Max Aue

Ja han passat uns quants dies del segon centenari del començament de la Guerra de la Independència. El mateix dia dos, vaig començar a escriure un post sobre el tema per aquest bloc, però em va sortir tant incendiari, que no el vaig publicar. Ara, passats uns dies, el reprenc, una mica més calmat. L’avantatge de no ser historiador és que puc dir el que em vingui de gust i interpretar els fets com em doni la real gana. I és el que penso fer. I si no és políticament correcte, doncs, ho sento molt.

Molts cops se’ns acusa al catalans de masoquistes perquè cel.lebrem una derrota com a festa nacional. I tenen raó. Però una cosa és certa: va ser una derrota contra un enemic real, i sempre ens queda el pensament de que, en un altra ocasió, podem guanyar. El dia 2 de maig, jo crec que vam ser nosaltres qui ens vam derrotar a nosaltres mateixos. No us heu parat mai a pensar perquè li diem Guerra d’Independència i no Guerra d’Alliberament?. La independència és una cosa, i la llibertat un altra de molt diferent. I, en aquest cas, la llibertat era del costat dels francesos. Lluitant per la independència, vam lluitar al mateix temps contra la nostra llibertat.

Ja se’n van encarregar els capellans i els aristòcrates d’omplir el cap de la gent contra les idees il·lustrades, lliberals, igualitàries i laiques que procedien del nostre veí del nord i filles de la Revolució Francesa. Noblesa i clergat havien estat els instigadors, unes setmanes abans, del Motín de Aranjuez. No podien restar passius davant la pèrdua de poder que significava l’afrancesament del senyor Godoy (per cert, enterrat al cementiri de Pêre Lachaise de Paris). Però ben aviat va quedar clar que Ferran VII no representava cap millora respecte a Carles IV. I Napoleó ho va tenir molt clar: en molt poc temps teníem un nou rei i una constitució. Sí, he dit una constitució, perquè se’ns omple molt la boca parlant de La Pepa i les Cortes de Cádiz, però gairebé ningú se’n recorda de que quatre anys abans, el juliol de 1808, es va promulgar l’Edicte de Bayona, que era una constitució lliberal. Tant o més que la de Cádiz. I, a més, amb un rei com no havia tingut Espanya en segles: José I, a qui també es van encarregar de desprestigiar des d’els púlpits de les esglésies i des dels palaus de la noblesa, anomenant-l’ho Pepe Botella i Rey Plazuelas. La veritat és que mai s’ha acreditat que tingués una especial predilecció pel Bordeaux o pel Cognac, però si que és cert que va obrir moltes places noves a la Villa de Madrid, sobre tot, si per obrir-les, calia enderrocar un convent o una església.

Segurament la història d’Espanya hagués estat diferent si li haguéssim donat temps per a enderrocar-ne uns quants milers més i, a més, ens haguéssim estalviat la feina de cremar-les per la Setmana Tràgica o durant la Guerra Civil. Sempre he pensat que el gran error de Napoleó va ser no executar al Papa després d’haver-lo tingut empresonat durant mesos. Al menys, els següents s’ho haguessin pensat abans d’obrir la boca. Ja veieu que els reis de França posteriors a Lluís XVI van procurar ser discrets; i amb Constitució! Ja sabeu allò que va dir Robespierre: És necessari que el rei mori per a que visqui la República. A cap altre rei se li va acudir governar com ho havia fet Lluís XVI. I, és que tothom s’estima molt la vida; sobre tot, la pròpia.

Doncs, al que anàvem. Fent fora els francesos, vam renunciar a totes les idees modernes que portaven amb ells. Però no solament això, ens vam dedicar a perseguir als afrancesats, que era el bo i millor que hi havia en aquest país. En tots els aspectes: polític, artístic, cultural, industrial, etc. Quins van ser els resultats pràctics del 2 de maig? Doncs ja us ho diré jo, clar i ras: El nostre millor pintor, Goya, al exili i un rei infame, Ferran VII, entrant a Madrid uns anys després al crit popular de ¡Vivan las caenas! Quina vergonya!

