Divendres al vespre, aprofitant que no tanquen fins a les 21:00, vam fer una visita (de metge) al Metropolitan Museum. Bàsicament, el que vam fer, va ser donar una ràpida passejada per la planta baixa, amb dues aturades una mica més llargues al temple de Dendur i a les escultures de Rodin, per anar des seguida a les sales de pintura del segon pis.
Els companys no em van deixar de tocar els pebrots fins que no em vaig deixar fer aquestes dues fotos.
Que el Greco pintés fa tres-cents anys un cardenal que es sembla a mi, no deixa de tenir la seva gràcia. Però el desbarrament definitiu es va organitzar quan es van assabentar que el cardenal es deia igual que jo! Només que en castellà: Fernando.
Quan em van obligar a fer-me la segona foto, hi havia un nodrit grup de japonesos pels voltants. No voleu saber la que es va muntar! L’un va cridar l’altre i, fins que no em van fer tots la foto no vaig poder apartar-me del quadre. Estic gairebé convençut que algun dels japos se’n va anar cap a Tòkio pensant que havia fotografiat a Chuck Close en persona, l’autor d’aquest quadre, que porta per títol Self-portrait.
També vaig trobar una mica de temps per anar al MOMA. Diumenge es va inaugurar l’exposició de Tim Burton i, encara que no en sóc un seguidor especialment fidel, he de reconèixer que els seus dibuixos em resulten molt atractius per la seva barreja de candidesa i violència, de tendresa i sadisme. No es podien fer fotos dins de l’exposició, cosa que tampoc hagués pogut fer perquè era tal la quantitat de gent visitant-la, que resultava impossible veure les peces amb tranquil·litat.
Els lunchs d’aquests dies han estat força divertits; una dotzena de persones de procedència diversa, però amb majoria de nord-americans. Desconec el motiu, però els nord-americans sempre imprimeixen a les converses un aire de frescor que ens manca als més formals europeus. El primer dia va coincidir amb la publicació del llibre de la Palin, Going Rogue, i ja podeu imaginar la mena de comentaris irònics que sorgien de les ments il·lustrades de la gent de la New York University, molt més lliberal que la seva veïna Columbia.
Per començar, les discussions sobre el significat de la paraula rogue, que jo desconeixia. Un dels assistents va arribar a dir que, per ell, un rogue és un elefant boig que viu apartat de la manada, però també va dir que podia ser fruit de la seva afició per Kipling. La cosa tindria la seva gràcia: l’elefant és el símbol del partit republicà. Però quan vam mirar el Webster’s dictionary, no vam trobar aquesta accepció. El Webster’s posa les següents:
-
1.- Vagrant, tramp
-
2.- A dishonest or worthless person
-
3.- Scoundrel
-
4.- A mischievous person
Quedeu-se amb la que vulgueu: qualsevol d’elles és suficientment dolenta. Quan he arribat a casa, he mirat el meu Collins i, sorpresa, posa les següents accepcions:
-
1.- A dishonest or unprincipled person, esp. a man
-
2.- A mischievous or wayward person, often a child
-
3.- Any inferior or defective specimen, esp. a defective crop plant
-
4.- A vagrant
-
5a.- An animal of vicious character that leads a solitary life
-
5b.- (as modifier): a rogue elephant.
O sigui que el col·lega no anava gaire desencaminat: Palin és un elefant descarrilat!
A l’aeroport vaig mirar-me el llibre. El seu començament podria entrar perfectament a l’antologia dels pitjors començaments que pot tenir un llibre:
15 comentaris
Comments feed for this article
Novembre 29, 2009 a 6:16 pm
allau
Ha, ha, molt divertida la crònica i no deixa de ser un honor tenir dos retrats penjats al Metropolitan. El principi del llibre de la Palin supera a “It was a dark and stormy night”.
Novembre 29, 2009 a 7:22 pm
Ferran
A mi em sembla que el “negre” li ha jugat una molt mala passada a la Palin. El començament és taaaaaaan semblant al de Lord Lytton, que no crec que li pugui passar per alt a ningú:
It was a dark and stormy night.
