You are currently browsing the category archive for the ‘musica’ category.

Allò que deia McLuhan de que el medi és el missatge, no és cert. Les noves tecnologies no impedeixen ser estúpid. Tan se val que siguin d’Apple Store com d’Android Market. En aquest darrer ha aparegut fa poc temps l’aplicació més idiota que et puguis imaginar: És gay el meu fill?

Captura de pantalla. Font: Android Market

Un senzill test de vint preguntes (només dues opcions per respondre: si o no) treu a qualsevol mare (l’aplicació sembla dirigida només a dones en la quarantena) del dubte del que potser patia des de fa molt de temps. I només per 1,99 euros!. Això si: només està previst per a nois; se suposa que les noies o no poden ser lesbianes o, si ho són, no constitueixen cap perill immediat.

Les preguntes del test són força intel·ligents:

Li agrada el futbol? Ja se sap que tots els que odien aquest esport són sospitosos o inadaptats.

S’ha barallat algun cop o ha participat en una batussa? En aquest cas, jo crec que caldria preguntar també si l’ha guanyat, perquè perdre-la diria molt poc sobre la seva masculinitat.

Llegeix diaris esportius? Una resposta afirmativa podria donar pistes sobre el coeficient intel·lectual del noi en qüestió, però no de la seves inclinacions sexuals.

Li agraden els esports d’equip? En aquest cas no crec que sigui el mateix que li agradi el waterpolo, la natació sincronitzada o el rugby.

Està molt de temps al quarto de bany? Això dona informació sobre l’estat de la seva pròstata. A més, també cal tenir en compte els episodis de restrenyiment. Caldria saber, a més, si s’hi emporta el diari.

Té una gran amiga? Ja se sap que els homes i les dones no poden ser “grans amics”.

Li agraden les comèdies musicals? Apa, ja ho sabeu: si us agrada West Side Story o Cats, feu-vos-ho mirar.

El pare, és molt autoritari amb el seu fill? Les relacions de domini poden donar lloc a sàdics o a masoquistes, però no li veig la relació amb l’orientació.

Te complicitat amb el seu pare? A veure si el test està pensat per analitzar el marit i no pas el fill!

Triga molt de temps en pentinar-se? Tothom sap que els calbs no poden ser gays.

Ja n’hi ha prou. Una mostra de deu preguntes sobre les vint  del qüestionari és suficient. Ara, un cop vista l’aplicació, jo em pregunto:  perquè només és vàlida per als fills? També podria servir per analitzar les tendències  sexuals del germà, del marit o d’un tiet de Buenos Aires. Si el fes la meva dona pensant en mi, potser apretava a còrrer.

En fi… que amb l’embolcall més modern es poden dir les més antigues barbaritats.

Anuncis

La primera vegada que vaig anar a Nova York devia ser a finals dels 70’s. L’empresa per a la que treballava tenia la seu central uns 50 kilòmetres a l’oest de la ciutat, menys d’una hora de tren des de la Penn Station, i vaig aprofitar per quedar-me uns dies a una ciutat que no coneixia i que em va encantar. Va ser en aquesta ocasió que vaig conèixer en Joachim, un texà que treballava a la seu central i que ja fa anys que no viu a Nova York; se’n ha anat a Colorado, al menys això em va dir l’últim cop que varem parlar.

Abans del viatge, no coneixia en Joachim. Havíem parlat molt de feina per telèfon (em costava un ou entendre el seu accent sudista), però no ens coneixíem personalment. Com que en alguna ocasió li devia haver dit que m’agradava la òpera, m’havia aconseguit unes entrades per a la Amato Opera, un minúscul teatre d’òpera en el que cantaven estudiants de cant amb una reduïdíssima orquestra (no més d’una dotzena de músics). No podien interpretar un Wagner, clar, però arreglar les partitures barroques o del repertori italià per a una mini orquestra, sí que ho podien fer; i, si he de ser franc, amb força èxit. El local devia tenir un centenar de localitats i els preus que es pagaven eren molt populars: si no recordo malament em sembla que les entrades van costar 5 o 6 dòlars cadascuna.

Com que el barri on estava el teatre, el Bowery, no era gens recomanable, em va acompanyar ell, tot i que no sentia cap mena d’afició per la òpera. No obstant va reconèixer que la Aida que vam veure li havia agradat. L’únic problema, em va dir, és que és massa llarga: podrien fer totes les cançons seguides.

