Iu-tu

Llegeixo al diari que l’Ajuntament de Barcelona ha obert expedient sancionador als organitzadors del concert d’U2 al camp del Barça. Segons sembla, alguns veïns de les rodalies del camp havien protestat perquè els assajos s’havien allargat fins a hores nocturnes en les que la normativa municipal estableix un nivell de soroll màxim que va ser àmpliament superat. Si no vaig errat, la normativa sobre sorolls estableix un màxim de 54 decibels i les medicions efectuades pels serveis municipals a sol·licitud dels veïns, van donar 64 decibels. No sé quins resultats devien donar les medicions dels pics.

Per a fer-se una idea de la molèstia que pot suposar un nivell de soroll de 64 decibels, només cal dir que, en riscos laborals, es considera que un lloc de treball té un risc significatiu a partir de 80 decibels i, aleshores, és obligatori l’us de cascos protectors de l’oïda

Sigui com sigui, hi ha dues qüestions de l’afer que em preocupen:

El pirulí que sobresurt, es veia des de casa meva

La primera és que els veïns protestin. Jo mateix visc al costat del camp del Barça i el que vaig pensar al sentir els assajos (que van començar dues setmanes abans del concert) és que la gent d’U2 eren molt responsables i que no volien deixar res a la improvisació. Cosa que els honora, perquè em fa l’efecte que molts d’aquests cantants surten a l’escenari amb la prepotència de qui ja ho sap tot. I així es veu cada cosa que et fa treure foc pels queixals. Jo no sóc pas aficionat a la música d’aquesta banda, però no vaig trobar cap mena de molèstia en els seus assajos, que d’altra banda els van fer quasi tots a la tarda o al matí i molts pocs a la nit.

A més, quan vius en una ciutat com Barcelona, que vol tenir una projecció internacional de la que tots estem orgullosos, ja saps que alguns cops tens que patir els inconvenients que produeixen determinats certàmens o festivals. Jo més aviat em queixaria de la indisciplina en l’aparcament que tenim pel barri tots els dies de futbol. Suposo que els veïns que han protestat pel soroll també la deuen patir com jo: cotxes aparcats a les voreres, ocupant un carril de circulació, etc.

La segona cosa que em preocupa és l’actuació de les autoritats municipals. No sé si han valorat l’efecte que pot tenir aquest expedient sancionador sobre les decisions que puguin prendre altres conjunts i bandes de música sobre la ubicació dels seus concerts. Perquè, clar, si saben que a Barcelona els multaran per fer soroll, doncs potser se n’aniran a Saragossa a fer el concert.

No sé com funciona el procediment per a demanar els permisos corresponents per a aquests actes, però segurament caldrà modificar-lo per a contemplar que, en un concert, no solament es fa soroll el dia que s’ofereix al públic, sinó també els dies anteriors amb els assajos.

En resum, el fet és que em d’escollir entre ser una ciutat de províncies o patir algunes incomoditats pròpies de les grans urbs.

Ja em va succeir quelcom semblant quan van modificar el recorregut previst del trambaix i el van fer passar just per davant de casa meva. Alguns veïns volien fer cartes i manifestacions de protesta per l’hipotètic soroll que faria el tram. Jo, ho vaig dir clarament: jo visc a una ciutat perquè vull tenir tots els serveis possibles a l’abast de la mà. I si pot ser a la porta de casa, millor que a l’altra cantonada.

El qui vulgui silenci, té dues opcions: la muntanya o el cementiri.

Proposta de Nobel

No estic gaire atent a l’economia i la política africanes. Prou complicades son ja les dels nostre entorn. No obstant, coneixia la greu crisi econòmica que està patint Zimbabwe i de la que, de tant en tant, ens informen els diaris de forma molt fragmentària.

Zimbabwe va tenir el dubtós honor de ser l’any passat el país més inflacionari del món: els preus de les coses es duplicaven d’un dia per l’altre i, clar, cada dia es necessitava més moneda del país (el dòlar de Zimbabwe) per a poder comprar el pa o la llet. La darrera dada oficial d’inflació que es coneix és del 231.000.000% (si!: dos-cents trenta-un milions per cent) i correspon al més de juliol del 2008, però algunes institucions independents, com el Cato Institute, diuen que la xifra anyalitzada del 2008 podria ser de 89.700.000.000.000.000.000.000% (Vuitanta-nou mil set-cents trilions per cent).

La solució que van trobar les autoritats econòmiques del país, a començaments d’aquest any, per a que la gent pogués continuar comerciant, va ser aquesta:

No us espanteu! Aquest bitllet, quan va sortir, valia uns vint euros. Ara, ja no val res…

Proposo crear una comissió per a donar suport a la candidatura del senyor Gideon Gono (governador del Banc de la Reserva de Zimbabwe) al Premi Nobel (o potser al IgNobel) d’Economia d’aquest any. Imaginació al poder!

Per a més informació sobre el tema podeu veure el Telegraph o la BBC.

Salomé Rouco

Els aficionats a l’òpera ja estem acostumats a les des-contextualitzacions que ens fan els directors d’escena. Jo no en sóc ni partidari ni detractor: el que si m’agrada és que es respecti l’esperit i el sentit de l’obra original o es proposi una interpretació nova d’aquest esperit. Moltes de les passions humanes són gairebé universals i, traslladar-les d’un segle a un altre, no ha d’afectar de forma decisiva el resultat final.