It was the Alaska State Fair.
Si fins i tot tenen la mateixa música!
Que la Palin no conegués la frase no m’estranya: ella és la poseïdora de la veritat del cabrer. Però el “negre”… segur que la coneixia!
Novembre 30, 2009 a 5:05 pm
conjuntbuit
Caram! Encara serà cert això de la reencarnació! Per quins animals vas passar després de ser cardenal? Segur que erets tu, amb lo religiós que ets ara!
Creus que la Palin s’ha arribat a llegir el seu llibre? Millor canviar la pregunta: Sap escriure i llegir?
Desembre 2, 2009 a 7:26 pm
Ferran
Hahaha. Que jo recordi no he estat mai cardenal… ni punyetera falta que em fa! Això si, viure com un cardenal, no em disgustaria.
No sé com va anar lo de la Palin, ni conec ningú que hagi llegit el llibre. Ella mateixa no s’ha amagat d’haver-lo fet amb un “negre”. Em temo que és un simple intent de mercat per a vendre la seva imatge. Per cert, que el seu “gendre”, el que va deixar embarassada la seva filla, sembla ser que sortirà despullat al proper número de Play Girl. Segur que això li fa més publicitat que el llibre!
Novembre 30, 2009 a 5:11 pm
Arqueòleg Glamurós
Val, arribo com sepre tard a tot arreu: ara mateix em poso al dia des del 1r post de NY!
Novembre 30, 2009 a 5:17 pm
Arqueòleg Glamurós
Boníssim! Ets la reencarnació d’un religiós pintat pel greco!!
I la Palin es més aviat una boja que portarà al elefant (el Partit republicà) al insondable abisme! Per favor que sigui ella la candidata!!! Un debat Obama – Palin no m’el perdo ni que es retransmeti a els 4h del matí entre setmana!
Novembre 30, 2009 a 5:17 pm
Arqueòleg Glamurós
APs! I quina enveja haver vist la expo del Burton!
Desembre 2, 2009 a 7:31 pm
Ferran
L’exposició de Burton serà millo anar-la a veure uns mesos més endavant. Aquests primers dies hi havia tantíssima gent que no es podia veure amb tranquilitat.
Desembre 2, 2009 a 7:29 pm
Ferran
No crec que el republicans arribin a ser tan burros (que no elefants) com per nominar-la a ella. En algunes de les darreres eleccions parcials (per dimisió o per defunció) ja hi ha hagut divisions al partit entre radicals i pragmàtics i s’han acabat presentant tres candidats: el republicà, el demòcrata i el republicà disident (com a independent, es clar).
Desembre 3, 2009 a 8:49 pm
madebymiki
Que bonic estaries vestit de cardenal… t’has fixat que el teu doble sembla surar a l’aire, això és el que es deu sentir al ser prop del altíssim.
Desembre 4, 2009 a 3:44 pm
Ferran
No sé si és prop del altíssim o del baixíssim, però del que estic segur és que jo no vull surar. Prefereixo ser de peus a terra; quan sures… sempre pots caure!
Desembre 8, 2009 a 6:37 pm
Jordi
Una crònica bonissima i dues misterioses reencarnacions!
Desembre 9, 2009 a 4:43 pm
Ferran
Celebro que t’hagi agradat!
Espero no ser jo la reencarnació de ningú.
Desembre 12, 2009 a 9:21 pm
caterina
Caram!!! El de les pintures ets tuuuuuuuuu!!!!!!!!! Sobretot la primera! Brutal! Quina coincidència més divertida, no? :)
Desembre 13, 2009 a 10:18 am
Ferran
No, el de les pintures no soc jo: jo soc el que està al costat de les pintures! Hahahahaha
Per culpa d’aquesta coincidència em van donar la tabarra per a que em fes les fotos. I lo dels japos, ja va ser la caraba!