Al Renoir Les Corts no toquen aquest gènere, però el diumenge hi vaig anar i vaig veure una pel·lícula marrana. Vaig poc al cinema: quan van començar a substituir les grans sales de cinema per aquests multicines que tenim avui en dia i van desaparèixer els cinemes de barriada, jo tenia més de trenta anys i una filla petita. Això va ser definitiu. A més, va coincidir amb la mort de Visconti, i jo sempre he dit que, desprès de Visconti, poc cinema bo s’ha fet.

El cas és que des de fa unes quantes setmanes, al Renoir, fan un film pujat de to: Camino. Pura pornografia. La paraula prové del verb grec porneo (πορνευω) que vol dir fornicar, però que també té el significat d’apostatar o de fer-se idòlatra. I aquesta segona accepció encaixa perfectament amb la història de la pel·lícula. Per això, es tracta d’un film pornogràfic: incita a l’apostasia.

D’altra banda, ¿no es pot considerar pornogràfic veure un grup de gent (família inclosa) manipulant el llarg dolor d’un adolescent? A mi m’ho sembla, sobre tot quan penso que està basada en fets reals i que la preadolescent en qüestió està en procés de beatificació. I mentre la noia està patint d’una forma brutal, tothom està tan content i creuen (i ho creuen fermament) que tot allò té un significat diví. No només hi ha integristes entre els musulmans; també en tenim molts a la vora de nosaltres. El que passa és que com que son els “nostres” integristes tenim tendència a justificar-los. De benevolència no ens en falta.

Com no podia ser d’altra forma, no vaig poder evitar d’identificar-me amb el pare de la noia, l’únic personatge que, encara que tímidament, es fa algunes preguntes en lloc d’apuntar-se al carro dels masoques defensors del patiment i la mort. I vaig sortir totalment convençut que, de trobar-me a la mateixa situació, hagués acabat a una comissaria, acusat de violència de gènere, de tantes ganes que em van venir d’escanyar a la Carme Elias!

La pel·lícula no ha aixecat gaire polseguera a part d’algunes protestes de la família de la xicota en que es basen els fets. La veritat és que no és una pel·lícula crítica: simplement exposa la història. El fotut del cas és que és versemblant! Tan versemblant, que et fa posar els pèls de punta només pensar que poden haver-hi personatges com els que ens presenta. Personatges que aplaudeixen la mort, personatges que manipulen tan la ment infantil que li fan arribar a dir: “Vols que resi per a que també et moris tu?”. Clar, com que tothom li té tanta enveja, acaba creient que es troba en una situació ideal i que tothom voldria estar com ella. Terrorífic! I pornogràfic alhora.

Suposo que a la gent de l’Obra no els haurà caigut gens bé. Però són tan discrets… L’altre dia parlava del seu Index del que, per cert, també se n’ha fet ressò en Josep Fontana en un article a El País. Però això ho supera de bon tros. Una cosa és voler controlar les lectures i una altra de molt diferent és controlar la vida dels altres a base d’ocultacions, de mentides i de recursos a l’altíssim. Afortunadament, el director i guionista ens ha posat la visió paral·lela de la xicota i del seu Jesús particular (Cuco) que va apareixen a estones com una faula irònica d’una realitat nefasta.

I el que no li podré perdonar mai a la vida a la Carme Elias, és que hagi destrossat un dels meus mites eròtics de joventut. Després de veure Camino, mai més la podré tornar a recordar com quan va fer l’Orgia. Sempre em sortirà la imatge d’aquesta bruixa pèrfida que manipula la vida dels seus fills com li ve en gana.