Dic això perquè vaig anar a veure la Salomé de Richard Strauss que fan aquests dies al Liceu. El que ha fet el director d’escena no ha estat solament des-contextualitzar; simplement ha desposseït l’obra de tota la carga transgressora que li havien posat Oscar Wilde i el propi Richard Strauss. La gràcia que tenia la Salomé de Wilde era, precisament, aquesta: la de convertir una adolescent dòcil als desitjos de la seva mare que ens pinten els evangelis, en una jove fatal que, en una sola tarda, passa per l’enamorant lúbric, pel despit apassionat, per l’intent d’incest i per la més cruel venjança, per acabar obtenint a la nit, el que desitjava al començar la tarda, només que en forma de necrofília.

El personatge de Salomé és tan poc important pels evangelistes (Marc i Mateu) que ni tan sols en donen el nom, només parlen de “la filla d’Herodias”. Si coneixem el seu nom és gràcies als testimonis d’alguns historiadors romans, fonamentalment de Flavio Josefo. O sigui que la voluntat de Wilde era clarament provocativa, tant és així que l’obra es va publicar a França i en francès i no es va representar al Regne Unit fins molts anys més tard.

Doncs bé, ara us explico en què queden reduïdes les intencions de Wilde i de Strauss en el muntatge del Liceu:

L’enamorament lúbric, quan Salomé li demana un petó al Baptista o exalta la blancor de la seva pell, s’explica sense que Salomé li atansi ni  una ma i mentre el Baptista està vestit de cap a peus i amb barba. Molt excitant!

Del despit apassionat no en vaig trobar ni rastre.

L’intent d’incest, amb la coneguda dansa dels set vels, es converteix en una sessió de video familiar domèstic (en blanc i negre) de la que no ens deixen veure el final. Cal suposar que el final deu ser fort perquè alguns dels jueus presents acaben vomitant per allà darrera de l’escenari.

La cruel venjança si que està ben reflectida: només faltaria que en lloc de portar-li el cap del Baptista li portessin un daykiri o una copa de cava! O potser la meitat del seu regne.

I quan ja té el que volia, Salomé només es capaç d’asseure’s en una cadira, contemplant el cap del seu estimat com aquell qui es mira la Venus de Milo o el Moisés de Miquel Àngel. Ah, si! Al final el besa; i, en aquell moment, no sabem perquè, apareix el Baptista ressuscitat al fons de l’escenari!

Fantàstic, meravellós, inoblidable! Salomé ha assassinat el Baptista i el director d’escena ha assassinat Wilde i Strauss a un temps.

No entenc com els directors d’escena tenen aquesta fixació en les escenografies i les des-contextualitzacions i abandonen totalment els intèrprets per a que facin el que vulguin. El pobre Herodes es movia per l’escenari com si fos Chiquito de la Calzada. Nois! Què és el rei! Una mica de dignitat se li suposa, encara que vagi de cul per la seva fillastra.

I que hi feia monsenyor Rouco Varela convidat al festí d’Herodes?

Foto: Bofill. Gran Teatre del Liceu

Rita Hayworth. Salome - 1953

Quasi em venen ganes de quedar-me amb la versió de Rita Hayworth, molt més propera a la bíblica (la noieta tonteta que fa cas de sa mare) que no pas a la de Wilde, però d’una exuberància que fa pensar en qualsevol cosa excepte que la noieta sigui tonta.

Menys mal que les veus i la música van ser a l’alçada del que es mereix l’obra de Strauss.

Garonya

Avui he llegit al diari una cosa que ja m’havia semblat sentir en algun telenotícies i que ja em va semblar un atemptat contra la lògica en tota regla. Greenpeace i altres organitzacions ecologistes han publicat un manifest a favor del desmantellament de la central nuclear de Garoña. Jo no sóc un antinuclear furibund, però tampoc em considero un ultra d’aquestes energies. De totes formes, si que he de dir que estic molt més tranquil des que no es construeixen noves centrals nuclears.

Em temo que en aquest afer, només estem escoltant els ultres d’una part i de l’altra i, estant dins d’aquesta dinàmica, em resulta molt difícil de prendre cap posició. Tot i així, considero que el problema més greu, al que encara avui en dia no tenim cap solució fiable, és el dels residus d’alta, mitja i baixa activitat; sobre tot per l’horitzó temporal del perill.

El que, per a mi, resulta inadmissible és posar damunt la taula arguments que atempten contra la lògica, i això ho estan fent uns i altres. En el manifest del que parlo es diu el següent:

consideramos que el cierre de la planta no perjudicará al empleo porque el desmantelamiento de una central es un proceso largo y generador de puestos de trabajo

Resulta palès que això no és cap argument lògic perquè, tot i sent cert, el que és clar és que els llocs de treball creats pel procés de desmantellament, ho seran tan avui com dins de deu anys. I, si la tanquem dins de deu anys, a més de crear els mateixos llocs de treball, no haurem perdut els llocs de treball del seu manteniment durant aquests anys.

El pitjor del cas, és que aquest argument es diu gairebé al començament del manifest i Pot ser que moltes persones, una mica cansades d’arguments demagògics d’uns i altres, pleguin de llegir i pensin: ja s’ho faran!.

En honor a la veritat, també he de dir que els arguments dels habitants de la zona per al manteniment de la central, tampoc em semblen gens brillants. Perquè el que és clar és que, quan es va construir la central, ja se sabia que només duraria quaranta anys i, per tant, totes les institucions i la gent d’aquelles valls, tenien temps més que suficient per anar pensant en els programes alternatius que s’haurien d’endegar quan s’acabés el seu cicle de vida, aprofitant els beneficis econòmics induïts durant aquest temps. Ara, enlloc de queixar-se de no haver fet els deures (o de no haver-los exigit als seus representants polítics i econòmics), busquen la solució més senzilla: demanar una pròrroga de deu anys. Perquè ningú va pensar que fer quan s’acabés el xollo?