No fa gens d’estranyar que els mateixos que han cel.lebrat amb gran pompa el 2 de maig, siguin els mateixos que quan parlen de l’altre maig, el maig del 68, diuen que va ser un fracàs. És clar, si l’èxit l’avaluen amb aquests paràmetres, aleshores, tenir èxit és fer retrocedir l’historia un centenar d’anys. Segur que molts podeu pensar que sóc un bonapartista. Doncs no us equivoqueu: ho sóc i molt! Però és que, nois, els fets també avalen la meva postura: l’única monarquia de les que va instaurar Napoleó fa dos-cents anys que encara continua en el poder és la sueca (els Bernadotte). Us imagineu que hagués pogut passar a Espanya si ens haguéssim quedat amb el José I? A lo millor seriem suecs!! Quina enveja!!

El llibre d’en Littell està ple de dificultats. Ahir mateix vaig descobrir-ne una, o al menys això em sembla, que no és pas gens fàcil. Ben al començament del llibre (pàgina 20), quan en Max ens explica la seva trajectòria vital post-bélica, ens diu que espera arribar al estat de “no tener inclinación por nada que no sea no tener inclinación por nada”, tal com ho va aconseguir Jérôme Nadal. Quan ho vaig llegir el primer cop, vaig pensar que era una frase de reminiscències proustianes. No recordava cap personatge de Proust amb aquest nom, però bé podria ser d’algun autor francès dels anys trenta, potser company dels Bardèche, Brasillach, Maxence, Rebatet, Blond i demés col.legues de la Action Française. Però, per molt que buscava no trobava cap referència d’aquest tal Jérôme Nadal.

Finalment, ahir, vaig pensar que, si es tractava d’un autor francès, hi hauria d’haver algun llibre seu a la Bibliotèque National de France. Vaig anar-me’n, doncs, al catàleg BN-OPALE PLUS de la Bibliotèque, vaig escriure el nom i vaig pitjar “recherche”. No em va fer falta anar a buscar els llibres d’aquest autor perquè ja sabia qui era. En Jonathan Littell, que normalment utilitza els cognoms, no tradueix mai els noms propis dels personatges que surten a la narració, i així veiem desfilar els Wilhelm, els Carl, els Georg, els Berndt, els Heinrich, etc. No obstant, en aquest cas concret, sí que n’ha fet la traducció. Jèrôme Nadal és Jeroni Nadal!, un frare mallorquí del segle XVI.

I la frase que cita, que en el context sembla quietista, és totalment mística en el seu context original. Heus ací la frase d’en Jeroni Nadal: Només em deleixc per mai de res delir-me. Que, així, dita en català, no solament és molt més curta, si no que, a més, és molt més literària. El verb delir-se és de molt difícil traducció a d’altres idiomes. En castellà encara existeix el verb “pirrarse”, però cal reconèixer que “sólo me pirro por no pirrarme nunca más de nada” no queda gaire bonic. He anat a veure com ho havia posat a l’edició original en francès: n’incliner à rien, si ce n’est de n’incliner à rien. No està gens malament, però tampoc te la mateixa força i contundència de la versió catalana.

He dit que ja coneixia la figura de Jeroni Nadal, però no pas pels seus escrits místics i teològics, que desconec absolutament, si no per el paper que va jugar en la difusió per tot Europa d’una nova pedagogia de les matemàtiques. Jeroni Nadal (1507-1580), d’una bona família mallorquina, va estudiar a Alcalà d’Henares, a Paris i a Avignon. A les dues primeres universitats va fer amistat amb Iñigo de Loyola i amb Diego Laínez, que van fundar la Companyia de Jesús uns anys després. Nadal, que tenia por que acabessin en mans de la Inquisició, se’n va entornar a Mallorca, rebutjant les ofertes de ser-ne també membre fundador que, sobre tot Ignasi, li havien fet a Paris.

El cas és que anys després, a Roma, Nadal va acabar ingressant a l’Ordre i Ignasi, que segons sembla li tenia molta confiança, li va encarregar de dirigir el primer col.legi que van fundar els jesuïtes: el de Messina a Sicília. Tot i que l’ensenyament de nens i adolescents no era un dels objectius prioritaris de la nova Ordre, amb el temps això també acabaria canviant. El 1548 es començaven les classes regulars al col.legi de Messina i es conserven alguns exemplars dels impresos que es van fer aquell any amb el detall dels programes d’estudi, al “modus parisiensis”, que trencaven totalment amb la tradició medieval. D’aquests impresos, és sorprenent el canvi de enfoc radical que se li dona al ensenyament de las matemàtiques, emfatitzant les seves dues branques bàsiques (geometria i aritmètica), basant-les en llibres de reconegut prestigi (Euclides i Finé) i aplicant-les a l’astronomia (els problemes de calendari eren importants en aquella època).

