A casa tenim un problema amb els éssers vius: tots els que no pertanyen al gènere sapiens ens duren un telenotícies. No em provat mai amb animals, clar: seria cruel, per a ells i per a nosaltres. Simplement, no els deixem entrar. Suposo que aquest deu ser el motiu pel que la meva filla tingui un gat i un gos. A casa seva, naturalment; també tenen vetat el seu ingrés a la nostra. Ja se sap que la infància i la adolescència es composen d’un munt de frustracions contra les que revelar-se, de les quals en som els responsables els pares. O al menys, de la majoria d’elles. Si haguéssim tingut gos, potser ara estaria avorrida d’ells, però se n’ha comprat un que es sembla més a un cavall que un mosquit. En fi… tot són gustos.

Però no volia parlar dels animals, sinó de les plantes. Potser sigui per que no els hi parlem suficient o per que no els hi fem manyacs, però totes les plantes que han entrat a casa han mort en breu espai de temps. Nosaltres ja fa anys que no en comprem. O comprem flors naturals (que, a vegades, ens arriben a durar més que una planta viva) o flors seques que, també queden molt boniques per a un centre de taula o per tenir damunt del bufet del menjador. Als amics ja els hi hem explicat la maledicció a la que estem condemnats i ja fa molts anys que a ningú se li acut de portar-nos un pal del brasil o un potus per al nostre aniversari.

Fa uns mesos, una bona amiga que te una gran terrassa a casa seva i que la te decorada de tal forma que sembla que t’endinsis a la selva amazònica, va decidir que la maledicció es podia trencar i que ella havia de ser el seu braç executor. Ens va regalar una cassola de fang plena de petits cactus. Ens va assegurar que no es feien gaire grans i que, com que són molt resistents, només havíem de tenir-la al balcó de casa i la humitat de Barcelona ja faria el seu fet. A la terra hi havia posat pedretes d’aquestes poroses que condensen i conserven l’aigua del ambient i els cactus, amb això, ja n’havien de tenir prou.

Totes aquestes explicacions em van semblar molt científiques (ella és biòleg), però jo em vaig mostrar fins a tal punt escèptic que la vaig arribar a disgustar. No entenia que a mi, un fastigós cartesià segons ella, no se’m podés convèncer amb arguments naturals irrefutables. No sé si va arribar a dir que era jo mateix el que matava les plantes, però d’alguna manera, si que ho va suggerir.

Doncs bé, uns mesos després del regal i la discussió, aquest és el resultat:

N’ha sobreviscut un, de cactus: el del mig, d’un color granate-violat. Els altres, resecs de color blanquinós, s’han mort tots; i prometo que jo no els he fet res. I que la cassola ha estat tots els dies al balcó; no la he posat al forn ni a la nevera. A vegades, odio tenir raó.

De totes formes, li trobo certa estètica a la cassola. És com tenir un tros de desert a casa. Així que penso deixar-la tal com està. I si es mor el cactus que queda, potser encara sigui més maca. Qui no es conforma és per que no vol.