Entenc que una discussió serena i aprofundida de riscos nuclears, de tractament de residus, de seguretat, de possibles contaminacions i de molts altres aspectes tècnics, pot ser de difícil comprensió, però no em resisteixo a demanar que es facin públics aquests informes tècnics, enlloc de portar a la palestra arguments de tan poca entitat i mancats de tota lògica.

I el tema és candent, perquè en els propers anys també arribaran al final de la seva vida útil les centrals de Segona Generació (Ascó, Cofrentes i Almaraz) construïdes a finals del 70’s i començaments dels 80’s i convindria que tinguéssim arguments clars i contundents per no anar reproduint aquesta mena de polèmiques estèrils que s’estan produint en l’actualitat.

Foto: EL PAIS

Jo no sóc qui per ajudar a fer-ho; els meus coneixements són nuls i només puc parlar en base a uns arguments que, a part del tema dels residus, no em semblen gens fonamentats. Ni per uns, ni per altres. I, entre ells, un dels temes que porten a la màxima demagògia és el de la seguretat. La major part dels avenços tecnològics tenen problemes de seguretat: el problema és decidir quins nivells d’inseguretat estem disposats assumir i a quin preu. Però jo, al menys, no puc decidir-me, perquè mentre el Consell de Seguretat Nuclear diu que, si es fan determinades inversions en aquest aspecte, la central podrà continuar deu anys més, jo, el que veig són uns quadres de comandament del centre de control de la central que no semblen tenir res de noves tecnologies. Semblen més aviat com els quadres de comandament que tenia el Seaview en aquella serie que feien a la TV quan jo era menut: Viatge al fons del mar (en aquella època, com que no sabíem angles, li dèiem Sibiu).

Un èmul d’Echegaray

Porto tant de temps llegint llibres de matemàtiques antics, molts d’ells escrits en idiomes que no domino com el llatí o l’alemany que, ja fa uns quants mesos, vaig decidir prendre-m’ho amb molta tranquil·litat i anar fent altres coses menys dures per al meu maltret cervell. Una de les coses que se’m va acudir per a no perdre nervi en la recerca i per a mantenir una certa gimnàstica cerebral, va ser seguir el suggeriment d’en Roc Armenter al meu post sobre Zacarias Acosta i esbrinar fins quin època va haver-hi matemàtics espanyols que es van entestar en demostrar el postulat de les paral·leles d’Euclides.

La feina està resultant ser més complicada del que pensava inicialment. I això malgrat el que va dir Julio Rey Pastor: “Para la Matemática española, el siglo XIX comienza en 1865, y comienza con Echegaray”, “Este hombre extraordinario que inicia en España el tránsito de la Matemática del siglo XVIII, a la de Gauss y Cauchy”. O sigui, que la matemàtica espanyola comença uns deu anys després de la mort d’aquests insignes matemàtics. I això, que sembla que ha de facilitar la feina, el que fa és complicar-la més, perquè pots trobar-te personatges d’allò més extravagants en èpoques molt posteriors.

I clar, n’he trobat un. El senyor Ramón Martínez de Campos y Colmenares. No tinc dades biogràfiques d’aquest home; només sé que va ser enginyer de camins (com Echegaray) i que va tenir alguna responsabilitat al que avui en dia coneixem com Confederació Hidrogràfica del Segura, havent fet l’avant projecte d’una de les preses més grans d’aquest riu (l’embasament de la Fuensanta, corria l’any 1915).

Aquest home sembla com un èmul d’Echegaray però a l’inrevés. Mentre Echegaray pretén la dignificació de la disciplina matemàtica, el senyor Colmenares (l’anomenarem així en ares de la brevetat, encara que sembli d’acudit de Forges) pretén mantenir-la al mateix nivell que tenia el segle XVIII i es llença a intentar demostrar un axioma que tothom sap que, no solament no es pot demostrar, sinó que es pot construir una teoria consistent amb la seva negació: L’axioma de les paral·leles d’Euclides.

Tal com us ho dic: el 1910 publica a Madrid (Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra) un opuscle de 27 pàgines de títol Una demostración del Postulado de Euclides (com si n’hi hagués més d’una, vaja!). Suposo que l’edició es devia fer a les seves expenses, perquè m’imagino que cap revista mitjanament seria es podria responsabilitzar de la publicació de tan lamentable treball publicat vuitanta anys després dels treballs seminals de Lobatxevski i Bolyai i deu anys després del treball definitiu de Hilbert, els Grundlagen der Geometrie. Cito, a continuació, algunes de les “perles” del treball que no tenen preu:

Pero la negación [del postulat], en cambio, impide dar un paso en tal estudio [de la geometria] y deja sin cimiento el edificio formado por tantas inteligencias de primer orden, por tantos geómetras antiguos y modernos.

Para impugnar el famoso postulado hubiera sido preciso aducir razones convincentes. En vez de esto, lo que se ha hecho es apelar al convencionalismo y formular hipótesis arbitrarias con las más opuestas tendencias. [Menys mal que està el senyor Colmenares per a portar-nos la llum!]

