Fa dies, vaig llegir no sé on (la memòria ens fa males passades) que l’Opus tenia publicat un índex de llibres prohibits. El tema em va fer gràcia; sobre tot ara que l’església oficial ha deixat de publicar el seu i que molts llibres estan a l’abast d’un clic. El cas és que aquest cap de setmana m’he dedicat a buscar una mica (pur morbo) per trobar l’index de marres i veure el seu contingut. No m’ha estat massa difícil de trobar i no poso l’enllaç perquè no em dona la gana de fer-los publicitat gratuïta. Si algun supernumerari vol que el posi, jo estaria disposat a arribar a un acord econòmic que em gratifiqués suficientment. També aviso que no sóc barato.
El fitxer d’aquest index està en format de full de càlcul (excel) i permet fer cerques, ordenar per títol, per autor, per classificació, etc. Conté 60.540 entrades; i dic entrades perquè no es refereix solament a llibres sinó que en alguns autors es limita a posar “obra completa”. Cada entrada està classificada amb un nombre de l’u al sis. El sis és la prohibició més rigorosa: “Lectura prohibida. Per llegir-lo cal permís del Pare Prelat”. El cinc, per exemple, tampoc es pot llegir, però només requereix permís de la “delegació” (sic). I així va disminuint el rigor fins a l’u que seria el “apto para todos los públicos”.
Jo només m’he anat a mirar els llibres classificats amb el sis, els prohibidíssims, vaja! Per a sorpresa meva, hi ha tres autors en els que coincidim. Enteneu-me el que vull dir, jo no sóc partidari de prohibir res de lectura, però són d’aquells que a mi em faria vergonya de portar en el metro: Sánchez Dragó, Amando de Miguel i Francisco Umbral.
També m’ha deixat molt sorprès veure que fins a cinc professors meus tenen alguna obra seva classificada de demoníaca: González Casanova, Rafael Ribó, Vidal Villa, Luis Racionero i Manuel Sacristán. I quan ja m’ha entrat la risa fluixa ha estat al veure que l’obra maleïda d’aquest darrer és la seva “Introducción a la lògica y al análisis formal”. Un marxista de pensament profund és castigat per haver escrit un manual de lògica per a principiants! Mal anem! O aquesta gent han llegit poc, o han escollit els títols per insaculació.
Això m’ha encuriosit i m’he mirat amb una mica de detall els autors que tenien obres classificades amb el sis de marres. No puc conèixer de memòria torts els noms que he anat veient, però dels que coneixia m’he trobat amb coses curioses: Tenen mania als antropòlegs: al menys és el que sembla perquè tots els clàssics hi són: Ewans-Pritchard, Marvin Harris, Malinowski, Levy-Strauss, Margaret Mead…
Dels historiadors hi ha una selecció estranya: dels Annales francesos posen varies obres de Le Goff, però cap de Marc Bloch ni de Lucien Fevre; de britànics, no poden faltar Hobsbawm i Perry Anderson; i pel que fa a Espanya doncs el normal, Tuñón de Lara, Pierre Villar i Josep Fontana. No obstant, el mestre Vicens Vives, només obté discrets dosos.
De teòlegs, ja us podeu imaginar: tots el que no son de la seva corda com Boff, Miret Magdalena, Tamayo… No en sóc cap expert (ni m’interessa), però alguns noms em sonen. De filósofs, la llista seria inabastable; si fins i tot La Pau Perpetua de Kant aconsegueix classificar-se amb un quatre (“Poden llegir-lo els qui tinguin formació i necessitat de llegir-lo. Cal permís del director espiritual”).
Però el més divertit està en la literatura. Voleu creure que han posat a l’index la Justine, la Juliette, la Filosofia al tocador i el Diàleg d’un capellà i un moribund de Sade, però no han posat Els Cent-vint dies de Sodoma? Suposo que si algun membre de l’ordre el llegeix, podrà presentar una reclamació. I què haurà de fer? Llegir-lo tot? O només cal que arribi a la proposta de matrimoni que li fa el duc de Blangis al president Curval per a que es casi amb la seva filla gran, però que no sigui gens gelós perquè Blangis vol que ella continuï tenint les mêmes complaissances que, fins ara, ha tingut amb ell. Això està només començar la novel·la, per anar fent boca.
De Graham Greene han posat La mona de Lord Rochester (obra de la que sóc total desconeixedor) però no han inclòs ni Monsenyor Quixot, ni El poder i la Glòria. Amb Flaubert passa el mateix: Madame Bovary no es pot llegir, però si que es pot llegir L’Educació Sentimental (Madame Arnoux deu ser més simpàtica que la Bovary).