És difícil de saber, per manca de documentació primària, quina influència va tenir en aquesta nova orientació el matemàtic Francesco Maurolico (1494-1575), que va viure tota la seva vida a Messina, que va mantenir correspondència amb Jeroni Nadal i que, fins i tot, va ser professor al col.legi de Messina. També cal tenir en compte que, tant Nadal com els seus col.legues de la Ordre, havien estudiat a Paris i havien rebut classes, molt probablement, de Oronce Finé (1494-1555). El que resulta del tot indubtable és que tant Finé com Maurolico van jugar algun paper en aquest canvi pedagògic que acabaria conduint a la famosa frase de Galileu: el llibre de la Natura està escrit en llenguatge matemàtic. I al inici d’una Revolució en el coneixement que no s’ha deturat fins els nostres dies.

Aquests impresos de 1548, indubtablement obra de Nadal, constitueixen la prehistòria de la Ratio Studiorum, aprovada finalment per la Ordre el 1599 i que serà el programa d’estudis de tots els col.legis jesuïtes del món fins a la seva dissolució el segle XVIII. Nadal ja serà mort quan es discuteixin els diferents esborranys de la Ratio, però haurà deixat un destacat deixeble matemàtic, Christoforus Clavius, al front del Collegio Romano, qui serà l’encarregat d’introduir aquesta pedagogia matemàtica a la Ratio. I no cal oblidar que els jesuïtes van ser la primera multinacional de l’ensenyament; a començaments del segle XVII ja existien més de 2.000 col.legis de la Ordre i gestionaven l’ensenyament de prestigioses universitats com les de Paris , Padua i Lovaïna.

Estic content de que els meus coneixements d’història de les matemàtiques m’hagin servit per primer cop per alguna cosa que no fos exclusivament científica. Això en el supòsit de que el Jeroni Nadal del que parlo sigui el mateix al que es refereix Littell, perquè, és clar, podria estar equivocat i el Nadal de Littell ser algun altre personatge ignot. De totes maneres, i si estic en el cert, trobo que el senyor Littell potser s’ha passat de pedant amb aquesta cita. Encara que, de fet, més o menys com jo, que he aprofitat l’avinentesa per a deixar anar el meu rotllo particular. Però és que tinc tant poques ocasions de parlar d’aquestes coses, que quan en surt una, no me’n ser avenir.

Algun dia vull fer un anàlisi detallat de la música i els musics dels que parla Littell a la seva novel.la. Els personatges literaris de Littell són, gairebé tots, persones il·lustrades: Voss, Thomas, el doctor Hohenegg, von Üxküll, etc. Les converses que mantenen giren, en moltes ocasions, entorn de l’art i la cultura. Però la música ocupa, a la novel.la, un lloc preeminent entre totes les arts; parlen també una mica de pintura i arquitectura, però poca cosa més. I, és clar, de literatura; encara que les referències llargues a literats coneguts són molt comptades (sobre tot Flaubert i Lermontov).

Les dues grans passions musicals d’en Max Aue són saber tocar el piano i la música barroca francesa. De la primera ens diu en diversos moments la ràbia que li fa no haver-ne aprés quan en va tenir ocasió de nen, quan la seva mare li va comprar un piano i ell no en va fer cap cas. De la segona ens en dona mostres d’una erudició fora de mida, coneixent autors ignots com en Claude Balbastre (de qui ja en vaig parlar) o els Forqueray.

Parlo dels Forqueray, perquè Max Aue no ens diu mai si es refereix al pare, al seu germà o als seus dos fills, tots ells musics; simplement els nombra pel seu cognom. Cal suposar que es refereix al pare, Antoine Forqueray (1672-1745), un violista molt conegut a la seva època, músic de la cort de Lluis XIV i compositor no gaire prolífic. Com a interpret de la viola da gamba devia ser un prodigi, perquè les referències contemporànies que en tenim el comparen amb el gran Martin Marais. Fa pocs mesos ha sortit un disc de Jordi Savall amb les suites 1 i 2 de Forqueray i, pel que sembla, en Jordi Savall pretén continuar enregistrant més obres d’aquest compositor poc conegut.