Beltrami, von Helmholtz, Lexell, Fuss, Schubert, Sorlin, Magnus, Gergonne, Gueneau d’Aumont, Steiner, Lhulier, Gudermann, Plucker y Chasles se han ocupado con brillante éxito en esa labor de adaptación… [amb això demostra que no ha llegit ni Beltrami, ni Chasles, ni Plucker, ni Gudermann, ni Steiner... tots ells defensors de les geometries no euclidianes]

… y acaso el genio vacilante de Descartes, tan propenso a la duda, les diera origen [a les crítiques del 5é postulat] [la propera vegada que citi Descartes, l'anomenaré "genio vacilante": no sé que tal li sentarà al meu profe]

Pero fuera de eso, se ha pretendido crear otros sistema no euclidianos sobre bases aun más extrafalarias que las de Lowatschewski y Riemann… [per això han passat ells a la Història i tu no: perquè eren uns estrafalaris!] 

No content amb això, el 1920 torna a fer-ne una segona edició a Múrcia (Tipografia de la Verdad) encara que aquest cop la resumeix en vint pàgines que no he tingut el dubtós plaer de llegir.

Però això no ho és tot! El mateix any 1920, la Revista de Obras Públicas, una revista vinculada al Col·legi d’Enginyers de Camins, recollia en les seves pàgines 134 a 137 un article del que possiblement sigui el matemàtic peruà més conegut: Federico Villarreal. Ignoro com va anar a parar l’original d’aquest article a mans dels editors de la revista ni perquè se’ls va acudir de publicar-lo enmig d’altres articles que parlen de la resistència del formigó o dels diferents tipus de sorra per a la construcció. El que feia Villarreal en aquest breu i divulgatiu article era una exposició de les geometries possibles i acaba parlant del teorema de Sophus Lie (que afirma que el nombre de geometries possibles és limitat) i les reflexions d’Henry Poincaré sobre la natura dels axiomes de la geometria (enderrocant definitivament Kant i els seus judicis sintètics a priori). Les seves darreres paraules, fent referència a la trajectòria de la llum, posen de manifest que Villarreal estava al corrent de les recerques, recentment publicades per Einstein, sobre la Teoria de la Relativitat Generalitzada i la curvatura de l’espai-temps que requereixen geometries no euclidianes. És, com ja he dit un treball breu (quatre pàgines), sintètic i de divulgació, sense entrar en especulacions ni sofisticacions matemàtiques.

Però, malgrat això, l’article devia avalotar el senyor Colmenares. Tant és així que uns números més endavant, el mateix any 1920 (pàgines 590 a 592), feia publicar en la mateixa revista la seva demostració del postulat d’Euclides. L’article és molt més breu que els opuscles publicats el 1910 i el 1920; per això, ens estalvia consideracions fútils com les que havia expressat en aquells. No deixa de tenir la seva gràcia que utilitzi l’argument d’autoritat a la inversa: … “cualquier alumno, al manejar un lápiz y un juego de escuadras, no siente vacilación ni tampoco impedimento alguno para trazar por un punto una paralela, y sólo una, a cualquier recta” (el subrratllat a l’original). A mi no es m’acudiria mai recórrer al que han dit o fet els meus alumnes per a afirmar o rebatre qualsevol teoria: en definitiva, si ells són els alumnes, vol dir que en deuen saber una mica menys que jo; sinó, mal professor seria!

El senyor Colmenares, té altres atractius per a ser un èmul d’Echegaray: també com ell es va endinsar en la política. Una de les causes que semblen que van retardar la ciència espanyola en el segle XIX, va ser precisament aquesta: que els científics l’abandonaven per dedicar-se a la política. El mateix Echegaray va ser ministre d’Hisenda i de Foment en el anys 70’s. Com deia, doncs, el senyor Colmenares no va tenir cap empatx en publicar el 1930 (després del crack del 1929) una altre opuscle titulat En defensa de la moneda española (A Múrcia, Tipografia Sucesores de Nogués). Encara no me’l he llegit amb deteniment, però pel que he vist per sobre, el senyor Colmenares, fent gala del saber del porquer, ens condueix cap a Bodin, Cantillon i el quantitativisme dels segles XVI a XVIII. Al menys, en aquest cas, cal dir que Keynes encara no havia publicat la seva Teoria General de l’Ocupació, l’Interés i el Diner i, per tant, podria ser excusable que el senyor Colmenares ens exposi les teories més ràncies del passat.

Interessant individu, el Colmenares! És una verdadera llàstima que no es dediqués també a la comédia (com Echegaray): podria haver estat un geni.

Post Scriptum (20 de juny):

Divendres passat, quan vaig penjar aquest post, no vaig verificar les meves fonts (mea culpa!). Avui, al anar arxivant papers que tenia damunt la taula, he vist que l’article de Federico Villarreal no es va publicar el 1920 sinó el 1900! Per tant, no va ser aquest article el que va provocar la immediata reacció del senyor Colmenares.

El que va enutjar el senyor Colmenares, va ser la publicació a la revista de les conferències que va pronunciar el 1920 un col·lega seu, el senyor Pedro M. González Quijano, a la Sociedad Española de Matemáticas, institució fundada el 1911 sota els auspicis de Julio Rey Pastor (un altre enginyer de camins de formació) i d’altres matemàtics que pretenien dignificar l’ensenyament i la recerca en un camp en el que el nostre país havia estat per molt temps deficitari.

Les conferències de González Quijano (publicades en quatre números diferents de la revista) es titulaven El postulado de Euclides y las geometrías no euclídeas i, en elles, fa un repàs detallat de l’estat de la qüestió en aquell moment. El senyor González Quijano coneix el tema en profunditat (havia estat ell el traductor de Poincaré al castellà) i l’exposa amb claredat, fent una història del pensament matemàtic en aquesta àrea.

