Avui he llegit al diari una magnífica notícia. Una família de Montcada ha donat amb la fórmula per saltar-se a la torera les injustes ordres de desnonament cada cop més freqüents. Darrerament, com que la policia es trobava amb força oposició veïnal per executar-les, fins al punt de no haver pogut acabar-ne alguna, havien començat a acudir a les seves execucions amb forces antidisturbis. Això feia impossible que l’oposició veïnal frustrés el procés.

Doncs bé, ahir, al anar a executar una d’aquestes ordres de desnonament, la policia es troba amb l’oposició veïnal habitual; intervenen els antidisturbis i asseguren un perímetre per tal que els agents judicials puguin actuar; la família agafa les quatre coses més importants que tenien a la casa, mentre el veïnat no para de cridar consignes contra els bancs, la policia i la justícia; el serraller, que ha vingut a instàncies de la policia, canvia el pany de la porta. Els agents judicials, finalment, aixequen acta del desnonament, i la família, enmig de la més profunda tristesa, es troba al carrer. La policia comença a replegar-se i es donen les més sentides mostres de solidaritat entre els veïns, molts dels quals pensen que potser ells seran els següents.

Un cop les coses es calmen, tothom va marxant: serraller, agents judicials, antidisturbis, policies, veins… A les dues tothom dinant a casa seva. Menys la família desnonada que va a dinar a casa d’una tieta. S’ha acabat!

Acabat? No us ho penseu pas. Després del carajillo, el pater familia, que continua considerant que aquella encara és la seva casa, arreplega la dona i els nanos i fa cap a ella. Hi entra pel senzill procediment de donar una puntada a la porta i, com que és un manetes, torna a canviar el pany i a posar-ne un de nou que havia tingut la precaució de comprar de bon matí. Ja hi tornem a ser!

No sé si aquest procedir els hi va recomanar un advocat; si és així: chapeau per l’advocat. I si se’ls hi va acudir a ells mateixos, encara més chapeau. L’embolic jurídic que han organitzat és de campanetes, perquè no se’ls pot tornar a desnonar. El desnonament ja es va practicar i l’expedient judicial s’ha de donar per conclòs. Ara ja no són uns propietaris que no paguen les quotes de la seva hipoteca, ara són uns simples okupas. I si el propietari els vol fer fora, ha de començar un nou i diferent procediment judicial.

Estic segur que el banc (o caixa) ja deu tenir una munió de picaplets estudiant què poden fer per buidar la vivenda. ¿S’ha inscrit al registre de la propietat l’adjudicació del pis en pública subhasta? Si no és així no es pot acreditar la propietat i, per tant, tampoc presentar denúncia. ¿Qui te poders suficients dins del banc per presentar una denúncia d’aquestes característiques? Apa: comencem a llegir poders a veure qui pot fer-ho. Iniciem un procés civil o un penal? Què serà més ràpid? Quines oposicions podrien presentar els ocupants? Quan de temps pot durar el procediment?

Magnífic. Genial. Un cop mestre! Del que es tracta potser avui en dia,és d’aprofitar totes les esquerdes del sistema per crear el caos. Com ja sabien els grecs, només del caos pot sorgir un ordre nou, un cosmos. I, voto el dimoni, estic segur que el necessitem.