El nom de Forqueray surt dos cops a Las Benévolas. Primer (pàgina 490) en una conversa que manté amb la seva germana: ella li pregunta si li segueix agradant la música barroca francesa i li demana concretament per Forqueray, posant-l’ho entre mig de Rameau i Couperin. Aquests dos últims autors, posteriors a Forqueray, tenen tots dos peces titulades “La Forqueray”, el que ens dona a entendre la influència que va tenir la música del primer. D’altres compositors faran servir el nom de Forcroy, com sembla que també se’l coneixia. El segon cop que apareix el nom de Forqueray (pàgina 886) és quan en Max Aue s’ha retirat a la casa de la seva germana i del seu marit a Pomerània. Regirant la biblioteca de partitures de von Üxküll, troba partitures d’ell i d’altres autors barrocs francesos.

Però, de forma subliminar, es fa referència a Forqueray en un altre lloc del llibre. Quan Max Aue coneix el seu cunyat, el music Berndt von Üxküll, sopant en un restaurant elegant de Berlín, la conversa, després de parlar de les ferides d’en Max, decau i, per reprendre-la, en Max li pregunta si ha anat a algun concert darrerament. Això porta inevitablement a encetar una conversa sobre música, en la que es parla dels grans directors de l’època, Furtwängler, Strauss, Bruno Walter i von Karajan (del qui diu que era massa pagat de si mateix, massa arrogant; i això que aleshores encara era molt jove!). En un moment determinat, von Üxküll s’interessa pels gustos musicals de Max Aue i, en respondre-li amb els seu interès pels barrocs francesos, en von Üxküll li respon, entre d’altres coses, que “hi ha tot un tresor de música del XVIII per a viola da gamba” (pàgina 500). Només pot estar fent referència a Forqueray o a Martin Marais, que van ser els dos grans violistes del XVIII.

La conversa gira després cap a Schönberg i l’antisemitisme. Von Üxküll, malgrat ser antisemita, és un gran admirador de Schönberg i no pot entendre que hagi estat tant maltractat pel seu país fins al punt d’haver tingut que emigrar. Però això, ja formarà part del anàlisi del que parlava al començament.

Finalment, aquí deixo un enllaç per si algú té curiositat per escoltar la música d’aquest compositor. Malauradament, només hi ha les transcripcions de les seves peces a clavecí que va fer el seu fill Jean Baptiste Antoine. I aquí un altre enllaç amb una peça interpretada comme il faut.

I una última cosa: no entenc com és possible que, amb el que s’arriba a parlar a la novel.la dels barrocs francesos, no hi hagi ni una sola menció de Jean Baptiste Lully, el més influent dels musics francesos d’aquest període.

P.S. [4 de maig de 2008] Observo que des de fa uns dies els enllaços a WIMA (Werner Icking Music Archive) no funcionen correctament. Si continua produint-se aquesta anomalia, hauré d’eliminar tots aquests enllaços inùtils. Espero que sigui només provisional.

Nou P.S. [5 de maig de 2008] Veig que els enllaços a WIMA tornen a funcionar.

Poc a poc, em vaig mirant les eines que ens proporciona WordPress per a gestionar el nostre bloc. Avui que és festa i no tinc gaires coses a fer (o, si les tinc, no tinc ganes de fer-les), m’he estat mirant la informació que ens dona la pàgina d’Estadístiques. A part del nombre de visites, la seva procedència (suposo que només quan això és possible), els clics que hagin fet i altres coses interessants, surt també un apartat que es titula Temes del cercador.

Suposo que aquesta opció et permet conèixer a través de quines cerques la gent a anat a parar al meu bloc. La pregunta que em faig és: quins són els cercadors que analitza el WordPress?. És algun cercador propi? O són els cercadors comunament utilitzats, Google, Yahoo, etc.? I, en el cas que sigui un cercador propi, on està? Perquè jo no sóc conscient d’haver vist un cercador en el WordPress.

Al marge de desconèixer aquests punts, que tampoc em semblen gaire importants, avui he estat tafanejant per saber quins són els termes que ha fet servir la gent per arribar al meu bloc. Naturalment, i donades les característiques del bloc, termes com “nazi”, “antisemitisme”, “jueus”, “max aue”, “littell”, “benévolas”, etc. son els més habituals. Els qui em seguiu, ja coneixeu la natura del bloc.

Però, al marge d’aquests termes de cerca que són naturals, m’he trobat que hi ha gent que ha vingut a parar al meu bloc sense cap mena d’intenció de fer-ho. Vegeu, si no, uns quants exemples de cerques que no sé cóm es possible que els hagin conduit aquí (reprodueixo les expressions de cerca entre claudàtors i amb tots el caràcters, tal com me les ensenya el WordPress):

• [guasa testimoni]
• [capilla ardiente universidad]
• [*grupo els nanos* (descarga musica)]
• ["set portes"+castell]
• [hijos julio]
• [imatges roba finals segle xix]
• [que es una prosa]
• ["posats a fer" english].

No sé per quins setze ous aquests termes de cerca poden conduir al meu bloc. I intento imaginar-me la cara de pòquer que els deu haver quedat als qui cercaven, en veure el bloc. Això pot ser el més divertit del tema. Os imagineu quina expressió idiota li deu haver quedat a aquell que buscava descarregar-se una cançoneta del Grup Els Nanos i el primer que li apareix és una foto de l’arribada d’un tren de jueus al camp d’Auschwitz? No sé qui són Els Nanos, però hi hauria d’haver una perversió molt forta del llenguatge per que aquest nom fes referència a qualsevol cosa del holocaust. O el que buscava imatges de roba del segle XIX i s’ha trobat amb els models “pijama de ratlles” i “uniforme nazi” que, a més, són trenta anys posteriors al que estava cercant. I que me’n dieu del qui estava cercant informació sobre l’enterrament d’algun eminent catedràtic, i s’ha trobat en que aquí només parlem de la mort en la seva forma massiva i no ens interessa la mort com a fet individual (a part de la meva, és clar). Encara més divertit: el qui estava interessat en saber què és la prosa i s’ha trobat amb la meva pobra literatura.

En fi, com que no sé quins algoritmes fan servir els cercadors, no puc entendre el perquè d’aquests aterraments en aquest lloc. L’únic que puc fer és dir-lis als qui han aparegut per aquí sense voler-ho, que lamento la pèrdua de temps (o potser no) d’haver anat a parar a un lloc que ni volien ni necessitaven.

D’altra banda, també m’ho plantejo com a usuari que sóc dels cercadors. Ara sé positivament que una cerca et pot conduir a la web més inversemblant que puguis imaginar-te. I és que tot això de les TIC està molt bé i facilita molt la feina, però no pot suplir de cap manera (ni suplirà mai al cent per cent) el criteri humà. I si hi ha per aquí algun fanàtic de la Intel·ligència Artificial, que m’ho demostri!

Quan us vaig parlar per primer cop del meu besoncle, en Pau Sabater el Teru, us vaig dir que tenia un carrer al seu nom a la ciutat de Barcelona. També us vaig dir que si consultàveu el plànol municipal de la pàgina web del Ajuntament de Barcelona, us deia que no existia cap carrer amb aquest nom, tot i figurar correctament en el índex de carrers municipal i en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.

Doncs bé, en veure aquesta anomalia, vaig dirigir-me al servei cartogràfic de l’ajuntament per preguntar-los cóm era possible que un carrer que oficialment tenia nom al nomenclàtor, el plànol em digués que no existia. Això era el dia 6 de març passat. Les comprovacions que deuen haver fet al servei cartogràfic deuen haver estat molt rigoroses, perquè avui mateix, quasi dos mesos més tard, he rebut aquest e-mail:

Benvolgut senyor:
No podia localitzar aquest vial per no tenir numeració postal associada.
Hem fet les accions oportunes per resoldre aquesta situació i li hem
associat numeració postal, en concret el nº 6.
En les properes setmanes podrà accedir mitjançat l'adreça postal
"Pau Sabater, 6" als nostres serveis cartografics.
Disculpi les molèsties ocasionades, atentament.
------------------------------------------------
Sots-direcció d'Informació de Base i Cartografia
Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona
------------------------------------------------
----- Remitido por Cartografia/IMI/AJBARNA con fecha 29/04/2008 16:18 -----

Ara em pregunto dues coses:

Primera: Quantes setmanes faran falta per a incloure el nombre 6 a l’index? Si han trigat gairebé dos mesos en verificar que el que jo els hi deia era cert i en esbrinar-ne el motiu, potser per Nadal ja pugui trobar al plànol el carrer del meu besoncle.

Segona: Perquè li han assignat el nombre 6? Que jo sàpiga les numeracions dels carrers comencen sempre per l’u. No sé que hi ha en el carrer, però pel que diu el decret de l’alcaldia, sembla que el carrer doni accés al col.legi Elisenda de Montcada. I fins a on jo sé, en el carrer no hi ha res més. Un dia hi aniré i en faré fotos. Ja us les posaré.