Però el que m’ha deixat del tot bocabadat ha estat amb Jean Genet: posen gairebé totes les seves obres menys El diari del Lladre, l’obra més subversiva que em sembla haver llegit mai. Les seves aventures per la Barcelona dels anys 30’s son un cant a l’abjecció que ell converteix en la seva màxima divisa:
Enfin plus ma culpabilité serait grande, à vos yeux, entière, totalement assumée, plus grande sera ma liberté. Plus parfaite ma solitude et mon unicité. Par ma culpabilité encore je gagnais le droit à l’intelligence. Trop de gens me disat-je pensent et qui n’en ont pas le droit. Ils ne l’ont pas payé d’un entreprise telle que penser devient indispensable à votre salut.
Journal du voleur. Jean Genet.
En fi, ja veieu que massa cultura no sembla que tinguin els autors d’aquesta porqueria. Ah! I prometo tornar un altre dia per parlar d’aquest llibre de Genet que tan em va trasvalsar.
15 comentaris
Comments feed for this article
febrer 24, 2009 a 3:00 pm
madebymiki
Ahir llegia la mateixa noticia, 60540 llibres, quina animalada, qui ha fet la llista?, se’ls ha llegit tots?. Cal anar amb molt de compte amb aquestes sectes destructives. Llàstima que no siguin auto-destructives, esn farien un favor.
Aquí tens el link:
http://www.opus-info.org/index.php?title=%C3%8Dndice_de_libros_prohibidos
febrer 24, 2009 a 5:30 pm
Ferran - Un que passava
Almenys només són prohibits per a ells, no com en alguns països on hi ha llistes de llibres que no poden estar a les biblioteques o que si hi són, ha d’estar en seccions especials…
És curiós que esmentis Jean Genet, ja que ahir em vaig tornar a submergir en l’ambient portuari de la versió de Fassbinder de Querelle, es noten els anys, la vaig veure completament diferent de com la recordava. El Diari del lladre el vaig llegir d’amagat, a l’adolescència, i “trasbalsar” defineix exactament la sensació que em va provocar. Igual que Querelle, versió Fassbinder, també vista d’amagat i que algun dia hauré de llegir.
febrer 24, 2009 a 5:35 pm
jaumeduran
Curiós, com a mínim, que per a llegir al “bonàs” de Kant calgui permís del director espiritual…
Sempre he pensat que l’esperit capellanesc s’alimenta de prohibir tot el que pot comportar un gaudi per als altres, del tipus que sigui.
Salutacions, Ferran
febrer 24, 2009 a 10:37 pm
Rafel
la llista és molt curiosa, interessant i surrealista. Per altra banda què trist això de confiar a un “director espiritual” el que pots llegir i el que no… jaja, m’he llegit uns quants llibres explosius del nivell 6! Ja sabia jo que era un degenerat!
Per altra banda, no els agafaran ganes tremendes als novicis de llegir els 5 i els 6… ja se sap que basta amb prohibir una cosa per a fer-la tremendament atractiva…
febrer 25, 2009 a 9:16 am
Ferran
miki: He dit que no posava l’enllaç per a no fer-los publicitat gratuita; però, bé… ja que l’has posat, el deixo. Encara que només sigui per avergonyir-los.
ferran: Curiós això de les biblioteques que comentes. Com s’ho organitzen?
Tot i que Querelle de Brest és sexualment molt més explícit que Journal du voleur, a mi, em resulta molt més inquietant el segon. També val a dir que Querelle de Brest el vaig llegir després de veure el film de Fassbinder i, en aquestes condicions, es perd l’efecte evocador de les paraules substituit pel més poderòs de les imatges. Del film de Fassbinder tinc molt clara l’imatge de Jeanne Moreau cantant Each man kills the thing he loves, tarararà, taràrarà, però del llibre, només em queda una mena de record com el d’una novel·la de sèrie negra, una mica més sòrdida de l’habitual.
Jaume: Si, tens raó. Aquest aspecte de prohibir el gaudi dels demés, és l’absurd més notable. Ningú està en contra de que ells s’ho prohibeixin a si mateixos; a la fi i a la cap, és la seva vida… però d’aquí a prohibir-ho a tothom…
rafel: La llista és bàsicament surrealista. I això de que el prohibit sigui atractiu, em sembla que ja està passat de moda. Jo recordo haver-li agafat al meu pare (ell va ser qui em va encomanar la passió per la literatura francesa) el Journal du voleur que, juntament amb una dotzena de llibres més, tenia a la seva habitació i no a la llibreria. No se si la meva filla hagués fet el mateix si jo hagués tingut llibres amagats, però en tinc els meus dubtes.
febrer 25, 2009 a 2:58 pm
Theo
Jo vaig estudiar a una universitat de l’Opus. Hi havia llibres a la Biblioteca que la bibliotecària -sempre dones- només te’ls podia deixar amb una nota signada i explicativa del tutor. Els llibres eren coses com Cartas marruecas, de José Cadalso, les obres de Feuerbach, Marx… el més impressionant va ser quan no vaig poder treure el llibre de Yves Bottineau El arte cortesano en la España de Felipe V. Després de molt barallar-me, em vaig assabentar de què el motiu era que la censora, sense llegir el llibre, va interpretar que es referia a l’art de les cortesanes, a l’art amatori…
Sense comentaris.