No me’n puc estar de reproduir els darrers paràgrafs d’questes conferències perquè són tota una declaració de principis contra qualsevol mena de dogmatisme (els subratllats són meus): 

¿Y cuál de estas tres geometrías [la d'Euclides, la de Lobatxevski o la de Riemann] es la geometría real de nuestro espacio? Ya hizo notar Poincaré que en términos absolutos la pregunta no tiene sentido: las leyes físicas podrían traducirse, sin pecado mayor contra la lógica, a una cualquiera de las tres geometrías; la cuestión no puede ser, pues, una cuestión de realidad, sino una cuestión de sencillez  y de comodidad. Dentro de nuestro campo experimental actual, la duda no puede plantearse, pero ante posibles hechos nuevos, debemos mantener intacta nuestra facultad de interpretación, sin ligarla a prejuicios ni a supuestas necesidades. Hasta donde alcanzan nuestras medidas y dentro del límite de apreciación de nuestros instrumentos, la suma de los ángulos de un triángulo parece ser igual a dos rectos; para triángulos más pequeños esta es, pues, una verdad experimental y seguirá siéndolo; pero ¿qué sorpresas nos reserva el estudio, todavía sólo bosquejado, del Universo sideral? La distribución de la energía radiante y la ley de fuerzas centrales son asuntos íntimamente ligados con el sistema geométrico, y no se puede ya hoy pensar que, al coordinar las observaciones de tan remotas lejanías dentro de la geometría de Euclides, hacemos algo que, según la fórmula consagrada, es independiente de toda hipótesis.

Ciertamente, las geometrías no euclídeas andarán siempre distantes de los menudos hechos de la vida, como el conocimiento de la redondez de la tierra lo está de las preocupaciones del arquitecto que levanta el plano de un edificio, pero los grandes problemas de la ciencia, y esta insaciable curiosidad humana que de ellos se preocupa sin descanso, ávida de arrancar al Universo el inquietante misterio del origen y de la muerte de los mundos, no podrán permanecer ajenos a un estudio que constituye en el orden teórico uno de los mayores progresos de las matemáticas modernas.

Celebraría haberos interesado por él. En todo caso, os pido mil perdones por haber abusado quizás un poco de vuestra atención benévola.

Jo també demano perdó per un post excesivament llarg. Però penso que valia la pena.

El Sant Pau

He estat al servei de consulta externa de l’Hospital de Sant Pau. D’acompanyant, no us penseu: la meva salut no és de ferro, però no tinc avaries greus. L’edifici és nou, deu fer uns tres anys que es va construir; està tocant a la Ronda del Guinardó, a la cantonada amb el carrer Sant Quintí.

L’edifici es com una capsa de mistos: un paralelepíped de tres alçades. No he estat als pisos superiors, només a la planta baixa, però els pisos de més amunt semblen iguals. Quan hi entres, tens a la dreta un passadís que segueix tota la llarga façana que dona a la Ronda, que es pot veure a través del grans finestrals, una façana de vidres, de fet. De tros en tros, en lloc de finestral, hi ha petits recintes d’obra per als serveis: lavabos, wc’s, aquestes coses.

A l’altre costat dels finestrals estan els mòduls d’atenció al pacient. Les sales d’espera estan obertes al passadís sense cap porta i arriben fins al l’altre costat de l’edifici, on es veu que també hi ha un passadís semblant al d’accés, però en el que no s’hi pot entrar perquè és reservat al personal sanitari. El passadís de l’altre costat encara té més finestrals i es veuen els altres edificis del nou hospital que ja són gairebé acabats. A banda i banda de cada sala d’espera hi ha els despatxos dels metges. Poso un croquis per a fer-se una idea de tan estranya distribució.

Els cubículs dels metges (no crec que sigui procedent denominar-los despatxos) estan al centre de l’edifici; fets amb envans de fusteria. No tenen finestres, clar; només llum artificial i són ben menuts: l’espai justet per a la taula, les cadires i la llitera d’observació.

Amb aquesta distribució, ja es pot suposar que tota la llum exterior es queda al passadís i una mica entra a les sales d’espera, però els despatxos, com que no poden tenir cap finestra, s’han d’il·luminar amb llum artificial. El lloc on s’ha de realitzar l’acte mèdic es converteix en una mena de tuguri, més apropiat per a una timba de cartes que per a una visita al doctor. Mentre que els passadissos, pels que només hi circules uns pocs segons fins arribar al mòdul que et correspón, estan inundats de llum de dia.

No sé qui és l’arquitecte d’aquest despropòsit, ni tampoc m’importa gaire perquè tots sabem que l’arquitecte pot tenir les idees peregrines que li passin pel cap però, en definitiva, és el propietari qui ha de dir el que vol i com ho vol. A algú se li podria ocórrer de fer a casa seva el passadís ple de finestres i les habitacions a l’interior, sense cap finestra? Només perquè l’arquitecte diu que és molt fashion? Doncs és el que han fet els senyors del Sant Pau. Els lavabos i wc’s també tenen finestra: no sé si deu ser per a fer exercicis d’streap tease.

No voldria ser malpensat, però potser és el que busquen: que els pacients es morin de depressió, així es posa fi a la despesa sanitària. Però amb aquest sistema potser se’ls hi moriran abans els metges de melangia, o potser només se ’ls hi quedin cecs. O potser és que jo sóc un clàssic que no entén lo modern.

També podria ser que a mi se’m passi per alt alguna cosa important; potser estigui jo confonent un urinari amb una font. Des que Duchamp ens va fer veure que la funcionalitat dels objectes podia ser molt diferents de la que intuíem, ja res és el que era. Podria ser una metàfora com la de Duchamp: enlloc de sales per guarir estem a sales de tortura.

