De fet, ja comptava que aquests dies a Nova York no tindria pas gaire temps per a fer turisme. Però una galipàndria imprevista encara m’ha reduït més el temps lliure del que disposava. No em penedeixo del viatge, ni molt menys! Ha acabat resultant d’allò més estimulant, tan des d’el punt de vista intel·lectual com pel simple plaer de gaudir d’una ciutat que sempre et sorprèn.

M’havia reservat un hotel a un barri de Queens, per dos motius: allunyar-me del sidral permanent que és el midtown i estar en un hotel petit en lloc dels monstres d’hotels amb més de mil habitacions que dominen el centre de Manhatan. L’elecció ha estat prou bé: l’hotel estava a menys de cent metres del metro i en vint minuts em podia plantar a Washington Square. La recepció estava dominada per xinesos i negres i el restaurant per colombians… tot molt cosmopolita, com correspon a una ciutat com aquesta. L’hotel no era estrictament familiar (tenia un centenar d’habitacions), però tothom ha estat molt cortés amb mi i m’han ajudat en tot el que els he demanat. I, tot això, a meitat del preu que es paga a Manhatan. I, el que és més important, quan sorties al carrer, veies pares portant els fills a l’escola o gent que enfilava cap al metro per anar a treballar: tot com a casa.

Aquest cop he aprés unes quantes lliçons que no estaven en el meu manual de viatge.

La primera, i més important, és que no convé ressuscitar els mites de la infantesa i la joventut. El concert de Bob Dylan va ser més aviat un concert d’heavy metal; em van agradar molt més els teloners, un conjunt anomenat Dion, que tocaven rock’n roll clàssic, que no pas Bob Dylan and his band. Menuda banda: tots amb setanta anys i fotén més soroll que els quinceañeros. Això si, el teatre on tocava era per a veure’l. El United Palace Theatre està a Broadway, però allà on cristo va perdre el gorro i no el va anar a buscar; això si: és una joia (sic) arquitectònica. Una guia de turisme el qualificava d’estil Cambodjà neoclàssic (apa?), però el crític David Dunlap diu que és “Bizantí-romà-indo-hindú-sino-moro-persa-eclèctic-rococó-deco”. Tota una troballa, allà al bell mig del Harlem hispà.

El divendres em vaig començar a trobar malament, però encara no tenia febre, així que vaig poder anar a l’òpera tal com tenia previst. Al Metropolitan feien Il Trittico de Puccini. De fet, son tres òperes curtes d’un sol acte, de les que ja en coneixia dues: Suor Angelica i Gianni Schichi. L’altre, Il Tavarro, cal reconèixer que és més fluixeta i potser per això es representa menys. Les entrades que teníem eren de luxe: centre de la segona fila del galliner. Aquí vaig aprendre dues lliçons més:

  1. No sé per què coi ens vam entestar a Barcelona en reconstruir el Liceu exactament tal com era, quan podíem haver optat per fer un teatre d’òpera modern en el que totes les localitats tinguin una visibilitat acceptable.
  2. Es poden fer escenografies tradicionals de les òperes sense que resultin carrinclones, cosa que els responsables de programació del nostre teatre semblen no entendre.

El diumenge, que era el dia que més temps lliure tenia estava fatal: una mica de febre, mucositat, malestar… Al costat mateix de l’hotel tenia una farmàcia i mig amb gestos, mig amb paraules, em vaig fer entendre (què difícil es explicar una malaltia en un idioma que no és el teu!) per a que em donés un xarop per a la tos i paracetamol per al malestar. Uns col·legues tenien entrades per anar a veure el basquet (Knicks-Celtics) i m’havien dit d’anar-hi. Com que el partit era a la una del migdia i podia arribar al Madison Square Garden sense haver de sortir al carrer (de la Penn Station s’entra directament al pabelló) vaig pensar que podia ser una bona idea.

Va ser l’única cosa que vaig fer diumenge. Un partit de basquet als USA no és com a Europa: mentre aquí duren una hora i mitja a tot estirar, allà va durar més de tres hores i durant tot el temps, el públic no para de menjar: pop-corn, hot dogs, nachos, pizza… tot el que us pugueu imaginar. Nosaltres estàvem a les localitats barates (les butaques verdes), però els que estaven a les localitats més cares (les butaques vermelles) tenien fins i tot gent que els hi portaven les comandes de menjar a la butaca. Jo diria que deu ser semblant al que es feia al circ romà.

No em feu gaire cas perquè encara estic amb el jet lag i se’m tanquen els ulls per moments. Potser millor que ho deixi aquí i ja continuaré aquesta desordenada crònica en un altre moment.