de Valldonzella van fer un intercanvi: les monges li van donar als monjos el seu convent, que estava extramurs, per Hostafranchs, i una caseta a la Rambla i els monjos els hi van donar el Priorat de Natzaret. D’aquí va venir el nom del carrer Valldonzella, ja que el Priorat hi era a tocar. Els monjos de Poblet van traslladar les oficines del seu lobby a la Rambla sota l’advocació de l’Anunciata i d’aquesta data deu ser l’Anunciació del carrer dels Capellans.

Amb la desamortització Mendizàbal de 1836, el lobby pobletenc es va tancar i algun burgés barceloní devia comprar el relleu, que va fer servir per decorar la façana de la casa que es va construir al carrer dels capellans.

M’agradaria saber qui va ser!

Aquestes festes m’han regalat coses d’alló més modernes i d’alló més antigues.

Comencem per les més modernes: un lector de llibres digitals. Jo, que sóc bastant fetitxista del full de paper enquadernat, no n’era gaire partidari: però li estic trobant el seu punt a la cosa. És pràctic: petit com per portar-lo a la butxaca del pantaló o de l’americana, va molt bé per anar llegint en el transport públic, ja sigui al metro o al avió. A més, he descobert que el puc carregar amb qualsevol “pdf” i aixó em permet portar-hi des d’articles de revista fins grosos volums. Jo no m’havia dedicat gaire a la pirateria informàtica fins ara, però també he descobert que molts llibres es poden baixar per internet; i no em refereixo a les obres de Victor Hugo o d’Homer (que ja no tenen drets d’autor), sinó a obres relativament recents. Segurament que aniré omplint el lector amb coses que m’agraden i l’aprofitaré.

El més antic és una novel·la d’un tal Clovis Eimeric titulada “Els Homes de negocis” que es va publicar l’any 1930.

Ignoro els motius d’aquesta elecció per part de la persona que me la va regalar. Com que parla d’homes de negocis, potser es va pensar que jo ho sóc. De fet la novel·la és una novel·la rosa: el títol de la colecció (Colecció Damisel·la) ja dóna una pista sobre el contingut del llibre. És nyonya a més no poder, però també cal dir que no està mal escrita.

M’ha picat la curiositat per saber qui va ser Clovis Eimeric, que ja suposava que era un pseudònim. Resulta que era un col·laborador habitual de la revista “En Patufet” i d’altres de literatura infantil i juvenil. En realitat es deia Lluís Almerich i Sellarés i durant els anys 20 i 30 va estar escribint aquesta mena de novel·letes per a una colecció de la que ell en va ser l’únic autor i que es dirigia a noietes una mica mes ilustrades que les lectores habituals de novel·la rosa.

Justament fa uns mesos, a la Biblioteca de Cornellà van fer una expossició sobre la novel·la romàntica en la que ell i la seva col·lecció hi tenien un panell destacat:

L’home va morir el 1952. Suposo que debia ser una de les moltes víctimes de l’exili interior posterior a la guerra civil. De totes formes encara va aconseguir que li editessin alguns llibres, tots ells d’història i, segurament, per encàrrec.

Curiositats, ja veus…

Llibre

L’altre dia vaig comprar a una llibreria de vell, un llibre que ja havia llegit en una biblioteca i que ara ja està descatalogat, però que em feia gràcia tenir; aquest maleït fetitxisme llibresc meu!

Volia tenir-lo perquè és un dels pocs llibres que dedica un capítol sencer a l’assassinat del meu besoncle. El llibre porta per títol “Los años del pistolerismo” i el va editar Planeta l’any 1981. No conec gran cosa del seu autor, León-Ignacio, (em sembla que és el seu cognom, de nom es deia Jacinto encara que al llibre no ho posi enlloc) a part del que diu a les solapes de la coberta del llibre: que va néixer a Barcelona el 1919 (segurament deu ser mort a hores d’ara), que va ser redactor de prestigiosos diaris i revistes de Barcelona com “El Correo Catalán”, “Tele Expres” i “Fotogramas”, que va escriure algunes novel·les…

Suposo que devia ser de bona família, perquè, segons explica ell mateix al pròleg del llibre, vivia de nen a l’avinguda Vallvidrera, prop de l’estació de Peu Funicular, un indret de Barcelona bastant selecte. Allà va ser on va tenir el seu primer contacte amb Fraser Lawton, d’infausta memòria com a director general de “La Canadenca”, que vivia en un xalet al costat del seu. També m’he assabentat que va ser un traductor prolífic: sobre to d’obres en anglès (Hemingway, London…) ja que havia estudiat a la English School de Barcelona, cosa poc comú a la seva època. Però també va traduir algunes obres més exòtiques: Petroni, Kierkegaard, el Kamasutra i les Mil i una nits.