Segurament al meu besoncle (anarquista i sindicalista) li hagués agradat saber que el seu carrer donaria accés a una escola. El que no sé si li hagués agradat tant és que l’escola portés per nom Elisenda de Montcada. Potser li hagués agradat més un nom com Salvador Seguí o Buenaventura Durruti. 

Com ja us havia dit, avui us parlaré del darrer llibre que va publicar a Tijuana (Mèxic) l’Alfonso Vidal y Planas.

Porta per títol Hogueras del Ocaso i es tracta d’una col.lecció de tretze (toca fusta) poemes, escrits probablement en els darrers anys de la seva vida a Tijuana. Així ho fan creure les dedicatòries, quasi totes a personalitats mexicanes amb les que suposadament devia tenir alguna rel.lació personal. L’única excepció és un poema dedicat a Cansinos Assens, del qui ja tindré ocasió de parlar-ne en algun altre moment, i que ha d’haver estat escrit després del 1963, perquè fa referència al seu llibre anterior Cirios en los rascacielos, que es va publicar en aquesta data. Un dels poemes, Mi Guayana Gala, és, de fet, una sèrie de poemes (tres lamentacions i dues revel.lacions), que també van ser objecte de publicació separadament en el mateix any 1965.

Com ja vau veure per la dedicatòria, Vidal y Planas portava deu mesos al llit malalt, quan es va publicar el llibre, i la seva edat (setanta quatre anys) no feia presagiar res de bo. És, doncs, un recull de poemes que és gairebé un testament. Són poemes sobre la vida (la seva) i la proximitat de la mort. A mi, i ja sabeu que no en sóc un expert, m’han semblat millors que els del seu llibre anterior; tot i que ja us dic que tampoc son res de l’altre món. El millor exemple potser sigui aquest tros de la Lamentación Primera de Mi Guayana Gala.

¡Ay, el peñón gibraltareño
de la impotencia sobre el alma!:
¡Vivir hasta la hora de la muerte
cara a la tierra, con la espalda gacha,
sembrando el trigo que no nace
jamás en las arenas de las playas! …
¡Ser sudador de rojas perlas
—goterones de sangre—, para nada!:
¡Saber que esa codicia excelsa
que siento de oro eterno, es vana,
como el sueño de amor de la ramera
o el canto de las aves en la jaula,
jamás abierta,
siempre cerrada!

L’aire del llibre és molt semblant al que acabeu de llegir, sempre movent-se entre el pes de la culpa (la roca gibraltareña) i un lloc d’expiació (la Guayana Gala).

El primer poema està dedicat a la seva dona, Elena Manzanares, que Vidal y Planas va conèixer en els baixos fons que freqüentava quan era a Madrid els anys 20’s i a la que va treure d’aquell ambient per a convertir-la en la seva esposa. Segurament, ella va ser el motiu de les seves desavinences amb Luis del Olmert que van acabar en l’episodi de l’assassinat d’aquest a mans de Vidal i Planas i pel que va ser tancat al penal del Dueso durant uns quants anys. Molt probablement, la seva obra de més èxit, Santa Isabel de Ceres, està basada en aquests fets autobiogràfics, ja que es tracta del rescat d’una dona de un bordell. El carrer de Ceres era, en aquella època, el centre del barri xino de Madrid. És un poema estrany: li diu a la seva dona que va tenir setze amants abans d’ella i que aquestes setze amants van servir per a fer el pom de flors que és ella. No us sembla un forma original de parlar de l’amor a qui ha estat la teva companya durant més de quaranta anys?

A més de la roca gibraltareña i la guayana gala, hi han metàfores que es van repetint al llarg del llibre: la gàbia tancada, el blat que no neix, el temps de la mort … Tot en un registre més aviat angoixant que, per moments arriba al gore:

Siento un frío espantoso …
¡Ah, este hielo de mis entrañas!:

Cien bisturíes
de horripilante cirugía
me las están cortando,
sin anestesia,
sobre la cama
de operaciones …

Hi ha, a tot el llibre, una mena de metafísica religiosa que resulta xocant en una persona que, com ell, sembla haver estat enemic de l’obscurantisme religiós de l’Espanya anterior a la República. Potser la malaltia i el sentiment d’apropament al final de la vida, fan canviar les coordenades ideològiques …