Els propers dies s’inaugura l’edifici del nou hospital: tinc ganes de veure si han seguit el mateix criteri amb les habitacions dels pacients ingressats: les finestres al passadís i les habitacions a l’interior. Si és així, espero que pintin les parets de negre o gris fosc: això segur que farà més curt el període de supervivència del malalt.

Santa Perpetua

− Doncs ves-hi amb mon germà i la seva xicota − va fer la Mònica.

− Em sap greu deixar-te sola amb el crio − va contestar en Vicenç.

− Però si et fa il·lusió. A més, pot ser que no torni a succeir mai més una cosa com aquesta. 

Al Vicenç li feia il·lusió anar a veure el partit de la final de la Champions a Plaça Catalunya, però ell i la Mònica tenien un crio petit i no li semblava be deixar la noia amb el nen, mentre ell s’anava a Barcelona; ells vivien en un poble dels afores, com molts altres joves als qui el preu de l’habitatge a fet marxar a la corona de pobles que envolten la ciutat. Cada cop més lluny, com més s’encarien els preus.

S’ho va rumiar una estona. La Mònica li estava dient de cor, això no ho dubtava, però tot i així… Finalment es va decidir: hi aniria amb els seus cunyats.

* * * * * * * * * * *

Quan tornaven tots tres en el cotxe, alegres per haver guanyat (Copa, Lliga i Champions) els va deturar la policia local. Eren a l’entrada del poble, en una d’aquestes rotondes immenses que tant s’han popularitzat en els darrers anys i que serveixen per a qualsevol cosa menys per a regular el tràfic. 

L’agent de la policia local els va fer senyal de parar.

− Control d’alcoholèmia! − va dir el germà de la Mònica. I tots van estar tranquils: no havien begut res que els podés impedir conduir.

Tant de bo hagués estat això. El policia es va apropar a la finestreta del cotxe i, amb molt mals modals, els va demanar la documentació. Els joves van preguntar el perquè d’aquesta sol·licitud i l’agent els va respondre que qui feia preguntes era ell.

− Com a mínim les podria fer en català − va fer en Vicenç des d’el seient del darrera.

La continuació de l’escena va ser esfereïdora: Els agents van fer baixar als tres joves del vehicle i sense cap mena d’explicació li van plantar una bufetada a en Vicenç. Quan el noi es va refer i demanava explicacions d’aquest procedir tan irregular, es va trobar que el tenallaven unes mans que el feien estirar-se al terra. En resistir-se, les mans van exercir tota la força possible fins que el van fer colpejar la cara contra el terra, unes altres mans l’emmanillaven.

Mentre es produïa aquesta absurda situació, va arribar una patrulla dels mossos d’esquadra. Uns i altres policies van conversar un moment; els mossos, una mica estranyats per la situació, van voler veure la documentació dels nois.

− Pero si son chicos del pueblo! − va exclamar un dels mossos molt sorprès − Vosotros sabreis lo que hacéis. 

I els mossos van marxar.

Un cop a la comissària de la policia local, van haver de portar en Vicenç al Centre d’Assistència Primària per a que li curessin el nas que sagnava profusament. Els pares del noi, avisats per no sé qui, s’hi havien personat, però no els van deixar que veiessin com era curat el seu fill. La Mònica, a casa seva amb el nen, estava amb un atac de nervis, sense saber que passava amb el seu xicot. La metgessa que el va atendre li va dir: 

− Entre tu i jo; ets el cinquè en poc temps que he d’atendre en circumstàncies semblants. 

Dos dies després, el Vicenç sortia de la comissària de la policia local del poble amb una denúncia per desobediència a l’autoritat. Se’n va anar amb els seus pares i la Mònica a la Residència del Vall d’Hebrón. Trencament de tabic nasal: petita intervenció quirúrgica i el nas embenat durant un bon temps. La depressió començaria un parell de dies després.

Tota la família, que coneixen en Vicenç, un noi una mica alternatiu si voleu, però més pacifista que Gandhi, indignats, comencen a fer indagacions per a saber què ha passat. Una visita al quarter dels mossos d’esquadra acaba resultant molt aclaridora. Un caporal els diu que, el dia següent dels fets, va aparèixer per allà un dels policies locals per dir-los: 

− Y vosotros, a ver que decís de lo que pasó ayer!

* * * * * * * * * * *  

Com a narració no estaria malament. Però, conec personalment el Vicenç, la Mònica i els seus pares. No conec (ni espero haver de conèixer mai) els policies locals d’aquest poble (que queda ben clar quin és: llegiu el títol del post, només cal afegir una moguda). Exigeixo que algun responsable polític d’aquest ajuntament doni alguna explicació d’aquest procedir tan poc reglamentari. 

Aquest país ha canviat molt en els darrers quaranta anys, en puc donar fe. I el que no podem consentir és que, mentre el “senyor farmacèutic”, el “senyor metge” i el “senyor notari”, hagin passat a ser el farmacèutic, el metge i el notari, el senyor de la gorra de plat encara es cregui que té uns privilegis que cap llei li atorga. Perquè, reconeguem-ho, encara avui en dia, li poses una gorra de plat a un individu, que només es sembla a nosaltres en que venim del simi, i es pensa que és el rei del mambo. I això va des d’el porter de discoteca fins el general que envia avions a estavellar-se a Trebisonda.

Les demandes penals estan creuades. Ara només espero que els jutges facin la seva feina. De totes formes, el problema es mantindrà sempre, perquè només busquem el responsable directe i mai arribem al responsable últim que és el qui li va donar la gorra de plat en aquest energumen.