El Bowery, en aquella època, era un barri del centre empobrit, era el que els nord-americans en diuen el “skid row” de Nova York: un barri ple de vagabunds, alcohòlics, carteristes i altre gent de mal viure. No és que semblés perillós o insegur, que potser sí ho era, sinó que era desagradable, brut i pudent. Hi havia algunes fàbriques abandonades que, imagino, servien de refugi als marginats. Em sembla recordar que hi havia una cançó de Dire Straits que parlava dels Bowery Bums, els vagabunds del Bowery. Un terreny fèrtil per a l’Exèrcit de Salvació i els menjadors socials. No deixa de ser curiós que per aquesta zona visqués William Burroughs i tingués el seu estudi Mark Rothko.

En Joaquim, va deixar l’empresa pocs anys més tard i se’n va anar cap el seu estimat sud. Ens vam veure en alguna altra ocasió, tan a Barcelona com a Nova York, però ja no vam tornar a la òpera. Ell no va voler anar al Liceu, i jo no vaig poder combinar els meus viatges amb sessions de la Amato Opera. Ara ja no hi podré tornar: la van tancar fa dos anys.

En algun viatge posterior vaig intentar anar a la Amato Opera, però no vaig aconseguir mai entrades. Encara no es podien aconseguir amb un click des de casa com ara. El que sí feia era donar un tomb pel barri que, amb els anys havia, anat millorant. Normalment sempre acabava pels carrers Mott o Mulberry on hi havia restaurants italians en els que es podia prendre un cafè com cal després del sopar.

En aquestes passejades vaig descobrir el Mars Bar. Un bar de copes, amb la façana plena de grafittis que es renovaven periòdicament. El bar era menut i les copes cares, al menys per un espanyolet dels 80’s. Però la penya era encisadora. Els que hagueu conegut el Bar London de Barcelona (al carrer Nou de la Rambla, encara existeix tal qual), m’entendreu perfectament. Esquerranistes, lliberals radicals, artistes bohemis i gent d’aquesta mena eren el seu públic habitual. Podies anar-hi sol perquè sempre trobaves amb qui encetar una animada xerrada per arreglar el món.

El bar estava a la cantonada de 1st Street amb 2nd Ave i no estava lluny de la Universitat de Nova York, la més lliberal de les universitats de la ciutat, i potser del país. Per allà passaven estudiants i professors després de les esgotadores jornades d’estudi. Un dels llocs més curiosos de la ciutat, sense dubte.

El Mars Bar ha tancat! El seu amo, cansat de discutir amb les autoritats municipals i els especuladors urbanístics, va tirar la tovallola a finals del mes passat. El procés de gentrification del centre de Nova York ha pogut amb ell. Ara, per tot el barri s’estan edificant condominis de luxosos apartaments, les classes pudents estan recuperant el lloc que van abandonar a partir dels anys 50’s però que mai van deixar de considerar el seu territori natural.

Jo prefereixo veure el carrer Carders o el carrer la Unió ple de pakistanesos que no pas que hi tornin els descendents dels seus antics estadants: els Güell, els Gòmina, etc. en apartaments de luxe creats per a aquesta nova Reconquesta.

Aquest cap de setmana, en una mostra evident de que el temps passa més ràpid del que ens agradaria, estàvem sopant amb uns amics a casa quan, no sé per quines estranyes raons, van acabar apareixen damunt la taula uns vells cançoners de quan tots plegats érem kumbaiàs totals. Nostàlgia o ganes de tornar enrere? No ho sé.

Suposo que, quan era jove, aquests cançoners me’ls mirava amb uns ulls menys crítics: ara no m’atreviria a cantar una cançó de russos blancs que, per molt que cantin la cerca de la llibertat, el que buscaven de debò era el retorn de la Gran Mare Rússia i els seus tsars. Cosa en la que, ho he de reconèixer, el temps els hi ha donat la raó.

Entre les cançons que vam estar revistant, hi havia una infortunadíssima versió de La Trinca del This Land is Your Land, que jo hauria dit que és de Woody Guthrie, però que el cançoner deia que era una cançó popular americana. Tot podria ser, però això em va fer recordar que fa uns quants anys vaig estar a Cleveland amb la família, i com que el nostre hotel estava a tocar del Rock and Roll Hall of Fame, vam aprofitar una tarda per anar-hi a fer una visita. El museu, si se’n pot dir així, és una piràmide eixatada de vidre i ferro, al costat mateix dels molls sobre el llac Erie i molt a la vora del centre de la vil·la. El personatge central del museu és, com no?, Elvis Presley; però també hi ha moltes altres coses de cantants americans del segle XX. En definitiva: un paradís per als fetitxistes.

Font: Wikipedia

Woody Guthrie te, com és natural, el seu espai, en el que es mostren des de discs seus fins a alguns instruments que havia tocat. Fins i tot una guitarra amb el cartell que sempre hi duia enganxat: This machine kills fascists. Guthrie és una mena d’encarnació del Tom Joad de Steinbeck: la víctima del Dust Bowl i la Gran Depressió que perd la seva granja a les grans planes i que marxa a Califòrnia pensant que allà lliguen els gossos amb llonganisses; i que l’únic que aconsegueix és que se’l mirin amb menyspreu i que li diguin okie. I això, en el millor dels cassos; en el pitjor s’enduu unes quantes bastonades o un parell de dies a la garjola. Potser el pitjor és que li passa al predicador Casy: el maten.

No és gens estrany, doncs, que l’home es dediqués a protestar i, com que tenia certa facilitat per això de la música, ho fes cantant. Per això deia al començament que la versió de La Trinca d’aquesta cançó no copsa la seva significació. Mentre Guthrie la canta per pixar-se en el God Bless America, els de La Trinca la converteixen en una cançó festiva i de xerinola.

La mare del Tano! Ara si que puc bé dir que m’estic fent vell: quina dispersió mental! D’uns vells cançoners a Cleveland i de la Gran Depressió als tsars… Estic fatal!

Menys mal que aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi!

Perquè no em van ensenyar l’estadística d’aquesta manera?

It ain’t necessarily so,
It ain’t necessarily so
That for models to be formal
Errors have to be normal
But it ain’t necessarily so.

My data had values real skew,
Relationships nonlinear too,
But with spline approximation
Or Box-Cox transformation
My data are more normal than you!

Now it ain’t necessarily so
That your deviance has to be low,
Use less parameters,
Less alphas and betas,
Then apply Akaike,
Although it sounds freaky,
And less will be more as you know…

Quan jo tenia uns deu anys (corria l’any 1965) era un nen d’aquells que, aleshores, se’ls denominava “trasto”. No era maliciós, però feia cada malifeta que es cagava la burra. Jugava sol a estones, però quan les joguines es negaven a fer el que jo volia, les engegava a dida, amb greu risc per les parets i mobles de la casa. Era capaç d’estar assegut llegint o jugant algun joc de taula, però em removia a la cadira i arribava a llegir estant capdavall. Al cole m’avorria i necessitava fer “activitats addicionals” durant les classes, amb greus emprenyamentes dels meus profes que no comprenien els meus esforços per oferir als meus companys espectacles originals.

Lo del cole era especialment odiós. Em fa l’efecte que en els deu o dotze anys que vaig ser-hi, vaig ser el campió de les voltes al pati: cada dia em castigaven a fer-ne entre cinc i deu. Un dia vaig aconseguir que em tiressin pel damunt una olla plena de sopa bullint, amb la consegüent cremada de segon grau, dos dies al hospital i quinze dies al llit, canviant les gases dos cops al dia, amb un dolor que encara el sento ara.

Si tot això hagués succeït els anys 90’s, probablement els meus pares m’haguessin dut a un psiquiatra que m’hagués diagnosticat el trastorn de dèficit d’atenció i de hiperactivitat (TDAH), m’hagués omplert d’anfetas i de metilfenidat fins a les orelles i avui seria, probablement, addicte a la cocaïna i carn d’hospital psiquiàtric. Però en aquella època, al psiquiatra només t’hi portaven quan escanyaves algú, i a aquest extrem no hi vaig arribar mai (el màxim que vaig fer va ser alguna mossegada).

En comptes d’això, els pares van pensar que si el nen necessitava fer coses, el millor era que les fes. Com que el camp és molt saludable, els dissabtes (i els caps de setmana que toqués excursió) em tocava anar als escoltes. Els diumenges (si no tenia excursió) anava al Centre Lleidatà de Barcelona a fer classes de català i de sardanes. A les tardes, clar, anàvem a la Plaça Sant Jaume per exhibir els nostres progressos en això de la dansa. I els dies de cada dia? Com que el pare era molt aficionat a la música (el seu pare, i avi meu, havia estat company de Miquel Fleta), van decidir matricular-me en el Conservatori del Liceu. Com que no hi havia prou diners, ni espai a casa, per a comprar un piano, em van matricular d’acordió, que, en definitiva, no deixa de ser un piano petit amb una manxa com les de les bicicletes.

Total, que només sortir del cole, ja em veieu agafant el tren se Sarrià per anar, cames ajudeu-me, a les classes de solfeig i acordió que es feien al últim pis del teatre de la Rambla. Quan hi arribava, ja no podia dir ni fava del que havia corregut per arribar des de Sarrià fins allà i, aleshores, havia de pujar fins el cinquè pis, sense cap ascensor, a rebre la meva dosi de coneixements musicals.

A mi tot allò m’agradava. El solfeig el veia com una cosa ben construïda, quasi matemàtica, i anar descobrint les diferents facetes de l’escriptura i la construcció musical em semblava meravellós. El tema de l’acordió era un altra història: no tinc males mans, tinc els dits llargs i prims, i això em facilitava la digitació, que no feia malament. Però això d’haver d’assajar un parell d’hores a casa em posava de molt mal humor. I el pitjor de tot eren els dies d’examen. Als qui estudien piano no els hi fan portar el seu instrument per examinar-se, però els dels demés instruments havíem de portar el nostre de casa. Com que jo vivia pel barri de la Rivera, la millor forma d’anar al Liceu era a peu; i us asseguro que un Settimio Soprani de cent vint baixos pesa com una mala cosa. Quan arribava a la sala d’audició per al examen, encara tenia les mans vermelles d’haver estat transportant aquell monstre pels carrers Carders, Llibreteria, Call i Boqueria. I el pitjor de tot, era que jo sabia que, malgrat que no ho feia malament, em mancava aquella guspira de geni que s’ha de tenir per a donar-li sentit i sentiment a una interpretació musical. En definitiva, que era una interpretació acadèmica: sense equivocacions i sense esperit.

Va coincidir el meu ingrés a la Universitat amb la finalització dels meus estudis de solfeig i els quatre cursos d’acordió. I allà es va acabar la meva carrera musical. Després, molts anys més tard, em vaig comprar un piano, un Petrof d’una sonoritat subjugant, que encara toco de tan en tan per a no perdre el toc, tot i que, havent estudiat acordió, la meva ma esquerra està més acostumada als botons i als acords fets que a les tecles i haver de fer-los.

Quan parlo d’aquella època començo a pensar que potser hauria d’anar pensant en el meu ingrés al Museu d’Història Natural, al costat dels brontosaures.

No se si m’ha donat un atac de melangia o de crua realitat: Només escolto ecos, només veig ombres.

I el pitjor del cas és que no se com saltar l’oceà (i menys com una pedra).

Des de que Jon Voight i Dustin Hoffman ja no són joves, no se en quina direcció vaig (anem).

El carrer Grenelle és un típic carrer de Paris, va fent una ampla corba seguint la curvatura natural del Sena. Comença a la vora dels jardins del Luxemburg, al costat sud del bulevard Saint Germain, i, després de creuar el bulevard Raspail, travessa l’esplanada dels Invàlids i acaba morint molt a prop del Camp de Mart. És un carrer parisenc típicament burgès i, fins i tot, aristocràtic. El propi Balzac hi situa el domicili d’alguns dels seus personatges més refinats: Beatrix de Rochefide o la vescomtessa de Beausèant. Alfred de Musset hi va viure durant molts anys, i potser alguna de les seves velles pedres ens podrien explicar els seus deliris amorosos amb George Sand.

Ara, com que tots els centres de les ciutats s’estan convertint en botigues, el carrer Grenelle no en podia ser una excepció i tots els seus  edificis de pisos tenen boutiques elegants al seus baixos. Resten, això si, uns quants palauets (no se perquè els parisencs s’encaparren en anomenar-los hôtels) que havien estat dels Bourbon-Condé, dels Martignac, dels Villars… i que avui en dia, s’han reconvertit en ambaixades, centres administratius o culturals (com el museu Arístides Maillol) o seus empresarials.

No sé perquè he començat parlant del carrer si l’únic que m’interessen són un parell dels seus habitants: Renée i Paloma. Del número 7. El número 7 del carrer de Grenelle, fa cantonada amb el carrer dels Saints-Pères i, de fet, no te porta al carrer Grenelle: s’hi entra pel carrer dels Saints-Pères, número 79. És un edifici elegant, de pedra, época Haussman, de cinc pisos i golfes. Les plantes nobles estan al segon i al cinquè pis, per damunt del qual hi ha les típiques golfes parisines amb les parets exteriors folrades de pissarra i amb els finestrals sobresurtin de la teulada.

Com deia, en ella hi viuen Renée i Paloma. Renée, passada la cinquantena, vídua, és la portera de l’edifici. No és una portera convencional: en lloc d’escoltar Belén Rueda, es dedica a llegir Tolstoi, Proust i Mankell (és millor Wallander que Salander?); té una comprensió raonable de l’obra de Marx (considera que La ideologia alemanya, és la seva obra cabdal) i pensa que Husserl és un nom més apropiat per a una marca d’aspiradores que no pas de fenomenòleg transcendental (que, per cert, no supera la prova de la pruna clàudia); en art, és més partidària dels flamencs que dels renaixentistes italians, mentre que en música, pica una mica de tot arreu: des de Purcell i Mozart (encara que el Confutatis la pugui espantar alguna vegada) fins a Eminem.

Com que de porteres d’aquestes no n’hi ha, es veu obligada a fer-se l’esquerpa i contestar sempre amb monosíl·labs als rics veïns de l’escala, els quals, malgrat els seus diners, no sempre saben conjugar bé els verbs. La Renée no vol arriscar-se a ser descoberta, per això sempre te encesa la tele, com si estigués veient qualsevol telesèrie barata.

La Paloma, dotze anys, amb tendències suïcides, és la filla dels rics i progrés veïns del segon pis. També amaga les seves habilitats, sobre tot davant sa germana una integrada e intel·ligent estudiant de l’École Normale Superiure, que no sap fer altra cosa que la guitza a sa germana petita. Paloma, per a abandonar aquest món, ha pensat en un autèntic espectacle de focs d’artifici i ja està preparant tot el muntatge per a que es parli de ella durant molt de temps. El que no ha tingut en compte és que a sa mare li hauran de triplicar la dosi de prozac.

Amb aquests personatges, i uns quants més, construeix la seva novel·la Muriel Barbery (La elegancia del erizo) qui deu ser una mena de fotocòpia de la pròpia Renée: viu al Japó, allunyada de qualsevol contacte amb la cultura francesa, no concedeix mai entrevistes, ni surt tampoc a la televisió.

És un llibre intel·ligent que val la pena llegir, encara que el seu final es desenvolupi en un altre popular carrer parisenc: la rue du Bac (de la que ja en parlaré un altre dia).

 *  *  *  *  *

Aquest juliol, en un seminari que estava, al fer la presentació d’un dels ponents, el director del seminari va dir de ell que tenia dues virtuts molt poc habituals en l’àmbit universitari: una, ja no la recordo, però l’altra era la humilitat. Està clar que hem d’aprendre de les Renées que hi ha per el món, de la Renée que, quan arriba l’esborrany de la tesi de la germana de la Paloma corregida pel tutor de recerca, li dona un cop d’ull i després d’uns minuts fa aquesta reflexió sobre el funcionament de la Universitat:

Si quieres hacer carrera, coge un texto marginal y exótico todavía poco explorado, insulta su sentido literal buscando en él una intención que el propio autor no había visto, defórmala hasta que parezca una tesis original, quema al hacerlo todos tus iconos, dedica un año de tu vida a este jueguecito indigno a expensas de la colectividad y envíale un mensajero a tu director de investigación.

Quanta raó!!

P.S. Seguint instruccions del meu director d’investigació, he de dir que la Renée també és una enamorada del cinema de qualitat. I, per damunt de tots els directors està, per a ella, Yasujirô Ozu.

M’havia oblidat de fer-ne esment.

Ahir vaig anar al Liceu amb la família. A la meva família no els agrada gaire l’òpera, però tots els anys els convenço per anar a veure una funció del repertori clàssic. I, què més clàssic que Il Trovatore?

La meva filla li té uns especial predilecció. Val a dir que ella ha arribat a Il Trovatore per la via marxista (tendència Groucho). Una nit a l’òpera és una de les seves pel·lícules de capçalera: la deu haver vist desenes de vegades. Com molta gent, suposo: qui no recorda el camarot dels embolics o allò de la part contractant de la primera part?

L’experiència va ser una mica decebedora. Els responsables artístics del Liceu han aconseguit el que no s’havia vist mai: fer una òpera en versió de concert sense dir-ho. Han aconseguit la zero-escenografia, un escenari totalment buit en el que, de tant en tant, es canvia el ciclorama del fons, que, d’altra banda, res té a veure amb el que es representa. En definitiva que ens han deixat sense foc, sense presó, sense església, sense res de res. Ni tan sols surt una punyetera cadira en tota la representació.

Deu ser cosa de la crisi. Segurament aquesta escenografia és molt més barata que qualsevol altra cosa. Ja m’agradarà veure els comptes de la Fundació el proper exercici econòmic.

Menció apart mereix el vestuari, no sé si sorgit directament d’Star Trek. Tos els homes de negre i totes les dones de blanc. L’única pista per a diferenciar-los era que els partidaris de Ferran d’Antequera portaven les punyetes, el coll i el casc de color blau mentre els partidaris del compte d’Urgell els portaven de color vermell. Els gitanos no portaven ni punyetes, ni coll, ni casc: només el vestit (per dir-li alguna cosa) negre. Blau i vermell… colors dels que se’n poden extreure totes les reminiscències polítiques que vulgueu.

Foto: Gran Teatre del Liceu

En sortir, la meva filla estava indignada. Això que el trobador no estès ni tan sols a escena mentre cantava l’adéu a Leonora, li havia ensorrat la representació. Però clar, exigències de la zero-escenografia; si no hi ha presó, no pot haver-hi captiu: doncs que canti des de fóra l’escenari. Estic segur que en més d’una ocasió va tenir temptacions de fer allò del boogie-woogie que fa en Groucho mentre canten. Potser hauria amenitzat una mica l’espectacle. És el que té arribar a l’òpera per la via marxista.

Menys mal que els cantants van estar prou bé. Em va estranyar que no s’aplaudís més el Ferrando de Paata Burchuladze; ja sé que té un rol petit en l’obra, però va ser magistral. A més, és ell qui comença el drama explicant la història de l’anterior compte de Luna. Ja l’havia sentit fa uns anys (em sembla que en un Don Carlo) i és d’aquelles veus que t’impressionen. A més, va néixer la mateixa setmana que jo; jo dimarts i ell dissabte; ja m’agradaria tenir la seva veu.

No sé que té aquesta obra que la fa tan atractiva. L’argument no s’aguanta ni amb cola; de fet, és una de les múltiples variacions del que deia Oscar Wilde sobre l’òpera: un tenor que estima una soprano amb l’oposició d’un baríton. I, per acabar, afegeixo jo, una mica de sang i fetge. Però, la música… Manoi! La música! Si, fins i tot, la versió marxista te captivada la meva filla.

Potser era això el que volien posar de relleu els escenògrafs, la música. Prescindint de tot el demés. En fi… no se sap mai que hi ha al cap d’un escenògraf.

Potser sí que es gaudeix més de la versió marxista d’Otis B. Driftwood:



De fet, ja comptava que aquests dies a Nova York no tindria pas gaire temps per a fer turisme. Però una galipàndria imprevista encara m’ha reduït més el temps lliure del que disposava. No em penedeixo del viatge, ni molt menys! Ha acabat resultant d’allò més estimulant, tan des d’el punt de vista intel·lectual com pel simple plaer de gaudir d’una ciutat que sempre et sorprèn.

M’havia reservat un hotel a un barri de Queens, per dos motius: allunyar-me del sidral permanent que és el midtown i estar en un hotel petit en lloc dels monstres d’hotels amb més de mil habitacions que dominen el centre de Manhatan. L’elecció ha estat prou bé: l’hotel estava a menys de cent metres del metro i en vint minuts em podia plantar a Washington Square. La recepció estava dominada per xinesos i negres i el restaurant per colombians… tot molt cosmopolita, com correspon a una ciutat com aquesta. L’hotel no era estrictament familiar (tenia un centenar d’habitacions), però tothom ha estat molt cortés amb mi i m’han ajudat en tot el que els he demanat. I, tot això, a meitat del preu que es paga a Manhatan. I, el que és més important, quan sorties al carrer, veies pares portant els fills a l’escola o gent que enfilava cap al metro per anar a treballar: tot com a casa.

Aquest cop he aprés unes quantes lliçons que no estaven en el meu manual de viatge.

La primera, i més important, és que no convé ressuscitar els mites de la infantesa i la joventut. El concert de Bob Dylan va ser més aviat un concert d’heavy metal; em van agradar molt més els teloners, un conjunt anomenat Dion, que tocaven rock’n roll clàssic, que no pas Bob Dylan and his band. Menuda banda: tots amb setanta anys i fotén més soroll que els quinceañeros. Això si, el teatre on tocava era per a veure’l. El United Palace Theatre està a Broadway, però allà on cristo va perdre el gorro i no el va anar a buscar; això si: és una joia (sic) arquitectònica. Una guia de turisme el qualificava d’estil Cambodjà neoclàssic (apa?), però el crític David Dunlap diu que és “Bizantí-romà-indo-hindú-sino-moro-persa-eclèctic-rococó-deco”. Tota una troballa, allà al bell mig del Harlem hispà.

El divendres em vaig començar a trobar malament, però encara no tenia febre, així que vaig poder anar a l’òpera tal com tenia previst. Al Metropolitan feien Il Trittico de Puccini. De fet, son tres òperes curtes d’un sol acte, de les que ja en coneixia dues: Suor Angelica i Gianni Schichi. L’altre, Il Tavarro, cal reconèixer que és més fluixeta i potser per això es representa menys. Les entrades que teníem eren de luxe: centre de la segona fila del galliner. Aquí vaig aprendre dues lliçons més:

  1. No sé per què coi ens vam entestar a Barcelona en reconstruir el Liceu exactament tal com era, quan podíem haver optat per fer un teatre d’òpera modern en el que totes les localitats tinguin una visibilitat acceptable.
  2. Es poden fer escenografies tradicionals de les òperes sense que resultin carrinclones, cosa que els responsables de programació del nostre teatre semblen no entendre.

El diumenge, que era el dia que més temps lliure tenia estava fatal: una mica de febre, mucositat, malestar… Al costat mateix de l’hotel tenia una farmàcia i mig amb gestos, mig amb paraules, em vaig fer entendre (què difícil es explicar una malaltia en un idioma que no és el teu!) per a que em donés un xarop per a la tos i paracetamol per al malestar. Uns col·legues tenien entrades per anar a veure el basquet (Knicks-Celtics) i m’havien dit d’anar-hi. Com que el partit era a la una del migdia i podia arribar al Madison Square Garden sense haver de sortir al carrer (de la Penn Station s’entra directament al pabelló) vaig pensar que podia ser una bona idea.

Va ser l’única cosa que vaig fer diumenge. Un partit de basquet als USA no és com a Europa: mentre aquí duren una hora i mitja a tot estirar, allà va durar més de tres hores i durant tot el temps, el públic no para de menjar: pop-corn, hot dogs, nachos, pizza… tot el que us pugueu imaginar. Nosaltres estàvem a les localitats barates (les butaques verdes), però els que estaven a les localitats més cares (les butaques vermelles) tenien fins i tot gent que els hi portaven les comandes de menjar a la butaca. Jo diria que deu ser semblant al que es feia al circ romà.

No em feu gaire cas perquè encara estic amb el jet lag i se’m tanquen els ulls per moments. Potser millor que ho deixi aquí i ja continuaré aquesta desordenada crònica en un altre moment.

Segurament no li daran cap premi a la cançó, però seria un bon punt de partida per a un musical (no sé si dramàtic o comèdia).

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,367 hits

ENTRADES

Anuncis