I no em resisteixo a reproduir uns versos que, com a matemàtic afeccionat que sóc, m’han fet pensar una mica:

Dirá usted que veo visiones.
Pero las visiones son el Álgebra,
y la realidad es sólo la Aritmética.
Las visiones están muy por encima
de la realidad engañosa …

Els darrers versos de l’últim poema, titulat Despedida, crec que resumeixen perfectament l’estat d’ànim de l’autor i expressen de forma palesa aquest sentit de testament, de darrers pensaments que en Vidal y Planas ens vol transmetre:

Y un súbito esplendor,
como el de la salida
de un túnel de tinieblas,
me hará cerrar los ojos, deslumbrado …
Habré partido …
Y una sonrisa de violetas
en mi cadáver,
por ser galante con la Muerte …

Ahir vam tenir una vetllada amb Liz Callaway cantant cançons de Stephen Sondheim. Dues bones hores amb un recital que va ser captivador.

Ara, Stephen Sondheim potser li soni a molta gent, perquè a Barcelona estan fent un bon grapat d’obres seves: la pel.licula Sweeney Todd, el musical Boscos Endins dels Dagoll Dagom i, al Teatre Gaudí, Déus de la música, somrieu; encara que aquesta darrera sembla que l’han retirat de cartell per manca de públic. Pocs deuen ser els que recordin que Stephen Sondheim és l’autor de les lletres de les cançons de West Side Story, que va guanyar un premi Pulitzer per Sunday in the park with George i que té d’altres premis (Tony, Grammy, etc.); i que, malgrat la seva edat, encara va composar, l’any passat, una música incidental per a una producció d’un King Lear interpretat per Kevin Kline.

Liz Callaway, com ja es va encarregar ella de recordar-nos, té una rel.lació artística molt especial amb Stephen Sondheim, des de que va participar en l’estrena de Merrilly we roll along, que va ser un fracàs comercial, però de la que, al cap de pocs anys, fins i tot Frank Sinatra va interpretar-ne alguna cançó. Alguna cosa li devia trobar Sondheim. La veritat és que la seva veu és captivadora i, sobre tot, en un recinte com el Foyer del Liceu. Probablement, a la sala gran hagués resultat fred, distant. No cal oblidar que Liz Callaway no ha cantat solament a Broadway si no que també s’ha recorregut el Off Brodway i el Cabaret. I això es nota. Indubtablement, domina la distància curta i s’hi troba a gust. I nosaltres en vam gaudir.

Segons va explicar ella mateixa, va ser el propi Sondheim qui li va proporcionar una traducció catalana de les cançons de Sweeney Todd d’una producció que es va fer aquí fa més de vint anys. I ella es va prendre la molèstia de memoritzar-la per cantar-nos-la i, clar, robar-nos el cor.

Només vaig trobar a faltar que no cantés cap cançó d’un dels musicals que més m’agraden: Sunday in the park with Georges.

Ahir va ser Sant Jordi. Em van regalar tres llibres. Jo també en vaig regalar uns quants, és clar, a més de les roses de costum. He dit que em van regalar tres llibres, però això no és rigorosament cert: a part del Pomponio Flato de Mendoza i L’éducation sentimentale de Flaubert, la meva filla va tenir l’ocurrència de regalar-me La plaça del Diamant de la Rodoreda!

Quan la meva filla (única) es va independitzar, va fer una rapinya general de la nostra biblioteca; ja us podeu imaginar. Entre els llibres que se’n va endur estava Las uvas de la ira del Steinbeck, llibre que jo aprecio molt, i que, fa unes setmanes, estant a casa seva, li vaig dir que me’l tornava a emportar. Ja us podeu imaginar les corregudes pel passadís, perseguint-nos pel llibre.

— Que no te’l emportis.
— Que si que me’l enduré
— Però si tu me’ls vas fer llegir
— No dic que no, però és meu
— Ara ja no, Està a casa meva
— Perquè te’l vas endur sense dir-me’n res

El cas és que finalment me’l vaig tornar a endur, deixant a la meva filla una mica enfurismada.

Quan vaig veure que la meva filla em portava un exemplar (més aviat vell) de La Plaça del Diamant, el primer que vaig pensar és que havia trobat una primera edició de 1962 per algun lloc. Desengany: era una edició de 1967, la cinquena per a ser exactes. Després vaig pensar que potser era un exemplar dedicat, però tampoc era això: a les primeres planes no hi havia res escrit.

