Una de les qüestions que estan sorgint de forma reiterada en el debat polític és la dels paradisos fiscals. Tots sabem que els diners procedents d’activitats il·lícites acostumen a amagar-se en uns quants països en els que, les seves autoritats, es neguen a col·laborar amb la justícia dels països de residència dels delinqüents. Així, el tràfic d’armes, el comerç de la droga, la corrupció política i altres activitats, poden refugiar el producte de la seva activitat a resguard de l’ullada escrutadora de la justícia del seu país.

Però no solament aquestes activitats, clarament criminals, es beneficien de l’existència d’aquests paradisos; també se’n poden beneficiar els defraudadors d’impostos a gran escala, que, amagant les seves operacions financeres del fisc del seu propi país, s’estalvien quantitats gegantines d’impostos.

A la darrera cimera del G20, el propi president francès, Sarkozy, gens sospitós de vel·leïtats esquerranes, ha atacat durament aquesta mena de països, citant-los pel seu nom i dient que “els països que segueixen sent paradisos fiscals mitjançant la manca de transparència bancària, seran posats al marge de la comunitat internacional”.

Jo, que sóc escèptic de mena, desconfio molt d’aquest tipus de declaracions; sobre tot, quan fa anys i panys que el problema està sobre la taula i encara no s’ha resolt de forma satisfactòria; tot i que cal reconèixer que algun avanç s’ha aconseguit. En aquest cas potser caldria aplicar aquell principi de que “si tu no has solucionat el problema, és que formes part del problema”.

Jo voldria proposar als països avançats una petita modificació legal que podria significar la solució del problema:

De tots és sabut que un dels principis del dret als països occidentals és que no es poden admetre en judici les probes obtingudes de forma il·legal. Doncs be, tot seria qüestió d’exceptuar les probes obtingudes de forma il·legal en aquests paradisos fiscals. Lo qual no vol dir que no es pugui perseguir judicialment els criminals que les hagin obtingut, només vol dir que les probes que hagin obtingut són vàlides davant de qualsevol tribunal, independentment dels medis de que s’hagin valgut per a obtenir-les.

Això seria molt senzill en l’ordenament jurídic espanyol perquè només hi ha una disposició que declara la inadmissibilitat d’aquestes probes. Curiosament ni la Llei d’Enjudiciament Criminal (Article 659), ni la Llei d’Enjudiciament Civil (Article 287), ni la Llei del Jurat (Article 37) diuen taxativament que siguin inadmissibles les probes il·lícitament obtingudes; només fan una vaga referència a les qüestions d’inadmissibilitat.

La única disposició, doncs, que en parla concretament és l’article 11 apartat 1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:

En tot tipus de procediment es respectaran les regles de la bona fe. No tindran efecte les probes obtingudes, directa o indirectament, violentant els drets i llibertats fonamentals.

Només caldria afegir a continuació:

Excepte quan aquesta violència s’hagi perpetrat en un estat que es nega a col·laborar amb la justícia espanyola, o la impedeix en qualsevol forma.

Segur que tots aquests països començarien a col·laborar amb la justícia de qualsevol país que tingués alguna disposició legal d’aquesta mena; a no ser que vulguin que el seu paradís es converteixi en un cau de brètols i mafiosos, disposats a robar, extorsionar, segrestar i, fins i tot, assassinar, per aconseguir les probes que necessiten els fiscals i advocats dels països civilitzats.

Ja se que amb aquesta proposta estic posant en perill la vida i la família d’algun “honrat” banquer de Liechtenstein, d’Andorra o de les Illes Caiman (que, per cert, segur que no ha nascut a cap d’aquests indrets). Però, què voleu que us digui?, cadascú ha d’acceptar els riscos inherents al seu càrrec. Fins fa pocs anys, ser policia a Euskadi o Irlanda del Nord, era tant o més perillós. Segur que, en aquest sentit, també es notaria: Els bancs haurien de pagar sous molt més alts per aquests càrrecs i contractar-los serveis de protecció física que encaririen l’operativa dels comptes xifrats (dels que no se sap qui és el beneficiari) i de les societats off-shore (de les que no se sap qui és el propietari).

Potser amb aquesta mesura també aconseguiríem, de retruc, que algun gàngster compatriota se’n anés a viure a algun d’aquests paradisos a explotar el “negoci” de la informació privilegiada. Oli en un llum!

Font: http://blogdeviajesalcaribe.com . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frank Nitti IV (a la dreta) i Al Capone III (amb barret) banyant-se a les platges de George Town (Grand Cayman).