Però deixem l’autor i centrem-nos en el llibre. És una crònica, en el sentit més estricte de la paraula. Ens condueix pels fets socials que van tenir lloc a Barcelona des de finals de 1917, data de la revolució soviètica i del començament del fi de la Primera Guerra Mundial, fins el 1923, data del pronunciament militar que va donar lloc a la primera dictadura del general Primo de Rivera. És un llibre divulgatiu, no te les notes a peu de pàgina típiques de les obres acadèmiques, tot i que al final ens proporciona una ampla bibliografia sobre el tema (la que hi havia a l’abast el 1981) indicant-nos que la seva font principal han estat els diaris del període esmentat. Només cita diaris de Barcelona, però suposo que en deu haver mirat més, perquè la premsa barcelonina de la època estava sotmesa a una dura censura, ja que ven ser molt breus els períodes en que no va estar vigent l’estat de setge o d’excepció a tota la regió catalana.

Pel que fa al meu besoncle, Pau Sabater “el Tero”, no diu gran cosa més del que diuen altres llibres: explica amb detall la detenció del presumpte assassí, extreta de les cròniques que va escriure Francisco Madrid per el diari “El Sol” de Madrid i també narra detalladament els avalots de la cerimònia de l’enterrament. Només un detall m’ha semblat estrany i n’he intentat treure’n l’aigua clara: A la pàgina 71 diu que el meu besoncle havia estat detingut sota l’acusació d’haver participat a l’assassinat del industrial i enginyer Josep Albert Barret perpetrat el dia 8 de gener de 1918. Aquesta no la sabia! La meva tieta, en pau descansi, sempre havia explicat que el seu oncle Pau entrava i sortia de la presó constantment i que el seu pare (el meu avi) era l’encarregat de portar-li el menjar, el tabac, roba per a canviar-se… totes aquestes coses imprescindibles per a una vida passadora estant detingut. Però dels motius de les detencions no n’havia parlat mai: ella no en sabia de política.

Les detencions contínues del meu besoncle sembla que ja havien començat pels fets de la Setmana Tràgica el 1909 i van continuar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1919. Però, això de que tingués alguna cosa a veure amb l’assassinat de Barret em semblava estrany, tot i que tampoc sabria ubicar ideològicament el meu besoncle (encara no sé si es tractava d’un radical extremista o d’un anarcosindicalista del estil del Noi del Sucre).

No m’ha estat massa difícil treure’n l’entrellat. Des del punt de vista judicial, va succeir que el mes d’abril de 1918 i donat el nombre significatiu d’atemptats socials que hi ha via hagut a Barcelona en els mesos anteriors, es va nomenar un Jutge Especial per a veure totes aquestes causes. El nomenament va recaure en el jutge Galo Ponte Escartín (a qui se li acut posar de nom Galo a ningú), un reputat jurista aragonès que anys després arribaria a ser Ministre de Gràcia i Justícia amb Primo de Rivera. Aquest home va instruir les causes per diversos atemptats, entre les quals estaven la del assassinat del enginyer Barret i un atemptat contra el director de la fàbrica Busquets d’Hospitalet de Llobregat, Jeroni Figueras, perpetrat el dia 4 de gener de 1918. El meu besoncle va ser acusat d’aquest darrer atemptat i no pas del primer, en el que van estar encausats els cenetistes Josep Bolos Mera, Jaume Sabanés Parés, Joaquim Vandellós Romero, Pere Boada Rivas, Carles Anglés Corbella, Pere Valero Ariño i Josep Dardés Satorra. Tots ells injustament ja que, com es va saber més tard, l’assassinat de l’enginyer Barret no va tenir res a veure amb els crims socials sinó que va ser un ajustament de comptes entre germanòfils i aliadòfils arran dels subministraments de guerra de la industria catalana.