Sastre

He estat fora de Barcelona uns quants dies. A Pamplona, concretament. M’agrada aquella ciutat. Té una dimensió més humana que Barcelona, que de tan gran tot es converteix en anònim. Clar que Barcelona també té els seus avantatges però, probablement, les persones estiguin dissenyades per a viure en ciutats com Pamplona i no pas en les megaurbes. Tot i que Barcelona encara no arriba a ser-ho, s’hi comença a semblar.

M’hi vaig quedar el cap de setmana, aprofitant que dilluns tenia festa. Com que hi tinc amics allà, ja us podeu imaginar: bons àpats, bones sobretaules, passejades pel centre amb uns quants “pinxos” d’aperitiu… I una mica de política. Dissabte vaig anar al meeting d’Iniciativa Internacionalista al Anaitasuna. Més de dues mil persones, no està gens malament per a ser una opció política que va estar a punt de ser prohibida. Només el Tribunal Constitucional va posar les coses al seu lloc, perque govern, fiscalia i tribunal suprem anàven a una en contra d’ells. I, a més, si ho compareu amb les “reunions” que organitzen els demés partits (inclosos els dos grans que sembla que només organitzin seminaris) sembla que els clandestins siguin ells i no Iniciativa Internacionalista.

Alfonso Sastre és un d’aquells personatges que sempre m’ha interessat: autor teatral prohibit mil vegades, però d’una fondaria de pensament impresionant. Encara recordo quan una professora meva de filosofia me’l va recomanar per a entendre Kierkegaard. No és que m’interesés gaire entendre Kierkegaaard, més aviat pensava que aquell home era un boig perillós amb tota aquella merda de la suspensió de la Ètica, però no deixava d’intrigar-me com era possible justificar l’assassinat d’un fill només perquè ho demana dèu (Abraham’s history). Des d’aleshores, que vaig llegir La sangre de dios, una obra seva dels anys 50’s, m’ha interessat i sempre he seguit les seves creacions. Encara que cal reconèixer que deu ser l’autor teatral menys representat del nostre país.

Al meeting no hi va ser Alfonso Sastre, però van passar un vídeo amb les seves declaracions. Després he llegit que ha promés dimitir si obté l’escó, per a que l’ocupi la segona de la llista: Doris Benegas. Una germana, molt més radical, de Txiqui Benegas, que viu a Valladolid (pobreta: els camarades em sembla que ja li han cremat el despatx d’advocada un parell de cops). No em va agradar gaire el seu parlament: va utilitzar més arguments sentimentals que polítics.

Les paraules d’Alfonso Sastre al vídeo si que em van agradar. Són totes aquelles coses que en política semblen mal vistes: perquè ens em de preocupar del repartiment de la riquesa si ja som tots rics? L’home ja té més de vuitanta anys, però continua tenint aquella frescor intel·lectual que normalment només es trova en la gent més jove.

Al meeting hi arribàvem tard, però tot just sentar-nos va començar l’aurresku, o sigui que només ens vam perdre les folclorades ètniques que s’acostumen a fer en els actes organitzats pels abertzales i que, a mi personalment, m’hi sobren.

Com a cloenda de l’acte va parlar Arnaldo Otegui, la bèstia negra de l’stablishment polític. No l’havia sentit parlar mai en directe i la veritat és que em va cridar l’atenció. Podràs estar més o menys d’acord, però el cert és que estructura molt bé el seu discurs, el diu sense llegir-lo, barreixant el castellà i l’euskera amb tota naturalitat, i parla amb veu serena i modulada. Com que no estic avesat en la política basco navarresa, suposo que se’m devien passar per alt algunes subtilitats. I, clar, tampoc vaig entendre res quan parlava en euskera.

No penso fer propaganda, però la veritat és que potser no estaria gens malament pensar en aquesta gent com alternativa a tan de conformisme. La llàstima és que es necesiten uns 350.000 vots per aconseguir un escó, i aquesta candidatura, a part de tenir assegurats els vots abertzales (que poden ser uns 150.000), ho tenen pelut per recollir els 200.000 restants a la resta de la geografia estatal. Clar que també cal tenir en compte que un partit tan exòtic com el Partido Cannabis, va obtenir 54.000 vots en les darreres eleccions.

En fí, jo, al menys, els hi desitjo tota la sort del món.

Air

Sòc fora de Barcelona  i no tinc gaire temps per a blogueixar, però avui he rebut un email que promet coses interessants i volia compartir-lo. No us penseu que sóc a Roma: no sóc gaire futbolero. A més, Roma és una ciutat que, si no odio, estic molt a la vora de fer-ho. El primer cop que hi vaig ser, ja vaig jurar que no tornaria a posar els peus al Vaticà. I no us penseu que sigui perquè sóc ateu: sóc ateu, però no idiota, i totes les manifestacions artístiques, incloses les religioses, m’interessen. Però els senyors vaticans em van treure de polleguera. En primer lloc no vaig poder entrar al Museu Vaticà perquè resulta que el diumenge és tancat. L’únic dia que tenen els treballadors per a poder-lo visitar, els senyors tanquen! Deu ser l’únic museu del món que tanca el diumenge, quins pebrots! I, en segon lloc, no em van deixar entrar a la basílica de Sant Pere: jo portava unes bermudes molt discretes, us ho puc assegurar (vestir d’hippye fumeta ja no s’escau a una persona de la meva edat): blau marí, llargues fins el genoll, de cotó, em sembla que eren Burberry’s… Vaig passar el control que hi havia a la plaça de la columnata de Bernini, ningú em va dir res; però quan em disposava a entrar per la porta de la basílica, un energumen amb placa es va llençar damunt meu i em va impedir l’entrada perquè, segons ell, la meva indumentària no era apropiada. Li vaig engegar que només estava interessat per l’obra de Miquel Àngel i que, en definitiva, les millors pietàs d’ell eren a Florencia (tres) i a Milà (una) i que el Moisés ja el podia veure en un altre lloc, així que no tenia cap interés en entrar. Mentida! Volia entrar! Però no em va donar la gana de mostrar indignació. Algun dia potser parli d’altres berrinches que vaig agafar amb els romans.

