És possible que sigui cert que el senyor Rupert Murdoch no conegués amb detall les fosques interioritats del seu diari britànic. En un consorci tan gegantí com el que dirigia, cal que es deleguin funcions i els directius poden prendre decisions sense informar al nivell superior. En ocasions és el propi nivell superior que prefereix no estar informat, perquè no estar informat significa no ser responsable. I això succeeix a totes les organitzacions complexes. Ara bé, encara que no estigués informat amb pèls i senyals de totes les il·legalitats, cal suposar que les imaginava. Si no fos així, hauríem de creure que el senyor Murdoch és un ànima càndida i innocent, cosa que no avala el seu currículum.

També és molt possible que ell sigui la persona més adequada per a fer neteja. Qui si no podria fer-la? Ell coneix els seus col·laboradors més propers, segur que sap quins són de fiar i quins no; ell és la figura coneguda i propietari del consorci, a ell aniran a explicar-li coses gairebé sense demanar-ho.

Tot aquest mullader em fa reafirmar en una opinió que ja he dit moltes vegades: quan la producció de qualsevol bé o servei està en mans de uns pocs, la temptació de corrompre el mercat és molt forta; quan es maneguen tants diners és molt senzill difuminar-ne un bon grapat per a finalitats impròpies.

Si Horkheimer i Adorno aixequessin el cap, no deixarien de veure aquí la contradicció intrínseca de la Raó com a instrument de dominació, la Dialèctica de la Il·lustració. La mateixa raó instrumental que va conduir al feixisme, ara es reprodueix i crea formes de dominació post modernes: digueu-li globalització, deslocalització, oligopoli, o el nom que vulgueu. Tos són diferents formes de dominació propiciades per la raó instrumental.

Contradicció impossible de resoldre, perquè tots demandem productes i serveis de primera qualitat, ja siguin informació, ordinadors o pa de pessic. I Aquesta primera qualitat només la poden aconseguir a un preu raonable les grans corporacions. Potser caldrà que ens plantegem seriosament tornar a la producció artesanal, al petit empresari proper al lloc del consum, Clar que, aleshores, hauríem de renunciar al Internet, per comunicar-nos amb un tam-tam, o al cotxe perquè cada un costaria una fortuna, etcètera… . Potser fins i tot viuríem millor… o, al menys, més tranquils. Jo vaig viure molts anys de la meva vida sense mòbil i sense internet i vaig sobreviure!

El problema amb tot això és precisament que seguim el camí invers: com que les caixes d’estalvi son petites, que es fusionin i seran més grans; els bancs petits tampoc tenen gaire futur, doncs que es fusionin també. I les companyies d’assegurances, del automòbil o de telefonia, també: que es fusionin, que cada cop siguin més grans, que cada cop maneguin més diners amb el mateix descontrol que ha exercit el senyor Murdoch. Quin serà el proper escàndol? S’admeten apostes. Per cert, una casa d’apostes de Londres paga 16 a 1 a que en Cameron no arriba a dissabte com a premier britànic. Un altre que també controlava, es veu.

El tema és molt senzill i, a vegades, la veritat del porquer és la que s’ha de fer servir: si vas a un restaurant, què prefereixes? Una macro sala amb més de cinc-cents comensals, multitud de cambrers corrent amunt i avall, menjar plastificat i fred… O més aviat t’agradaria una sala petita, que el cambrer estigui per tu, potser que fins i tot et conegui, que et doni indicacions útils sobre els plats del dia, etc. Segurament és més cara la segona opció, encara que no necessàriament, però és més humana.

És cert que si Henry Ford no hagués començat a construir cotxes en cadena en grans consorcis, els cotxes no haurien assolit un preu assumible per una família de classe baixa. Però d’altra banda, mireu on ens ha conduit la motorització social: emissions de carbònic molt per damunt de lo tolerable, paisatges destruïts per autopistes de quatre carrils i ponts inacabables, embussos quilomètrics i accidents de circulació. La contradicció intrínseca: la Dialèctica de la Il·lustració.

Com que quan expresso aquests pensaments em diuen derrotista, passaré a recordar un altre Murdoch, molt més important per a mi que el magnat de la premsa mundial: John E. Murdoch, un brillant historiador de la ciència, mort fa uns mesos, premiat l’any 2009 amb la Medalla Sarton de la History of Science Society i professor a Harvard durant molts anys.

Aquest Murdoch em va fer descobrir que, contra el que jo pensava, durant l’Edat Mitjana van circular per Europa Occidental unes poques traduccions dels Elements de Geometria d’Euclides fetes directament del grec clàssic. La gran majoria de manuscrits medievals dels Elements que es conserven són traduccions del àrab, segurament fetes a Espanya, de les que, a més, sabem amb raonable certesa qui van ser els traductors: Adelard de Bath, Gerard de Cremona, Hermann de Caríntia (segle XII) i Campà de Novara (segle XIII)i també en coneixem les fonts: Al-Hajjaj, Ibn Qurra. Nasir al-Din al-Tusí, al-Nayrizí.

Però Murdoch va fer públic el 1967 que existeixen tres manuscrits medievals (un a la BNF de Paris, un altre a la BNC de Florència i un tercer a la B.Marciana de Venècia) que són traducció directa del grec. L’origen, l’autor i la font són absolutament desconegudes, encara que Murdoch pensa que es devien fer a Sicília. El que sí és segur és que el manuscrit que hi ha a Paris, estava a Barcelona el 1441: A la primera pàgina hi ha una anotació en la que es diu que Joan de Ripis el va comprar a un clergue a Barcelona el 1441 per 10 florins d’or. L’any 1987, Hubertus Busard en fa fer una edició crítica que he estat estudiant les darreres setmanes.

Definitivament, m’agrada més aquest Murdoch que semblava ple de bonhomia.