Fa dies, vaig llegir no sé on (la memòria ens fa males passades) que l’Opus tenia publicat un índex de llibres prohibits. El tema em va fer gràcia; sobre tot ara que l’església oficial ha deixat de publicar el seu i que molts llibres estan a l’abast d’un clic. El cas és que aquest cap de setmana m’he dedicat a buscar una mica (pur morbo) per trobar l’index de marres i veure el seu contingut. No m’ha estat massa difícil de trobar i no poso l’enllaç perquè no em dona la gana de fer-los publicitat gratuïta. Si algun supernumerari vol que el posi, jo estaria disposat a arribar a un acord econòmic que em gratifiqués suficientment. També aviso que no sóc barato.

El fitxer d’aquest index està en format de full de càlcul (excel) i permet fer cerques, ordenar per títol, per autor, per classificació, etc. Conté 60.540 entrades; i dic entrades perquè no es refereix solament a llibres sinó que en alguns autors es limita a posar “obra completa”. Cada entrada està classificada amb un nombre de l’u al sis. El sis és la prohibició més rigorosa: “Lectura prohibida. Per llegir-lo cal permís del Pare Prelat”. El cinc, per exemple, tampoc es pot llegir, però només requereix permís de la “delegació” (sic). I així va disminuint el rigor fins a l’u que seria el “apto para todos los públicos”.

Jo només m’he anat a mirar els llibres classificats amb el sis, els prohibidíssims, vaja! Per a sorpresa meva, hi ha tres autors en els que coincidim. Enteneu-me el que vull dir, jo no sóc partidari de prohibir res de lectura, però són d’aquells que a mi em faria vergonya de portar en el metro: Sánchez Dragó, Amando de Miguel i Francisco Umbral.

També m’ha deixat molt sorprès veure que fins a cinc professors meus tenen alguna obra seva classificada de demoníaca: González Casanova, Rafael Ribó, Vidal Villa, Luis Racionero i Manuel Sacristán. I quan ja m’ha entrat la risa fluixa ha estat al veure que l’obra maleïda d’aquest darrer és la seva “Introducción a la lògica y al análisis formal”. Un marxista de pensament profund és castigat per haver escrit un manual de lògica per a principiants! Mal anem! O aquesta gent han llegit poc, o han escollit els títols per insaculació.

Això m’ha encuriosit i m’he mirat amb una mica de detall els autors que tenien obres classificades amb el sis de marres. No puc conèixer de memòria torts els noms que he anat veient, però dels que coneixia m’he trobat amb coses curioses: Tenen mania als antropòlegs: al menys és el que sembla perquè tots els clàssics hi són: Ewans-Pritchard, Marvin Harris, Malinowski, Levy-Strauss, Margaret Mead…

Dels historiadors hi ha una selecció estranya: dels Annales francesos posen varies obres de Le Goff, però cap de Marc Bloch ni de Lucien Fevre; de britànics, no poden faltar Hobsbawm i Perry Anderson; i pel que fa a Espanya doncs el normal, Tuñón de Lara, Pierre Villar i Josep Fontana. No obstant, el mestre Vicens Vives, només obté discrets dosos.

De teòlegs, ja us podeu imaginar: tots el que no son de la seva corda com Boff, Miret Magdalena, Tamayo… No en sóc cap expert (ni m’interessa), però alguns noms em sonen. De filósofs, la llista seria inabastable; si fins i tot La Pau Perpetua de Kant aconsegueix classificar-se amb un quatre (“Poden llegir-lo els qui tinguin formació i necessitat de llegir-lo. Cal permís del director espiritual”).

Però el més divertit està en la literatura. Voleu creure que han posat a l’index la Justine, la Juliette, la Filosofia al tocador i el Diàleg d’un capellà i un moribund de Sade, però no han posat Els Cent-vint dies de Sodoma? Suposo que si algun membre de l’ordre el llegeix, podrà presentar una reclamació. I què haurà de fer? Llegir-lo tot? O només cal que arribi a la proposta de matrimoni que li fa el duc de Blangis al president Curval per a que es casi amb la seva filla gran, però que no sigui gens gelós perquè Blangis vol que ella continuï tenint les mêmes complaissances que, fins ara, ha tingut amb ell. Això està només començar la novel·la, per anar fent boca.

De Graham Greene han posat La mona de Lord Rochester (obra de la que sóc total desconeixedor) però no han inclòs ni Monsenyor Quixot, ni El poder i la Glòria. Amb Flaubert passa el mateix: Madame Bovary no es pot llegir, però si que es pot llegir L’Educació Sentimental (Madame Arnoux deu ser més simpàtica que la Bovary).

Però el que m’ha deixat del tot bocabadat ha estat amb Jean Genet: posen gairebé totes les seves obres menys El diari del Lladre, l’obra més subversiva que em sembla haver llegit mai. Les seves aventures per la Barcelona dels anys 30’s son un cant a l’abjecció que ell converteix en la seva màxima divisa:

Enfin plus ma culpabilité serait grande, à vos yeux, entière, totalement assumée, plus grande sera ma liberté. Plus parfaite ma solitude et mon unicité. Par ma culpabilité encore je gagnais le droit à l’intelligence. Trop de gens me disat-je pensent et qui n’en ont pas le droit. Ils ne l’ont pas payé d’un entreprise telle que penser devient indispensable à votre salut.

Journal du voleur. Jean Genet.

En fi, ja veieu que massa cultura no sembla que tinguin els autors d’aquesta porqueria. Ah! I prometo tornar un altre dia per parlar d’aquest llibre de Genet que tan em va trasvalsar.

Anuncis