Bé, torno al mail que he rebut: La revista AIR (Annals of Improbable Research), de la que ja hem sembla haver parlat en algun altre post, informa que ja està en premsa en número 3 del volum 15 (corresponent al mes de juny 2009). El volum estarà especialment dedicat a la comptabilitat. S’anuncien textos específics sobre:

• Els dits dels fabulosos operadors financers
• La sang dels fabulosos operadors financers
• Els gens dels fabulosos operadors financers (no sé si aquest estarà dedicat a la senyora Kuhnen: jo li vaig enviar a l’editor la referència de l’article)

En definitiva que el número promet!

Quan el tingui ja us en faré cinc cèntims.

P.S.       No puc acabar el relat d’en Farchaster, sense haver llegit abans aquest número d’AIR. Potser m’inspira coses!

Temes del cercador (VIII)

Com que he entrat en una espiral de feina (de massa feina, vull dir) a la que no veig el final i la setmana vinent seré fora de Barcelona uns dies, he decidit avançar la publicació d’aquesta secció trimestral que hagués tocat el darrer dia de maig.

Aquest trimestre, i com que vaig publicar un post que es titolava “Porno dur”, hi ha hagut un notable increment de les cerques guarres. He decidit prescindir d’elles a l’hora de donar els premis, tot i que alguna resultava, fins i tot, original i/o exuberant.

També m’he adonat que hi ha gent que es dedica a buscar professionals per a resoldre algun problema que tenen i, que no sé perquè, acaben al meu blog, quan és evident que jo, ni tinc coneixements del que busquen, ni puc fer gran cosa per ajudar. Així que els premis del trimestre estan dedicats a aquestes cerques (diguem-ne professionals) absurdes.

1. Premi a la professió més vella del món i medalla d’or: ["xapero jaume"]. Tot i que cal reconèixer que, al menys, ha tingut l’originalitat d’invertir el sexe del “professional”. Noi! Espero que hagis obtingut satisfacció amb el Jaume!
2. Premi de medecina i medalla de plata: ["enfermo epilepsia busca neurologo que tr"]. Jo només et puc dir que, fins on arriben els meus coneixements, hi ha unes píndoles (Marca comercial: Epanutin) que sembla que són ma de sant per això de l’epilèpsia. T’asseguro que no sé com has pogut venir a casa meva amb aquesta angoixa.
3. Premi de política i medalla de bronze: ["como puc fer una nota fiscal"]. Suposo que et deus referir als impostos, oi?. En això, si haguéssis estat una mica més explícit, potser si que et podria ajudar. Cobrant, naturalmentt… que no está el horno para bollos.

Finalment, no puc concloure el post d’avui, sense fer una menció especial a la cerca més freaky (no sé com dir-ho d’una forma més gràfica) que mai he tingut al meu blog: ["friedrich gottlob hanke"]. Vaig fer referència a aquest personatge, del que no tinc cap mena d’informació, en un post meu de fa més d’un any. Però no en deia res, perquè res en sabia (i res en continuo sabent). Si poseu en el cercador de Google aquest nom, només us sortiran tres webs on es menciona el nom (i és igual que feu la cerca posant paraules lleugerament diferents com friedrick o gotlob):

1. La primera és una web d’una revista de filosofia de Madrid que va publicar un article meu sobre Jean André Tacquet i el seu llibre de geometria de 1654. En l’article, quan citava la tesi doctoral de Kluegel (1763), deia, en una nota a peu de pàgina, que no sabia qui era aquest home, Hanke, citat per Kluegel.
2. La segona és el meu blog, ja ho he dit.
3. La tercera és una traducció de la tesi doctoral de Kluegel al alemany, publicada per un professor de l’Universitat de Colònia.

Et ça c’est tout!

Per a ser sincer, he de dir que,malgrat no saber res del senyor Hanke, si que tinc des de fa molt de temps un exemplar del seu opuscle titulat Principia Theoriae de Infinito Mathematico et Demonstrationem Possibilitatis Parallelarum, publicat el 4 de setembre de 1751 a Leipzig. No he trobat cap altra obra seva ni tan sols a les biblioteques alemanyes que he consultat. Tampoc he trobat cap nota biogràfica, ni cita a obres seves, ni altres publicacions, ni si va ser professor de matemàtiques a Leipzig o alguna altra ciutat alemanya. Res de res: és un personatge misteriós.

Prometo parlar algún dia d’aquest opuscle del senyor Hanke que és força interessant en alguns aspectes. I per a celebrar la cerca freaky d’aquest desconegut recercador (mai més ben usada la paraula), penjo la primera pàgina de l’opuscle per a que, si torna a buscar-ho, al menys tingui alguna referència. Ho faig amb un cert orgull, perquè he de dir que trobar l’opuscle, em va costar un ou i part de l’altre. I no penso dir on el vaig trobar, ni sota tortura: qui vulgui peixos, que es mulli el cul!