Quan em vaig mirar la meva filla amb cara de perplexitat, preguntant-li, sense dir-ho, “perquè em regales un llibre que ja tenim?”, només em va dir:

— Hi ha una nota dins del llibre, a la primera pàgina.

Efectivament, hi havia una quartilla que no havia vist. Al desplegar-la vaig veure això:

No va fer falta gairebé ni que em mirés a sa mare, que també estava somrient. Suposo que la meva filla ja té coberts tots els Sant Jordis que em queden!

P.S. Avui, amb un dia de retard, però que es pot considerar també Sant Jordi, m’han regalat Cuatro días de Enero de Jordi Sierra i Fabra. M’ha fet il.lusió, perqué no conec res d’aquest autor.

Avui fa tres mesos que vaig començar aquesta història estranya d’escriure aquí les xorrades que se’m anaven acudint. Escriure sempre m’ha agradat, però gairebé mai ho havia fet en català. Per una qüestió d’ordre pràctic: vaig més ràpid en castellà perquè no faig faltes d’ortografia. El català m’obliga a esforços addicionals: verificar si les paraules que faig servir son correctes, verificar la seva grafia, etc. Tot i que he posat molta atenció en aquests aspectes, segurament que se’m haurà escapat alguna incorrecció. Us en demano disculpes. Tot i que reconec part de responsabilitat meva en aquesta carència, he de confessar que considero directament responsable d’ella al Generalísimo que governava quan era menut i que va impedir que pogués estudiar la meva llengua al col.legi. Algun esforç he fet jo per la meva part, és clar. Si no, no estaria escrivint tot això com ho estic fent. Però ja sabeu que aquestes coses no és el mateix mamar-les que estudiar-les de gran.

Els resultats del experiment son estimulants. I no em refereixo a les dues mil i escaig de visites que he tingut, als qui agraeixo la seva paciència, sinó a que m’ha fet sentir-me bé amb mi mateix. I potser em faci plantejar-me altres coses de més volada. Per què no escriure la tesi doctoral en català? A la fi i a la cap, tampoc me la publicaran …

Tot va començar amb un comentari d’un amic: “He començat un bloc!” . Em va donar l’adreça i vaig començar a seguir-lo. Al cap d’uns mesos em va donar enveja. La veritat és que ell és més imaginatiu que jo i escriu també força millor que jo. Però no es tractava de fer cap competència, era quelcom que volia fer per a mi mateix i, aprofitant que acabava de llegir un llibre que em va impactar molt, vaig començar escrivint sobre el meu (estimat?) Max Aue.

Després van sorgir, no se perquè, altres temes (el meu besoncle, l’Alfonso Vidal i Planas, òpera, teatre, …). I encara és l’hora de que comenci a escriure sobre el que més m’interessa ara mateix.

ὅτι μὲν ὑμεῖς, ὦ ἄνδρες Ἀθηναῖοι, πεπόνθατε ὑπὸ τῶν ἐμῶν κατηγόρων, οὐκ οἶδα.

En el suplement de diumenge d’avui, surt un article força interessant sobre la novel.la de Jonathan Littell: El fascista perfecto. A part d’informar-nos sobre una de les fonts del senyor Littell - un individu menyspreable que va tenir tota la protecció del Generalísimo, encara que estava condemnat a mort en rebel.lia pel govern belga i del que ni tant sols vull posar el seu nom per a que no surti al Google -, fa una serie de reflexions sobre la psicologia del nazisme que son molt il.lustratives. Paga la pena llegir-lo!

D’altra banda, el senyor Lyonel Baum, que trobareu en els meus enllaços permanents, s’ha posat en contacte amb mi, perquè ha trobat aquest modest bloc interessant. També val molt la pena que doneu una ullada a la seva web: està fent un important esforç (molt superior al meu) per analitzar la novel.la. Tant de bó en pugui sorgir una col.laboració enriquidora per ambdues bandes i pels nostres lectors. Si no sabeu francés, feu servir els traductors automàtics! La seva idea del “pacte de lectura pervers” m’ha fet pensar en el Marqués de Sade. Com ell, Max Aue preten que ens involucrem personalment en les seves perversions. És una idea força ineteressant que Lyonel Baum desenvolupa buscant cites tot al llarg del llibre.