En l’atemptat contra Jeroni Figueras van ser processats, apart del meu besoncle, Eduardo Lara Oliver (com autor material i que no tenia res a veure amb la CNT), i els sindicalistes Francesc Font Oliveras (Paquito), Medir Martí Augé i Agustí Vià Rodergas (Nano). El judici, secció segona de l’Audiència Provincial, es va celebrar els dies 21, 22 i 23 d’abril de 1919 sota la presidència del magistrat de las Posas i actuant com a fiscal el senyor Crisanto Posadas. Eduardo Lara estava defensat pel lletrat Mariano Sorogoyen, Agustí Vià pel lletrat Borjas Ruíz i els altres tres encausats, inclós el meu besoncle, pel lletrat Agustí Soro. El veredicte del jurat va ser d’inculpabilitat i els acusat van ser posats en llibertat immediatament.

Potser al meu besoncle li hagués anat millor que el condemnessin a sis mesos: s’hagués estalviat que l’assassinessin tres meses després d’aquest judici.

La campanya electoral al nostre país està resultant molt ensopida: el candidat que es veu guanyador, no diu el que pensa fer; el candidat que governava fins ara, diu que farà coses que no havia fet mentre governava; el demés candidats s’ho miren… Res nou sota el sol.

És molt més entretinguda la campanya per la nominació republicana a la presidència dels USA. Jo tenia moltes ganes de seguir-la perquè suposava que estaria la meva amiga Sarah Pallin; però aquesta dona m’ha aixafat la guitarra: finalment, no es presenta!

De totes formes, l’alçada intel·lectual d’algun dels candidats és encara pitjor de la que tenia la senyora Pallin. Està clar que els republicans són els més amics de les retallades, i els nord-americans no s’ho callen: diuen obertament que es carregaran tres agències governamentals: la de comerç, la d’educació i… quina era l’altre?

Potser l’afany de retallar comença en el seu cervell; s’ha retallat tantes neurones que ja no sap què més ha de retallar. Per cert, EPA (i-pi-ei) és l’Agència per la Protecció del Mediambient que, segons el governador de Texas no cal eliminar, però que s’ha de reconstruir totalment; suposo que al gust de les grans companyies petroleres.

No se si prefereixo que la campanya electoral sigui avorrida. Aquestes genialitats dels americans em farien sentir vergonya.

Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).

Quan vaig cap a la part baixa de les Rambles, per la Rambla de Santa Mònica, m’agrada, si tinc temps, ficar-me pels carrerons del Barri Xino: l’Arc del Teatre, els carrers Guàrdia o Lancaster … Un dels carrers pels que m’agrada especialment anar, és el carrer del Cid. Em sembla que ja en vaig parlar en algun post de fa temps. Era un dels carrers més vius de Barcelona ara fa cent anys. Els bombardejos de la guerra civil i l’obertura de l’avinguda Drassanes l’han reduït a gairebé res. El primer tram, entre avinguda Drassanes i el carrer Peracamps, és peatonal, A un costat està l’ambulatori i a l’altra els militars del sector aeri de Catalunya: és més una plaça que un carrer. A la resta, des de Peracamps fins el Paral·lel, no hi ha gaires edificis: dos grans solars sense edificar a ambdós costats del carrer el converteixen en un carrer fantasma, en el que no hi ha gairebé mai ningú. De fet, el carrer s’acaba una mica abans d’arribar al Paral·lel, quan es creua amb el Portal de Santa Madrona.

La costum d’acostar-me fins aquest carrer em ve de haver estat cercant durant molt de temps l’edifici on va estar La Criolla, el cabaret del que parla Genet al Journal du Voleur. L’edifici ja no hi és: va ser malmès pels bombardejos de la Guerra Civil, encara que una acadèmia de teatre que s’ha muntat a l’edifici més gran del carrer (Estudis Berty Tovias, al número 10) digui que es troba situada al mateix emplaçament que el conegut cabaret. A mi em sembla que La Criolla estava més aviat on ara es troba l’ambulatori de Peracamps.

