Divendres al vespre, aprofitant que no tanquen fins a les 21:00, vam fer una visita (de metge) al Metropolitan Museum. Bàsicament, el que vam fer, va ser donar una ràpida passejada per la planta baixa, amb dues aturades una mica més llargues al temple de Dendur i a les escultures de Rodin, per anar des seguida a les sales de pintura del segon pis.

Els companys no em van deixar de tocar els pebrots fins que no em vaig deixar fer aquestes dues fotos.


Que el Greco pintés fa tres-cents anys un cardenal que es sembla a mi, no deixa de tenir la seva gràcia. Però el desbarrament definitiu es va organitzar quan es van assabentar que el cardenal es deia igual que jo! Només que en castellà: Fernando.

Quan em van obligar a fer-me la segona foto, hi havia un nodrit grup de japonesos pels voltants. No voleu saber la que es va muntar! L’un va cridar l’altre i, fins que no em van fer tots la foto no vaig poder apartar-me del quadre. Estic gairebé convençut que algun dels japos se’n va anar cap a Tòkio pensant que havia fotografiat a Chuck Close en persona, l’autor d’aquest quadre, que porta per títol Self-portrait.

També vaig trobar una mica de temps per anar al MOMA. Diumenge es va inaugurar l’exposició de Tim Burton i, encara que no en sóc un seguidor especialment fidel, he de reconèixer que els seus dibuixos em resulten molt atractius per la seva barreja de candidesa i violència, de tendresa i sadisme. No es podien fer fotos dins de l’exposició, cosa que tampoc hagués pogut fer perquè era tal la quantitat de gent visitant-la, que resultava impossible veure les peces amb tranquil·litat.

Els lunchs d’aquests dies han estat força divertits; una dotzena de persones de procedència diversa, però amb majoria de nord-americans. Desconec el motiu, però els nord-americans sempre imprimeixen a les converses un aire de frescor que ens manca als més formals europeus. El primer dia va coincidir amb la publicació del llibre de la Palin, Going Rogue, i ja podeu imaginar la mena de comentaris irònics que sorgien de les ments il·lustrades de la gent de la New York University, molt més lliberal que la seva veïna Columbia.

Per començar, les discussions sobre el significat de la paraula rogue, que jo desconeixia. Un dels assistents va arribar a dir que, per ell, un rogue és un elefant boig que viu apartat de la manada, però també va dir que podia ser fruit de la seva afició per Kipling. La cosa tindria la seva gràcia: l’elefant és el símbol del partit republicà. Però quan vam mirar el Webster’s dictionary, no vam trobar aquesta accepció. El Webster’s posa les següents:

  • 1.- Vagrant, tramp
  • 2.- A dishonest or worthless person
  • 3.- Scoundrel
  • 4.- A mischievous person

Quedeu-se amb la que vulgueu: qualsevol d’elles és suficientment dolenta. Quan he arribat a casa, he mirat el meu Collins i, sorpresa, posa les següents accepcions:

  • 1.- A dishonest or unprincipled person, esp. a man
  • 2.- A mischievous or wayward person, often a child
  • 3.- Any inferior or defective specimen, esp. a defective crop plant
  • 4.- A vagrant
  • 5a.- An animal of vicious character that leads a solitary life
  • 5b.- (as modifier): a rogue elephant.

O sigui que el col·lega no anava gaire desencaminat: Palin és un elefant descarrilat!

A l’aeroport vaig mirar-me el llibre. El seu començament podria entrar perfectament a l’antologia dels pitjors començaments que pot tenir un llibre: