You are currently browsing the category archive for the ‘ateisme’ category.

Només arribar a casa de vacances,  obro el diari per a veure si ja s’ha acabat la crisi i descobreixo amb horror que estem molt pitjor del que em pensava.

Per una banda, uns caritatius personatges de Huelva, al dictat d’un bisbe de cognom català, exigeixen judicialment la intubació d’una dona de noranta anys amb un ictus cerebral massiu. Menys mal que els jutges no els han fet ni cas. Potser ha arribat el moment en que tots els que ens varem manifestar contra la pena de mort, comencem a manifestar-nos també contra la “pena de vida”.

I, d’altra banda, i molt pitjor, és que ja tenim preparada una esmena constitucional. La primera que fem de forma voluntària: l’anterior havia estat imposada pel Tractat de Maastricht. Esmena amplament sol·licitada per la població del Estat que, segurament, la considerarà un pas ferm en la millora de les seves condicions de vida (i potser de mort, ves a saber!). No entenc com han pogut passar tants anys sense que a ningú se li acudís aquesta esmena constitucional fonamental. Si això ja es veia des que vam aprovar-la en referèndum. A mi només em queda un petit dubte: si fa dos anys quasi tothom semblava estar d’acord en que calia més regulació en els mercats financers per evitar futures crisis com la actual, ¿cóm és que ara ens surten regulant-nos a nosaltres enlloc dels mercats?

No sé… potser no sigui un dubte fonamental i segurament que molts pensareu que faig de Pepito Grillo, traient un tema que no té gaire interès. Però el que està clar és que aquesta reforma obligarà a reduir la despesa social en temps de crisi, quan els ingressos fiscals es redueixin per la disminució de les rendes, cosa que és contrària als principis d’aquesta cosa que anomenen “capitalisme social de mercat” i que, entre d’altres, obligaria a l’Estat a fer polítiques econòmiques anticícliques; és a dir, a gastar més en temps de crisi.

Però bé, ja que ens hi posem, ¿perquè no ens rellegim la constitució amb deteniment i comencem a purgar-la de coses inútils com la corona, el reconeixement de les confessions religioses, el senat (que no serveix per a res), etc.?

Anuncis

Fa més o menys un mes vaig haver de passar uns quants dies a un poblet molt petit, d’uns 200 habitants, de les terres profundes. Com que els únics entreteniments previsibles que podia haver per aquelles contrades eren menjar i beure (les dues coses amb excés, probablement), me’n vaig endur el tercer volum de The World of Mathematics per anar repassant-lo tranquil·lament.

The World of Mathematics és un source-book al que són tan aficionats els britànics i americans: una col·lecció d’articles, llibres breus o capítols de llibres, pàgines seleccionades de determinades obres, etc. que tenen o van tenir una influència cabdal en el desenvolupament de la disciplina: les matemàtiques. En el cas d’aquest llibre (quatre volums d’unes 700-800 pàgines cadascun) està ordenat temàticament i en el tercer volum es concentren els capítols més filosòfics sobre la matèria: 10.- Les matemàtiques del infinit, 11.- La veritat matemàtica i l’estructura de les matemàtiques, 12.- La forma matemàtica de pensar, 13.- Matemàtiques i lògica, 16.- El vocabulari de les matemàtiques, 17.- La matemàtica com un art.

Entre els articles de la part 11 (La veritat matemàtica) hi ha un article de Douglas Gasking del qui només havia vist una menció en un llibre del meu ateu militant preferit: Richard Dawkins. De fet, Douglas Gasking no era un matemàtic, sinó un filòsof; però com tots els filòsofs fortament influenciats per Wittgenstein (pel primer Wittgenstein) tenia una clara inclinació per l’estudi de les matemàtiques. Gasking va ser professor a Australia, tot i haver nascut al Canadà el 1911, haver passat la seva infància a Escòcia i haver estudiat a Cambridge. No va ser un autor prolífic, però sembla que va ser força estimat pels seus alumnes. Va morir l’any 1994.

Douglas Gasking a Melbourne (1950 aprox)

L’article de Douglas Gasking es titula: Les Matemàtiques i el Món i, en ell, fa una reflexió sobre les diferències que existeixen entre una proposició matemàtica (com per exemple: 5 + 7 = 12) i una científica (com per exemple: els cossos s’atrauen amb una força proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la seva distància). El problema bàsic és: perquè pensem que la primera és universalment certa, mentre que la segona només la considerem una teoria que podria ser refutada pels fets?

De fet, les matemàtiques han de tenir una base empírica com tota ciència. No sé si els antropòlegs han investigat el tema, però suposo que el procés de comptar deu sorgir en el mateix procés d’hominització: És natural pensar que, en els clans de caçadors recol·lectors, quan els homes arribaven a la llar després de les seves batudes, diguessin que portaven tres conills, dos peixos i cinc carbassons. Algú devia pensar que portaven deu peces (3+2+5) i així es devia fer el salt a la més pura de les abstraccions: considerar els nombres independentment de conills, peixos, carbassons o qualsevol altra cosa que comptessin. I adonar-se que tres més dos sempre fan cinc. Però continua restant la base empírica: el procés de comptar és, fonamentalment, el mateix que el de verificar els itineraris dels planetes a través del cel i comprovar que s’ajusten a una determinada equació del moviment.

Potser això que dic contradigui les idees de Kroenecker quan va afirmar que déu va crear els nombres naturals i la resta és invenció de l’home. Si ens cenyim als dos exemples de proposicions que he citat abans, podem veure que, en la primera, ens inventem dos conceptes (5 i 7) i un signe funcional (+) per definir una característica d’ells (12). Però això és precisament el que fem també a la segona: unim dos conceptes (distancia i massa) amb un signe funcional (proporcionalitat o proporcionalitat inversa) per a definir-ne una característica (força). Quina diferència hi ha, doncs?

L’article de Gasking deixa més preguntes que respostes i m’agraden aquesta mena d’articles que aconsegueixen complicar-te l’existència enlloc de solucionar-la. Són molt més estimulants.

El text de Gasking que jo recordava haver llegit al llibre de Dawkins, era una demostració de la inexistència de déu. És una parodia del argument ontològic d’Anselm de Canterbury (segle XI): si déu és l’ésser del que no es pot concebre res més gran, déu ha d’existir perquè sempre serà més gran un ésser que existeix que un altre que no existeix. Amb un argument semblant jo podria demostrar que els pegassos tenen ales de pollastre: si els pegassos tenen ales però, com que són cavalls, no volen; vol dir que tenen les ales d’un au que tampoc vola: el pollastre.

Sembla mentida que Gödel s’emboliqués a donar-li forma lògica a una argument tan simplista. L’argument – parodia de Gasking és una mica més elaborat que el de les ales de pollastre; diu més o menys així:

  • La creació del món és l’assoliment més gran imaginable.
  • El mèrit d’una fita és el producte de (a) la seva qualitat intrínseca i (b) la capacitat del seu creador.
  • Com més gran és la incapacitat (o desavantatge) del creador, més gran és l’èxit.
  • L’obstacle més formidable per a un creador seria la no-existència.
  • Per tant, si suposem que l’univers és el producte d’un creador existent, encara podríem concebre un ésser més gran: el que va crear totes les coses mentre no existia.
  • Un déu que existeixi no seria per tant un ésser del que no es pot concebre res més gran, perquè un creador encara més formidable i increïble seria un déu que no existeix.
  • Ergo, déu no existeix.

Gasking no ho va deixar per escrit, naturalment. Aquesta demostració ha format part de la tradició oral dels filòsofs de la Universitat de Melbourne durant molts anys. Algun dels col·legues o estudiants de Gasking van publicar la versió que havien sentit dir del propi Gasking.

Aquest prohom que hem tingut de visita a Barcelona aquest cap de setmana, sembla que hagi vingut a insultar-nos. Quan ha parlat de “laïcisme agressiu”, ha vingut a dir que els qui, com jo, defensem aquesta opció som agressius. Per a que l’afirmació fos més inequívoca, ha fet referència a l’anticlericalisme de començaments del segle XX. Com es nota que és el missatger del cel, perquè de les coses de la terra n’entén ben poc!

Potser caldria que algú li expliqués al senyor Ratzinger que l’època dels mata-capellans és morta i enterrada. Tot i que a mi, i suposo que a molts d’altres, ens vinguin ganes de ressuscitar-la de tan en tan, coincidint amb aquesta mena d’afirmacions insultants sense fonament ni sentit.

No sé si s’ha parat a pensar que, dient aquestes coses, pot ser que ens doni idees i que, si ja ens consideren agressius sense ser-ho, perquè no passar a l’acció? Com que la seva institució va una mica mancada de màrtirs darrerament, no m’estranyaria que estigués buscant precisament això. He dit mancada de màrtirs i em sembla que m’he equivocat: entre els que s’han fet ells mateixos (Kung, Bof, Casaldàliga, etc.) als qui no deixen ni exercir la docència ni publicar llibres (si poguessin els hi prohibirien fins i tot pensar) i els que han estat assassinats pels qui pensen com ells (monsenyor Romero, el jesuïta Ellacuría, etc.), tindrien un bon estoc de màrtirs on escollir si volguessin.

Però els últims màrtirs que estan beatificant a marxes forçades són precisament els capellans morts a la nostra guerra incivil. I aquell capellà polonès: el Popieluszko (s’escrivia així?). Però ja se sap que si un màrtir ha estat mort pels comunistes te un plus.

En fi, senyor Ratzinger, que no hi ha qui els entengui. No se com ho veurà vostè, però agressiu és afirmar que el condó augmenta el risc d’infecció pel SIDA o obligar a una adolescent a tenir un fill no desitjat, com fa vostè. Nosaltres, els ateus i laïcistes, l’únic que fem es demanar-li al Estat que no faci cas de les seves falòrnies. Ni de les seves ni de les que surten de mesquites, sinagogues i demés temples religiosos. Si vostè considera això agressivitat, podria recomanar-li algun deixeble de Freud que tracta molt bé aquests petits desequilibris.

El merder que ha organitzat Stepehn Hawkings amb tot això de si déu va crear o no va crear l’univers, ha estat considerable. Jo, que sóc lent de reflexes, no m’he parat a considerar-ho fins ara.

La seva afirmació de que déu no és condició necessària per a la creació de l’univers no és cap novetat. A començaments del segle XIX ja ho va dir Laplace quan, en presentar el seu Traité de Mécanique Céleste a Napoleó i ser interrogat per l’emperador sobre el paper de déu en tot l’embolic, va contestar-li que no havia necessitat aquesta hipòtesi. Devia ser una conversa molt elegant. I, ara, Hawkings ha vingut a dir més o menys el mateix: que déu no és condició necessària per la creació de l’univers, que tot es pot explicar amb unes quantes lleis físiques.

La diferència entre Hawkings i Laplace és bàsicament de màrqueting: Quan Laplace va fer el seu comentari, el seu llibre ja havia estat publicat, mentre que Hawkings el fa abans de publicar-lo i, suposo, esperant que això faci augmentar les vendes d’un llibre que presumeixo espès. Jo, he de confessar-ho, no vaig entendre res del seu darrer llibre, Història del Temps. Les fotos eren molt maques, això si.

Hi ha un altra diferència important: quan Laplace va fer el seu comentari no hi havia televisió i, per tant, del comentari d’en Laplace només se’n van assabentar quatre lletraferits. Enguany, de l’esternut d’en Hawkings, tot l’univers en fa esment cinc minuts després de haver-lo fet. I tothom el comenta com si fos l’últim gran descobriment de la ciència.

Els que s’alineen amb el pensament religiós, fins i tot alguns escèptics, ja han afirmat, sense llegir el llibre, que això no vol dir res. Que el fet que déu no sigui condició necessària, no vol dir que no existeixi. Tenen tota la raó. Tenir els cabells llargs no és condició necessària per a la maternitat, però això no vol dir que no hi hagi mares amb cabells llargs. Que n’és d’útil la lògica!

Pensant en aquest argument se m’ha acudit que déu, de existir, és un jubilat: quan es creava l’univers ell estava mirant les obres. Però, deformació personal, tot seguit he pensat que això no podia ser: No hi ha Seguretat Social capaç de pagar una pensió, per petita que sigui, durant quinze mil milions d’anys (més o menys, no discutirem per uns quants milions d’anys amunt o avall). El problema es trasllada aleshores, no a la creació o a qui va fer què durant la creació, sinó quin sistema de capitalització tenien abans de la creació per a poder mantenir un pensionista tan de temps.

He estat buscant si existia algun Precelestial Bank o algun BeforeAll Fund, però no he trobat res d’això. I el cas és que, si ho hagués trobat, m’hauria donat més problemes que respostes, perquè, quines matemàtiques feien servir pel càlcul de la pensió? Tractant-se de déu, tenien un problema menys: no calia calcular l’esperança de vida, és etern! Però quina taxa de descompte fer servir per actualitzar la pensió? Existien mercats financers abans de la creació? Veient lo pervasius que són actualment, potser és que venen de més lluny del que ens pensem.

Però, i si déu fos el mercat financer? Tampoc ho hauríem de descartar per absurd. En definitiva els qui defensen a ultrança la llibertat de mercat, acostumen a coincidir amb els que es queixen de la relaxació de la moral i les costums (cosa que sempre m’ha semblat contradictòria)

Tot comença a resultar massa complicat, així que penso que déu no és un jubilat: és un aturat al que ja se li ha acabat el subsidi!

Post Scriptum

Precelestial Bank i BeforeAll Fund són marques registrades per l’autor d’aquest post. Cinc minuts després de publicar el post he posat aquests mots al google i… !només sortia el meu blog!

Ja he parlat en altres ocasions dels eufemismes financers que s’havien anat posant de moda poc abans de que esclatés tota aquesta porqueria de crisi mundial. Del que es tractava era de fer passar per interessant el que només era un instrument financer de risc extremadament elevat i que no estava a l’abast de la comprensió humana. Però clar, si anaves a vendre un leveraged grant emès per un edge fund, qui es negaria a comprar-ho? Com que sona tan bé!

El pitjor del cas és que no aprenem dels nostres errors. El sistema financer espanyol, que semblava tan sòlid perquè no havia comprat el que ara anomenem (i això ja no és un eufemisme, sinó la crua realitat) bons escombraria, resulta que tenia una debilitat de la que sembla que ningú estava al corrent: les caixes d’estalvi. Tan difícil d’intuir no era: qui havia estat el primer en la concessió d’hipoteques per a l’adquisició de vivendes que cada dia, i sense motiu aparent, valien més diners?

Doncs bé: ara correm-hi tots! A salvar les caixes dels seus propis excessos. I com anomenarem aquest procés? Caldrà buscar-li un nom! Ja està, ja ho tinc: Fusió Freda.

Els meus coneixements de Física son molt elementals, però no crec equivocar-me si afirmo que això de la fusió freda, a més d’un nou eufemisme, és un oximoró. Fins a on jo sé, per aconseguir una fusió del que sigui (del gel, d’un metall, etc.) el que cal és calor. Però els genials financers, han aconseguit la quadratura del cercle: la fusió freda de les caixes per a salvaguardar la seva integritat patrimonial.

En realitat, el nom tècnic d’aquesta nova troballa és Sistema Institucional de Protecció (SIP), però amb aquest nom no es va a cap banda. No solament no és atractiu, sinó que, a més, l’adjectiu “Institucional” ja aporta pistes sobre qui serà el que pagarà la “fusió freda”: les institucions, es a dir, tots nosaltres!

No fa falta dir que la majoria d’acadèmics consultats al respecte consideren que això no és cap solució. Fins i tot el vicepresident de Caja Madrid, Virgilio Zapatero, va escriure fa poc temps que “els SIP, per si mateixos, no resolen els problemes de solvència”. El que no se, és si continua pensant el mateix, ara que la seva institució s’ha col·locat al capdavant d’una d’aquestes iniciatives de fusió freda amb una munió de petites caixes regionals, amb la que pensa demanar una “protecció” de 3.000 milions d’euros. No se si és massa protecció o poca protecció, però una divisió ràpida em diu que a mi em toquen pagar uns 60 euros per a la seva protecció.

Jo preferiria protegir-me a mi mateix, sobre tot ara que estem en temps de declaracions de renda i toca bastant la pera haver de rascar-se la butxaca. Però en fi… si el governador del Banc d’Espanya i el Director General de Política Monetària diuen que això és el que cal, doncs: som-hi! Seixanta euros dels meus impostos per a un experiment físic sense sentit aparent.

I parlant d’impostos: NO MARQUEU LA CASELLA PER A L’ESGLÉSIA CATÒLICA! Mireu per a que fan servir els diners:

Cada vegada em fa més mandra anar al cinema. No sé si és perquè les sales que hi ha ara (els multicines, els hi diuen) em resulten carregants per la gent i de pantalla petita o perquè cada cop em costa més quedar amb un grup d’amics per anar-hi i poder xerrar després, davant d’un refresc, del que hem vist.

De totes formes no podia deixar passar, sense veure el darrer film d’Amenábar: Àgora. Bàsicament perquè fa referència a una matemàtica il·lustre; no per les seves obres o els seus descobriments, que desconeixem totalment, sinó perquè va ser la primera dona que es va dedicar al conreu d’aquesta disciplina.

Com apassionat de la història de les matemàtiques, em van sobtar dues coses de la pel·lícula. La primera, i més important, va ser veure Hipatia suposant que les òrbites planetàries podien ser el·lipses. La descripció que fa Hipatia de l’el·lipse com a lloc geomètric dels punts del pla, tals que la suma de les seves distàncies a dos altres punts és una constant positiva, és totalment exacte i coincideix amb la que ja havien fet Menenc, Euclides i, sobre tot, Apoloni de Pèrgam (també Pappus, probable mestre de Teó, pare d’Hipatia). Hipatia devia ser una bona coneixedora de l’obra d’aquest darrer, ja que, segons algunes cròniques, va escriure un comentari al llibre “Les còniques” d’Apoloni.

Però d’aquí a convertir a Hipatia en predecessora de Kepler hi ha un salt en el vuit considerable. De fet, alguns historiadors de la ciència consideren que la revolució copernicana s’hauria d’anomenar, més pròpiament, revolució kepleriana, perquè l’autèntica audàcia científica la va proposar Kepler i no pas Copèrnic. Aristarc de Samos, que també és citat a la pel·lícula, ja havia proposat en el segle III aC un model heliocèntric; tractat que Copèrnic coneixia i que, per tant, no resultava ser una novetat. El propi Copèrnic, en no quadrar-li les dades de les observacions astronòmiques amb el seu model, va començar a proposar sistemes excèntrics i epicicles, tal com havia fet Ptolomeu al segle II dC i, per això, diuen, no se l’hauria de considerar un revolucionari, sinó un continuador. L’autentic canvi de paradigma resultaria ser el del model el·líptic de Kepler, que no apareix en cap tradició astronòmica, ni grega ni àrab.

Llevat d’aquesta agosarada anècdota, la segona cosa que m’ha sobtat ha estat l’aparició de Sinesi de Cirene a la pel·lícula. Alexandria havia estat, des de la seva fundació al segle III aC, una capital cultural de primer ordre i, per tant, i això no és gaire diferent avui en dia, un pol d’atracció de joves estudiants brillants de bones famílies (aquí cal llegir: famílies riques). Aquest era el cas de Sinesi, fill d’una rica família comerciant de Cirene (avui en dia a Líbia, uns 800 km. a l’oest d’Alexandria). El jove Sinesi, quan tenia una vintena d’anys, va ser deixeble d’Hipatia, però això va ser l’any 393, quan el Serapió (i el Museo, encara que no se l’esmenta al film) ja havien estat destruïts i clausurats l’any 391. Per tant és fortament improbable que Sinesi fos ni tan sol espectador dels avalots que van conduir a la fi, quasi definitiva, de la tradició grega a Alexandria.

Més sorprenent encara és l’aparició de Sinesi a Alexandria, vint-i-cinc anys més tard, quan es va assassinar a Hipatia. Entre d’altres coses perquè Sinesi ja era mort! Sinesi va morir l’any 413, dos o tres anys abans de l’assassinat d’Hipatia que va ser el març de l’any 415 o 416 (la cronologia no és prou clara en l’any). És més, es conserva la darrera carta que li va escriure a Hipatia abans de morir:

Per a la filòsofa (Hipatia):

Estic dictant aquesta carta des del meu llit, però espero que vostè la rebi en bon estat de salut, mare, germana, mestra i, sobre tot, benefactora, a la que honoro en nom i en obra.

La meva debilitat corporal ha seguit l’estela del meu sofriment mental. El record dels meus difunts nens (els seus tres fills havien mort) consumeix les meves forces, a poc a poc. Només hauria viscut com Sinesi si no hagués experimentat els mals de la vida. És com si un torrent llargament reprimit hagi caigut sobre mi, i com si la dolçor de la vida s’hagués esfumat. Només puc, o bé deixar de viure, o bé deixar de pensar en la tomba dels meus fills!

Espero, no obstant, que vostè conservi la seva salut i voldria donar les meves salutacions als seus feliços companys, començant per Teotecne i el seu germà Atanasi, i així a tots els demés! I si algú s’ha afegit a aquests, que ja sé que que és molt important per a vostè, també li dec gratitud, perquè és molt important per a vostè, i per a que aquest home doni les meves salutacions al meu propi amic més estimat. Si algun dels meus assumptes li interessen, vostè pot disposar-ne, i si d’altres no son tan interessants, tampoc per a mi.

(Carta 16, escrita el 413, poc abans de morir)

De Sinesi de Cirene es conserven moltes obres, entre les quals es troba la seva correspondència que abarca unes 160 cartes escrites entre els anys 394 i 413, que demostren la seva extensa cultura (escrivia les cartes i llibres en un excel·lent grec àtic, però els himnes i poemes els escrivia en un molt bon grec dòric), la seva llibertat de pensament (quan el nomenen bisbe de Ptolemais l’any 409 posa com a condició poder continuar estant casat amb la seva dona) i la seva fidelitat incondicional a Hipatia.

Però Sinesi, no va saber mai la sort de la seva mestre… va morir abans.

És una llàstima que els tres personatges històrics principals de la pel·lícula, Hipatia, Orestes i Sinesi, apareguin pràcticament iguals en la primera part del film, en la que es narra la destrucció del Serapeu (any 391) que en la segona, en la que es narra el fi d’Hipatia (any 415 o 416). Després de vint-i-cinc anys, hom esperaria que Hipatia fos una anciana i que Orestes i Sinesi ja no tinguessin l’aspecte de joves inexperts. Però bé… això ja ho podem acceptar per raons comercials.

Pel demés, res a dir. Una bona pel·lícula que val la pena veure, sobre tot perquè posa damunt la taula el paper que la intransigència religiosa dels cristians va tenir en la destrucció de la cultura occidental.

The Lancet és una de les revistes més prestigioses del món de la medecina, per no dir la més prestigiosa. Es publica des de 1823 i actualment és setmanal. Malgrat que ha tingut alguns problemes amb articles controvertits per no aclarir els conflictes d’interessos d’algun autor (l’industria farmacèutica ja sabem que és molt poderosa) ha mantingut al llarg del temps un nivell de rigor envejable que ja voldrien moltes publicacions.

Pel seu interés, tradueixo l’editorial del darrer número (el 9669) datat el 28 de març darrer (els comentaris entre parèntesi son meus, el subratllat també):

Redempció per al Papa?

El Vaticà va sentir la setmana passada la fúria d’un nombre sense precedents de condemnes internacionals després que Benet (potser caldria dir beneit) fes una escandalosa i tremendament inexacta declaració sobre la SIDA. En la seva primera visita a Àfrica el Papa va dir als periodistes que la lluita del continent contra la malaltia és un problema que “no pot ser superat per la distribució de preservatius: al contrari, pot augmentar”.

L’oposició ètica de l’Església Catòlica al control de la natalitat i el seu suport de la fidelitat conjugal i l’abstinència per a la prevenció del VIH és ben coneguda. Però, dient que els condons exacerben el problema del VIH / SIDA, el Papa ha distorsionat públicament les proves científiques, només per promoure la doctrina catòlica sobre aquest tema.

La comunitat internacional es va afanyar a condemnar el comentari. Els governs d’Alemanya, França, Bèlgica van fer declaracions criticant els punts de vista del Papa. Julio Montaner, president de la Societat Internacional de la SIDA, va titllar el comentari d'”irresponsable i perillós”. ONUSIDA, el Fons de Població de les Nacions Unides i l’OMS van publicar una actualització de la seva declaració de posició sobre la prevenció del VIH i els preservatius, que diu que “el condó masculí de làtex és l’única i més eficaç, tecnologia disponible per reduir la transmissió sexual del VIH”. Enmig de la fúria, fins i tot el Vaticà va tractar de modificar la redacció del pontífex. La Santa Seu, a la seva pàgina web, i el cap dels mitjans de comunicació vaticans, el pare Federico Lombari, deien que el Papa va dir que hi ha un “risc que els condons… podrien augmentar el problema”.

No està clar si l’error del Papa es deu a la ignorància (que torni al cole!) o a un intent deliberat de manipular la ciència per donar suport a la ideologia catòlica. Però el comentari segueix en peu i els intents vaticans per modificar les paraules del Papa, a més d’una manipulació de la veritat, no són el camí a seguir. Quan alguna persona influent, ja sigui un líder religiós o polític, fa una falsa declaració científica, els efectes de la qual podrien ser devastadors per a la salut de milions de persones, ha de retirar o corregir el registre públicament. Ningú més que el Papa Benet podria fer un gran perjudici per al públic i els defensors de la salut, incloent a molts milers de catòlics, que treballen incansablement per tractar de prevenir la propagació del VIH / SIDA a tot el món.

Doncs això, beneit; que encara esperem la rectificació! O és que ningú llegeix The Lancet en aquell ridícul estat?

Al Renoir Les Corts no toquen aquest gènere, però el diumenge hi vaig anar i vaig veure una pel·lícula marrana. Vaig poc al cinema: quan van començar a substituir les grans sales de cinema per aquests multicines que tenim avui en dia i van desaparèixer els cinemes de barriada, jo tenia més de trenta anys i una filla petita. Això va ser definitiu. A més, va coincidir amb la mort de Visconti, i jo sempre he dit que, desprès de Visconti, poc cinema bo s’ha fet.

El cas és que des de fa unes quantes setmanes, al Renoir, fan un film pujat de to: Camino. Pura pornografia. La paraula prové del verb grec porneo (πορνευω) que vol dir fornicar, però que també té el significat d’apostatar o de fer-se idòlatra. I aquesta segona accepció encaixa perfectament amb la història de la pel·lícula. Per això, es tracta d’un film pornogràfic: incita a l’apostasia.

D’altra banda, ¿no es pot considerar pornogràfic veure un grup de gent (família inclosa) manipulant el llarg dolor d’un adolescent? A mi m’ho sembla, sobre tot quan penso que està basada en fets reals i que la preadolescent en qüestió està en procés de beatificació. I mentre la noia està patint d’una forma brutal, tothom està tan content i creuen (i ho creuen fermament) que tot allò té un significat diví. No només hi ha integristes entre els musulmans; també en tenim molts a la vora de nosaltres. El que passa és que com que son els “nostres” integristes tenim tendència a justificar-los. De benevolència no ens en falta.

Com no podia ser d’altra forma, no vaig poder evitar d’identificar-me amb el pare de la noia, l’únic personatge que, encara que tímidament, es fa algunes preguntes en lloc d’apuntar-se al carro dels masoques defensors del patiment i la mort. I vaig sortir totalment convençut que, de trobar-me a la mateixa situació, hagués acabat a una comissaria, acusat de violència de gènere, de tantes ganes que em van venir d’escanyar a la Carme Elias!

La pel·lícula no ha aixecat gaire polseguera a part d’algunes protestes de la família de la xicota en que es basen els fets. La veritat és que no és una pel·lícula crítica: simplement exposa la història. El fotut del cas és que és versemblant! Tan versemblant, que et fa posar els pèls de punta només pensar que poden haver-hi personatges com els que ens presenta. Personatges que aplaudeixen la mort, personatges que manipulen tan la ment infantil que li fan arribar a dir: “Vols que resi per a que també et moris tu?”. Clar, com que tothom li té tanta enveja, acaba creient que es troba en una situació ideal i que tothom voldria estar com ella. Terrorífic! I pornogràfic alhora.

Suposo que a la gent de l’Obra no els haurà caigut gens bé. Però són tan discrets… L’altre dia parlava del seu Index del que, per cert, també se n’ha fet ressò en Josep Fontana en un article a El País. Però això ho supera de bon tros. Una cosa és voler controlar les lectures i una altra de molt diferent és controlar la vida dels altres a base d’ocultacions, de mentides i de recursos a l’altíssim. Afortunadament, el director i guionista ens ha posat la visió paral·lela de la xicota i del seu Jesús particular (Cuco) que va apareixen a estones com una faula irònica d’una realitat nefasta.

I el que no li podré perdonar mai a la vida a la Carme Elias, és que hagi destrossat un dels meus mites eròtics de joventut. Després de veure Camino, mai més la podré tornar a recordar com quan va fer l’Orgia. Sempre em sortirà la imatge d’aquesta bruixa pèrfida que manipula la vida dels seus fills com li ve en gana. 

Aquest matí, la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, en sessió plenària, ha decidit per 22 vots a favor i 7 en contra (un magistrat estava excusat per malaltia) que no hi ha lloc a invocar l’objecció de consciència per a no cursar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

Les reaccions dels sectors més rancis de la dreta nacional (CONCAPA, sincapa, església catòlica i demés) ja han anunciat que presentaran recurs al Tribunal Constitucional. Doncs, molt bé. Espero que l’alt tribunal els torni a posar de peus a terra.

El president de la CONCAPA ha dit que la lutte continue (no m’imaginava que pogués estar al corrent de consignes que van circular pel maig francès) i que si el Tribunal Constitucional els torna a tombar els seus arguments, acudiran al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrabourg. En aquest últim pas ho tindrien pelut, perquè cal recordar que l’assignatura es va implantar seguint una recomanació europea (no recordo si del Parlament o del Consell europeu).

La secretària del bisbat de Madrid ha anat més lluny: ha dit que recorreran a “donde haga falta”. Suposo que devia estar pensant en el Tribunal de La Rota. L’únic problema que té aquest tribunal és que les seves sentències només són reconegudes per l’Estat en l’àmbit civil. Ja sabeu els beneficis que obté de les anul·lacions matrimonials.

També podria ser que estigués pensant en alguna mena de recurs més expeditiu. Ja sabeu com les gasten els capellans quan s’hi posen de valent. Des d’incinerar en vida fins a excomunicar, han fet de quasi tot. Les imatges d’ara fa setanta anys de capellans i bisbes acompanyant a los gloriosos cruzados entrant a Barcelona, no son pas de fa tant de temps.

I ara resulta que els mateixos intolerants que em van fer estudiar cantant el Cara al Sol i anant a missa cada dia, resulta que, en nom de la tolerància, no volen que els seus fills sàpiguen que dos homes es poden casar o que es poden manipular cèl·lules mare per a curar malalties. Només els faltaria exigir que s’ensenyi la teoria del disseny intel·ligent.

Espero que el Tribunal Constitucional, quan rebi l’apel·lació, no suspengui cautelarment la sentència, perquè els problemes que podria originar aquesta suspensió serien de campanetes. En primer lloc, tornaríem a trobar-nos on estem ara; es a dir: en algunes comunitats autònomes existeix el dret a l’objecció i en d’altres, no (sentències dels Tribunals Superiors de cada comunitat diverses). Què passa quan un noi de família objectora es trasllada d’Andalusia a Catalunya? Perquè l’objecció l’exerceixen els pares, no el noi.

I, en segon lloc, però no menys important, donada la situació en la que es troba el nostre Tribunal Constitucional (sense renovar des de fa més d’un any) i amb el temps que es pren per a dictaminar els casos que li arriben, podríem trobar-nos amb llicenciats universitaris que no tenen el Certificat d’Estudis Primaris per manca d’una assignatura. Què fem? Els traiem el títol?

Potser tot aquest tema ha estat desenfocat de bon començament. Potser hauríem d’haver fet estudiar l’assignatura a tothom: fer un examen tipus test quan et vas a renovar el DNI o alguna cosa semblant. Si no l’aproves, no mereixes ser ciutadà i, per tant, no et donen el DNI (ni el carnet de conduir, ni res de res).

L’única cosa a la que tindrien dret és a passaport; i: Bon vent i barca nova!

El cap de setmana passat vaig acabar el llibre d’en Punset del que parlava en un post anterior i en el que els meus comentaristes van posar de manifest la meva incultura en les ciències biològiques. He de reconèixer que sóc molt presumptuós (cadascú té els seus defectes) i m’emprenya molt que m’enxampin les meves carències intel·lectuals. Suposo que és per això que li tenia ganes a en Punset. I, finalment, també l’he enxampat jo a ell. El que ve a continuació és una cita textual de les pàgines 217 i 218 del seu llibre ¿Por qué somos como somos?:

LA BELLEZA DE LA CIENCIA

Sabemos que la simetría está detrás de lo que percibimos como hermoso. ¿Puede ser que acaso lo único verdaderamente hermoso sean las matemáticas?

La física de Einstein y la cuántica se dieron la mano gracias a Paul Didac y a su vehemente convicción de que las ecuaciones fundamentales del universo debían ser, por encima de todo, hermosas. Su método científico se basó en asumir que la belleza de éstas residía en los símbolos y en la lógica que los relacionaba.

Así en 1928, a la edad de 25 años, mientras jugueteaba en busca de unas relaciones matemáticas, Didac formuló la ecuación que describe el comportamiento del electrón y que más tarde utilizó para predecir la existencia de la antimateria.

Dado que ésta es prácticamente la mitad del material que contiene el universo tras el Big Bang, podemos decir que la ecuación de Didac encierra la belleza de la mitad de la existencia.

Sin duda es una idea poética, pero es que de entre todas las artes la poesía es la que más se asemeja a las matemáticas. Ambas constituyen el máximo refinamiento en el uso de un lenguaje para describir una emoción o una realidad física a través de la completa armonía en la elección y la posición de sus elementos, sean éstos palabras o símbolos matemáticos; un mínimo cambio en un soneto de Shakespeare sería tan pernicioso como hacer la más ligera modificación en una ecuación de Didac.

En este sentido, la definición de belleza como un atributo que no puede ser ni siquiera ligeramente alterado sin destrozar su grandeza se ajusta por entero a las teorías matemáticas a pesar de que su belleza no sea tan fácilmente apreciable.

Al marge que no sé si en Punset expresa correctament el pensament de l’autor, com comentaré més endavant, el que sí he de dir és que el matemàtic que va formular aquestes equacions es deia Paul Dirac (i no Didac). I aquí si que hi ha algun problema greu amb els correctors, perquè no es tracta d’un error tipogràfic, ja que l’error es repeteix fins a quatre vegades en un paràgraf relativament curt.

Paul Dirac, anglès, però fill de pare suïs i mare francesa, va ocupar la càtedra Lucasiana (la de Newton) de matemàtiques de la Universitat de Cambridge fins el 1969, quan es va retirar i va ser substituït per Stephen Hawking. Va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933, compartit amb Schroedinger (el del gat), precisament per les seves aportacions a la física quàntica. Durant la seva joventut va treballar al costat dels més rellevants físics teòrics de començaments del segle XX (Niels Bohr, Max Born, Werner Heisenberg, Wolfgang Pauli, etc.) i això el va inclinar a l’estudi d’aquesta branca de la Física.

No se si Dirac subscriuria plenament la comparació entre poesia i matemàtiques que fa en Punset. Una de les seves frases cèlebres diu així: Amb la ciència es tracta d’explicar a la gent alguna cosa que ningú sabia abans, de tal forma que sigui entesa per tothom. Amb la poesia es tracta exactament del contrari. No sembla, doncs, que el seu pensament estigui gaire en sintonia amb el que diu el llibre. I si bé és cert que Dirac estava molt preocupat per la bellesa de les seves equacions, com ho demostra aquesta altra cita de 1963: Aquest resultat és massa bonic per a ser fals, és més important la bellesa d’una equació que no pas que sigui útil per a l’experimentació; també és cert que la seva concepció de les matemàtiques anava molt més enllà de la pura bellesa. En el prefaci al seu llibre fonamental, Principis de la Mecànica Quàntica (Oxford, 1930), afirma el següent: La matemàtica és l’eina especialment adequada per a tractar amb conceptes abstractes de qualsevol mena, i no hi ha límit al seu poder en aquest àmbit. Com podem veure, no es tracta només de bellesa. Es tracta, fonamentalment, d’adequació i de poder explicatiu.

Un parell d’apunts més sobre aquest fascinant personatge. Era un home d’extraordinària modèstia, tant és així que el que avui coneixem com l’equació d’Heisenberg és, en realitat, invenció seva. Ell mateix li va posar aquest nom. Quan li van concedir el Premi Nobel, va estar pensant en no anar-lo a recollir perquè odiava la publicitat; només es va decidir a anar-hi quan li van fer notar que, si no hi anava, encara tindria més ressò mediàtic. Curiosament, no va invitar al seu pare a la cerimònia d’entrega i si a la seva mare; probablement, sempre va considerar que el seu pare era parcialment responsable del suïcidi del seu germà.

No vull acabar sense mencionar que en Dirac era un ateu militant. Wolfgang Pauli, en les seves memòries, diu d’ell: Si entenc bé el que diu Dirac, és el següent: Déu no existeix i Dirac és el seu profeta.

En fi, senyor Punset i correctors: Dirac! És: Dirac! I no Didac, com diuen vostés.

Creative Commons License
El blog Max Aue d'en Ferran està sota una llicència de Creative Commons.

Això et permet copiar i divulgar, sempre citant la font i sense fer-ne us comercial, però no et permet fer obra derivada.

Aquest blogger (en Ferran) no ha rebut mai (fins ara) cap compensació, ni intangible ni material, per emetre les seves opinions. No obstant, el blogger està obert a qualsevol negociació amb qui el vulgui mantenir. De fet, sempre ha desitjat ser un mantingut.

Cites:

La définition & les propiétés de la ligne droite, ainsi que des lignes paralléles, sont donc l'écueil, & pour ainsi dire, le scandale des éléments de geométrie.

Jean le Rond d'Alembert (1717-1783)

Habent sua aenigmata omnes mortalium scientiae; nec mirum, cum non possit fieri, quin intellectus noster, limitibus circumscriptus, multa ignoret, multorum eventuum rationes et causas investigare non possit.

George Kluegel (1739-1812)

Ich sollte daraus fast den Schluss machen, die dritte Hypothese komme bei einer imaginären Kugelfläche vor.

Jean-Henri Lambert (1728-1777)

Wir müssen wissen. Wir werden wissen.

David Hilbert (1862-1943)

Beauty is the first test: there is no permanent place in the world for ugly mathematics.

Godfrey H. Hardy (1877-1947)

Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge.

Ludwig Wittgenstein (1889-1951)

Everything since the Greeks has been predicated wrong. You can't make it with geometry and geometrical systems of thinking. It's all this!

Jack Kerouac (1922-1969)

Donem suport a:

Leer en castellano

Read in English. (Authomatic translation. May be not so fairly)



Pour lire en français. (La traduction est automatique, peut être elle ne soit pas trés correcte).


Page Rank

Blog Stats

  • 69,367 hits

ENTRADES

Anuncis