Sigui com sigui, no havia vist mai com era l’edifici fins que fa uns dies, repassant premsa antiga (encara continuo buscant coses sobre el meu besoncle) em vaig topar amb un exemplar de l’estiu de 1929 d’una revista setmanal, Estampa, que es va publicar a Madrid entre 1928 i 1938. En ell hi havia una extens article del periodista català Francisco (Paquito) Madrid (del qui també he parlat) sobre el Barri Xino, al que, segons sembla, va ser ell qui li va donar el nom.

No podia faltar una referència al cabaret La Criolla que Madrid descriu amb les següents paraules:

La Criolla es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin familia, los chulillos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charleston.

Com que la revista era una revista il·lustrada no hi podien faltar les fotos que, segons explica Madrid al seu reportatge, van ser preses expressament pel fotògraf Badosa per a il·lustrar l’article. La primera fotografia és de la façana del carrer, es poden veure, dalt, a la dreta, les darreres lletres del cartell vertical que l’anunciava: Cri – O L L A.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

Aquest edifici ja no existeix, com tampoc existeixen els edificis que es veuen a continuació i que devien estar on ara hi ha l’avinguda Drassanes.

Però les fotos més singulars són les de l’interior.

Font: Estampa, 2 de juliol de 1929

La veritat és que no sembla l’ambient murri que descriu Madrid i que jo m’esperava per les referències de Genet. He tornat a relllegir el llibre de Genet i, la veritat, és que no fa cap descripció del local, només diu que ell hi acudia vestit de dona a lligar-se algun home per a que, ell mateix, o Stilitano, el seu xulo, el poguessin robar.

Finalment, a la darrera foto està el propi Francisco Madrid (l’he assenyalat amb una fletxa vermella) xerrant amb alguns parroquians del local.

Font: Estampa. 2 de juliol de 1929

Però la veritat és que la impressió de conjunt no és la de local de baixa estofa, brut i pudent, ple de xerinola, soroll i personatges perillosos que li assigna la literatura. Potser resultarà que La Criolla literària no es corresponia amb la realitat d’un bar gran i animat.

Benvolgut Sr. Peixos Barba:

La broma sobre Catalunya i Portugal és de dubtosa elegància però no deixa de ser una broma i vostè ja ha demanat disculpes; per tant no cal parlar més del tema.

El que continua donant-me voltes pel cap és aquesta afirmació seva sobre la quantitat de vegades que ha estat necessari bombardejar Barcelona. Jo no en sóc de susceptible, però li asseguro que el to de les seves paraules era el mateix que el dels militars anglesos quan parlaven de la India.

D’altra banda, aquest matí, en declaracions a una ràdio catalana ha dit que el bombardeig de Gernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona. Doncs, miri, jo no veig gaire diferència entre els canons  d’Espartero a Montjuich i els junkers d’Hitler a Gernika. A més, el propi Espartero va dir allò de que Barcelona cal bombardejar-la cada cinquanta anys (cosa que no van dir ni Hitler ni Franco sobre Gernika).

Jo no se com ho veu vostè que, segons diu, no és un polític sinó un estudiós, però aquesta mena de “solucions” només provoquen víctimes; i en aquest cas, és indiferent que siguin innocents o no. ¿O potser és que les bombes de manxego fan menys mal que les bombes d’alemany? Home, ja sabem que els alemanys quan s’hi posen… Potser vostè pretenia insultar els manxegos dient que no saben fer bombes… Hem sembla molt retorçat, però ves a saber; els intel·lectuals quan es posen a fer metàfores poden anar molt lluny.

De totes formes la seva actitud potser m’explica un enigma que fa temps em rondava pel cap: ¿cóm és possible que les esquerres, tant majoritàries a Madrid fa quinze anys, perdin una elecció darrera l’altra? És normal que si els dirigents d’esquerres pensen com vostè, els votants es decideixin per votar l’original (el PP) enlloc de la fotocòpia (el PSOE).

Li ha fet un favor fantàstic al senyor Rubalcaba; si el PSC perd diputats per Catalunya, ja tindrà l’excusa perfecta: l’acudit del Peixos-Barba.

Rebi una cordial salutació des de les colònies!

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,145 hits

ENTRADES