Salutacions!
febrer 25, 2009 a 4:31 pm
Ferran
theo: Celebro saber que, encara que ells s’empenyin en fer un motllo, hi ha qui el trenca i es dedica a pensar per si mateix. Jo també he vist un llibre que només hi devia estar pel títol: un de Joan Robinson sobre el marxisme. El que no devia saber el que l’ha classificat és que la senyora Robinson era una economista keynesiana de lo més tradicional i, si va parlar del marxisme, va ser per a criticar-lo.
Aquesta carta, mig satírica, a un marxista és una de les seves genialitats: Carta d’una economista keynesiana a un economista marxista. Val la pena llegir-la, són només tres pàgines i és un fidel reflexe del que va passar amb la teoria econòmica des de Adam Smith fins al segle XX.
És la hora del té! Amb unes galetetes Petit Ecolier de xocolata negra. Et ve de gust?
febrer 25, 2009 a 5:13 pm
Theo
HAHAHAHA! Una carta força interessant! I tant que prendré la taça de té! Per cert, com a anècdota, dir que en aquella biblioteca on no es podia consultar Nietzsche sense recomanació mèdica, Mein Kampf estava a lliure disposicó, dos exemplars de la primera edició castellana.
Salutacions!
febrer 25, 2009 a 5:53 pm
Ferran
Theo: Doncs ara, el Mein Kampf (i algunes obres de Rosenberg) les tenen classificades amb un 6 (lectures demoniàques). En alguna cosa van millorant!
febrer 25, 2009 a 7:23 pm
Arqueòleg Glamurós
Ostia!! Quina cosa més curiosa!! Sembla telamnt que prohibeixin la intelectualitat en si, per que si, sense més crietri!
es com quan vaig fer el post sobre un top de música gai prohibida per un grup homofòbic: havien inclós qualsevol xorrada que portés purpurina i s’havien oblidat de gans clàssics del petardeo!
Si es que els inquisisdors ja no son el que eren!
febrer 25, 2009 a 8:54 pm
madebymiki
Sorry, sempre em precipito… tan sols sento parlar de l’opus i em poso tant nerviós que els dits se’m en van sols. Si algun altre dia patino, tens tot el dret a rectificar el comentari.
febrer 26, 2009 a 11:45 am
Ferran
arqueòleg: De criteri ja cal comptar que no n’han de tenir gaire… Haurem d’acabar enyorant Torquemada, hahahaha. Al menys sembla que aquest era intel·ligent.
miki: Hahaha. No et preocupis, tampoc era tan difícil de trobar si algú s’ho proposava. No rectifico els comentaris; només si em posen alguna dada molt personal (el telèfon, l’adreça o coses d’aquestes) la elimino, pero, res més. El que si he fet en un parell d’ocasions és esborrar-los, peruqè una cosa és comentar i un altra insultar.
febrer 26, 2009 a 5:57 pm
conjuntbuit
Si la pau perpetua de kant es de nivell 4, no vull imaginar-me que deuen fer amb l’anticrist de Nietzsche…
Aixo de prohibir per crear morbo encara funciona, en certa mesura molts comencen a fumar perque esta prohibit o es prenen drogues no tant pel ‘plaer’ sino pq no s’ha de fer. Llàstima que per la cultura no sigui tant així, encara que si mons pares tinguessin llibres a l’habitacio em picaria la curiositat.
febrer 27, 2009 a 7:42 am
Ferran
conjuntbuit: Curiosament, Nietzsche apareix al index classificat amb un 6, amb la menció “obra completa”. Però a continuació torna a aparèixer amb el seu llibre Genealogia de la moral. Suposos que per a llegir-lo es deuen necessitar dos permisos diferents (un per a la obra completa i un altre per aquest llibre concret).
Març 3, 2009 a 11:47 am
Porno dur « Max Aue
[…] no els haurà caigut gens bé. Però són tan discrets… L’altre dia parlava del seu Index del que, per cert, també se n’ha fet ressò en Josep Fontana en un article a El País. Però […]